Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

22 de juliol de 2016
1 comentari

Sobre la generositat (trenta-vuitena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

Hi ha un grup de gent força curiosa que, per desgràcia, fa més nosa que servei: els rebentaires. No et costarà de reconèixer-los: es passen el dia remugant amb posat sorrut i pregonant a tort i a dret que la vida és injusta, que tot va malament, que estem condemnats al fracàs i que no hi ha manera de sortir-nos-en. I si mai els vols fer veure que hi ha un munt de coses que sí que funcionen, que hi ha molta gent que creu en el futur i que el pessimisme no porta enlloc et diran que no els enredis perquè qualsevol missatge positiu amaga una mentida, un muntatge interessat i prou.

En relació a aquesta gent –que estic segur que coneixeràs perquè, ens agradi o no, són consubstancials al gènere humà i n’hi ha a totes les èpoques–  et diria dues coses. La primera és que procuris no afegir-te mai a la seva visió del món, perquè no és real. La segona és que quan et trobis amb alguna persona així pensa que dintre seu hi ha un immens pou de patiment i pena. També, segurament, de decepció. I que el millor que pots fer per ajudar-la és dedicar-li un somrís d’orella o orella i després, si es deixa, intentar entrar en raonaments.

Avui, però, m’agradaria parlar-te de la generositat. És a dir, de la disponibilitat a ajudar i a posar-te al costat de qui ho necessita sense esperar res a canvi. És una virtut que comporta grandesa d’esperit i que, com en el cas que t’explicava més amunt, també és consubstancial amb el gènere humà. Amb això vull dir-te  –i m’agradaria que t’ho gravessis en algun racó del cervell–  que exercir la generositat no és feina d’herois i que, per tant, hi ha molta gent generosa. Potser a la menuda, perquè la vida no ens posa sempre i a tothom davant de reptes colossals, però és gent que davant de les situacions de cada dia sap donar sempre una resposta en clau positiva.

En aquest joc de reciprocitats és evident que nosaltres també podem ser beneficiaris de la generositat dels altres. I quan ens n’adonem no només ho agraïm, sinó que tot plegat cobra sentit i la vida adopta una consistència més potent. També més tendra perquè, com deia un personatge de la televisió de fa molts anys, els petits gestos són poderosos. I (afegeixo jo) són també el germen dels grans resultats.

Et posaré un exemple de la nostra família; dels besavis, més concretament. Un bon dia de finals de la dècada dels 60 (posem cap a l’any 1969 o potser 1970) algú va explicar al teu besavi Josep (que no has conegut) i a la besàvia Montserrat (que sí que has conegut) que a les Llars Mundet de Barcelona tenien acollits en règim d’internat nens i nenes de famílies amb problemes i que hi havia bastants casos que s’hi passaven també els dissabtes i diumenges perquè ningú de la seva família els anava a buscar.

La reacció dels besavis, que tenien el fill i la filla (la teva àvia) ja crescuts, va ser comprometre’s a fer-se càrrec tots els caps de setmana d’un d’aquells infants  –la figura administrativa es deia “apadrinament”—  i així va ser com va arribar a la família la Mercè, una nena d’uns cinc anys llesta com una fura i alegre com unes castanyoles. Durant una bona pila d’anys els dissabtes algú de nosaltres (jo aleshores ja sortia amb la teva àvia) pujava a Horta a recollir-la i els diumenges al vespre es repetia l’operació per deixar-la. Un ritual que es complementava amb els períodes de vacances de Nadal, estiu i Setmana Santa.

No entraré en detalls perquè estic segur que si mai llegeixes això sabràs perfectament qui és la Mercè i t’hi podràs adreçar directament perquè te’ls expliqui. Ara és una dona en plena maduresa, mare de família, amb la vida encarrilada i amb un profund sentiment de gratitud cap als seus “padrins”  –ella ens ha considerat sempre la seva família–  que, sense fer grans escarafalls, acollint-la en la seva normalitat quotidiana li varen ensenyar que hi havia altres maneres de transitar pel món i que tothom té dret a una oportunitat per provar la seva sort. La Mercè, doncs, és una persona bona i feliç.

Com pots veure, és un cas viscut de ben a prop i és, sobretot, un exemple de com una mica de generositat és capaç de fer que la vida de les persones  –molt especialment les més afeblides per les circumstàncies–  sigui més planera i més justa. Tot és qüestió de posar-se a disposició amb senzillesa i una mica d’estimació.  I si, com era el cas, aquesta mica és molta, uf!, encara millor…

 

———————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes.  Aquí, vaja.

  1. L’historia que ens expliques, sobre la generositat dels teus consogres, es extraordinària. A la Mercè (que no conec per suposat) un bon dia li va tocar la loteria en trobar uns “padrins” tan generosos i que li van donar una infància menys dura que la dels altres nens internats. I per què li va tocar a ella i no a qualsevol d’altre nen o nena? He parlat amb gent que han adoptat nens d’altres països i encara estan traumatitzats perquè, en els seus viatges als llocs d’origen del futur fill/a a adoptar, en deixaven molts a l’orfenat i això els hi trencava el cor.
    Recordo un cas d’uns amics que van adoptar una nena a X (un país asiàtic) i quan la van anar a recollir va ser la germana gran la que l’havia preparada per la partida malgrat saber que ella es quedava allí. Va ser un cop tan fort que encara no s’han recuperat.
    Sempre m’ha sorprès com la sort, una mirada, un encant especial o una pena en uns ulls pot decidir el destí d’una persona.
    Espero que la Mila pugui llegir aquestes cartes algun dia i veurà que tenia un avi que l’estimava molt. No siguis tan dur en la primera part amb la gent que ho veuen tot negre. Moltes vegades amb els antidepressius no és suficient per aixecar la moral en un mon que cada dia fa més fàstic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!