Bloc de notes

Salt – Anglès – St Grau – Salt

0
Publicat el 19 de maig de 2020

Avui he fet la primera sortida llarga des de fa moltes setmanes coincidint amb l’entrada de la nostra regió sanitària a la fase 1 de confinament. Ja tenia ganes d’estirar les cames de debò després de tantes setmanes de no poder sortir del poble i he triat de fer una part a peu i una altra en bici. En realitat, gairebé tot en bici excepte la pujada a St Grau.

La riba encara es veu molt tocada pel Glòria i suposo que per molt de temps perquè dubto que l’Administració dediqui esforços econòmics a refer les destrosses del temporal ara que estem patint tant amb la pandèmia. A més, hi ha polèmica amb això d'”refer”. Què vol dir exactament? Netejar? Arreglar? Regenerar? Treure els troncs i les branques que el corrent ha apilonat en alguns indrets és bo? Fa mal a algú? Fa nosa a algú? És beneficiós o perjudicial per als animals i les plantes?

La vista des del cim de St Grau és esplèndida (de les Agudes a les Medes) i em carrega les piles encara que la calija no deixi gaudir la panoràmica prou bé.

Per altra banda, poder caminar per aquests bosquets al peu de la muntanya és simplement fenomenal.

El joc de les granisses

0
Publicat el 8 d'abril de 2020

Recordo que quan vaig llegir “Siddharta”, ja fa molts anys, vaig quedar encisat pel llenguatge poètic que feia servir Hermann Hesse. A més, les experiències del protagonista em van injectar unes ganes de viure tremendes, i això que jo no tinc gens de tirada cap a la mística o les coses de l’esperit, però les aventures d’en Siddharta amb en Govinda, després amb la Kamala i encara més tard tot sol em van fer pensar que em quedava molt per viure. Jo devia tenir vint-i-pocs anys.

En canvi, ara que he llegit “El joc de les granisses” trobo que el llenguatge, o potser els sentiments i pensaments que descriu, o com els descriu, és per a mi massa embolicat, enrevessat. Indesxifrable, impenetrable. Potser parla des d’uns supòsits massa elevats o cultes, o és que sublima massa, no ho sé, i no sóc capaç d’apreciar el llibre: se m’ha fet llarg. Tot i que el component espiritual hi és molt important, també ho era a “Siddharta” i en canvi aquell llibre em va enganxar i m’ho vaig passar bé mentre el llegia.

La part que m’ha agradat més han estat els escrits d’en Josef Knecht recollits com una addenda al final del llibre. De fet, l’últim dels escrits és un conte hindú, si es pot dir així, i m’ha portat al cap aquell altre Hesse que vaig conèixer.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Cumquats, frèsies i altres

0

Aviat tindrem els cumquats prou madurs per menjar-ne algun. M’agraden molt per la barreja de dolç i àcid que tenen, i a més s’hi posen molt bé perquè es poden menjar amb pela i tot!

Per altra banda, les frèsies ja s’han obert del tot i estan esplèndides. La Maria n’està molt contenta i orgullosa; és una bona jardinera!

També han sortit molt bé unes altres flors que cuida al pati de casa, però aquestes no sabem com es diuen.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Carrers deserts

0

Avui he hagut d’anar a Girona i això m’ha servit per tornar a fer-me una idea de com es podria aprofitar el Passeig dels Països Catalans (i també el Passeig d’Olot) si s’hi restringís l’ús del cotxe, al menys dissabtes i diumenges. El coronavirus ha fet que molta gent s’hagi de quedar a casa i, per tant, el trànsit és molt reduït.

Al mateix temps, he trobat un article que en Jordi Borràs ha publicat de Girona. Molt bonica, la ciutat sense gent, i les fotos per emmarcar, però hi trobo a faltar imatges del tros de ciutat que tinc al cap. Aquí en deixo quatre d’una part del camí que he fet avui.

El problema és que la buidor (la inutilitat) d’aquests espais desaprofitats és que habitualment (vull dir abans de la pandèmia) ja ho és 22 hores de cada 24. Jo, cada vegada que veig aquestes imatges em fa mal el cor de pensar en l’abús que ha exercit el lobby de l’automòbil per acaparar tanta part de la ciutat només per al cotxe, i total per no aprofitar-lo realment. Somio en aquest espai i hi veig paradetes d’un mercat enorme, pistes de bàsquet o futbol, gent fent running, mainada jugant, ciclistes passejant, skaters fent piruetes…

Arbrat desorientat

0
Publicat el 8 de març de 2020

Acabem d’encetar el març i la pomera del pati de casa ja sembla que vol treure les primeres flors. Més d’un mes abans del que tocaria!

