Bloc de notes

Arxiu de la categoria: llibres

Tony Takitani

0
Publicat el 14 de maig de 2021

És el primer llibre d’en Murakami que llegeixo en castellà. Me’l va regalar la MJ per santjordi i l’he llegit aquesta tarda d’una tirada; és curtet i m’ha entrat molt bé, com tots els d’en Murakami.

Explica la història d’un home que viu al marge de la gent, sense amics ni enemics, sense conflictes amb ningú, i també sense necessitats materials. Es guanya bé la vida amb una feina que li agrada i viu sense cap lligam emocional amb ningú tret del record del seu pare, que tampoc no li fa ni fred ni calor. Quan s’enamora per primera vegada d’una noia i poc després s’hi casa descobreix l’existència de la soledat, és a dir, s’adona de la buidor en què havia viscut sempre fins al moment de trobar aquesta noia.

Havent-se casat, en Tony és feliç amb la seva parella fins que ella mor accidentalment. Llavors és quan li passa factura el que ha après en conèixer la noia i se li fa evident que el fet de no haver-se sentit lligat a ningú més no volia pas dir que aquests lligams no existissin, que fos lliure, sinó simplement que havia ignorat tot el que l’unia a l’altra gent, a la resta del món, a la vida. Potser a l’amor. No sé si és això el que ens volia dir en aquest llibre, que el fet que no siguem prou conscients que no estem sols no vol pas dir que no estiguem envoltats d’altres persones que d’alguna manera estan amb nosaltres. Si és que ens volia dir alguna cosa.

“Una reflexió sobre el que ens uneix a la vida”, en diu la publicitat editorial.

i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Cossos celestes

0

No havia sentit a parlar mai d’aquesta escriptora tot i que la ressenya en diu que és coneguda i reconeguda. Amb aquest llibre que estic a punt d’acabar va guanyar el Man Booker International del 2019 i es veu que altres obres seves han rebut premis a manta, sobretot en el món àrab (ella és omanita).

La novel·la explica com s’ho fan tres germanes per tirar endavant les seves vides, que canvien tan de pressa (o tan lentament, segons com es miri) com la societat del seu país (també Oman). Sempre m’han cridat l’atenció alguns països asiàtics (Japó, el sudest) per la velocitat a què les generacions actuals han cremat etapes i passat del que a Europa se’n diu feudalisme a la societat post-industrial moderna. Es veu que a Oman i el món àrab en general també hi ha hagut un salt gegantí en poques generacions i encara que no es pugui afirmar que les relacions socials (de jerarquia social) han fet aquest canvi (com tampoc no es pot dir de l’extrem orient), sí que hi ha una desigualtat immensa entre allò que van viure els avis i allò que viuen els néts.

La veritat és que el llibre no m’ha pas enganxat. Trobo que les històries que s’hi expliquen no són pas gaire originals. L’estil passa sense pena ni glòria, des del meu punt de vista. Això sí: és una bona font d’exemples per a persones interessades en la Història d’una de les societats àrabs del Golf Pèrsic.

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Les aventures de Tom Sawyer

0
Publicat el 6 de gener de 2021

Gràcies, Mark Twain, per aquestes aventures tan entretingudes i ben explicades! Quina història més maca! I gràcies, Josep Carner, per aquesta traducció tan brillant! Quin regal de llibre!

Per cert, i parlant de Josep Carner, no sabia que havia estat diplomàtic de carrera. Es veu que va ser dels pocs diplomàtics que es van mantenir fidels a la república quan els feixistes van perpetrar el seu cop d’estat el 1936. Tampoc no sabia que va estar molts anys exiliat a Brussel·les, on ara tenim una altra colla d’exiliats.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Rings

0

Ahir vam començar una altra saga, la dels anells. Hi ha pel·lícules ben fetes que pots mirar al cap de 20 anys d’haver-se estrenat i encara sembla que les hagin acabat de fer; aquestes del “Senyor dels Anells” en són tres.

