Bloc de notes

M’ha agradat molt, tant l’estil com el contingut. N’he trobat especialment interessant la segona meitat, quan parla de la posguerra (de la WWI) i el periode d’entreguerres amb l’ascens del nazisme (i el feixisme i el comunisme soviètic d’aleshores). Les tècniques dels nazis per fer-se amb el poder i sobretot l’estat d’ànim de la gent en començar totes dues guerres és molt alliçonador.

D’acord que està escrit per (i per tant és el punt de vista de) algú que no és representatiu de la majoria de la població, ni sòcioeconòmicament ni culturalment, però tot i això crec que fa una anàlisi que cal llegir. Zweig devia ser de tarannà depressiu i pessimista però les patacades de la vida, el desencís amb l’evolució de la política europea, l’ascens dels totalitarismes i la destrucció del que ell entenia per civilització van abocar-lo a la desesperació que el van fer acabar amb la seva pròpia vida. Aquest va ser el seu últim llibre, em penso.

Hem rebut una proposta per fer un altre intercanvi de casa, aquest cop també amb una família anglesa, però les circumstàncies actuals per la Covid-19 no permeten de fer-se gaires il·lusions.

Ara mateix les condicions del govern britànic ens ho posen pelut perquè ens trobem en un indret, l’Estat espanyol, que ells classifiquen de no gaire segur (“amber list”) i ens obligaríen a fer quarantena i unes quantes proves.

Aviam si la situació millora a les properes setmanes però l’aparició de la “variant índia” a Anglaterra fa pensar que si hi ha algun canvi potser serà a pitjor.

Després d’haver-ho fet el Consell d’Europa, aquest abril ha estat Amnistia Internacional que ha renyat l’Estat espanyol per les conculcacions dels drets d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez. Quina pena i quina ràbia que no siguem capaços d’alliberar-nos d’aquest Estat reaccionari, coaccionador, maltractador.

I quina pena i quina ràbia la nul·la incidència que tenen, avui per avui, aquestes declaracions. Si al menys fossin resolucions judicials potser tindrien més de recorregut tot i que a la nostra civilitzada Europa els processos judicials, encara que estalviïn sang (a vegades només l’ajornen), demanen tanta paciència que poden tombar la fe en la democràcia.

Al cim del Ben Nevis, la muntanya més alta d’Escòcia i de les Illes Britàniques.

No és pas que els catalans no tinguem estat: en tenim dos però els tenim en contra.

Avui fa 361 anys que Espanya va haver de pagar una part de la seva prepotència i no va trobar millor manera de fer-ho que cedir a França un bocí del Principat, de manera que els Països Catalans van quedar dividits en dos regnes: la Catalunya que queda al nord dels Pirineus per a França i la resta de Països Catalans encara a mans d’Espanya.

Ben poques coses són ben blanques o ben negres, i no pas tot el que ens ha portat la Covid-19 ha estat dolent. Una prova n’és aquesta notícia que es fa ressò de les seves conseqüències en les limitacions al trànsit aeri i la potenciació del servei per ferrocarril.

La primera activitat d’avui és un tour amb el bus turístic que ens permet de fer un primer cop d’ull i tenir una idea general de la ciutat; a més, a l’ombra i sense cansar-se. Ha estat una bona idea.

Ahir vam veure a internet que aquests dies hi ha una una exposició sobre alimentació que podria estar bé tant per a l’E com per als grans, i hi anem. En sortim assedegats i amb una mica de desesperació per trobar una cafeteria o terrassa fins que en trobem una per repostar, tot i que l’A i la P s’estimen més un Starbucks que hi ha a prop.

Amb el dipòsit ple, tornem a la càrrega per conèixer més bé la ciutat i ens passegem pels carrerons del centre fins que… trobem un altre Starbucks! Aquest cop ens hi aturem tots perquè el sol de migdia apreta de valent i no tenim ganes de perdre temps buscant un altre lloc que ens empari de la calor. A la passejada ens adonem que Tolosa també és una ciutat global, com la nostra Salt: una botiga italiana amb un rètol anglès en una ciutat francesa que ven roba fabricada a Àsia a compradors andorrans. Buf…!

