Bloc de notes

Feia temps que tenia al cap aquesta via verda del tren Pinxo però fins avui no m’hi he posat de debò. M’ha semblat una mica massa enrevessada a la sortida de Girona però després et porta prou bé entre camps i polígons fins a Banyoles per camins i corriols planers o poc costeruts.

He fet la tornada com moltes altres vegades que torno del Pla de l’Estany: per Camós, Padrés i Palol de Revardit. La pega ha estat que he punxat i he hagut de fer un bon tram a peu perquè justament avui no portava cap eina ni càmera de recanvi, però m’ho he agafat bé: ja tenia ganes de passejar per comptes de pedalar i de fet ja era a St Julià de Ramis; m’ha anat bé aquesta caminada de dues horetes!

Rècord de temperatura mínima aquest hivern (-4º) però quan he sortit de casa no he pensat a agafar els guants! Quin cap! He estat a punt de fer mitja volta i deixar-ho córrer però a poc a poc, a base d’exercicis amb les mans mentre pedalava i amb l’ajut del sol que piano piano ha anat treient el nas i una mica més, he anat recuperant escalforeta.

M’agradaria trobar una camí ciclable que passés entre el riu i la carretera que va de Cervià a Sobrànigues.

A la tarda, visita a la botiga de pintures perquè també estem escalfant motors per començar amb la feina de pintar la casa. I canviar-hi el terra. Això costarà més.

Tercera i última ronda d’aquest itinerari. Cada dia hi trobo més coses que el fan interessant. Refugis antiaeris a l’antic aeròdrom de Celrà, una passera per travessar el Ter, restes de l’antic Carrilet de Palamós, una alzina que servia per caçar ocells, un freixe centenari…

Torno a pedalar fins a Cervià per esbrinar un parell de coses però sobretot per visitar el castell. N’havia sentit a parlar però encara no hi havia estat mai. És veritat que només en queden quatre pedres però en cercaré més informació perquè la poca cosa que en sé és una història espaterrant.

Cada vegada que tiro cap a Celrà i voltants hi trobo més coses interessants: refugis antiaeris a l’antic aeròdrom, restes de l’antic Carrilet de Girona a Palamós, una alzina que es feia servir per caçar ocells, arbres centenaris i monumentals, amagatalls de dones d’aigua…

Tampoc no coneixia la via verda que hi ha després del Pont de l’Aigua de Sarrià de Ter, que es veu que porta a Banyoles. Un altre dia la seguiré però avui vaig cap a la Costa Roja i després el Camí del Congost, baixo a Medinyà i Cervià i travesso una passera que he descobert fa poc i connecta Cervià i Bordils. Aquest és, de moment, l’últim descobriment.

Hi tornaré.

Continuo amb la sèrie de pedalades que estic fent per actualitzar els pocs itineraris que ja tinc penjats al wikiloc. La d’avui és una pedalada sobretot de carretera.

El que m’ha agradat més han estat les vistes: primer el mar, amb el Montgrí amatent i les illes Medes ben a prop; després el Canigó poderós i el seguici de muntanyes que l’acompanyen.

Ara sí que finalment he completat la ressenya d’aquesta ruta d’una manera que m’agrada i em deixa sense cap sentiment de deures pendents i puc dedicar-me a alguna altra cosa.

He començat i acabat al pedró de l’església de St Cugat i una de les primeres parades ha estat davant la mesquita de Torremirona. Cada vegada hi ha menys feligresos als temples cristians, al menys a Catalunya, i el Bisbat patiria si ara hagués d’aixecar alguna de les esglésies que té a Salt. No es podrien entendre moros i cristians oberts de ment per compartir temples i no haver de construir-ne un per a cada confessió?

No sé si ara he dit una bestiesa…

Per cert, de què va allò de la bíblia interconfessional?

Excursió amb en P a peu i en bici fins a St Grau (sense fer la volta per Anglès). A tots dos ens va bé prendre l’aire i sortir de casa ara que encara tenim l’ànima adolorida i anem desorientats per tot el que ha passat. Encara ens hem d’acabar de fer a la idea que l’A no hi és, tot i que en P diu que s’ho va passar més malament fa una mica més de dos anys, quan els metges de Cork ens van dir que el seu germà tenia un tumor al cap.

Jo ho vaig passar malament llavors i també ara. Llavors va ser un ensurt terrible i inesperat, cop sec, un xoc, una sotragada, i ara és un martelleig sord i constant, una remor interna, un neguit que ve de mesos enrere i persisteix en el temps, no s’acaba.