Les mirem en versió original encara que l’anglès dels personatges és una mica recargolat; afectat, potser. En Tolkien els feia parlar així de manera que fessin més l’efecte medievo-mítico-sagrat que, efectivament, resulta. Els llibres em van agradar molt i les pel·lícules són de les poques que no tan sols no m’han decebut respecte el llibre sinó que l’acompanyen molt bé. Les criatures que s’hi veuen són tal i com me les havia imaginat en llegir els llibres, i això ho trobo molt sorprenent; la sensació d’estar veient i escoltant els personatges que has llegit és sensacional.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Cronopios y famas

0

Fa unes setmanes que he agafat el costum de llegir cada vespre (o nit, quan em fico al llit si no estic gaire cansat) algun relat d’en Julio Cortázar que trobo en una antologia. A més d’enganxar-me per l’originalitat de les històries, cadascuna té un punt de surrealisme o de màgia que m’ajuda a agafar la son tot rumiant-hi. Fins ara cap no m’ha deixat indiferent.

M’agradaria continuar a aquest ritme, no sé si serà possible.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb | Deixa un comentari

Hilarant i corrosiu

0

He començat a llegir “QualityLand“, un llibre que està complint totes les expectatives que hi vaig posar quan en vaig llegir la ressenya en un prestatge de la llibreria: “QualityLand és una sàtira futurista i corrosiva sobre les promeses i les trampes de la digitalització. Profètica, profunda i molt, molt divertida”.

L’he començat a llegir quan encara no he acabat el que tinc entre mans, un recull de narracions d’en Cortázar. Normalment llegeixo un llibre després de l’altre, rarament dos al mateix temps. L’única excepció és, de vegades, quan em costa d’avançar en un llibre i en començo un altre per pair més bé el que em costa. Em va bé per esbargir-me i airejar les neurones. O només per tenir la sensació que avanço en alguna cosa, no ho sé.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Memòria de peix

0

Doncs al final he comprat i llegit el llibre que deia l’altre dia, el d’en Bruno Patino.

Digueu-me malpensat o paranoic però no m’acabo de refiar d’aquest llibre. Sembla que digui d’internet el que tothom espera que digui: que hi dediquem massa temps i sobretot que ja no és l’espai lliure que al començament se suposava que seria sinó que els continguts arriben només des de quatre o cinc macroplataformes que són en realitat les que controlen internet. O les que controlen els continguts d’internet.

Una altra raó per mirar-me’l amb suspicàcia és que he vist que l’autor està patrocinat -entre altres- per El País i Telefónica. Què es pot esperar d’aquests dos puntals del règim? No són dues de les peces clau del sistema? Llavors, on porta aquesta crítica del sistema per part del llibre?

L’he desat a la tauleta del llit per repassar-lo quan tingui temps. Hauré de tornar a llegir-lo per pair més bé tot el que s’hi diu, que de bones a primeres sembla molt encertat, sobretot pel que fa a la dependència. Diu que no és pas un efecte secundari dels nostres hàbits de connexió sinó l’efecte volgut i buscat pels que gestionen les xarxes socials. De fet, una de les poques coses que vaig aprendre a la carrera de Psicologia és que des de la dècada de 1930 els “laboratoris de conducta” de les facultats de psicologia coductista de les universitats americanes estudiaven els comportaments associats a les addiccions i assessoraven a la indústria del joc; si ho feien al segle XX amb els casinos no ho fan ara amb internet?

Food for thought.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Cazeneuve i la revenja dels desvalguts

0

“Cazeneuve i la revenja dels desvalguts” és una d’aquelles sorpreses que de tant en tant trobes a les llibreries i t’alegren els dies que dura la seva lectura.

És la primera entrega del que diuen que serà la sèrie protagonitzada pel que diu la publicitat que va ser el primer detectiu de Barcelona, un tal Enric Cazeneuve. En sortirà una saga de llibres, d’aquí?

L’acció de la novel·la té lloc pels voltants de la Setmana Tràgica i tot i que no s’aprofundeix en les sacsejades polítiques i socials de l’època sí que s’hi fa referència i tot plegat s’ambienta de manera prou convincent. Per exemple, un dels protagonistes de la novel·la és redactor de La Vanguardia (sí, en aquells temps ja la patien!) i la veritat és que l’ambientació del que devia ser el diari en aquells temps és prou convincent. Les olors i pudors de la ciutat, el clop-clop dels cavalls i els carruatges que estiraven, els tramvies i ferrocarrils, els serenos, els reservistes al port, la corrupció del funcionariat, la vaga del 26 de juliol… tot això surt a les pàgines del llibre. Inclús hi ha un parell de referències a un senyor baixet i geniüt que dirigeix les obres d’una certa basílica que tot just comença a aixecar-se a l’Eixample de la ciutat.

