Bloc de notes

Tornada en tren fins a Girona (Besiers-Portbou i Portbou-Girona, SNCF i RENFE, 23’8€ tot plegat) i en bici fins a Salt. Normalment no hi ha problemes per carregar bicis, ni als regionals francesos (TER) ni als de Renfe (els Catalunya Exprés tenen un departament per a bicicletes, i en els Regionals les bicis es poden deixar a la plataforma, al costat de la porta que normalment no s’obre perquè s’obriria a la via, no pas a l’andana).

Les dues fotos són de dos TER que vaig agafar. Ja es veu que l’espai per desar-hi la bici és el mateix, només que en un devien oblidar els ganxos. D’espai, però, n’hi ha, encara que en altres trens pugui ser diferent. De fet, a la primera foto es veu que el “condicionament” del compartiment per guardar-hi bicis es limita a un parell de ganxos que pengen del sostre. El sistema dels TER més moderns és millor perquè tenen més d’espai i és més fàcil col·locar-hi les bicicletes.

El que em feia patir era el remolc perquè és bastant més gran que una maleta, però a l’hora de la veritat tampoc no vaig tenir cap problema per encabir-lo als vagons.

Avui he punxat quatre vegades i ja estic ben tip de tot plegat, la veritat. Per sort, poc abans de Besiers trobo el que diuen que és una de les meravelles del canal du Midi: el túnel de Malpas, i contemplar-lo em puja una mica la moral. Suposo que déu-n’hi-do pels mitjans que m’imagino que devien tenir al segle XVI.

Al mateix Besiers, una altra meravella de l’enginyeria: les Nou Rescloses, totes seguides una després de l’altra, que fan que el Canal salvi un desnivell considerable (21 metres) només d’arribar a la ciutat del principal responsable de la construcció del Canal, precisament,el baró de Riquet.

Malgrat tot, a Besiers ja estic molt cremat (pel sol i per les punxades) i decideixo un canvi en el plànning: per comptes de continuar com havia previst (anar fins a Marselhan amb tot l’equipatge per agafar el tren a Agde) busco hotel a Besiers, hi deixo el remolc i me’n vaig més lleuger al far de la punta de Los Onglós (Pointe des Onglous). Com que estic cansat, trio l’hotel més proper a l’estació que puc i no em fixo gaire en el preu: el Terminus (dues estrelles i servei correcte però 41’50 €).

El camí continua sent molt bonic però més feréstec com més cap al final. El carril bici que sortia de Besiers esdevé pista, després camí de carros i al cap de poc corriol, a vegades temeràriament proper a l’aigua.

Al cap d’uns pocs quilòmetres més, però, el far dels Onglós, dins l’estany de Taur (Bassin de Thau), a Marselhan (entre Agde i Seta), ens espera al final del camí.

Veig moltes algues a l’aigua de l’estany i em fa cosa banyar-m’hi, de manera que torno a Agde i em capbusso al Mediterrani, que de fet aquest era l’objectiu del viatge: banyar-me primer a l’oceà i després al mar tot anant de platja a platja en bicicleta! Quan acabo és fosc, i no sé si més contents o més cansats, la bici i jo agafem un TER i arribem a Besiers. Per cert, l’estació d’Agde ja havia tancat, i com que en el tren no ha passat cap revisor, el viatget m’ha sortit de franc.

Començo el dia animat, potser perquè penso que si tot va bé avui acabaré de fer el recorregut que ja conec, és a dir, el tram que vaig fer fa dos estius quan vaig pedalar de Tolosa a Narbona. A l’alçada del Somail, que és a una setantena de quilòmetres abans del final del Canal du Midi i és més o menys on penso acabar avui, neix un canal que es diu de la Robina i porta fins a Narbona; hi vaig passar tot preparant el viatge que després vam fer amb en Pau i l’Adrià.

De moment, contemplo vinyes i més vinyes a banda i banda del Canal, a la zona del Menerbès (Minervois en francès).

Segueixo el canal tota l’estona fins que arribo a l’alçada de Lesinhan (Lézignan-Corbières), en què decideixo sortir de la ruta i anar a dinar a aquesta població. Hi conec una noia molt simpàtica i agradable en un bar però se’n va abans de fer les postres.

