Carrers deserts

Avui he hagut d’anar a Girona i això m’ha servit per tornar a fer-me una idea de com es podria aprofitar el Passeig dels Països Catalans (i també el Passeig d’Olot) si es restringís l’ús del cotxe, al menys dissabtes i diumenges. El coronavirus ha fet que molta gent s’hagi de quedar a casa i, per tant, el trànsit és molt reduït.

Al mateix temps, he trobat un article que en Jordi Borràs ha publicat de Girona. Molt bonica, la ciutat sense gent, i les fotos per emmarcar, però hi trobo a faltar imatges del tros de ciutat que tinc al cap. Aquí en deixo quatre d’una part del camí que he fet avui.

El problema és que la buidor (la inutilitat) d’aquests espais desaprofitats és que habitualment (vull dir abans de la pandèmia) ja ho és 22 hores de cada 24. Jo, cada vegada que veig aquestes imatges em fa mal el cor de pensar en l’abús que ha exercit el lobby de l’automòbil per acaparar tanta part de la ciutat només per al cotxe, i total per no aprofitar-lo realment. Somio en aquest espai i hi veig paradetes d’un mercat enorme, pistes de bàsquet o futbol, gent fent running, mainada jugant, ciclistes passejant, skaters fent piruetes…

Arbrat desorientat

Acabem d’encetar el març i la pomera del pati de casa ja sembla que vol treure les primeres flors. Més d’un mes abans del que tocaria!

Els dos kiwis també van avançats però en aquest cas no sabria dir fins a quin punt perquè no conec aquesta planta. A més, els vaig tenir molt descuidats fins que va arribar la Maria a casa; li agraden les tasques de jardí! Ara estan molt ben cuidats i cada any fan més de fruits però entre els mals anys que van passar i els canvis produïts pel canvi climàtic no em veig amb cor de dir si van molt o poc avançats.

Salt – Cervià – Sobrànigues – Juià – Salt

Aquesta sortida ha estat una mica agafada pels pèls perquè no l’havia pas preparada per a avui; a més, he sortit tard, el dia s’ha tornat rúfol… Un petit desastre.

Normalment no em preparo gaire les sortides, però aquesta sí que la tenia apuntada de feia temps a la llista de tasques pendents perquè és una zona que no conec gaire i abans d’anar-hi volia saber més bé cap on anava. El problema és que aquests dies vaig enfeinat i he agafat la bici de seguida que he tingut una tarda lliure sense haver-me entretingut a cercar informació ni rutes. No passa res, ja hi tornaré, però tinc una mica la sensació d’haver perdut el temps.

A mig camí ja he vist que no podria completar tot el que m’havia mig proposat (pujar als Àngels) i he tornat a casa per la via ràpida sense entretenir-me gaire a buscar paisatges bonics ni reptes engrescadors més enllà d’arribar de clar. Al menys m’ha servit per conèixer una mica més de territori i pensar a preparar un altre itinerari més documentat i engrescador. També per suar de valent, que ja és alguna cosa.

Deixem-ho.

Tres coses pendents que miraré de documentar abans de tornar-hi són la central de l’Aurora, a Pedret, les illes que el Ter ha format a la zona de Pedret i el Pont Major, i un canal que ja m’havia cridat l’atenció fa temps però del qual ho desconec tot: el canal de St Jordi.


Nova illa

No és ben bé nova, però avui hem sortit a fer un passeig per l’illa de la Pilastra i ens ha costat de reconèixer-la. El riu és viu, ja ho sabem, i al llarg de la seva vida el Ter les ha vistes i pintades de tots colors, ha canviat molt i també ha fet canviar el seu entorn, tant el paisatge natural com l’humà. L’evolució i progrés de Salt, per exemple, com molts altres pobles de la riba, han anat lligats a l’aigua del riu.

Avui hem anat a conèixer un espai nou, doncs, que té el nom de l’illa que ocupava el mateix espai però que no és ben bé la mateixa cosa. Al costat del bosc d’àlbers, freixes i verns que hi coneixíem i que a molts indrets tocava el riu hem trobat una platja farcida de rierencs, branques i troncs. I residus, també s’ha de dir.

Com que estan fent obres a la sèquia i han tallat l’aigua del braç de riu que l’alimenta, aquestes setmanes és relativament fàcil saltar a l’illa i admirar un paisatge nou. A més dels canvis diem-ne naturals encara hi ha moltes restes de l’enginy que els humans hem fet servir per intentar superar, o al menys conviure, amb el riu. Aquest canaló gegant és un dels que aguantaven el passallís situat fins al mes passat al costat de la granja de l’entrada de Bescanó. N’hem vist quatre més llera amunt o llera avall.