A la tarda ens acostem tot passejant a la Prairie des Filtres, un parc vora el riu l’accés al qual les autoritats han tancat. Vull creure que és per controlar més bé possibles infeccions per coronavirus. Herba a l’ombra dels arbres, serveis de bar, restaurant, canviadors i lavabos…

Per tornar agafem el metro. M’ha sorprès que una ciutat del tamany de Tolosa en tingués i la veritat és que no el recordava de les altres vegades que havia estat aquí. He llegit que va entrar en funcionament el 1993.

Al vespre, un altre passeig vora el riu. Una mica temerari, la veritat, perquè hi havia molta gent, sobretot jovent, de gresca i sense guardar cap distància entre persones.

Dia sense gaire història, ha passat volant. De fet, només mig dia als Països Baixos i la resta travelling perquè per acabar aquesta escapada a Amsterdam aquest matí hem agafat el ferri per anar fins al Lookout. Potser hi hauríem d’haver anar el primer dia perquè tenir una visió global de la ciutat abans de començar-ne la visita sempre és una bona idea. Salvant les distàncies, el ferri m’ha fet pensar en els d’Istanbul que travessen el Bòsfor i comuniquen la part europea de la ciutat amb l’asiàtica. Tot i això, les diferències entre uns i altres són nombroses, començant perquè en aquest ferri d’avui hi havia tantes persones a peu com en bicicleta.

Tornada cap a les tres i corrent a última hora pels passadissos de l’aeroport (de poc que se’ns escapa l’avió!).

Arribada súper calorosa; el canvi climàtic està castigant el Mediterrani i ja ens en havíem desacostumat!

Passeig fent el badoc fins al castell de Muiderslot. Tota una experiència, això d’anar en bici per Amsterdam! La primera vegada que hi vaig estar vaig fer servir una bici només per una petita ruta (acompanyat de guia) per quatre carrers comptats del centre. Avui, en canvi, la MJ i jo ens hem atrevit amb un bon recorregut que ens ha portat des del centre mateix de la ciutat fins a un castell dels afores (més de vint quilòmetres).

I no ho dic pas només per les pluges d’aquest juny: a Marsella i a una colla de ciutats més el moviment ecologista (“Printemps Marseillais” per exemple) ha guanyat algunes de les alcaldies més importants de l’Estat francès. La veritat és que no conec pas de primera mà aquest moviment; espero que no sigui una cosa de l’estil de Podemos, l’últim invent reeixit del Sistema per evitar que des del govern es puguin fer polítiques d’esquerra i, sobretot, perquè l’independentisme pugui guanyar cap elecció a Catalunya (de moment).

Malgrat tot, si tot això és el que sembla el pas enrere ha estat a Perpinyà, on la ultradreta ha guanyat la batllia amb més de la meitat dels vots; una victòria que es veia a venir de feia temps però que no pas per això és menys decebedora.

Avui és un dia important per a la democràcia i molts estats celebren la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa. Tanmateix, la llibertat que es va recuperar a Europa no és pas igual per a tothom ni a tot arreu. Avui mateix, sense anar més lluny, una periodista de TV3 ha hagut de fer una entrevista en castellà i no pas en català al president del Parlament Europeu, David Sassoli. És una de les conseqüències del fet que el català encara no estigui reconegut com a llengua oficial a la Unió Europea, i és que l’Estat espanyol, on el català sí que és un idioma oficial, no ha fet cap pas perquè la nostra llengua sigui reconeguda oficialment a Europa, és a dir, encara considera el català una llengua de segona. I si en el Parlament europeu no es pot parlar la meva llengua, he de creure que és el meu parlament? I què hem de pensar del parlament espanyol?

Aquest cop el llibre que m’he regalat ha resultat ser un còmic sobre els últims dies de Stefan Zweig, un personatge singular que sovint m’ha cridat l’atenció i de qui no he acabat de treure’n l’entrellat. Sembla ser que la seva vida va ser una història molt trista de desarrelament i insatisfacció permanent.

Es veu que va ser ser un autor de molt d’èxit al seu temps i vivia bé tant dels seus llibres com de l’herència familiar, però quan el nazisme va arribar al poder va començar a tenir problemes seriosos; ell no combregava gens amb els valors del règim i va haver de fugir de casa seva i del seu país (era ciutadà austríac). Va viatjar molt (també de jove i abans de la fugida) i tenia una cultura immensa però es veu que no va ser mai feliç del tot. Sembla ser que el 22 de febrer de 1942 es va suicidar juntament amb la seva parella quan tots dos van creure que el nazisme guanyaria la gran partida, la Segona Guerra Mundial.

