Chào ông Viêt Nam

Després de la meva estada a Sa Pa i com vaig explicar en un altre post, vaig tornar a Hà Nôi on vaig allargar la meva estada uns díes més. Cap visitant d’ aquesta Ciutat no deixa d’anar a veure el mausoleu de Ho Chi Minh – l’Oncle Ho. Jo el vaig veure només de fora i un canvi de guàrdia. Durant els mesos de setembre i octubre és tancat. No sé si hagués entrat. Em va agradar molt més veure la caseta on vivía, que no pas un palau, i sobretot el llac i el jardí. A més en el seu testament va dir explícitament que no volia cap mausoleu ni grans funerals i penso que s’ha de respectar.
Els vietnamites ténen una veritable adoració per l’Oncle Ho i així ho expressen constantment.
Però permeute-me reproduïr les últimes línies del seu testament signat per ell el 15 de maig de 1965, l’original, i que les autoritats van amagar per poder construïr aquest mausoleu i no rebre així les crítiques del poble.

‘Pel que fa a la meva persona, després de la meva mort, no s’han de fer grans funerals per no incórrer en despeses i fer perdre el temps al poble.
Demano que el meu cos sigui incinerat. Espero que la incineració es vagi extenent en el futur, ja que és una pràctica molt bona desde el punt de vista higiènic i això permetrà economisar la terra.
Porteu les meves cendres a dalt d’un pujol. Penso en Tam Dao i Ba Vi. Damunt la meva tomba cal construir una casa petita, senzilla, sòlida i airejada, per poder ser un bon lloc de repòs per els visitants.
S’hauria de planificar una plantada d’arbres. Cada visitant plantarà un arbre com a record. S’hauràn de cuidar tots els arbres plantats. Amb el temps els arbres formaran un bosc
i donaran bellesa al paisatge i serà aprofitat per l’agricultura.
Si la meva mort té lloc abans de la reunificació del país, cal enviar una part de les meves cendres als compatriotes del sud’.

Els funerals van tenir lloc el 9 de setembre de 1969, a Hà Nôi, a les vuit del matí . La gernació, silenciosament i amb un rostre trist, marxa lentament per els diferents carrers de la Ciutat fins el lloc de la cerimònia.
La cerimònia va ser un gran espectacle i emocionant, en el més pur estil demòcrata, però d’una brevetat inusual ( trenta-cinc minuts). Quan es va cantar l’himne al líder, es va poder veure al cap d’estat Pham Van Dong que va començar a plorar. Perdia un company de lluita per la independència del país, un mestre, un pare, un amic. La gent recitava les paraules dels poemes del ”Kiêu”.

L’Oncle Ho llegia el llibre de poemes ” Kiêu” del més gran poeta vietnamita Nguyèn Du ( 1766-1820) en els moments de pau als campaments dels guerrillers.
Aquest és el llibre que tothom a Viêt Nam ha llegit.
El Consell Mundial de la Pau va anomenar a Nguyên Du com un dels grans homes de la cultura mundial.

Així era l’Oncle Ho; en mig de les grans accions militars defensant el seu país, sempre trobava el moment per llegir els poemes del ”Kiêu”.

La fotografia ens mostra la senzillesa de la casa on vivia l’Oncle Ho.

Sorpresa, i de les grans, quan entres a la sala dels pintors vietnamites.
Sóc davant uns quadres d’arrels europees, impressionistes o són veritablement artistes vietnamites ?
El Museu de les Arts es troba al districte de Ba Dinh a Hâ Nói, no gaire lluny de l’Hotel Metropol i del barri colonial francès.
‘Una mica d’història del per què aquesta efervescència de pintors al Viêt Nam t’ajuda una mica. Perque quan passeges pels carrers de la ciutat et trobes amb una quantitat de galeries d’art increïble i de totes les tendències. No sóc experta, però sí m’agrada molt la pintura i pensant que només podría trobar la pintura clàssica asiàtica, em trobo davant de quadres excepcionals amb arrels inconfundibles impressionistes però a la vegada sense deixar de banda l’ànima vietnamita.

