Des que vam anar tots quatre a veure el Cirque du Soleil a Barcelona, ara deu fer un any i mig, que en sóc fan. Aquests dies de confinament ens ofereixen un espectacle gratuït que podem seguir a la pantalla.
Sí, en Nus hi ha tornat. Avui ens ha portat un pardalet acabat de caçar!
Recordo que quan vaig llegir “Siddharta”, ja fa molts anys, vaig quedar encisat pel llenguatge poètic que feia servir Hermann Hesse. A més, les experiències del protagonista em van injectar unes ganes de viure tremendes, i això que jo no tinc gens de tirada cap a la mística o les coses de l’esperit, però les aventures d’en Siddharta amb en Govinda, després amb la Kamala i encara més tard tot sol em van fer pensar que em quedava molt per viure. Jo devia tenir vint-i-pocs anys.
En canvi, ara que he llegit “El joc de les granisses” trobo que el llenguatge, o potser els sentiments i pensaments que descriu, o com els descriu, és per a mi massa embolicat, enrevessat. Indesxifrable, impenetrable. Potser parla des d’uns supòsits massa elevats o cultes, o és que no sóc capaç de copsar tanta sublimació i això no em deixa apreciar el llibre com cal: se m’ha fet llarg. Tot i que el component espiritual hi és molt important, també ho era a “Siddharta” i en canvi aquell llibre em va enganxar i m’ho vaig passar bé mentre el llegia. Potser sóc jo que he canviat i si ara llegís “Siddharta” tampoc no m’agradaria.
La part de “El joc de les granisses” que m’ha agradat més han estat els escrits d’en Josef Knecht recollits com una addenda al final del llibre. De fet, l’últim dels escrits és un conte hindú, si es pot dir així, i m’ha portat al cap aquell altre Hesse que vaig conèixer i em va encisar.
Ahir al vespre la meva parella ens va tornar a avisar que la ISS, l’estació espacial internacional, tornava a passar pel damunt de casa. Jo ho trobo fascinant, al·lucinant.
Per començar, no em sé avenir que un objecte tan relativament petit, d’un tamany que només permet d’allotjar sis tripulants a dins, es vegi a 400 km de distància.
I la velocitat a què viatja és extraordinària: 28.000 km per hora, entre 7 i 8 km per segon! Cada 90 minuts fa una volta a la Terra. Al·lucino.
Es veu una llumeneta, com una estrella, que avança pel cel. Ahir que hi havia un cel ras va ser espectacular però la bona notícia és que segons el seu web aquest mes encara tindrem més oportunitats de veure-la; aviam si també tenim el cel clar.
Explicat perquè jo ho entengui, la magnitud ens indica la claredat amb què es veu un objecte en el cel. Com més allunyada i per sota de zero és la magnitud més es veu. Les magnituds positives són més difícils d’apreciar.
Ahir, la ISS lluïa una magnitud de -2’9, és a dir, es veia més que Saturn (-2’2) tot i que no tant com Venus (-4’4). L’app que fa servir l’astrònoma de casa per fer el seguiment de l’estació diu que Plutó o Urà tenen magnituds positives i per tant no es poden veure.
Veig que el govern espanyol ha decidit allargar l’estat d’alarma i el confinament de tothom fins diumenge dia 26 d’abril, de manera que aquest any la diada de St Jordi haurà de ser virtual. La part positiva és que enguany no caldrà cap esforç d’imaginació per fer d’aquesta diada una experiència memorable.
Sabem que fa dos anys hi havia unes 500 famílies ocupes a Salt, és a dir, famílies que vivien on vivien sense cap contracte legal. El nombre no deu ser pas gaire diferent del que hi ha ara perquè la situació econòmica no ha canviat pas gaire i les polítiques socials tampoc.
Amb la crisi del coronavirus, a aquestes famílies se’ls afegeix un altre problema perquè des que hi ha confinament és més difícil sortir al carrer a buscar aigua. Sí, aigua. Si no tens contracte de lloguer o propietat tampoc no pots tenir contracte d’abastiment d’aigua potable, de manera que o bé punxes l’aigua d’algú altre o bé vas a la font pública més propera i n’agafes. Segons diuen les autoritats sanitàries, mantenir bones condicions de salubritat i higiene és important per superar aquesta crisi; com es pot fer això sense aigua?
Hi ha ajuntaments que estan instal·lant “comptadors solidaris” per pal·liar aquesta situació però a Salt encara no es fa res, que jo sàpiga. Sí que sé que el regidor encarregat de policia municipal ha assegurat que no es multarà ningú per sortir de casa a la font, però només això i encara de paraula, res per escrit.