Pel que he llegit, sembla que sempre va viure insatisfet sense acabar de trobar-se bé amb ell mateix ni d’estar a gust al lloc on era. Potser la paraula més repetida de la seva vida va ser “però”. De jove va anar decidit a la Primera Guerra Mundial però abans que acabés ja s’havia fet pacifista. Es va casar però la seva dona el va deixar després d’enganxar-lo amb una altra. Tot i que se sentia més austríac que jueu va haver de fugir d’Austria quan els nazis van arribar al poder. Va refugiar-se a l’exili de Londres però s’hi va sentir rebutjat perquè ell, culturalment, era germanòfil. A Nova York va gaudir d’un ambient obert i cosmopolita però s’hi va sentir angoixat de tants jueus desesperats que renegaven dels seus origens europeus (que ell estimava). El seu darrer exili va ser en un país del qual estava enamorat però que governava un dictador: va passar els darrers mesos de la seva vida a Petròpolis, una ciutat paradisíaca envoltada de muntanyes i selva a prop de Rio de Janeiro on vivien molts europeus. Tenia fe en la humanitat però em fa l’efecte que creia que la inèrcia ens porta a actuar de manera encara poc humana (en això li dono part de raó).

Va deixar escrites quatre cartes de comiat. En una d’elles deia:

Havent vist caure la terra on es parla la meva llengua i la meva pàtria espiritual Europa destruïda, i havent arribat jo ja a l’edat de 60 anys, caldria una gran fortalesa per reconstruir la meva vida, però les meves energies estan exhaurides al cap de tants anys de pelegrinació d’un hom sense pàtria.

El forense brasiler que va escriure l’informe de la seva mort va deixar escrit que la seva companya havia mort unes hores més tard que ell. Em pregunto què va estar fent, què va estar pensant, com es va sentir aquelles hores.

He llegit que els ports de Barcelona, Palma i Venècia són els més afectats del Mediterrani per la contaminació dels creuers. L’article compara la contaminació que ve dels creuers de luxe amb la dels cotxes però m’adono que la contaminació de què parla fa referència a nivells de sofre i altres partícules que normalment no s’esmenten en el reportatges que a vegades llegim a la premsa sobre contaminació deguda als automòbils (habitualment, diòxid de carboni). He preguntat a la meva biòloga de capçalera si la situació és realment tan greu i em diu que sí, que mentre s’apreta i es culpabilitza la gent del carrer per fer servir cotxe (sense promocionar el transport públic ni la bicicleta) es permet que les grans companyies navilieres (i aèries) embrutin el planeta sense haver de patir gaire pels controls que els posen.

A la llista de vergonyes de les actuacions policials d’aquesta setmana s’ha d’afegir l’arrest del pobre Lluís Maria, que estava intentant apagar un dels focs de les barricades d’aquests dies i ha tingut la mala sort que en aquell moment una furgona de la Policía Nacional passés a prop seu.

Sobre aquesta i altres detencions arbitràries, sobre la violència policial i sobre la situació política que estem vivint a Catalunya, l’entrevista que el FAQS de TV3 va fer a la mare de l’Adri Carrasco, carregada de dignitat i fermesa, és una lliçó que tothom hauria de conèixer.

PD: Sobre la vida tan dura que la senyora Democràcia porta a Espanya, Amnesty va publicant comunicats (que fan tard i fins ara són poc compromesos) que fan pensar que algú de fora sí que es mira les misèries de l’Estat espanyol i la mesquinesa dels seus dirigents. Tot i això, tinc ben poca confiança en el resultat de les seves mirades, tant les d’activistes de bona fe com les de governs “comprensius” (no goso escriure “amics”).

Aquesta setmana hem llogat un cotxe i nosaltres dos i les nenes hem anat a passar uns dies a la capital de la Gironda, una de les ciutats més boniques d’Occitània (o al menys de les que m’agraden més; no em faria pas res viure-hi una temporada).

Elles no hi havien estat mai i els hi ha agradat molt, tot i que han trobat que el millor del viatge no ha pas estat a Bordeus (a banda del “mirall d’aigua” davant la plaça de la Borsa) sinó a la costa: la duna de Pilat i l’estany de Biscarrossa. Són dones d’aigua!