Bloc de notes

M’aixeco molt aviat, potser és dels dies que és més d’hora. Em sap greu per la senyora de la pensió, que s’ha de llevar expressament per obrir-me la porta de l’habitació on em guarda la bici, però bé, és la seva feina. Encara és fosc quan esmorzo a l’única cafeteria que trobo oberta. El cafè no acaba de fer efecte i amb una mica de mandra enfilo la carretera de la costa encara mig a les fosques.

El camí és un puja i baixa constant, tot i que els primers quilòmetres, fins a Bertamirans, són tot baixada. Aquí també s’han fet carreteres que no surten a cap mapa, o al menys als mapes que porto jo; hi ha una autovia que va paral·lela a la carretera que segueixo i això m’estalvia respirar els fums de molts de cotxes.

Primer paro a Negreira en un primer tram que se’m fa curt. Tot i això, prefereixo aturar-me i menjar alguna cosa per si els pugibaixes que m’esperen són pitjor del que em temo. Esmorzar de prevenció, en diríem. A Berdoias torno a parar i tinc la sort d’anar a petar a un cafè de carretera on sembla que m’esperin. Hi conec d

Dia de relax tot esperant que pari de ploure. Ahir la previsió del temps ja avisava que avui seria mal dia per sortir a la carretera, de manera que m’he quedat a posar ordre a les notes que he anat escrivint. Les he passades a correcuita al portàtil i quan arribi a casa ja miraré de posar-hi coherència. Si hi penso.

Espero que demà faci bon dia per anar cap a Fisterra i acabar el viatge!

Veig que pel carrer molta gent porta samarretes d’en Villa (en David, no en Pancho) tot i que diria que no és pas gallec sinó asturià. Deu ser perquè aquest vespre es juga el Barça – Porto.

Em sorprèn una mica veure tanta gent ajupida o asseguda a terra i demanant caritat al carrer (portuguesos?).

Sóc a Galícia i ja he menjat pulpo da feira, empanada i tarta de Santiago. Em falta lluç a la gallega i marisc però això hauria de ser a la costa! Aviam si demà acabo els deures.

Arzúa. Aquesta població de sonoritat euskalduna és a prop de Sant Jaume i com que he de fer pocs quilòmetres fins a la capital de Galícia hi arribo molt aviat. Busco la pensió que m’havia recomanat la M però enlloc no saben on para, de manera que me’n busco una altra que resulta ser la Pensión Ramos, 26 euros la nit.

Plou tota la tarda i passo molta estona a la pensió, llegint i escrivint. Surto una estona a voltar sota la pluja però aviat acabo en un bar per llegir i escriure més. Ambient d’ensopiment general (o sóc jo que ho veig amb ulls poc acostumats a tanta aigua?). Un xim-xim persistent, constant, que quan em fico al llit encara mulla els carrers. Galícia.

Molts de taxis tot el camí: pelegrins que retornen?, pagesos que van a ciutat i no disposen d’autobús ni cotxe propi?

Molts de llogarrets amb un rètol que diu “alberg” a cada casa. Em sembla bé que es guanyin la vida però això, més que fer de pagès, no és pas voler viure del turisme? Però callo, que no sé pas com viu aquesta gent ni com es guanyen la vida, però com més a prop de Santiago, més comercialitzat està el Camiño.

A Palas de Rei hi ha molts de taxis aparcats. M’aturo al poble a dinar perquè tinc molta gana i entro al primer restaurant que em fa una mica el pes. Amanida i calamars bo i barat. Havent dinat estic de bon humor i molt confiat que tot va bé.

Com més a prop de Santiago, més friquis es veuen que intenten completar el seu porciño de Ruta. N’hi ha alguns que porten tant d’equipatge que sembla que estiguin de mudança, i també molta gent que es lamenta en veu alta que mai de la vida s’haurien d’haver mogut del sofà que tenen encarat mirant a la tele.

Un altre país, una altra llengua, una altra toponímia: Teixeira, As Nogais… El paisatge també canvia, igual que la gent (suposo, perquè encara no he parlat amb ningú), però el primer que fa adonar-te que ets en un altre país són els noms dels indrets.

Ep, un moment! El Bierzo que acabo de deixar enrere no és territori de parla gallega encara que administrativament no sigui de la comunitat autònoma de Galícia?

Sarria és el punt més proper a Santiago a partir del qual atorguen o concedeixen “la Compostelana”. És el punt de partida de molta gent que fa “el caminho” i hi veig al menys una dotzena d’albergs, tots a 10 euros el llit amb dret a cuina. Molts de pelegrins del país.