Doncs avui he volgut tornar a la cova de Boratuna i de pas marcar un itinerari a Wikiloc. Arribar-hi pot semblar complicat si no tens cotxe però he agafat la bici i he anat a fer un volt cap a les Serres per baixar a Llorà i llavors pujar a la cova.

Aprofitant l’avinentesa he acabat de pujar dalt de la muntanya on hi ha la cova, el puig de Velers, un cim que no coneixia i que té una vista esplèndida (des de les Agudes fins al Montgrí) tot i que el cim no és gaire alt.

Per cert, que tot pujant hi he trobat en XG, que estava passejant amb el seu gos; feia temps que no ens vèiem. De fet, des que vam deixar l’escola de Primària, can Coquard, que hem tingut molt poca relació tot i que ens hem vist algun cop, sobretot a BiciOci quan hem coincidit que tots dos hi érem per fer arreglar la bici (normalment jo) o petar la xerrada (normalment ell).

Avui he fet el camí fins a l’entrada de la cova d’en Boratuna. Al menys, jo sempre l’havia coneguda amb aquest nom, com si la cova fos d’algú que es digués així, però es veu que aquest és el nom de l’indret: Boratuna. Per tant, he de dir cova de Boratuna. A més, segons he llegit a can Coromines i altres, “bora” vol dir “cova” en un idioma preromà indoeuropeu i “tuna” vol dir el mateix en el català d’aquestes contrades, de manera que es tracta d’una cova-cova (!). També s’anomena Boratuna el serrat on es troba.

En qualsevol cas, me la va descobrir algú de la colla d’amics de Salt (devia ser en JM o la NC o potser en FC) a la meva adolescència i després l’he visitada mitja dotzena de vegades amb gent diversa o tot sol, però feia molts anys des de l’últim cop. Avui només hi he entrat uns pocs metres perquè no duia llanterna. He vingut més que res per veure si recordava el camí i com que l’he trobat (amb l’ajut de Wikiloc) ara tinc ganes de tornar-hi per ensenyar-ho a la MJ i les nenes.

L’altra meitat ha estat mandra, però al capdavall no m’ha vingut de gust acabar tot el recorregut que de bon principi m’havia proposat (la circumval·lació de la part nord de les Gavarres). 

Potser té a veure amb les males notícies de l’A? Entendre els missatges del propi cos, com es fa això?

He entrat a casa capcot i xino xano quan encara no feia dues hores que n’havia sortit.

A vegades repasso rutes velles perquè m’agrada comprovar si les ressenyes que n’he escrit s’aguanten o el terreny ha canviat i cal refer alguna cosa. Avui li ha tocat a alguns camps, urbanitzacions i polígons de la comarca.

Aquestes repassades sempre són tranquil·les perquè com que la ruta ja està penjada no tinc la pressió de pensar que es pot morir la bateria abans d’acabar el recorregut! Tantes vegades m’ha passat…

Ruta curteta, suau i poc exigent pels turons del centre de la comarca. Només hi ha una pujada que em fa esbufegar una mica i tot i això és curteta: a la font d’en Solà, just abans d’Aiguaviva.

Passeig en bici, matinal plàcida.

A la tornada he tingut un moment de sobresalt quan he vist els companys al pont de l’autopista. No me’n recordava que avui és dia de canvi de torn de vacances i per tant dia de ponts! Em sap greu no haver-hi estat, m’ha passat totalment per alt.

He acabat d’arribar a casa i m’he ficat a la cuina per tirar l’aigua a l’àrròs. El resultat: cassola d’arròs amb verdures per dinar! M’ha quedat prou bona, modèstia a part.

La ruta d’avui ha començat amb una remullada per travessar el Ter al Pas d’en Prats. Després, cap a St Gregori i Canet i a partir d’aquí pujada molt dreta i amb fang fins al collet de can Gelada. Jo quedo ben suat i la bici ben enfangada. Això sí, la baixada fins a Banyoles, espaterrant, primer per una pista i després carretera fins a l’estany.

La tornada cap a Salt la faig per la carretera de Camós i després Palol de Revardit, però aquí he seguit la carretera fins a l’autovia quan podia haver entrat a Palol i agafar la carretereta que porta a Riudellots de la Creu. En qualsevol cas, després és qüestió de fer uns pocs quilòmetres per autovia fins al Camp de les Comes, Sarrià de Ter i cap a casa.

I després, a la tarda, hem sortit a passejar amb la MJ i hem acabat fent d’exploradors a l’illa de la Pilastra i la resclosa on comença el rec. Potser demà n’escrigui alguna cosa més, ara estic cansat.