Bloc de notes

Article d’en Partal al Vilaweb d’avui sobre el que un geògraf francès, Christophe Guilluy, anomena “nova burgesia” i que ve a ser allò que nosaltres havíem conegut com “gauche divine” o “esquerra caviar”. No sé si el procés de gestació d’aquesta gent va anar tal i com el descriuen tots dos, però el fet és que els partits parlamentaris que es diuen d’esquerra han abandonat els treballadors i la classe mitjana, han adoptat el marc mental de la dreta i ara es dediquen a fer desastroses polítiques d’habitatge, erosionar serveis bàsics com l’educació o la sanitat, reduir poder adquisitiu als treballadors a base de precarietat laboral i gestionar la immigració com a eina per reduir tant drets com sous.

Resum de l’article:

En un moment determinat l’esquerra francesa va decidir d’abandonar la classe obrera, per poc controlable, reaccionària i poc fiable, i es va concentrar a alimentar una nova coalició que li hauria de donar el govern, a partir de fenòmens identitaris culturalment urbans. L’antiracisme i el feminisme van ser els primers d’una llarga llista que no ha deixat de créixer d’aleshores ençà. El tomb es recolzava sobretot en la creació d’una nova elit econòmica basada en els sous públics, que s’havia de fer propietària de les grans ciutats i dels mitjans de difusió. I tal dit, tal fet. A còpia d’inflar artificialment els sous de polítics, alts funcionaris, assessors, periodistes estrella i empreses parastatals, el PS va bastir aquesta nova burgesia (la denominació és de Guilluy) destinada a conquerir l’enorme capacitat de l’estat i a fer-ne un ús privatiu i descarat. Havia nascut el partit-empresa i la política com a negoci.

Com ens podem defensar? La CUP ha desaparegut -on deuen ser?- i els únics que fan discurs contra el poder són els de la ultradreta mentidera i tòxica, que ho volen canviar tot… perquè no canviï res o tot sigui pitjor.

La conseqüència que els partits d’esquerra ens hagin abandonat és que la gent que necessita canvis importants per poder tirar endavant s’agafa on pot, i els més desesperats s’apunten al que sigui. Curiosament, allà s’hi troben justament els que sempre han remenat les cireres.

Al cap d’uns mesos d’escriure aquest post he trobat aquest article de la Directa i també aquest altre, magnífic, d’en Joan Rovira.

Trobo molt interessant aquesta entrevista sobre la gent que no parla català, tot i viure al país, i els motius, circumstàncies i conseqüències d’aquest fet. Està clar que el fet que l’ascensor social s’hagi espatllat ens perjudica.

Per altra banda, aquest altre article m’ha fet reflexionar sobre la llengua i la manca de professionals mèdics a Catalunya. Fins a quin punt està justificat que els treballadors que no tenim aquí i per tant han de venir de fora no parlin ni entenguin català? Aquesta mateixa manca de professionals es produeix a Alemanya, França o Itàlia, i en canvi els treballadors estrangers contractats prou que han de parlar alemany, francès o italià, no? La diferència? Que nosaltres no tenim estat. O que no tenim l’estat a favor.

A les colònies, la llengua dels aborígens no compta pas mai tant com la dels colonitzadors.

Les tres hores de portar el cotxe per l’esquerra se m’han fet una mica llargues aquest cop, però no he perdut la calma i he arribat bé. Rentar el cotxe, omplir el dipòsit i tornar-lo, tot de pressa i sense cap problema.

He tingut temps de sobres per passejar per l’aeroport perquè avui hi havia vaga general a França (ai, les pensions!) i l’avió ha sortit amb una hora de retard. Per postres, quan hem arribat a Barcelona no sé què ha passat amb la policia de duanes i hem trigat una hora a passar, i després encara haver d’esperar la maleta facturada… Total, que he arribat a casa a mitjanit.

El taxista que m’ha portat de l’aeroport a Sants deia que era indepe; no ho sé, si ho era, però de xerraire ho era molt; m’ha parlat molt d’en Tito, també. De l’estació de Girona a casa m’hi ha portat una taxista, també xerraire, que m’ha explicat que havia viscut al barri vell de Salt, que és tan bonic, que s’hi està tan bé, amb tan bona gent, però que ara vivia a Girona.

Tinc una amiga que diu que la gent que troba, encara que no la coneguin de res, sempre li explica coses; ara m’està passant a mi?

Es veu que a Galway s’hi poden fer moltes coses però la veritat és que no li he dedicat pas gaire atenció. M’he passat la meitat del dia passejant sense rumb pels carrers i places del centre, pensant en aquests dies i en l’Adrià, i l’altra meitat llegint aventures d’en Harry Hole i posant al dia aquest diari; també el wikiloc.