L’any 1925, Victor Tardieu, va inaugurar l’Ecole des Beaux Arts a Hâ Nói. Per aquesta escola van passar milers d’estudiants que després es van convertir en grans pintors.
Va subsistir fins l’any 1945 en que es va tancar definitivament.

Durant els bombardejos del B52 dels americans sobre Hâ Nói, els responsables de l’Escola i del Museu, van guardar tots els quadres originals i van fer còpies exactes.
Enacara avui, irònicament, es poden veure algunes còpies penjades a les sales del museu.

El govern comunista va deixar en un trist obscurantisme totes les activitats dels intel.lectuals i artistes. Però a partir de 1985, amb el ‘doi moi’ han tornat a sortir a la llum.
Cal dir que els pintors van continuar amb els seus treballs, però en cartells de guerra ( molt interessants) i pintures relacionades amb l’heroïsme dels soldats i la societat civil vietnamita.

Em vaig embaladir davant tots els quadres i vaig tenir una gran decepció quan a la sortida, en la petita tenda, no hi ha cap catàleg publicat. Las senyora Vuong, encarregada de la botiga, és una experta i molt amable. Em va explicar i contestar a moltes de les meves preguntes i està disposada, sempre , amb un gran somriure, a informar a qualsevol viatger interessat. Només unes postals de pintors reconeguts i treballs originals per poder comprar.
Vaig escollir aquareles, gravats, dibuixos, originals de joves pintors, sempre seguint les recomanacions de la senyora Vong.

Hi han quatre pintors molt significatius, i se’ls anomena
‘The Four Pillars’ :
Nguyen Tu Nguiem 1922
Bui Xuan Phai 1920 – 1988
Nguyen Sang 1923 – 1988
Duong Bich Diem 1924 – 1989

Juntament amb altres artistes van constituïr l’Associació de les Arts que encara avui existeix i que va ser clandestina durant els anys obscurs.

L’edifici on es troba el Museu és molt bonic, construït en l’època colonial de França. No hi han gaires visitants i es pot admirar amb molta tranquil.litat aquestes belles pintures, i també ceràmiques, lacats, escultura. I una conversa amb la senyora Vong és tot un plaer.

Imprescindible si es visita Hâ Nói.
‘

És curiós com una ciutat o un país et sedueix a l’instant.
Quan tornes a casa vols saber més i més d’aquesta ciutat o país on has estat viatjant durant 25 díes. Molt poquets, si tenim en compte que Viêt Nam és un país plè d’història, cultura i arts , paisatges.
Hâ Noi em va seduïr a l’instant. Potser per la seva harmonia, per els seus enimàgtics racons, per la bellesa dels seus parcs i llacs, per l’energia dels seus ciutadans. Ja vaig dir en un altre bloc que Hâ Noi és una ciutat rural o un poble urbà ?
I en aquests díes de calma i tranquil.litat he pogut veure la pel.lícula que no havia vist al cinema ‘A la verticalité de l’éte’, i que en el nostre país es va traduïr per ‘En pleno verano’. El director Tran Anh Hung, nascut a Danang, va emigrar amb els seus pares de ben petit, crec que als 8 o 12 anys, a Paris. En aquesta Ciutat va respirar del bon cinema , sobretot de Robert Bresson i molt jove, menys de 30 anys, ja va rodar el seu primer treball, ‘El olor de la papaya verde’ l’any 1993. La segona pel.licula ‘Cyclo’, l’any 1995, i no sé si es va arribar a estrenar en el nostre país i la tercera ‘Pleno Verano’, que data de l’any 2000.

La gent es deu preguntar, tot veient la pel-lícula ‘A la verticalité de l’été’ si veritablement Hâ Noi és tal com les imatges ens la mostren; sí és cert. Hung només ha fet que reflectir el que va viure i veure, no només de Hâ Noi, sino també de la badia de Halong. És una pel.lícula per els sentits. I jo aquests sentits d’harmonia, bellesa, pau i fer-ho tot a poc a poc els vaig percebre en aquesta ciutat.
La pel-lícula és molt recomanable i Tran Anh Hung va voler transmetre els sentiments i el culte a la família de la seva infantesa, que encara avui existeix. Hi ha molt més en aquesta pel.lícula. Els personatges, les tres germanes, amaguen moltes coses i al llarg dels 112 minuts que dura la pel.lícula t’has de deixar transportar per la música, el color, la bellesa, la senzillesa de les situacions.

