Bloc de notes

Ja fa dies que vaig acabar aquest llibre i encara no havia tingut temps d’escriure’n quatre ratlles. Tampoc no estava d’humor per fer-ho, aquesta és la veritat, i avui només en vull transcriure unes línies tot i que el llibre dona per a molt. Se’n pot comentar tant la pràctica política que hi surt reflectida com la idea d’Espanya que se’n deriva com la literatura que s’hi comenta com el mateix Pla com mil coses diferents, però ara només vull transcriure’n una collonada (?) sobre educació (?).

En Pla i un amic seu passegen i parlen de com l’amic educa els seus fills:

-Els he canviat l’educació -em diu el meu amic amb vivacitat-. Vivim una època, ens trobem en un país, les coses tenen una tendència a endurir-se de tal manera, que cal preparar-se a tot el que pugui venir.

-¿Considera una indiscreció -li pregunto- demanar-li quins són els principis sobre els quals es basa el seu nou sistema educatiu?

– Els comprendrà perfectament -em respon-. Primer els faig aprendre idiomes, perquè crec que convé que els meus fills sàpiguen demanar diners a la major quantitat possible d’éssers humans i donant les màximes facilitats a aquests éssers.

-Em sembla ben orientat.

-El meu segon principi consisteix a fer-los aprendre de tocar un instrument portàtil, ocarina, flauta, violí, clarinet o harmònica, perquè no se sap mai quines necessitats bàsiques es poden tenir…

-El principi em sembla excel·lent.

-Finalment, el meu sistema comporta uns exercicis pràctics. De vegades reuneixo els meus cinc fills a casa i tiro un duro a l’aire. Si el duro arriba a terra sense que cap d’ells l’hagi copsat, els poso a pa i aigua i no els deixo sortir.

-Em permet una pregunta? -li dic.

-Les que vulgui.

-Els ha hagut de castigar gaire sovint?

-Per ara mai! Copsen la moneda amb una lleugeresa sorprenent.

-Els seus fills aniran endavant.

-Ho espero. El meu sistema educatiu és excel·lent pels temps que vivim. Forma la joventut…

Ens acomiadem -per la meva part, encantat.

Aquesta és l’etiqueta que ens descriu més bé, ho tinc clar. El procés va fer veure a molta gent (sobretot als primers anys) l’espoli econòmic a què ens sotmet el fet d’estar sota l’Administració espanyola, però trobo que no es va fer prou èmfasi en la colonització lingüística que, de fet, és el que interessa més a Espanya perquè justament la llengua és el que ens en diferencia i per tant deixa més clar que no som el que ells són i volen que siguem, espanyols.

El processisme va intentar el que ara es diu “eixamplar la base” amb la relativització de l’ús de la llengua. Alguns creien que d’aquesta manera la idea d’independència no trobaria tanta resistència entre la immigració espanyola i la seva descendència. Aquesta manera que a vegades tenen alguns independentistes de veure les famílies espanyoles que van immigrar a Catalunya en un sol paquet i a més aliena o contrària als interessos de Catalunya, a part de ser errònia, és contraproduent.

Van haver-hi moltes famílies andaluses, murcianes o aragoneses que van arribar aquí al llarg del segle XX i van tenir clar que arribaven a terra estrangera; ho van respectar i van mirar d’aprendre la llengua del país. Molts altres, però, i això també és veritat, van arribar aquí amb la mateixa mentalitat que els ianquis del segle XIX que anaven a colonitzar el far west: eixamplar el seu país, espanyolitzar Catalunya. De fet, és el que se li va escapar de dir al ministre Wert en aquella famosa intervenció al Congrés.

El fet potser no es mereix aquest títol de sèrie televisiva però la colla de covards que han preferit esbotzar la porta de l’institut per emportar-se gairebé un centenar de portàtils per comptes d’atrevir-se a atracar un banc ens han fet molt de mal. Més que a nosaltres, a la mainada i les seves famílies. Ara troben un altre obstacle en la seva cursa per deixar enrere una anguniosa precarietat de recursos que sovint es combina amb una existència desesperadament desestructurada.

