Bloc de notes

Mentre llegia els relats d’en Cortázar em va arribar el tercer (tercer ja?) llibre de la Miracle. Com que tot són relats curts o curtíssims, trobo que és un bon llibre per gaudir en aquell indret de casa on sols estar sol i assegut amb els pantalons abaixats. S’hi està tranquil i estic segur que la Miracle també hi llegeix (en el de casa seva).

El llibre m’ha agradat molt, com els altres de la Miracle. És original i em diverteix la ironia fina que gasta. M’encanta tanta presència d’animals i de mitologia. No em costa gaire imaginar-me-la al seu poble de petita, al matí ensumant floretes i havent dinat perpetrant trapelleries diverses. Tot i que Sta Maria d’Oló i Salt, ara, són completament diferents, m’agrada pensar que fa algunes dècades les nostres infàncies compartien moltes aventures en els nostres respectius pobles.

Impressionat per aquest llibre. Un recull extraordinari de contes i narracions que mai de la vida podré aspirar a imitar. A vegades he somiat que podria escriure algun relat publicable però ni a les fantasies que m’han fet sobrevalorar més la meva capacitat narrativa gosaria insinuar que m’acosto als relats d’en Cortázar. Ell escriu des d’una altra dimensió, viu un món paral·lel, ens sobrevola i ens observa des de molt amunt.

Cada narració dona molt de joc per parlar-ne, i jo ni en sé prou ni vull dedicar gaire temps a intentar fer ressenyes que altra gent pot fer més bé que no pas jo, però sí que voldria escriure alguna cosa de dos dels que m’han colpit més: “Ahi pero donde, como” i “El perseguidor”.

El primer s’acosta molt a descriure com em sento respecte l’A. Ja no hi és però continua essent-hi, d’alguna manera; no pas físicament però sí en el pensament, els somnis, l’esperit. Encara està malalt i pateix, però al cap d’una estona ja està bé i el veig feliç xerrant amb els seus amics en un pub de Cork, fent volar els dits pel teclat, tocant la guitarra amb la Pz… i altre cop al llit, adolorit però somrient, o adormit, i el veig i el sento i ploro quan sóc testimoni de la seva agonia final i de cop es mor i ja no hi és fins que torna a venir i el veig fent equilibris a les pedres del riu o fent bromes amb en P. Se’m fa un nus a la gola quan llegeixo aquest conte. L’A no hi és però sí que hi és perquè cada dia el veig.

En “El perseguidor” se’ns presenta el final turbulent d’un músic turmentat per qüestions existencials i metafísiques (!). Li diuen músic, artista o creador però ell no se sent res d’això; és simplement algú que està buscant la veritat i pel camí deixa rastres de les petites veritats que troba amb forma (?) de jazz. També deixa altres restes de les quals tampoc no és conscient, les d’algunes persones del seu entorn, però no en fa cas de la mateixa manera que no fa cas del que ningú veu en ell mateix. Les drogues el van matant però a vegades l’acosten a la realitat que busca mentre altres l’allunyen de la realitat que l’envolta. Crec que a hores d’ara no està clar però podria ser Charlie Parker; si l’era, va morir als 34 anys i el metge que li va fer l’autòpsia va dir que es pensava que en tenia 55.

Formiguetes però no pas de les que no paren de fer feina sinó de les que es vénen a cruspir engrunes i el que trobin!

En Maeterlinck els veia éssers capaços de proeses extraordinàries però a mi m’emprenyen una mica, què voleu que us digui. Em sap greu pensar-ne això perquè no em fan cap mal i admeto que tenen coses admirables, però no puc evitar de veure-les com intruses que se’m fiquen a casa sense ni tan sols haver trucat a la porta.

Avui he llegit un article sobre una altra de les aventures de l’Albert Casals, una persona que admiro i de qui voldria saber més coses.

La meva lleixa dels llibres pendents en guarda al menys un de seu. Ja va essent hora que li vagi traient la pols.

Al matí, com que és diumenge, sortim a fer un passeig pel Rastro.

El primer que llegeixes quan busques informació del Rastro és que el nom ve del «rastre» que deixaven els animals que arrossegaven de l’escorxador als obradors on s’adobaven i treballaven les pells. Les pobres bèsties ja estaven mortes i s’havien d’escorxar.

