Passeig en bici, matinal plàcida.
A la tornada he vist els companys al pont de l’autopista. No me’n recordava que avui és dia de canvi de torn de vacances i per tant dia de ponts! Sorry, mates!
I tot seguit, cassola d’arròs amb verdures per dinar! M’ha quedat prou bona, modèstia a part.
Doncs resulta que ens han aprovat totes les sol·licituds per anar de colònies aquest estiu! La pega és que ja hem acabat el curs i ara serà un problema contactar amb les famílies. I tinc fòbia a la paperassa, sí.
Si tot va bé seran la setmana del 19 de juliol i a Planoles.
Estan dirigides a alumnes de centres de màxima complexitat, com han etiquetat el nostre i com han fet amb tots els públics de Salt, i algú podria haver pensat que si ja és difícil contactar amb les famílies durant el curs, encara ho és més fer-ho quan nois i noies ja no vénen a classe i han començat vacances.
Les ajudes vénen gràcies al Fons Social Europeu però el Ministerio no es cansa d’insistir que les comunicacions amb les famílies han de portar el seu logo. “Competències plenes en Educació”, diuen que diu l’Estatut. Ha!
Una escapada al Pas d’en Prats per ficar els peus a l’aigua. La calor apreta i a més ens ho passem bé tot xipollejant com si fossim mainada o bé fent preses “estil club de la marmota” com si fossim enginyers (de pa sucat amb oli). Ens hem distret fent una mena de tron amb rierencs que acabarem de completar un altre dia. Estem mirant de fer-ho realment bé de manera que no passi aigua entremig de les pedres; si el cabal baixa i l’agua s’hi estanca hi trobarem verdet? Bé, potser no tan ben fet… Si el riu baixa molt ple oferirà resistència i es col·lapsarà? Podria ser…
De fet, si hi queda verdet s’assemblarà més a un tron de debò, no? No porten vellut verd els trons?
Qui no té feina el gat pentina, però que divertit que és!
A la passejada d’avui ens ha sorprès trobar-nos en Jep, el nostre veí de la plaça. Encara ens ha sorprès més quan ens ha explicat què hi feia pel Pas d’en Prats i ens ho ha il·lustrat amb una bona foto que diu que és de fa poc:
Encara una altra cosa positiva, i és que tot xerrant ha resultat que es coneix molt bé aquest sector de riu. Ell s’hi passeja ben equipat, amb botes i pantalons de pescador, però tot i això m’ha ensenyat un lloc per on potser podré travessar-lo amb més tranquil·litat que els indrets que fins ara he fet servir jo. Es tracta d’un banc de sorra que hi ha a prop de l’aiguabarreig amb la Llémena. Aviam si demà puc passar-hi amb la bici a coll!
Cada primavera es veu més de colza pels camps; no recordo pas haver-ne vist tanta temps enrere (vull dir anys). Aquesta tarda m’he fixat en el color groc que s’escampa pel camp de la Creu, al darrere d’Espai Gironès. El groc és un dels colors que distingeixo bé i no sé si és per aquesta raó o alguna altra que no puc evitar de quedar-me extasiat tot contemplant la grogor que inunda els camps en aquesta època de l’any.
Aquesta tarda, quan hem sortit a passejar amb la MJ, hem pogut copsar el contrast entre el verd dels farratges i el groc de la colza. Quan el verd és ben verd, quan l’herba no està barrejada amb flors o mates o arbustos d’altres colors o altres tonalitats, el puc veure ben clarament. Avui, amb una separació tan diàfana, tots dos colors separats pel rec, un a cada costat, ha sigut com veure el paisatge tallat com si fos un pastís gegant partit en dues meitats per un flequer imponent.
No hi ha pas gaires pastissos de menta i vainilla. Podria ser de raïms i crema. O una mousse de te matxa i llimona?
Ja en tenia ganes i per fi he trobat una estona per acabar la ressenya de l’excursió que vaig fer per St Gregori, a l’altra banda del riu que cus els territoris respectius de saltencs i gregorians i que vaig haver de travessar dues vegades per veure les tres fonts del títol.
En destaco dues de les coses que m’han cridat l’atenció. La positiva, l'”escala de peixos” instal·lada no fa gaire i que ha de servir perquè aquestes bestioles aquàtiques amb escates i aletes puguin pujar i baixar riu amunt o riu avall segons els convingui sense els obstacles que trobaven quan no hi havia l’escala.