Un fet que em sembla que val la pena de recordar: quan ja havia sortit al carrer vaig sentir dos senyors que parlaven entre ells en català amb accent francès; primer vaig pensar que no fos occità però per sortir de dubtes m’hi vaig acostar i els vaig preguntar com ho havia de fer per tornar al Canal i sí, em van contestar en català! Es veu que eren catalans i em va estranyar perquè Lesinhan és al nord de les Corberes i per tant fora del domini lingüístic catalàperò després m’han confirmat, un cop a casa, que en aquesta població (i també a Carcassona i a Narbona) hi ha comunitats gitanes de parla catalana.

Altra vegada a prop del canal vaig pedalant fins arribar al Somail, on hi ha una petita oficina de turisme. Una senyora m’hi indica com arribar a un càmping proper, a Mirepeïsset. El Somail és un poblet que va ser fundat pel baró de Riquet per als obrers que treballaven al Canal i actualment és un poble de vacances. Té un cert encant i un parell d’atraccions curioses (que no he visitat): una gran botiga de llibres de vell (30.000 volums, diuen) i un Museu del Barret.

El càmping el porta una senyora gran, molt atenta, que també s’encarrega de la petita botiga de queviures que hi ha a recepció. Em va cobrar 4 euros per acampar.

El començament del dia el dedico a la bici. Més ben dit, al remolc: la peça que se’m va trencar fa dies és un problema que arrossego (mai més ben dit!) ja fa massa temps, i ahir no vaig poder anar a cap taller perquè dilluns és dia de festa per a moltes botigues de Tolosa, tallers entre altres. Porto la peça a Cycles Marc (rue Bida, gent molt maca) però no hi poden fer gaire res perquè no treballen amb la marca que porto. Tot i això, se’n surten prou bé per posar-hi un remei no tan matusser com el meu filferro i que em dóna més de confiança en la possibilitat d’arribar al final. Estem una estona xerrant, em desitgen sort i no em volen cobrar res; gràcies, bona gent!

El dia de repòs a Tolosa em deu haver anat bé, perquè tot i que faig més de quilòmetres que els altres dies no estic pas gaire cansat. A mitja tarda arribo a Carcassona i vaig a acampar al Camping de la Cité (cadena Campéole, 12 € la nit a la zona d’acampada lliure), a la Route de Saint Hilaire. Piscina, supermercat, etc. Està fora ciutat però tan a prop que es pot anar al centre a peu. Només una cosa que no m’agrada: són molt aficionats a posar música per als campistes i cada vespre hi ha sessió de karaoke a l’aire lliure; la cosa sol allargar-se fins les onze ben tocades.

Una altra vegada que havia vingut a Carcassona recordo que havia menjat molt bé a la pizzeria Tex-Mex L’Escalier, al Boulevard Omer-Sarraut, però aquest vespre vaig a un restaurant que he trobat mig a les fosques al 29 de la rue Armagnac, molt a prop de Place Carnot: es diu Au Bon Pasteur i n’he quedat molt satisfet. Un lloc agradablement romàntic, ideal per venir-hi amb la parella.

Tolosa és una ciutat que m’agrada molt i he aprofitat la parada tècnica per passejar-m’hi tot el dia, fer un cafè tranquil·lament a prop de la plaça del Capitoli (a prop, no pas a la plaça, que el pressupost no m’arriba a tant), remenar per unes quantes llibreries… i rentar roba! Avui,la postal havia de ser una cosa així:

Sí, m’he permès un altre petit luxe: que em rentin la roba! Aquests dies ja me l’he anada rentant, i queda prou bé, però he pensat que ja em tocamimar-me una mica… He trobat la bugaderia a la Place Dupuy, just al costat de l’auditori que hi ha a la mateixa plaça. Es troba entre carrers molt transitats però l’aire de la plaça fa pensar que et trobes en una ciutat petiteta.

A la llibreria Gibert Joseph (19 Rue du Taur) he comprat un altre llibre d’en Maigret de segona mà, i a la Castéla (20 Place du Capitole) un regal. També he passat per l’Ombres Blanches (50 Rue Gambetta) perquè és l’única que conec a Tolosa on sé que venen una guia del Canal de Midi molt bona (escrita per en Jerôme Savary i editada per una associació ciclista tolosana), però se’ls havia esgotat. Ja que aquest paràgraf va de llibreries, deixeu-me comentar que també he passat per l’Arcade (16 Place du Capitole), la llibreria especialitzada en còmics més vella de França, però no hi he gosat comprar res perquè ja vaig prou carregat, i el que procuro és precisament treure coses del remolc perquè em fa l’efecte que en qualsevol moment pot trencar-se una altra peça.

