Bloc de notes

Un altre article excel·lent de l’Ot Bou: “La privatització del sentiment nacional“.

Primer bus del dia cap a St Martí de Llémena. La fresca del matí m’agrada, i avui encara més perquè és senyal que estic anant d’excursió i no pas a treballar.

Des de la plana, St Roc i Rocacorba es veuen indrets llunyans i llegendaris.

I la plana, des de St Roc, es veu plàcida i bucòlica (tot i que ja sabem que queden pocs ramats i encara menys pastors poetes).

La pujada i baixada és més ràpida del que havia calculat i arribo a St Martí, després d’haver pujat a St Roc, dues hores abans que passi un bus per tornar-me cap a casa. Com que no m’agrada gaire esperar, em poso a fer autostop al mateix indret de la parada del bus.

Fa molt de temps que no ho provo, això de fer dit. Em recorda bones experiències de joventut. Avui passen pocs vehicles però tinc sort i el tercer cotxe ja s’atura i em deixa a Llorà. Dino molt bé a cal Ganso i havent dinat agafo el bus allà mateix per tornar cap a casa.

Mentre llegia els relats d’en Cortázar em va arribar el tercer (tercer ja?) llibre de la Miracle. Com que tot són relats curts o curtíssims, trobo que és un bon llibre per gaudir en aquell indret de casa on sols estar sol i assegut amb els pantalons abaixats. S’hi està tranquil i estic segur que la Miracle també hi llegeix (en el de casa seva).

El llibre m’ha agradat molt, com els altres de la Miracle. És original i em diverteix la ironia fina que gasta. M’encanta tanta presència d’animals i de mitologia. No em costa gaire imaginar-me-la al seu poble de petita, al matí ensumant floretes i havent dinat perpetrant trapelleries diverses. Tot i que Sta Maria d’Oló i Salt, ara, són completament diferents, m’agrada pensar que fa algunes dècades les nostres infàncies compartien moltes aventures en els nostres respectius pobles.

Doncs ja tenim a punt el piset de la Pz i les seves companyes! Avui que la MJ i jo hem pujat a Barcelona hi hem passat a deixar-li quatre andròmines i repassar un parell de contingències menors: penjar bé la cortina de la dutxa, que els havia saltat, i arreglar la tapa del vàter, que s’havia anat descargolant i ballava. Cosetes; ja ve just que elles se n’hagin adonat.

Hem sortit del pis cap al carrer Major de Sants per adonar-nos que estava tancat al trànsit de cotxes. Esclar: és la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura! Bon ambient, gent asseguda a terrasses que ocupen la calçada, mainada jugant al carrer, etc. És a dir, el que hauria de ser un carrer normal i corrent un dia de cada dia.

Impressionat per aquest llibre. Un recull extraordinari de contes i narracions que mai de la vida podré aspirar a imitar. A vegades he somiat que podria escriure algun relat publicable però ni a les fantasies que m’han fet sobrevalorar més la meva capacitat narrativa gosaria insinuar que m’acosto als relats d’en Cortázar. Ell escriu des d’una altra dimensió, viu un món paral·lel, ens sobrevola i ens observa des de molt amunt.

Cada narració dona molt de joc per parlar-ne, i jo ni en sé prou ni vull dedicar gaire temps a intentar fer ressenyes que altra gent pot fer més bé que no pas jo, però sí que voldria escriure alguna cosa de dos dels que m’han colpit més: “Ahi pero donde, como” i “El perseguidor”.

El primer s’acosta molt a descriure com em sento respecte l’A. Ja no hi és però continua essent-hi, d’alguna manera; no pas físicament però sí en el pensament, els somnis, l’esperit. Encara està malalt i pateix, però al cap d’una estona ja està bé i el veig feliç xerrant amb els seus amics en un pub de Cork, fent volar els dits pel teclat, tocant la guitarra amb la Pz… i altre cop al llit, adolorit però somrient, o adormit, i el veig i el sento i ploro quan sóc testimoni de la seva agonia final i de cop es mor i ja no hi és fins que torna a venir i el veig fent equilibris a les pedres del riu o fent bromes amb en P. Se’m fa un nus a la gola quan llegeixo aquest conte. L’A no hi és però sí que hi és perquè cada dia el veig.

