Bloc de notes

Avui hi ha hagut l’últim claustre del curs, que ha servit per acabar de tancar els calaixos que quedaven mig oberts o amb algun informe mig escrit. També per anunciar públicament la jubilació d’en Robert i la meva.

Davant la jubilació sento una barreja d’emocions que em vénen per la part personal i també per la social, si és que ho puc dir així. El primer sentiment és d’incredulitat: encara no acabo de creure’m que no cal que treballi mai més per tenir un sou a final de mes. El segon és de gratitud a la societat que em fa aquest tracte. Em sento molt afortunat d’haver nascut al tros de món que m’ha tocat i d’haver tingut uns pares i avis i en general conciutadans més grans que jo que han lluitat perquè jo i altra gent com jo puguem gaudir d’aquest dret. Hi ha molta altra gent que haurà de treballar fins a ser més gran que jo i encara no cobrarà tant com la meva pensió, sobretot en altres indrets del món però també aquí mateix.

També per això mateix em sento en deute: aquesta pensió no és pas perquè sí, no és pas per la generositat de les elits dirigents. A la societat on m’ha tocat néixer i on he triat de viure s’ha arribat a un pacte que permet de cobrar sense haver de treballar quan s’arriba a una edat determinada. Aquest acord diu que tu t’estàs uns anys de la teva vida treballant i part del teu esforç, dels teus impostos, se’ls queda l’Estat i els inverteix en un bé comú, i que quan siguis gran seràs tu que gràcies als impostos que paguen els altres podràs gaudir de cures i atencions que la societat procurarà per a tu en retorn dels serveis prestats. Dit així sembla molt clar però com es poden calcular de manera justa aquests serveis prestats? Per anys treballats? Per la feina feta? Feina a quins àmbits i amb quins assoliments? Feina en entitats útils socialment? Quines feines i per què unes sí i altres no tant? I per què jo puc gaudir de la jubilació pagada mentre altres conciutadans no poden encara que potser hagin treballat més temps que no pas jo? O que les seves feines hagin tingut més impacte social que no pas la meva?

Sigui com sigui, el premi, la pensió, no és pas pel que estic o estem fent ara mateix sinó gràcies als nostres pares, avis i besavis. Van ser ells que van lluitar a les trinxeres contra el feixisme, que van fer vagues per no haver de treballar més de vuit hores cada dia, que van lluitar a les barricades i van passar gana perquè les nenes de 10 o 12 anys no haguessin de treballar a les fàbriques. És a tots ells a qui estic agraït i amb qui em sento en deute.

Avui, doncs, no he pas anat al claustre. Em fa vergonya que m’aplaudeixin per haver fet la feina que m’agrada fer i per la qual he cobrat. Tampoc no estic segur d’haver-la fet com cal, però això ja és una altra història. En qualsevol cas, quan la MJ sàpiga que no he anat al claustre em dirà que sóc un malagraït i que estic privant els meus amics, o gent que m’aprecia, d’expressar la seva gratitud o reconeixement a la feina compartida durant tants anys. Jo penso que no mereixo cap honor pel fet d’haver fet la feina que jo mateix he triat de fer.

Aquest matí, doncs, per comptes d’embarbussar-me davant un públic fàcil, de plorar d’emoció o rebre abraçades, aplaudiments o reconeixements immerescuts, m’he estimat més de fer una volta per les Gavarres i ho he aprofitat per afegir algunes fotos a una ruta que tinc penjada. Destacaria un parell de coses de la ruta. Una, el pilonet de suro que alguna colla de bosquetans deu haver amuntegat després d’haver recollit unes quantes escorces. No n’havia vist mai cap de tan gran.

I segona, les restes d’un senglar que he trobat a la via verda entre Monells i Madremanya:

A altres pedalades he trobat tota mena d’animals vius i morts a la vora de camins i pistes, des de cabirols a teixons passant per conills, àligues i eriçons, però és el primer senglar mort que trobo tan a prop del camí. Alguns dels seus conciutadans salvatges n’han fet un bon tec.

Així, doncs, aquest darrer dia oficial de feina ha esdevingut el primer dia d’un estiu que -espero- durarà anys.

Això s’acaba. Caldrà trobar una altra rutina. La trobaré.

Caiac al Ter per celebrar el final de curs.

Feu confiança a aquests adolescents i veureu quantes coses es poden fer al riu a més a més de palejar.

Vivim ben a prop del riu però uns quants d’aquests joves tot just avui han descobert aquest espai que tenen al costat de casa. Espero que sigui un primer pas perquè a partir d’ara hi vinguin de tant en tant, potser sovint.

Si comencen a passar-hi una part del seu temps lliure potser els més curiosos i inquiets d’aquests adolescents el voldran conèixer més bé, i qui sap si cuidar-lo i fins i tot estimar-lo!