Paisatge verd i frondós. Galícia rural i autèntica. Pel camí també veig molts de llogarrets; he sentit a dir que els pobles celtes no tenen tirada per les ciutats grans. A Galícia només Vigo i A Coruña s’acosten als 300.000 habitants, i la tercera ciutat més populosa (Ourense?) no sé si arriba als 100.000.

Doncs som-hi: dic adéu a la M, a la S i a en Murakami i cap a Ponferrada que fa baixada. Acollonant, per cert, i 10 quilòmetres seguits! Aviam si al setembre ens retrobem com ens hem promès.

Quan arribo a Ponferrada rebo una mala notícia: l’alberg municipal està tancat… perquè hi ha xinxes!!! Per sort trobo l’Hostal San Miguel, tot i que a 27 € la nit.

Em retrobo els dos de St Llorenç Savall de l’alberg d’ahir.

Les parets dels carrers de Ponferrada van molt plenes de grafitis, alguns d’artístics i molts de reivindicatius. Em sona alguna cosa d’un passat més aviat esquerranós i fins i tot revolucionari però no sabria explicar-ne res; mineria? indústria metal·lúrgica? Com es deia aquell locutor de ràdio que era d’aqui?

Avui faig una bona tirada fins a Astorga: 130 quilòmetres! És el meu rècord fins avui i els he fet sense proposar-m’ho de debò. Simplement he anat tirant milles i sumant quilòmetres. Potser hauria pogut aturar-me una mica abans però em sentia bé i he pensat que Astorga seria una ciutat que podria estar bé, potser més que res per les ganes d’aturar-m’hi a veure part del llegat d’en Gaudí. L’he vist, aquest llegat, en forma d’un castell d’Exin Castillos que quedava una mica amagat pel mercat ambulant que hi feien just al davant.

He anat a parar a un alberg dels Amigos del Camino, que m’han acollit de seguida sense haver-me d’esperar que arribessin els pelegrins que van a peu. Cinc eurus. Tenen un pis només per a ciclistes, l’inferior, i una saleta on es poden guardar unes quantes bicis. Quan jo hi arribo n’hi ha cinc o sis, però al llarg del dia hi passo un parell de vegades i cada cop n’hi veig més; al capvespre ja n’hi ha una quinzena.

En el mateix alberg hi conec la M i la S, dues professores que treballen a Torruella i coneixen la MA (del tribunal d’aquest estiu). Intercanviem llibres, la seva Gavalda pel meu Murakami (sé que hi surto perdent!) però espero recuperar-lo passat l’estiu en una trobada que ens prometem un cop engegat el curs. El Murakami el vaig comprar a Lleida i de seguida el vaig tenir llegit, és molt més lleuger que el primer seu que vaig llegir, “Tòquio Blues”, i algun altre que també m’ha agradat. O potser no és que fos lleuger sinó que era adient pel que estic fent aquests dies. No sé si dir era com l’aigua que necessitava beure quan vaig tenir set. Es titula “De què parlo quan parlo de córrer”.

També hi conec tres nois australians que vénen pedalant des d’Estambul! Gent molt sana, sens dubte, físicament i mentalment. Un d’ells és més extrovertit que els altres dos i ens explica algunes peripècies. Diu que el viatge els està anant molt bé però que ja tenen ganes d’arribar a la costa (d’Astúries, no van pas cap a Fisterra) per cremar la bicicleta!

Els topònims d’aquest país són un recordatori permanent que em trobo en terra estrangera: Bustillo del Páramo, Villovieco, Castrojeriz, Tardajos… La música del castellà em fa pensar en tribus llunyanes de terres inhòspites.

Avui havia pensat d’acabar l’etapa a Carrión de los Condes, però no sé per què quan hi he arribat m’ha agafat una mena de iuiu i no m’hi he pogut aturar. Ni tan sols he baixat de la bici. No sabria pas explicar-ho però Carrión m’ha fet agafar mal rotllo, una mena d’inquietud o gairebé angoixa que m’acostava al mareig. Per tranquil·litzar-me m’he donat l’excusa -a mi mateix- que hi havia masses turistes, que no tenia autenticitat, que tot plegat era una fira comercial- i he seguit endavant fins una gasolinera dels afores; m’hi he parat a prendre una dosi de cafeïna i un mos de sucre industrial.

