Bloc de notes

Pel que avui he descobert no sé si podríem dir que el cactus que tenim al balcó té la pell dura però el cor tendre.

Ja ha arribat, ja és aquí. Les fulles ja fa dies que van caient i les que encara tenen prou força per arrapar-se a les branques estan cada cop més esgrogueïdes. Les de terra formen tantes catifes com diversitat de fulles d’arbres hi ha al poble.

L’heura del pati també canvia els colors i el verd intens que ha tingut fins ara ja fa dies que ens ha dit adéu.

Avançava aquesta tarda, lentament, silenciosament. Com si ens tapessin dins una capsa.

És una qüestió de probabilitats i a vegades s’encerta i a vegades no, ja ho entenc, què hi farem, però quina ràbia, avui, amb la predicció del temps. Ahir a la nit vaig renunciar a sortir aquest matí perquè vaig veure a la previsió que hi havia un 92% de probabilitats que plogués al matí, i no ha caigut ni una gota!

Les prediccions deuen ser difícils en aquesta època en què el clima està canviant. Tinc entès que la majoria, més que prediccions, són projeccions de dades recollides en el passat, de manera que (si és que és així) per força deuen sortir esbiaixades ara que el clima està canviant. El avis ja deien que el temps està boig i llavors encara no havia començat el canvi climàtic de debò!

Per altra banda, suposo que es deu comptar amb molts estudis que investiguen les causes d’aquest canvi. És a dir, si se sap que condicions concretes, per exemple la concentració de CO2 a l’atmosfera, afecten d’una manera determinada el clima, només deu caler introduir les dades disponibles de concentració de CO2 per afinar les prediccions. No hauria de ser pas tan difícil encertar més sovint! Potser si per comptes de gastar-se milions en construir AVEs i autovies que ens escurcen cinc minutets de viatge invertíssin en dotar com cal una agència meteorològica amb tots els ets i uts les prediccions serien més acurades.

En qualsevol cas, el fet és que ahir vaig fer cas de la predicció i avui m’he quedat amb un pam de nas i sense excursió en bici.

En Pep Puig ens recorda en un altre article d’Opcions que val la pena que el sector energètic és el que té més incidència en el canvi climàtic donat que totes les activitats econòmiques impliquen un consum d’energia.

Per cert, sobre coses que a vegades ens agradaria més no haver de saber, també val la pena de llegir un article del Crític d’aquesta setmana, que denuncia que el Banc Central Europeu i el Banc Europeu d’Inversions rescaten empreses a través de processos poc transparents, sense tenir en compte criteris socials, ambientals o climàtics ni tampoc assegurar-se que no evadiran impostos o que no repartiran dividends.

Aquest matí hem sortit a passejar cap al riu i ens hem trobat que l’aigua ha anat modelant tot un altre paisatge a resultes del Glòria. El Ter conserva tot el seu encant però no és pas el mateix riu.

Ens ha sorprès agradablement veure-hi tants ocells; es nota que la primavera va fent la seva feina malgrat vents i tempestes. Això sí: el Glòria va arrossegar tot d’andròmines i galindaines i trastos poc desitjables que s’haurien d’anar a retirar. Nosaltres n’hem arreplegat uns quants i els hem deixat al costat del camí perquè se’ls endugui la brigada municipal quan faci la ronda.

La disminució del nivell de contaminació atmosfèrica d’aquestes setmanes demostra clarament que la raó principal que respirem merda és l’activitat econòmica i la mobilitat de persones i mercaderies que genera. Totes les dades (com per exemple aquestes de la ciutat de Girona) reflecteixen que la pol·lució atmosfèrica ha caigut en picat des de la declaració d’estat d’alarma.

El planeta ens sobreviurà i nosaltres ens extingirem però això no ens ha pas d’amoinar, és de calaix i inevitable. Aquesta no és pas la qüestió. En canvi, que la qualitat de vida baixi per culpa de la contaminació que nosaltres mateixos generem sí que hauria de preocupar-nos i mobilitzar-nos.

Cal buscar alternatives al sistema capitalista.

(Ui, perdó!)

