Bloc de notes

He llegit dues de les quatre novel·les curtes de Kenzaburo Oe que hi ha en aquest volum: Prize Stock i Aghwee The Sky Monster. Tenen al menys un parell de coses en comú: totes dues estan narrades en primera persona i a totes dues el narrador coneix una persona que li canvia la vida. Si algú a qui puguin interessar està llegint aquesta entrada, que sàpiga que faré espòilers i potser no li convé continuar llegint el post.

Totes dues narracions tenen un punt diem-ne alegre, a mitja novel·la, en què sembla que el protagonista s’entén bé amb una persona que acaba de conèixer, però totes dues acaben malament, de manera molt trista. Els respectius protagonistes acaben lamentant-se que, en realitat, no havien entès la relació i se senten culpables, al menys en part, de la mort de l’altre.

He llegit en algun lloc que a les obres d’Oe sol aparèixer el tema de la discapacitat mental, o de la relació (si es pot dir així) que algú té amb la discapacitat mental d’algú altre. Seria el cas de la segona d’aquestes dues, Aghwee…, en què un banquer paga un jove perquè acompanyi el seu fill músic quan surti de casa perquè sembla que presenta símptomes d’esquizofrènia apareguts arran de la mort del seu fill (del fill del músic). La relació que s’estableix entre tots dos joves acaba fent que l’acompanyant es replantegi la visió que té del món.

Prize Stock se situa a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i s’hi retrata la relació entre un paracaigudista negre nordamericà caigut per accident prop d’un llogarret japonès perdut a les muntanyes i un nen d’aquest poble. Acceptar que gent molt diferent de nosaltres ens pot aportar alguna cosa bona, o ensenyar una manera nova i enriquidora de veure el món, o tan sols aprendre a conviure amb gent que a primer cop d’ull sembla que no té absolutament res en comú amb nosaltres és un clàssic, però Kenzaburo Oé se’n surt molt bé i ens obliga a reflexionar sobre nosaltres mateixos i la vida a partir d’aquests dos personatges.

L’Ajuntament de Salt accelera el projecte per construir un nou equipament educatiu i en el ple d’ahir a la tarda es va aprovar una modificació de crèdit per finançar l’adquisició dels terrenys amb un préstec de 480.000€. Volen ubicar el nou centre en uns terrenys situats entre el Parc Monar i l’escola La Farga, al darrere de l’aparcament que hi ha ara.

No ho entenc perquè ara mateix ja hi ha problemes d’accés al Vallvera i a la Coma-Cros, que són en el mateix sector. Com pensen fer que professorat i alumnat accedeixin al nou centre sense fer nosa al veïnat que ara ja es queixa de manca d’aparcament? La solució no és pas crear més places d’aparcament sinó fer possible que es pugui accedir als llocs fàcilment sense cotxe; l’Ajuntament hi fa alguna cosa? Em sembla que no i l’edificació del nou equipament en aquest lloc només farà (ai, que simples que som a vegades!) que s’aixequin més veus a favor d’accedir-hi en cotxe. No sé si l’objectiu encobert d’aquesta ubicació és acabar asfaltant una part de les hortes, en primera instància perquè sigui més fàcil arribar en cotxe a tots els equipaments del sector nord.

No havia vist mai una cosa així al cel. No sé d’on és el video però nosaltres ho hem vist igual des de casa, només que el “tren” de satèl·lits anava de dreta a esquerra, concretament de NO a SE.

Per altra banda, aquest tren deu haver requerit una inversió astronòmica. Caldrà vigilar d’aprop aquest en Musk.

Un llibre fantàstic per a una pel·lícula fantàstica. Un clàssic que tenia pendent i que he pogut gaudir ara gràcies al temps lliure que he guanyat pel confinament forçat (!).

Aquest cop el llibre que m’he regalat ha resultat ser un còmic sobre els últims dies de Stefan Zweig, un personatge singular que sovint m’ha cridat l’atenció i de qui no he acabat de treure’n l’entrellat. Sembla ser que la seva vida va ser una història molt trista de desarrelament i insatisfacció permanent.

Es veu que va ser ser un autor de molt d’èxit al seu temps i vivia bé tant dels seus llibres com de l’herència familiar, però quan el nazisme va arribar al poder va començar a tenir problemes seriosos; ell no combregava gens amb els valors del règim i va haver de fugir de casa seva i del seu país (era ciutadà austríac). Va viatjar molt (també de jove i abans de la fugida) i tenia una cultura immensa però es veu que no va ser mai feliç del tot. Sembla ser que el 22 de febrer de 1942 es va suicidar juntament amb la seva parella quan tots dos van creure que el nazisme guanyaria la gran partida, la Segona Guerra Mundial.