Uns quilòmetres més enllà arribo a Calzadilla de la Cueza, un llogarret amb quatre cases, una de les quals hostal-restaurant i una altra alberg (privat) on coincideixo amb quatre pagesos molt sans de les Garrigues que van en bicicleta. També hi ha un xava acabat de separar-se que explica, amb la mena de verborrea que et ve quan estàs convençut que estàs vivint el començament de la teva nova vida, que havia estudiat a l’institut alemany de Barcelona, que viatja molt per qüestions de feina, que la seva filla és meravellosa, etc., etc.

L’hospitalero de Calzadilla és un valencià peculiar. Quan arribo em saluda amb unes paraules que no entenc, i quan li demano que ho repeteixi em deu clissar l’accent i em saluda en català, tot i que després insistirà més d’una vegada que és valencià…

La pujada als Montes de Oca m’ha agradat molt. Llarga i sostinguda, molt constant, tot i que al final hi ha hagut puges i baixes una mica diem-ne abruptes.

Abans de començar he fet un entrepà en un bar de carretera. Quan li he demanat “con tomate, por favor”, la resposta automàtica “¿eres catalán?” ha saltat com un ressort. Però bon rotllo. Al cap de poc, quan ja estava acabant de cruspir-me l’entrepà, n’han passat quatre en bici però no s’han ni aturat. Després els he atrapat a mitja pujada. Cadascú va al seu ritme, com ha de ser.

He pedalat pel costat dels jaciments d’Atapuerca, a un pas de la comarca de Bureba que, com ens recorda en Pedro a “Tiempo de silencio“, són el bressol de la llengua de la nació castellana:

…este tipo de hombre de la meseta que hizo historia, que fabricó un mundo, que partiendo de las planas de Bureba comenzó a pronunciar el latín con fonética euskalduna y así, añadiendo luego las haches aspiradas convertidas en jotas de la morisma, se fabricó ese ariete con el que fue por el mundo dando tumbos y ahora, reseco y carcomido, amojamado hombre de la meseta, puesto a secar como yo mismo para que me haga mojama en los buenos aires castellanos…

Sí, sembla clar que l’esplendor de l’imperi ja ha passat però si els castellans són un cadàver què som nosaltres si encara ens sentim agafats pel coll?

Burgos és una ciutat monumental i la catedral és impressionant, digna de contemplar. He tingut la sort de trobar una taula lliure per dinar davant d’una de les façanes.

Com que tenia temps i el monestir de Las Huerlgas té certa anomenada hi he volgut anar d’una passejada. Ha sigut una una caminada de collons, amb sol i calor i set i sense aigua. Quan he arribat he decidit deixar de banda els pelegrins i anar-me’n a una pensió. He preguntat a l’oficina de turisme i m’han donat dues adreces. La Pensión Victoria, al carrer San Juan, 3 (20€ hab), estava plena, i he acabat plantant el campament a l’altra: Pensión Peña, al carrer Puebla, 18 (mateix preu, totes dues cèntriques).

Avui ja estic mentalitzat que patiré. O no. Com diu en Murakami, “el dolor és inevitable però el patiment és opcional”.

Penso que si arribo a Burgos potser aprofitaré la invitació de la M i la K d’anar fins a Donosti.

Estic a Santo Domingo de la Calzada. Són gairebé les 11 i només he fet 40 o 45 km.

Avui fa un dia molt bo per fer quilòmetres. Els núvols em protegeixen del sol i la temperatura és molt més baixa que ahir. No fa ni fred ni calor ni vent: és ideal per pedalar i ja hauria d’haver fet 40 km més. Per què em costa tant? A més, avui m’he llevat a 1/4 de 7, és a dir, molt aviat i -m’ha semblat- amb ganes de pedalar.

Pàjara?

I don’t belong to this world. Segur que hi ha alguna cançó que es diu així.

Demano l’adreça d’un alberg a un avi jubilat i m’explica algunes batalletes de quan treballava a Barakaldo.

A Belorado hi ha molts albergs. M’estic en un que està portat per dues hospitaleres suïsses que’expliquen que una fundació del seu país ha enviat aquí per mantenir l’alberg -que em sembla entendre que és de la parròquia del poble. No hi quep pas gaire gent (he comptat 24 lliteres) i tots els espais estan ocupats. “Austeritat i tradició” podria ser el lema. He vingut a petar aquí sense voler; jo he preguntat per l’alberg municipal i dues senyores del poble m’han indicat aquest alberg; era una trampa, ja ho veig, devien ser parroquianes del mossèn!