El Dia de la Terra va ser abans d’ahir, 5 de juny, però ha estat avui que una gentada menuda s’han presentat a la plaça del teatre per vestir la cúpula invertida amb uns plàstics desfilats i han llançat ampolles, brics i pots a la basseta que l’envolta.

Tot seguit han fer conèixer el seu eslògan, “Ajudem el planeta. Ho podem aconseguir” i se n’han anat a cantar a alguna aula o al pati.

Tranquil·litat, que demà al matí algun escombriaire (conscienciat, això sí), calçat amb botes d’aigua i armat amb un salabret recollirà tot aquest desendreç i amb una mica de sort se l’endurà a la deixalleria o ho abocarà a algun contenidor.

Sí, suposo que les provocacions funcionen i fan això, provocar reaccions. No tinc clar quines, però. Entenc que la intenció de les mestres que acomboiaven la mainada era fer entendre als infants la importància del reciclatge, i també fer-ho veure a la gent que passegi i vegi el merder. De passada, que la mainada s’ho passi bé. Em pregunto si no hauria fet el mateix efecte anar a passejar per les deveses i recollir amb cura les bosses, llaunes, papers i burilles que hi haguessin trobat. Potser no s’ho haurien passat tan bé però, per altra banda, haurien evidenciat que una mica d’esforç i sacrifici pot compensar la deixadesa dels que se’n refoten tant del planeta com dels seus conciutadans, i també que aquest esforç necessari seria menys feixuc si hi hagués més consciència ambiental.

No sé si encara es fa així però fa molts anys, quan estava estudiant a l’Autònoma, estaves obligat a triar algunes assignatures de carreres diferents de la que estaves cursant. Trobo que era una bona manera d’obrir la ment i una oportunitat de conèixer alguna cosa més enllà del camí que hem decidit de seguir. Així va ser com vaig tenir la sort de poder entrar a les classes d’en Modest Prats, per exemple, i d’un llavors jove Albert Rossich.

Recordo això aquests dies que encara estem endreçant les capses que vam portar de la casa de la plaça de la Vila perquè avui he ensopegat amb un llibre que en el seu moment em va impactar: el de “Los lugbara” d’en Middleton. Més que no pas un  llibre era un piló de pàgines mecanografiades i grapades. Ens el va fer llegir una altra de les professores que vaig tenir el privilegi de conèixer pel fet de cursar matèries externes a les de la meva carrera, en aquest cas Antropologia: la Teresa San Román. La Teresa va passar molts anys estudiant el poble gitano però els seus interessos intel·lectuals depassaven de llarg les comunitats romanís amb qui va conviure. En guardo un bon record; ens va ensenyar les beceroles de l’estudi de la cultura amb rigor i empatia (i a més em va posar molt bona nota! 😅)

Aquests dies estic intentant que els meus alumnes es treguin mandra i vergonya del damunt i xerrin una mica en anglès a base de chatting about healthy lifestyles i sobretot de healthy food, tant els de primer com els de segon, i ara pensava en ells mentre estava passant per la paella aquests espàrrecs que ens cruspirem per sopar.

Aquest vespre també aprofitarem una mica d’arròs amb pèsols que va sobrar d’ahir i un ou solitari que ja fa massa temps que és a la nevera i cal consumir abans no es faci malbé.

Dos caràcters forts, un d’evident i l’altre latent, han xocat avui a la reunió de departament que en X havia convocat per parlar d’hores i competències.

El conflicte és més personal que laboral i ve de lluny. El menyspreu d’en X cap a la J ha arribat massa lluny i ella ha esclatat. Els altres quatre ens ho miràvem entre sorpresos i dolguts. La directora n’ha estat finalment posada al corrent.

Ja fa dies que vaig acabar aquest llibre i encara no havia tingut temps d’escriure’n quatre ratlles. Tampoc no estava d’humor per fer-ho, aquesta és la veritat, i avui només en vull transcriure unes línies tot i que el llibre dona per a molt. Se’n pot comentar tant la pràctica política que hi surt reflectida com la idea d’Espanya que se’n deriva com la literatura que s’hi comenta com el mateix Pla com mil coses diferents, però ara només vull transcriure’n una collonada (?) sobre educació (?).

En Pla i un amic seu passegen i parlen de com l’amic educa els seus fills:

-Els he canviat l’educació -em diu el meu amic amb vivacitat-. Vivim una època, ens trobem en un país, les coses tenen una tendència a endurir-se de tal manera, que cal preparar-se a tot el que pugui venir.

-¿Considera una indiscreció -li pregunto- demanar-li quins són els principis sobre els quals es basa el seu nou sistema educatiu?