Pel que he llegit, sembla que sempre va viure insatisfet sense acabar de trobar-se bé amb ell mateix ni d’estar a gust al lloc on era. Potser la paraula més repetida de la seva vida va ser “però”. De jove va anar decidit a la Primera Guerra Mundial però abans que acabés ja s’havia fet pacifista. Es va casar però la seva dona el va deixar després d’enganxar-lo amb una altra. Tot i que se sentia més austríac que jueu va haver de fugir d’Austria quan els nazis van arribar al poder. Va refugiar-se a l’exili de Londres però s’hi va sentir rebutjat perquè ell, culturalment, era germanòfil. A Nova York va gaudir d’un ambient obert i cosmopolita però s’hi va sentir angoixat de tants jueus desesperats que renegaven dels seus origens europeus (que ell estimava). El seu darrer exili va ser en un país del qual estava enamorat però que governava un dictador: va passar els darrers mesos de la seva vida a Petròpolis, una ciutat paradisíaca envoltada de muntanyes i selva a prop de Rio de Janeiro on vivien molts europeus. Tenia fe en la humanitat però em fa l’efecte que creia que la inèrcia ens porta a actuar de manera encara poc humana (en això li dono part de raó).

Va deixar escrites quatre cartes de comiat. En una d’elles deia:

Havent vist caure la terra on es parla la meva llengua i la meva pàtria espiritual Europa destruïda, i havent arribat jo ja a l’edat de 60 anys, caldria una gran fortalesa per reconstruir la meva vida, però les meves energies estan exhaurides al cap de tants anys de pelegrinació d’un hom sense pàtria.

El forense brasiler que va escriure l’informe de la seva mort va deixar escrit que la seva companya havia mort unes hores més tard que ell. Em pregunto què va estar fent, què va estar pensant, com es va sentir aquelles hores.

Fa un parell de dies que vaig acabar la meva part de feina del documental sobre l’1 d’octubre de 2017 que gent del CDR de Salt està elaborant, i com a premi em vaig autoregalar un llibre. De fet, ja feia temps que el tenia però encara no l’havia obert.

M’explico: de tant en tant he de fer temps en algun lloc (per exemple, per agafar el tren) i alguna d’aquestes vegades entro en alguna llibreria. Com que em costa molt entrar en una llibreria i sortir-ne sense cap llibre, el que faig és comprar-ne un que m’agrada o m’interessa, fer-lo embolicar per regal i guardar-lo a la lleixa dels llibres pendents. A partir d’aquí, la meva mala memòria juga a favor meu perquè al cap d’uns mesos de tenir el llibre embolicat i barrejat amb altres ja no recordo quin era, i més encara si a la lleixa n’hi tinc embolicats uns quants.

Llavors, quan crec que em mereixo un premi per la raó que sigui, vaig a la lleixa dels llibres pendents i agafo un dels llibres embolicats de regal et voilà! Sempre és una sorpresa i una alegria veure de quin llibre es tracta perquè abans d’obrir el paquet no tenia ni idea de quin era i a més sempre és algun llibre que m’agrada o m’interessa, perquè per això me l’havia comprat!

Per cert, el llibre d’avui és un còmic sobre els últims dies de Stefan Zweig.

O més ben dit “No em deixis mai”, que és com l’he llegit perquè, en la meva ignorància, quan el vaig comprar vaig pensar que l’original era en japonès. Si no, l’hauria comprat com va ser escrit, en anglès.

Aquest llibre d’en Kazuo Ishiguro es pot interpretar des de molts de punts de vista i a mi m’ha recordat els llibres i pel·lícules de distopies tipus “1984”, “Blade Runner” o “The Island”. Com que fa poc he tornat a veure el documental que es va fer a partir del llibre, també m’ha fet pensar molt en “The Shock Doctrine. The Rise of Disaster Capitalism” de la Naomi Klein.

La qüestió que m’omple més el cap de preguntes és fins a quin punt es pot entendre i acceptar, tolerar, inclús justificar, l’opressió que se’ns infligeix quan sabem que el que ens passa és injust, que té uns responsables i que no és inevitable que ens passi. Però ens passa i ho acceptem. Per què?

Llavors una de les imatges que em ve al cap inevitablement és la de l’experiment d’en Milgram de què vam parlar a la facultat. Per cert, que de pressa que passa el temps…

Unes pàgines de la novel·la que estic llegint aquests dies m’han portat a la cançó que dóna títol al llibre: Never let me go (molt diferent, per cert, de la versió que en canta Lana del Rey, que és molt més melosa i té un aire més malencònic).

Aquestes novel·les sobre distopies no són pas el gènere que m’agrada més però a vegades penso que potser serviran per descriure el que ens espera quan sortim del confinament.

