Bloc de notes

Arxiu de la categoria: llibres

Antropologia

0
Publicat el 2 de juny de 2022

No sé si encara es fa així però fa molts anys, quan estava estudiant a l’Autònoma, estaves obligat a triar algunes assignatures de carreres diferents de la que estaves cursant. Trobo que era una bona manera d’obrir la ment i una oportunitat de conèixer alguna cosa més enllà del camí que hem decidit de seguir. Així va ser com vaig tenir la sort de poder entrar a les classes d’en Modest Prats, per exemple, i d’un llavors jove Albert Rossich.

Recordo això aquests dies que encara estem endreçant les capses que vam portar de la casa de la plaça de la Vila perquè avui he ensopegat amb un llibre que en el seu moment em va impactar: el de “Los lugbara” d’en Middleton. Més que no pas un  llibre era un piló de pàgines mecanografiades i grapades. Ens el va fer llegir una altra de les professores que vaig tenir el privilegi de conèixer pel fet de cursar matèries externes a les de la meva carrera, en aquest cas Antropologia: la Teresa San Román. La Teresa va passar molts anys estudiant el poble gitano però els seus interessos intel·lectuals depassaven de llarg les comunitats romanís amb qui va conviure. En guardo un bon record; ens va ensenyar les beceroles de l’estudi de la cultura amb rigor i empatia (i a més em va posar molt bona nota! 😅)

Teach Us To Outgrow Our Madness (2)

0
Publicat el 20 de maig de 2022

He llegit una altra de les quatre novel·les curtes de Kenzaburo Oe que hi ha a «Teach Us To Outgrow Our Madness», precisament la que té el mateix títol que el llibre. L’he trobada extraordinària.

Igual que els altres dos relats que ja havia llegit, aquest també gira entorn de trastorns mentals i la dificultat de pair-los per part dels protagonistes, però a banda d’això ara estava pensant que una part de la relació que tens amb un llibre no comença pas de manera gaire diferent de la que pots tenir amb una persona. Els llibres et fan una impressió o una altra segons l’estat d’ànim que tens quan comences la lectura, esclar, de la mateixa manera que conèixer algú pot començar amb bon o mal peu segons si aquell dia estàs de bon humor o de mala lluna. Avui recordava que les dues primeres narracions que vaig llegir d’aquest autor se’m van fer molt llargues, no aconseguia trobar la manera d’entrar-hi, i en canvi aquesta me l’he llegida en un tres i no res. L’estil no deu ser pas gaire diferent i l’argument gira entorn de problemes semblants, de manera que em pregunto si quan vaig llegir els dos primers relats del llibre jo no estava fi i en canvi ara estic passant per una època millor.

És possible aquesta anàlisi tan simple? També podria ser que l’autor ting

Ui, em criden. Després continuo.

i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Massa

0
Publicat el 18 de maig de 2022

En aquesta etapa de la mudança encara estem desembolicant paquets i capses, endreçant roba i llibres i pensant com recol·locarem tantes (masses) coses com guardem. Tot plegat m’ha servir per confirmar una sospita que fa temps que de tant en tant treu el nas i em ronda pel cap: a les lleixes de casa hi ha llibres repetits. Els quatre que he trobat fins ara no estan gens malament, al contrari.

Rumiaré a qui o quina entitat els donaré.

i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Tàndem

0
Publicat el 17 de maig de 2022

Petit gran llibre! Volia dir-ne alguna cosa amb les meves paraules però he trobat dos articles que en parlen, un a l’Ara i l’altre en El Temps, i que ho fan més bé que no pas jo.

