Bloc de notes

Des que el govern i la por al virus ens han reclòs que sortim més al pati i l’aprofitem més. Com que a l’estiu no solem ser gaire per casa ja havíem decidit de no fer hortet enguany, però sembla que ens hi tornarem a posar mal que sigui per distreure’ns amb alguna activitat que ens ajudi a passar aquestes setmanes de reclusió.

De moment, hem tret una part de la terra del compostador per barrejar-la amb la del sòl que tenim al costat, en el pati. L’any passat vam recollir albergínies, carbassons i un bé de déu de tomates, per exemple, tot i que les pastanagues no van acabar de funcionar bé. Pel que fa a la fruita, si bé la pomera i la prunera es van portar més que dignament, el premi va ser pels dos kiwis, que ens van oferir una collita espectacular i encara n’estem menjant.

Ja feia temps que volíem deixar de ser clients de la carca, casposa, cara i sobretot espanyolitzadora Telefónica, S.A. i avui ha estat el dia. Amb una rapidesa inesperada aquest matí han vingut per la nova instal·lació telefònica. Ens ha sorprès encara més pel fet d’estar en estat d’alarma, quan en teoria tothom que vol sortir al carrer s’ho ha de rumiar dues vegades. 

Volíem sortir de Telefónica o Movistar o com es digui ara per dues raons; una és el preu, i en això hem millorat perquè tindrem el mateix servei per vint euros menys al mes.

L’altra raó és ideològica i en això no hem millorat gaire, però és que tampoc no es pot. La xarxa telefònica espanyola és en realitat un monopoli en mans sobretot de Movistar (l’antiga Compañía Telefónica Nacional de España que ha canviat de nom però no pas de missió), i en menor mesura de Vodafone i Orange. Gairebé totes les altres empreses han de llogar la fibra que aquestes tres operadores tenen instal·lada. Parlem, per exemple, que és la que hem contractat, es presenta com una empresa catalana i per això molta gent que vol sortir del negoci de les empreses de l’IBEX35 l’ha contractada. En realitat, Parlem pertany avui per avui a Xfera (MasMovil etc), que és una empresa amb seu social a Madrid, i la seva fibra (que hem contractat) no és tota seva sinó que on no arriba (a casa, per exemple) fa servir la de Movistar (i en segon lloc la de Vodafone).

Reciclar està bé, però si continuem consumim de la mateixa manera i tot el que fem és reciclar no anem pas gaire enlloc. Cada cop trobo més escandalosa la hipocresia d’EcoEmbes, que per una banda es presenta com una campiona de la sostenibilitat i per l’altra pressiona perquè no tirin endavant lleis realment beneficioses per al medi ambient.

Avui llegeixo un altre article sobre els problemes ocasionats per la quantitat de residus que generem. Ja ho sabem, i també sabem que les grans plataformes comercials com ara supermercats i hipermercats són de les principals responsables tant de generar residus com del malbaratament alimentari. Per assolir el residu zero en la distribució d’aliments queda un gran camí per recórrer i en el reportatge hi ha algunes propostes.

Es veu que el Gremi de Comerciants de Bicicletes té moltes esperances posades en un acord amb els Mossos que diuen que dissuadirà de debò la gent que es dedica a guanyar-se la vida robant i venent bicicletes que no són seves.

Em diuen de bona font que ara sí, que ja s’han posat d’acord a impulsar de debò un Registre conjunt per fer possible la traçabilitat de totes les bicicletes comprades i venudes legalment a Catalunya. La mesura s’anunciarà a la Mesa de la Bicicleta del Dpt de Territori i Sostenibilitat i s’inclourà en el Pla Estratègic 2025.

La idea és vella i retorna cíclicament. Es tracta que totes les bicicletes que es venguin a Catalunya tinguin un número que formi part d’un registre policial que relacioni la bicicleta amb el seu propietari, per si hi ha un robatori. Diuen que aquest fet té una gran importància però no acabo d’entendre que això eviti robatoris. Quina diferència hi haurà amb el que es fa ara? Les botigues i tallers ja registren ara totes les bicis que tenen perquè (diuen que) totes tenen ja un número únic que figura en el contracte de compra-venda. Si el número ja existeix només es tractava que els Mossos el tinguessin controlat? Sí, quan compris una bici i facis papers sabràs d’on ve però quan un particular vengui a un altre particular no crec pas que canviï gaire el costum d’ara: res de papers, o ben pocs i del número de sèrie ni rastre. Què canviarà, doncs?

