Avui he llegit un article sobre una altra de les aventures de l’Albert Casals, una persona que admiro i de qui voldria saber més coses.
La meva lleixa dels llibres pendents en guarda al menys un de seu. Ja va essent hora que li vagi traient la pols.
L’opinió de les dones de casa ha prevalgut i ara ja no som quatre sinó sis (sense comptar els residents intermitents com en Nus). La MJ ha anat a ca la C i n’ha tornat amb dues gatetes convidades, o més aviat adoptades. Es veu que algú les va abandonar, no sé si a elles o a la seva mare, abans o després de parir, en un racó amagat de les Deveses. Quan les van trobar estaven totes mortes, tota la ventrada, mare inclosa, excepte aquestes dues.
Són menudes i boniques, bufones, fan gràcia, però jo vaig votar que ja estaven bé a ca la C. M’agraden els animals però m’estimo més no tenir-ne a casa perquè el fet d’acollir-los comporta una servitud que en la meva opinió el goig de la seva companyia no compensa de cap manera. Crec que les llars de quatre parets són per a les persones, i que els animals han de viure al seu cau; qui tingui pati prou gran, parlem-ne i potser d’acord; si no, a la natura, en llibertat i lluny de la ciutat.
La visita de la Josefina i la seva germana metgessa, la Genoveva, va servir per recordar-me que encara som una colònia. A Madrid o Saragossa o Sevilla no seria pas possible treballar a la Sanitat pública tenint només un nivell A1 de castellà, però en canvi a Catalunya sí que es pot amb nivell A1 de català si demostres que ja saps castellà. Ah, i per esbrinar si el teu català arriba a A1 no vulguis pas saber l’acudit d’examen que et fan.
Es pot explicar de moltes maneres però el fet és que se’ns obliga a aprendre castellà i després se’ns obliga a utilitzar-lo si volem rebre assistència mèdica.
La premsa en parla de tant en tant (per exemple el desembre ho va fer El Món) però la qüestió lingüística està tan manipulada que hem caigut a la trampa de gastar més energia per defensar-nos de les mentides que no pas per reivindicar drets. Si sempre estem a la defensiva no guanyarem mai res.
Ja havia fet unes quantes vegades un trosset del camí de ronda que hi ha al nord del Cap de Creus i inclús n’havia escrit un post, ja fa molt de temps, però ahir la gran m’explicava com li havia anat aquests dies a Colera. Em va fer venir ganes de tornar cap allà dalt, de manera que avui he agafat el tren i m’he plantat a Cervera per anar fins a Portbou.
A Portbou he fet un entrepà i una clara mentre rumiava si quedar-m’hi o continuar. Avui tenia més ganes de suar que de contemplar el paisatge i quan he acabat de dinar he decidit de fer un altre tram fins a Colera, que de fet és on ha estat ella aquests dies.
Hem baixat des de Núria més de pressa que no pas hi vam pujar, és clar, tot i que si mirem el total del temps resulta que hi hem estat més. Això té una explicació i és que ens hem estat una bona estona banyant-nos en una gorga que hem trobat a prop del pont del Creumal. La Pz ni tan sols s’ha plantejat la qüestió de la temperatura de l’aigua i s’hi ha ficat de dret, i la MJ s’hi ha afegit de seguida (són dones d’aigua!). Jo me les he estat mirant una estona i finalment també m’he deixat convèncer; l’aigua era freda però no pas tant com em temia i la remullada ha estat genial.
Uf, ara veig que es nota que no prenc gaire el sol, no?
Matí a Barcelona amb la gran per mirar de lligar algun pis per a ella i dues amigues seves que l’any que ve seran a Barcelona per continuar Belles Arts.
Estem mirant per Sants, que és a prop de la facultat. Bones vibracions en el pis visitat però no es pot confirmar res fins la setmana que ve; mantenim creuats els dits però cal no aturar-se i tenir un pla B a punt. Hi som.
Bones vibracions també pel barri:
Abans d’agafar el tren per tornar hem trobat una mica d’ombra en una terrassa que ha resultat que portaven uns xinesos. A la capital del país n’hi ha tants com aquí, ja ho veig. Potser de fa més de temps. És extraordinari veure com aquesta gent s’ha adaptat als nostres mals costums:
Un passeig a prop del riu m’ha regalat la visió d’una tortuga (de riu?, d’estany?) parant el sol a les Deveses d’en Bru, just a la bassa:
He estat pensant amb el que en Xevi (manteniment Deveses) em deia sobre la contaminació. Vaig estar cercant depuradores a internet perquè ell deia que els pobles petits no en tenien i d’això en deduïa que l’aigua de la Llémena baixa bruta. En vaig localitzar dues Llémena amunt: a St Esteve i a St Gregori. Tanmateix, l’escuma que a vegades s’acumula a la resclosa d’en Joga em fa sospitar que deu tenir part de raó:
Amb la MJ hem sortit a la tarda. Hem anat un pèl més amunt del Pas d’en Prats, a la sorrera per on a vegades travessem el Ter, i hem descobert que l’herbei (no sé si és ben bé això, potser és un alguer) ha crescut molt des de l’hivern i això fa que no puguis veure on trepitges. No sé pas si ara gosaria travessar aquest indret amb gaire tranquil·litat.
