Hà Nôi: Conèixer l’Oncle Quy un any després
L’any passat vaig ser a Hà Nôi durant unes dues setmanes, tranquil.lament, gaudint de la Ciutat, dels amics, de la convivència, d’un viatge a Ha Long.
A Hà Nôi mirant encuriosida com anàven treballant per poder acabar tot el que era previst per commemorar ara, enguany, el seu mil.lenni.
Vaig anar fent fotografíes a dojo … i avui mentre llegia un diari vietnamita, em trobo amb un article dedicat a l’Uncle Quy, un sabater dels anys 50 i reconvertit en gravador d’inscripcions i dibuixets en fusta, plàstic, ceràmica i fins i tot en els bolígrafs.
Les fotografíes em van fer recordar alguna que tinc dins el meu arxiu i … VOILÀ …
Jo vaig voler fotografiar el tronc de l’arbre, un banian espectacular, al costat del llac Hoan Kiem, i apareix l’Oncle Quy a qui jo ni coneixía ni sabía de les seves habilitats artesanals.
L’any 1950 no tothom podia comprar sabates ni en portàven; així que el sabater Quy va haver de deixar la seva professió. Després de guanyar la batalla de Dien Bien Phu, l’Oncle Ho Chi Minh va decidir que tothom havia de portar sabates i amb el cautxu es van fabricar unes xancletes, que avui encara es porten, i que tothom anomena ‘xancletes Ho Chi Minh’.
D’aquests gravadors tan especials a Hà Nôi n’hi havien molts, però avui sembla que només és l’Uncle Quy que pot fer aquesta feina. Cada dia, des de fa 50 anys, seu tranquil.lament sota el banian, a partir de 2/4 de 8 del matí fins a les 6 de la tarda, esperant els clients.
Té la seva caixete d’eines on es pot veure un tornavís i uns petits ganivets especials per poder fer els minúsculs gravats.
Depèn de la dificultat, pot cobrar entre 3.000 a 10.000 dongs ( 15 a 35 cèntims d’euro). En un mes pot guanyar un milió de dongs – 40 Euros -.
La feina de cada día el fa sentir viu, alegre. Viu amb la seva dona i dues filles i té quatre fills més a l’estranger. No té problemes econòmics, i he de dir també que les necessitats de la gent no són ni de bon tros les que tenim a occident.
La seva dona li porta el dinar i moltes vegades mengen plegats sota l’ombra d’aquest imponent banian.
També és un bon espai per trobar-se amb els amics, petar la xerrada, fer una partideta d’escacs i tornar a casa seva content de la feina feta.
I jo, que la curiositat em pot, ni tan sols em vaig apropar a veure a l’Oncle Quy ! Ara tindría els meus bolígrafs amb una inscripció o un dibuix!
Passejant per el meu arxiu de fotografíes, quasi sempre em trobo amb veritables sorpreses.