Es veu que el mercat de carrer que avui s’anomena «Rastro de Madrid» va començar amb unes quantes paradetes al voltant dels escorxadors de Lavapiés allà pel mil vuit-cents. Al voltant dels escorxadors s’hi instal·laren “blanqueries” (els obradors que deia) i tot de negocis afins. La proliferació d’aquests petits tallers relacionats amb la pell, el cuiro, la carn, etc., en va atraure d’altres (teixidors, sabaters, sastres…) i l’increment de circulació de persones va fer que alguns espavilats comencessin a muntar paradetes a les voreres (originalment per vendre objectes de segona ma). Lavapiés era llavors lluny del centre i les autoritats ho van tolerar, de manera que a poc a poc el nombre de paradetes va anar creixent. No cal dir que avui per avui la cosa està no només tolerada sinó regulada; el mercat es fa diumenges i festius i diuen que el nombre de parades supera les tres mil cinc-centes.

Personalment, no soc pas gaire fan dels mercats, ho reconec. Unes hores passades per aquest mercat m’han fet la impressió que no es tracta de res més que d’un mercat de carrer gran com se’n poden trobar d’altres a moltes ciutats grans europees. Hi ha coses que em fan gràcia com els orígens de noms d’alguns carrers però la major part de la resta es pot trobar a molts altres mercats. Si t’agrada voltar per mercats de carrer, el Rastro t’agradarà; si no, difícilment hi trobaràs res que el faci un lloc especial i no trobis enlloc més.

El nostre recorregut comença a la Plaza de Cascorro, que rep el nom del setge d’una ciutat cubana, Cascorro. El centre de la plaça està ocupat pel monument a un soldat temerari que el 1896, poc abans que Espanya perdés Cuba definitivament, es va fer un nom en aquella batalla amb una llauna de petroli i una corda. En aquesta plaça comença a baixar la Ribera de Curtidores, que és l’avinguda central del «mercadillo» del Rastro.

M’ha fet gràcia trobar pel camí una placa dedicada a en Max Estrella, un dels meus herois de joventut.

A la tarda ens acostem cap al Reina Sofía, a veure què hi trobem. i ens hi estem una hora i mitja. La veritat és que estem una mica cansats de voltar a peu i com que la meva capacitat d’apreciar les arts plàstiques és limitada, no ho gaudeixo gaire. A la MJ sí que la veig molt interessada.

No sé si encara es fa així però fa molts anys, quan estava estudiant a l’Autònoma, estaves obligat a triar algunes assignatures de carreres diferents de la que estaves cursant. Trobo que era una bona manera d’obrir la ment i una oportunitat de conèixer alguna cosa més enllà del camí que hem decidit de seguir. Així va ser com vaig tenir la sort de poder entrar a les classes d’en Modest Prats, per exemple, i d’un llavors jove Albert Rossich.

Recordo això aquests dies que encara estem endreçant les capses que vam portar de la casa de la plaça de la Vila perquè avui he ensopegat amb un llibre que en el seu moment em va impactar: el de “Los lugbara” d’en Middleton. Més que no pas un  llibre era un piló de pàgines mecanografiades i grapades. Ens el va fer llegir una altra de les professores que vaig tenir el privilegi de conèixer pel fet de cursar matèries externes a les de la meva carrera, en aquest cas Antropologia: la Teresa San Román. La Teresa va passar molts anys estudiant el poble gitano però els seus interessos intel·lectuals depassaven de llarg les comunitats romanís amb qui va conviure. En guardo un bon record; ens va ensenyar les beceroles de l’estudi de la cultura amb rigor i empatia (i a més em va posar molt bona nota! 😅)

He llegit una altra de les quatre novel·les curtes de Kenzaburo Oe que hi ha a «Teach Us To Outgrow Our Madness», precisament la que té el mateix títol que el llibre. L’he trobada extraordinària.

Igual que els altres dos relats que ja havia llegit, aquest també gira entorn de trastorns mentals i la dificultat de pair-los per part dels protagonistes, però a banda d’això ara estava pensant que una part de la relació que tens amb un llibre no comença pas de manera gaire diferent de la que pots tenir amb una persona. Els llibres et fan una impressió o una altra segons l’estat d’ànim que tens quan comences la lectura, esclar, de la mateixa manera que conèixer algú pot començar amb bon o mal peu segons si aquell dia estàs de bon humor o de mala lluna. Avui recordava que les dues primeres narracions que vaig llegir d’aquest autor se’m van fer molt llargues, no aconseguia trobar la manera d’entrar-hi, i en canvi aquesta me l’he llegida en un tres i no res. L’estil no deu ser pas gaire diferent i l’argument gira entorn de problemes semblants, de manera que em pregunto si quan vaig llegir els dos primers relats del llibre jo no estava fi i en canvi ara estic passant per una època millor.

