Bloc de notes

Al matí, com que és diumenge, sortim a fer un passeig pel Rastro.

El primer que llegeixes quan busques informació del Rastro és que el nom ve del «rastre» que deixaven els animals que arrossegaven de l’escorxador als obradors on s’adobaven i treballaven les pells. Les pobres bèsties ja estaven mortes i s’havien d’escorxar.

Es veu que el mercat de carrer que avui s’anomena «Rastro de Madrid» va començar amb unes quantes paradetes al voltant dels escorxadors de Lavapiés allà pel mil vuit-cents. Al voltant dels escorxadors s’hi instal·laren “blanqueries” (els obradors que deia) i tot de negocis afins. La proliferació d’aquests petits tallers relacionats amb la pell, el cuiro, la carn, etc., en va atraure d’altres (teixidors, sabaters, sastres…) i l’increment de circulació de persones va fer que alguns espavilats comencessin a muntar paradetes a les voreres (originalment per vendre objectes de segona ma). Lavapiés era llavors lluny del centre i les autoritats ho van tolerar, de manera que a poc a poc el nombre de paradetes va anar creixent. No cal dir que avui per avui la cosa està no només tolerada sinó regulada; el mercat es fa diumenges i festius i diuen que el nombre de parades supera les tres mil cinc-centes.

Personalment, no soc pas gaire fan dels mercats, ho reconec. Unes hores passades per aquest mercat m’han fet la impressió que no es tracta de res més que d’un mercat de carrer gran com se’n poden trobar d’altres a moltes ciutats grans europees. Hi ha coses que em fan gràcia com els orígens de noms d’alguns carrers però la major part de la resta es pot trobar a molts altres mercats. Si t’agrada voltar per mercats de carrer, el Rastro t’agradarà; si no, difícilment hi trobaràs res que el faci un lloc especial i no trobis enlloc més.

El nostre recorregut comença a la Plaza de Cascorro, que rep el nom del setge d’una ciutat cubana, Cascorro. El centre de la plaça està ocupat pel monument a un soldat temerari que el 1896, poc abans que Espanya perdés Cuba definitivament, es va fer un nom en aquella batalla amb una llauna de petroli i una corda. En aquesta plaça comença a baixar la Ribera de Curtidores, que és l’avinguda central del «mercadillo» del Rastro.

M’ha fet gràcia trobar pel camí una placa dedicada a en Max Estrella, un dels meus herois de joventut.

A la tarda ens acostem cap al Reina Sofía, a veure què hi trobem. i ens hi estem una hora i mitja. La veritat és que estem una mica cansats de voltar a peu i com que la meva capacitat d’apreciar les arts plàstiques és limitada, no ho gaudeixo gaire. A la MJ sí que la veig molt interessada.

Hem sortit la matinada del divendres 19, molt aviat, i hem arribat a última hora de la tarda. Fantasmagories i miratges de l’altiplà castellà ens anunciaven per la finestra que ens acostàvem a la Capital del Reyno.

Hem anat a peu des de l’estació fins a l’hotel tot passant per davant de tres dels museus que tenim pensat de visitar aquests dies: el Thyssen-Bornemisza, el del Prado i el Reina Sofía. Bon plan, i a més a més potser també anirem al Sorolla i qui sap si a algun altre.

Ens instal·lem en un hotel que és a la Calle Cava Baja, un lloc molt cèntric de Madrid, i tot i que hem dormit poc i acabem de fer un viatge llarguet, tenim gana i només d’entrar a l’hotel decidim de sortir-ne a picar alguna cosa.

Molt d’oli però això omplirà. Demà serà un altre dia.

L’endemà al matí, dissabte 20, sortim a passejar i de seguida ens ve a trobar la deessa de Madrid, la Cibeles, asseguda al seu carro.