Sí que he passat pel Latin Quarter, quatre carrers a la part antiga, a l’esquerra del riu Corrib des del pont O’Briens fins al Spanish Arch on hi ha pubs, bars, restaurants, galeries d’art i botigues de records, botiguetes guais, etc. M’he fixat que hi ha moltes botigues de roba de llana (deu ser per la proximitat a les illes Aran?). I ara que escric això del Spanish Arch, he llegit en algun lloc que els irlandesos i la monarquia hispànica van estar molt a prop fa quatre o cinc cents anys. Els reis castellans la tenien jurada a Anglaterra i veien els irlandesos -que en aquell temps eren una colònia d’Anglaterra- com si fossin una pedra a la sabata de la Pérfida Albión. A més, Castella es considerava en aquell temps la garant de la fe en Jesucrist i com que els irlandesos, tot i tenir el país ocupat pels anglesos, mantenien la seva fe catòlica, tot el que fessin per ells era poc. Inclús es van obrir uns quants Irish colleges a Espanya per formar capellans i, més enllà del personal per dir missa, elits formades en els valors tradicionals del catolicisme.

He vist un cartellet simpàtic que m’ha fet pensar en les nenes de casa.

El centre del centre de Galway és Eyre Square. Jo estic una mica als afores i l’autobús m’hi deixa. Centres comercials, una font escultòrica (es diu així?), estàtues dedicades a John F. Kennedy i les 14 banderes de les 14 tribus de Galway onejant al vent. Molt a prop hi ha Quay Street, un carrer peatonal ple de franquícies i músics de carrer. Això de la música està bé. Hi ha força gent al carrer que toca la guitarra o l’acordió, i inclús bandes que toquen cançons rock o tradicionals. Al vespre se sent música que surt dels pubs, música en directe com a Killarney.

No m’he fixat ni en la catedral ni en Salthill Promenade, que es veu que són coses que s’han de veure si es ve a Galway, igual que Saint Nicholas’ Collegiate Church, l’església medieval més gran d’Irlanda i dedicada al patró dels farers, St Nicolau de Mira.

Ei, i fish and chips per sopar! Tant que va costar de trobar-ne l’última vegada que vam estar a Londres, aquí ha estat la mar de fàcil. Un pèl massa tard per sopar perquè m’he entretingut amb el portàtil i m’he trobat que sortia a passejar per airejar-me a les 10. 

Si alguna vegada torno a Galway potser m’agradaria acostar-me fins a les illes Aran, que són davant per davant de la ciutat. Dic «potser m’agradaria» perquè ara les tinc idealitzades (comunitats rurals on encara es manté viu el gaèlic, restes de fortaleses encimbellades dalt de penya-segats imponents, esglésies medievals, restes de ciutats neolítiques…) però em fa por que no estigui tot espatllat pel turisme.

Dia de pluja. El cotxe em porta a prop de la costa però més al nord. Hi ha un moment en què la carretera s’acaba davant d’un estuari i llavors cal pujar a un ferri per fer la travessa fins a l’altra riba. He tingut la mala sort d’arribar just quan n’estava sortint un, de ferri, de manera que m’he hagut d’esperar una hora fins que no ha sortit el següent. Per mala sort també, el moll és lluny de la ciutat i no val la pena d’anar-hi, i encara menys avui que plou, i en aquest indret no hi ha cap bar per fer més curta l’espera.

La travessa és ràpida i de seguida soc a l’altre costat. M’agrada veure aquests espais tan oberts, sense muntanyes a l’horitzó, tan diferents dels que trobo al costat de casa.

Una cosa que ja he vist moltes vegades però que no deixa de sorprendre’m és la marea, pràcticament inexistent al nostre mar. Això que el nivell de l’aigua pugi i baixi al llarg del dia té alguna cosa de màgic.

…fins que finalment arribo a destinació. Impressionant.

Quedo bocabadat.

L’Adrià s’hi va fer una de les últimes fotos a Irlanda. Sembla que el vegi.

Doncs m’he aixecat ben d’hora, ben d’hora, i d’un cop de cotxe m’he plantat al Cronin’s Yard, al peu del Carrauntoohil. M’ho he passat molt bé pujant-hi tot i que al final l’ascensió no ha quedat gravada com m’hauria agradat. Tot i això, ha valgut molt la pena!

He començat seguint una traça del wikiloc però dalt del cim he trobat una petita colla que m’han recomanat de no fiar-me’n i de fer el descens per un altre costat, un cim anomenat Cnoc na Toinne que permet esquivar la Devil’s Ladder de baixada. Els ho he d’agrair perquè la veritat és que mentre m’enfilava per la Devil’s Ladder ja anava pensant que la baixada em faria patir, tant pel pendent que fan els “escalons del dimoni” com per la mullena que els fa relliscosos.

Encabat he fet un berenadet al Cronin’s Yard. El pagès propietari del pati on es desen els cotxes dels muntanyencs (quin remei, no hi ha pas gaires més possibilitats!) ha muntat una mena de cafeteria on també ven records. Hi he fet un mos i he tornat cap a casa. Estic cansat i tinc fred.