Els dos kiwis també van avançats però en aquest cas no sabria dir fins a quin punt perquè no conec aquesta planta. A més, els vaig tenir molt descuidats fins que la Maria va arribar a casa; li agraden les tasques de jardí! Ara estan molt ben cuidats i cada any fan més de fruits però entre els mals anys que van passar i els canvis produïts pel canvi climàtic no em veig amb cor de dir si van molt o poc avançats.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Salt – Cervià – Sobrànigues – Juià – Salt

0
Publicat el 5 de març de 2020

Aquesta sortida ha estat una mica agafada pels pèls perquè no l’havia pas preparada per a avui; a més, he sortit tard, el dia s’ha tornat rúfol… Un petit desastre.

Normalment no em preparo gaire les sortides, però aquesta sí que la tenia apuntada de feia temps a la llista de tasques pendents perquè és una zona que no conec gaire i abans d’anar-hi volia saber més bé cap on anava. El problema és que aquests dies vaig enfeinat i he agafat la bici de seguida que he tingut una tarda lliure sense haver-me entretingut a cercar informació ni rutes. No passa res, ja hi tornaré, però tinc una mica la sensació d’haver perdut el temps.

A mig camí ja he vist que no podria completar tot el que m’havia mig proposat (pujar als Àngels) i he tornat a casa per la via ràpida sense entretenir-me gaire a buscar paisatges bonics ni reptes engrescadors més enllà d’arribar de clar. Al menys m’ha servit per conèixer una mica més de territori i pensar a preparar un altre itinerari més documentat i engrescador. També per suar de valent, que ja és alguna cosa.

Deixem-ho.

Tres coses pendents que miraré de documentar abans de tornar-hi són la central de l’Aurora, a Pedret, les illes que el Ter ha format a la zona de Pedret i el Pont Major, i un canal que ja m’havia cridat l’atenció fa temps però del qual ho desconec tot: el canal de St Jordi.


Publicat dins de Dia a dia, Gironès i més enllà i etiquetada amb | Deixa un comentari

Nova illa

0
Publicat el 1 de març de 2020

No és ben bé nova, però avui hem sortit a fer un passeig per l’illa de la Pilastra i ens ha costat de reconèixer-la. El riu és viu, ja ho sabem, i al llarg de la seva vida el Ter les ha vistes i pintades de tots colors, ha canviat molt i també ha fet canviar el seu entorn, tant el paisatge natural com l’humà. L’evolució i progrés de Salt, per exemple, com molts altres pobles de la riba, han anat lligats a l’aigua del riu.

Avui hem anat a conèixer un espai nou, doncs, que té el nom de l’illa que ocupava el mateix espai però que no és ben bé la mateixa cosa. Al costat del bosc d’àlbers, freixes i verns que hi coneixíem i que a molts indrets tocava el riu hem trobat una platja farcida de rierencs, branques i troncs. I residus, també s’ha de dir.

Com que estan fent obres a la sèquia i han tallat l’aigua del braç de riu que l’alimenta, aquestes setmanes és relativament fàcil saltar a l’illa i admirar un paisatge nou. A més dels canvis diem-ne naturals encara hi ha moltes restes de l’enginy que els humans hem fet servir per intentar superar, o al menys conviure, amb el riu. Aquest canaló gegant és un dels que aguantaven el passallís situat fins al mes passat al costat de la granja de l’entrada de Bescanó. N’hem vist quatre més llera amunt o llera avall.

És curiós de veure que mentre en alguns llocs l’aigua s’ha endut tot el que ha trobat, en altres llocs de la vora ha afegit material al que ja hi havia i la riba s’ha enlairat.

I és que la quantitat d’aigua que va baixar va ser difícil de concebre. A l’última foto que penjo es pot comparar el nivell actual de l’aigua amb el de fa un mes: s’hi veuen algunes de les fulles i branquetes arrossegades per l’aigua que encara queden penjades als arbres.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Salt – Fontajau – Bonmatí – Salt

0

Aquesta tarda m’he trobat amb dues hores lliures que he aprofitat per resseguir les dues ribes del Ter entre Fontajau i Bonmatí, els dos ponts més propers a Salt que el temporal Glòria d’aquest gener ha deixat dempeus.

He fet la ruta en el sentit contrari al de les agulles del rellotge -suposo que algú dels que llegeixin aquest post recordarà què eren les broques dels rellotges. És a dir, he anat des de les hortes i deveses de Salt cap a Girona per les hortes de Sta Eugènia fins al pont de Fontajau, he travessat el Ter i per la riba esquerra he tirat riu amunt per Domeny fins al final de tot del polígon i he passat per sota l’autopista. Després ve el veïnat de les Cases Noves, St Gregori i cap a l’Argilaguet fins a una cruïlla que ens indica Constantins cap a l’esquerra. A partir d’aquí he seguit la carretera que porta pel costat del Ter fins a Constantins, després per davant de can Casademont i finalment a Bonmatí per travessar el pont del riu i cap a Salt falta gent tot seguint la via verda.