També passem per l’Almudena i uns quants carrers assolellats i avingudes sorolloses d’una part que anomenen Madrid de los Austrias. Potser és la part més europea de la capital? No, després he sabut que aquesta part de Madrid és la que va créixer més a partir de la vella ciutat medieval, i que aquest creixement va tenir lloc mentre van governar l’imperi espanyol reis de la dinastia d’Habsburg, és a dir, dels Àustries. Sí, la mateixa família que els catalans vam defensar a la guerra de Successió: quan Carlos II es va morir sense haver tingut cap fill, els països europeus es van enfrontar entre ells per trobar-li un hereu que no fes perillar l’equilibri polític i de poder d’aleshores, perquè totes les famílies reials volien col·locar-hi algú de casa seva. El Regne de França i la Corona de Castella estaven a favor de Felip d’Anjou, de la família dels Borbons, mentre Àustria, Anglaterra, els Països Baixos i la Corona d’Aragó estaven a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. La guerra es va anar allargant fins que la majoria de potències van signar la pau al Tractat d’Utrecht, cosa que va significar que tothom se n’anés cap a casa excepte la Corona de Castella, que va decidir ocupar militarment els territoris de la Corona d’Aragó, eliminar les lleis pròpies que teníem i començar a tractar-nos com una colònia (ocupar els càrrecs amb funcionariat castellà, començar a posar traves i després prohibir el català, etc). Mira, des de llavors que ens diuen que som espanyols.

Després anem vagarejant i caminant sense rumb fins que ens trobem per sorpresa davant del Museu Sorolla, que és petitet i tindrem temps de visitar sencer abans no tenquin. És un museu que ocupa la casa d’en Joaquim Sorolla en el barri de Chamberí. Hi va viure els darrers anys de la seva vida i resulta que ell mateix va dissenyar i fer construir el jardí, que és verd i amb molta presència d’aigua. La casa és molt lluminosa i era al mateix temps residència i taller. Tant a la MJ com a mi ens agraden els quadres d’en Sorolla. Els apreciem de manera diferent, esclar, i no només perquè ella veu tots els colors i jo sóc daltònic. L’expressió plàstica és una de maneres preferides de MJ de treure el que té a dins, i a més té bona tècnica i ho fa bé, crec. Jo, en canvi, que segons diuen de petit vaig destacar (!) per dibuixar i pintar molt bé, a poc a poc vaig anar deixant de practicar i si ara hagués de pintar un quadre no sabria pas com posar-m’hi. Els colors clars i lluminosos dels quadres d’en Sorolla m’atreuen com un imant, l’aigua del Mediterrani sembla que t’hagi de mullar si t’acostes als quadres, les seves pintures respiren calma i benestar.

Torno a pedalar fins a Banyoles per fer unes quantes fotos que no vaig poder fer o no em van quedar bé l’últim cop que hi vaig anar. M’encanta pedalar pels paisatges ondulats que hi ha entre Salt i Banyoles! Les fotos tampoc no són pas gaire millors que les que tenia però han estat una bona excusa per sortir a pedalar.

Feia temps que teníem pendent una escapada a Barcelona per veure teatre i ahir vaig fer un cop d’ull a la cartellera. Per cert, només hi vaig trobar dues obres en català. Total, que hem fet un puja-i-baixa per anar al Goya a riure una mica i després a fer unes tapes. Era la Nit dels Museus i hauríem pogut aprofitar per fer alguna visita però aquesta cosa nostra encara es manté tibant i avui teníem pressa per tornar, de manera que hem acabat la diada amb un soparet ràpid al König de la Rambla.

“Los siete magníficos” en versió de 2016, molt bé. M’ha agradat però és massa llarga per passar-la sencera a la mainada tot i que m’ha sorprès trobar-hi al menys un tema interessant que donaria per parlar-ne a classe: la diversitat d’origens dels set protagonistes.

Fidels a la cita de primers de maig, els kiwis del pati ja han començat a florir. Ja començo a sentir el neguit per les abelles que haurien de venir; en vindran tantes com caldria? faran la seva feina?

A la tarda sortim a passejar i el cel ens regala uns núvols que semblen quadres pintats.

Ei, m’ha agradat molt aquesta peli! Gràcies, Patxu, per fer-me conèixer aquest clàssic!

La Viquipèdia, entre altres coses, en diu que és una pel·lícula francesa de Jean Renoir estrenada el 1937. Aquesta pel·lícula, considerada com una obra mestra del cinema francès i del cinema mundial, és motivada per un punt de vista humanista i pacifista, en vigílies de la Segona Guerra Mundial. Defensa la idea que el nacionalisme imperialista i l’antisemitisme són un profund error que divideix els pobles, i vol ensenyar el que pot separar però també reunir els homes (principalment les classes socials, el país d’origen, les referències culturals). Aquesta pel·lícula va ser prohibida a Alemanya pel règim nazi i a França per les autoritats d’ocupació l’1 d’octubre de 1940.