És curiós de veure que mentre en alguns llocs l’aigua s’ha endut tot el que ha trobat, en altres llocs de la vora ha afegit material al que ja hi havia i la riba s’ha enlairat.

I és que la quantitat d’aigua que va baixar va ser difícil de concebre. A l’última foto que penjo es pot comparar el nivell actual de l’aigua amb el de fa un mes: s’hi veuen algunes de les fulles i branquetes arrossegades per l’aigua que encara queden penjades als arbres.

Salt – Fontajau – Bonmatí – Salt

Aquesta tarda m’he trobat amb dues hores lliures que he aprofitat per resseguir les dues ribes del Ter entre Fontajau i Bonmatí, els dos ponts més propers a Salt que el temporal Glòria d’aquest gener ha deixat dempeus.

He fet la ruta en el sentit contrari al de les agulles del rellotge -suposo que algú dels que llegeixin aquest post recordarà què eren les broques dels rellotges. És a dir, he anat des de les hortes i deveses de Salt cap a Girona per les hortes de Sta Eugènia fins al pont de Fontajau, he travessat el Ter i per la riba esquerra he tirat riu amunt per Domeny fins al final de tot del polígon i he passat per sota l’autopista. Després ve el veïnat de les Cases Noves, St Gregori i cap a l’Argilaguet fins a una cruïlla que ens indica Constantins cap a l’esquerra. A partir d’aquí he seguit la carretera que porta pel costat del Ter fins a Constantins, després per davant de can Casademont i finalment a Bonmatí per travessar el pont del riu i cap a Salt falta gent tot seguint la via verda.

Res de l’altre món però voldria deixar dues fotos. Una, i ja sé que em faig pesat, del pas de la riuada del mes passat. Ho sento, és que fa unes setmanes que tenim un riu nou i no em canso de fer fotos dels espais que vaig descobrint, encara que de moment hi hagi molt d’arbre caigut, rierencs amuntegats i platges noves.

I l’altra, una en què m’enlluerna la brillantor de la resclosa d’en Joga i a més a més es veuen, és clar, arbres caiguts, platges noves, etc. La foto m’agrada, què voleu que us digui.

Sils revisited

El títol de l’entrada és enganyós perquè la veritat és que no he entrat al poble i només he passat pel costat de l’institut, però m’ha fet gràcia veure els barracons on vaig treballar dos anys ara en fa quatre. En guardo bons records tant de col·legues com d’alumnes; va ser una experiència enriquidora i em va obrir els ulls a aspectes de la feina en què no havia pensat, en què havia pensat poc o en què feia anys que no pensava.

Salt – La Crosa – St Martí Sapresa – Salt

Ahir vaig sortir a estirar les cames i tot pedalant pedalant vaig anar a parar a St Martí Sapresa. No tenia gaire clar què sortia a fer però tenia necessitat d’espais oberts, aire lliure i vent a la cara, de manera que vaig agafar la bici i vaig començar a pedalar sense tenir cap itinerari pensat.

La passejada no té gaire història però hi ha dues coses que m’han cridat més l’atenció que altres. Una és l’espècie de gran parabòlica que està plantada al mig dels camps que hi ha entre dos masos propers a l’aeroport, Torrent i Cantalosella.

Resulta que es tracta d’una mena de far per a avions, un sistema anomenat VOR-DME que és essencial per al bon funcionament de l’aeroport. Serveix per proporcionar unes mesures que els avions necessiten per poder navegar i aterrar com cal. Només l’he vist de lluny i ja sembla enorme, de manera que deu tenir unes mesures considerables. No he pas buscat apropar-m’hi perquè avui només tenia ganes de suar, però un altre dia miraré si t’hi pots acostar tot i que probablement deu estar encerclat per alguna tanca. He llegit que és un sistema vell que en altres llocs està sent substituït per altres tecnologies més modernes i eficients; potser d’aquí a poc ja no el podrem veure.

La segona cosa és l’ermita de St Llop, ara mateix un edifici en ruïnes a tocar del cràter de la Crosa.

