Bloc de notes

Ahir vam tenir problemes per trobar casa nostra i avui, quan hem sortit, hem anat a passejar amb l’ajuda del Wikiloc, com si fos un fil d’Ariadna, per no perdre’ns. “Casa nostra” és a la part antiga, que té el seu encant però és una cosa laberíntica. Molt ben arreglat, això sí, i bastant net tenint en compte el que ens hem trobat fins ara.

A Siracusa cal veure la plaça del Duomo i sobretot visitar el mateix Duomo (la catedral). N’he quedat impressionat perquè resulta que és l’antic temple d’Atenea reformat al llarg dels segles. Encara en queden les columnes originals que aguantaven la nau principal: 2000 anys d’història i encara dempeus!

Per sopar hem tornat a l’EraOra d’ahir, que ens va agradar molt.

En Pau ha contactat amb una noia a través de “Bumble” i al vespre hem quedat per fer una cervesa tots tres i en Sim (que ja ha arribat de Palerm, quin piló de quilòmetres!). Hem petat la xerrada, jo els he deixat a quarts de dotze i en Pau ha arribat a casa cap a les dues.

Estem d’acord amb en Pau que de moment el que ens ha agradat més de Sicília són Erice (la panoràmica més que no pas el poble), Siracusa (la part vella, que és l’illa d’Ortigia) i la caminada pel parc dello Zingaro del primer dia.

Rolling hills pel centre de Sicília. Molta terra treballada, vinyes i alguna olivera, però enlloc no hem vist bestiar: ni xais, ni cabres, ni vaques. Tampoc cítrics -jo me n’imaginava molts per aquí.

L’arribada a Agrigent no ha estat gaire maca, amb moltes carreteres entrecreuant-se i força brutícia al carrer. Tot i això, la part més vella, dalt del turó, ens ha agradat. La brutícia combinada amb vellesa no fa tant de mal d’ulls. I si a més a més hi ha gats pel mig encara pot guanyar encant i tot!

Després hem tornat a tenir problemes per menjar pizza (fa dies que en cerquem i a Sicília encara no n’hem menjada). Es veu que la majoria de restaurants encenen el forn a la tarda i només fan pizza per sopar (això és el que ens han dit). De totes maneres, hem trobat poques pizzeries entre els no gaire nombrosos restaurants que hem vist. Malgrat tot, un parell de canoli ens han salvat l’àpat del migdia; són addictius!

Per cert, a la pasta ens hi han posat una salsa de formatge a base de festucs i oli, i és que es veu que a Sicília es cuina molt amb festucs; boníssim tot plegat!

Havent dinat hem anat a visitar la Vall dels Temples, que de fet aquesta era la raó d’haver decidit d’aturar-nos a Agrigent. No sé per què en diuen “vall” si totes les restes arqueològiques són en una mena de carena, però tant se val: tot plegat és una joia.

Quan ja tornàvem cap al cotxe hem conegut en Sim, un coreà que està passant uns mesos per Europa i anava una mica perdut. L’hem convidat a pujar al cotxe per deixar-lo a l’estació i hem quedat que ens veuríem demà a Siracusa (demà i no pas avui perquè ell, abans, ha de tornar a Palerm!).

Després de tres hores més de conducció (gràcies, Pau!) hem tingut força feina a trobar l’adreça de l’AirBnB on haurem de dormir les dues nits que venen. Ni tan sols els veïns a qui he preguntat ens ho sabien dir, i tampoc un policia que hi havia allà, no sortia al Google Maps… Per sort, hem anat a parar al que deu ser la delegació del govern a Sicília, o alguna cosa així, i quan el guàrdia de la porta s’estava esforçant per dir-nos amablement que no en tenia ni idea i que féssim el que poguéssim ha sortit un paio davant del qual el guàrdia s’ha quadrat immediatament. Aquest senyor ens ha preguntat què necessitàvem i ell sí que ens ha sabut indicar aproximadament el carrer. Dic aproximadament perquè és un carrer que fa ziga-zagues i a més les portes no tenen número. Per sort, el nostre hoste ens ha passat una foto de la porta i hem anat buscant-la casa per casa.