És possible aquesta anàlisi tan simple? També podria ser que l’autor ting

Ui, em criden. Després continuo.

En aquesta etapa de la mudança encara estem desembolicant paquets i capses, endreçant roba i llibres i pensant com recol·locarem tantes (masses) coses com guardem. Tot plegat m’ha servir per confirmar una sospita que fa temps que de tant en tant treu el nas i em ronda pel cap: a les lleixes de casa hi ha llibres repetits. Els quatre que he trobat fins ara no estan gens malament, al contrari.

Rumiaré a qui o quina entitat els donaré.

Petit gran llibre! Volia dir-ne alguna cosa amb les meves paraules però he trobat un article que en parla i que ho fa més bé que no pas ho faria jo. També he trobat una entrevista al Temps que val la pena de llegir.

De l’article de la Mariàngels Cabré a l’Ara Llibres en trio uns trossos i els relligo aquí:

Diu la Maria Barbal que amb els anys oblidem les preguntes que ens fèiem a l’adolescència, com ara si trobarem algú a qui estimar i que ens estimi. Resulta que a «Tàndem» tots dos protagonistes trien tornar a fer-se preguntes i la conseqüència és que tots dos tornen a enamorar-se. Per altra banda, està comprovat que l’edat sol passar factura perquè disminueix la nostra capacitat d’il·lusionar-nos i sembla que res no ens sorprèn. Però l’Elena i l’Armand, una casada amb les escorrialles de l’amor i l’altre vidu de fa temps, cadascú després del sol implacable i de la sorra del seu desert particular, es troben l’un a l’altre.

L’Elena no necessita paraules grandiloqüents per caure voluntàriament en els braços acollidors d’aquell amable company de classe de ioga, l’únic home del grup. Escriu Barbal: “No li calia cap mot que definís res ni proposés una nova cita. En tenia prou de ser adorada sense sentir parlar d’amor”.

Els personatges de la Barbal no són ni sorollosos ni grans aventurers. Construeix un relat molt mesurat i de molt bon llegir on no hi ha pàgines sobreres.

Una novel·la breu que deixa un regust agradable.

L’entrevista en El Temps la recomano sencera. Es pot llegir aquí.

Avui he acabat el segon dels llibres d’en Henning Mankell que Columna va publicar en el volum “El viatge d’en Joel”.

“Les ombres creixen al capvespre” continua amb les aventures i el món d’en Joel en el seu poblet del nord de Suècia. Són històries explicades amb molta senzillesa però que enganxen. Més ben dit, suposo que enganxen més a un públic més jove. A mi m’ha agradat llegir-les però trobo que no estan pas escrites pensant en mi perquè em costa identificar-me amb cap dels personatges. Potser si m’esforço a imaginar-me a mi mateix quan era petit…

A més, hi ha una cosa que no m’agrada gens d’aquest llibre però és més cosa de la traducció que no pas del redactat original, i és l’ús d’expressions «catanyoles», i perdó per l’expressió. Potser sóc un tiquismiquis però hi ha locucions i girs i paraules que no em semblen autèntiques (i ara vindria un debat interminable per discutir si és que es pot dir que hi ha paraules i expressions més autèntiques i genuïnes que altres). Puc parlar de llengua artificial o ortopèdica? Segurament tot el que surt al llibre entra dins la normativa, no ho sé pas, però això de parlar sempre del «dia següent» per comptes de dir «l’endemà», o del «matí següent» per comptes de «l’endemà al matí» se’m fa estrany. Més que estrany, aliè, no propi, d’una llengua que no és la meva. Més encara: d’una llengua que m’esforço a evitar.

Tampoc no m’agrada, i això deu ser encara més discutible, que els protagonistes «donin voltes» o «donin un cop d’ull» per comptes que «facin voltes» o «facin cops d’ull». Ei, i no estic pas dient que siguin faltes, repeteixo, però simplement em manté a fora i no m’agrada perquè no ho sento “meu”. Potser és només perquè de petit sempre he fet voltes i cops d’ull.

A poc a poc vaig recuperant el ritme amb això de llegir llibres. Entre el malson de l’A i la mudança al carrer Llarg he tingut al cap tant de dolor, neguit i angoixa que no em podia concentrar.