Aquest llibre d’en Delibes m’ha tornat a confirmar que aquest senyor té un estil que m’enganxa. El seu castellà té una mena de màgia que em fascina, m’enlluerna, tan ric i precís i ple d’expressions tant col·loquials com cultes i en tots els registres. No sé què és ni si existeix el castellà pur, però si existís seria el d’en Delibes. Els entesos diuen d’aquest llibre que és una “obra menor” però a mi m’ha agradat igualment.

Explica les dotze hores que passen a casa d’una família burgesa un dia de desembre de començaments de la dècada de 1960. Un nen de tres anys, a punt de fer-ne quatre, se sent desplaçat de la seva condició de protagonista de casa pel fet que acaba de néixer una germaneta i sent que l’atenció de tothom es trasllada cap a ella. En Delibes fa pinzellades dels membres de la família i presenta un pare masclista i autoritari, una mare frustrada carregada de fills que cerca simpatia i estimació -potser només valoració- fora de la família, un principi d’enfrontament generacional i sobretot les inquietuds i pors del món que viu en Quico, el príncep que era i ja no és.

Tot explicat amb tanta precisió com tendresa. De lectura ràpida i amena, dóna una idea de la manera de viure d’una part de la societat dels anys del “desarrollismo”, la de la gent acomodada filla dels vencedors de la guerra espanyola 1936-39.

Un lector anònim en va deixar aquesta ressenya en un web de literatura:

La gente siempre se queda en lo anecdótico. Esta sencilla y excelente novela, es mucho más que la historia de un día de la vida de un niño de tres años que ha dejado ya de ser el centro de atención por el nacimiento de su hermana. Estas premisas ocultan lo que verdaderamente Delibes quiere mostrar: un cínico y crítico retrato de familia acomodada y aburguesada que lamentablemente deja bastante que desear. Una caterva de privilegiados hipócritas que viven abobados por nimiedades, salvedades vanas, y que ignoran conscientemente la problemática real que hay en el país en el que habitan.

Hi estic d’acord, però trobo que tot això ho escriu sense la rancúnia que em sembla detectar en el lector anònim, i a vegades fins i tot amb humor.

Aquests temps foscos de confinament, recentralització i mals averanys econòmics i per a la llibertat també tenen llumenetes, com recull aquesta notícia tan bona per a la biodiversitat, pel Ter i per Salt, fruit (entre altres) dels treballs iniciats a la passada legislatura per la nostra súper-regidora d’Entorn Natural (gràcies, Marta!).

La disminució del nivell de contaminació atmosfèrica d’aquestes setmanes demostra clarament que la raó principal que respirem merda és l’activitat econòmica i la mobilitat de persones i mercaderies que genera. Totes les dades (com per exemple aquestes de la ciutat de Girona) reflecteixen que la pol·lució atmosfèrica ha caigut en picat des de la declaració d’estat d’alarma.

El planeta ens sobreviurà i nosaltres ens extingirem però això no ens ha pas d’amoinar, és de calaix i inevitable. Aquesta no és pas la qüestió. En canvi, que la qualitat de vida baixi per culpa de la contaminació que nosaltres mateixos generem sí que hauria de preocupar-nos i mobilitzar-nos.

Cal buscar alternatives al sistema capitalista.

(Ui, perdó!)

L’estona dedicada a l’oci ha augmentat considerablement des que el virus volta pels nostres carrers però diu que hi ha gent que s’avorreix o entra en depressió si no pot treballar. No és pas el meu cas, però per si de cas vaig guardant videos com el d’aquesta actuació dels Luthiers amb el Tricicle, només per si arriba el cas que l’hagi de visionar en una emergència emocional.

El cumquat de casa ja té molts dels fruits a punt de maduració. És una fruita deliciosa, amb un gust que podríem dir que barreja les mandarines amb unes gotes de llimona, dolç i àcid.

M’agrada menjar-me’ls acabats de recollir de l’arbre i a vegades en porto a l’institut. Suposo que deu haver-hi gent que en fa confitura; ho proposaré a les cuineres de casa.

Per aquests dies de quarantena en què estem més enganxats que mai a l’ordinador i al mòbil, en Marçal Terrades ens ofereix eines per poder comunicar-nos des de casa, ja sigui per feina o qüestions particulars.

Encara estem confinats a casa, és a dir, que hi ha molt poca gent pel carrer. Tanmateix, en aquesta vorera que passa pel costat d’un supermercat hi ha tot un escampall de guants (usats).

Doncs sí: el virus és només un dels problemes que tenim. D’aquí a un temps el virus haurà passat però encara haurem de pagar algú que reculli el que no som capaços d’endreçar.