Acabem d’encetar el març i la pomera del pati de casa ja sembla que vol treure les primeres flors. Més d’un mes abans del que tocaria!

Els dos kiwis també van avançats però en aquest cas no sabria dir fins a quin punt perquè no conec aquesta planta. A més, els vaig tenir molt descuidats fins que la Maria va arribar a casa. A ella li agraden les tasques de jardí i ara estan molt ben cuidats. Cada any fan més de fruits però entre els mals anys que van passar i els canvis produïts pel canvi climàtic no em veig amb cor de dir si van molt o poc avançats.

En David Fernández (@HiginiaRoig) ho diu més bé, més ben explicat i amb altres paraules però el que ve a dir és que hi ha gent que ens vol fer creure que el mateix capitalisme que ens ha portat el canvi climàtic arreglarà el planeta.

Hi ha fets puntuals que sembla que desbloquegin alguna cosa, que destapin propostes que algú havia desat en un calaix o que teníem endormiscades al cap, arrecerades en algun replec del cervell. Algunes de les propostes són ben esbojarrades i d’altres plenes de seny, i també n’hi ha que són velles i assenyades però que no s’acaben de dur a la pràctica encara que tothom hi estigui d’acord, sovint pel cost elevat que suposen. Una de les propostes més velles i assenyades però diuen que de preu desorbitat ha tornat a sorgir a resultes del temporal de fa poc més d’un mes: el projecte d’allunyar de la costa la línia de tren del Maresme.

La línia de Barcelona a Mataró es va projectar i construir fa gairebé 200 anys, i es va decidir de fer-la arran de la costa perquè en aquell moment les poblacions costaneres no valoraven gaire la seva façana marítima, el terreny vora mar era barat i així s’estalviava en expropiacions. Avui per avui, però, les platges són una mamella que tots els municipis que en tenen volen munyir al màxim, i això s’afegeix a l’emergència que els trastorns climàtics dels darrers anys estan provocant al terreny vora mar. Potser el trasllat de la línia aviat serà urgent a més a més d’interessant econòmicament.

D’acord, no és ben bé nova, però avui hem sortit a fer un passeig per l’illa de la Pilastra i ens ha costat de reconèixer-la. El riu és viu, ja ho sabem, i al llarg de la seva vida el Ter les ha vistes i pintades de tots colors, ha canviat molt i també ha fet canviar el seu entorn, tant el paisatge natural com l’humà. L’evolució i progrés de Salt, per exemple, com molts altres pobles de la riba, han anat lligats a l’aigua del riu.

Ja fa anys que el riu no crea illes noves, ni nous aiguamolls o meandres (si no se n’anés l’aigua que se’n va a Barcelona potser se’n tornarien a formar) però sigui com sigui avui hem anat a conèixer un espai nou, doncs, que té el nom de l’illa que ocupava el mateix espai però que no és ben bé la mateixa cosa. Al costat del bosc d’àlbers, freixes i verns que hi coneixíem i que a molts indrets tocava el riu hem trobat una platja farcida de rierencs, branques i troncs. I residus, també s’ha de dir.

Com que estan fent obres a la sèquia i han tallat l’aigua del bracet de riu que l’alimenta, aquestes setmanes és relativament fàcil saltar a l’illa i admirar un paisatge nou. A més dels canvis diem-ne naturals encara hi ha moltes restes de l’enginy que els humans hem fet servir per intentar superar, o al menys conviure, amb el riu. Aquest canaló gegant és un dels que aguantaven el passallís situat fins al mes passat al costat de la granja de l’entrada de Bescanó. N’hem vist quatre més llera amunt o llera avall.

És curiós de veure que mentre en alguns llocs l’aigua s’ha endut tot el que ha trobat, en altres llocs de la riba ha afegit material al que ja hi havia i el perfil de la ribera s’ha enlairat.

I és que la quantitat d’aigua que va baixar és difícil de concebre. A l’última foto que penjo es pot comparar el nivell actual de l’aigua amb el de fa un mes: s’hi veuen algunes de les fulles i branquetes que encara queden penjades als arbres i van ser arrossegades per l’aigua .