Hi he conegut una parella que diuen que d’aquí a 10 minuts se n’aniran a la missa que celebren al mateix alberg: una canadenca d’Ontario i un noi del Brasil (no sé de quina part).

Missa i resos a l’entrada de vespre. Després, cançons.

Ara acaba d’arribar un pelegrí que té més pinta de quinqui que de pelegrí. Pel que sento quan parla amb l’hospitalera, ve de Barcelona. “Sant Boi”, després escolto.

Cada dia estic una mica més en forma, ho noto per la quantitat de quilòmetres que faig. Normalment procuro ser a destinació abans de la 1 del migdia, o entre 1 i 2 com a molt tard, i em trobo que per les mateixes hores dedicades a pedalar cada cop faig més de quilòmetres. Avui, 100, rècord fins ara d’aquesta travessa.

Apart dela forma física segur que també hi fan altres coses. Per exemple, les carreteres secundàries que he seguit avui eren més aviat planes i estaven en bones condicions, però això només treu una part del meu mèrit.

Acabo de parlar amb la M, que diu que Donosti encara està de festa major i que a veure si hi anem. Potser.

No he lligat en tots aquests dies però avui que estic sopant uns espaguetis al pesto ben carregats d’all segur que es presentarà una oportunitat.

El carrer Portales s’omple a vessar al vespre, amb gent que va a fer chiqueteo, tapas, raciones, porciones… L’España autèntica, la que diuen que també es troba en alguns barris de la perifèria de Barcelona… 😬

Anava seguint la senzilla Z-126 quan de cop i volta, mentre pedalava tranquil·lament, s’ha transformat en una autovia ampla i moderna, de manera que n’he sortit a la primera oportunitat que he trobat i he anat a petar a un poble de mala mort, no recordo com es diu. Demano indicacions a un avi per tornar a la carretera i ens entretenim llargament en una conversa molt maca. Al final se m’acomiada amb un “Adiós, majete!”.

El milllor recorregut fins ara, per carreteres secundàries tranquil·les i (a Navarra) ben enquitranades.

Bardenas Reales impressionants, i això que només les volto pel perímetre i no hi entro. Per cert, dos voltors una mica inquietants van volant tot fent cercles damunt meu. Abans he trobat uns paisatges de pel·lícula; podria trobar-me en territori navajo o a punt d’entrar en alguna ciutat subterrània a Capadòcia.

A Tudela m’agrada especialment la plaça De los Fueros, un lloc per recordar. Tudela (Tutera) ja no parla euskara però el carrerer encara ens en fa memòria: Gaztambide, Sarasate, Iribarren, Satrústegui… Espero que els catalans no ens hi trobem mai i que en el futur no haguem de recordar la nostra llengua només pel carrerer o els topònims.

Ahir, el Barça va treure un bon resultat del Bernabéu: empat a dos. El campió de la Supercopa d’Espanya se sabrà dimecres que ve, en el partit de tornada. Vés a saber on seré, jo.

Dia de relax a la capital d’Aragó. Primer, però, faig el canvi de la pensió a l’alberg. L’alberg es diu molt originalment Albergue de Zaragoza, al carrer Predicadores, 59. Estic en una habitació de sis llits però de moment sóc l’únic estadant. Em cobren 16’20 per dormir i esmorzar havent fet un descompte del 8% (una d’aquestes dues coses -l’esmorzar o el descompte- tenen preu especial pel fet de ser “pelegrí” però no em queda clar quina).

Aquest matí m’havia proposat d’esbrinar dues coses: una, el camí de sortida cap a Navarra; i dues, si podria carregar la bici en el tren en cas que calgués. En realitat m’hi dedico a la tarda, havent dinat. La primera, solucionada, inclús faig els primers tres o quatre quilòmetres cap a la sortida de la ciutat i després torno al centre per estar més segur que demà tot anirà bé. La segona, en canvi, malament: els treballadors de l’estació fan vaga i no hi ha servei d’informació; tot i això, trobo un horari de trens Logronyo-Saragossa que potser em serà útil (encara no sé quan se m’acabaran les ganes de pedalar per les espanyes).

Passo diverses vegades per la plaça del Pilar, però no pas per la basílica sinó per la font que hi ha a la plaça. La trobo fantàstica. Refresca només de mirar-la! Original i molt ben integrada al lloc que li han adjudicat.

Bujaraloz, Alfajarín, Galacho de la Cartuja… topònims de so potent que em trobo pel camí! Som a Espanya, sens dubte!