Avui hem començat una altra trilogia: la de Batman dirigida per Christopher Nolan amb en Christian Bale, etc.

Al final només hem vist una de les tres pelis que abans d’ahir vaig anar a buscar al Museu del Cinema però en canvi m’he pogut escapar una mica més d’una hora i m’ha sortit una altra ruta curteta pels turons del SW de Salt. La peli escollida va ser “Inception”.

Em sonava vagament, em rondava pel cap algun record boirós d’aquest ànec cínic teletransportat a la Terra per accident des d’un planeta llunyà, diria que en una revista o potser una pel·lícula (aquesta?) de quan tenia vint-i-pocs anys.

No sé com però la qüestió és que la conversa ens ha portat a en Howard i hem passat la tarda veient la peli i rient com bojos. Ha estat una sorpresa de les bones trobar-me o retrobar-me amb en Howard the Duck. No en diria pas una peli genial però m’ha fet passar molt bona estona. Peli de frikis, potser. Gràcies, MJ, per la (re)descoberta!

No és pas la millor pel·lícula de tots els temps però ens ha donat l’oportunitat de sortir tots quatre i gaudir d’una tarda al cinema.

No sóc pas cap fan de les pelis de superherois i aquesta m’ha confirmat l’opinió que és un gènere on no solen abundar les bones pelis (tot i que estic disposat a rectificar perquè la veritat és que n’he vistes poques). Solen resultar, això sí. M’ha semblat que l’argument està poc treballat i és incoherent. Hi ha escenes espectaculars, com a totes les pelis del gènere, però hi ha molts minuts en què literalment no passa res; sembla que estiguin fent temps fins a la següent escena espaterrant. Els papers tampoc no demanen gaire registres diferents als actors i actrius i en conseqüència les actuacions passen sense pena ni glòria.

M’ha agradat que tots quatre sortíssim de casa i anéssim a fer alguna cosa junts. Hi ha hagut bon humor, ganes de passar-s’ho bé i bones cares.

Ahir vam començar una altra saga, la dels anells. Hi ha pel·lícules ben fetes que pots mirar al cap de 20 anys d’haver-se estrenat i encara sembla que les hagin acabat de fer; aquestes del “Senyor dels Anells” en són tres.

Les mirem en versió original encara que l’anglès dels personatges és una mica recargolat; afectat, potser. En Tolkien els feia parlar així de manera que fessin més l’efecte medievo-mítico-sagrat que, efectivament, resulta. Els llibres em van agradar molt i les pel·lícules són de les poques que no tan sols no m’han decebut respecte el llibre sinó que l’acompanyen molt bé. Les criatures que s’hi veuen són tal i com me les havia imaginat en llegir els llibres, i això ho trobo molt sorprenent; la sensació d’estar veient i escoltant els personatges que has llegit és sensacional.

Va de pelis: ahir, “Singing in the rain”; avui, “Strangers on a Train”; demà, “Bathing Beauty”?

I avui encara parlàvem de fer una altra marató, com la que vam fer per Star Wars (1, 2, 3 i 4), però amb The Godfather. Aquesta vegada tindríem l’avantatge que ja tenim les pelis a la lleixa dels DVDs! A la gran de casa li ha agafat per veure clàssics del cinema; qui deu tenir que li ensenya bons costums?

Tal dia com avui al 1973 el feixisme pinochetista torturava fins a la mort el cantant Victor Jara.

Sempre m’han agradat els llibres, entre ells els còmics, i també les pel·lícules. La pel·lícula que es va fer a partir d’aquest còmic és un clàssic que els meus fills han vist mil vegades. Per això, perquè a ells els agrada tant la versió peli i perquè saben que a mi m’agraden els còmics i han pensat que és una manera de fer-me agradar el que diu l’argument, estic molt content que avui m’hagin fet el regal que m’han fet. Gràcies! Encara no m’havia llegit l’original i aquesta nit ho faré d’una tirada! (aquesta nit, al llit, amb un got de whisky a la tauleta, com en els vells temps). Gràcies a tots tres, P, A i MJ!

A més a més i per postres, sembla que avui wikiloc també ha pensat en el meu aniversari i m’ha regalat aquesta proposta per fer muntanya. Gràcies també!!!