Per altra banda, l’estat d’alarma actual només permet sortir de casa per anar a comprar aliments, però què passa amb la gent que té un hortet precisament per treure’n una mica de menjar? No parlem pas simplement d’hortet com entreteniment, sinó font d’abastiment per a famílies que no tenen assegurat cobrar res a final de mes. Molts van plantar precisament per tenir menjar i ara no es permet anar-lo a cuidar i recollir; el menjar es farà malbé mentre la família passa gana? Deixen anar al súper però no pas a l’hort? No té pas gaire sentit.
Cada dia que passa està menys clar com s’haurà d’acabar aquest curs. El tercer trimestre no es podrà pas avaluar segons el currículum, això és de calaix, a menys que canviem els criteris sobre la marxa. Potser caldria afegir-hi objectius com per exemple “has estat capaç de col·laborar a les tasques de casa?”, “has après a fer coques?”.
Una de les coses que alguns han entès aquests dies ha estat que els docents no són pas tan fàcils de substituir. Fa 10 o 20 anys hi havia teòrics que asseguraven que la feina dels mestres l’acabarien fent robots i a la mainada no li caldria anar a escola. Bé, estem veient que si és que algun dia arribem a aquesta situació no serà pas precisament aviat, i sobretot que no és pas una situació especialment desitjable.
Per exemple, aquesta setmana he enviat tres missatges a tots els meus 95 alumnes on, a més d’intentar animar-los i fer-los pensar coses positives, els oferia la possibilitat de fer algunes activitats didàctiques. Només 4 han contestat i cap d’ells no ha fet la tasca encomanada. Hi ha dos problemes difícilment resolubles: un és l’accés a internet i l’ús de portàtil, i el segon és tenir un adult al costat que t’orienti i t’ajudi; si no hi ha això, la gran majoria dels meus alumnes (12-13 anys) estan perduts.
Un inconvenient greu que té molta mainada és la incapacitat de moltes famílies per ajudar-los, sigui per manca d’habilitat, de recursos o de temps.
Què es pot fer per ajudar la mainada amb més dificultats? Ja ens trobem amb aquest problema a classe; ara, amb cadascú a casa seva, el problema es fa més gran.
Per cert, què passarà si hi ha una segona onada de virus a la tardor?
Doncs no, aquest confinament, és a dir, aquest quedar-se a casa i no haver d’anar a la feina per treballar, no ha pas portat gaire més de temps lliure. Sembla increïble, a mi mateix em costa de creure-ho, però aquests dies no tinc temps! No tinc temps per mandrejar, per dedicar-me a llegir (i encara menys a escriure), o temps per dedicar-me a mirar sèries o simplement a una activitat contemplativa. Semblava que amb la suspensió de les classes a tots ens sobraria temps, però s’ha ajuntat la fal·lera per les classes virtuals (direcció i Educació ens apreten) i la feina de correcció de què parlava fa uns dies. Està clar que “confinament” no vol pas dir “vacances”.
A més, som quatre compartint sostre i si no és una cosa és l’altre i cal deixar el portàtil o sortir de l’habitació o fer el dinar per a quatre, passar la fregona, sortir a comprar…
No sé si en Nus s’ha solidaritzat amb el nostre confinament després d’estar tants de dies tancats a casa (per cert, sort del pati!) però darrerament es passa molt de temps quiet, aturat al costat del compostador, immòbil i en actitud alerta. Segurament ho fa perquè hi ensuma ratolins i de vegades en caça algun, però com més va més estones s’hi passa, a vegades hores, immòbil darrere del compostador.
És un gat àgil i llest, valent i curiós, manyac quan li ve de gust, sovint juganer. Quan té la sort o habilitat de caçar algun ratolí es dedica a martiritzar-lo jugant amb ell al pati, sovint fins que el ratolí mor d’esgotament o mutilat d’alguna manera. Diuen que la natura és sàvia però la veritat és que també és molt bèstia.
En Nus és un gat agraït i generós. Moltes vegades ens porta, ens ofereix, algun dels seus trofeus: un ratolí, una llagosta, un cuc… Fa poc ens va portar un pardal! Li agrada molt jugar i estar envoltat de gent, però (suposo que com tots els gats) no li agrada gaire que el maregin i li estiguin al damunt per fer-li manyagues; ell vol prendre la iniciativa i no pas fer el que li vingui de gust a algú altre. Quan té ganes de carícies se t’acosta i es posa bé, inclús et puja al damunt si estàs assegut al sofà o se’t remena entremig dels peus si estàs dret, amb aquest aire melós que s’atribueix a algunes gatetes… I això que és un mascle!
Quan està cansat i vol descansar o es vol aïllar una estona, un dels seus llocs preferits per fer-ho és sota la tenda que a vegades muntem al pati. S’hi amaga a sota i s’hi està fins que en té prou. Si no, li agrada seure en una cadira que ja guardem per a ell i s’hi asseu o s’hi estira per fer la migdiada.
