Avui he llegit un article sobre una altra de les aventures de l’Albert Casals, una persona que admiro i de qui voldria saber més coses.
La meva lleixa dels llibres pendents en guarda al menys un de seu. Ja va essent hora que li vagi traient la pols.
La cosa ha anat un pèl més a poc a poc del que havíem previst però no tenim pas pressa. Avui hem acabat de donar la primera capa a tota l’escala. Aviam si podem donar la segona capa abans d’anar-nos-en de visita turística a Espanya aquest dissabte.
Tarda de pintor. De parets. Potser el millor de tot és que finalment la petita també s’hi ha posat una estona pel seu compte.
Cal retocar alguna clapa, pintar alguns forats més que hem tapat amb massilla i ja estarà a punt per a la segona capa.
En aquesta etapa de la mudança encara estem desembolicant paquets i capses, endreçant roba i llibres i pensant com recol·locarem tantes (masses) coses com guardem. Tot plegat m’ha servir per confirmar una sospita que fa temps que de tant en tant treu el nas i em ronda pel cap: a les lleixes de casa hi ha llibres repetits. Els quatre que he trobat fins ara no estan gens malament, al contrari.
Rumiaré a qui o quina entitat els donaré.
En P ha escrit dues ratlles per dir que no vindrà pas avui sinó demà per fer parada i fonda a la seva anada cap a Suïssa. L’estarem esperant.
També serà demà que vindran a recollir l’armari que vam desmuntar perquè no el fem servir. Vam demanar a en X i l’E que no se l’emportessin quan van recollir les seves coses de la casa però al final la MJ ha exigit un canvi i hem acabat comprant-ne un de més gran, pràctic i bonic (això també és veritat i ho he de reconèixer) per a la nostra habitació. Avui he ofert l’armari vell al whatsapp de la BigFamilySalt i de seguida ha sortit una noia que s’hi ha interessat; demà vindrà a emportar-se’l.
Arribada i estrena del Fairphone 4.
L’anterior va durar 3 anys i mig (des de l’octubre 2018) i encara anava com un pinzell però n‘he hagut de comprar un altre perquè fa unes setmanes em va caure a terra i a resultes de la patacada va deixar de funcionar.
Guardo la pantalla perquè ha quedat esquerdada però no pas inutilitzada. És Fairphone; qui sap si encara la podré aprofitar.
Rècord de temperatura mínima aquest hivern (-4º) però quan he sortit de casa no he pensat a agafar els guants, quin cap! He estat a punt de fer mitja volta i deixar-ho córrer però a poc a poc, a base d’exercicis amb les mans mentre pedalava i amb l’ajut del sol que piano piano ha anat traient el nas i una mica més, he anat recuperant escalforeta.
M’agradaria trobar una camí ciclable que passés entre el riu i la carretera que va de Cervià a Sobrànigues.
A la tarda, visita a la botiga de pintures perquè també estem escalfant a la banqueta per quan arribi el moment de començar amb la feina de pintar la casa. I canviar-hi el terra; això costarà més.
Hem hagut de sortir a comprar una mica de roba d’hivern. Més que res, per estar a punt quan anem a la neu perquè tenim pensat de fer-ho aquesta setmana a Ulldeter.
Ah, i el meu regal de Reis: càpsules per omplir d’aire les càmeres de la bici en cas de rebentada. Tot i això, el mal funcionament del mòbil d’aquests dies m’està fent pensar que em caldrà un altre regal perquè aviat l’hauré de canviar. Potser la carta als reis serà massa llarga…
El mòbil s’ha mort; és veritat ja té gairebé quatre anys però tot i així jo em pensava que me’n duraria algun més. Quant dura la vida mitjana d’un mòbil?
Segons un enllaç que he trobat (al web de MasMovil), la vida mitjana dels telèfons depèn del país: 9 mesos al Japó, 15 mesos a Europa i 18 mesos a Estats Units. Els telèfons deuen ser molt semblants a tots els països, de manera que el fet que es canviïn més aviat o més tard deu dependre de factors que no tenen res a veure amb el funcionament del mòbil, no?
En un altre web (de la BBC) s’aclareix que els usuaris europeus solen canviar de mòbil cada 15 mesos però que la vida útil del terminal és una mica més llarga: entre 18 i 24 mesos. En aquest mateix article llegeixo unes paraules del portaveu de Fairphone on diu que l’empresa “espera poder allargar la vida dels smartphones fins a tres o cinc anys”.
Una pàgina que es diu Valorvortech explica que la major part de problemes es deriven de la bateria, que perd funcionalitat amb el temps. També diu que que el sistema Android deixa d’actualitzar-se al cap de 3 anys de cada sistema operatiu (això lliga amb el que m’han explicat de FairPhone, que diu que desenvolupa pel seu compte les actualitzacions dels telèfons més vells). Aquesta pàgina dona unes mitjanes de vides útil curioses; diu que els iPhones d’Apple poden durar entre 6 i 10 anys de mitjana, per exemple. Sincerament, conec uns quants usuaris habituals d’iPhone i cap d’ells fa més de 2 anys que té el que fa servir ara.