A poc a poc torno a passar pàgines (ara en el sentit literal). Avui he acabat un llibre senzill d’un autor, Henning Mankell, que m’agrada per les seves novel·les de crim i misteri. “El viatge d’en Joel” no té ni una cosa ni l’altra sinó quatre històries curtes que diu que són per a un públic juvenil; quatre llibres que quan es van publicar es van vendre per separat sobre les aventures d’un nen que està a punt d’entrar a l’adolescència. El que avui he acabat és “El gos que corria cap a un estel”.

En Joel és un nen solitari que acaba de fer onze anys i viu amb el seu pare separat en un poble petit a l’interior de Suècia del qual no ha sortit mai. La novel·la narra la vida normal i corrent d’en Joel i explica com intenta trobar respostes en els fets quotidians del dia a dia del seu entorn i els interpreta amb la fantasia pròpia d’un nen.

La forma de vida en aquest entorn llunyà i perdut és la primera cosa que m’ha cridat l’atenció, i de seguida m’ha enganxat la descripció del paisatge hivernal, la fred, la resplendor nocturna del riu, el llac glaçat, els boscos de bedolls… La major part de l’obra passa de nit, des que en Joel surt de l’escola fins que se’n va a dormir; en realitat, la seva aventura se centra en un vagareig nocturn, mig real mig imaginari,  per carrers deserts. Com el mateix indret, els fets també semblen pessebres vivents de nit o diorames il·luminats per llumenetes amagades: uns personatges tan marginals i curiosos com profundament humans; un pare mariner, ben amatent del seu fill, que no se sap com ni per què ha vingut a parar en aquest poble de l’interior; una bicicleta vermella irresistiblement atractiva en un aparador; un gos que travessa la nit com si empaités un estel. En aquest món mig real mig de somni, en Joel es passeja sense rumb entre fantasies d’aventures llunyanes i desig de comunicació i comprensió d’un món amb gent tan solitària com ell.

Mentre llegeixo visc la desorientació d’algú que comença a interrogar-se sobre la vida en unes pàgines que alternen magníficament la infantesa innocent i els dubtes vitals d’un adult.

Ja fa dies que vaig acabar aquest llibre i encara no havia tingut temps d’escriure’n quatre ratlles. Tampoc no estava d’humor per fer-ho, aquesta és la veritat, i avui només en vull transcriure unes línies tot i que el llibre dona per a molt. Se’n pot comentar tant la pràctica política que hi surt reflectida com la idea d’Espanya que se’n deriva com la literatura que s’hi comenta com el mateix Pla com mil coses diferents, però ara només vull transcriure’n una collonada (?) sobre educació (?).

En Pla i un amic seu passegen i parlen de com l’amic educa els seus fills:

-Els he canviat l’educació -em diu el meu amic amb vivacitat-. Vivim una època, ens trobem en un país, les coses tenen una tendència a endurir-se de tal manera, que cal preparar-se a tot el que pugui venir.

-¿Considera una indiscreció -li pregunto- demanar-li quins són els principis sobre els quals es basa el seu nou sistema educatiu?

– Els comprendrà perfectament -em respon-. Primer els faig aprendre idiomes, perquè crec que convé que els meus fills sàpiguen demanar diners a la major quantitat possible d’éssers humans i donant les màximes facilitats a aquests éssers.

-Em sembla ben orientat.

-El meu segon principi consisteix a fer-los aprendre de tocar un instrument portàtil, ocarina, flauta, violí, clarinet o harmònica, perquè no se sap mai quines necessitats bàsiques es poden tenir…

-El principi em sembla excel·lent.

-Finalment, el meu sistema comporta uns exercicis pràctics. De vegades reuneixo els meus cinc fills a casa i tiro un duro a l’aire. Si el duro arriba a terra sense que cap d’ells l’hagi copsat, els poso a pa i aigua i no els deixo sortir.

-Em permet una pregunta? -li dic.

-Les que vulgui.

-Els ha hagut de castigar gaire sovint?

-Per ara mai! Copsen la moneda amb una lleugeresa sorprenent.

-Els seus fills aniran endavant.

-Ho espero. El meu sistema educatiu és excel·lent pels temps que vivim. Forma la joventut…

Ens acomiadem -per la meva part, encantat.

Resumeixo de la Viquipèdia que Primo Levi va ser un jueu italià que va sobreviure al camp d’extermini d’Auschwitz. L’any 1947 va escriure «Si això és un home», que és tant un testimoni colpidor de la vida i la supervivència a l’infern dels camps de concentració nazis com una anàlisi de la dignitat i de l’abjecció de l’home. La lectura emociona perquè expressa amb prosa viva les grandeses i les misèries de l’existència humana.

