Bloc de notes

Hem sortit a estirar les cames però a poc a poc ens hem anat animant i el que havia de ser una passejada d’un parell d’horetes ha acabat sent una travessa fins al Forau d’Aiguallut (en català és en plural: Forat d’Aigualluts). La manca de planificació, el fet d’encantar-nos sovint, improvisar sobre la marxa i anar decidint cada poc temps si continuar o fer mitja volta, tot plegat, tot això ha fet que ens hi estéssim moltes hores i hem acabat esgotats, però ha valgut la pena!

La primera part és la passejada que de bon principi havíem decidit de fer per anar de l’aparcament als Uelhs deth Joeu i tot seguit al Refugi dera Artiga de Lin, però aquí hem dit el primer «per què no?» i hem començat a pujar pel barranc dera Ribèra i tot seguit hem acabat d’arribar al coll (Còth deth Hòro). Hem vist l’estany i hem dit «va, acabem d’arribar-hi». La cosa ja s’estava allargant però la glacera era tan maca que hem pensat que valia la pena acostar-s’hi. Després hem vist vaques als prats de baix i hem pensat que si elles en gaudíen per què nosaltres no? Després… etc. Total, que hem acabat arribant al forat famós on desapareixen les aigües que baixen de l’Aneto, passen per sota terra i apareixen uns quilòmetres més avall a l’altre costat de la muntanya: els Ulls del Diable o Uelhs deth Joeu.

La tornada s’ha fet llarga, és veritat, però estàvem animats pel paisatge que vèiem i l’aventura d’arribar-hi. En realitat, l’aventura ha vingut després quan hem descobert que no podíem treure el cotxe de l’aparcament perquè (incomprensiblement!) tenen tancada una part de l’aparcament des de les 6 de la tarda fins l’endemà a les 9. Per què només una part (i justament la nostra)? Resulta que les visites als Uelhs són tantes que l’aparcament es veu desbordat cada dia. La direcció del parc va demanar a l’ajuntament més de terreny i l’ajuntament, després de negar-s’hi durant molt de tems, va cedir finalment i va permetre de fer servir una mica d’espai en un terreny seu a canvi que no estigués sempre obert sinó només durant el dia (per què? només ells ho deuen saber, si és que de debò hi ha alguna raó).

Al llarg de la nit hem vist força gent que pujava i baixava perquè l’aparcament es troba a certa distància del refugi, i hi havia excursionistes que hi anaven o en venien. A més, altra gent dormia a l’aparcament perquè és el lloc més elevat on es pot deixar un vehicle i l’endemà volien sortir ben d’hora per fer algun cim. Ara, gent que no podia sortir de l’aparcament, només nosaltres!

A l’oficina de turisme ens van recomanar de visitar algun dels dos pobles abandonats de la Vall i avui hem anat a St Joan de Toran. En diu la Viquipèdia:

…poc abans de l’arribada de les tropes franquistes a la Vall d’Aran (1938), la immensa majoria de la població va fugir de cop i volta a França (a menys d’un quilòmetre), bàsicament per por de represàlies. Aquest fet va provocar que el poble es quedés pràcticament abandonat fins que més recentment, als anys 80, les cases es van convertir en segones residències.

La visita al poble ha estat el començament d’una bona excursió per veure una cascada espectacular, el Saut deth Pish:

I la resta de la caminada -i tots aquests dies, en realitat- ha oxigenat tant els nostres pulmons com la relació entre tots dos, que darrerament passava per un mal moment. Que duri!

Ruta suau i poc exigent pels turons del centre de la comarca. Només hi ha una pujada que em fa esbufegar una mica i tot i això és curteta: a la font d’en Solà, just abans d’Aiguaviva.

“Los siete magníficos” en versió de 2016. Molt bé, m’ha agradat, però és massa llarga per passar-la a la mainada tot i que hi ha al menys un tema interessant que donaria per parlar-ne a classe: la diversitat d’origens dels set protagonistes.

Passeig en bici, matinal plàcida.

A la tornada he vist els companys al pont de l’autopista. No me’n recordava que avui és dia de canvi de torn de vacances i per tant dia de ponts! Sorry, mates!

I tot seguit, cassola d’arròs amb verdures per dinar! M’ha quedat prou bona, modèstia a part.

La ruta d’avui ha començat amb una remullada per travessar el Ter al Pas d’en Prats. Després, cap a St Gregori i Canet i a partir d’aquí pujada molt dreta i encara més enfangada fins al collet de can Gelada. Jo quedo ben suat i la bici ben enfangada. Això sí, la baixada fins a Banyoles, espaterrant, primer per una pista i després carretera fins a l’estany.

La tornada cap a Salt la faig per la carretera de Camós i després Palol de Revardit, però aquí he seguit la carretera fins a l’autovia quan podia haver entrat a Palol i agafar la carretereta que porta a Riudellots de la Creu. En qualsevol cas, després és qüestió de fer uns pocs quilòmetres per autovia fins al Camp de les Comes, Sarrià de Ter i cap a casa.