Per aquestes planes que no s’acaben mai, per cert, em trobo conills i conills pertot arreu al llarg del camí. En compto més de dues dotzenes fins que em canso de comptar, sobretot en el tram més proper a Bujaraloz. Alguns corren paral·lels a la carretera i sembla que vulguin competir amb la bicicleta. Per sort, només en trobo dos de morts, atropellats per algun cotxe; és gairebé un miracle que només en vegi dos amb la gran quantitat que en trobo.

En el llibre que faig servir de guia hi ha una adreça d’un alberg a Saragossa però quan hi arribo està ple per un congrés que es veu que se celebra a la ciutat com a preparació per la visita del Papa a Madrid -little dear Pope again. Els de l’alberg, molt amables, fan dues o tres trucades i finalment em troben plaça en una pensió que també és molt a prop del centre. L’Hostal El Descanso és a la plaça de San Pedro Nolasco, al davant del Museo del Teatre Cesaraugusta, i em cobren 20 euros per dormir; no hi fan menjars, ni tan sols esmorzars. La porten un matrimoni granadet i la seva filla, tots molt amables i diria que molt de missa (potser m’equivoco). Diuen que Saragossa és una ciutat molt catòlica, potser per la influència del Pilar (un centre de pelegrinació en el top of the tops), però potser hi penso perquè tinc la propera visita papal al cap.

Els de l’alberg s’ofereixen a guardar-me la bici (a la pensió no hi ha espai). És amabilitat, però també s’asseguren que demà torni -vull quedar-me dues nits aquí i m’han assegurat que demà sí que tindran llit per a mi.

A l’aparador d’una botiga de records en veig d’esportius i del Barça; molts més que del Real Madrid. Per cert, que aquest vespre es juga el partit d’anada de la Supercopa 2011 entre aquests dos equips. Un Madrid diuen que molt rodat s’enfronta a un Barça que es veu que ha fet una pretemporada curta; a més, a l’equip d’en Guardiola en falten uns quants dels que l’any passat eren titulars perquè en Pep els ha deixat allargar les vacances (en alguns casos, m’han informat, per lesions no acabades de guarir).

M’estic a l’habitació d’El Descanso, doncs, i puc veure el partit del Barça des del llit! Això, que normalment seria una notícia extraordinària, avui no ho és tant. Som a principis de temporada, els equips no estan gaire bé (el Barça menys), tinc ganes de veure la ciutat… Total, que a la mitja part surto de l’habitació i me’n vaig cap al Tubo!

Candasnos. Primer dia de la Festa Major (12 a 16 d’agost). Llàstima que faci tard a l’esmorzar popular; m’he de conformar amb un entrepà a l’Hostal Pilar, ben bé a la sortida del poble cap a Saragossa (fonda tancada, bar obert).

Just abans d’entrar a Fraga em trobo un enorme polígon industrial parcel·lat i amb fanals i clavegueram però buit, sense cap nau ni una. I no és pas nou perquè han crescut herbes una mica per tot arreu. Qui el devia planificar? Segur que en devia treure un bon esquitx cap a la butxaca. I si no, zero en planificació.

Trobo que aquest paisatge tan pla i sec sota el sol abrusador és impressionant. Em fa l’efecte que estic travessant el desert. M’agrada!

M’agrada patir? No, m’ho estic passant bé! M’agrada suar, i tant! M’he muntat una pel·lícula i faig de protagonista. Estic tot sol, em sento com si estigués lluitant (i guanyant) en una prova èpica, extraordinària. Jo tot sol contra els elements; calor, set i cansament no aconseguiran fer-me desistir i segueixo endavant, maldo per combatre el sol, la sequedat, el vent calent que em ve de costat. Sona a èpica barata i segurament ho és, però m’ho estic passant d’allò més bé en aquesta “travessa del desert”.

A Bujaraloz trobo la pensió Las Sabinas (que no era a la guia) al mig del poble: 20 euros llit i esmorzar. Gent simpàtica i atenta. La cuinera (mestressa?) de la pensió em fa de mama; diu que al matí, quan m’ha vist arribar, m’ha vist molt malament i la feia patir per si no m’acabava de recuperar. M’estranya, perquè jo em trobava perfectament; potser vermell de cara pel sol? Si us interessa: Hostal Las Sabinas / Calle Sta Ana, 6-8 / Tel 976 17 93 29 / Bujaraloz (Saragossa) / informacion@hostallassabinas.es