El príncipe destronado
Aquest llibre d’en Delibes m’ha tornat a confirmar que aquest senyor té un estil que m’enganxa. El seu castellà té una mena de màgia que em fascina, m’enlluerna, tan ric i precís i ple d’expressions tant col·loquials com cultes i en tots els registres. No sé què és ni si existeix el castellà pur, però si existís seria el d’en Delibes. Els entesos diuen d’aquest llibre que és una “obra menor” però a mi m’ha agradat igualment.
Explica les dotze hores que passen a casa d’una família burgesa un dia de desembre de començaments de la dècada de 1960. Un nen de tres anys, a punt de fer-ne quatre, se sent desplaçat de la seva condició de protagonista de casa pel fet que acaba de néixer una germaneta i sent que l’atenció de tothom es trasllada cap a ella. En Delibes fa pinzellades dels membres de la família i presenta un pare masclista i autoritari, una mare frustrada carregada de fills que cerca simpatia i estimació -potser només valoració- fora de la família, un principi d’enfrontament generacional i sobretot les inquietuds i pors del món que viu en Quico, el príncep que era i ja no és.
Tot explicat amb tanta precisió com tendresa. De lectura ràpida i amena, dóna una idea de la manera de viure d’una part de la societat dels anys del “desarrollismo”, la de la gent acomodada filla dels vencedors de la guerra espanyola 1936-39.
Un lector anònim en va deixar aquesta ressenya en un web de literatura:
La gente siempre se queda en lo anecdótico. Esta sencilla y excelente novela, es mucho más que la historia de un día de la vida de un niño de tres años que ha dejado ya de ser el centro de atención por el nacimiento de su hermana. Estas premisas ocultan lo que verdaderamente Delibes quiere mostrar: un cínico y crítico retrato de familia acomodada y aburguesada que lamentablemente deja bastante que desear. Una caterva de privilegiados hipócritas que viven abobados por nimiedades, salvedades vanas, y que ignoran conscientemente la problemática real que hay en el país en el que habitan.
Hi estic d’acord, però trobo que tot això ho escriu sense la rancúnia que em sembla detectar en el lector anònim, i a vegades fins i tot amb humor.