Tal i com vam quedar, la cuina està oberta. Trobo l’esmorzar a la nevera, de manera que menjo tranquil·lament, tot sol a la mateixa cuina, i agafo el cotxe per anar tirant cap a Cork. M’esperen tres hores de volant, si tot va bé.

Se’m fa feixuc sortir de les muntanyes de Wicklow; la recança em fa conduir exageradament a poc a poc per aquestes carreteres humides i sinuoses. Què m’hi deixo? Hi ha una mena de llast que no deixa que me’n vagi tranquil.

Un cop a Cork reconec de seguida el riu Lee i el pont on en Pau va venir a recollir-me fa gairebé tres anys, a prop de l’estació d’autobusos, el dia que vaig arribar intranquil per veure com estava l’Adrià. Vaig de dret amb el cotxe al pàrquing de Main Street North.

Passeig pel centre, molta gent, parades al carrer, músics, l’English Market, plugim… Passejo sense pressa entre gent mudada i carregada de bosses. Compro un mocador de coll per a la MJ, una tassa per a la P i una samarreta per a l’E. També una bateria externa per al mòbil en previsió que l’excursió de demà al Carrauntoohil es pugui allargar més del compte.

Tot passejant em trobo el que tot primer em sembla que és una manifestació. Pregunto a la gent que s’hi ha aplegat i m’assabento que en realitat és una contra-concentració. Es veu que un partit nazi havia fet una convocatòria i tot de gent s’ha presentat al mateix lloc per mostrar el seu rebuig. La veritat és que amb els fatxes no sé mai què és millor; cal rebutjar la seva ideologia però no sé fins a quin punt és contraproduent convocar contra-manifestacions; sovint hi ha molta més gent en aquestes manis de rebuig que a les convocatòries nazis, i els periodistes que potser ignorarien una trobada de mitja dotzena de caps-rapats se senten amb el deure d’informar que una munió de gent s’ha concentrat per protestar contra la convocatòria fatxa, de manera que un acte que no tindria cap transcendència n’acaba tenint perquè es publica gràcies a l’acció dels que hi estan en contra. Què cal fer? Sincerament, no ho sé; potser depèn de cada convocatòria i el seu context.

Busco i trobo el restaurant on l’Adrià em va portar quan vaig estar aquí amb ell, un de xinès que li encantava. Més ben dit, és oriental: Koto, 6 Carey’s Ln, Centre, Cork, T12 FH27. Em fan seure en un racó; està ple de gent que ha vingut a ciutat a fer el passeig de cada dissabte, les compres, algun turista. Hi ha moltes converses animades, es veu que els irlandesos són grans xerraires. Gent que entra i gent que surt; la pluja no canvia els plans de ningú. Em sembla veure alguna de les peculiars camises de l’Adrià.

L’altre lloc que volia visitar a Cork és el carrer on ell es va estar els últims mesos, quan va haver deixat l’habitació que li llogava una senyora que el va tractar molt bé, deia, en una casa que estava “ok però massa lluny del centre”.

Recordo quan ell i jo vam venir perquè s’acomiadés de la S, que vivia al mateix carrer, i abans d’anar-se’n li va regalar la bici que ja no faria servir més. També dels seus companys de pis, que no en sabien res, esclar, i quan els ho vam dir van entendre de seguida la situació i van mirar d’animar-nos amb bones paraules i abraçades llargues; bona gent.

Abans d’anar-me’n de Cork compro una ampolla d’aigua i menjar per l’esmorzar i pel dinar de demà. Cap a les 7, tal i com tenia pensat, torno a agafar el cotxe per conduir l’hora que em queda fins a l’hostal de Killarney. Quan hi arribo resulta que no és pas cap hostal sinó la casa d’un particular, una casa molt gran, amb nom i tot: Woodlawn House, al mateix Killarney.

La casa em sembla molt gran des de fora i de dins encara més. I càlida però un pèl massa fosca. Emmoquetada de dalt a baix i tan carregada com solen ser les cases angleses, i més les victorianes. A Irlanda hi ha cases victorianes? Sí que n’hi deu haver, esclar, Irlanda era una colònia anglesa en temps de la reina Victòria. La meva habitació sembla tan gran com mitja pista de bàsquet. Desfaig la maleta i surto a estirar les cames, sopar i passejar per veure quina mena de ciutat és Killarney.

Em sorprèn tant per l’ambient que s’hi respira com pels nombrosos turistes (muntanyencs?) que s’hi passegen. Molta música als pubs i al carrer. Bon ambient tot i la fred, som Saturday night. Sembla que és una ciutat petita però ben preparada per al turisme; veig molts d’hotels.

Estic cansat i me’n vaig a dormir aviat. Demà m’espera una bona caminada.

