Bloc de notes

Demà serà l’últim dia en què estarem controlats i liitats per l’estat d’alarma decretat pel govern espanyol. Diuen que demà passat diumenge ja podrem voltar per on vulguem sense les restriccions que encara ara tenim, tot i que el malson encara no acabarà d’estar over: caldrà guardar una distància entre persones, caldrà portar mascareta si no ens podem allunyar de la gent, els locals tancats hauran de procurar que la clientela no s’apiloni…

Una cançó de fa un parell o tres d’anys, lluminosa, sana i alegre, que faré escoltar a la mainada que tinc a classe.

L’última vegada que vaig anar de casa a Palamós per Romanyà vaig fer fotos a obres d’art que em van cridar l’atenció, potser perquè no me les trobo cada dia; eren de la pagesia o de temps remots. En canvi, a la pedalada d’avui em fixo més en les maneres com els gavarrencs es guanyen o guanyaven la vida.

A les Gavarres sempre hi ha viscut gent i fins fa poc sempre s’hi havien pogut guanyar la vida amb el que donava la terra. L’exemple més emblemàtic són les alzines sureres i qui més qui menys, si hi ha passejat al juliol, hi ha vist pilons d’escorces acabades de pelar. Però també hi ha molta terra conreada, sobretot de cereals.

Miraré de fer un ruta per les Gavarres aquest juliol, i ha de ser al juliol perquè aquest mes és l’única època de l’any en què es poden pelar les alzines i treure’n la part baixa de l’escorça, el suro. En el Consorci de les Gavarres ofereixen rutes i visites guiades; serà qüestió d’apuntar-se a alguna.

Sempre m’han agradat els llibres, entre ells els còmics, i també les pel·lícules. La pel·lícula que es va fer a partir d’aquest còmic és un clàssic que els meus fills han vist mil vegades. Per això, perquè a ells els agrada tant la versió peli i perquè saben que a mi m’agraden els còmics i han pensat que és una manera de fer-me agradar el que diu l’argument, estic molt content que avui m’hagin fet el regal que m’han fet. Gràcies! Encara no m’havia llegit l’original i aquesta nit ho faré d’una tirada! (aquesta nit, al llit, amb un got de whisky a la tauleta, com en els vells temps). Gràcies a tots tres, P, A i MJ!

A més a més i per postres, sembla que avui wikiloc també ha pensat en el meu aniversari i m’ha regalat aquesta proposta per fer muntanya. Gràcies també!!!

Avui ha estat una pedalada d’exploració i descoberta. Al menys per a mi, això de la casa del Sobirà ha estat tot un descobriment. N’he llegit alguna cosa molt corrents i en diagonal, però es veu que la casa del Sobirà és una de les que té més tradició de Catalunya. Antigament les seves propietats s’estenien molts quilòmetres enllà; té capella pròpia i a la planta baixa hi ha l’hostal. Fins i tot sembla que el bandoler Joan de Serrallonga va deixar-s’hi veure i hi va protagonitzar “un fet molt conegut i recordat a la zona». Des de la casa es veu un paisatge imponent amb una vegetació més que frondosa, esponerosa, exuberant. En buscaré més informació, i també més rutes per aquesta zona.

Pel que fa a la pedalada, dues coses: el temps i el pendent. He sortit de Salt amb un xim-xim que de seguida s’ha fet pluja i al cap d’un moment xàfec, de manera que he hagut de parar per aixoplugar-me poc després de la Pilastra. Després ha afluixat fins que abans d’arribar a Bonmatí ja feia un sol radiant.

I la pujada des d’Osor, déu-n’hi-do! A més, el terra estava enfangat i el pendent, que ja és prou dret, s’ha fet més costerut per les contínues relliscades. Això sí: la baixada, fenomenal.

Un dels meus referents polítics, en Quim Arrufat, ha estat un temps retirat de la vida pública però la seva ment lúcida i inquieta no ha deixat de barrinar des de la discreció al servei del món que tant ell com nosaltres volem viure.

Ara torna amb més gent i fa una proposta per preparar el futur. Demana treballar sense presses, amb constància i coherència i havent fet reflexió i formació. Tant de bo el tornem a veure en primera línia. En parla en aquesta entrevista amb l’Andreu Barnils.

Aquests dies estem tancant l’avaluació de l’alumnat d’enguany. Quina tasca més difícil, aquesta d’avaluar!

Al mateix temps ha circulat per alguns grups de whatsapp un (altre) manifest sobre el món educatiu que ha donat peu a una bona reflexió al Casal. És difícil de copsar la complexitat i importància de l’avaluació, i més encara quan no pertanys a cap de les espècies que habiten algun dels planetes del Sistema Educatiu. La bona voluntat es dona per suposada; el bon criteri ja no tant.