Sovint hi ha més d’una opció a la vida, tant per qüestions delicades com intranscendents. No sé si les fleques són dels assumptes amb què cal anar més amb compte o no, però la qüestió és que en tenim dues a prop de casa. Per una banda, ens agraden el pa d’espelta i els xuixos de can Parramon; per l’altra, el pa de xapata i els croissants de xocolata de can Currius. A can Parramon tenen una varietat rica i bona de pans, i a can Corrius la tenen de pastisseria.

Ara, abans de discutir amb algú que no estigui d’acord amb aquestes preferències, potser que primer decidim si això decanta el sentit de la vida cap al to be o cap al not to be. Si triar-ne una o altra s’acosta més a allò que és trivial més que no pas al que és fonamental, potser que ho deixem córrer i simplement gaudim de les menges que ens plaguin.

Una altra arbitrarietat de la colla de jutges autoanoments “Justícia espanyola” ha volgut matar la campanya Consum Estratègic de l’ANC al cap de sis mesos de néixer. Ja veurem com acaba perquè ara es presentaran recursos i tota la pesca, però aquesta sentència està dient que la campanya els fa mal.

Ens indiquen el camí a seguir: aquest, el d’atacar-los en tant que consumidors que som. Decidim amb coherència on gastem els nostres diners i ja tindrem mitja guerra guanyada.

Bosses de plàstic? “Vade retro, Satanàs!”, ens diu la consciència ecologista que hem anat desenvolupant. Tanmateix, es veu que l’inventor de les bosses de plàstic, un senyor suec que es deia Thulin, estava molt preocupat per qüestions ambientals i en realitat va concebre-les per salvar les vides de molts arbres.

Per entendre bé aquesta aparent contradicció, ens hem de situar a finals dels anys 1950. Com es comprava llavors? Per comptes de bosses de plàstic, la majoria de la gent (al menys a Suècia) feia servir bosses de paper, per la qual cosa s’havien de tallar molts arbres i fer-ne paper. El senyor Thulin va pensar que si creava un tipus de bossa tan lleugera com el paper però molt més resistent i que pogués durar temps encara que es fes servir molt, la gent les faria servir i no caldria tallar més arbres per fabricar bosses de paper.

El problema amb què no va comptar el senyor Thulin va ser que la gent faria servir les bosses de plàstic de la mateixa manera que les de paper, és a dir, les llençava un cop les havia utilitzades un cop. L’enginyer suec sempre anava a comprar amb la seva bossa de plàstic doblegada a la butxaca i la feia servir una i altra vegada, però els seus coetanis van trobar que era més fàcil tirar les bosses de plàstic després de cada ús i per mala sort s’hi van acostumar.

I encara estem mirant de corregir aquest desgavell.

Avui hem parlat amb un dels membres de Saltioli, l’encarregat de “nous socis”. Més ben dit, de “noves unitats familiars”. Finalment hem formalitzat la nostra entrada al grup de consum, i ja era hora; ho teníem al cap de feia molt de temps i no acabàvem de fer el pas. Era més que res per detalls que estic segur que a la pràctica no tindran cap importància, i una mica per aquella cosa de la «por al compromís». També per la dificultat de trobar temps per reunir-nos i parlar-ne.

És el nostre granet de sorra en el camí cap a una societat amb consum responsable i de proximitat, per una banda, i la llarga marxa cap a la independència econòmica del país, per l’altra.

Es veu que avui s’ha fet pública una sentència en què el Tribunal Suprem assumeix oficialment la versió de les màfies de l’aigua i afirma que l’equip de govern municipal de Barcelona no pot seguir el camí que segueix per tornar el servei d’aigua a l’Ajuntament.

La veritat és que jo no crec pas que “els comuns” tinguin cap interès real a tornar al poble el que és del poble. No van pas néixer per donar suport a les alternatives al règim sinó per reforçar el mateix règim, de manera que el dubte que tinc, i crec que és raonable, és si el govern municipal ha gestionat com calia i de debò el procés per remunicipalitzar el servei o bé ho ha fet de tal manera que permetés que algun tribunal tingués a mà la manera de tombar la iniciativa.