Avui sí que m’he presentat com el pare de l’Adrià i he parlat amb la Rebecca. Ja m’havia clissat sense que jo li digués res, probablement pel cognom, o potser perquè (segons m’ha dit més tard) l’Adrià era clavat a mi. Abans que jo acabés de presentar-me, doncs, els ulls ja se li humitejaven (com a mi) i sortia del cubicle de recepció per abraçar-me.

Al vespre hem parlat més, i també amb en James, que ha vingut a buscar-me a l’habitació, i han estat molta estona explicant meravelles de l’Adrià. Per ells he sabut detalls que no coneixia. Per exemple, va ser el primer jove de workaway que van tenir (ara en tenen quatre). Es veu, també, que l’Adrià els va parlar de la catalana tradició castellera i els va ensenyar a fer-ne! Me n’han ensenyat fotos amb l’Adrià donant instruccions o fent pinya o pujant algú a coll. També m’han explicat anècdotes, com quan un dia ell i un amic van anar d’aquí a Dublin a peu (40 kms!) i en James els va anar a recollir en cotxe.

Quan ja estava ingressat a Barcelona, el mateix Adrià els enviava fotos de la seva convalescència, i la Rebecca encara recorda l’efecte que li va fer la de la cicatriu quan tenia el cap rapat i l’acabaven d’operar. En resum, tothom se l’estimava molt. M’ha anat molt bé sentir-los parlar tan bé de l’Adrià i els he agraït que el cuidessin i se l’estimessin.

Però tot això ha sigut al vespre. Al matí, mentre esmorzava, he estat parlant amb dos excursionistes holandesos que també s’estan a l’hostal (parada i fonda, segueixen el Wicklow Way) i m’han recomanat Glendalough. Com que avui no volia esforçar-me gaire perquè preferia descansar d’ahir i per preparar-me pel Carrauntoohil, hi he anat en cotxe.

Això d’haver de conduir per l’esquerra i a més per aquestes carreteres tan estretes encara és un repte però a poc a poc vaig agafant més de confiança.

He dinat bé però car a un restaurant anomenat The Coach House i tot seguit he anat a un lloc que a Catalunya en diríem granja però aquí no sé si és tea house o pub o café a demanar un cafè americà i un scone i per esbargir-me m’he posat a actualitzar la ruta d’ahir a Wikiloc.

Després encara he tingut temps abans no es fes fosc de tornar a l’última part del recorregut d’ahir per fer unes fotos a l’indret on vaig perdre el Wicklow Way quan corria perquè la bateria del mòbil s’estava morint 😀

Al vespre, mentre sopava, he tingut una conversa més llarga amb la Rebecca, ja ho he dit al principi.

Ah, i encara una altra cosa, que avui el dia ha donat per a molt: ja puc fer trucades amb el mòbil gràcies a un tutorial que m’han enviat des de Wifiboo quan els he dit que tenia problemes tot i haver seguit fil per randa les seves instruccions per trucar des de l’estranger. No sé si el problema era que les instruccions que tenien penjades al web eren per a Android5 i el meu mòbil va amb Android12 però la qüestió és que de seguida han contestat el meu mail amb el tutorial. L’he seguit (no pas del tot perquè hi havia coses que no quadraven) i entre el tutorial i la intuïció ja puc trucar. Gràcies! (Que lluny que queden aquells dies de trucar infructuosament al Servicio de atención al cliente de Telefónica o Vodafone, quan només algun robot contestava la trucada o, si tenies la sort que fos una persona, era algú que en castellà t’anava passant de departament en departament!).

Una de les coses que tenia pensat de fer un cop aquí era una bona caminada en record de l’Adrià: alguna de les que encara estan penjades al seu wikiloc (o alguna combinació de dues o tres escapades) perquè no m’hi estaré pas prou dies per fer-les totes.

La que he acabat fent ha estat una bona combinació de dues de les seves i un plus d’improvisació que segur que li hauria agradat, ell que era tant d’improvisar.

Puc intentar posar alguns topònims del recorregut en anglès però la majoria no tenen traducció: Lus Mor – Lough Dan – Luggala – J B Malone Memorial (vistes al Lough Tay) – Ballinastoe Woods – Lus Mor. Per desgràcia, l’irlandès s’ha perdut a la major part d’Irlanda, també aquí en aquestes muntanyes.

M’ha sortit una ruta triangular pel Parc Nacional de les Muntanyes de Wicklow: en els vèrtexs hi ha dos llacs i el meu B&B, Lus Mor. He llegit en algun lloc que el paisatge de boscos, pastures i alguna casa de pagès d’aquesta vall amb prou feines ha canviat des de fa dos-cents anys però a mi m’ha semblat que la ruta tenia massa d’asfalt i sobretot massa propietat privada. També, és veritat, detalls interessants en un paisatge rural bonic i autèntic i un parell d’indrets amb vistes espectaculars. Part del camí ha coincidit amb trams del Slí Cualann Nua (Wicklow Way) que algun dia potser tindré la temptació de recórrer sencer.

