Bloc de notes

Fa cap a 5 anys vaig coincidir amb un enginyer que treballa per a Volkswagen a Alemanya i ja em va explicar que l’empresa s’estava preparant perquè al cap de 15 anys l’escenari seria el que aquest article diu que anirà tenint lloc aquest decenni i el proper, o sigui que lliga ben bé amb les prediccions.

Un article, per cert, que crec que val molt la pena a banda de les prediccions pel que fa a la mobilitat.

Avui he participat a la primera reunió del nou curs. L’estiu ha passat volant i ja em trobo en el que pot ser el meu últim curs a l’institut. No puc evitar la sensació d’estar fent cada petita cosa per última vegada.

Hi ha alguns companys que ja eren aquí el curs passat (l’Ariadna, la Joana, en Xavi) però la Blanca ha canviat de centre i la Raquel està de baixa; bona sort a totes dues! Han arribat l’Anna i la Rosa. Espero que continuï el bon amibient que vivíem l’any passat.

També avui, abans d’anar a dormir he llegit un article que dona la raó a tots aquells que fa temps ens oposàvem al desenvolupament de la xarxa de trens ràpids espanyola, tant pel malbaratament de recursos que suposa com per la ideologia centralista que posa de manifest.

Matí d’endreça, dedicat a posar ordre a casa, a tornar el cotxe llogat i a refer el cau un cop hem tornat del País Basc. Ja tornem a ser a casa.

Respecte el cotxe, resulta que a l’oficina he tornat a trobar la noia lituana que ja hi treballava quan vaig llogar el vehicle, només que aquesta vegada he sabut algunes coses més d’ella. Resulta que és lituana però de la minoria polonesa que viu en aquell país. No sé si amb la dominació russa de Lituània aquesta població polonesa era més o menys feliç que no pas ara que Lituània és un país independent, però la qüestió és que aquesta noia és molt refractària a qualsevol cosa que posi en dubte l’espanyolitat del país on treballa. I això que el seu cap, o el noi que sembla el seu cap (potser és només el seu company d’oficina), sembla que és de la ceba i li deu haver explicat com ho tenim aquí. O potser no li ho ha explicat. Ella parla cinc llengües però l’empresa que l’ha contractada no ha cregut que fos gaire important que no entengui l’idioma de la ciutat on treballa i és per això que vam xocar l’altra vegada. Avui no m’ha ni mirat.

Avui dissabte hem quedat a les 11 del matí davant del Pavelló Municipal d’Esports per fer una petita bicifestació en record d’una senyora que va ser atropellada mentre anava en bicicleta aquí a Salt. Hem deixat una bici blanca en record seu a l’avinguda de la Pau.

Mentre pedalava rumiava que està de moda, potser està bé, fer servir la paraula “violència” per tot d’accions que fins fa poc eren considerades poca cosa més que incòmodes o barroeres. També per abusos abominables. No sé si hauríem de fer servir alguna altra paraula (que desconec) per diferenciar l’acció pròpiament i físicament violenta de la coacció moral que sovint fiquem al mateix sac. Un marit que estomaca de manera salvatge la seva parella i un executiu d’empresa que coacciona un treballador o un conductor que fuig després d’haver atropellat un ciclista sóc accions detestables però que crec que no pertanyen pas a la mateixa categoria. Tanmateix, quan se’n parla a les notícies es diu que hi ha hagut “violència”; no sé si en altres llengües tenen mots diferents per referir-se a la violència física i la violència no física, o si tenen uns escala graduada de mots que indiquen o reflecteixen “violència”.

Tornant a la bicifestació, voldria aprofitar per fer proselitisme: vull escampar la idea de tancar el trànsit de Països Catalans, al menys en caps de setmana. Es podria començar fent-ho només diumenges al matí; són unes hores en què l’avinguda està pràcticament buida, i el fet de permetre que la gent hi fes algun partit de futbol o de bàsquet, que la mainada hi passegés lliurement en bicis o patinets, o inclús que s’hi fes algun mercat de segona mà, faria veure clarament l’espai tan desaprofitat que tenim a un pam de nas.