Ah, una recomanació per fer un cafè: Bar la Concorde, al 17 rue de la Concorde.

Surto del càmping a tres quarts de nou (un rècord matiner) i vaig a buscar la piste cyclable, que és a uns centenars de metres. M’hi poso i vinga pedalar, que avui vaig embalat. Encara hi ha bromes escampades una mica pertot arreu, però més lleugeres que ahir, i el sol s’esforça per sortir.

Pel camí em trobo una bona colla de pelegrins, gent que fa el Camí de Sant Jaume. Ja m’havia fixat aquests darrers dies que bona part del meu recorregut coincidia amb una ruta que està marcada per arribar a Santiago de Compostel·la.

La via verda no està prou bé; hi ha un tram d’una vintena de quilòmetres, entre Montech i Pompignan que en realitat és un camí de carros. Com que hi he trobat moltes pedretes i el camí no està en gaire bones condicions, el remolc em fa patir i decideixo sortir de la pista. Agafo la carretera D-110 fins a Finhan, i aquí la N-113 (o D813, segons el mapa) fins a Grisolles, on he dinat. Més ben dit: ho he intentat;resulta que ja no recordava que avui som diumenge i ho trobo tot tancat! Al final he trobat una épicerie oberta i hi he arreplegat tomates i formatge per acompanyar els panets que tenia d’ahir. La via verda torna a ser com cal tres o quatre després de Grisolles.

Poc després d’aquest poble he tingut el primer episodi desagradable de debò amb un altre ciclista i una bestiola. Tots dos devíem anar badant, o potser és que cap dels dos no ha tingut prou reflexos per esquivar l’altre, però la qüestió es que no sé si una abella o un tàvec o algun altre insecte proveït de fibló ha xocat amb mi, de manera que per un moment he perdut l’equilibri i he fet esses sincopàtiques (semblaven zetes) fins que l’he recuperat. En aquell moment un ciclista impresentable s’ha creuat amb mi, de manera que ha vist perfectament que jo tenia problemes i lluitava per treure l’insecte que s’havia quedat entre l’ull esquerre i les ulleres, ziga-zaguejant desesperadament sense control mentre mirava de frenar a poc a poc amb la mà esquerra (fre davanter), però m’ha escridassat i ni tan sols s’ha aturat per ajudar-me quan he pogut parar; vull creure que no s’ha adonat del que em passava. La picada ha estat brutal, i l’he sentida dolorosament dos o tres dies.

Amb tot això se m’ha fet llarg fins a Tolosa. Quan hi he arribat estava cansat; feia calor, havia pedalat força i l’episodi del bitxo m’havia deixat tocat, de manera que he parat a gairebé el primer hotel que he trobat: Etap Hotel Centre (al 27 Boulevard des Minimes, 43€ la nit per habitació fins a tres persones). No és barat, i menys si ho comparo amb els càmpings dels darrers dies, però precisament com que havia estalviat en allotjament, doncs una cosa va per l’altra. A més, avui m’ho mereixo, què collons!

Aquest matí m’he proposat de fer molts de quilòmetres per arribar com més aviat millor a Tolosa, i sí que els he fet! Noranta-dos, poca broma. M’he llevat molt aviat per mi, les set, però fet i comptat no ha servit de gaire res perquè he sortit del càmping a les nou. Això sí, he anat tota l’estona a bon ritme, amb paradetes freqüents per beure i estirar les cames (la tercera per menjar fruits secs), i a les dues ja estava entaulat a la Brasserie de la Gare d’Agen (plat du jour + cafè: 9’5 €).

Pel camí he estat xerrant una estona amb un altre ciclista amb qui he coincidit, un senyor gran que també anava cap a Agen i que m’ha donat tres pomes que acabava de collir i m’han anat molt bé. Em sento content del meu francès macarrònic perquè tot i que deu fer riure he pogut mantenir la conversa amb una certa facilitat.

Havent dinat he fet els altres quilòmetres fins a Valença (Valence d’Agen) i he trobat plaça per dos euros la nit. Cal seguir els senyals que indiquen “Complex sportif” i allà, molt a prop de la piscina, m’han adjudicat tota una parcel·la només per a mi. A més, la dutxa no necessita fitxa ni res. Ara bé, hi ha una cosa que m’inquieta… Sóc l’únic ocupant del càmping!