Res de l’altre món però voldria deixar dues fotos. Una, i ja sé que em faig pesat, del pas de la riuada del mes passat. Ho sento, és que fa unes setmanes que tenim un riu nou i no em canso de fer fotos dels espais que vaig descobrint, encara que de moment hi hagi molt d’arbre caigut, rierencs amuntegats i platges noves.

I l’altra, una en què m’enlluerna la brillantor de la resclosa d’en Joga i a més a més es veuen, és clar, arbres caiguts, platges noves, etc. La foto m’agrada, què voleu que us digui.

Sils revisited

0

El títol de l’entrada és enganyós perquè la veritat és que no he entrat al poble i només he passat pel costat de l’institut, però m’ha fet gràcia veure els barracons on vaig treballar dos cursos ara fa quatre anys. En guardo bons records tant de col·legues com d’alumnes; va ser una experiència enriquidora i em va obrir els ulls a aspectes de la feina en què no havia pensat, en què havia pensat poc o en què feia anys que no pensava.

Salt – La Crosa – St Martí Sapresa – Salt

0

Ahir vaig sortir a estirar les cames i tot pedalant pedalant vaig anar a parar a St Martí Sapresa. No tenia gaire clar què sortia a fer però tenia necessitat d’espais oberts, aire lliure i vent a la cara, de manera que vaig agafar la bici i vaig començar a pedalar sense tenir cap itinerari pensat.

La passejada no té gaire història però hi ha dues coses que m’han cridat més l’atenció que altres. Una és l’espècie de gran parabòlica que està plantada al mig dels camps que hi ha entre dos masos propers a l’aeroport, Torrent i Cantalosella.

Resulta que es tracta d’una mena de far per a avions, un sistema anomenat VOR-DME que és essencial per al bon funcionament de l’aeroport. Serveix per proporcionar unes mesures que els avions necessiten per poder navegar i aterrar com cal. Només l’he vist de lluny i ja sembla enorme, de manera que deu tenir unes mesures considerables. No he pas buscat apropar-m’hi perquè avui només tenia ganes de suar, però un altre dia miraré si t’hi pots acostar tot i que probablement deu estar encerclat per alguna tanca. He llegit que és un sistema vell que en altres llocs està sent substituït per altres tecnologies més modernes i eficients; potser d’aquí a poc ja no el podrem veure.

La segona cosa és l’ermita de St Llop, ara mateix un edifici en ruïnes a tocar del cràter de la Crosa.

Segons explica el cartell instal·lat per l’Ajuntament de Vilobí, les pedres que veiem són les restes d’una història molt llarga:

Situada damunt del punt més alt de l’anell de projeccions del volcà de la Crosa, l’edificació de Sant Llop és una de les construccions més emblemàtiques de la zona. Els seus orígens es podrien remuntar als segles IX o X, tot i que no se n’ha localitzat documentació escrita fins al segle XIII. Sembla que originàriament, o si més no en determinades èpoques, l’ermita estava dedicada a Sant Abdó i Sant Senén, i possiblement va servir també com a guaita defensiva. Durant la Guerra del Francès, pels volts de 1808, la imatge de Sant Llop fou traslladada a l’església de St Dalmai, d’on va desaparèixer durant la guerra civil de 1936-39.

Des d’aleshores, mig enrunat, Sant Llop s’ha mantingut com una edificació fantasmagòrica que domina tot el Pla de la Selva, des de Girona fins Hostalric. Només aquesta situació privilegiada li va permetre tenir un breu període de tímida resurrecció a finals del segle XIX, quan va formar part de la xarxa de telegrafia òptica de l’exèrcit. D’aquesta època data el fossat defensiu i la torra de rajols bastida damunt de l’espadanya.

Resulta il·lustratiu que moltes de les torres de telegrafia òptica s’edifiquessin, al Pla de la Selva, damunt dels relleus volcànics (Hostalric, Sant Jordi a Maçanet, Puigsardina a Riudarenes i Sant Llop). La raó no és altra que la visibilitat que es domina des d’aquests turons aïllats enmig de la plana.

PD 09.07.2020: he acabat esborrant i substituïnt aquesta ruta de Wikiloc perquè l’he refeta de dalt a baix. La ruta penjada segueix, aquest cop sí, tot l’itinerari fins a tornar a Salt. També n’he fet una petita ressenya en aquest bloc.

Publicat dins de Dia a dia, Gironès i més enllà i etiquetada amb | Deixa un comentari