D’aquí a tancar-lo tot diumenge i després tot dissabte, creant al principi alguna incomoditat, tampoc no hauria de ser gaire complicat. Això permetria visualitzar l’espai encara més clarament i mentalitzar tothom que una avinguda tan ample no pot estar monopolitzada pels vehicles a motor. Llavors, fer-hi carrils bici, línia de tramvia, pistes de tennis o jardins hauria de ser decisió de la gent, i estaria bé que hi hagués un concurs d’idees en què tothom hi pugués dir la seva mentre s’anés pressionant l’ATM, l’Ajuntament de Girona i la Generalitat perquè anessin dissenyant un altre tipus de vial, és a dir, un altre tipus de mobilitat que permetés tant que la gent de fora pogués accedir al centre de Girona (que és el que la majoria de cotxes que passen per Països Catalans vol fer) com que les persones que vivim a mig camí no ens haguéssim d’empassar els fums ni patir els accidents ni aguantar les molèsties que tant de trànsit motoritzat ocasiona.

En qualsevol cas, molta gent va assistir a la manifestació tant a peu com en bicicleta, de manera que potser tampoc no va ser ben bé (o només) una «bicifestació». Ai, les paraules…

Estava pensant que ja fa masses dies que no parlo del Passeig dels Països Catalans quan un amic m’envia un seguit de piulades d’un tal Pau Ventura i Pericot (@VenturaPericot) que no conec i que diu coses prou interessants. Copio el seu fil gairebé literalment.

En aquests temps d’emergència, no només sanitària, sinó també climàtica, convé repensar la ciutat. Moltes grans ciutats del planeta ho estan fent… i per què les nostres no? Per què no podem estendre el model de les superilles adaptant-lo a les nostres ciutats i barris?

 Amb més verd, menys soroll i contaminació.

Per què no es poden formular projectes en positiu on hi guanyi tothom?

 Amb diàleg entre diversos actors: veïnat, entitats i tècnics.

  Amb un procés gradual que pugui convèncer però mai imposar.

A #Salt tenim el Barri Centre, amb densitats de població de fins a 750 habitatges/hectàrea (una bestialitat!). Tot dins una superfície de 21,1 ha. És a dir, amb una població de més de 17.000 persones. Amb una superfície destinada a:

Residencial: 13,08 ha (61,9%)

 

Equipaments: 0,56 ha (2,9%)

 

Parcs i places urbanes: 0,86 ha (4,1%)

 

Xarxa viària: 6,60 ha (31,2%)

*Aquest àmbit no és el límit administratiu recurrent del barri Centre sinó que abarca més superfície per aproximar-se a les 16 ha, superfície semblant a les #SuperillesBCN de 9 illes de l’Eixample.

Si repliquéssim el model, què es podria fer? Actualment l’espai públic està ocupat per un 32% de calçades i un 68% de voreres. Amb aquest petit exercici es podria passar a repartir-se l’espai públic amb un 92% de voreres i només un 8% de calçades.

Així doncs, es proposa que la #superillaSalt no es pugui travessar amb el vehicle privat i només veïns i veïnes hi puguin entrar per estacionar els vehicles als aparcaments privats. En qualsevol altre moment, tota l’amplada del carrer ha de ser per a les persones.

Les entrades a la #superillaSalt es podrien realitzar des de tres portes diferents, regulades mitjançant pilones retràctils o bé lectors de matrícules. Així mateix, les càrregues i descàrregues pels comerços s’haurien de realitzar en determinats horaris.

La velocitat màxima permesa dins de l’àmbit de la #superillaSalt no pot ser mai superior als 10 km/h. Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’un augment de les freqüències del transport públic (el bus en aquest cas).

A més d’una dotació de xarxa ciclable decent, que es podria localitzar en un dels grans eixos de la vila, com el Pg Països Catalans aprofitant l’ampla de la via i reduint el pas d’automòbils a un carril per sentit. I per què no, amb un servei públic metropolità d’aquest mode de transport?

Aquest és un exercici que ha estat pensat i representat en un matí. Tant de bo es poguès implementar alguna cosa semblant al nostre poble.

L’Adrià em passa un enllaç sobre una altra iniciativa que vol promoure l’ús de la bici. Quan m’ho ha dit em pensava que era una mena de wikiloc (excursions i viatges, pensat sobretot per al temps lliure) però quan li he fet un cop d’ull he vist que la idea és una altra.

El web està promogut per una colla que es diuen CycloCat, i segons que diuen el que volen promoure és l’ús quotidià de la bicicleta, la bici com a mitjà de transport. Al seu web hi ha el mapa de què em parlava l’Adrià, que en realitat és un recull de vies adients perquè els ciclistes hi circulin. En realitat, la bicicleta pot passar per qualsevol lloc, ja ho sabem, però el que volen dir és que cerquen vies directes, amb poques rampes i amb poc de trànsit automobilístic.