Cap al final de la tarda he anat a fer un volt per la ciutat i a la tornada m’he adonat que no, que no estic pas sol: devia entendre malament el responsable del càmping (tan content que estava jo del meu francès!) i jo mateix m’havia fet la pel·lícula després de veure tantes caravanes que semblaven abandonades. Resulta que l’altra gent devia ser al poble, però és que en el càmping no hi ha cap tenda: tot són caravanes i moltes tenen un aspecte bastant deixat. N’hi ha algunes de tan brutes i desgavellades dins de parcel·les tan desendreçades que, la veritat, havia pensat que hi estaven aparcades i els propietaris ja eren a casa passades les vacances.

A la nit es posa a ploure. Què dic, ploure, peten llamps i trons i plou a bots i barrals! Veig la claror dels llampecs a través del sostre de la tenda, els trons tronen de debò, i les gotes que repiquen al sostre de la tenda em fan rumiar què caldrà fer si comença a entrar aigua.

Però a poc a poc el xàfec baixa d’intensitat, jo em tranquil·litzo i al final m’adormo. Al matí veig que n’ha entrat, d’aigua, però no és pas cap tragèdia. El problema més gros que tinc és que ahir al vespre havia entrat la roba estesa amb l’esperança que s’acabaria d’eixugar i ara encara em sembla més humida. Els pantalons que no havia estès, més que molls estan xops per l’aigua del terra de la tenda. Ho embolico tot tan ben plegat com puc i a quarts d’onze, quan sembla que ha parat de ploure, em poso en marxa. He sentit a la ràdio que a la tarda no plourà, i toco ferro perquè el servei meteorològic no s’equivoqui.

Començo molt bé pel carril bici fins a Uzeste. Per cert, després he sabut que a l’església d’Uzeste hi ha la tomba del Papa Climent V, el que va dissoldre l’Orde del Temple i després va traslladar la Seu Pontifícia a Avinyó. Després he d’enllaçar d’alguna manera aquest carril bici que ja s’acaba amb el que comença a Castets-en-Dorthe, ja al costat del canal de la Garona. No tinc pas gaires opcions: agafo una carretera secundària (la D-222) que em porta a Langon, i d’aquí vaig seguint els senyals que indiquen Castets. La carretera de Langon no té voral però tampoc no gaire trànsit. Mentre pedalava m’he entretingut tot fent estadístiques i he comptat 4 cotxes per minut fins a la meitat de la carretera, i cinc o sis més a prop de Langon.

A Castets he trobat el canal i la primera resclosa, i el començament de la via verda al costat. He anat seguint amunt i he anat a parar al càmping municipal de Melhan-sus-Garonne (3’5 € per nit més 1 € per la fitxa de la dutxa). A la foto es veu la primera resclosa (o l’última) del canal lateral de la Garona (el riu que es veu a l’esquerra de la fotografia és, naturalment, la Garona).

A la foto de sota, en el càmping de Melhan. Per cert, no sé si hi té alguna cosa a veure el fet que Aquitània fos dels anglesos durant 300 anys, però un de cada dos turistes no francesos que trobo són anglesos.

Dormo com un soc i m’aixeco de bon humor. A més a més, d’hora (bé, les 9, tampoc no ens emocionem). Problema: l’inici del carril bici cap a Mios no està gens ben indicat, per variar. Comença a l’estació de tren de Biganos però s’acaba al cap dels primers 20 metres (!) i no torna a aparèixer fins 200 metres més enllà. L’enllaç entre aquests dos trams és una “vorera bici” (amb permís dels vianants, perquè res no ho indica) per sota d’un pont (el del tren). Llavors sí, ja no tens pèrdua perquè no es creua amb cap altre carril i és una línia gairebé rectilínia fins al final. De fet, hi ha trams que es fa pesadament avorrit i tot, gairebé interminable. Les esplèndides pinedes de les Landes són un regal per a la vista i per a tots els sentits en general, però al cap de 10, de 20, de 30 quilòmetres de pinedes la vista ja n’està cansada.

El sotabosc està farcit de falgueres altes, d’un verd brillant gairebé escandalós que avui que fa sol fa mal a la vista (us ho diu un daltònic!).

