Totxanes, totxos i maons

Anit vaig assistir a la darrera sessió del cicle "La meva experiència a Frankfurt" que ha organitzat la Institució de les Lletres Catalanes i que ha consistit en una sèrie de conferències celebrades a deu indrets del domini lingüístic català -Lleida, València, Vic, Figueres, Cambrils, Perpinyà, Tortosa, Palma de Mallorca, Andorra i Barcelona- amb l’objectiu que uns quants dels escriptors presents a la Fira de Frankfurt 2007 expliquin als assistents la seva experiència personal a propòsit d’aquell esdeveniment.

A la taula de cloenda un equip de luxe: Narcís Comadira, Josep Maria Fonalleras, Maria Barbal, Joan Margarit i Quim Monzó. I les autoritats de torn, és clar.  (n’hi ha més)

L’acte va començar amb una lectura de textos de cada autor que potser ens podríem haver estalviat i a continuació es va entrar en l’apartat de les valoracions individuals.

En aquest punt el to general de les intervencions es va moure en l’àmbit de la batalleta particular (que és del que es tractava) i, amb alts i baixos segons el cas, els interessats varen saber aportar anècdotes de caire més personal que ajudaven a donar color a la sessió.
 
Hi va haver, però, força unanimitat en dues coses: la impressió de monstre gegantí de la Fira i les magnífiques vibracions detectades en les sessions de lectura comentada amb el públic alemany a les LiteraturHaus. En la mesura de la meva petita experiència personal puc dir que corroboro les dues impressions: la Fira em va semblar un lloc de caos, xivarri i atabalament (o, en tot cas, amb un ordre intern que no vaig saber copsar), i l’acte d’homenatge a Espriu que es va fer a la LiteraturHaus de Frankfurt quedarà en la meva memòria com una de les experiències de relació entre poetes i lectors més engrescadores que he viscut.

El darrer dels ponents a parlar va ser Quim Monzó que, atès que els antecessors ja havien explicat les seves experiències, va centrar-se en el galdós paper de la premsa alemanya entestada a preguntar-li a cada entrevista per què escrivia en català, una llengua petita, subalterna i gairebé residual.

El mestre Monzó va atribuir aquesta desorientació al fet, ja conegut, que els periodistes alemanys miren la nostra realitat cultural a través dels ulls dels seus corresponsals a Madrid que, a la vegada, nodreixen la seva cartera d’informacions amb les notícies que publica la premsa d’aquella ciutat. Amb això ja està tot dit, em sembla.

La frase final, lapidària quasi, de Monzó va ser: "Vist el baix nivell que van demostrar els periodistes alemanys penso que aquell mític "Nord enllà" d’Espriu grinyola".
 
Crec que contra el nefast costum de fer periodisme de pilot automàtic és gairebé impossible dir més en menys espai. Impagable Monzó…