La trama del llibre gira entorn la investigació d’una sèrie d’assassinats entre els quals els investigadors no troben cap relació però que nosaltres, lectors del segle XXI, veiem d’una hora lluny. És una ficció de manual: sense sorpreses ni atreviments narratius agosarats però enginyosa, amena i ben estructurada, amb algun punt de denúncia social.

Tot i això, i posats a criticar, trobo al llibre una cosa que fa de mal dir perquè són rastres o indicis que en realitat no proven res però fan sospitar, i és que jo diria que els autors… respiren peessacé. “Com dius???” Sí, ja ho sé, i això no té res a veure amb la qualitat literària del llibre, evidentment, però la veritat és que tinc una mica de tírria a aquest partit i també potser tinc la pell massa fina. La qüestió és que aquesta sospita m’ha fet patir per pair alguna pàgina.

Això que tants personatges facin servir paraules en castellà, i ja sé que a la Barcelona de l’època, com ara, hi vivia molta gent provinent d’Espanya, però això no justifica l’abús (més que l’ús) de tant de castellà. Canviar de llengua a mitja conversa és propi dels que no creuen gaire en la pròpia llengua, o no tenen clar si en tenen o quina llengua és la seva. Peessacé.

Això que un dels personatges respongui «Diuen, diuen, diuen» a una pregunta, igual que la Ferrusola amb allò de «els meus fills anaven amb una mà al davant i una al darrere», frase que també surt. N’hi ha que estan obsessionats amb el pujolisme: peessacé. Esclar que ells podrien dir que la tírria que ells tenen amb en Pujol jo la tinc amb ells, però jo no he votat mai Convergència ni penso fer-ho.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

1793. El llop i el vigilant

0
Publicat el 30 d'agost de 2020

La ressenya que en vaig llegir la setmana passada a la llibreria em va fer venir ganes de llegir-lo i me’l vaig comprar de seguida allà mateix.

M’ha sorprès que s’etiquetés aquest llibre de “novel·la negra” quan està ambientada a finals del segle XVIII però suposo que l’editorial va pensar que es vendria més bé si de bones a primeres el classificaven en aquest gènere. En realitat, no és “negra” si amb això se l’ha de situar al segle XX però sí que es tracta d’un detectiu que es mou pels barris empobrits d’una societat corrupta, conté crítica social, violència, misteri, etc., és a dir, compleix els altres requisits per dir-li’n “novel·la negra”, de manera que ho deu ser.

Crec que la descripció que fa de la societat de l’època és molt versemblant i la història està farcida tant de misèries humanes com de comportaments tan càndids que es compensen mútuament. Els humans devem ser així, suposo. El fet és que l’argument ens empeny a continuar llegint per voler saber com s’acaba tot plegat. Una narració que m’ha enganxat.

Per cert, no sé per què aquesta novel·la té una frase en el títol en català quan l’original es diu només “1793” i les altres llengües a què ha estat traduït i a què he tingut accés han mantingut aquesta economia de paraules en el títol. En català s’ha afegit “El llop i el vigilant” (no pas com a subtítol sinó tot formant part del mateix títol) i no entenc per què. Hi he pensat però no goso escriure què m’ha vingut al cap.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb | Deixa un comentari

Xarxes que controlen el món

0
Publicat el 3 d'agost de 2020

Aquest article m’ha fet venir ganes de llegir un llibre: La civilización de la memoria de pez (Alianza Editorial, 2020), subtitulat: Pequeño tratado sobre el mercado de la atención.

L’autor es diu Bruno Patino i diu que ha “deixat de creure en les virtuts d’una societat de la informació digital més lliure i igualitària”. Es veu que ha treballat a primera línia digital amb grans empreses del ram, plataformes digitals, etc., i diu que aquesta experiència professional l’ha fet arribar a la conclusió que ens han enganyat.

Segons ho explica en Xavier Montanyà a la seva ressenya, les grans plataformes digitals –Amazon, Apple, Google, Facebook– han creat un sistema econòmic de capitalisme digital depredador que actua sobre la nostra voluntat i el nostre cervell amb l’objectiu de retenir els individus a les xarxes com més temps millor només (o sobretot) per augmentar els ingressos de publicitat. El sistema que han ideat i construït a còpia d’estratègies que generen dependència i addicció ha enganxat molta gent a les xarxes.

