Bloc de notes

Alguns activistes que conec critiquen que el discurs d’en Xavier Díez “és massa intel·lectual i no arriba a molts companys docents, hauria de ser més planer”; diuen que “molt ok en molts temes que exposa però alguns fa una mica de melting pot”; en diuen moltes coses.

Però per altra banda, un d’ells afirma que “és dels pocs que ha estat capaç de qüestionar les polítiques educatives neoliberals camuflades en conceptes com excel·lència, autonomia, competències bàsiques, emprenedoria, innovació, etc. Les ha despullat en múltiples articles destriant la part que pot respondre a unes fonts científiques amb l’engany al qual ens van fent caure tot clarificant cada cosa a què obeeix i cap on es dirigeix. En aquests moments de preinscripcions on predomina cert histerisme, on generalment aquesta competició porta a la venda de suposades pastilles màgiques i religions postmodernes, com si la realitat social i les desigualtats no existissin, alguns dels seus articles són molt necessaris.”

Per exemple, aquest.

El títol de l’entrada és enganyós perquè la veritat és que no he entrat al poble i només hi he passat de resquitllentes. Però he fet un passeig al voltant de l’institut i m’ha fet gràcia veure els barracons on vaig treballar dos cursos ara fa quatre anys. En guardo bons records tant de col·legues com d’alumnes; va ser una experiència enriquidora i em va obrir els ulls a aspectes de la feina en què no havia pensat, en què havia pensat poc o en què feia anys que no pensava.

Ahir a la feina vam celebrar una assemblea per conèixer (de pressa i pel damunt) els projectes de les dues candidatures que es presenten per portar el centre els propers anys. L’opinió del professorat ja és més o menys coneguda i el que es va veure va confirmar que hi ha aproximadament el doble de docents favorables a un cop de timó respecte els que aposten pel continuisme. Tot i això, les preferències del professorat compten molt poc en aquest sistema educatiu que, com dirien els constitucionalistes, «ens hem donat», i la batalla es decidirà lluny de la sala de professorat.

Em va saber greu que immediatament després d’acabar ja vaig sentir rumors malintencionats que acusaven la candidatura favorita de presentar-se només per interès personal. Alguns no saben perdre; normalment són els que tampoc no saben guanyar.

Bosses de plàstic? “Vade retro, Satanàs!”, ens diu la consciència ecologista que hem anat desenvolupant. Tanmateix, es veu que l’inventor de les bosses de plàstic, un senyor suec que es deia Thulin, estava molt preocupat per qüestions ambientals i en realitat va concebre-les per salvar les vides de molts arbres.

Per entendre bé aquesta aparent contradicció, ens hem de situar a finals dels anys 1950. Com es comprava llavors? Per comptes de bosses de plàstic, la majoria de la gent (al menys a Suècia) feia servir bosses de paper, per la qual cosa s’havien de tallar molts arbres i fer-ne paper. El senyor Thulin va pensar que si creava un tipus de bossa tan lleugera com el paper però molt més resistent i que pogués durar temps encara que es fes servir molt, la gent les faria servir i no caldria tallar més arbres per fabricar bosses de paper.

El problema amb què no va comptar el senyor Thulin va ser que la gent faria servir les bosses de plàstic de la mateixa manera que les de paper, és a dir, les llençava un cop les havia utilitzades un cop. L’enginyer suec sempre anava a comprar amb la seva bossa de plàstic doblegada a la butxaca i la feia servir una i altra vegada, però els seus coetanis van trobar que era més fàcil tirar les bosses de plàstic després de cada ús i per mala sort s’hi van acostumar.

I encara estem mirant de corregir aquest desgavell.

Avui he sabut que tal dia com avui fa una pila d’anys es va inaugurar un lloc on vaig passar moltes estones dels primers anys de la meva vida: la guarderia de la Coma Cros. Es veu que es va inaugurar tal dia com avui fa 65 anys, el 1954!

L’edifici es va rehabilitar ja fa uns anys i ara és una residència d’avis que es diu Les Vetes. Ja seria bo que també hi passés els darrers anys de la meva vida! No se sap mai…

El fet que els recursos dels governs per distreure la gent hagin passat de les lluites de gladiadors als partits de futbol em fa pensar, a vegades, que la humanitat ha avançat molt en els últims 2000 anys. Tanmateix, hi ha alguna cosa d’animal en nosaltres que encara fa que ens sentim impel·lits a cometre, que no puguem evitar de cometre, les barbaritats més espantoses.

No sé per què però quan penso això de seguida em ve al cap l’anomenada Massacre del dia de Sant Bartomeu, que va deixar patent la persistència d’aquest caràcter animal, però encara és més recent la Nit dels Vidres Trencats i tota la maquinària que els nazis van crear per eliminar la gent que no consideraven prou «humana»; ves quina ironia! Fa pocs anys, les matances de tutsis i hutus a Àfrica central van actualitzar aquesta mena de gen bestial que encara portem a dins, i en els Balcans es va demostrar que els europeus podem arribar a ser tan salvatges com qualsevol.

Comparo aquestes matances amb el Mobile World Congress o el projecte StarLink o les últimes novetats digitals i veig tan clar el contrast entre el progrés tècnic, imparable, i l’evolució diem-ne ètica de l’espècie, indolent i parsimoniosa per dir-ne alguna cosa, que no puc deixar de pensar que anem coixos, que la “humanitat” no és encara més que un objectiu que encara no hem assolit. Som homo sapiens, potser sí, però encara no pas homo homo.

Bé, res, cabòries que em vénen al cap avui que he llegit aquest article de la universitat de València.

Quan veig alguna cosa interessant i no tinc temps per dedicar-hi procuro guardar-la al Telegram en forma de missatge adreçat a mi mateix. Trobo que és una manera senzilla i ràpida de guardar material en un calaix fàcilment accessible que obro quan tinc temps. Avui, però, em sembla que m’he buscat massa feina.

Primer he guardat la pàgina que ElNacional.cat edita en anglès. He pensat que podria fer servir el material per alguna classe, només que abans d’utilitzar-lo he de trobar temps per llegir-lo.

Després he ensopegat amb un article d’ElDiario.es en què es parla dels esforços que fan alguns sectors de l’església catòlica espanyola per deixar enrere el llast que representa una part important de la seva elit, uns bisbes ancorats en el passat franquista que no permeten que el papa Francesc tiri endavant algunes polítiques que diuen que són progressistes. Jo poso en dubte tot el que ve de l’Església, retros i progres per igual, però voldria llegir l’article i potser enviar-lo a la meva parella. Potser ella hi trobarà alguna cosa interessant.

A la tarda he llogat un cotxe per la setmana que ve perquè volem anar a passar uns dies a muntanya. He guardat al Telegram el contracte i les condicions de lloguer.

I al vespre encara he desat un article que a primer cop d’ull m’ha semblat molt interessant. És una anàlisi de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que ha fet en Jordi Martí Monllau.

Ahir no vaig anar al debat sobre educació i no sé si algú va parlar del benefici que cada vegada més tenen les escoles concertades. Ja està bé que hi guanyin diners, és el seu negoci, però no pas que sigui a costa de rebre diners públics que s’haurien d’invertir en escola pública.

La meva gent, el meu poble. El diari dóna veu a la Cris: “El pla educatiu és un projecte de ciutat més que de partits”.