Espero que qui ho porta tingui empenta per tirar-ho endavant. Per altra banda, que jo sàpiga, a “Mou-te en bici” ningú ha demanat ni preguntat res relacionat amb aquesta iniciativa. Si es vulgués fer un mapa ben fet i que fos útil als ciclistes urbans o quotidians, no s’hauria de buscar suport/consell/opinió a alguna de les associacions de ciclistes urbans que ja fem feina per a aquest col·lectiu? De totes maneres, good luck! Salut i pedals!

Per començar, en el futur utòpic que somio per al meu país i per al món no hi ha autopistes. Tanmateix, segons aquest article sí que n’hi haurà i, a més, “en un context global d’augment del trànsit i d’emergència climàtica” (que ja t’hi cagues si és així) la cosa anirà a més.

Un augment de la mobilitat sí que el veig, tot i que és una de les coses que crec que s’hauria d’evitar o al menys revisar però tot i això, encara que hi sigui, no hauria pas de comportar necessàriament un augment del trànsit si es potenciés de debò el transport públic.

Mentrestant, jo encara espero que a algú se li acudeixi (o em copiï) un futur carfree per al passeig dels Països Catalans: no tant d’espai per als cotxes i més de metres quadrats de verd, per a vianants, ciclistes i transport públic.

Entre ahir que vaig portar la família a Ikea i els dos viatges d’avui a Tossa m’ha quedat una mica de complex de taxista per haver conduït el cotxe amunt i avall. Són viatges diferents però tot seria més fàcil i no caldria llogar cap automòbil si existís una bona política de transport públic.

Per cert, que quan aquest vespre tornava de deixar el cotxe a Girona he caminat cap a casa tot al llarg del carrer Major i se m’ha acudit de fer un recompte de totes les persones que m’anava trobant en el meu costat de carrer, a la meva vorera. Han estat just cent persones, de les quals:

• 35 no portaven mascareta.
• 14 la portaven mal col·locada (sense tapar-se el nas, per exemple).
• 51 portaven mascareta com cal.

Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya, deien abans. Ara es tracta d’Ikea, que ha complert els pronòstics de la gent assenyada, no pas dels demagogs, i no ha vingut a instal·lar-se a Salt.

Fa temps que busquem un moble i com que per aquí no el trobem (o el trobem caríssim) hem optat per anar a ca l’Ikea. Hem anat al de Sabadell, que segons el Sr Google és el que queda més a prop de casa.

Ben poques coses són ben blanques o ben negres, i no pas tot el que ens ha portat la Covid-19 ha estat dolent. Una prova n’és aquesta notícia que es fa ressò de les seves conseqüències en les limitacions al trànsit aeri i la potenciació del servei per ferrocarril.

La primera activitat d’avui és un tour amb el bus turístic que ens permet de fer un primer cop d’ull i tenir una idea general de la ciutat; a més, a l’ombra i sense cansar-se. Ha estat una bona idea.

Ahir vam veure a internet que aquests dies hi ha una una exposició sobre alimentació que podria estar bé tant per a l’E com per als grans, i hi anem. En sortim assedegats i amb una mica de desesperació per trobar una cafeteria o terrassa fins que en trobem una per repostar, tot i que l’A i la P s’estimen més un Starbucks que hi ha a prop.

Amb el dipòsit ple, tornem a la càrrega per conèixer més bé la ciutat i ens passegem pels carrerons del centre fins que… trobem un altre Starbucks! Aquest cop ens hi aturem tots perquè el sol de migdia apreta de valent i no tenim ganes de perdre temps buscant un altre lloc que ens empari de la calor. A la passejada ens adonem que Tolosa també és una ciutat global, com la nostra Salt: una botiga italiana amb un rètol anglès en una ciutat francesa que ven roba fabricada a Àsia a compradors andorrans. Buf…!

A la tarda ens acostem tot passejant a la Prairie des Filtres, un parc vora el riu l’accés al qual les autoritats han tancat. Vull creure que és per controlar més bé possibles infeccions per coronavirus. Herba a l’ombra dels arbres, serveis de bar, restaurant, canviadors i lavabos…

Per tornar agafem el metro. M’ha sorprès que una ciutat del tamany de Tolosa en tingués i la veritat és que no el recordava de les altres vegades que havia estat aquí. He llegit que va entrar en funcionament el 1993.

Al vespre, un altre passeig vora el riu. Una mica temerari, la veritat, perquè hi havia molta gent, sobretot jovent, de gresca i sense guardar cap distància entre persones.

Al final hem decidit de llogar un cotxe (suposo que podrem fer-ho tot i les restriccions pel Covid-19) per anar uns dies a Palamós aquesta setmana entrant i al mateix temps jo fer un puja-i-baixa al Vendrell dilluns per dinar amb els nens.