Per postres, alguns grups han hagut de suspendre classes (almenys les d’avui) perquè algunes aules han quedat inutilitzades entre el merder que ens hi hem trobat (portes esbotzades, armaris esqueixats, vitrines trencades, taules i cadires apilonades sembla que a cops) i l’anàlisi que hi han de fer els Mossos.

Sento companys que diuen que és cosa de professionals. Potser sí però ho poso en dubte; jo crec que sí que sabien què feien però en canvi no sabien on anaven: no coneixien pas l’institut perquè haurien pogut robar molts més ordinadors amb la meitat de la feina que van haver de fer per obrir tots i cadascun dels lockers dels alumnes que van haver d’obrir per endur-se’n els portàtils.

Em feia mandra anar a Barcelona aquesta Diada però hi he anat perquè crec que és el que havia de fer, tot i que he de confessar que he fet tard per assistir a la concentració dels CDR als Jardinets de Gràcia. Com que ho tenia lluny i vist que no hi arribava a temps i encara era aviat per anar a la mani gran, i com que he dut el llibre que estic llegint, he anat a seure en una terrassa per acabar-lo mentre esperava la tarda.

La MJ i les nenes s’han quedat a casa, aquesta lluita no és la seva. O aquesta manera de lluitar. Jo, simplement, crec que s’hi ha de ser perquè crec en la constància. Hi ha hagut molta més gent de la que preveia i estic content perquè sembla que la majoria no oblida tan fàcilment com els líders polítics es pensen o voldrien. Per cert, hi ha hagut un moment en què he coincidit al carrer amb l’Oriol Junqueras i he estat testimoni d’una bona xiulada/esbroncada que li han dedicat.

Em sap greu per ell des del punt de vista personal però penso que políticament s’ho mereix. Ell i tota la plana major del seu partit ens volen fer creure que l’1 d’Octubre o no va existir o la vam cagar quan en realitat va ser un dels dies més clarament victoriosos que recordo haver viscut en el meu país.

Tornant al llibre, però, deia que per fer temps fins a l’hora de començar la mani m’he assegut en una taula i he acabat el que estava llegint: “El càstig”, d’en Guillem Sala.

La primera impressió que em va fer aquest llibre va ser molt dolenta. Més ben dit, la segona impressió, perquè la primera va ser fruit de llegir-ne extractes de ressenyes de diversos diaris i revistes literàries que hi ha a la solapa del llibre, i va ser sorprenentment bona. Sorprenentment perquè no havia sentit mai a parlar de l’autor (que després ha resultat que havia fet classe a la Maria) i tot i això les crítiques el deixen pels núvols.

Quan he començat a llegir el llibre, doncs, la impressió ha estat molt dolenta per una raó: no m’agrada gens que en una novel·la catalana els personatges parlin en castellà. Ja sé que és la llengua habitual de la majoria de la gent que viu a Catalunya però normalitzar el castellà en un llibre en català em sembla que és acceptar el resultat d’una imposició.

Després ha resultat que no pas tots els personatges parlen sempre en castellà, d’acord, però hi ha una cosa que potser és pitjor: el narrador fa servir repetidament castellanismes o escriu directament en castellà. Probablement dirà que això dóna autenticitat a la narració i la fa més versemblant, més propera a la realitat del carrer, però és que es tracta justament d’una realitat que és el resultat d’una imposició, la conseqüència de ser una colònia espanyola, i jo crec que és precisament contra aquesta normalització que hem de lluitar.

Dit això, la història del llibre em sembla molt bona i a més entra de ple en el que és el meu àmbit laboral. Aviam si demà en parlo més.

Suposo que aquests dies podrien tenir aquest títol perquè ara sí que es veu el començament de curs aquí mateix i tothom està apretant el pedal del gas a la línia de sortida. Avui vinga papers, demà fot-li dos claustres, dilluns presentacions i dimarts inici de curs.