Per sopar, pizzes “contemporànies” (diu la carta) a “EraOra” (una napoletana i una parmigiana). Molt bones, ens han agradat molt. A la riva Garibaldi, 10/11 de l’illa Ortigia (entrant a ma dreta).

És una variant de la que vam fer abans d’ahir amb els Pedalemuquè: pujant a Brunyola i travessant el riu pel pas dels àrids primer i per la resclosa d’en Joga després.

La pujada a Brunyola fa suar una mica però en realitat no és gaire cosa i en canvi té una bona vista i val la pena. Fins i tot avui, que amb la boira es veia poca cosa.

Els Pedalemuquè hem resseguit una ruta que passa per la Crosa i St Pere Sestronques. Hem començat fent el meu itinerari de fa dos dies i hem arribat a l’ermita d’hora i poc cansats. Per cert, que ells dos venien amb fruita i galetes per esmorzar i jo no estic acostumat a portar-ne si no és en una ruta llarga. És una bona idea i hauria d’acostumar-m’hi.

A la tornada hem pensat que seria més divertit travessar el riu i esquitxar-nos una mica. Una mica d’aventura, que encara som nens! Per comptes de fer la tirada llarga d’Anglès a Salt per la via verda hem saltat a l’altre costat de riu per la passera dels àrids de Vilanna i després hem tornat al marge dret per la resclosa d’en Joga.

Ha sigut divertit i potser hi tornarem; m’agradaria.

També m’ha agradat retrobar-me amb tots dos perquè feia temps que no ens veiem tot i que amb un vam coincidir fa uns dies per casualitat quan ell i la seva parella anaven cap a Banyoles i jo en tornava. M’ha agradat xerrar-hi perquè ben poques vegades ho havíem fet. En realitat, potser mai no havíem parlat tots tres junts de temes gaire personals tot i que tampoc no hi hem entrat en detall. Els he escoltat i m’he sentit escoltat.

També estic content d’aquesta escapada només per la qüestió bicicleta; un és un ciclista experimentat i tot i això li he ensenyat camins que no coneixia, de manera que n’estic diguem-ne orgullós; l’altre és un entès en qualsevol cosa que tingui a veure amb vies verdes i ens ha explicat un parell de detalls que jo no coneixia (no sé si l’altre tampoc).

Aviam si podem tornar a quedar. M’agradaria fer sortides amb ells de manera més o menys regular, no sé si podrà ser.

Per cert, quan he tornat a casa, sorpresa i de les bones! Avui en P ha hagut d’anar a Mataró per acompanyar la seva mare en una feina que es veu que hi fa. Com que ell s’hi avorria, ha llogat una moto mentre la seva mare anava fent i s’ha presentat a casa, a Salt. Hem xerrat i dinat i després ell ha tornat per recollir la seva mare a Mataró.

He repassat aquesta ruta perquè és la que he proposat de fer a un company aquest dimarts. Per cert, que es veu que s’ha trucat amb un altre i diu que ell també s’hi apunta; molt bé!

Serà un repte per a mi i ja em veig esbufegant: l’un és un beteter experimentat i l’altre va amb l’elèctrica.

Ha bufat una mica quan ha sapigut que quedàvem a les 8… 😀

Tal i com havíem decidit ahir, en P i jo hem agafat el primer tren cap a Portbou (pels pèls) per fer una caminadeta a peu. Estava comentant a en Pau que aquestes darreres setmanes he agafat el tren unes quantes vegades i cap d’elles no m’ha vingut el revisor per demanar-me el bitllet quan, avui que no l’hem pogut agafar perquè hem arribat amb el temps just a l’estació i hem hagut de córrer perquè no se’ns escapés el tren, han vingut tres noies molt amables i fent valer els seus uniformes ens han demanat que els ensenyéssim els bitllets.

La caminada ha estat bé però en unes condicions millorables perquè tot i que la temperatura ha estat excel·lent (ni fred ni calor), els núvols i la boira han tapat bona part de els vistes que esperava poder ensenyar a en P. M’ha agradat també que ell veiés els plafons que el Memorial de l’Exili ha plantat a diversos colls per on molta gent va fugir del feixisme l’any 1939.