Cel ennuvolat tot el dia excepte uns pocs moments, breus, que han permès intuir que existeix una altra Irlanda multicolor i lluminosa.

Per mala sort, ha coincidit que he caminat per aquesta ruta mentre estan tallant molts arbres. Segur que són treballs forestals controlats i de seguida tornaran a plantar més arbres per tallar-los d’aquí a uns anys i que tornaran a créixer etc., però tot i això em sap molt de greu veure tants arbres per terra. El paisatge no és pas el mateix i, a més a més, a resultes dels treballs el camí ha desaparegut (literalment) i en un bon tram he hagut d’avançar com he pogut pel costat d’una tanca que deu marcar canvi de propietat.

No sé pas si per aquí es fan batudes de senglars però uns quants cartells em fan avinent que també hi ha gent que caça.

Es veu que el Wicklow Way forma part d’un seguit de rutes de llarga distància que s’estan intentant agrupar en una xarxa que abraci tota la república.

M’ha sorprès que una bona part de la riba del Lough Dan sigui privada, i he quedat parat quan m’he adonat que no només la riba sinó tot el Lough Tay sigui de propietat privada (de la família Guinness!!!). Tot i això, un cop a l’hostal me n’he informat més bé i m’han dit que no és pas exactament així, sinó que és d’una fundació (…de la família Guinness!).

He passat per un indret anomenat Scotch Village, un llogarret de cases abandonades, gairebé totes enrunades. Diuen que el nom li ve perquè hi vivien pagesos immigrants provinents d’Escòcia i que bona part de la població va morir o se’n va anar amb la fam i la misèria de mitjan segle XIX (la «Great Famine» o «Potato Famine»). Les ruïnes, ruïnes són, però les ruïnes en el context de la tala d’arbres fan que tot plegat prengui un aire de devastació que fa mal al cor.

Dos momentets genials: un, travessar el riu Cloghoge tot saltant de pedra en pedra; em sentia un nen. L’altre, veure pasturar de lluny tot de bestiar i, segons m’hi vaig acostant, comprovar que no són pas vaques ni ovelles sinó desenes i desenes de cèrvols!

A prop del final de la ruta, la vista sobre el Lough Tay és impressionant (des d’un lloc molt proper on vaig fer la foto d’ahir).

Malauradament, una relliscada fa que el dia no acabi de ser rodó: el mòbil em cau a terra i s’esquerda la part superior esquerra de la pantalla; hauré de canviar-la, i sort que tinc un Fairphone i això es pot fer sense haver de canviar de telèfon.

Doncs ara sí, escric aquestes ratlles d’Irlanda estant

Aquest matí, el viatge ha començat una mica a cuitacorrents perquè tenia l’alarma del despertador tan fluixa que no ha sonat. Per sort m’he despertat més  o menys a l’hora de sempre, dos de set, uns minuts més aviat, i amb una mica de pressa i anant per feina ho he arreglat per agafar l’L3 a les 07:07 a la plaça dels Peixos.

Després m’ha fet patir el tren de Girona a Sants perquè ha fet mitja hora tard; havia de sortir a les 07:44 i ho ha fet a un quart de nou. Això de Rodalies és un desastre; si ben aviat no hi posen recursos haurem de saltar a les vies i tallar-les perquè ens facin cas. Em poso malalt només de pensar en la pasta que van dilapidar amb l’AVE.

Com que cada hora hi ha dos trens que surten de Sants cap a l’aeroport (a :09 i :39), he arribat prou bé i al Prat ja estava tranquil, però vet aquí que l’avió també ha sortit amb retard: una hora! Aquí, al menys, hi ha hagut una disculpa del capità (o comandant?), i a més a més es veu que un cop enlairats s’ha afanyat tant com ha pogut i hem aterrat a Dublín amb només un quart d’hora de retard sobre l’hora prevista d’arribada.

El viatge ha continuat amb encara un altre mitjà de transport: el cotxe. No en porto gaire sovint i agafar-ne un d’automàtic, i sobretot haver de conduir per l’esquerra, ha estat really challenging, sobretot al principi. Ni tan sols recordava què volien dir les lletres P, R, N, D i B del canvi de marxes, però per sort el senyor Google m’hi ha donat un cop de mà i tot ha anat com una seda. Volen dir Park, Reverse, Neutral, Drive i Brake.

Per cert, a Irlanda també hi ha peatges a les autopistes; no funciona pas exactament com aquí sinó com el sistema que diu que tindrem en un futur més o menys proper, és a dir, es pot pagar abans, durant o després pel dret de fer servir l’autopista. No pas a totes, em penso, però sí a la M50 que envolta Dublín. Segons el prospecte que m’han donat a Europcar, there are no toll booths but a barrier free electronic toll located between Junction 6 (aquí l’indret concret) and Junction 7 (l’altre indret) on the motorway. Hi llegeixo que es pot pre-pagar el viatge per internet, pagar el mateix dia del viatge abans de les 8 del vespre (també online) o bé a la nearest Payzone outlet and pay in person.