De l’article de la Mariàngels Cabré a l’Ara Llibres en trio uns trossos i els relligo aquí:

Diu la Maria Barbal que amb els anys oblidem les preguntes que ens fèiem a l’adolescència, com ara si trobarem algú a qui estimar i que ens estimi. Resulta que a «Tàndem» tots dos protagonistes trien tornar a fer-se preguntes i la conseqüència és que tots dos tornen a enamorar-se. Per altra banda, està comprovat que l’edat sol passar factura perquè disminueix la nostra capacitat d’il·lusionar-nos i sembla que res no ens sorprèn. Però l’Elena i l’Armand, una casada amb les escorrialles de l’amor i l’altre vidu de fa temps, cadascú després del sol implacable i de la sorra del seu desert particular, es troben l’un a l’altre.

L’Elena no necessita paraules grandiloqüents per caure voluntàriament en els braços acollidors d’aquell amable company de classe de ioga, l’únic home del grup. Escriu Barbal: “No li calia cap mot que definís res ni proposés una nova cita. En tenia prou de ser adorada sense sentir parlar d’amor”.

Els personatges de la Barbal no són ni sorollosos ni grans aventurers. Construeix un relat molt mesurat i de molt bon llegir on no hi ha pàgines sobreres.

Una novel·la breu que deixa un regust agradable.

L’entrevista en El Temps la recomano sencera. Es pot llegir aquí.

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Les ombres creixen al capvespre

0
Publicat el 5 de maig de 2022

Avui he acabat el segon dels llibres d’en Henning Mankell que Columna va publicar en el volum “El viatge d’en Joel”.

“Les ombres creixen al capvespre” continua amb les aventures i el món d’en Joel en el seu poblet del nord de Suècia. Són històries explicades amb molta senzillesa però que enganxen. Més ben dit, suposo que enganxen més a un públic més jove. A mi m’ha agradat llegir-les però trobo que no estan pas escrites pensant en mi perquè em costa identificar-me amb cap dels personatges. Potser si m’esforço a imaginar-me a mi mateix quan era petit…

A més, hi ha una cosa que no m’agrada gens d’aquest llibre però és més cosa de la traducció que no pas del redactat original, i és l’ús d’expressions «catanyoles», i perdó per l’expressió. Potser sóc un tiquismiquis però hi ha locucions i girs i paraules que no em semblen autèntiques (i ara vindria un debat interminable per discutir si és que es pot dir que hi ha paraules i expressions més autèntiques i genuïnes que altres). Puc parlar de llengua artificial o ortopèdica? Segurament tot el que surt al llibre entra dins la normativa, no ho sé pas, però això de parlar sempre del «dia següent» per comptes de dir «l’endemà», o del «matí següent» per comptes de «l’endemà al matí» se’m fa estrany. Més que estrany, aliè, no propi, d’una llengua que no és la meva. Més encara: d’una llengua que m’esforço a evitar.

Tampoc no m’agrada, i això deu ser encara més discutible, que els protagonistes «donin voltes» o «donin un cop d’ull» per comptes que «facin voltes» o «facin cops d’ull». Ei, i no estic pas dient que siguin faltes, repeteixo, però simplement em manté a fora i no m’agrada perquè no ho sento “meu”. Potser és només perquè de petit sempre he fet voltes i cops d’ull.

i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El viatge d’en Joel

0
Publicat el 27 d'abril de 2022

A poc a poc vaig recuperant el ritme amb això de llegir llibres. Entre el malson de l’A i la mudança al carrer Llarg he tingut al cap tant de dolor, neguit i angoixa que no em podia concentrar.

A poc a poc torno a passar pàgines (ara en el sentit literal). Avui he acabat un llibre senzill d’un autor, Henning Mankell, que m’agrada per les seves novel·les de crim i misteri. “El viatge d’en Joel” no té ni una cosa ni l’altra sinó quatre històries curtes que diu que són per a un públic juvenil; quatre llibres que quan es van publicar es van vendre per separat sobre les aventures d’un nen que està a punt d’entrar a l’adolescència. El que avui he acabat és “El gos que corria cap a un estel”.

