Torno a pedalar fins a Banyoles per fer unes quantes fotos que no vaig poder fer o no em van quedar bé l’últim cop que hi vaig anar. M’encanta pedalar pels paisatges ondulats que hi ha entre Salt i Banyoles! Les fotos tampoc no són pas gaire millors que les que tenia però han estat una bona excusa per sortir a pedalar.
Feia temps que teníem pendent una escapada a Barcelona per veure teatre i ahir vaig fer un cop d’ull a la cartellera. Per cert, només hi vaig trobar dues obres en català. Total, que hem fet un puja-i-baixa per anar al Goya a riure una mica i després a fer unes tapes. Era la Nit dels Museus i hauríem pogut aprofitar per fer alguna visita però aquesta cosa nostra encara es manté tibant i avui teníem pressa per tornar, de manera que hem acabat la diada amb un soparet ràpid al König de la Rambla.
“Los siete magníficos” en versió de 2016, molt bé. M’ha agradat però és massa llarga per passar-la sencera a la mainada tot i que m’ha sorprès trobar-hi al menys un tema interessant que donaria per parlar-ne a classe: la diversitat d’origens dels set protagonistes.
Fidels a la cita de primers de maig, els kiwis del pati ja han començat a florir. Ja començo a sentir el neguit per les abelles que haurien de venir; en vindran tantes com caldria? faran la seva feina?
A la tarda sortim a passejar i el cel ens regala uns núvols que semblen quadres pintats.
Ei, m’ha agradat molt aquesta peli! Gràcies, Patxu, per fer-me conèixer aquest clàssic!
La Viquipèdia, entre altres coses, en diu que és una pel·lícula francesa de Jean Renoir estrenada el 1937. Aquesta pel·lícula, considerada com una obra mestra del cinema francès i del cinema mundial, és motivada per un punt de vista humanista i pacifista, en vigílies de la Segona Guerra Mundial. Defensa la idea que el nacionalisme imperialista i l’antisemitisme són un profund error que divideix els pobles, i vol ensenyar el que pot separar però també reunir els homes (principalment les classes socials, el país d’origen, les referències culturals). Aquesta pel·lícula va ser prohibida a Alemanya pel règim nazi i a França per les autoritats d’ocupació l’1 d’octubre de 1940.
Avui hem començat una altra trilogia: la de Batman dirigida per Christopher Nolan amb en Christian Bale, etc.
Al final només hem vist una de les tres pelis que abans d’ahir vaig anar a buscar al Museu del Cinema però en canvi m’he pogut escapar una mica més d’una hora i m’ha sortit una altra ruta curteta pels turons del SW de Salt. La peli escollida va ser “Inception”.
Em sonava vagament, em rondava pel cap algun record boirós d’aquest ànec cínic teletransportat a la Terra per accident des d’un planeta llunyà, diria que en una revista o potser una pel·lícula (aquesta?) de quan tenia vint-i-pocs anys.
No sé com però la qüestió és que la conversa ens ha portat a en Howard i hem passat la tarda veient la peli i rient com bojos. Ha estat una sorpresa de les bones trobar-me o retrobar-me amb en Howard the Duck. No en diria pas una peli genial però m’ha fet passar molt bona estona. Peli de frikis, potser. Gràcies, MJ, per la (re)descoberta!
No és pas la millor pel·lícula de tots els temps però ens ha donat l’oportunitat de sortir tots quatre i gaudir d’una tarda al cinema.
No sóc pas cap fan de les pelis de superherois i aquesta m’ha confirmat l’opinió que és un gènere on no solen abundar les bones pelis (tot i que estic disposat a rectificar perquè la veritat és que n’he vistes poques). Solen resultar, això sí. M’ha semblat que l’argument està poc treballat i és incoherent. Hi ha escenes espectaculars, com a totes les pelis del gènere, però hi ha molts minuts en què literalment no passa res; sembla que estiguin fent temps fins a la següent escena espaterrant. Els papers tampoc no demanen gaire registres diferents als actors i actrius i en conseqüència les actuacions passen sense pena ni glòria.
