Ja fa uns dies que he acabat Quality Land i no em puc estar de dir que és un dels llibres més divertits que han passat per les lleixes de casa i una de les millors sàtires que recordo haver llegit.
He començat a llegir “QualityLand“, un llibre que està complint totes les expectatives que hi vaig posar quan en vaig llegir la ressenya en un prestatge de la llibreria: “QualityLand és una sàtira futurista i corrosiva sobre les promeses i les trampes de la digitalització. Profètica, profunda i molt, molt divertida”.
L’he començat a llegir quan encara no he acabat el que tinc entre mans, un recull de narracions d’en Cortázar. Normalment llegeixo un llibre després de l’altre, rarament dos al mateix temps. L’única excepció és, de vegades, quan em costa d’avançar en un llibre i en començo un altre per pair més bé el que em costa. Em va bé per esbargir-me i airejar les neurones. O només per tenir la sensació que avanço en alguna cosa, no ho sé.
En Maradona. Avui s’ha mort i els diaris i noticiaris en van plens; n’han creat una icona i això els ha ajudat a vendre.
És una més d’aquelles persones de qui no sabria fer-ne una valoració objectiva perquè em genera sentiments físics importants i enfrontats. Sí, sentiments físics, no sé com expressar-ho. Vull dir que no és simplement que em caigui bé o malament sinó que el meu cos segrega alguna cosa que fa pair Maradona de tal manera que produeix plaer, literalment, com quan el veus jugar a la tele, i al mateix temps un rebuig gairebé dolorós quan hi veig drogues, males companyies, violència i excessos verbals. Pot haver estat moltes coses, algunes indiscutiblement bones, i també té un costat fosc que em causa rebuig.
Sempre passa que és difícil de separar l’obra de l’artista. Va ser un jugador extraordinari, potser el millor de la història del futbol, però també és un exemple d’inadaptació, del mal que fan les males companyies i un model a evitar pel que fa a la gestió tant de la fama com dels diners. No puc evitar de pensar en alguns dels meus alumnes, fills com ell de la penúria econòmica i sovint també de la dissort familiar.
Ei, veig que TV3 es posa les piles i aviat oferirà una sèrie sobre medi ambient i sostenibilitat, no sé si en la línia del Capità Enciam.
El Capità em va enganxar ja una mica gran (devia tenir més de vint anys) però sempre recordaré que “els petits canvis són poderosos”!
En Rafa ens convida a llegir aquesta entrevista i avisa: “Més enllà del titular, atenció als apunts sobre neoliberalisme”.
Una “experiència comercial” (ara es diu així?) pot ser molt diferent segons amb qui t’hagis d’entendre. Ahir, quan vaig recollir el cotxe, l’home que em va formalitzar el lloguer ni tan sols em mirava quan expressava els meus dubtes pel fet que estava a punt de llogar un cotxe quan hi havia molts de números que el govern acabés prohibint els desplaçaments entre municipis.
Avui, quan he tornat el vehicle, la noia que se m’ha adreçat de manera simpàtica i agradable quan ni tan sols havia entrat a l’oficina m’ha explicat amb tot d’ets i uts (i de manera clara) les normes de l’empresa i ha mostrat empatia, es posava en el meu lloc i m’entenia quan li deia que no havia pogut utilitzar el vehicle i per això el tornava al cap d’un dia per comptes dels cinc que l’havia llogat. El noi d’ahir em va fer venir ganes de buscar una altra empresa de lloguer de cotxes, i en canvi la noia d’avui m’hauria pogut llogar el que hagués volgut.
Per cert, en un altre moment escriuré com és que torno a l’aeroport a buscar cotxe de lloguer després de l’enganyifa del servei de Goldcar.
I dit de passada: com que he tornat de l’aeroport en bici he tingut l’oportunitat i la sort de trobar un caminet que hauré d’explotar d’alguna manera.