Pujada (i tant que puja!) fins a Banyoles per Biert. Hi he trobat molt de fang per les pluges dels darrers dies però he arribat a l’estany per una ruta diferent de l’única que coneixia fins ara, que és el que volia (una ruta nova). És a dir: objectiu assolit!

Tot i això, voldria trobar algun altre itinerari no tan costerut, que segur que hi és.

PD 18 juliol 2021: la mateixa ruta d’anada canvia molt si no hi ha fang i la pista està en bones condicions. Have a look, please.

Mentrestant, en Julià de Jòdar ha publicat una altra de les seves bones reflexions a Vilaweb. Food for thought, que es diu.

Avui ha caigut una de les grues que fa temps que estan plantades entre els blocs del costat d’Espai Gironès (feia temps que les veia aturades). N’hi ha per explicar-ne moltes coses però trobo que el fil de piulets que la Mari-ETA té penjat públicament està prou bé i el transcric aquí perquè explica detalls que crec que val la pena de conèixer:

Aquesta obra fa anys que dura, concretament més de 10. L’Ajuntament de Salt li va renovar la llicència (construeixen amb la normativa antiga) fa aproximadament un parell d’anys. I fa uns quants anyets més, un alcalde de CiU li va permetre canviar el projecte original dividit en tres fases i en sòl residencial per dues fases residencials i una altra zona comercial amb hotel i tot.

Els ulls grossos o embenats de l’Ajuntament de Salt amb aquesta empresa constructora no es limiten als polítics. Davant hi ha la comisaria de la Policia Local que cada dia, i quan dic cada dia em refereixo a CADA DIA, permet que dos cotxes de l’empresa estacionin sobre la vorera. Mai han estat ni avisats ni multats ni retirats (i sí altres cotxes de tercers). Us poso exemples. Tinc més dies.

Durant els primers dies del COVID van aturar l’activitat però en reprendre-la els treballadors es passaven les mesures pel forro (ni una visita de la Policia Local ni de Protecció Civil, que cada dia veien l’obra 100 cops).

A les fotos també es pot apreciar que CAP TREBALLADOR utilitza el casc, tot i estar-hi obligats per normativa. Ni una visita dels inspectors del Departament de Treball en almenys dos anys.

I per què faig el fil? Doncs avui hi ha hagut un accident greu: ha caigut la grua!

Sort que pel que sembla no hi ha hagut ferits. Han aparegut els Bombers però només han fet posar una cinta i santes pasqües. Ni els tècnics de l’Ajuntament ni la Poicia Local han paralitzat l’obra, ni han demanat documentació, ni res de res. Els paletes han seguit treballant sense casc, el gruista ni sabem qui era en el moment de l’accident ni se li han fet presentar 

els papers de les revisions i inspeccions diàries ni res. I la grua segueix penjada de l’edifici… A mi m’ha costat 15 minuts trobar la normativa del RD 836/2003.

Farem alguna cosa o continuarem fent la vista grossa amb aquesta empresa a costa de possibles accidents o negligències més greus?

La vall de Sant Daniel és la part de les Gavarres que tenim més a prop de Salt i de tant en tant amb la meva parella o les nenes ens hi acostem per gaudir natura sense haver de fer gaires quilòmetres. Avui hi hem passejat entre la font dels Lleons i la font del Ferro, més o menys; tot plegat una mica passat per aigua però també entretingut i interessant com sempre. No m’havia fixat mai en els molts ruscs d’abelles que avui hi hem vist.

Passeig fins a Banyoles, volta a l’estany i tornada ràpida cap a casa. Ha anat bé que passés gairebé tota la ruta per carreteres i camins asfaltats perquè ha plogut bastant i hauria trobat fang pertot arreu si hagués passat per pistes.

És una ruta que he seguit moltes vegades per anar a Banyoles i ja va sent hora que en busqui una altra que no em faci empassar tant d’asfalt; avui m’ha anat bé per allò del fang però la veritat és que ja em té una mica avorrit (tot i que alguns paisatges són esplèndids). 

Tota una disjuntiva que ara és més viva i actual que mai per efecte dels canvis a la feina que ha comportat el confinament.

Jo sóc més de Moodle, que va arribar primer i a més és de codi obert. Crec que és molt complet i té moltíssimes funcions, moltes més de les que conec i necessito i potser fins i tot més que el Classroom. Per altra banda, és molt fàcil acostumar-se a l’entorn de Google, que és de fet el que fa servir el jovent, i per això per ells utilitzar el Classroom és gairebé continuar per inèrcia (= menys esforç, més fàcil). El Classroom és molt versàtil i amb moltíssimes prestacions perquè va acompanyat de tota la parafernàlia google, però no m’agrada que internet vagi convertint-se en un monopoli; a més, no m’acabo de refiar de les garanties de privacitat que Google diu que ofereix.