Al començament, haver d’anar per l’esquerra m’ha fet conduir a poc a poc i els automobilistes de darrere meu es deuen haver posat nerviosos; o potser no, perquè la gent d’aquí sembla molt tranquil·la -i ja he comprovat que són amables. Sort que a mesura que avançava he anat guanyant més de confiança.

El paisatge de les muntanyes de Wicklow és fascinant, i a més a més abans d’arribar a Lus Mor he pogut veure des de dalt un dels llacs de més anomenada i on tinc ganes d’anar d’excursió demà o demà passat, el Lough Tay. L’hostal de Lus Mor és molt a prop.

Se m’ha estat a punt d’escapar alguna llàgrima quan una noia de l’hostal (que deu estar fent un workaway) m’explicava les normes de la casa mentre jo pensava en l’Adrià. En James m’ha dit que sóc el primer client de l’any. Esclar, és que som al març i acaben d’obrir després de dos mesos de vacances. Les dues noies de recepció estaven nervioses davant del primer client però se n’han sortit bé i jo m’he instal·lat a la petita habitació individual que he agafat per aquestes primeres tres nits.

El sopar d’avui ha estat un Hearty Lentil and Butter Bean Stew calent i saborós, és a dir, warming (que ja convenia perquè fa una fred que pela), i Lentil and Butter Bean Stew with Rosemary and Thyme served with bread and butter.

I ara, havent sopat, m’he instal·lat en un dels sofàs de la sala d’estar i estic posant-me al dia amb el portàtil.

Ho vaig mirant tot a poc a poc i amb atenció. L’Adrià me n’havia parlat i ja sabia a quina mena de lloc vindria. Vaig lligant caps i retrobo els seus missatges en els prats verdíssims que es veuen per les finestres, l’àmplia sala-menjador, l’ambient reposat i tranquil que s’hi respira. Em fa l’efecte que a qualsevol moment podré veure’l amb la seva cara riallera sortint de la cuina o per la porta del jardí. Encara no he gosat dir-ne res a ningú, aquí. El deuen recordar, suposo, però no pas les noies que m’han atès, que segur que acaben d’arribar. L’Adrià va ser per aquí ja deu fer ben bé quatre anys i mig.

Avui toca anar a Barcelona per diferents motius: rebutjar les actituds dels govers espanyol i francès, reforçar la idea de Països Catalans i, des del meu punt de vista i sobretot, donar suport a una convocatòria que per primera vegada des de fa molt de temps ha posat d’acord gairebé tot allò que se’n diu “ventall independentista”.

El sol sortia poc abans d’arribar a Barcelona. Hem estat una hora des de Quart a les rondes i ha calgut una altra hora des de l’entrada a la ronda fins a Montjuïc, on el bus de l’ANC de Quart ens ha deixat.

N’estic relativament content perquè hi havia força gent (30.000 segons ANC i 7.500 segons policia) i això està prou bé per ser un matí de dia feiner i tenint en compte l’apatia generalitzada. S’hi veia algun estudiant però la gran majoria hem estat la gent que tenim tot el temps del món: les panteres grises.

Jo he agafat el bus de Quart però altres saltencs hi han anat amb algun dels quatre busos que s’han fet des de Girona, i encara d’altres hi han anat pel seu compte. Potser a partir d’ara, si la cosa torna a agafar embranzida, ens podrem plantejar de noliejar autobusos des de Salt mateix.

El dinar l’he fet d’hora, com m’agrada a mi, abans d’agafar el bus de tornada. He anat a un restaurant punjabí de la Gran Via. El plat únic era bo però el preu ha estat excessiu pel servei i la qualitat del menjar.

Agafem el cotxe per pujar a Monte Pellegrino. Hi ha una cova entre curiosa i inquietant amb molta parafernàlia religiosa i bona vista sobre Palerm. Després, anant amb cotxe cap a l’aeroport, ens aturem a Isola delle Femmine però no hi podem tastar el pesce fritto que volíem, només uns calamars a la siciliana i una mica de sepietes. Tot fregit. Prou bo.

Un moment important del dia és la tornada del cotxe; alguna vegada m’he trobat amb problemes a l’agència de lloguers i en Pau també, de manera que ens hi acostem tot recelosos però amb ganes de fer bona impressió, bon rotllo, cap problema, etc. Per sort, just abans nostre hi tenen marro perquè un senyor es queixa amb crits i escarafalls que no volia el cotxe que li donaven perquè n’havia llogat un altre. Cap problema gros, en realitat, però els crits de treballadors i client eren de pel·lícula (italiana, esclar). Això ens ha anat bé perquè no han parat gaire atenció quan hem tornat el nostre cotxe, que un operari perepunyetes hauria pogut trobar brut i en conseqüència intentar fer-nos pagar algun suplement acabat de treure de la butxaca.