Ui, que malament que m’ha quedat això d’explotar. Rendibilitzar? Tampoc. Vull dir que miraré de fer-hi passar algun dels itineraris que enllaço en bici. Es tracta d’una drecera entre la carretera d’Aiguaviva i la carretera de St Roc que passa pel costat de can Saüc i de la Torratxa i acaba a tocar del cementiri de Vilablareix. Sí, aquesta dèria pels mapes…
Avui l’Arxiu Municipal ha publicat una entrada sobre les cooperatives que anys enrere hi havia hagut a Salt. No sé si és excessiu dir que “Salt i Oli” representa la continuitat d’aquest moviment però jo crec que entra dins el mateix esperit i manera de veure el món encara que les circumstàncies socials i històriques siguin tan diferents.
Doncs al final he comprat i llegit el llibre que deia l’altre dia, el d’en Bruno Patino.
Digueu-me malpensat o paranoic però no m’acabo de refiar d’aquest llibre. Sembla que digui d’internet el que tothom espera que digui: que hi dediquem massa temps i sobretot que ja no és l’espai lliure que al començament se suposava que seria sinó que els continguts arriben només des de quatre o cinc macroplataformes que són en realitat les que controlen internet. O les que controlen els continguts d’internet.
Una altra raó per mirar-me’l amb suspicàcia és que he vist que l’autor està patrocinat -entre altres- per El País i Telefónica. Què es pot esperar d’aquests dos puntals del règim? No són dues de les peces clau del sistema? Llavors, on porta aquesta crítica del sistema per part del llibre?
L’he desat a la tauleta del llit per repassar-lo quan tingui temps. Hauré de tornar a llegir-lo per pair més bé tot el que s’hi diu, que de bones a primeres sembla molt encertat, sobretot pel que fa a la dependència. Diu que no és pas un efecte secundari dels nostres hàbits de connexió sinó l’efecte volgut i buscat pels que gestionen les xarxes socials. De fet, una de les poques coses que vaig aprendre a la carrera de Psicologia és que des de la dècada de 1930 els “laboratoris de conducta” de les facultats de psicologia coductista de les universitats americanes estudiaven els comportaments associats a les addiccions i assessoraven a la indústria del joc; si ho feien al segle XX amb els casinos no ho fan ara amb internet?
Food for thought.
Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya, deien abans. Ara es tracta d’Ikea, que ha complert els pronòstics de la gent assenyada, no pas dels demagogs, i no ha vingut a instal·lar-se a Salt.
Fa temps que busquem un moble i com que per aquí no el trobem (o el trobem caríssim) hem optat per anar a ca l’Ikea. Hem anat al de Sabadell, que segons el Sr Google és el que queda més a prop de casa.
Aquest article m’ha fet venir ganes de llegir un llibre: La civilización de la memoria de pez (Alianza Editorial, 2020), subtitulat: Pequeño tratado sobre el mercado de la atención.
L’autor es diu Bruno Patino i diu que ha “deixat de creure en les virtuts d’una societat de la informació digital més lliure i igualitària”. Es veu que ha treballat a primera línia digital amb grans empreses del ram, plataformes digitals, etc., i diu que aquesta experiència professional l’ha fet arribar a la conclusió que ens han enganyat.
Segons ho explica en Xavier Montanyà a la seva ressenya, les grans plataformes digitals –Amazon, Apple, Google, Facebook– han creat un sistema econòmic de capitalisme digital depredador que actua sobre la nostra voluntat i el nostre cervell amb l’objectiu de retenir els individus a les xarxes com més temps millor només (o sobretot) per augmentar els ingressos de publicitat. El sistema que han ideat i construït a còpia d’estratègies que generen dependència i addicció ha enganxat molta gent a les xarxes.
Llàstima que el llibre no sigui en català però tot i així el buscaré. Potser el trobaré en francès, ara que estem a punt de passar uns dies a Tolosa de Llenguadoc.
No sé si ho puc dir tan alegrement perquè, en realitat, de l’hort de casa només hi ha les tomates però cal que consti que el pa i l’oli (i el formatge que hi afegiré després de fer la foto) ve tot de cooperatives properes. Quin goig, poder menjar així!
I que bo que és!
Notícia en un diari japonès: Nissan probablement tancarà la fàbrica de Barcelona. En parlem al casal.
