Arribada i estrena del Fairphone 4.
L’anterior va durar 3 anys i mig (des de l’octubre 2018) i encara anava com un pinzell però n‘he hagut de comprar un altre perquè fa unes setmanes em va caure a terra i a resultes de la patacada va deixar de funcionar.
Guardo la pantalla perquè ha quedat esquerdada però no pas inutilitzada. És Fairphone; qui sap si encara la podré aprofitar.
Al matí encara hem tingut temps per dir adéu a la platja de Zarautz i ens hi hem estat fins al migdia. Elles han baixat a la platja pel caminet que hi va des del càmping i jo he agafat el cotxe per deixar-lo aparcat tan a prop com he pogut i així no haver de tornar a pujar dalt del turó un cop banyats i assolellats.
A migdia hem tornat al cotxe i cap a Salt d’una tirada. Ahir ja ens vam acomiadar de la Koro i per tant avui no hem pas passat per Donosti. Tampoc no hem fet cap altra parada llarga; a l’anada haviem parat a Logronyo però el camí tampoc no és tan llarg i al cap d’unes set hores de sortir de Zarautz ja hem entrat a la plaça de la Vila, tot i que una mica groguis de tant de seure en un espai tancat com és el cotxe. Demà acabarem de despertar-nos.
Ja som al càmping de Zarautz! Bilbao ens ha agradat molt i pel camí cap aquí hem parat a Plentzia, Bakio, Bermeo i Gernika. Formidable! Aquesta part de la costa és impressionant:
En el càmping ens hem trobat el que havíem demanat: un bungalow de lona per comptes de fusta (en diuen fer glamping) amb una vista sensacional sobre la platja de Zarautz.
S’hi està molt bé en aquest hotel, l’hem ben encertat! Les nenes tenen una habitació per a elles i així la MJ i jo podem estar tranquils a la nostra pròpia habitació. A més, es troba a prop del centre i podem anar caminant a tot arreu. Avui ens hem llevat tard però hem fet una bona passejada per acabar d’aprofitar el matí.
Em sembla que és demà que la MJ ha trobat hora per entrar al Guggenheim. Mentrestant, avui havent dinat hem agafat el tren per arribar fins al mar; ens ha agradat passejar per Portugalete. Per cert, que hi hem vist una pont molt interessant:
Diu que és el pont penjant amb transbordador més antic del món (del 1893) i la Unesco el va declarar Patrimoni de la Humanitat perquè es veu que és una de les obres de ferro més destacades de la Revolució Industrial, al menys en aquesta zona.
Avui, reunió de germans a Palamós. Jo (i la N!) ens havíem despistat i crèiem que havia de ser a Riudellots, però com que en C treballava i havia d’agafar el cotxe per anar-hi des de Girona ha fet una mica de marrada i m’hi ha portat. Ha anat bé perquè hem aprofitat per xerrar una mica pel camí, cosa que no fem gaire sovint, i ens hem posat al dia.
Breus: a) aquest St Esteve ja podrem fer trobada familiar (si no canvia res) i toca de fer-ho a Salt; b) la M ja ha acabat de pagar els estudis de la L i se’n surt amb el que guanya, de manera que deixem de donar-li suport econòmic regular; c) l’À ja té carnet i cotxe i aquest curs serà a la UdG a 1r d’Història; d) en D viatja menys pel tema covid i ja està instal·lat del tot a Suïssa, tot i que diu que ja hi porta massa temps i si pot tornarà (ja hi porta 3 anys -o quatre?); e) en M farà l’últim curs a Barcelona des del seu pis compartit a Gràcia; continuaran quedant amb la M, la L i l’A de tant en tant.
Per altra banda, ahir vaig acabar el llibre que estava llegint de la Bernardine Evaristo. Ha estat un descobriment inesperat i molt interessant. Relats commovedors, captivadors. No coneixia aquesta autora i les seves històries m’han entrat molt bé tant pel que expliquen com per com ho explica. He recomanat el llibre a la P, aviam si se’l llegeix!
Són dotze històries de dotze dones negres; no tenen gaire res en comú però les seves vides (de totes elles) es creuen un moment o altre. L’autora denuncia racisme i opressió per condició sexual o social però fuig tant dels estereotips com del victimisme. Deu ser una bona descripció de la societat britànica perquè ha rebut molts elogis de totes bandes. M’ha agradat el to poètic de la seva prosa i l’originalitat d’algunes històries.
M’ha agradat molt, tant l’estil com el contingut. N’he trobat especialment interessant la segona meitat, quan parla de la posguerra (de la WWI) i el periode d’entreguerres amb l’ascens del nazisme (i el feixisme i el comunisme soviètic d’aleshores). Les tècniques dels nazis per fer-se amb el poder i sobretot l’estat d’ànim de la gent en començar totes dues guerres és molt alliçonador.
D’acord que està escrit per (i per tant és el punt de vista de) algú que no és representatiu de la majoria de la població, ni sòcioeconòmicament ni culturalment, però tot i això crec que fa una anàlisi que cal llegir. Zweig devia ser de tarannà depressiu i pessimista però les patacades de la vida, el desencís amb l’evolució de la política europea, l’ascens dels totalitarismes i la destrucció del que ell entenia per civilització van abocar-lo a la desesperació que el van fer acabar amb la seva pròpia vida. Aquest va ser el seu últim llibre, em penso.
Hem rebut una proposta per fer un altre intercanvi de casa, aquest cop també amb una família anglesa, però les circumstàncies actuals per la Covid-19 no permeten de fer-se gaires il·lusions.
Ara mateix les condicions del govern britànic ens ho posen pelut perquè ens trobem en un indret, l’Estat espanyol, que ells classifiquen de no gaire segur (“amber list”) i ens obligaríen a fer quarantena i unes quantes proves.