Una curiositat; després de l’èxit de la seva primera pel.lícula, tothom es va sorprendre al veure que Tran Anh Hung, és un home i no una dona.

Els noms a Viêt Nam comencen per el de la família, en el seu cas, Tran és el cognom, perque la família és el més important, després Anh perque els agradaria als seus pares i Hung és el nom.

La fotografia la vaig fer mentres era dins una casa en un barri al costat mateix del llac Hom Kiem, i per la finestra vaig fotografiar aquesta imatge

És relaxant, interessant, curiós, de vegades fa vergonya,
fer el turista en una Ciutat forana i desconeguda.
‘Divendres, 22 de setembre 2006. Una molt bona amiga ha de venir a l’hotel i passar tot el dia plegades per la Ciutat. Ella és de Hâ Nói, és a dir, el temps no el perdré. De moment, arriba una hora més tard ….. Un scooter ha xocat amb el seu taxi i hi hagut algun enrenou. Aquest és un problema a les grans Ciutats de Viêt Nam. Hi ha un índex d’accidents molt alt, ja que els vietnamites circulen sense cap ordre, no fan cas dels senyals de tràfic, que diguem-ho clar, són difícils de veure. Aquests últims díes el problema és a les portades de tota la premsa, ja que un professor molt estimat de l’Universitat de Hâ Noi ha estat mort per un accident de tràfic i un professor nordamericà, especialista en tràfic a les grans Ciutats i que era a Hâ Nói precisament per tractar de solucionar el problema donant a conéixer nous sistemes, va ser greument ferit i es troba en estat de coma. Totes les guíes per a turistes et recomanen el mateix: quan has de creuar el carrer; camina sense parar, lentament i en cap cas canvïis de rumb, sempre recte; els scooters ja t’esquivaran ….. o no !
Marxem al centre de la Ciutat, novament al barri dels 36 carrers o petits barris; caminant lentament. Properament es celebrarà la festa dels nens, la lluna plena i tot és plè de llanternes, joguines i els colors són espectaculars.
Mentrestant el cel de Hâ Nói encara no l’he vist; hi ha boira o aire contaminat i entre mig s’entreveu el sol.
Anem a dinar a un restaurant molt i molt popular: Cha Ca La Vong. Fins i tot el carrer ja se’n diu així. Cha Ca és el plat i La Vong la família propietària del restaurant desde el segle XIX !!! És un establiment popular i el 90% són ciutadans del país. Només hi ha un plat, no hi carta. S’ha de demanar la beguda i jo ja tinc escollida la meva cervesa ‘ Halida’. És d’agraïr que en tots els establiments de restauració et portin unes tovalloletes mullades, fresques, per els vietnamites per questions d’higiene i jo podria afegir: també per refrescar-me de la calor!
De sobte vénen unes noies i et deixen sobre la taula un fogó amb foc encés i la paella , on trocets de peix salten en mig de l’oli de soja, i omplen la taula amb fideus d’arròs ja bullits, cacauets torrats sense sal, nuac mom (salsa de peix), cilantre, fonoll, menta, altres fulles de plantes similars a la menta, ciboulette, chile fresc. Tota la verdura la posem a la paella juntament amb el peix i després al bol, juntament amb els fideus d’arròs i els altres ingredients. Tot junt, i vinga, anem a per els bastonets i a dinar. Deliciós ! Preu: 40.000 Dongs … no us esvereu, al canvi, són 2 Euros per persona.
Ja em van informar que el meu equipatge havia de ser lleuger. La resposta la vaig rebre a l’entrar a diferents botigues de roba al carrer Hang Gai ( carrer de la seda ).
Et prenen mides, pots escollir les teles i a l’endemà ja tens el pantaló, o la brusa, o la faldilla fetes. Un conjunt de seda o llí o cotó, pantaló i brusa, més o menys, entre 500.000 a 800.000 Dongs ….. ( 30 a 50 Euros ). Mentres esperes la primera prova, t’ofereixen tè verd i si parlen una mica d’anglès, els agrada moltíssim conversar.