– Els comprendrà perfectament -em respon-. Primer els faig aprendre idiomes, perquè crec que convé que els meus fills sàpiguen demanar diners a la major quantitat possible d’éssers humans i donant les màximes facilitats a aquests éssers.

-Em sembla ben orientat.

-El meu segon principi consisteix a fer-los aprendre de tocar un instrument portàtil, ocarina, flauta, violí, clarinet o harmònica, perquè no se sap mai quines necessitats bàsiques es poden tenir…

-El principi em sembla excel·lent.

-Finalment, el meu sistema comporta uns exercicis pràctics. De vegades reuneixo els meus cinc fills a casa i tiro un duro a l’aire. Si el duro arriba a terra sense que cap d’ells l’hagi copsat, els poso a pa i aigua i no els deixo sortir.

-Em permet una pregunta? -li dic.

-Les que vulgui.

-Els ha hagut de castigar gaire sovint?

-Per ara mai! Copsen la moneda amb una lleugeresa sorprenent.

-Els seus fills aniran endavant.

-Ho espero. El meu sistema educatiu és excel·lent pels temps que vivim. Forma la joventut…

Ens acomiadem -per la meva part, encantat.

Aquesta és l’etiqueta que ens descriu més bé, ho tinc clar. El procés va fer veure a molta gent (sobretot als primers anys) l’espoli econòmic a què ens sotmet el fet d’estar sota l’Administració espanyola, però trobo que no es va fer prou èmfasi en la colonització lingüística que, de fet, és el que interessa més a Espanya perquè justament la llengua és el que ens en diferencia i per tant deixa més clar que no som el que ells són i volen que siguem, espanyols.

El processisme va intentar el que ara es diu “eixamplar la base” amb la relativització de l’ús de la llengua. Alguns creien que d’aquesta manera la idea d’independència no trobaria tanta resistència entre la immigració espanyola i la seva descendència. Aquesta manera que a vegades tenen alguns independentistes de veure les famílies espanyoles que van immigrar a Catalunya en un sol paquet i a més aliena o contrària als interessos de Catalunya, a part de ser errònia, és contraproduent.

Van haver-hi moltes famílies andaluses, murcianes o aragoneses que van arribar aquí al llarg del segle XX i van tenir clar que arribaven a terra estrangera; ho van respectar i van mirar d’aprendre la llengua del país. Molts altres, però, i això també és veritat, van arribar aquí amb la mateixa mentalitat que els ianquis del segle XIX que anaven a colonitzar el far west: eixamplar el seu país, espanyolitzar Catalunya. De fet, és el que se li va escapar de dir al ministre Wert en aquella famosa intervenció al Congrés.

El fet potser no es mereix aquest títol de sèrie televisiva però la colla de covards que han preferit esbotzar la porta de l’institut per emportar-se gairebé un centenar de portàtils per comptes d’atrevir-se a atracar un banc ens han fet molt de mal. Més que a nosaltres, a la mainada i les seves famílies. Ara troben un altre obstacle en la seva cursa per deixar enrere una anguniosa precarietat de recursos que sovint es combina amb una existència desesperadament desestructurada.

Per postres, alguns grups han hagut de suspendre classes (almenys les d’avui) perquè algunes aules han quedat inutilitzades entre el merder que ens hi hem trobat (portes esbotzades, armaris esqueixats, vitrines trencades, taules i cadires apilonades sembla que a cops) i l’anàlisi que hi han de fer els Mossos.

Sento companys que diuen que és cosa de professionals. Potser sí però ho poso en dubte; jo crec que sí que sabien què feien però en canvi no sabien on anaven: no coneixien pas l’institut perquè haurien pogut robar molts més ordinadors amb la meitat de la feina que van haver de fer per obrir tots i cadascun dels lockers dels alumnes que van haver d’obrir per endur-se’n els portàtils.

Em feia mandra anar a Barcelona aquesta Diada però hi he anat perquè crec que és el que havia de fer, tot i que he de confessar que he fet tard per assistir a la concentració dels CDR als Jardinets de Gràcia. Com que ho tenia lluny i vist que no hi arribava a temps i encara era aviat per anar a la mani gran, i com que he dut el llibre que estic llegint, he anat a seure en una terrassa per acabar-lo mentre esperava la tarda.

La MJ i les nenes s’han quedat a casa, aquesta lluita no és la seva. O aquesta manera de lluitar. Jo, simplement, crec que s’hi ha de ser perquè crec en la constància. Hi ha hagut molta més gent de la que preveia i estic content perquè sembla que la majoria no oblida tan fàcilment com els líders polítics es pensen o voldrien. Per cert, hi ha hagut un moment en què he coincidit al carrer amb l’Oriol Junqueras i he estat testimoni d’una bona xiulada/esbroncada que li han dedicat.