Tot i que avui és un llibre molt conegut, valorat i traduït, el manuscrit fou rebutjat diverses vegades fins que va ser publicat per una petita editorial l’any 1947, que va decidir substituir el títol que proposava Primo Levi amb «Si això és un home», procedent del poema que precedeix el relat i inspirat en les paraules inicials de la Shemà Israel:

Els que viviu segurs
A les vostres cases escalfades
Els que trobeu en tornar al vespre
El sopar calent i cares amigues:
Considereu si això és un home,
Qui treballa en el fang
Qui no coneix la pau
Qui lluita per un tros de pa
Qui mor per un sí o per un no.
Considereu si això és una dona,
Sense cabells i sense nom
Sense forces per recordar
Els ulls buits i el ventre fred
Com una granota a l’hivern.
Penseu que això ha passat:
Us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
Quan us fiqueu al llit o us lleveu;
Repetiu-les als vostres infants.
O que se us ensorri la casa,
La malaltia us impossibiliti,
Els vostres fills us girin la cara.

Avui he fet els primers paquets de llibres de cara a començar d’aquí a pocs mesos, potser setmanes, el trasllat cap a la casa del carrer Llarg.

No és pas el primer trasllat ni tampoc serà l’últim però podria ser que fos el darrer trasllat massiu de llibres. Sempre m’ha agradat guardar els llibres que m’han ensenyat alguna cosa, que m’han commogut o simplement m’han distret o m’ha agradat de llegir. Tot i això, darrerament començo a valorar més les parets nues que les farcides de records tot i admetent que els llibres són més que records: testimonis de temps i fets passats, catalitzadors, descobriments, espurnes de llum…

En qualsevol cas, comença el compte enrere.

Em feia mandra anar a Barcelona aquesta Diada però hi he anat perquè crec que és el que havia de fer, tot i que he de confessar que he fet tard per assistir a la concentració dels CDR als Jardinets de Gràcia. Com que ho tenia lluny i vist que no hi arribava a temps i encara era aviat per anar a la mani gran, i com que he dut el llibre que estic llegint, he anat a seure en una terrassa per acabar-lo mentre esperava la tarda.

La MJ i les nenes s’han quedat a casa, aquesta lluita no és la seva. O aquesta manera de lluitar. Jo, simplement, crec que s’hi ha de ser perquè crec en la constància. Hi ha hagut molta més gent de la que preveia i estic content perquè sembla que la majoria no oblida tan fàcilment com els líders polítics es pensen o voldrien. Per cert, hi ha hagut un moment en què he coincidit al carrer amb l’Oriol Junqueras i he estat testimoni d’una bona xiulada/esbroncada que li han dedicat.

Em sap greu per ell des del punt de vista personal però penso que políticament s’ho mereix. Ell i tota la plana major del seu partit ens volen fer creure que l’1 d’Octubre o no va existir o la vam cagar quan en realitat va ser un dels dies més clarament victoriosos que recordo haver viscut en el meu país.

Tornant al llibre, però, deia que per fer temps fins a l’hora de començar la mani m’he assegut en una taula i he acabat el que estava llegint: “El càstig”, d’en Guillem Sala.

La primera impressió que em va fer aquest llibre va ser molt dolenta. Més ben dit, la segona impressió, perquè la primera va ser fruit de llegir-ne extractes de ressenyes de diversos diaris i revistes literàries que hi ha a la solapa del llibre, i va ser sorprenentment bona. Sorprenentment perquè no havia sentit mai a parlar de l’autor (que després ha resultat que havia fet classe a la Maria) i tot i això les crítiques el deixen pels núvols.

Quan he començat a llegir el llibre, doncs, la impressió ha estat molt dolenta per una raó: no m’agrada gens que en una novel·la catalana els personatges parlin en castellà. Ja sé que és la llengua habitual de la majoria de la gent que viu a Catalunya però normalitzar el castellà en un llibre en català em sembla que és acceptar el resultat d’una imposició.

Després ha resultat que no pas tots els personatges parlen sempre en castellà, d’acord, però hi ha una cosa que potser és pitjor: el narrador fa servir repetidament castellanismes o escriu directament en castellà. Probablement dirà que això dóna autenticitat a la narració i la fa més versemblant, més propera a la realitat del carrer, però és que es tracta justament d’una realitat que és el resultat d’una imposició, la conseqüència de ser una colònia espanyola, i jo crec que és precisament contra aquesta normalització que hem de lluitar.

Dit això, la història del llibre em sembla molt bona i a més entra de ple en el que és el meu àmbit laboral. Aviam si demà en parlo més.