En Joel és un nen solitari que acaba de fer onze anys i viu amb el seu pare separat en un poble petit a l’interior de Suècia del qual no ha sortit mai. La novel·la narra la vida normal i corrent d’en Joel i explica com intenta trobar respostes en els fets quotidians del dia a dia del seu entorn i els interpreta amb la fantasia pròpia d’un nen.

La forma de vida en aquest entorn llunyà i perdut és la primera cosa que m’ha cridat l’atenció, i de seguida m’ha enganxat la descripció del paisatge hivernal, la fred, la resplendor nocturna del riu, el llac glaçat, els boscos de bedolls… La major part de l’obra passa de nit, des que en Joel surt de l’escola fins que se’n va a dormir; en realitat, la seva aventura se centra en un vagareig nocturn, mig real mig imaginari,  per carrers deserts. Com el mateix indret, els fets també semblen pessebres vivents de nit o diorames il·luminats per llumenetes amagades: uns personatges tan marginals i curiosos com profundament humans; un pare mariner, ben amatent del seu fill, que no se sap com ni per què ha vingut a parar en aquest poble de l’interior; una bicicleta vermella irresistiblement atractiva en un aparador; un gos que travessa la nit com si empaités un estel. En aquest món mig real mig de somni, en Joel es passeja sense rumb entre fantasies d’aventures llunyanes i desig de comunicació i comprensió d’un món amb gent tan solitària com ell.

Mentre llegeixo visc la desorientació d’algú que comença a interrogar-se sobre la vida en unes pàgines que alternen magníficament la infantesa innocent i els dubtes vitals d’un adult.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Madrid -l’adveniment de la república

0
Publicat el 22 d'abril de 2022

Ja fa dies que vaig acabar aquest llibre i encara no havia tingut temps d’escriure’n quatre ratlles. Tampoc no estava d’humor per fer-ho, aquesta és la veritat, i avui només en vull transcriure unes línies tot i que el llibre dona per a molt. Se’n pot comentar tant la pràctica política que hi surt reflectida com la idea d’Espanya que se’n deriva com la literatura que s’hi comenta com el mateix Pla com mil coses diferents, però ara només vull transcriure’n una collonada (?) sobre educació (?).

En Pla i un amic seu passegen i parlen de com l’amic educa els seus fills:

-Els he canviat l’educació -em diu el meu amic amb vivacitat-. Vivim una època, ens trobem en un país, les coses tenen una tendència a endurir-se de tal manera, que cal preparar-se a tot el que pugui venir.

-¿Considera una indiscreció -li pregunto- demanar-li quins són els principis sobre els quals es basa el seu nou sistema educatiu?

– Els comprendrà perfectament -em respon-. Primer els faig aprendre idiomes, perquè crec que convé que els meus fills sàpiguen demanar diners a la major quantitat possible d’éssers humans i donant les màximes facilitats a aquests éssers.

-Em sembla ben orientat.

-El meu segon principi consisteix a fer-los aprendre de tocar un instrument portàtil, ocarina, flauta, violí, clarinet o harmònica, perquè no se sap mai quines necessitats bàsiques es poden tenir…

-El principi em sembla excel·lent.

-Finalment, el meu sistema comporta uns exercicis pràctics. De vegades reuneixo els meus cinc fills a casa i tiro un duro a l’aire. Si el duro arriba a terra sense que cap d’ells l’hagi copsat, els poso a pa i aigua i no els deixo sortir.

-Em permet una pregunta? -li dic.

-Les que vulgui.

-Els ha hagut de castigar gaire sovint?

-Per ara mai! Copsen la moneda amb una lleugeresa sorprenent.

-Els seus fills aniran endavant.

-Ho espero. El meu sistema educatiu és excel·lent pels temps que vivim. Forma la joventut…

Ens acomiadem -per la meva part, encantat.

