Bloc de notes

Torno de St Feliu de Pallerols amb la bici. Tant de bo el manteniment d’aquesta part de la via verda fos tan bo com la que va de Girona a la costa. Potser hi té a veure el fet que els municipis costaners tenen més de recursos i viuen del turisme?

Per postres, tifes de cavall! Ja veig que l’incivisme i la mala educació no són pas una exclusiva de les hípiques de Salt.

Per cert, que encara he d’escriure el mail per queixar-me a Vies Verdes i a l’Ajuntament! Ara ho faré.

Mira que m’agrada travessar el Ter per aquí!

Deu ser la part de nen que encara em queda a dins.

És un joc però també té aquell punt d’emoció de quan fas coses sense saber ben bé com acabaran. Relliscar en el llot és fàcil però de moment en aquest indret encara no m’ha passat mai; que duri!

Per cert, m’agradaria saber com, qui, quan i per què es decideix que baixi més o menys aigua pel riu. Quan i per què es decideix obrir comportes a Susqueda? O això també té a veure amb les rescloses que hi ha més avall de Susqueda? Sé que hi té a veure la necessitat d’aigua per part dels regants. Diuen (diuen!) que també es fa rajar més aigua quan es competeix al parc d’aigües braves de la Pilastra però això em sembla poc probable, deu ser més aviat al revés: quan se sap que baixarà aigua és quan es deu quedar per palejar a la Pilastra.

Bona travessa de les Gavarres amb l’excusa d’anar a la platja.

Via verda fins passat Quart per sortir de la via del Carrilet i enfilar-me cap a Castellar de la Selva i Montnegre. A Montnegre s’acaba la carretera asfaltada (per molts anys!) i baixa reconvertida en pista ampla i ben cuidada fins a la carretera que va de Cassà a la Bisbal.

A la carretera continuo cap a l’esquerra (dir. la Bisbal) fins a St Sadurní de l’Heura, en què deixo la carretera a l’únic carrer del poble que surt cap a la dreta (carrer Cases Noves); al final del carrer una pista asfaltada va baixant fins a una cruïlla que cap a l’esquerra porta a Cruïlles i cap a la dreta a Cassà. Jo tiro recte per una pista fins a trobar altre cop asfalt (!) i tiro cap a la dreta fins a l’anomenada Palanca de Cruïlles, que travessa la llera avui eixuta del riu Daró. Aquí cal estar alerta i no continuar recte sinó agafar la carretereta que continua per l’esquerra i porta a la GI-660 de la Bisbal a Calonge. És la carretera del coll de la Ganga!

Carretera amunt cap al coll fins que tot baixant per l’altre vessant arribo a Calonge. Aquí em desvio cap a l’esquerra a l’alçada del giratori del final del poble per agafar l’avinguda dels Països Catalans, és a dir, la carretera (del cementiri) que voreja un trosset de la C-31 i porta cap a les urbanitzacions de la frontissa entre Calonge i Palamós, i finalment acabo a la platja Gran de Palamós.

Una altra de les rutes pendents. Aquesta també hauré de tornar a fer-la si la vull penjar a wikiloc, però mentrestant ja he vist (com a St Roc) que no és possible pedalar tot el camí fins a dalt del Montigalar (al menys jo i en la meva condició física actual).

He fet servir una ruta penjada per l’Alfons però només la part de pujada perquè avui m’he deixat l’aigua a casa i no he volgut allargar l’excursió; per això he baixat de dret per la carretera de Castellar fins a Quart. Un altre dia faré la baixada corriolera de l’Alfons.

Per cert, ja coneixia la pista de Mas Gelats però encara no l’havia feta mai de pujada i m’ha agradat. En canvi, tot el merder de pistes i corriols que ha seguit per no haver de passar ni per carretera ni per la via verda entre Girona i Quart m’ha semblat massa embolicada i diria que absurda; sí que m’ha servit per conèixer caminets que no coneixia. Gràcies, Alfons!

Volia refer una ruta però me n’ha sortit una altra; tot ha anat molt bé malgrat una punxada només de sortir.

Això sí: he sortit d’hora. Jo ja estava pedalant quan el riu tot just s’estava despertant.

He tornat a mirar de pujar a St Roc de la Barroca però aquesta vegada he començat més bé, és a dir, travessant el Ter abans d’arribar a Bonmatí. Ho he fet a la pedrera de Vilanna. A més, també he seguit la “carretera” (segons quin tram està asfaltada o no) que puja d’Amer sense sortir-ne en el corriol de la setmana passada sinó més endavant. Això vol dir que he passat per Sta Lena (quina baixada, per cert!; ara hauria de resoldre això).

També m’he trobat que el restaurant de can Reixac de St Martí de Llémena encara està tancat per vacances (fins demà!) i he hagut de parar més endavant. Tot i això, l’aturada tècnica ha anat d’allò més bé perquè a cal Ganso de Llorà m’he cruspit mig menú que m’ha recarregat les piles d’allò més bé.

Més endavant m’agradaria provar d’arribar a St Roc i baixar-ne per alguna altra ruta més ciclable, però de moment deixaré aparcat aquest projecte, ara que ja he fet el cim dues vegades en pocs dies.

Salt – Sta Cecília – Salt (or exploring Constantins i les Serres).

Aquest matí he sortit per mirar de trobar camins cap a Constantins des de la passera d’en Costa. N’he trobat un però no descarto que n’hi hagi algun altre.

Després he volgut provar una pista que vaig veure l’altre dia i que segons el mapa em podria servir d’alternativa per pujar a les Serres, però a mig camí he hagut de girar cua perquè la pista era massa dreta per a mi i a més a més tenia un terra tan descompost que les rodes giraven que feia goig i no s’arrapaven al terra.