Segons explica el cartell instal·lat per l’Ajuntament de Vilobí, les pedres que veiem són les restes d’una història molt llarga:

Situada damunt del punt més alt de l’anell de projeccions del volcà de la Crosa, l’edificació de Sant Llop és una de les construccions més emblemàtiques de la zona. Els seus orígens es podrien remuntar als segles IX o X, tot i que no se n’ha localitzat documentació escrita fins al segle XIII. Sembla que originàriament, o si més no en determinades èpoques, l’ermita estava dedicada a Sant Abdó i Sant Senén, i possiblement va servir també com a guaita defensiva. Durant la Guerra del Francès, pels volts de 1808, la imatge de Sant Llop fou traslladada a l’església de St Dalmai, d’on va desaparèixer durant la guerra civil de 1936-39.

Des d’aleshores, mig enrunat, Sant Llop s’ha mantingut com una edificació fantasmagòrica que domina tot el Pla de la Selva, des de Girona fins Hostalric. Només aquesta situació privilegiada li va permetre tenir un breu període de tímida resurrecció a finals del segle XIX, quan va formar part de la xarxa de telegrafia òptica de l’exèrcit. D’aquesta època data el fossat defensiu i la torra de rajols bastida damunt de l’espadanya.

Resulta il·lustratiu que moltes de les torres de telegrafia òptica s’edifiquessin, al Pla de la Selva, damunt dels relleus volcànics (Hostalric, Sant Jordi a Maçanet, Puigsardina a Riudarenes i Sant Llop). La raó no és altra que la visibilitat que es domina des d’aquests turons aïllats enmig de la plana.

PD 09.07.2020: he acabat esborrant i substituïnt aquesta ruta de Wikiloc perquè l’he refeta de dalt a baix. La ruta penjada segueix, aquest cop sí, tot l’itinerari fins a tornar a Salt. També n’he fet una petita ressenya en aquest bloc.

Tragèdia ferroviària

Fa més de 80 anys es va produir l’accident ferroviari amb més víctimes de la història de Barcelona. Ens ho recordava fa un parell d’anys aquest article d’El Nacional que no sé com és que m’ha arribat avui.

Cada dos per tres arriben notícies degut al mal estat de la xarxa ferroviària. La setmana passada va passar això, per exemple.

El mal servei guarda una relació directa amb la manca d’inversions de l’Estat en el manteniment i millora de les línies; ho denunciava fa poc aquest altre article.

Cal dir que tot això s’arreglaria si fossim independents? Potser tot no, però si disposéssim dels recursos que se’n van a Castella i no tornen segur que s’arreglarien unes quantes estacions i vies de ferrocarril.

Lladres de bicis

Es veu que el Gremi de Comerciants de Bicicletes té moltes esperances posades en un acord amb els Mossos que diuen que dissuadirà de debò la gent que es dedica a guanyar-se la vida robant i venent bicicletes que no són seves.

Em diuen de bona font que ara sí, que ja s’han posat d’acord a impulsar de debò un Registre conjunt per fer possible la traçabilitat de totes les bicicletes comprades i venudes legalment a Catalunya. La mesura s’anunciarà a la Mesa de la Bicicleta del Dpt de Territori i Sostenibilitat i s’inclourà en el Pla Estratègic 2025.

La idea és vella i retorna cíclicament. Es tracta que totes les bicicletes que es venguin a Catalunya tinguin un número que formi part d’un registre policial que relacioni la bicicleta amb el seu propietari, per si hi ha un robatori. Diuen que aquest fet té una gran importància però no acabo d’entendre que això eviti robatoris. Quina diferència hi haurà amb el que es fa ara? Les botigues i tallers ja registren ara totes les bicis que tenen perquè (diuen que) totes tenen ja un número únic que figura en el contracte de compra-venda. Si el número ja existeix només es tractava que els Mossos el tinguessin controlat? Sí, quan compris una bici i facis papers sabràs d’on ve però quan un particular vengui a un altre particular no crec pas que canviï gaire el costum d’ara: res de papers, o ben pocs i del número de sèrie ni rastre. Què canviarà, doncs?

Redescoberta del Ter

El curs del Ter ha fet un canvi important des del temporal de fa quinze dies perquè el “Glòria” va fer baixar molta més aigua de la que baixa habitualment. Per una banda va escombrar els marges del riu i per l’altra va aportar sediments, sobretot sorra i rierencs (còdols), que han fet canviar tant l’alçada i aspecte de les ribes com la mateixa llera del riu.

Quan hi vam anar la setmana passada, el canvi del paisatge ens va impressionar. El passeig d’avui ens ha fet veure-ho d’una manera menys dramàtica. El Ter no ha canviat pas gaire respecte el de fa una setmana però ja entenem què vol dir que el riu estigui viu.