Si això és un home

0

Resumeixo de la Viquipèdia que Primo Levi va ser un jueu italià que va sobreviure al camp d’extermini d’Auschwitz. L’any 1947 va escriure «Si això és un home», que és tant un testimoni colpidor de la vida i la supervivència a l’infern dels camps de concentració nazis com una anàlisi de la dignitat i de l’abjecció de l’home. La lectura emociona perquè expressa amb prosa viva les grandeses i les misèries de l’existència humana.

Tot i que avui és un llibre molt conegut, valorat i traduït, el manuscrit fou rebutjat diverses vegades fins que va ser publicat per una petita editorial l’any 1947, que va decidir substituir el títol que proposava Primo Levi amb «Si això és un home», procedent del poema que precedeix el relat i inspirat en les paraules inicials de la Shemà Israel:

Els que viviu segurs
A les vostres cases escalfades
Els que trobeu en tornar al vespre
El sopar calent i cares amigues:
Considereu si això és un home,
Qui treballa en el fang
Qui no coneix la pau
Qui lluita per un tros de pa
Qui mor per un sí o per un no.
Considereu si això és una dona,
Sense cabells i sense nom
Sense forces per recordar
Els ulls buits i el ventre fred
Com una granota a l’hivern.
Penseu que això ha passat:
Us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
Quan us fiqueu al llit o us lleveu;
Repetiu-les als vostres infants.
O que se us ensorri la casa,
La malaltia us impossibiliti,
Els vostres fills us girin la cara.

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Comencem a embolicar

0

Avui he fet els primers paquets de llibres de cara a començar d’aquí a pocs mesos, potser setmanes, el trasllat cap a la casa del carrer Llarg.

No és pas el primer trasllat ni tampoc serà l’últim però podria ser que fos el darrer trasllat massiu de llibres. Sempre m’ha agradat guardar els llibres que m’han ensenyat alguna cosa, que m’han commogut o simplement m’han distret o m’ha agradat de llegir. Tot i això, darrerament començo a valorar més les parets nues que les farcides de records tot i admetent que els llibres són més que records: testimonis de temps i fets passats, catalitzadors, descobriments, espurnes de llum…

En qualsevol cas, comença el compte enrere.

i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Diada a Barcelona

0

Em feia mandra anar a Barcelona aquesta Diada però hi he anat perquè crec que és el que havia de fer, tot i que he de confessar que he fet tard per assistir a la concentració dels CDR als Jardinets de Gràcia. Com que ho tenia lluny i vist que no hi arribava a temps i encara era aviat per anar a la mani gran, i com que he dut el llibre que estic llegint, he anat a seure en una terrassa per acabar-lo mentre esperava la tarda.

La MJ i les nenes s’han quedat a casa, aquesta lluita no és la seva. O aquesta manera de lluitar. Jo, simplement, crec que s’hi ha de ser perquè crec en la constància. Hi ha hagut molta més gent de la que preveia i estic content perquè sembla que la majoria no oblida tan fàcilment com els líders polítics es pensen o voldrien. Per cert, hi ha hagut un moment en què he coincidit al carrer amb l’Oriol Junqueras i he estat testimoni d’una bona xiulada/esbroncada que li han dedicat.

Em sap greu per ell des del punt de vista personal però penso que políticament s’ho mereix. Ell i tota la plana major del seu partit ens volen fer creure que l’1 d’Octubre o no va existir o la vam cagar quan en realitat va ser un dels dies més clarament victoriosos que recordo haver viscut en el meu país.

Tornant al llibre, però, deia que per fer temps fins a l’hora de començar la mani m’he assegut en una taula i he acabat el que estava llegint: “El càstig”, d’en Guillem Sala.

La primera impressió que em va fer aquest llibre va ser molt dolenta. Més ben dit, la segona impressió, perquè la primera va ser fruit de llegir-ne extractes de ressenyes de diversos diaris i revistes literàries que hi ha a la solapa del llibre, i va ser sorprenentment bona. Sorprenentment perquè no havia sentit mai a parlar de l’autor (que després ha resultat que havia fet classe a la Maria) i tot i això les crítiques el deixen pels núvols.

