Totxanes, totxos i maons

M’arriba la revista "Faristol" de novembre i de seguida m’adono que aquest número no és com els anteriors. El motiu salta a la vista des de la mateixa portada: la celebració del primer quart de segle d’existència del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, altrament conegut com ClijCAT (vegeu aquí)

M’apresso a deixar clar de bon començament que els meus coneixements sobre la denominada "literatura per a infants i per a nois i noies" són pràcticament nuls ja que les meves lectures d’aquest gènere han estat d’allò més escadusseres. De pura supervivència, vaja.  (n’hi ha més)

Per això celebro encara més l’encert dels responsables de "Faristol" que, entre altres aportacions d’interès en el sumari de la revista, han elaborat un resum any per any dels llibres infantils i juvenils catalans més importants apareguts en aquest quart de segle d’existència del Consell.

Això em serveix per passar llista i verificar fins a quin punt les meves escadusseres lectures han estat ben dirigides i em trobo amb títols que en el seu moment vaig llegir i que recordo gratament: "Tanit", de Núria Albó, "Joanot de Rocacorba" i "El llibre de la por", de Teresa Duran, "La lluna d’en Joan", de Carme Solé-Vendrell, "El tigre de Mary Plexiglás", de Miquel Obiols, "Cor de roure", d’Emili Teixidor, la sèrie "Espais", de Cristina Losantos, "M", de Lolita Bosch…

També trobo coses que em criden l’atenció com, per exemple, el fet que l’únic títol digne de remarca de 1985 sigui "Pedra de tartera", de Maria Barbal. Una extraordinària novel·la que va guanyar el premi Joaquim Ruyra de novel·la juvenil de 1984 per la senzilla raó que l’autora no va tenir més remei que presentar-la a aquest premi ja que era l’únic del cartell de la Nit de Santa Llúcia d’aquell any que admetia originals de menys de 100 folis. No pas perquè el seu argument contingués, com és prou notori, cap peculiaritat adreçada al públic juvenil.

Una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és ja un clàssic inevitable sempre que ens les havem amb llistes: les absències. Jo en trobo tres. Les dues primeres són opinables; la tercera, clamorosa.

Les opinables són dos llibres que a mi em varen emocionar fins al límit de la llàgrima per la seva senzillesa gairebé cristal·lina: "Jo les volia!", de Carme Solé-Vendrell i Maria Martínez Vendrell, i "La gorra", de Joaquim Carbó. Conte del qual, per cert, deriva la festa infantil periòdica en favor dels nens malalts de càncer.

L’absència clamorosa és "Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent", de Josep-Francesc Delgado. Una magnífica novel·la que jo hauria posat sense vacil·lar entre els millors llibres juvenils publicats els darrers temps a casa nostra.

No vull acabar sense celebrar el reconeixement que aquesta selecció de "Faristol" fad’una novel·la extraordinària -ho repeteixo: extraordinària- que tinc la impressió que va passar totalment desapercebuda. De fet jo ni me n’hauria assabentat si no hagués estat per la Teresa Duran que, coneixedora dels meus gustos, me la va recomanar ferventment. Es titula "Els silencis de Derris", de Bartomeu Cruells. Va guanyar el premi Gran Angular de 1999 i la va editar Cruïlla l’any següent.

Pocs mesos després de la seva publicació vaig fer-ne la crítica al diari Avui i vaig tenir la sort que l’autor passés per la meva classe a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu a explicar els secrets de cuina de la seva escriptura. Va ser una classe inoblidable, tant per a mi com pels meus alumnes. Encara conservo l’exemplar dedicat per ell el 2 de novembre del 2000.

"Els silencis de Derris" -la primera novel·la de Bartomeu Cruells- explica la història d’un crim perpetrat a principis del segle XX en un poble perdut a la vall d’Àneu i que no es resol fins que el segle no arriba al final. La gràcia del llibre és que l’autor va adoptar voluntàriament una constricció que constitueix el nucli central de l’encant de la novel·la: explicar la història en deu capítols d’estils i registres diferents en cada cas i, a més a més, datats successivament el 1909, 1919, 1929, 1939… fins a la resolució definitiva l’any 1999.

Bartomeu Cruells va nèixer a Sabadell el 1950 i era un home de cultura vastíssima. Durant molts anys s’havia guanyat la vida fent tasques editorials centrades sobretot en la redacció d’enciclopèdies i de publicacions monogràfiques (un ofici al qual es dedica molta més gent -i gent de nomenada- de la que ens pensem).

I he escrit "era" perquè poc després de publicar "Els silencis de Derris"se’n va anar a viure a Catarroja, prop de València (per aquella època la vila amb més escriptors per metre quadrat dels Països Catalans), i poc temps després em varen arribar notícies de la seva mort sobtada.

En desconec, per tant, els detalls però em queda el seu record personal de dues hores breus però intenses i un llibre que no dubto gens a recomanar des d’aquí -com ja vaig fer des del suplement de l’Avui- amb tot l’entusiasme que pugui ser capaç de transmetre a qui em llegeixi.