Hi ha hagut una part trista també quan ja estàvem baixant per la Ribera de Portbou i hem sentit el que semblava una vaca que mugia. Parant més atenció ens hem anat acostant al lloc d’on venia la queixa i ens hem trobat un cabirol agonitzant.

Potser la cosa més correcta hauria estat acabar amb el sofriment del pobre animal però ni en Pau ni jo no ens hem vist amb cor de clavar-li cap ganivetada al coll o al cor, de manera que hem trucat als Forestals perquè el vinguessin a recollir.

L’excursió ha acabat amb un bon dinar al restaurant “El España”, que ofereix bons plats a preus correctes però té un nom que em fa venir urticària en un restaurant català. També val a dir que no hi havia cap altra alternativa excepte una guingueta a la platja Gran.

Ens ha quedat pendent visitar la tomba i el monument a Walter Benjamin perquè ho hem deixat per a un altre dia per por de perdre el tren de tornada. Per cert, que ahir quan estàvem passejant amb l’Stefan i la Joana vaig esmentar el nom del filòsof i cap dels dos, que són alemanys, n’havia sentit a parlar mai. Pot ser que en W. Benjamin sigui més conegut a Catalunya que a Alemanya? O a Portbou que a Stuttgart? O que només el conegui jo perquè m’han encuriosit els cartells de Portbou? No, jo ja el coneixia abans de veure els cartells. És que l’educació a Alemanya està tan malament com a Catalunya? Al final, aquest jovent em farà dubtar que Benjamin fos un filòsof i escriptor realment important.

Sense gaires complicacions, vull dir sense fer fotos ni prendre notes. M’he dedicat tan sols a seguir la ruta que vaig penjar ja fa temps.

I al vespre, teatre! Un dels dos regals de l’institut (idea de l’Eva, segur) de quan em vaig jubilar. L’altre, aquest dimarts. Gràcies!

Bon fil d’en Titot (segons en Rob); després el llegiré.

Avui, dia de turbulències, és una bona ocasió per recordar que, per a l'independentisme, és un desencert sobredimensionar el paper del Govern i el Parlament fins el punt d'atorgar-los, pràcticament, tot el protagonisme en la gestió de l'alliberament nacional.
Per una simple raó:

— Francesc Ribera (@francescribera) October 7, 2022

Bona caminada cap a la Torre del Querroig, una sortida que feia temps que tenia al cap. Vistes espectaculars, mar i muntanya, herba i pedres, corriols i pistes, molsa i pedres ardents.

I a última hora del vespre trucada d’en P, que explica se’n va a la part italiana de Suïssa i després a pujar quatre muntanyetes a les Dolomites amb una amiga que ha fet a Nyon. Diu que l’11 d’octubre ell i la Selena (que el puja a veure del Vendrell) començaran a baixar amb la furgo i compten arribar a Salt el 17 o 18. Aviam si llavors ja tenim la seva habitació enllestida al menys amb un somier i un matalàs, perquè les gatetes encara l’estan fent servir de cau.

Per cert, les gatetes! Avui m’han pujat a les cuixes mentre estava escrivint i se m’hi han adormit!!!

Primer dia d’octubre, diada de mobilització. He començat per Girona; a la plaça U d’Octubre hi havia concentració dels que sempre es mobilitzen perquè els que sempre fan l’orni no es pensin que ho hem oblidat tot.

Després he parlat amb en J i l’E i m’han apuntat al bus de Quart per anar a la concentració convocada pel Consell per la República a Barcelona. Som-hi.

Els iaios encara aguanten. Aguantem. Només d’arribar hem anat a la plaça de St Jaume a demanar la dimissió de l’Aragonès i companyia. I després, cap a l’Arc de Triomf.

Hi he trobat en l’E i en X. En Puigdemont ha demanat que acabem d’una vegada amb el dol per l’1O de fa cinc anys, ens posem les piles i mirem endavant.