En “El perseguidor” se’ns presenta el final turbulent d’un músic turmentat per qüestions existencials i metafísiques (!). Li diuen músic, artista o creador però ell no se sent res d’això; és simplement algú que està buscant la veritat i pel camí deixa rastres de les petites veritats que troba amb forma (?) de jazz. També deixa altres restes de les quals tampoc no és conscient, les d’algunes persones del seu entorn, però no en fa cas de la mateixa manera que no fa cas del que ningú veu en ell mateix. Les drogues el van matant però a vegades l’acosten a la realitat que busca mentre altres l’allunyen de la realitat que l’envolta. Crec que a hores d’ara no està clar però podria ser Charlie Parker; si l’era, va morir als 34 anys i el metge que li va fer l’autòpsia va dir que es pensava que en tenia 55.

Em ve al cap que això del 25% de castellà que volen PP, Vox i els seus satèl·lits (i jutges) per a les escoles catalanes està tan fora de lloc com anar al taller i exigir que el 25% de les eines que faci servir per arreglar el cotxe les triï el client i no pas el tècnic.

És a dir, s’entén perfectament si l’objectiu és posar de manifest l’autoritat del client i no pas que el cotxe funcioni al màxim de bé. Està clar que el seu objectiu no és pas que la mainada parli tan bé català com castellà quan acabi l’escola.

Bona sortida per les Gavarres amb l’excusa d’anar a la platja.

Via verda fins passat Quart per sortir de la via del Carrilet i enfilar-me cap a Castellar de la Selva i Montnegre. A Montnegre s’acaba la carretera asfaltada (per molts anys!) i reconvertida en pista ampla i ben cuidada baixa fins a la carretera que va de Cassà a la Bisbal.

A la carretera continuo cap a l’esquerra (dir. la Bisbal) fins a St Sadurní de l’Heura, en què deixo la carretera a l’únic carrer del poble que surt cap a la dreta (carrer Cases Noves); al final del carrer una pista asfaltada va baixant fins a una cruïlla que cap a l’esquerra porta a Cruïlles i cap a la dreta a Cassà. Jo tiro recte per una pista fins a trobar altre cop asfalt (!) i tiro cap a la dreta fins a l’anomenada Palanca de Cruïlles, que travessa la llera avui eixuta del riu Daró. Aquí cal estar alerta i no continuar recte sinó agafar la carretereta que continua per l’esquerra i porta a la GI-660 de la Bisbal a Calonge. És la carretera del coll de la Ganga!

Carretera amunt cap al coll fins que tot baixant per l’altre vessant arribo a Calonge. Aquí em desvio cap a l’esquerra a l’alçada del giratori del final del poble per agafar l’avinguda dels Països Catalans, és a dir, la carretera (del cementiri) que voreja un trosset de la C-31 i porta cap a les urbanitzacions de la frontissa entre Calonge i Palamós, i finalment acabo a la platja Gran de Palamós.

Una altra de les rutes pendents. Aquesta també hauré de tornar a fer-la si la vull penjar a wikiloc, però mentrestant ja he vist (com a St Roc) que no és possible pedalar tot el camí fins a dalt del Montigalar (al menys jo i en la meva condició física actual).

He fet servir una ruta penjada per l’Alfons però només la part de pujada perquè m’he deixat l’aigua a casa i no he volgut allargar l’excursió; per això he baixat de dret per la carretera de Castellar fins a Quart. Un altre dia faré la baixada corriolera de l’Alfons. Per cert, ja coneixia la pista de Mas Gelats però encara no l’havia feta mai de pujada i m’ha agradat. En canvi, tot el merder de pistes i corriols que ha seguit per no haver de passar ni per carretera ni per la via verda entre Girona i Quart m’ha semblat massa embolicada i diria que absurda; sí que m’ha servit per conèixer caminets que no coneixia. Gràcies, Alfons!

Volia refer una ruta però me n’ha sortit una altra; tot ha anat molt bé malgrat una punxada només de sortir.