Aquesta tarda m’he trobat amb un parell d’hores lliures que he aprofitat per resseguir les dues ribes del Ter entre Fontajau i Bonmatí, els dos ponts més propers a Salt que el temporal Glòria d’aquest gener ha deixat dempeus.

He fet la ruta en el sentit contrari al de les agulles del rellotge -suposo que algú dels que llegeixin aquest post recordarà què eren les broques dels rellotges. És a dir, he anat des de les hortes i deveses de Salt cap a Girona per les hortes de Sta Eugènia fins al pont de Fontajau, on he travessat el Ter i per la riba esquerra he tirat riu amunt per Domeny fins al final de tot del polígon; aquí he passat per sota l’autopista. Després ve el veïnat de les Cases Noves, St Gregori i cap a l’Argilaguet fins a una cruïlla que ens indica Constantins cap a l’esquerra. A partir d’aquí he seguit la carretera que porta pel costat del Ter fins a Constantins, després per davant de can Casademont i finalment a Bonmatí per travessar el pont del riu i cap a Salt falta gent tot seguint la via verda.

Res de l’altre món però voldria deixar dues fotos. Una, i ja sé que em faig pesat, del pas de la riuada del mes passat. Ho sento, és que fa unes setmanes que tenim un riu nou i no em canso de fer fotos dels espais que vaig descobrint, encara que de moment hi hagi sobretot arbres caiguts, rierencs amuntegats i sorrals nous.

I l’altra, una en què m’enlluerna la brillantor de la resclosa d’en Joga i a més a més es veuen, és clar, arbres a terra, platges noves, etc. La foto és fosca però m’agrada, què voleu que us digui.

Sembla el títol d’una pel·lícula però per desgràcia recordarem força temps aquests mesos de gener i febrer amb els termòmetres marcant més de 20 graus. Aquestes són temperatures d’hivern? Qui sap si l’estiu que vindrà després d’aquest hivern no serà… un infern?

Perdó per la rima fàcil.

El curs del Ter ha fet un canvi important des del temporal de fa quinze dies perquè el “Glòria” va fer baixar molta més aigua de la que baixa habitualment. Per una banda va escombrar els marges del riu i per l’altra va aportar sediments, sobretot sorra i rierencs (còdols), que han fet canviar tant l’alçada i aspecte de les ribes com la mateixa llera del riu.

Quan hi vam anar la setmana passada, el canvi del paisatge ens va impressionar. El passeig d’avui ens ha fet veure-ho d’una manera menys dramàtica. El Ter no ha canviat pas gaire respecte el de fa una setmana però ja entenem què vol dir que el riu estigui viu.

Sempre que faig aquesta caminada penso en un txec amic meu i la seva família. Sé que està enamorat tant del mar com del seu país i sol dir que si no fos d’on és voldria ser català perquè tant ells com nosaltres tenim països collonuts però nosaltres, a més, tenim mar i això és l’únic que li falta al seu.

També hi penso, i aquest és un altre tema, per l’episodi fosc de la seva lluita per mantenir un matrimoni que feia aigües i que va acabar d’enfonsar-se a la Costa Brava.

En qualsevol cas, aquesta ruta m’agrada perquè es troba a prop de casa (quan som a Palamós) i s’hi troben alguns dels encants que diuen que han fet internacional aquest trosset de Mediterrani. Aquesta vegada, però, em van cridar l’atenció altres detalls; per exemple, l’estat en què havia quedat l’escullera del port esportiu després del temporal de fa quinze dies, el Glòria.

Altres llocs també van quedar tocats, com per exemple la sorra que va desaparèixer de la platja de cala Margarida.

La mateixa platja de Castell també va patir; en una banda de la platja, el nivell de sorra ha baixat ben bé un metre i mig…

…i els escalons que abans del temporal baixaven a la sorra fan curt i caldrà fer-ne més o afegir sorra perquè la gent hi pugui arribar més còmodament.

O potser no cal fer-hi res. La natura, a part de sàvia, és molt més resilient que nosaltres i tot això que alguns qualifiquen de desastre no és pas més que una de les seves neteges de cutis. La natura canvia, està viva. Que en un indret hi hagi sorra o no només és important per qui hi va a prendre el sol, però a la natura tant li fa, això.