M’aturo al cap d’uns 40 km a Saint Symphorien, on conec un parella de Dijon que fan el camí invers al meu: del Mediterrani a l’Atlàntic. Fem un cafè al Bar du Commerce (jo hi acabava de dinar: plat du jour + verre de vin + cafè: 9’5 €). Tot xerrant m’expliquen que ells no només van sinó que també tornen en bici! Van i vénen de Montpeller, on un amic els va deixar i on els recollirà d’aquí a poques setmanes. Són una parella que no deuen tenir pas gaire més de 55 anys, i ja estan jubilats! No sé si l’economia del país es podria permetre gaires pre-jubilacions com aquestes, però si cal signar en algun lloc per demanar-ne una, digueu-me on.

Són simpàtics i tenen ganes de xerrar però em fa l’efecte que no els agrada (sobretot a ell) que jo els contesti en francès quan ells intenten parlar-me en castellà; ell s’empesca una excusa, s’aixeca i va a dins del bar, i no en surt fins que ella i jo no acabem la xerrada. Volia practicar espanyol? Volia ensenyar-me quant que en sap? Ja que no sé occità, a la Gironda jo vull parlar francès, i no vull que em parlin en castellà quan ja els he dit que no sóc espanyol. Per cert, l’amo del bar m’ha dit tot rient i fent veure que em renyava mentre m’assenyalava amb el dit: “ah, les Catalans! Vous êtes comme les Corses et les Basques…!”.

Faig una desena de quilòmetres més i trobo càmping a Villandraut (municipal, 6 euros). Faig un refresc a la plaça del poble (que es diu Gambetta, com totes les places de poble de l’Hexàgon) en el bar Le Medieval (4’40 euros per dues canyes!).

La idea d’avui és arribar a Biganos, trobar-hi un càmping, plantar la tenda i continuar fins a la duna del Pilat per tornar al càmping al vespre, però només de començar, catacrac! Pana, s’ha trencat una peça del remolc. Per sort, ho puc arreglar -precàriament- amb una mica de filferro que sempre duc entre les eines, però això em fa endarrerir la sortida altre cop fins a les 10 tocades. A més, aquesta reparació tan provisional em farà patir avui i tot el viatge perquè no hi ha manera de trobar un recanvi de la peça a cap taller.

El càmping a Biganos, el trobo: Le Marache (12 € la nit tenda i biciperò sense electricitat). Està una mica més ben equipat que el Coq Hardi, però per contra a la parcel·la no hi tinc cap arbre per estendre la roba amb un cordill de tronc a tronc. En fi, planto la tenda i continuo camí cap a la Dune del Pilat per tornar a la tarda o al vespre.

Els voltants de l’Estany d’Arcaishon són un reguitzell de carrils bici, però incomprensiblement les autoritats franceses no s’han molestat a plantar cartells indicadors per poder saber cap a on cal pedalar. Zero en senyalètica. El resultat és que tot i haver-hi carril bici fins a la Duna mateix, en realitat es triga molt a arribar-hi perquè el camí es perd amb massa facilitat.

Al final, però, hi arribo i pujo dalt de la duna. Impressionant! Hi ha una vista esplèndida de les Landes i de l’Estany, i està davant per davant d’una illa que és Reserva Natural (du Banc d’Arguin) i es veuen tants ocells com vulgueu.

La gent que va en cotxe ha de pagar per l’aparcament però si vas en bici no cal fer-ho, ha, ha. Tanmateix, no hi ha res perfecte, perquè per anar a la duna cal passar per l’aparcament i l’únic camí entre l’aparcament i la duna és una mena de “passatge del terror” ple de botigues, comerços de tota mena i paradetes de records; al final, un bar. Per cert, dir que està més ple que la Rambla és quedar curt.

Torno al vespre i arribo al càmping molt cansat.

El que més m’agrada del que estic vivint aquests dies és la simpatia i bon rotllo de la gent. Tothom fa bona cara, sembla que tothom s’interessa pel que faig, tothom somriu. Deu ser que encara estic de vacances? Tothom està de vacances???

Ja no sé quin dia som. Dilluns, em sembla. No, dimarts. Diumenge vaig sentir a les notícies que dimarts faria mal temps i avui, efectivament, està plovent.

Feia temps que no escrivia a mà i ara m’adono de la mala lletra que faig. Jo crec que ha empitjorat molt des de l’última vegada que recordo haver-ho fet. També va a dies, és veritat. Potser demà faré més bona lletra. Avui tinc moltes ganes d’escriure i això fa que vulgui anar més de pressa del compte, i d’aquí la mala lletra.