Em sap greu per ell des del punt de vista personal però penso que políticament s’ho mereix. Ell i tota la plana major del seu partit ens volen fer creure que l’1 d’Octubre o no va existir o la vam cagar quan en realitat va ser un dels dies més clarament victoriosos que recordo haver viscut en el meu país.

Tornant al llibre, però, deia que per fer temps fins a l’hora de començar la mani m’he assegut en una taula i he acabat el que estava llegint: “El càstig”, d’en Guillem Sala.

La primera impressió que em va fer aquest llibre va ser molt dolenta. Més ben dit, la segona impressió, perquè la primera va ser fruit de llegir-ne extractes de ressenyes de diversos diaris i revistes literàries que hi ha a la solapa del llibre, i va ser sorprenentment bona. Sorprenentment perquè no havia sentit mai a parlar de l’autor (que després ha resultat que havia fet classe a la Maria) i tot i això les crítiques el deixen pels núvols.

Quan he començat a llegir el llibre, doncs, la impressió ha estat molt dolenta per una raó: no m’agrada gens que en una novel·la catalana els personatges parlin en castellà. Ja sé que és la llengua habitual de la majoria de la gent que viu a Catalunya però normalitzar el castellà en un llibre en català em sembla que és acceptar el resultat d’una imposició.

Després ha resultat que no pas tots els personatges parlen sempre en castellà, d’acord, però hi ha una cosa que potser és pitjor: el narrador fa servir repetidament castellanismes o escriu directament en castellà. Probablement dirà que això dóna autenticitat a la narració i la fa més versemblant, més propera a la realitat del carrer, però és que es tracta justament d’una realitat que és el resultat d’una imposició, la conseqüència de ser una colònia espanyola, i jo crec que és precisament contra aquesta normalització que hem de lluitar.

Dit això, la història del llibre em sembla molt bona i a més entra de ple en el que és el meu àmbit laboral. Aviam si demà en parlo més.

Suposo que aquests dies podrien tenir aquest títol perquè ara sí que es veu el començament de curs aquí mateix i tothom està apretant el pedal del gas a la línia de sortida. Avui vinga papers, demà fot-li dos claustres, dilluns presentacions i dimarts inici de curs.

“Setembre de nervis” també seria un títol ben escaient. Aquestes són les setmanes mes estranyes de l’any, amb les vacances encara fresques en el record (ah, el riu, la Vall d’Aran, el País Basc…), els problemes d’aterratge a la feina (on vam acabar l’any passat?, com es deien els nens?…), els canvis a la rutina diària (i aquest any encara més amb la la MJ treballant de bon principi, la P estudiant a Barcelona…), la pressió per tenir-ho tot a punt per començar de seguida…

Avui he participat a la primera reunió del nou curs. L’estiu ha passat volant i ja em trobo en el que pot ser el meu últim curs a l’institut. No puc evitar la sensació d’estar fent cada petita cosa per última vegada.

Hi ha alguns companys que ja eren aquí el curs passat (l’Ariadna, la Joana, en Xavi) però la Blanca ha canviat de centre i la Raquel està de baixa; bona sort a totes dues! Han arribat l’Anna i la Rosa. Espero que continuï el bon amibient que vivíem l’any passat.

També avui, abans d’anar a dormir he llegit un article que dona la raó a tots aquells que fa temps ens oposàvem al desenvolupament de la xarxa de trens ràpids espanyola, tant pel malbaratament de recursos que suposa com per la ideologia centralista que posa de manifest.

“Los siete magníficos” en versió de 2016, molt bé. M’ha agradat però és massa llarga per passar-la sencera a la mainada tot i que m’ha sorprès trobar-hi al menys un tema interessant que donaria per parlar-ne a classe: la diversitat d’origens dels set protagonistes.

El procés de les colònies d’aquest estiu avança. Ja he rebut la confirmació d’onze nois i noies, la qual cosa és un èxit perquè em pensava que no passaríem de mitja dotzena. Faré unes quantes trucades més.

Per altra banda, l’E ha començat amb les piragües i sembla que li va de meravella. No tan sols li agrada sinó que està canviant el caràcter: de tant en tant somriu i ja no fa mala cara per a tot! Comprovat: a l’adolescència va bé activitat física per esbargir-se, I sobretot ella, que és molt més física que no pas la seva germana, o m’ho sembla; fa temps fantasiejava amb ser professora d’Educació Física de gran.

Temps de vacances i relax per a tothom. Fins i tot en Nus es relaxa al seu cistell de paper, un dels més grans que va fer la MJ amb pàgines de diaris i revistes ja llegits i una mica de cola. Per cert, ara fa temps que no en fa cap.