M1: Des dels governs no s’ha fet RES per reconvertir el sector (ni planificació, ni reubicació dels treballadors… Vaja, desídia…). Això sí, any a any s’hi ha injectat diner públic. I quan a la multinacional no li surten els números, marxa sense contemplacions.
R1: i mira que, amb això de la globalització fa temps que deslocalitzen empreses.
Però no hi ha hagut cap govern que digui simplement “NO, l’empresa no se’n va”. Si vol, que marxi l’amo però l’empresa es queda amb la seva maquinària, els fons que hi ha en entitats financeres del territori, tot. Després ja veurem com ens ho muntem, però l’empresa no se’n va.
R2: Potser no cal que arribem a la planificació econòmica com feien els soviètics, però carai, tu… una mica ens aniria bé.
X1: Es va apostar pel turisme i pels cotxes.😲 Cada dia em recordo d’en Pujol.
C1: I els porcs, X! Gran negoci d’en Pujol amb els holandesos. Som uns dels principals subministradors de carn elaborada. La banca també fa el negoci, no en el territori però si per damunt.
Encara estem confinats a casa, és a dir, que hi ha molt poca gent pel carrer. Tanmateix, en aquesta vorera que passa pel costat d’un supermercat hi ha tot un escampall de guants (usats).
Doncs sí: el virus és només un dels problemes que tenim. D’aquí a un temps el virus haurà passat però encara haurem de pagar algú que reculli el que no som capaços d’endreçar.
Sabem que fa dos anys hi havia unes 500 famílies ocupes a Salt, és a dir, famílies que vivien on vivien sense cap contracte legal. El nombre no deu ser pas gaire diferent del que hi ha ara perquè la situació econòmica no ha canviat pas gaire i les polítiques socials tampoc.
Amb la crisi del coronavirus, a aquestes famílies se’ls afegeix un altre problema perquè des que hi ha confinament és més difícil sortir al carrer a buscar aigua. Sí, aigua. Si no tens contracte de lloguer o propietat tampoc no pots tenir contracte d’abastiment d’aigua potable, de manera que o bé punxes l’aigua d’algú altre o bé vas a la font pública més propera i n’agafes. Segons diuen les autoritats sanitàries, mantenir bones condicions de salubritat i higiene és important per superar aquesta crisi; com es pot fer això sense aigua?
Hi ha ajuntaments que estan instal·lant “comptadors solidaris” per pal·liar aquesta situació però a Salt encara no es fa res, que jo sàpiga. Sí que sé que el regidor encarregat de policia municipal ha assegurat que no es multarà ningú per sortir de casa a la font, però només això i encara de paraula, res per escrit.
Per altra banda, l’estat d’alarma actual només permet sortir de casa per anar a comprar aliments, però què passa amb la gent que té un hortet precisament per treure’n una mica de menjar? No parlem pas simplement d’hortet com entreteniment, sinó font d’abastiment per a famílies que no tenen assegurat cobrar res a final de mes. Molts van plantar precisament per tenir menjar i ara no es permet anar-lo a cuidar i recollir; el menjar es farà malbé mentre la família passa gana? Deixen anar al súper però no pas a l’hort? No té pas gaire sentit.
Des que el govern i la por al virus ens tenen reclosos a casa que sortim més al pati i l’aprofitem més. Com que a l’estiu no hi solem ser gaire perquè ens agrada viatjar ja havíem decidit de no fer hortet enguany, però sembla que ens hi tornarem a posar mal que sigui per distreure’ns amb alguna activitat que ens ajudi a passar aquestes setmanes de reclusió.
De moment, hem tret una part de la terra del compostador per barrejar-la amb la del sòl que tenim al costat, en el pati. L’any passat vam recollir albergínies, carbassons i un bé de déu de tomates, per exemple, tot i que les pastanagues no van acabar de funcionar bé. Pel que fa a la fruita, si bé la pomera i la prunera es van portar més que dignament, el premi va ser pels dos kiwis, que ens van oferir una collita espectacular i encara n’estem menjant. La poda que va fer la Maria i les cures que els ha dedicat han anar molt bé!