Llàstima que el llibre no sigui en català però tot i així el buscaré. Potser el trobaré en francès, ara que estem a punt de passar uns dies a Tolosa de Llenguadoc.

2666

0

Aquesta nit l’he acabat.

Jo mateix em sorprenc d’haver estat capaç de llegir un llibre tan llarg. Diuen que el propi Bolaño, que tota la vida va haver de patir per arribar a final de mes, tenia pensat de publicar la novel·la a poc a poc, en cinc llibres diferents, com una manera d’assegurar el futur econòmic de la seva família. Són cinc parts que al final es van publicar pòstumament com un sol llibre (1200 pàgines!) però que es poden llegir independentment.

El vincle que uneix les diverses històries (les principals de cada part, vull dir, perquè la quantitat de petites històries, anècdotes i digressions que hi ha a cadascuna és un disbarat) potser són els assassinats que tenen lloc en una ciutat imaginària. Dic “potser” perquè d’aquests crims gairebé no se’n parla directament en almenys dues de les cinc parts. La ciutat del llibre es diu Santa Teresa però sembla ser que l’autor tenia al cap els feminicidis de Ciudad Juárez, al nord de Mèxic.

El mateix Bolaño va descriure “2666” com “un monstre” perquè era tan ambiciosa i hi va esmerçar tanta energia que va tenir por de deixar-hi la pell. Es veu que va dir això:

«2666 es una obra tan bestial, que puede acabar con mi salud, que ya es de por sí delicada. Y eso que al terminar Los detectives salvajes me juré no hacer nunca más una novela río: llegué a tener la tentación de destruirla toda, ya que la veía como un monstruo que me devoraba.»

Afortunadament va poder acabar-la i des de la seva publicació la crítica no es cansa d’elogiar-la i deixar-la pel núvols. Segons alguns és una de les obres cabdals de la literatura contemporània (no només espanyola).

A mi m’ha vingut d’una altra manera però també m’ha deixat esgotat. Hi havia dies que no podia deixar de llegir, i després no podia deixar de pensar en alguns dels temes i personatges que hi surten. M’agrada molt escoltar històries i les d’aquest llibre m’han enganxat totalment. Sovint m’imaginava en Bolaño parlant-me en veu alta com si estigués explicant les històries del llibre amb un got d’alcohol a la mà.

Un llibre magnífic, extraordinari.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb | Deixa un comentari

El nombre del viento

0
Publicat el 21 de juny de 2020

Les insistents recomanacions de l’Adrià i la MJ han fet que finalment llegís “El nom del vent”, o més ben dit “El nombre del viento” perquè la versió que he llegit és la del llibre que m’ha deixat la MJ.

La fantasia no és pas el meu gènere preferit però de la mateixa manera que m’agraden les bones pel·lícules siguin del gènere que siguin, també aprecio bons llibres si tenen alguna cosa a dir. Aquest llibre explica moltes històries, que és una cosa que m’encanta, i per això m’ho ha fet passar bé. Les aventures que hi ha al llarg de la narració el fan entretingut i les dosis de màgia i fantasia, que en general no m’agraden, no el fan especialment inversemblant. M’ha fer pensar una mica en “El senyor dels anells” però jo diria que més enllà de ser un reguitzell d’històries fantàstiques ben explicades no tenen pas gaire coses en comú.

Sí, “ben explicades” perquè trobo que descriu amb detall personatges i situacions, és amè i el desenvolupament de la història et passeja per un món imaginari sòlid, ben construït. La història té lloc en un país i temps de fantasia però tot plegat ambientat, com tants altres llibres i serials, en algun lloc que recorda l’Europa de l’Edat Mitjana. Va de la vida d’un cèlebre personatge que explica la seva vida mentre s’està amagat de la gent en un petit hostalet perdut lluny de tot arreu. No m’ha pas fet venir ganes de llegir els altres dos llibres de la trilogia que aquest enceta, que per cert encara no està acabada perquè només n’hi ha un altre de publicat, el segon.

M’ha agradat llegir-lo però em sembla que no puc pas dir que en vulgui més. Crec que és un bon llibre per passar l’estona perquè la història t’atrapa i et va fent passar les pàgines, és a dir, el temps que hi dediques. Si només busques distracció és un gran llibre però jo no sóc ningú per dir si el llibre és bo o no. Potser el que m’ha agradat més ha estat treure’l de la llista de llibres pendents.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari