Totxanes, totxos i maons

Els seguidors d’aquestes Totxanes ja saben que sento una flaca especial per la música d’Antònia Font i, molt especialment, per la figura de Joan Miquel Oliver, el seu líder diguem-ne intel·lectual (si convenim a atorgar el paper de líder convencional a Pau Debon, el cantant de la banda i una de les veus més personals -amb Cris Juanico, un altre illenc, per cert- de l’actual panorama musical en la nostra llengua).  (n’hi ha més)

Només cal que us passegeu per l’apartat “Músiques” que trobareu en la columna de categories temàtiques de la dreta de la vostra pantalla per llegir els sis o set apunts que ens els darrers anys he dedicat a aquesta estimulant banda i especialment -ho torno a dir- a Joan Miquel Oliver.

Fa uns mesos “Un tio normal”, un blocaire que jo llegeixo i que es dedica profesionalment a la música, escrivia (vegeu aquí) una breu crònica d’un concert que l’Oliver va fer a l’FNAC com a presentació del seu darrer disc (de només dues cançons) i explicava en to d’admiració com, sense tocar de meravella ni ser un cantant gaire competent, l’illenc té unes dosis de frescor i simpatia que fan que el públic de seguida comuniqui amb la seva mateixa ona i se li rendeixi als peus. Jo el primer.

Això no treu, però, que jo no reconegui que l’amic Joan Miquel Oliver té un morro que se’l trepitja. I no només pel fet de treure un CD amb només dues cançons (que Déu n’hi do!). Fa un parell de setmanes vaig cometre l’error de comprar la banda sonora de la pel·lícula “My way”, escrita en teoria per ell, i em va semblar senzillament una presa de pèl.

Ara llegeixo que acaba de publicar un llibre a Empúries (vegeu aquí). Un llibre “raro” en el que en alguns moments practica l’escriptura automàtica, cosa que el porta a estrafer la correcció gramatical i ortogràfica del text fins al punt que l’editorial s’ha vist empesa a publicar una nota prèvia advertint als lectors que no es fa responsable del desgavell.

Fa una pila d’anys el disc “Dioptria” de Pau Riba va sortir també amb una nota d’advertiment de l’editora impresa a la carpeta que ja ha fet història. La gràcia, però, era que dintre hi havia un disc irrepetible.

Potser sí que “El misteri de l’amor”, que així es titula el llibre de l’Oliver, serà una sorpresa agradable de cara al proper Sant Jordi. Jo penso llegir-lo amb independència que la direcció del suplement de l’Avui m’encarregui de fer-ne la crítica o no.

No amago, però, que l’experiment de l’amic Joan Miquel Oliver em fa més por que una pedregada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!