Entrem a una botiga d’un antiquari. Allí vam estar molta estona. Remenant, mirant, preguntant, regatejant. Es poden trobar veritables meravelles, però cal anar en compte. La meva amiga és una entesa i em va ajudar a escollir tres figures, Fuk Luk Sau, en bronze, el Ru Yi – autoritat, el Wu Lu -salut, el Peach -longetivitat.
No hi ha llar a Viêt Nam on no tinguin aquestes tres figures per vetllar per la família. L’antiquari em va treure una figura preciosa de jade i no em vaig poder estar de comprar-la.
Fa calor, molta calor. 30 graus, però molta humitat. El curiós és que la suor és intensa, però no fas olor !
Anem a una terrasa vora del llac Hom Kien. El crepuscle és espectacular amb els arbres, les flors i els colors reflectits en el llac. Demano una aigua de coco natural. Una delícia. Natural i l’aigua molt i molt refrescant.
Abans de tornar a l’hotel entrem en un supermercat, tot productes vietnamites. Sis ioghurts, una botella de Nuac Mom i un refresc, tot 3 Euros. Encara no m’acostumo al canvi del dong.
Anem a sopar en un restaurant on serveixen un buffet de cuina vietnamita, a l’aire lliure. Escriuré sobre la cuina vietnamita, senzilla, gens complicada, però per el meu gust, molt millor que la xinesa o la japonesa. Amb els meus amics parlem molt, de tot una mica. Miro al meu entorn. La majoria de la gent són del país, encara que s’hi veuen turistes, com jo.
Torno a l’hotel caminant, tard al vespre, sense por, molt tranquil.la i respirant l’aire més net, ja que no hi queden molts scooters pels carrers.
Demà tinc programades visites a diferents museus de la Ciutat.

‘

Canvi de nom del meu bloc. No era coherent el nom que tenia si estic escrivint sobre les meves impresions d’un viatge a Viêt Nam.
‘No hi ha res més bonic que conèixer llengües, països, societats, pobles, paisatges, endinsar-se en altres indrets del món i aprendre, aprendre molt.
El títol vol dir ‘Bon Dia Viêt Nam’ però en llengua vietnamita, el ‘quoc ngu’ basat en la fonètica llatina gràcies als treballs d’un jesuita francès Alexandre de Rhodes quan va arribar a Viêt Nam el 1627.
El poble de Viêt Nam, segles després i per diferenciar-se dels xinesos, van adaptar aquest alfabet a la seva llengua alguns segles més tard.
Avui ens trobem un idioma difícil, però amb un alfabet fonètic d’arrel llatina, que si més no, ens facilita molt l’aprenentatge del vietnamita, almenys les paraules necessàries per poder viatjar per aquell país.
La fotografia que podeu veure és el Temple de la Literatura a Hâ Noi – Vàn Miêú Quôc Tú Giám -. Està situat al bell mig de la Ciutat en mig del bullici, però només entres el silenci i la pau t’envolta immediatament. Va ser construït l’any 1070 com un altar dedicat a Confuci i l’any 1075 es va ja transformar en una universitat per preparar els prínceps que havíen de regir els destins dels seus regnes. Un any després l’universitat es va obrir per els fills de la nació. En aquests edificis s’examinàven els nois per poder ser mandarins, durant tres díes. Les asignatures eren: filosofia, literatura i poesia..
L’any 1947 va ser quasi destruït per les bombes dels B52 dels Estats Units i la paradoxa és que l’Empresa American Express juntament amb el Govern de Viêt Nam han pagat la restauració dels diferents edificis i jardins.
La traducció correcta del nom del temple és: Temple de la Literatura – Escola per els fills de la Nació. Un lloc plàcid, esplèndid, molt bonic, on els estudiants vénen a llegir, els artistes vénen a pintar i els viatgers vénen per buscar i conéixer la història mil.lenària d’aquesta nació i la seva cultura i història.
‘