Fa pocs anys, el govern Colau va ser molt més transparent i ja d’entrada es va negar a municipalitzar el servei de neteja tot i que s’havia demostrat que en aquest servei hi havia un frau enorme en què estava implicada l’empresa concessionària.

Hi ha lleis que des de 1950 permeten municipalitzar el servei d’aigua, però les empreses concessionàries hi guanyen molts (molts!) de diners, i s’entén que en facin servir uns quants per pagar serveis jurídics molt ben preparats que dificulten al màxim qualsevol estratègia per remunicipalitzar serveis. Tot sembla indicar que l’aigua de Barcelona continuarà en mans d’Agbar i la Caixa al menys fins que s’acabi l’actual concessió (any 2047), si no és que s’allarga encara més.

Viure a prop de l’aeroport comporta avantatges i inconvenients. Un dels avantatges és que estàs a prop d’un lloc on s’hi lloguen cotxes a preu més baix que no pas a ciutat. A més, anar a recollir o deixar un automòbil no deixa de ser una bona excusa per poder fer una bona passejada en bici.

Un altre dia parlarem de fins a quin punt surt a compte llogar un cotxe a l’aeroport però aquest divendres passat en vaig anar a buscar un, de cotxe, i ahir dilluns vaig anar a tornar-lo:

Hi ha moltes rutes entre casa i l’aeroport i en un altre post ja en vaig descriure una.  N’hi ha moltes més que potser un altre dia explicaré però la qüestió és que això de no estar lligat a la possessió d’un cotxe te avantatges en què potser no penses quan et planteges de prescindir de l’automòbil privat (o de la seva possessió, més exactament). Per exemple, poder fer uns quants quilòmetres de passeig en bici cada cop que has de menester un cotxe.

Quan trobi una mica de temps hauria de fer un cop d’ull a dos articles, aquest de Vilaweb i aquest altre de El Món.

Un altre article d’en Marc Belzunces que trobo interessant: “Autoconsum elèctric: com instal·lar plaques solars a casa nostra”. Segons diu, amb els canvis legislatius recents és possible i més fàcil que no sembla. En aquest article ens explica quins passos cal seguir.

Perdó pel títol, però estic segur que aquesta iniciativa és ben digna dels avis i àvies més actius de Nova York.

M’ha arribat informació interessant d’una colla de gent d’entre 55 i 70 anys que han engegat un projecte, el Walden XXI, a Sant Feliu de Guíxols. Es tracta de dur a terme una reforma integral de l’edifici d’un antic hotel per construir una trentena d’apartaments d’uns 50 m2 amb habitació, una petita cuina, sala-menjador i bany ampli i adaptat. El projecte comptarà també amb amplis espais comunitaris com sales polivalents, cuina, menjador, biblioteca-ordinadors, bugaderia, pàrquing, trasters, etc.

El mateix grup d’avis i àvies és responsable del desenvolupament del projecte i s’organitzen per tirar-lo endavant amb el suport tècnic d’una cooperativa d’habitatges no especulatius que es diu Sostre Cívic. Ja ho deia: panteres grises!

Deiem amb uns companys que una cosa que caldria fer el dia que hi hagi sentència és anar al caixer automàtic i treure tots els diners que puguem del banc. Qui en pugui treure 300, doncs 300. Qui en pugui treure 3000, que els tregui. Les alarmes que sonarien ens farien creure d’una vegada en nosaltres mateixos i en el poder que tenim.

Després, pensant-hi més fredament, crec que aquesta iniciativa no tindria pas gaire recorregut. Per començar, quina banca té oficines “només” a Catalunya? Aquest “només” és important perquè n’hi hauria prou que agafessin una part del capital que tenen escampat per altres territoris per neutralitzar la possible manca de líquid que es produís a Catalunya, de manera que només una retirada realment massiva per part catalana podria arribar a tenir una mica d’influència en els bancs afectats. Caldrà pensar alguna altra cosa.

Per altra banda, a qui perjudicaria aquesta manca de liquiditat dels caixers? A més a més, cada cop es treballa menys amb diners reals i tot va a base de moviments online, de manera que no seria pas gaire complicat de continuar fent anar l’economia sense gaires diners en efectiu.

Sí, aviat veurem els euros que ara portem (a vegades!) a la cartera com les monedes gregues que trobem en alguns museus d’història.