Aviam si la situació millora a les properes setmanes però l’aparició de la “variant índia” a Anglaterra fa pensar que si hi ha algun canvi potser serà a pitjor.
Després d’haver-ho fet el Consell d’Europa, aquest abril ha estat Amnistia Internacional que ha renyat l’Estat espanyol per les conculcacions dels drets d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez. Quina pena i quina ràbia que no siguem capaços d’alliberar-nos d’aquest Estat reaccionari, coaccionador, maltractador.
I quina pena i quina ràbia la nul·la incidència que tenen, avui per avui, aquestes declaracions. Si al menys fossin resolucions judicials potser tindrien més de recorregut tot i que a la nostra civilitzada Europa els processos judicials, encara que estalviïn sang (a vegades només l’ajornen), demanen tanta paciència que poden tombar la fe en la democràcia.
Al cim del Ben Nevis, la muntanya més alta d’Escòcia i de les Illes Britàniques.
No és pas que els catalans no tinguem estat: en tenim dos però els tenim en contra.
Avui fa 361 anys que Espanya va haver de pagar una part de la seva prepotència i no va trobar millor manera de fer-ho que cedir a França un bocí del Principat, de manera que els Països Catalans van quedar dividits en dos regnes: la Catalunya que queda al nord dels Pirineus per a França i la resta de Països Catalans encara a mans d’Espanya.
Ben poques coses són ben blanques o ben negres, i no pas tot el que ens ha portat la Covid-19 ha estat dolent. Una prova n’és aquesta notícia que es fa ressò de les seves conseqüències en les limitacions al trànsit aeri i la potenciació del servei per ferrocarril.
La primera activitat d’avui és un tour amb el bus turístic que ens permet de fer un primer cop d’ull i tenir una idea general de la ciutat; a més, a l’ombra i sense cansar-se. Ha estat una bona idea.
Ahir vam veure a internet que aquests dies hi ha una una exposició sobre alimentació que podria estar bé tant per a l’E com per als grans, i hi anem. En sortim assedegats i amb una mica de desesperació per trobar una cafeteria o terrassa fins que en trobem una per repostar, tot i que l’A i la P s’estimen més un Starbucks que hi ha a prop.
Amb el dipòsit ple, tornem a la càrrega per conèixer més bé la ciutat i ens passegem pels carrerons del centre fins que… trobem un altre Starbucks! Aquest cop ens hi aturem tots perquè el sol de migdia apreta de valent i no tenim ganes de perdre temps buscant un altre lloc que ens empari de la calor. A la passejada ens adonem que Tolosa també és una ciutat global, com la nostra Salt: una botiga italiana amb un rètol anglès en una ciutat francesa que ven roba fabricada a Àsia a compradors andorrans. Buf…!
A la tarda ens acostem tot passejant a la Prairie des Filtres, un parc vora el riu l’accés al qual les autoritats han tancat. Vull creure que és per controlar més bé possibles infeccions per coronavirus. Herba a l’ombra dels arbres, serveis de bar, restaurant, canviadors i lavabos…
Per tornar agafem el metro. M’ha sorprès que una ciutat del tamany de Tolosa en tingués i la veritat és que no el recordava de les altres vegades que havia estat aquí. He llegit que va entrar en funcionament el 1993.
Al vespre, un altre passeig vora el riu. Una mica temerari, la veritat, perquè hi havia molta gent, sobretot jovent, de gresca i sense guardar cap distància entre persones.
Dia sense gaire història, ha passat volant. De fet, només mig dia als Països Baixos i la resta travelling perquè per acabar aquesta escapada a Amsterdam aquest matí hem agafat el ferri per anar fins al Lookout. Potser hi hauríem d’haver anar el primer dia perquè tenir una visió global de la ciutat abans de començar-ne la visita sempre és una bona idea. Salvant les distàncies, el ferri m’ha fet pensar en els d’Istanbul que travessen el Bòsfor i comuniquen la part europea de la ciutat amb l’asiàtica. Tot i això, les diferències entre uns i altres són nombroses, com per exemple que en aquest ferri d’avui hi havia tantes persones a peu com en bicicleta.
Tornada cap a les tres i corrent a última hora pels passadissos de l’aeroport (de poc que se’ns escapa l’avió!).
Arribada súper calorosa; el canvi climàtic està castigant el Mediterrani i ja ens en havíem desacostumat!
Passeig fent el badoc fins al castell de Muiderslot. Tota una experiència, això d’anar en bici per Amsterdam! La primera vegada que hi vaig estar vaig fer servir una bici només per una petita ruta (acompanyat de guia) per quatre carrers comptats del centre. Avui, en canvi, la MJ i jo ens hem atrevit amb un bon recorregut que ens ha portat des del centre mateix de la ciutat fins a un castell dels afores (més de vint quilòmetres).
I no ho dic pas només per les pluges d’aquest juny: a Marsella i a una colla de ciutats més el moviment ecologista (“Printemps Marseillais” per exemple) ha guanyat algunes de les alcaldies més importants de l’Estat francès. La veritat és que no conec pas de primera mà aquest moviment; espero que no sigui una cosa de l’estil de Podemos, l’últim invent reeixit del Sistema per evitar que des del govern es puguin fer polítiques d’esquerra i, sobretot, perquè l’independentisme pugui guanyar cap elecció a Catalunya (de moment).
Malgrat tot, si tot això és el que sembla el pas enrere ha estat a Perpinyà, on la ultradreta ha guanyat la batllia amb més de la meitat dels vots; una victòria que es veia a venir de feia temps però que no pas per això és menys decebedora.