Això sí: he sortit d’hora. Jo ja estava pedalant quan el riu tot just s’estava despertant.

Sempre cal començar per sofregir una mica de ceba.

El carbassó d’avui és del mercat de Salt.

I els ous, de gallines de les Hortes!

Fàcil de fer.

Ens espera un bon sopar!

Un altre bon article d’en Joan Ramon Resina, d’aquells que fan pensar.

He tornat a mirar de pujar a St Roc de la Barroca però aquesta vegada he començat més bé, és a dir, travessant el Ter abans d’arribar a Bonmatí. Ho he fet a la pedrera de Vilanna. A més, també he seguit la “carretera” (segons quin tram està asfaltada o no) que puja d’Amer sense sortir-ne en el corriol de la setmana passada sinó més endavant. Això vol dir que he passat per Sta Lena (quina baixada, per cert!; ara hauria de resoldre això).

També m’he trobat que el restaurant de can Reixac de St Martí de Llémena encara està tancat per vacances (fins demà!) i he hagut de parar més endavant. Tot i això, l’aturada tècnica ha anat d’allò més bé perquè a cal Ganso de Llorà m’he cruspit mig menú que m’ha recarregat les piles d’allò més bé.

Més endavant m’agradaria provar d’arribar a St Roc i baixar-ne per alguna altra ruta més ciclable, però de moment deixaré aparcat aquest projecte, ara que ja he fet el cim dues vegades en pocs dies.

Formiguetes però no pas de les que no paren de fer feina sinó de les que es vénen a cruspir engrunes i el que trobin!

En Maeterlinck els veia éssers capaços de proeses extraordinàries però a mi m’emprenyen una mica, què voleu que us digui. Em sap greu pensar-ne això perquè no em fan cap mal i admeto que tenen coses admirables, però no puc evitar de veure-les com intruses que se’m fiquen a casa sense ni tan sols haver trucat a la porta.

Salt – Sta Cecília – Salt (or exploring Constantins i les Serres).

Aquest matí he sortit per mirar de trobar camins cap a Constantins des de la passera d’en Costa. N’he trobat un però no descarto que n’hi hagi algun altre.

Després he volgut provar una pista que vaig veure l’altre dia i que segons el mapa em podria servir d’alternativa per pujar a les Serres, però a mig camí he hagut de girar cua perquè la pista era massa dreta per a mi i a més a més tenia un terra tan descompost que les rodes giraven que feia goig i no s’arrapaven al terra.

Aquests dies baixa poca aigua pel riu. Que hi hagi poc cabal és bo per mirar de travessar per llocs normalment de mal passar, per exemple a l’illa de la Pilastra o a la resclosa d’en Joga. Avui ho provaré més amunt, a la passera d’en Costa:

De lluny veia els espadats de St Roc de la Barroca, però seran per a un altre dia.

La festa major de Constantins és el segon diumenge de setembre però aquesta gent deu tenir ganes de festa perquè ja tenen l’envelat dempeus.

Avui he trobat una capella que no coneixia, la de Sta Maria de Calders. Hi ha una tanca particular que hi talla l’accés però segons el web de l’Ajuntament es pot sol·licitar la clau a Can Frenca. És una capella romànica del segle XII i està perfectament conservada i encara oberta al culte. És d’una nau amb absis semicircular, té algunes reformes del segle XVIII i hostatja imatges de la Marededéu i dels sants Francesc i Josep, a més d’un petit cor amb balustrada de pedra. Can Frenca, la masia que hi ha adossada, és on tenen la clau.

Després de la capella el camí és cada cop més costerut i això em fa canviar el pla d’atac; faig mitja volta i l’agafaré de baixada des de dalt a les Serres.

Em sembla que és la primera vegada que arribo a Sta Cecília, que es veu que és una església romànica de l’any 1019, o que ja surt en algun text de l’any 1019. Tot i això, l’església parroquial actual es va aixecar l’any 1774, en què es van aprofitar estructures de la construcció romànica.

Avui no he vist gaires animals però sí rastres de porcs, tant de quatre potes com de dues cames.