Avui he començat el que podria ser la meva rutina de cada matí (si així ho decidís): sortir a passejar qualsevol matí de dia feiner. Fins ara treballava i no podia fer-ho però com que acabo d’encetar la meva etapa de jubilat suposo que el pressupost de sabateria haurà d’incrementar-se.
Sigui com sigui, el passeig d’avui ha estat un volt per la part de Deveses que hi ha entre casa i el riu. Hi he anat d’hora i feia sol però s’hi estava fresquet, una delícia. Per contra, tantes escombraries com hi he trobat fan mal al cor; les que he pogut les he recollides en una bossa que portava.
Això de les deixalles que la gent llença a qualsevol lloc és una merda, literalment, i no sé pas com es podria evitar. Tot passejant he trobat el guarda (es diu Xevi?) i hem estat xerrant una estona. M’ha explicat que ell prohibiria el bany al riu tant per raons higièniques (aigua contaminada) com per evitar que els banyistes deixin escombraries als indrets on es banyen.
També m’ha explicat que la major part de desaprensius vénen a les Deveses de nit; per tant, la primera cosa que se m’acut és que cal que s’apliqui la normativa que prohibeix accedir a les Deveses a partir d’una hora del vespre (em sembla que són les 10?). Si s’ha aprovat una normativa, apliquem-la. Si no, el missatge que s’està donant des de l’Administració és que no passa res si no respectes les normes i que per tant no cal regular res perquè fer-ho és inútil.
Ui, m’adono que ja estic rondinant com un jubilat desenfeinat.
Avui hi ha hagut l’últim claustre del curs, que ha servit per acabar de tancar els calaixos que quedaven mig oberts o amb algun informe mig escrit. També per anunciar públicament la jubilació d’en Robert i la meva.
Davant la jubilació sento una barreja d’emocions que em vénen per la part personal i també per la social, si és que ho puc dir així. El primer sentiment és d’incredulitat: encara no acabo de creure’m que no cal que treballi mai més per tenir un sou a final de mes. El segon és de gratitud a la societat que em fa aquest tracte. Em sento molt afortunat d’haver nascut al tros de món que m’ha tocat i d’haver tingut uns pares i avis i en general conciutadans més grans que jo que han lluitat perquè jo i altra gent com jo puguem gaudir d’aquest dret. Hi ha molta altra gent que haurà de treballar fins a ser més gran que jo i encara no cobrarà tant com la meva pensió, sobretot en altres indrets del món però també aquí mateix.
També per això mateix em sento en deute: aquesta pensió no és pas perquè sí, no és pas per la generositat de les elits dirigents. A la societat on m’ha tocat néixer i on he triat de viure s’ha arribat a un pacte que permet de cobrar sense haver de treballar quan s’arriba a una edat determinada. Aquest acord diu que tu t’estàs uns anys de la teva vida treballant i part del teu esforç, dels teus impostos, se’ls queda l’Estat i els inverteix en un bé comú, i que quan siguis gran seràs tu que gràcies als impostos que paguen els altres podràs gaudir de cures i atencions que la societat procurarà per a tu en retorn dels serveis prestats. Dit així sembla molt clar però com es poden calcular de manera justa aquests serveis prestats? Per anys treballats? Per la feina feta? Feina a quins àmbits i amb quins assoliments? Feina en entitats útils socialment? Quines feines i per què unes sí i altres no tant? I per què jo puc gaudir de la jubilació pagada mentre altres conciutadans no poden encara que potser hagin treballat més temps que no pas jo? O que les seves feines hagin tingut més impacte social que no pas la meva?
Sigui com sigui, el premi, la pensió, no és pas pel que estic o estem fent ara mateix sinó gràcies als nostres pares, avis i besavis. Van ser ells que van lluitar a les trinxeres contra el feixisme, que van fer vagues per no haver de treballar més de vuit hores cada dia, que van lluitar a les barricades i van passar gana perquè les nenes de 10 o 12 anys no haguessin de treballar a les fàbriques. És a tots ells a qui estic agraït i amb qui em sento en deute.
Avui, doncs, no he pas anat al claustre. Em fa vergonya que m’aplaudeixin per haver fet la feina que m’agrada fer i per la qual he cobrat. Tampoc no estic segur d’haver-la fet com cal, però això ja és una altra història. En qualsevol cas, quan la MJ sàpiga que no he anat al claustre em dirà que sóc un malagraït i que estic privant els meus amics, o gent que m’aprecia, d’expressar la seva gratitud o reconeixement a la feina compartida durant tants anys. Jo penso que no mereixo cap honor pel fet d’haver fet la feina que jo mateix he triat de fer.