L’agència tributària espanyola, evidentment. Em sembla que no cal que ho aclareixi perquè tothom sap que encara no en tenim de catalana. És a dir, sí que en tenim però no en treiem gaire profit perquè tot el que recapta se’n va a Madrid i és allà on es decideix si els diners tornen a Catalunya o s’inverteixen a Espanya. Per cert, trobo que darrerament ja no es parla de l’espoli fiscal de què tant ens havíem queixat quan el procés encara bategava.
De fet, en el meu cas no hi fa gaire res que declari la renda aquí o allà perquè sempre em tornen diners (al menys fins ara), de manera que no importa si la faig aquí o allà. Si em toqués pagar, si pogués decidir on van els meus diners, sí que voldria fer la declaració a l’agència catalana (encara que a la pràctica servís de ben poc però podria tenir l’esperança posada en un govern que no claudiqués i deixés d’enviar tots els diners a l’Estat). No sé si cal però així de passada diré que aquests diners que em tornen sóc en realitat una part petita comparada amb els que m’han retingut cada mes i que se’n van a la “capital del reyno”. Sí, em tornen diners però només me’n tornen una petita part, la de la declaració de renda de cada any, i cada mes l’Estat se’m queda una part del sou.
Doncs això, que avui m’han notificat que aviat em tornaran els diners que a la capital consideren que l’any passat vaig pagar de més. La veritat és que els criteris que fan servir em desconcerten perquè les quantitats que en tornen cada any són sempre diferents tot i que jo sempre declaro el mateix: tinc un sou mensual, sóc funcionari i cada mes guanyo exactament el mateix, i tampoc no compro ni venc res que faci variar gaire el còmput total. Doncs bé, alguns anys em tornen uns pocs centenars d’euros, a vegades unes desenes, i excepcionalment (aquest any, per exemple) uns pocs milers. Com s’explica això? Canvien les lleis d’Hisenda cada dos per tres? No hi sé trobar cap altra explicació.
La SEAT està en ERTO i Toyota anuncia que aquest setembre abaixarà un 40% la seva producció mundial de cotxes. Sembla que totes dues tenen problemes per rebre el subministrament de microxips que els cal i hi ha experts que afirmen que això és només el començament del que a partir d’ara serà habitual.
De debò anem cap al desastre? L’Alicia Valero ho pinta molt malament i potser té raó però estem tan acostumats a les falses alarmes que moltes crides al canvi o a la resistència ja no ens fan ni fred ni calor. Com podem distingir les emergències raonables o ben fundades de les que no ho són? Si no en som tècnics o no hi entenem, com podem contrastar la credibilitat de cada clam? En un món cada vegada més tecnificat i especialitzat és difícil que la gent del carrer puguem prendre decisions basades en el que realment sabem i només responem al que ens arriba de boca de “savis de confiança”.
Aque
Ja fa uns dies que he acabat Quality Land i no em puc estar de dir que és un dels llibres més divertits que han passat per les lleixes de casa i una de les millors sàtires que recordo haver llegit.
He començat a llegir “QualityLand“, un llibre que està complint totes les expectatives que hi vaig posar quan en vaig llegir la ressenya en un prestatge de la llibreria: “QualityLand és una sàtira futurista i corrosiva sobre les promeses i les trampes de la digitalització. Profètica, profunda i molt, molt divertida”.
L’he començat a llegir quan encara no he acabat el que tinc entre mans, un recull de narracions d’en Cortázar. Normalment llegeixo un llibre després de l’altre, rarament dos al mateix temps. L’única excepció és, de vegades, quan em costa d’avançar en un llibre i en començo un altre per pair més bé el que em costa. Em va bé per esbargir-me i airejar les neurones. O només per tenir la sensació que avanço en alguna cosa, no ho sé.
En Maradona. Avui s’ha mort i els diaris i noticiaris en van plens; n’han creat una icona i això els ha ajudat a vendre.
És una més d’aquelles persones de qui no sabria fer-ne una valoració objectiva perquè em genera sentiments físics importants i enfrontats. Sí, sentiments físics, no sé com expressar-ho. Vull dir que no és simplement que em caigui bé o malament sinó que el meu cos segrega alguna cosa que fa pair Maradona de tal manera que produeix plaer, literalment, com quan el veus jugar a la tele, i al mateix temps un rebuig gairebé dolorós quan hi veig drogues, males companyies, violència i excessos verbals. Pot haver estat moltes coses, algunes indiscutiblement bones, i també té un costat fosc que em causa rebuig.
Sempre passa que és difícil de separar l’obra de l’artista. Va ser un jugador extraordinari, potser el millor de la història del futbol, però també és un exemple d’inadaptació, del mal que fan les males companyies i un model a evitar pel que fa a la gestió tant de la fama com dels diners. No puc evitar de pensar en alguns dels meus alumnes, fills com ell de la penúria econòmica i sovint també de la dissort familiar.
Ei, veig que TV3 es posa les piles i aviat oferirà una sèrie sobre medi ambient i sostenibilitat, no sé si en la línia del Capità Enciam.
El Capità em va enganxar ja una mica gran (devia tenir més de vint anys) però sempre recordaré que “els petits canvis són poderosos”!