Hâ Noi : La ville à l’intérieur du fleuve.
3.5 milions d’habitants. Una Ciutat que evoca memòries de guerres i destrucció, però la realitat és que és molt més que això; capital del comunisme vietnamita , bressol de l’antiga casa reial, centre de l’imperi colonial francès a Indoxina i finalment el lloc de naixement de la independència de Viêt Nam.
‘Vaig començar el viatge el dia 20 de setembre. Vol Barcelona-Paris i Paris-Hâ Noi directe, sense escales.
Per davant tenia 11,30 hores de vol en un avió Boeing 777 -200 de Vietnam Airlines. Les hostesses vestides amb el vestit tradicional del Viêt Nam : ao dai. El menjar vietnamita, les begudes també. El vol va ser tranquil tot atravessant Europa, el Mar Negre, el Mar Caspi, les Repúbliques asiàtiques de l’antiga Rússia, Iran, Afghanistan, nord de l’Índia, Golf de Bengala, sempre cercant la foscor per poder dormir. Mentres, anava llegint llibres i textos sobre el país que anava a visitar i fins i tot repassant una mica l’idioma, rès, quatre paraules, però sempre és bò conéixer la llengua del país on vas, almenys les paraules i els texts més essencials.
Marguerite Duras, per exemple, ‘ Les Lieux de Marguerite Duras’ Editions de Minuit:
Oh, ça doit se prroduire souvent: vous êtes dans un milieu, dans un espace donné, vous êtes né dans le milieu, vous parlez le langage du milieu, etc. – les premiers jeux étaient des jeux d’enfants vietnamiens, avec des enfants vietnamiens – et puis on vous apprend que vous n’êtes pas Vietnamien, et qu’il faut cesser de voir des petits Vietnamiens parce que c’est pas des Français et qu’il faut mettre des souliers, qu’il faut manger des steak-frites et puis pas se conduire aussi mal, quoi. C’est très tard que je me suis aperçue de ça, peut-être maintenant, voyez-vous.’
A la 01:00 de la nit hora de Barcelona, del dia 21 de setembre, comença a fer-se de dia. Són les 06:02 del matí hora de Viêt Nam.
Aterrem. Ha estat un vol perfecte amb un molt bon servei i atencions. La primera impresió és la calor. Humida, però en certa manera agradable. L’aeroport és nou, però petit.
Omplir papers, visat d’entrada, verificació de passaport i em trobo amb Hanh, una noia jove de Hâ Noi que ha vingut a buscar-me. Parla castellà ! Molts joves de Viêt Nam han anat un o dos anys a Cuba per estudiar l’espanyol. Dins el taxi funciona aire acondicionat i comença el viatge. Trajecte curt de 35 kms fins a Hâ Noi però ja comences a copsar una mica el país. Es construeix, la carretera no està en bones condicions, els camps d’arròs on comença la collita, el Sông Hông, el Riu Roig, immens, de color marró, navegable. Trànsit caòtic i sobretot moltes, moltíssimes motos, scooter Honda o Piaggio. En tot el país hi han aproximadament unes 10.000.000 unitats de motocicletes !!.
Arribo a l’Hotel situat al costat del llac Hô Bay Mâa i el parc Lenin.
Primera sorpresa. A Hâ Noi hi han 27 llacs, que es nodreixen de les aigues del Riu Roig ! Per això el seu nom, la ciutat submergida dins el riu.
Ara el que haig de fer es no dormir i aguantar el canvi d’horari fins que sigui de nit.
La vista desde l’habitació de l’hotel és desconcertant entre el bullici de la gent i la pau del parc Lenin i el llac.
Vaig a descansar una mica, treure la roba i organitzar-me el temps i el dia.
Ja sóc a Viêt Nam a més de 9.000 kms lluny de casa.’