Quan he començat a llegir el llibre, doncs, la impressió ha estat molt dolenta per una raó: no m’agrada gens que en una novel·la catalana els personatges parlin en castellà. Ja sé que és la llengua habitual de la majoria de la gent que viu a Catalunya però normalitzar el castellà en un llibre en català em sembla que és acceptar el resultat d’una imposició.

Després ha resultat que no pas tots els personatges parlen sempre en castellà, d’acord, però hi ha una cosa que potser és pitjor: el narrador fa servir repetidament castellanismes o escriu directament en castellà. Probablement dirà que això dóna autenticitat a la narració i la fa més versemblant, més propera a la realitat del carrer, però és que es tracta justament d’una realitat que és el resultat d’una imposició, la conseqüència de ser una colònia espanyola, i jo crec que és precisament contra aquesta normalització que hem de lluitar.

Dit això, la història del llibre em sembla molt bona i a més entra de ple en el que és el meu àmbit laboral. Aviam si demà en parlo més.

El teu nom és Olga

0

Ahir vaig llegir d’una tirada aquest clàssic de l’Espinàs. És breu i de bon llegir tot i que diu coses en què és bo aturar-se a pensar. Vull creure que comprenc i comparteixo molts dels sentiments que s’hi reflecteixen.

L’Espinàs mostra una gran sensibilitat i al mateix temps molta valentia perquè parlar de mainada amb síndrome de Down era complicat, no sé si gairebé tabú, a l’època que va escriure sobre la seva filla. Només cal veure quins mots fa servir per referir-s’hi, mots que ara trobem totalment incorrectes i fora de lloc, per veure que la societat ha canviat molt en alguns aspectes.

L’Espinàs és cristià i veu el món des de la seva manera d’entendre el cristianisme. És discret i no en fa gala però ho deixa ben clar. No puc evitar de pensar que diferents que són aquests catòlics tipus Espinàs d’altres ciutadans (sobretot públics) que militen en el que diuen democràcia cristiana i tanmateix no mostren res que s’assembli a la humanitat que traspua aquest llibre.

La reina al palau dels corrents d’aire

0

El tercer llibre de la saga “Millenium” també m’ha agradat. L’única pega és que ja de bon principi, sense saber del cert com acabava, ja m’he imaginat que acabaria bé i per això els moments de més intriga i suspens estava més aviat tranquil tot pensant que en Blomqkvist i la Salander ja se’n sortirien.

N’he llegit alguna ressenya i veig que hi ha gent que troba que el narrador fa masses voltes i dedica massa temps a descriure personatges secundaris que tenen poca o cap importància en el desenvolupament de la història. Precisament aquesta és per mi una de les gràcies de “Millenium”: la capacitat d’en Larsson d’inventar-se personatges i donar-los credibilitat a base d’explicar-ne molts de detalls encara que no vinguin al cas. Són com maniobres distractores del fil de la història que, tanmateix, li donen una autenticitat que la fa encara més atractiva. Em fa més fàcil entrar a la pell dels personatges i per això mateix sentir-me arrossegat en els intríngulis de la trama.

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Family + Girl, Woman, Other

0
Publicat el 18 d'agost de 2021

Avui, reunió de germans a Palamós. Jo (i la N!) ens havíem despistat i crèiem que havia de ser a Riudellots, però com que en C treballava i havia d’agafar el cotxe per anar-hi des de Girona ha fet una mica de marrada i m’hi ha portat. Ha anat bé perquè hem aprofitat per xerrar una mica pel camí, cosa que no fem gaire sovint, i ens hem posat al dia.