Al vespre he llegit l’editorial d’en Partal, que en això pensa com ell. Mentrestant, convergents i Esquerra estan a matar i sembla que Junts està a punt de sortir del govern. Em pregunto fins a quin punt les paraules d’en Puigdemont no estaven pas dirigides només al “poble de Catalunya” sinó també i sobretot als fidels que té al seu partit perquè facin d’una vegada un cop de cap i se’n vagin d’aquest govern de fireta (autonòmica).

Mentre llegia els relats d’en Cortázar em va arribar el tercer (tercer ja?) llibre de la Miracle. Com que tot són relats curts o curtíssims, trobo que és un bon llibre per gaudir en aquell indret de casa on sols estar sol i assegut amb els pantalons abaixats. S’hi està tranquil i estic segur que la Miracle també hi llegeix (en el de casa seva).

El llibre m’ha agradat molt, com els altres de la Miracle. És original i em diverteix la ironia fina que gasta. M’encanta tanta presència d’animals i de mitologia. No em costa gaire imaginar-me-la al seu poble de petita, al matí ensumant floretes i havent dinat perpetrant trapelleries diverses. Tot i que Sta Maria d’Oló i Salt, ara, són completament diferents, m’agrada pensar que fa algunes dècades i en els nostres respectius pobles les nostres aventures d’infància compartien no pas pocs episodis semblants.

Doncs ja tenim a punt el piset de la Pz i les seves companyes! Avui que la MJ i jo hem pujat a Barcelona hi hem passat a deixar-li quatre andròmines i repassar un parell de contingències menors: penjar la cortina de la dutxa, que els havia saltat, i arreglar la tapa del vàter, que s’havia anat descargolant i ballava. Cosetes; ja ve just que elles se n’hagin adonat.

Hem sortit del pis cap al carrer Major de Sants per adonar-nos que estava tancat al trànsit de cotxes. Esclar: és la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura! Bon ambient, gent asseguda a terrasses que ocupen la calçada, mainada jugant al carrer, etc. És a dir, el que podria ser un carrer normal i corrent un dia de cada dia.

Una altra de les rutes pendents. Aquesta també hauré de tornar a fer-la si la vull penjar a wikiloc, però mentrestant ja he vist (com a St Roc) que no és possible pedalar tot el camí fins a dalt del Montigalar (al menys jo i en la meva condició física actual).

He fet servir una ruta penjada per l’Alfons però només la part de pujada perquè avui m’he deixat l’aigua a casa i no he volgut allargar l’excursió; per això he baixat de dret per la carretera de Castellar fins a Quart. Un altre dia faré la baixada corriolera de l’Alfons.

Per cert, ja coneixia la pista de Mas Gelats però encara no l’havia feta mai de pujada i m’ha agradat. En canvi, tot el merder de pistes i corriols que ha seguit per no haver de passar ni per carretera ni per la via verda entre Girona i Quart m’ha semblat massa embolicada i diria que absurda; sí que m’ha servit per conèixer caminets que no coneixia. Gràcies, Alfons!

Avui he llegit un article sobre una altra de les aventures de l’Albert Casals, una persona que admiro i de qui voldria saber més coses.

La meva lleixa dels llibres pendents en guarda al menys un de seu. Ja va essent hora que li vagi traient la pols.

L’opinió de les dones de casa ha prevalgut i ara ja no som quatre sinó sis (sense comptar els residents intermitents com en Nus). La MJ ha anat a ca la C i n’ha tornat amb dues gatetes convidades, o més aviat adoptades. Es veu que algú les va abandonar, no sé si a elles o a la seva mare, abans o després de parir, en un racó amagat de les Deveses. Quan les van trobar estaven totes mortes, tota la ventrada, mare inclosa, excepte aquestes dues.

Són menudes i boniques, bufones, fan gràcia, però jo vaig votar que ja estaven bé a ca la C. M’agraden els animals però m’estimo més no tenir-ne a casa perquè el fet d’acollir-los comporta una servitud que en la meva opinió el goig de la seva companyia no compensa de cap manera. Crec que les llars de quatre parets són per a les persones, i que els animals han de viure al seu cau; qui tingui pati prou gran, parlem-ne i potser d’acord; si no, a la natura, en llibertat i lluny de la ciutat.