Sembla que la situació sanitària a Barcelona està cada vegada pitjor i les perspectives tampoc no conviden ni tan sols a parar-hi ni que sigui per fer transbord amb el tren. Per altra banda, portar les dones de casa a Palamós en cotxe ens estalvia esforços i cues i temps i a més ens dona llibertat de moviments, tant a Palamós com quan jo sigui al Penedès.

Diners i temps. Pel que fa al cost econòmic, no és pas molt és elevat que si haguéssim de comprar quatre bitllets d’autobús Salt-Palamós-Salt i un de tren/bus Salt-El Vendrell-Palamós-Salt. En termes de temps, el guany és clar.

Sovint he criticat Renfe i Adif i el servei de tren que ofereixen, però a vegades penso que si ho fessin bé potser no ens ho mereixeríem. Avui, a l’estació, faltaven pocs minuts per sortir el tren de Barcelona i hi havia cua de gent (separada com cal per les circumstàncies virals). Tothom nerviós i queixant-se de Renfe perquè només hi havia una persona despatxant; és veritat, molt malament per part de Renfe, però…

Però és que just al costat hi ha unes quantes màquines de bitllets que només un senyor fa servir. No cal fer cua i encara menys quan el tren està a punt de sortir!

En aquest article, en Xavier Díez reflexiona sobre el que la crisi del coronavirus ha comportat en el món de l’ensenyament. Tot l’article és sucós i carregat de bones raons però aquesta vegada deixeu-me ensenyar dos dels meus carnets, el de docent i el de “Mou-te en bici”, per recomanar un dels últims paràgrafs:

“I, efectivament, no em puc sostreure a la meva dosi diària de demagògia política. Un dels problemes del sistema és la insuficiència i obsolescència dels espais educatius, que el setembre posarà en evidència. Dinamarca té un parc d’edificis escolars impressionant i, per contra, una xarxa viària millorable. En contrast, Catalunya té unes autopistes i carreteres de bona qualitat, amb un excés de barracots i escoles en pèssimes condicions. Cada quilòmetre d’AVE costa uns vint-i-cinc milions d’euros de mitjana, que equival a vuit edificis escolars moderns i plenament equipats. En unes altres paraules: on són les escoles i edificis escolars que hi manquen? Quan agafo l’AVE de Girona a Barcelona, cada 125 metres hi ha una escola i un institut que no s’han construït. Per estalviar-me trenta minuts de viatge, hem deixat de construir vuit-cents centres. Tot l’AVE que passa per Catalunya permetria duplicar els centres existents. La política real no es fa mitjançant declaracions, sinó que es reflecteix en les lleis de pressuposts.”

Ja fa temps que la gent entesa ho veia a venir (de fet, al casal en parlàvem fa uns dies) però tot just ahir la direcció de Nissan va fer públic que la sucursal catalana de l’empresa tenca la fàbrica; no pas perquè tinguin pèrdues sinó perquè no guanyen tants de diners com voldrien. No crec pas que el govern tingués en compte els avisos i per tant tingui preparada cap sortida per la situació que ara és oficial, però han tingut temps per pensar-hi. Potser el tancament de Nissan és una oportunitat per fer alguna cosa? Ja m’agradaria.

El capitalisme no vol saber res de persones si no són treballadors o clients, i només per treure’n profit. Cal un altre sistema econòmic que posi bancs, empreses i infraestructures al servei de la gent i cal que anem fent via de pressa cap a aquest altre model econòmic si no volem que el capitalisme ens enterri.

En qualsevol cas, aquest tancament comporta conseqüències de molts tipus. Sincerament, que una fàbrica catalana de cotxes tenqui té una pega important però moltes coses bones. La pega important és la pèrdua de feina de les persones que hi treballen, i aquest és un problema que les famílies dels acomiadats no tindríen si directius i governants tinguéssin escrúpols.

Per altra banda, que una fàbrica de cotxes plegui em sembla genial perquè això vol dir, i poca broma, que el lobby de l’automòbil serà a partir d’ara més feble a Catalunya; aquesta és una bona notícia, i si no compteu les fàbriques de cotxes que hi ha a Holanda o Dinamarca, que són dos dels països als quals m’agradaria que s’assemblés la república que tard o d’hora tindrem. I de la potència del lobby motoritzat depenen moltes polítiques que el govern ha de decidir, no només sobre el model industrial de país sinó també model de Medi Ambient, model social i model de drets (a casa i a l’estranger). Continuarà