M’ha agradat que tots quatre sortíssim de casa i anéssim a fer alguna cosa junts. Hi ha hagut bon humor, ganes de passar-s’ho bé i bones cares.
Ahir vam començar una altra saga, la dels anells. Hi ha pel·lícules ben fetes que pots mirar al cap de 20 anys d’haver-se estrenat i encara sembla que les hagin acabat de fer; aquestes del “Senyor dels Anells” en són tres.
Les mirem en versió original encara que l’anglès dels personatges és una mica recargolat; afectat, potser. En Tolkien els feia parlar així de manera que fessin més l’efecte medievo-mítico-sagrat que, efectivament, resulta. Els llibres em van agradar molt i les pel·lícules són de les poques que no tan sols no m’han decebut respecte el llibre sinó que l’acompanyen molt bé. Les criatures que s’hi veuen són tal i com me les havia imaginat en llegir els llibres, i això ho trobo molt sorprenent; la sensació d’estar veient i escoltant els personatges que has llegit és sensacional.
Va de pelis: ahir, “Singing in the rain”; avui, “Strangers on a Train”; demà, “Bathing Beauty”?
I avui encara parlàvem de fer una altra marató, com la que vam fer per Star Wars (1, 2, 3 i 4), però amb The Godfather. Aquesta vegada tindríem l’avantatge que ja tenim les pelis a la lleixa dels DVDs! A la gran de casa li ha agafat per veure clàssics del cinema; qui deu tenir que li ensenya bons costums?
Tal dia com avui al 1973 el feixisme pinochetista torturava fins a la mort el cantant Victor Jara.
Sempre m’han agradat els llibres, entre ells els còmics, i també les pel·lícules. La pel·lícula que es va fer a partir d’aquest còmic és un clàssic que els meus fills han vist mil vegades. Per això, perquè a ells els agrada tant la versió peli i perquè saben que a mi m’agraden els còmics i han pensat que és una manera de fer-me agradar el que diu l’argument, estic molt content que avui m’hagin fet el regal que m’han fet. Gràcies! Encara no m’havia llegit l’original i aquesta nit ho faré d’una tirada! (aquesta nit, al llit, amb un got de whisky a la tauleta, com en els vells temps). Gràcies a tots tres, P, A i MJ!
A més a més i per postres, sembla que avui wikiloc també ha pensat en el meu aniversari i m’ha regalat aquesta proposta per fer muntanya. Gràcies també!!!
O més ben dit “No em deixis mai”, que és com l’he llegit perquè, en la meva ignorància, quan el vaig comprar vaig pensar que l’original era en japonès. Si no, l’hauria comprat com va ser escrit, en anglès.
Aquest llibre d’en Kazuo Ishiguro es pot interpretar des de molts de punts de vista i a mi m’ha recordat els llibres i pel·lícules de distopies tipus “1984”, “Blade Runner” o “The Island”. Com que fa poc he tornat a veure el documental que es va fer a partir del llibre, també m’ha fet pensar molt en “The Shock Doctrine. The Rise of Disaster Capitalism” de la Naomi Klein.
La qüestió que m’omple més el cap de preguntes és fins a quin punt es pot entendre i acceptar, tolerar, inclús justificar, l’opressió que se’ns infligeix quan sabem que el que ens passa és injust, que té uns responsables i que no és inevitable que ens passi. Però ens passa i ho acceptem. Per què?
Llavors una de les imatges que em ve al cap inevitablement és la de l’experiment d’en Milgram de què vam parlar a la facultat. Per cert, que de pressa que passa el temps…
Ahir vam anar a veure l’última peli de la sèrie de Star Wars, que acaben d’estrenar. No m’ha semblat pas tan dolenta com m’havien dit i havia llegit. És veritat que es volen tancar molts de temes i potser es vol córrer molt, però penso que el dinamisme i la rapidesa amb què se succeeixen els esdeveniments resulten en una bona pel·lícula d’acció. És veritat que no pas tot lliga completament, però si estem d’acord que no teníem pas la intenció de contemplar una obra mestra sinó simplement passar una bona estona, el resultat és més que correcte. Al cap i a la fi, de Willy Wilders o Stanley Kubricks no en surten pas cada dos per tres.