Dues coses més. Una, el preu; no sé quant li costa a l’institut o al Departament cadascuna de les dues opcions i això és una cosa que deu decantar la balança o com a mínim cal tenir en compte.

I dues, la conveniència d’utilitzar totes dues plataformes al mateix temps per comptes d’una de sola. Complica les coses o enriqueix les possibilitats d’aprenentatge?

Fins l’any passat Google Classroom era minoritari al claustre de professorat però aquest curs m’estic adonant que el nombre de gent que fa servir Moodle ha reculat i en el Classroom són molts més que abans; ara mateix no sé quina plataforma es fa servir més.

És una qüestió de probabilitats i a vegades s’encerta i a vegades no, ja ho entenc, què hi farem, però quina ràbia, avui, amb la predicció del temps. Ahir a la nit vaig renunciar a sortir aquest matí perquè vaig veure a la previsió que hi havia un 92% de probabilitats que plogués al matí, i no ha caigut ni una gota!

Les prediccions deuen ser difícils en aquesta època en què el clima està canviant. Tinc entès que la majoria, més que prediccions, són projeccions de dades recollides en el passat, de manera que (si és que és així) per força deuen sortir esbiaixades ara que el clima està canviant. El avis ja deien que el temps està boig i llavors encara no havia començat el canvi climàtic de debò!

Per altra banda, suposo que es deu comptar amb molts estudis que investiguen les causes d’aquest canvi. És a dir, si se sap que condicions concretes, per exemple la concentració de CO2 a l’atmosfera, afecten d’una manera determinada el clima, només deu caler introduir les dades disponibles de concentració de CO2 per afinar les prediccions. No hauria de ser pas tan difícil encertar més sovint! Potser si per comptes de gastar-se milions en construir AVEs i autovies que ens escurcen cinc minutets de viatge invertíssin en dotar com cal una agència meteorològica amb tots els ets i uts les prediccions serien més acurades.

En qualsevol cas, el fet és que ahir vaig fer cas de la predicció i avui m’he quedat amb un pam de nas i sense excursió en bici.

Una circular per la vall de St Daniel l’endemà de la pluja i mentre el cel s’obre per deixar pas al sol (que diu que aquesta setmana no lluirà gaire).

He deixat la bici lligada a prop del Cul del Món i vinga amunt pel costat del Galligants i després de la riera del Polvorí. Hi ha un restaurant, can Sirvent, que sempre he vist tancat. Tanmateix, deuen obrir de tant en tant, o al menys aquestes dues cròniques (una i dues) deixen entendre que el negoci encara rutlla i a la casa hi ha vida, tot i que les coses que hi passen no acaben de lligar amb la vida relaxada i contemplativa a què convida la vall.

Després de la font dels Lleons he volgut tirar per un corriol que feia temps que no seguia, el Camí de les Dones de l’esquerra de la riera del Polvorí, i la cosa ha anat perfectament perquè l’he resseguit muntanya amunt fins a una cruïlla que hauré d’investigar algun dia perquè no conec prou bé. Em sembla que pot anar cap a Font de la Pólvora perquè aquest és el barri que hi ha darrere les perxades d’avellaners on el corriol ha canviat de rumb i ha tirat cap a l’est. Aquest tram de vegetació gairebé selvàtica coincideix amb un itinerari que he vist que l’Ajuntament de Girona ha marcat des de la Font dels Lleons (el 3) que porta fins aquí i després baixa altre cop.

Jo, però, he anat seguint sense baixar gaire i el camí m’ha portat a veure un grapat d’eucaliptus i a pujar altre cop. A dalt, malauradament, la petja de l’home no ha estat gaire discreta.

Sí, ja sé que pot sonar hipòcrita denunciar aquests pals i torres quan jo no renuncio a moltes facilitats de la vida moderna, però no em digueu que no podien haver soterrat al menys una part d’aquest cablejat.

Un cop a la carena la vista del Pla de Salt és esplèndida (i això que avui hi ha una colla de núvols que tapen part de l’escenari i no deixen veure tot l’espectacle com cal).

Tot seguit he arribat a l’Olivet d’en Salgueda i un cop a la pista de la carena he agafat un corriol a mà esquerra que baixa cap a can Lliure i d’aquí a la font del Ferro, el cementiri i finalment la bici que he deixat a prop del monestir.

Avui m’ha sortit una truita boníssima d’escarxofes, que és com sempre n’hem dit a casa. Recordo que de petit en solíem menjar i a tots ens agradaven molt, sobretot a la meva mare, però ara feia anys que no en tastava i amb els ous de la truita han quedat genials! M’ha agradat tant que dimecres miraré de comprar-ne més a mercat, i més encara després d’assabentar-me de totes les propietats que té aquesta hortalissa mediterrània.