“Setembre de nervis” també seria un títol ben escaient. Aquestes són les setmanes mes estranyes de l’any, amb les vacances encara fresques en el record (ah, el riu, la Vall d’Aran, el País Basc…), els problemes d’aterratge a la feina (on vam acabar l’any passat?, com es deien els nens?…), els canvis a la rutina diària (i aquest any encara més amb la la MJ treballant de bon principi, la P estudiant a Barcelona…), la pressió per tenir-ho tot a punt per començar de seguida…

Avui he participat a la primera reunió del nou curs. L’estiu ha passat volant i ja em trobo en el que pot ser el meu últim curs a l’institut. No puc evitar la sensació d’estar fent cada petita cosa per última vegada.

Hi ha alguns companys que ja eren aquí el curs passat (l’Ariadna, la Joana, en Xavi) però la Blanca ha canviat de centre i la Raquel està de baixa; bona sort a totes dues! Han arribat l’Anna i la Rosa. Espero que continuï el bon amibient que vivíem l’any passat.

També avui, abans d’anar a dormir he llegit un article que dona la raó a tots aquells que fa temps ens oposàvem al desenvolupament de la xarxa de trens ràpids espanyola, tant pel malbaratament de recursos que suposa com per la ideologia centralista que posa de manifest.

“Los siete magníficos” en versió de 2016, molt bé. M’ha agradat però és massa llarga per passar-la sencera a la mainada tot i que m’ha sorprès trobar-hi al menys un tema interessant que donaria per parlar-ne a classe: la diversitat d’origens dels set protagonistes.

El procés de les colònies d’aquest estiu avança. Ja he rebut la confirmació d’onze nois i noies, la qual cosa és un èxit perquè em pensava que no passaríem de mitja dotzena. Faré unes quantes trucades més.

Per altra banda, l’E ha començat amb les piragües i sembla que li va de meravella. No tan sols li agrada sinó que està canviant el caràcter: de tant en tant somriu i ja no fa mala cara per a tot! Comprovat: a l’adolescència va bé activitat física per esbargir-se, I sobretot ella, que és molt més física que no pas la seva germana, o m’ho sembla; fa temps fantasiejava amb ser professora d’Educació Física de gran.

Temps de vacances i relax per a tothom. Fins i tot en Nus es relaxa al seu cistell de paper, un dels més grans que va fer la MJ amb pàgines de diaris i revistes ja llegits i una mica de cola. Per cert, ara fa temps que no en fa cap.

Doncs resulta que ens han aprovat totes les sol·licituds per anar de colònies aquest estiu! La pega és que ja hem acabat el curs i ara serà un problema contactar amb les famílies. I tinc fòbia a la paperassa, sí.

Si tot va bé seran la setmana del 19 de juliol i a Planoles.

Estan dirigides a alumnes de centres de màxima complexitat, com han etiquetat el nostre i com han fet amb tots els públics de Salt, i algú podria haver pensat que si ja és difícil contactar amb les famílies durant el curs, encara ho és més fer-ho quan nois i noies ja no vénen a classe i han començat vacances.

Les ajudes vénen gràcies al Fons Social Europeu però el Ministerio no es cansa d’insistir que les comunicacions amb les famílies han de portar el seu logo. “Competències plenes en Educació”, diuen que diu l’Estatut. Ha!

La setmana que ve comencen uns torns de colònies que s’han organitzat expressaments per a alumnes de centres que porten l’etiqueta “de màxima complexitat” com el nostre. Vam demanar que els nostres nois i noies de 2ESO hi puguéssin anar però a data d’avui, 18 de juny, encara no ens n’han dit res.

El problema és que les hores lectives d’aquest curs ja s’han acabat i l’alumnat ja no ve a l’institut a no ser que hagin de recuperar alguna matèria. A vegades sembla que l’Administració s’esforci a fer les coses més difícils; no serà pas fàcil contactar amb totes les famílies becades perquè signin autoritzacions, permisos i formularis.

