Bloc de notes

Avui m’he animat a fer una cosa que feia temps que rumiava però no m’hi acabava de decidir, i que al final ha resultat més senzill del que em pensava: baixar en bici el Camí Vell de Girona als Àngels.

Quan estigui més en forma potser miraré de fer-lo de pujada, però ja estic content d’haver-ne fet el descens. Voldria que la jubilació servís per a això, entre altres coses: agafar més bona força física i més habilitat amb la bici. Al menys això per la part física; les parts intel·lectual i emocional tenen altres reptes.

A banda d’això, un petit comentari, i és que pels trossos de conversa que he sentit a la cafeteria del santuari (i també mentre pujava) dedueixo que els gironins deuen estar de vacances a la costa i el seu lloc l’han ocupat ciclistes francesos i americans.

Què diu que què?

Diumenge matí, ganes de caminar i no sé què fer. Una excursió més aviat curta a St Miquel o una de més llargueta per pujar als Àngels? Doncs avui que tinc ganes de caminar decideixo d’enllaçar totes dues excursions d’una tirada: a St Miquel i als Àngels des de St Daniel, anada i tornada.

Amb tants de sants sembla que vagi de pelegrinatge.

A banda de l’excursió, he llegit que al 1843 l’aigua que baixava per la llera del Galligants va inundar la zona del Pou Rodó, plaça St Pere, carrer de la Barca… i va matar entre 110 i 130 persones, va fer caure 150 cases i va provocar nombroses destrosses.

Eren altres temps però al pas que va el canvi climàtic qui sap si tornaran.

Potser és només una ximpleria però estic molt content perquè avui he pogut acabar de fer les fotos de dues rutes per la Vall de Llémena que tenia pendents de penjar a Wikiloc. La primera amb un pèl d’aventura i la segona una mica més llarga ✊🏻!

Mentrestant encara he tingut temps per treballar a la paret de l’escala de casa. Aquesta tarda hi he posat molta massilla per tapar forats i encara d’aquí a una estona hi passaré paper de vidre per allisar-la bé.

Feines manuals, mecàniques, per relaxar les neurones.

En Carod-Rovira escriu que potser ja hem tocat fons. De debò? Tant de bo.

Crec que l’encerta quan diu que «l’única amenaça de debò que té Espanya com a negoci en forma d’Estat és la revolta catalana, un aixecament pacífic, popular, intergeneracional, contra les castes d’allà i les que en viuen aquí».

Però en canvi el veig massa optimista quan escriu que ja no podem caure més avall: “la consciència de desconnexió ha augmentat considerablement entre la ciutadania. No pas de la desconnexió entre els catalans i Espanya, sinó entre la gent i aquelles persones i sigles que públicament gestionen avui el moviment independentista. Fa tot l’efecte que ja hem tocat fons i que, cinc anys després de la victòria nacional de l’1 d’octubre, la data més important de la nostra història nacional des de la derrota d’Almansa, ara ens trobem en un carreró sense sortida i la desorientació, la incomprensió i la desmotivació campen lliurement ça i lla.”

I avui, tornada cap a casa. He sortit al vespre per no haver de patir la xafogor de la tarda i he arribat de nit, poc abans de les 11. Els últims raigs de sol m’han acompanyat una estona, al voltant de Cassà. Ens entenem bé, els capvespres i jo. El dia encara s’allarga i la vesprada, suau, passa a la nit el testimoni de les feines a mig acabar.

Encara puc fer el trajecte en un parell d’hores i mitja sense matar-m’hi, a un ritme agradable. Com diria en Laporta, “no estamos tan mal!”.

Hi passarem uns dies. Aquest cop tots dos hi hem anat en bici per la via verda, que és la ruta més suau i tranquil·la.

Per altra banda, objectiu acomplert: ja en té 54 i la celebració ha anat bé.

Tot i això, el dia no ha acabat de ser un èxit, especialment per a ella, perquè s’havia il·lusionat i volia veure la seva amiga compatriota que finalment no ha pogut venir.

La visita de la Josefina i la seva germana metgessa, la Genoveva, va servir per recordar-me que encara som una colònia. A Madrid o Saragossa o Sevilla no seria pas possible treballar a la Sanitat pública tenint només un nivell A1 de castellà, però en canvi a Catalunya sí que es pot amb nivell A1 de català si demostres que ja saps castellà. Ah, i per esbrinar si el teu català arriba a A1 no vulguis pas saber l’acudit d’examen que et fan.

Es pot explicar de moltes maneres però el fet és que se’ns obliga a aprendre castellà i després se’ns obliga a utilitzar-lo si volem rebre assistència mèdica.

La premsa en parla de tant en tant (per exemple el desembre ho va fer El Món) però la qüestió lingüística està tan manipulada que hem caigut a la trampa de gastar més energia per defensar-nos de les mentides que no pas per reivindicar drets. Si sempre estem a la defensiva no guanyarem mai res.

Ja havia fet unes quantes vegades un trosset del camí de ronda que hi ha al nord del Cap de Creus i inclús n’havia escrit un post, ja fa molt de temps, però ahir la gran m’explicava com li havia anat aquests dies a Colera. Em va fer venir ganes de tornar cap allà dalt, de manera que avui he agafat el tren i m’he plantat a Cervera per anar fins a Portbou.

A Portbou he fet un entrepà i una clara mentre rumiava si quedar-m’hi o continuar. Avui tenia més ganes de suar que de contemplar el paisatge i quan he acabat de dinar he decidit de fer un altre tram fins a Colera, que de fet és on ha estat ella aquests dies.