I després, a la tarda, hem sortit a passejar amb la MJ i hem acabat fent d’exploradors a l’illa de la Pilastra i la resclosa on comença el rec. Potser demà n’escrigui alguna cosa més, ara estic cansat.

Avui, escapada cap al nord de la comarca i una mica més enllà. M’agrada això de sortir sense tenir un recorregut definit i improvisar un itinerari.

He suat de valent per pujar al volcà d’Adri, i això que no he acabat de fer el cim! M’ha semblat que és propietat particular; pot ser? Tot pujant m’he trobat amb una tanca que barrava el pas i deia clarament que era un camí privat.

Aquest diumenge m’ha tornat a tocar cuinar i això ja s’està convertint en un costum. Abans no m’agradava però veig que a poc a poc estic començant a agafar gust a això de triar ingredients, dosificar quantitats, combinar substàncies sòlides i líquides, aplicar o no una determinada quantitat d’escalfor  i comprovar que el resultat és comestible (i a vegades té bon gust i tot!).

Una cosa que veig és que l’arròs ho aguanta tot, vull dir que el pots barrejar pràcticament amb qualsevol altre ingredient. Avui, a banda d’algunes verdures (ceba, tomata, pebrot, albergínia, carbassó, pèsols) hi he afegit una mica de sèpia que he trobat al congelador.

Aviam si al final arribo a la conclusió que la meva autèntica vocació estava amagada a la cuina de casa.

Pel que avui he descobert no sé si podríem dir que el cactus que tenim al balcó té la pell dura però el cor tendre.

Avui m’he buscat una bona excusa per sortir d’excursió i al mateix temps fer alguna cosa per esquivar la calorada que ens ofega.

Per altra banda, la MJ i jo potser anirem aquì uns dies de vacances.

Ahir vaig repetir una sortida que ja havia fet però havia deixat a mitges en el registre de wikiloc, de manera que m’he animat a tornar-hi per completar la ressenya amb un parell de fotos més.

El procés de les colònies d’aquest estiu avança. Ja he rebut la confirmació d’onze nois i noies, la qual cosa és un èxit perquè em pensava que no passaríem de mitja dotzena. Faré unes quantes trucades més.

Per altra banda, l’E ha començat amb les piragües i sembla que li va de meravella. No tan sols li agrada sinó que està canviant el caràcter: de tant en tant somriu i ja no fa mala cara per a tot! Comprovat: a l’adolescència va bé activitat física per esbargir-se, I sobretot ella, que és molt més física que no pas la seva germana, o m’ho sembla; fa temps fantasiejava amb ser professora d’Educació Física de gran.

Temps de vacances i relax per a tothom. Fins i tot en Nus es relaxa al seu cistell de paper, un dels més grans que va fer la MJ amb pàgines de diaris i revistes ja llegits i una mica de cola. Per cert, ara fa temps que no en fa cap.

Bona pedalada amb la idea de mirar de trobar un camí cap a Palamós des del pla de Panedes (o Penedes) sense passar per Llagostera. Fet!

Repetició d’aquest itinerari que a l’hivern vaig fer amb en P. Avui hi baixava molta més aigua i la veritat és que no veia clar de travessar el riu per la resclosa d’en Joga. Per sort, hi ha hagut un factor que m’ha animat a fer-ho: abans d’arribar al riu hem passat pel costat d’una furgoneta aparcada gairebé arran d’aigua amb dues noies que s’hi estaven a punt de banyar, una d’elles ja despullada de cintura per amunt, amb les mamelles a l’aire. Evidentment, jo que he passat tan decidit pel seu costat no em podia pas fer enrere quan he vist el cabal d’aigua, de manera que he fet el cor fort i per comptes de frenar per pensar-m’ho m’hi he ficat de dret!

He fet el primer tram pedalant, com sempre, i el segon a peu per la coronació, com gairebé sempre.

M’ha agradat molt, tant l’estil com el contingut. N’he trobat especialment interessant la segona meitat, quan parla de la posguerra (de la WWI) i el periode d’entreguerres amb l’ascens del nazisme (i el feixisme i el comunisme soviètic d’aleshores). Les tècniques dels nazis per fer-se amb el poder i sobretot l’estat d’ànim de la gent en començar totes dues guerres és molt alliçonador.

D’acord que està escrit per (i per tant és el punt de vista de) algú que no és representatiu de la majoria de la població, ni sòcioeconòmicament ni culturalment, però tot i això crec que fa una anàlisi que cal llegir. Zweig devia ser de tarannà depressiu i pessimista però les patacades de la vida, el desencís amb l’evolució de la política europea, l’ascens dels totalitarismes i la destrucció del que ell entenia per civilització van abocar-lo a la desesperació que el van fer acabar amb la seva pròpia vida. Aquest va ser el seu últim llibre, em penso.