Aquests dies baixa poca aigua pel riu. Que hi hagi poc cabal és bo per mirar de travessar per llocs normalment de mal passar, per exemple a l’illa de la Pilastra o a la resclosa d’en Joga. Avui ho provaré més amunt, a la passera d’en Costa:

De lluny veia els espadats de St Roc de la Barroca, però seran per a un altre dia.

La festa major de Constantins és el segon diumenge de setembre però aquesta gent deu tenir ganes de festa perquè ja tenen l’envelat dempeus.

Avui he trobat una capella que no coneixia, la de Sta Maria de Calders. Hi ha una tanca particular que hi talla l’accés però segons el web de l’Ajuntament es pot sol·licitar la clau a Can Frenca. És una capella romànica del segle XII i està perfectament conservada i encara oberta al culte. És d’una nau amb absis semicircular, té algunes reformes del segle XVIII i hostatja imatges de la Marededéu i dels sants Francesc i Josep, a més d’un petit cor amb balustrada de pedra. Can Frenca, la masia que hi ha adossada, és on tenen la clau.

Després de la capella el camí és cada cop més costerut i això em fa canviar el pla d’atac; faig mitja volta i l’agafaré de baixada des de dalt a les Serres.

Em sembla que és la primera vegada que arribo a Sta Cecília, que es veu que és una església romànica de l’any 1019, o que ja surt en algun text de l’any 1019. Tot i això, l’església parroquial actual es va aixecar l’any 1774, en què es van aprofitar estructures de la construcció romànica.

Avui no he vist gaires animals però sí rastres de porcs, tant de quatre potes com de dues cames.

Feia temps que mirava mapes tot buscant una ruta engrescadora per pujar fins a St Roc de la Barroca i finalment avui m’hi he decidit.

El paisatge fins aquí dalt és certament formidable, dels millors que conec a una distància ciclable de Salt.

Ara bé, el camí m’ha fet patir més del compte perquè la ruta que he seguit m’ha portat per corriols de caminaires més que no pas pistes ciclables. Ja m’esperava que podia passar, inconvenients de fer-se l’explorador!

A dalt he trobat l’ermita oberta.

He deixat la bici al veïnat de l’Església i vinga amunt.

M’he distret mirant bocabadat el mapa amb el recorregut que he anat fent; gràcies, Wikiloc! Digueu-me ximple però encara em meravella això que la ruta que vaig fent a peu o en bici vagi marcant una traça en el mapa que veig en el mòbil.

Avui m’he animat a embrancar-me en una “aventura” en què feia temps que rumiava però no m’hi acabava de decidir, i que al final ha resultat més senzill del que em pensava: baixar en bici el Camí Vell dels Àngels.

Quan estigui més en forma potser miraré de fer-lo de pujada, però ja estic content d’haver-ne fet el descens. Voldria que la jubilació servís per a això, entre altres coses: agafar més bona força física i més habilitat amb la bici. Al menys això per la part física; les parts intel·lectual i emocional tenen altres reptes.

A banda d’això, un petit comentari, i és que pels fragments de conversa que he sentit a la cafeteria del santuari (i també mentre pujava) dedueixo que els gironins deuen estar de vacances a la costa i el seu lloc l’han ocupat ciclistes francesos i americans.

Potser és només una ximpleria però estic molt content perquè avui he pogut acabar de fer les fotos de dues rutes per la Vall de Llémena que tenia pendents de penjar a Wikiloc. La primera amb un pèl d’aventura i la segona una mica més llarga ✊🏻!

Mentrestant encara he tingut temps per treballar a la paret de l’escala de casa. Aquesta tarda hi he posat molta massilla per tapar forats i encara d’aquí a una estona hi passaré paper de vidre per allisar-la bé.

Feines manuals, mecàniques, per relaxar les neurones.

I avui, tornada cap a casa. He sortit al vespre per no haver de patir la xafogor de la tarda i he arribat de nit, poc abans de les onze. Els últims raigs de sol m’han acompanyat una estona, al voltant de Cassà. Ens entenem bé, els capvespres i jo. El dia encara s’allarga i la vesprada, suau, passa a la nit el testimoni de les feines a mig acabar.

Encara puc fer el trajecte en un parell d’hores i mitja sense matar-m’hi, a un ritme agradable. Com diria en Laporta, “no estamos tan mal!”.

Passarem uns dies a Palamós. Aquest cop tots dos hi hem anat en bici per la via verda, que és la ruta més suau i tranquil·la.

Per altra banda, objectiu acomplert: n’ha fet 54 i la celebració ha anat bé. Tot i això, el dia no ha acabat de ser un èxit, especialment per a ella, perquè s’havia il·lusionat i volia veure la seva amiga compatriota que finalment no ha pogut venir.

Avui he tornat a Celrà. Quina diferència amb l’última vegada que hi vaig anar. Estic molt més tranquil i relaxat, i a més a més ha fet bon temps. Tot i això, la pedalada tampoc no ha servit per posar-me al dia dels deures que tenia pendents per quan hi tornés, però al menys he aprofitat per afegir un parell de fotos a la ruta que tinc penjada al web. Hi tornaré.

He passat moltes vegades per cadascun d’aquests indrets però els he anat enllaçant de maneres ben diferents: Salt, la Pilastra, St Grau, Resclosa d’en Joga… No me’n canso. Miraré de tornar-hi qualsevol dia, quan tingui més endreçat el compte de wikiloc.

Mentrestant, surto a passejar i confirmo que, malauradament, se sap que l’estiu es va acostant quan les tifes de cavall a la via verda són cada cop més nombroses.