Aquest matí, doncs, per comptes d’embarbussar-me davant un públic fàcil, de plorar d’emoció o rebre abraçades, aplaudiments o reconeixements immerescuts, m’he estimat més de fer una volta per les Gavarres i ho he aprofitat per afegir algunes fotos a una ruta que tinc penjada. Destacaria un parell de coses de la ruta. Una, el pilonet de suro que alguna colla de bosquetans deu haver amuntegat després d’haver recollit unes quantes escorces. No n’havia vist mai cap de tan gran.
I segona, les restes d’un senglar que he trobat a la via verda entre Monells i Madremanya:
A altres pedalades he trobat tota mena d’animals vius i morts a la vora de camins i pistes, des de cabirols a teixons passant per conills, àligues i eriçons, però és el primer senglar mort que trobo tan a prop del camí. Alguns dels seus conciutadans salvatges n’han fet un bon tec.
Així, doncs, aquest darrer dia oficial de feina ha esdevingut el primer dia d’un estiu que -espero- durarà anys.
Hem tornat altre cop a Palamós per la revetlla de St Joan; ella i la petita en bus i jo en bici; la gran s’ha hagut de quedar perquè demà ha de treballar i vindrà dissabte.
Avui m’he aixecat d’hora per poder fer un volt en bici. D’hora perquè a migdia comença l’assemblea i vull anar-hi. He seguit una ruta que ja he repetit moltes vegades i que no deixa d’agradar-me. Osor sempre hi és.
També m’agrada travessar el riu. Avui ho he tornat a fer per la resclosa d’en Joga, com ara fa una setmana amb en C.
Abans, però, les espigues de Constantins m’han regalat un ball encisador que malauradament no es pot apreciar a cap foto.
L’assemblea ha estat sota unes carpes que ens protegien d’un sol abrusador. Tan abrusador que al final hem decidit de dinar al casal per comptes de fer-ho a la plaça, tal i com tot primer havíem pensar de fer. En X ha descongelat el sofregit que no vam poder utilitzar el desembre i ens hem llepat els dits després d’una paella de verdures exquisida. Gràcies!
No sé si encara es fa així però fa molts anys, quan estava estudiant a l’Autònoma, estaves obligat a triar algunes assignatures de carreres diferents de la que estaves cursant. Trobo que era una bona manera d’obrir la ment i una oportunitat de conèixer alguna cosa més enllà del camí que hem decidit de seguir. Així va ser com vaig tenir la sort de poder entrar a les classes d’en Modest Prats, per exemple, i d’un llavors jove Albert Rossich.
Recordo això aquests dies que encara estem endreçant les capses que vam portar de la casa de la plaça de la Vila perquè avui he ensopegat amb un llibre que en el seu moment em va impactar: el de “Los lugbara” d’en Middleton. Més que no pas un llibre era un piló de pàgines mecanografiades i grapades. Ens el va fer llegir una altra de les professores que vaig tenir el privilegi de conèixer pel fet de cursar matèries externes a les de la meva carrera, en aquest cas Antropologia: la Teresa San Román. La Teresa va passar molts anys estudiant el poble gitano però els seus interessos intel·lectuals depassaven de llarg les comunitats romanís amb qui va conviure. En guardo un bon record; ens va ensenyar les beceroles de l’estudi de la cultura amb rigor i empatia (i a més em va posar molt bona nota! 😅)
En P ha escrit dues ratlles per dir que no vindrà pas avui sinó demà per fer parada i fonda a la seva anada cap a Suïssa. L’estarem esperant.
També serà demà que vindran a recollir l’armari que vam desmuntar perquè no el fem servir. Vam demanar a en X i l’E que no se l’emportessin quan van recollir les seves coses de la casa però al final la MJ ha exigit un canvi i hem acabat comprant-ne un de més gran, pràctic i bonic (això també és veritat i ho he de reconèixer) per a la nostra habitació. Avui he ofert l’armari vell al whatsapp de la BigFamilySalt i de seguida ha sortit una noia que s’hi ha interessat; demà vindrà a emportar-se’l.
Dos caràcters forts, un d’evident i l’altre latent, han xocat avui a la reunió de departament que en X havia convocat per parlar d’hores i competències.
El conflicte és més personal que laboral i ve de lluny. El menyspreu d’en X cap a la J ha arribat massa lluny i ella ha esclatat. Els altres quatre ens ho miràvem entre sorpresos i dolguts. La directora n’ha estat finalment posada al corrent.
Es veu que avui s’ha mort en Miquel Strubell i Trueta. Va treballar incansablement pel català i per Catalunya, i ho va fer amb intel·ligència i honestedat. Costa de trobar algú de qui tothom en parli tan bé (i no pas només ara que ja no hi és). El trobarem a faltar.