Breus: a) aquest St Esteve ja podrem fer trobada familiar (si no canvia res) i toca de fer-ho a Salt; b) la M ja ha acabat de pagar els estudis de la L i se’n surt amb el que guanya, de manera que deixem de donar-li suport econòmic regular; c) l’À ja té carnet i cotxe i aquest curs serà a la UdG a 1r d’Història; d) en D viatja menys pel tema covid i ja està instal·lat del tot a Suïssa, tot i que diu que ja hi porta massa temps i si pot tornarà (ja hi porta 3 anys -o quatre?); e) en M farà l’últim curs a Barcelona des del seu pis compartit a Gràcia; continuaran quedant amb la M, la L i l’A de tant en tant.

Per altra banda, ahir vaig acabar el llibre que estava llegint de la Bernardine Evaristo. Ha estat un descobriment inesperat i molt interessant. Relats commovedors, captivadors. No coneixia aquesta autora i les seves històries m’han entrat molt bé tant pel que expliquen com per com ho explica. He recomanat el llibre a la P, aviam si se’l llegeix!

Són dotze històries de dotze dones negres; no tenen gaire res en comú però les seves vides (de totes elles) es creuen un moment o altre. L’autora denuncia racisme i opressió per condició sexual o social però fuig tant dels estereotips com del victimisme. Deu ser una bona descripció de la societat britànica perquè ha rebut molts elogis de totes bandes. M’ha agradat el to poètic de la seva prosa i l’originalitat d’algunes històries.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El món d’ahir

0
Publicat el 26 de juny de 2021

M’ha agradat molt, tant l’estil com el contingut. N’he trobat especialment interessant la segona meitat, quan parla de la posguerra (de la WWI) i el periode d’entreguerres amb l’ascens del nazisme (i el feixisme i el comunisme soviètic d’aleshores). Les tècniques dels nazis per fer-se amb el poder i sobretot l’estat d’ànim de la gent en començar totes dues guerres és molt alliçonador.

D’acord que està escrit per (i per tant és el punt de vista de) algú que no és representatiu de la majoria de la població, ni sòcioeconòmicament ni culturalment, però tot i això crec que fa una anàlisi que cal llegir. Zweig devia ser de tarannà depressiu i pessimista però les patacades de la vida, el desencís amb l’evolució de la política europea, l’ascens dels totalitarismes i la destrucció del que ell entenia per civilització van abocar-lo a la desesperació que el van fer acabar amb la seva pròpia vida. Aquest va ser el seu últim llibre, em penso.

Tony Takitani

0
Publicat el 14 de maig de 2021

És el primer llibre d’en Murakami que llegeixo en castellà. Me’l va regalar la MJ per santjordi i l’he acabat aquesta tarda d’una tirada; és curtet i m’ha entrat molt bé, com tots els que he llegit d’en Murakami.

Explica la història d’un home que viu al marge de la gent, sense amics ni enemics, sense conflictes amb ningú, i també sense necessitats materials. Es guanya bé la vida amb una feina que li agrada i viu sense cap lligam emocional amb ningú tret del record del seu pare, que sembla que tampoc no li fa ni fred ni calor. Quan s’enamora per primera vegada d’una noia i poc després s’hi casa descobreix l’existència de la soledat, és a dir, s’adona de la buidor en què havia viscut sempre fins al moment de trobar aquesta noia.

Havent-se casat, en Tony és feliç amb la seva parella fins que ella mor accidentalment. Llavors és quan li passa factura el que ha après en conèixer la noia i se li fa evident que el fet que no s’hagués sentit lligat a ningú no volia pas dir que aquests lligams no existissin, que fos lliure, sinó simplement que havia ignorat tot el que l’unia a altres persones, a la resta del món, a la vida. Potser a l’amor.

No sé si el que ens volia dir en aquest llibre és que el fet que no siguem prou conscients que no estem sols no vol pas dir que no estiguem envoltats d’altres persones que d’alguna manera estan amb nosaltres. També podria ser una elegia a la ignorància que ens fa feliços. O que com més conscients som més malament ho tenim. Si és que ens volia dir alguna cosa.

“Una reflexió sobre el que ens uneix a la vida”, en diu la publicitat editorial.

i etiquetada amb , | Deixa un comentari