A l’hora de fer balanç trobem que hem fet un bon recorregut per Sicília. Aproximadament aquest:

País de turons i muntanyes. Abans de venir hauria volgut recórrer-la en bici però si hi torno serà a peu perquè hi ha més de pendents del que esperava.

He fet una llista dels plats que hem tingut ocasió de tastar. En volia destriar els que m’han agradat més però en realitat hem menjat molt i molt bé gairebé a tot arreu i és difícil de triar els millors: brusceta, pescespada, pizza… Només les postres sembla que tenen un rei indiscutible: els canoli!

Que en Pau vol veure mercats al carrer? Doncs anem a veure mercats al carrer: Ballarò, Vucciria i després il mercato del Capo. Ens fem un tip de caminar, la veritat, però jo també ho trobo interessant. Tot passejant passem per alguns indrets que també surten als catàlegs turístics i donen el toc highcult que no sol veure’s als mercats: la capella Palatina, l’església de la Martorana i la Catedral, tres monuments que es veu que són el cim de l’estil artístic àrab-normand.

Hi ha una plaça, la Pretoria, que és de fet la plaça de l’Ajuntament. Tot i haver-hi aquest i altres edificis nobles, de la plaça en diuen popularment piazza delle Vergogne no pas per possibles corrupteles que podria haver-hi a la jerarquia municipal sinó per la nuesa dels homes, dones, deus i deesses esculpits a la font. Aquesta font em crida l’atenció perquè trobo que està molt sobredimensionada, la veig exageradament gran respecte la plaça. Després he sabut que va ser dissenyada originalment per als jardins florentins del virrei castellà de Nàpols, i es veu que quan aquest senyor es va morir el seu fill va vendre la font a la ciutat de Palerm.

Quan ens en cansem, en Pau em convenç de llogar un parell de bicis elèctriques i anem a fer un volt fins a la platja de l’Arenella.

La primera impressió és màgica, sobretot pels penya-segats que es veuen darrere dels habitatges. Són unes moles impressionants que s’aixequen dretes rere les cases i blocs del barri. Però no sembla pas un barri turístic, precisament. De fet, crida l’atenció que una platja que té tant d’atractiu estigui tan descuidada, per no dir bruta. Veiem un cartellet que també se’n queixa.

Sigui com sigui, ens quedem a dinar en un petit restaurant on ens serveixen un àpat pantagruèlic. A més, per postres no podem evitar de repetir els addictius canoli del país. És un menjar molt llaminer, molt i molt dolç. Caldrà fer règim quan tornem a Catalunya.

Abans d’anar-nos-en no puc evitar fixar-me en els balcons d’uns pisos que em fan pensar en els del bloc de Palamós on tenim el pis. És això el que ens espera?

De fet, tot Palerm té un aire tronat, desgavellat, que contrasta amb les joies artístiques que t’hi trobes cada dos per tres.

De fet, sembla que aquest és l’estat natural de les coses al sud d’Itàlia. El nord és molt diferent, al menys el nord que conec de les vegades que he estat a Ferrara, Bolonya i Florència (tot i que, ben pensat, Venècia també bruteja bastant).

Diuen que són dos països diferents, el nord i el sud d’Itàlia, i es veu que Sicília és un espai apart dins el sud. No puc pas dir res al respecte perquè la veritat és que no ho conec prou ni n’he llegit gaire res.

La platja de l’Arenella és als afores de la ciutat i en tornar al centre de Palerm passem pel costat del Teatro Massimo. Faig unes fotos a les escales, que són el lloc on Francis Ford Coppola va rodar l’escena en què es carreguen la filla del Michael Corleone a Il Padrino III. Avui al teatre hi havia un acte per a instituts amb tot de cartells antimàfia pertot arreu; hi estaven representats els herois Falcone i Borsellino.

Després hem trobat una terrassa amb música en directe, bon jazz, amb una bona solista de cantant. Es diu “Al Covo Storico”, a 10 minuts a peu de la piazza All’Olivella. Al voltant de la Via Bara All’Olivella també hem trobat ambient.

Ens despertem de bon matí i ja ens trobem la taula parada al menjador de la pensió. Hi esmorzem amb l’amo i un dels hostes, que sembla que s’hi està sovint. De fet, l’amo ens ofereix estar-nos a la pensió (a l’estiu, diu) no pas una nit sinó unes setmanes, i que si ens hi volem quedar més de temps ens pot fer un tracte especial “com el del meu amic”, que fa l’efecte que s’hi deu estar una temporada llarga de tant en tant. Potser en el futur…

Ens passegem una mica pel poble a la fresca del matí. Carrers estrets i costeruts, gats indiferents que no ens fan cap cas, bosses d’escombraries a les cantonades, una església oberta, i sortim cap a la Villa del Casale, que és a poca distància en cotxe.