Aviat tindrem els cumquats prou madurs per menjar-ne algun. M’agraden molt per la barreja de dolç i àcid que tenen, i a més s’hi posen molt bé perquè es deixen menjar amb pela i tot!
Per altra banda, les frèsies ja s’han obert del tot i estan esplèndides. La Maria està contenta i n’està molt orgullosa; és una bona jardinera!
També han sortit molt bé unes altres flors que la Paz i ella cuiden al pati de casa però aquestes no sabem com es diuen.
Aquests dies de confinament, a casa procurem seguir una rutina diària, cadascú la seva. La meva és llevar-me a quarts de vuit i torrar-me un parell de llesques; me les suco amb tomata i me les menjo amb formatge mentre bec un cafè amb llet. Després faig mitja horeta d’exercici amb el “Ring Fit” de la Switch de Nintendo. Em dutxo, treballo un parell d’hores (per l’institut o corregint el documental), faig el dinar i encabat dinem tots plegats.
Havent dinat, una estona de migdiada, una estona de sofà petant la xerrada o mirant alguna sèrie i dues hores més de treball al portàtil o badant per internet (notícies, intrigues, wikiloc, blocs…). Mentrestant, pico alguna cosa per berenar.
En acabat del portàtil ja són cap a les vuit, de manera que cadascú es prepara alguna cosa lleugera per sopar i després ens estem una estona jugant al «Codi Secret», el «Pikto» o mirant alguna sèrie. Si no fem això és que estem ballant (al menys les nenes) amb el «Just Dance» de la Switch.
Procurem ser al llit a les onze per llegir una mica i tancar el llum abans de les dotze.
Recordo que una de les postres que m’agradava més de petit era una mena de púding que feia la meva mare amb flam de sobre, galetes maria i xocolata. Avui he provat de fer-lo jo amb la recepta que m’ha passat la meva germana cuinera.
Està malament que ho digui jo però el resultat ha sigut magnífic! Mmmmm….!
Des que el govern i la por al virus ens tenen reclosos a casa que sortim més al pati i l’aprofitem més. Com que a l’estiu no hi solem ser gaire perquè ens agrada viatjar ja havíem decidit de no fer hortet enguany, però sembla que ens hi tornarem a posar mal que sigui per distreure’ns amb alguna activitat que ens ajudi a passar aquestes setmanes de reclusió.
De moment, hem tret una part de la terra del compostador per barrejar-la amb la del sòl que tenim al costat, en el pati. L’any passat vam recollir albergínies, carbassons i un bé de déu de tomates, per exemple, tot i que les pastanagues no van acabar de funcionar bé. Pel que fa a la fruita, si bé la pomera i la prunera es van portar més que dignament, el premi va ser pels dos kiwis, que ens van oferir una collita espectacular i encara n’estem menjant. La poda que va fer la Maria i les cures que els ha dedicat han anar molt bé!
Algunes veïnes s’han animat i ens proposen de cantar una cançó, tots plegats, des del balcó de casa. El balcó de darrere dóna a un descampat que havien estat horts, suposo, i ara fa com de pati (enorme). És com el centre d’una de les illes de l’Eixample de Barcelona però country style.
Això és el que es veu des d’un costat i des de l’altre. La primera foto és com ens veuen des del bloc del davant, i la segona com els veiem a ells.
Jo no sóc gaire de cantar, però sí de fer veïnat. També anirà bé per la salut mental, després d’aquesta primera setmana de confinament. Cantarem.
Avui he hagut d’anar a Girona i això m’ha servit per tornar a fer-me una idea de com es podria aprofitar el Passeig dels Països Catalans (i també el Passeig d’Olot) si s’hi restringís l’ús del cotxe, al menys dissabtes i diumenges. El coronavirus ha fet que molta gent s’hagi de quedar a casa i, per tant, el trànsit és molt reduït.
Al mateix temps, he trobat un article que en Jordi Borràs ha publicat de Girona. Molt bonica, la ciutat sense gent, i les fotos per emmarcar, però hi trobo a faltar imatges del tros de ciutat que tinc al cap. Aquí en deixo quatre d’una part del camí que he fet avui.
El problema de la buidor (la inutilitat) d’aquests espais desaprofitats és que habitualment (vull dir abans de la pandèmia) ja ho és 22 hores de cada 24. Cada vegada que veig aquestes imatges em fa mal el cor de pensar en l’abús que ha exercit el lobby de l’automòbil per acaparar tanta part de la ciutat només per al cotxe, i total per no aprofitar-lo realment. Somio en aquest espai i hi veig paradetes d’un mercat enorme, pistes de bàsquet o futbol, gent fent running, mainada jugant, ciclistes passejant, skaters fent piruetes…