Entenc que és una altra de les complicacions que ha comportat la pandèmia. M’imagino que al Dpt d’Educació no han gosat tirar endavant aquestes estades lingüístiques fins que no han estat mínimament segurs de poder fer trobades, sortides i excursions amb mainada procedents de moltes localitats diferents, i que això ha endarrerit tant la decisió que s’ha produït quan ja s’han acabat les hores lectives. Vull pensar això i que han fet el que han pogut.

Aquest últim dia abans de vacances hem anat amb mig centenar de galifardeus a St Pere de Rodes. Sempre m’han fascinat les roques i pedres del cap de Creus i encara més les del monestir. El paisatge té una força… tel·lúrica (?) que m’omple i em carrega d’energia. I el monestir i el poble són dels pocs llocs que conec que em fan sentir, sentir realment dintre meu, Història. La gent que va viure entre aquestes parets deu haver deixat alguna mena d’empremta a l’aire que ha perdurat tots aquests segles. No sé com explicar-ho amb altres paraules.

I estic content d’haver ensenyat aquest tros de país a una colla que no hi haurien pas vingut mai ni probablement hi tornaran. I tant de bo que m’equivoqui.

Per sopar m’he ficat a la cuina i he col·laborat a fer la quiche, que és un plat que ens agrada a tots. La MJ ha fet la massa, jo el farcit i ens hem llepat els dits.

Avui, tal i com s’havia dit des de la Conselleria, hem tornat a escoles i instituts. El virus encara volta per les aules però diuen que amb una bona ventilació el farem voleiar prou lluny per mantenir-nos sans i estalvis a recés del que pronostiquen els mals averanys.

Mentresta, o paral·lelament, el Departament ens ha procurat unes quantes proves PCR perquè els propis docents ens dediquem a furgar-nos el nas per veure què hi trobem, i en cas que hi hagi alguna cosa encomanadissa, passar la quarantena (la desena, de fet) a casa amb la nostra gent mentre els companys continuen escarrassant-se per complir la clàusula més important del contracte no escrit i mantenir el jovent lluny del carrer.

Aquesta setmana han arribat els portàtils que el generós Departament d’Educació regala a cada docent i a cada alumne a partir de 3eso (a primer cicle hauran d’esperar).

S’acosta un altre confinament? Les dades diuen que cada cop estem pitjor.

En Maradona. Avui s’ha mort i els diaris i noticiaris en van plens; n’han creat una icona i això els ha ajudat a vendre.

És una més d’aquelles persones de qui no sabria fer-ne una valoració objectiva perquè em genera sentiments físics importants i enfrontats. Sí, sentiments físics, no sé com expressar-ho. Vull dir que no és simplement que em caigui bé o malament sinó que el meu cos segrega alguna cosa que fa pair Maradona de tal manera que produeix plaer, literalment, com quan el veus jugar a la tele, i al mateix temps un rebuig gairebé dolorós quan hi veig drogues, males companyies, violència i excessos verbals. Pot haver estat moltes coses, algunes indiscutiblement bones, i també té un costat fosc que em causa rebuig.

Sempre passa que és difícil de separar l’obra de l’artista. Va ser un jugador extraordinari, potser el millor de la història del futbol, però també és un exemple d’inadaptació, del mal que fan les males companyies i un model a evitar pel que fa a la gestió tant de la fama com dels diners. No puc evitar de pensar en alguns dels meus alumnes, fills com ell de la penúria econòmica i sovint també de la dissort familiar.

Ei, veig que TV3 es posa les piles i aviat oferirà una sèrie sobre medi ambient i sostenibilitat, no sé si en la línia del Capità Enciam.

El Capità em va enganxar ja una mica gran (devia tenir més de vint anys) però sempre recordaré que “els petits canvis són poderosos”!