Recordo que quan vaig estar a Turquia, ja fa molts anys, em va cridar l’atenció que es prohibís l’entrada a les mesquites a la gent que anés amb pantalons curts i gorres. No ho havia vist mai a cap església, allò. Ara, però, a tot arreu una mica turístic es demana que qui vulgui entrar dugui poca pell a la vista, a Girona també.

A Piazza Armerina hi ha moltes esglésies, com a totes les poblacions italianes, sembla, però només en veiem una d’oberta (potser per l’hora tan matinera?). A la Girona vella també hi ha força densitat d’esglésies i llocs sagrats, però la part més moderna és molt diferent; em pregunto si a Itàlia també passa el mateix però avui és mal dia per comprovar-ho perquè Piazza Armerina és més aviat petiteta i dubto que la part diguem-ne moderna sigui gaire més que un parell de carrers.

M’havien parlat molt de la Villa del Casale, tant la Miracle com l’Anna B., i certament l’indret ha complert les expectatives. Es tracta d’un antic mas, una vil·la, que havia pertangut a una família romana molt important que l’havia decorada en conseqüència. I pel que he llegit, “molt important” en aquest cas vol dir situada a l’entorn de l’emperador en persona, ben bé a l’esglaó més alt de la jerarquia romana.

Va ser habitada fins que una esllavissada la va colgar al segle XII, i a partir de llavors, a còpia d’anys, se la va anar oblidant cada cop més. Així, el complex es va preservar fins que la vil·la va ser redescoberta i a la dècada de 1950 hi van començar excavacions arqueològiques. S’hi conserva la col·lecció de mosaics romans més completa que es coneix, i es veu que a més es tracta de mosaics notables tant per la temàtica com per l’estil i la qualitat.

Molts fan referència a batalles o guerres però n’hi ha d’altres que tenen a veure amb el dia a dia, com aquest de sota que representa un carregament de bèsties a Àfrica per ser transportades als circs de Roma.

N’hi ha un de molt popular que és el d’aquestes noies -amb biquini, diuen- que en realitat eren atletes professionals amb la roba de la feina.

Abans d’arribar a Palerm dinem a Termini Imerese i ens fem un parell de gelats que per força deuen ser pecat capital.

Per cert, ni tarrina ni cornet: en un brioix! En algun lloc he llegit que així és com es prenen els gelats a Itàlia.

Diem adéu a Termini Imerese amb una vista cap a l’est i les muntanyes de les Madonie (aquesta llum els hi dona una certa retirada a Mordor, no?).

A la tarda arribem a Palerm però quan sortim de casa ja és fosc. Anem a parar a un local on toquen música en directe, jazz, gairebé a la cruïlla entre Vittorio Emmanuele i Bottai. Ens hi estem una estona i cap a casa a dormir, que estem cansats; demà farem una repassada com cal a Palerm.

Avui en Pau ha patit, i és que hem sortit de Siracusa cap a Notto i ens hem perdut pel camí. No hem pas patit pel fet de perdre’ns sinó perquè hem hagut de passar per unes pistes molt estretes i a vegades molt acostats a penya-segats. Però sobretot, el que ha fet patir més a en Pau han estat els camins amb plantes resseques i punxegudes a banda i banda perquè anem amb un cotxe llogat! O sigui, que patia pel cotxe i no pas per nosaltres, o més concretament pel que hauríem de pagar pel cotxe si no ens en sortíem. Per sort, però, i gràcies a la seva habilitat, finalment hem arribat sans i estalvis a Notto. Ara que ho escric em penedeixo de no haver fet cap foto del camí.

Notto i les poblacions del voltant són una borratxera de barroc. Hi ha molts edificis d’aquest estil, sobretot esglésies, i és que la ciutat va haver de ser reconstruïda immediatament després d’un terratrèmol l’any 1693. Per què Notto i les ciutats del voltant van ser reconstruïdes amb tanta rapidesa i sobretot amb tanta opulència? Sense aprofundir-hi gaire i després de llegir alguns tríptics, la viquipèdia, el web de l’Ajuntament i poca cosa més, entenc que es va produir una conjunció astral que va fer coincidir diferents fets i personalitats a Notto en el moment més adient: església poderosa, borbons fidels, ments brillants, recursos abundants…

Després de Notto anem fins a una altra reserva natural, la de Vendicari -els primers dies ja vam visitar la del Zingaro. Aquesta també és a la costa però el paisatge és completament diferent. Aquí tot és molt més pla i les úniques elevacions del terreny són unes dunes que avui aixequen sorreta i donen una sensació d’abandonament, desolació i solitud grisa i freda.

Ens en cansem aviat i tirem cap a Piazza Armerina. Sopem bé i sobretot bé de postres: canoli a la salut de l’Adrià, avui 11 de novembre! Ens en recordem, i tant! Si fos aquí se’n faria un tip, de canoli!