Ha plogut fins a quarts de deu i això ha estat una bona excusa per no sortir fins a les deu tocades. La veritat és que també em feia una mica de mandra. I por? No, però una mica de recança a començar l’aventura, ara sí, potser sí que m’ha retingut a sopluig una mica més del compte.

He pedalat despreocupadament fins al Pont de Pierre, per damunt de la Garona, i he demanat a un senyor que passava en aquell moment si em podia fer una foto. Ha sortit fosca i desenquadrada, però ja tinc una prova gràfica del moment que inicio la travessa de l’Atlàntic al Mediterrani. Per cert, heu comptat els carrils que travessen el pont? D’esquerra a dreta: un “carril” (la vorera) per a vianants, un per a bicicletes, un per a vehicles a motor i un per a tramvia fins a la meitat del pont, i després vice-versa. D’això se’n diu multi-modalitat i ja m’agradaria que els ajuntaments de Salt i Girona tinguessin aquest concepte tan clar i l’espai dels carrers es repartís en conseqüència.

Aquest matí hem fet voltes per la Gironda fins anar a petar a la torre on en Montaigne va escriure bona part de les seves pàgines, a 10 minuts de Saint-Emilion, al Périgord, a 50 km de Bordeus.

Hem seguit una guia que ens ha portat per les dependències de la torre i el parc-jardí que l’envolta. Per cert, molt bé la visita i les explicacions de la noia que la comentava; ha valgut la pena. Es veu que els pares d’en Montaigne -burgesos rics- el van deixar els primers tres anys a uns pagesos perquè el cuidessin, de manera que de ben petit aprengués què vol dir viure amb humilitat i modèstia. Això vol dir que la primera llengua que va aprendre va ser el gascó, és a dir, l’occità, tot i que després el seu pare es va entestar que tingués tota l’educació en llatí. I no només l’educació: tot el personal del castell tenia instruccions d’adreçar-se al jove Montaigne en llatí, i no obeir-lo si els parlava en una altra llengua.

En sortir hi ha la possibilitat de comprar llibres i records de Montaigne i el castell, i inclús ampolles de vi elaborat a la mateixa finca.

Havent dinat ens hem separat: ella ha començat el llarg camí de tornada i jo, també sol i altre cop a Bordeus, he anat a l’Oficina de Turisme de la Gironda (no la de la ciutat). És al 21 Cours de l’Intendance i s’hi pot aconseguir el plànol de les vies verdes del departament i el de la via ciclista Bordeus-Tolosa pel costat del canal de la Garona, que és el que vull seguir després d’haver-me banyat a l’Atlàntic. Això serà demà, si tot va bé; avui encara he tingut temps d’anar a fer el toc al bar del BD Fugue Café, 10 Rue de la Merci, tot fullejant còmics que m’he esforçat a no comprar per no carregar més pes. Per cert, aviam com anirà el remolc; serà la primera vegada que faré ruta arrossegant-ne un.

Poca broma: de Salt a Bordeus i avall que fa baixada. He portat el cotxe la major part del viatge perquè ella ja farà prou quilòmetres a la tornada; a més, tota sola. El viatge ha passat més de pressa del que em temia, però tot i això s’ha fet llarg.

Quan arribem a Bordeus ja s’està fent fosc. Travessem la Garona pel Pont de Pierre per deixar les coses a l’hotel (Formule1 Bordeaux Centre, 38€ l’habitació) i de seguida anem al Bordeus vell per sopar. Els carrers estan plens de gent que passeja o pren alguna cosa asseguda a les terrasses tot fent temps per l’últim àpat del dia. De fet, molts ja sopen, que aquí els horaris són diferents. Ens costa molt trobar aparcament (sí, ho confesso, també hi entrem en cotxe) i finalment aparquem pagant, però en contrapartida tenim la sort de trobar un restaurant bo i assequible: el Parlement des Graves (9, Rue du Parlement Ste-Catherine; menú del vespre per 16 €).

Que bé que s’està de vacances. Inclús en un dia com avui, en què hem previst que demà hauríem de llevar-nos d’hora per fer turisme per la Gironda, podem anar a dormir tard i sense preocupacions. De vacances estàs de bon humor i només veus gent que també està de bon humor. Serà difícil acostumar-se a treballar altra vegada un cop s’hagi acabat tot això.