Hem baixat des de Núria més de pressa que no pas hi vam pujar, és clar, tot i que si mirem el total del temps resulta que hi hem estat més. Això té una explicació i és que ens hem estat una bona estona banyant-nos en una gorga que hem trobat a prop del pont del Creumal. La Pz ni tan sols s’ha plantejat la qüestió de la temperatura de l’aigua i s’hi ha ficat de dret, i la MJ s’hi ha afegit de seguida (són dones d’aigua!). Jo me les he estat mirant una estona i finalment també m’he deixat convèncer; l’aigua era freda però no pas tant com em temia i la remullada ha estat genial.

Uf, ara veig que es nota que no prenc gaire el sol, no?

De Queralbs a Núria pel Camí Vell, un clàssic que tenia pendent de penjar a Wikiloc i que a més a més hem fet un dia que tots quatre estem de bon humor: fantàstic. En un ambient distès hem encarat el dia amb esperit positiu, il·lusió i bon humor; què més es pot demanar?

Ah, sí, paciència!

Doncs això, que hem començat a pujar i déu-n’hi-do quina pujada, tot i que ens n’hem sortit prou bé. També ens hem anat entretenint que si guaita aquestes floretes que si mira aquesta gorga i al final hem arribat una mica tard a l’alberg, però com que el camí és tan bonic no se’ns ha fet llarg (excepte potser l’últim tram: des del santuari al Pic de l’Àliga). Tant de bo les pogués convèncer de fer muntanya més sovint.

Pel que fa a la ruta pròpiament dita, només cal sortir de la plaça de la Font del Raig de Queralbs i anar tirant amunt. El camí està més que fressat i és impossible perdre’s. A més a més, està ben indicat amb cartells que de tant en tant assenyalen fonts, ponts, monuments i dreceres.

Ha estat un bon començament d’aquesta escapada de cap de setmana.

Cada dia procuro escriure alguna cosa encara que només siguin un parell de paraules perquè al cap d’un temps, si hi penso, retrobi el fil del que volia escriure. Però a vegades passa que les notes són tan breus que després em costa deduir què és el que tenia al cap quan vaig escriure les quatre paraules que fan de pista. El 21 de juliol de 2022 és un d’aquells dies que vaig ser tan breu que les paraules que vaig escriure no són prou per desenvolupar cap record.

Escric això dos anys i mig més tard i sóc incapaç de trobar el fil que uneix “text d’en V.” amb “òrbita” i “represaliats no líders”, que són les paraules que vaig escriure un dia que devia tenir molta pressa.

Se m’acut que potser volia dir que és important que no perdem de vista per què lluitem, la independència del nostre país i no pas la llibertat dels represaliats, i potser tot això venia a tomb del que estàvem veient aquells dies amb la claudicació de l’Anna Gabriel.

Quina merda és això d’en Schroeder i les seves comissions multimilionàries a compte del contribuent? Quin lladre! Resulta que la corrupció no és pas només ni mediterrània ni de dretes. O de dretes sí, perquè aquest paio ja es pot autoanomenar tant com vulgui d’esquerres però ha deixat ben clar que això que se’n diu socialdemocràcia ha anat degenerant fins que ha caigut al racó més fosc de la caverna.

En Mitterrand ja ho havia fet evident per a tothom que ho volgués veure. Ell no se n’amagava i tots els seus correligionaris, del SPD al PSOE, PSF o PSI li han anat seguint la veta. Lladres de raons i de vides!

La bici no passava gaire de ser poca cosa més que un passatemps fins que a algú se li va acudir la multi-modalitat, que consisteix a poder desplaçar-se pel territori tot combinant diferents tipus de transport gràcies a unes estacions d’enllaç on és possible baixar d’un autobús per agafar un tren allà mateix, o aparcar la bici en un lloc segur al costat de la parada del tramvia. Això va multiplicar les possibilitats no només de la bici sinó de viatjar en general però en el nostre país encara anem endarrerits. Estem lluny de poder tenir estacions realment multi-modals per enllaçar fàcilment recorreguts en bici combinats amb bus o tren o qualsevol altre transport públic, de manera que de moment els meus modes de transport són l’anar a peu i en bici.

Agafo la bicicleta, doncs, i em ciclotransporto a Bescanó, just davant de les escoles. La idea és passejar i caminar per una colla d’indrets del poble veí i, a més, trobar la maleïda font d’en Fontbernat. Maleïda no per res, pobra font; només que les últimes vegades que l’he buscada sempre m’he perdut o se m’ha rebentat la roda de la bici o m’ha passat alguna desgràcia que m’ha impedit d’arribar-hi.

Avui, però, sí!

Com és que una taula es diu taula i no pas teula o tauló? Per què una bola es diu bola i no pas bela o ceba o bibí? D’on venen aquests sons i sobretot per què són aquests i no pas uns altres? Cada mot té una etimologia, esclar, però ben bé a l’origen de tot devia haver-hi algun moment en la prehistòria en què un homínid devia triar uns sons per anomenar alguna cosa, és a dir, li va posar un nom. Per què va fer servir aquells sons i no pas uns altres? Per què va quallar aquell nom i no pas un altre? El so que va triar tenia alguna relació amb la forma de l’objecte? Potser no pas la forma però sí alguna altra propietat. Hi ha cap relació entre significat i significant?

Quines preguntes, no? És que acabo de trobar un article que parla d’una cosa que s’anomena “efecte bouba-kiki”: resulta que el cervell humà extreu d’alguna manera propietats abstractes de les formes i dels sons i després d’això, encara, és capaç de relacionar aquestes propietats. Es veu que això té implicacions en l’evolució del llenguatge perquè suggereix que el nom dels objectes no és pas completament arbitrari.

He vist que a la Viquipèdia se’n parla una mica però la cosa és bastant més complicada del que sembla.

Coses de la llengua.