La negativa: les tifes que els cavalls de les hípiques del poble deixen anar per la via verda i que les soles de les nostres sabates s’emporten a casa juntament amb la pesta que carden.
Mira que costaria poc de posar sarrons al cul dels cavalls!
Ahir a la tarda estava xerrant amb en Mines al Pont del Rec quan vam veure que aigua avall baixava alguna cosa negrosa que de bones a primeres semblava un pneumàtic vell flotant entre dues aigües. Va resultar ser una bèstia que tot nedant es va anar acostant a la paret del rec i, quan hi va estar a prop, s’hi va enfilar fins a un forat que deu ser el seu cau.
No crec pas que fos una llúdriga (tant de bo ho fos!) sinó un d’aquests visons americans que estan envaint els nostres rius. N’he passat fotos a Marfull i a l’Ajuntament.
Diuen que (llegenda urbana?) tots aquests visons vénen d’unes granges d’on van fugir. Es veu que n’hi havia dues a Osona i després també se’n van escapar d’una altra de l’Empordà. Per una banda, em sap greu que tinguem aquests visons americans a les Deveses perquè han desplaçat espècies autòctones, però per altra banda no puc deixar de sentir simpatia cap a aquests animalons que han aconseguit fugir de la granja on els tenien empresonats i on els esperava la mort i posterior transformació en abrics.
Recentment s’ha descobert que els visons poden ajudar a escampar el coronavirus i a més a més agreujar-ne els símptomes, de manera que han afegit problemes de salut pública als reptes ètics i ambientals que havia suscitat la seva entrada a casa nostra.
Avui dissabte hem quedat a les 11 del matí davant del Pavelló Municipal d’Esports per fer una petita bicifestació en record d’una senyora que va ser atropellada mentre anava en bicicleta aquí a Salt. Hem deixat una bici blanca en record seu a l’avinguda de la Pau.
Mentre pedalava rumiava que està de moda, potser està bé, fer servir la paraula “violència” per tot d’accions que fins fa poc eren considerades poca cosa més que incòmodes o barroeres. També per abusos abominables. No sé si hauríem de fer servir alguna altra paraula (que desconec) per diferenciar l’acció pròpiament i físicament violenta de la coacció moral que sovint fiquem al mateix sac. Un marit que estomaca de manera salvatge la seva parella i un executiu d’empresa que coacciona un treballador o un conductor que fuig després d’haver atropellat un ciclista sóc accions detestables però que crec que no pertanyen pas a la mateixa categoria. Tanmateix, quan se’n parla a les notícies es diu que hi ha hagut “violència”; no sé si en altres llengües tenen mots diferents per referir-se a la violència física i la violència no física, o si tenen uns escala graduada de mots que indiquen o reflecteixen “violència”.
Tornant a la bicifestació, voldria aprofitar per fer proselitisme: vull escampar la idea de tancar el trànsit de Països Catalans, al menys en caps de setmana. Es podria començar fent-ho només diumenges al matí; són unes hores en què l’avinguda està pràcticament buida, i el fet de permetre que la gent hi fes algun partit de futbol o de bàsquet, que la mainada hi passegés lliurement en bicis o patinets, o inclús que s’hi fes algun mercat de segona mà, faria veure clarament l’espai tan desaprofitat que tenim a un pam de nas.
D’aquí a tancar-lo tot diumenge i després tot dissabte, creant al principi alguna incomoditat, tampoc no hauria de ser gaire complicat. Això permetria visualitzar l’espai encara més clarament i mentalitzar tothom que una avinguda tan ample no pot estar monopolitzada pels vehicles a motor. Llavors, fer-hi carrils bici, línia de tramvia, pistes de tennis o jardins hauria de ser decisió de la gent, i estaria bé que hi hagués un concurs d’idees en què tothom hi pugués dir la seva mentre s’anés pressionant l’ATM, l’Ajuntament de Girona i la Generalitat perquè anessin dissenyant un altre tipus de vial, és a dir, un altre tipus de mobilitat que permetés tant que la gent de fora pogués accedir al centre de Girona (que és el que la majoria de cotxes que passen per Països Catalans vol fer) com que les persones que vivim a mig camí no ens haguéssim d’empassar els fums ni patir els accidents ni aguantar les molèsties que tant de trànsit motoritzat ocasiona.
En qualsevol cas, molta gent va assistir a la manifestació tant a peu com en bicicleta, de manera que potser tampoc no va ser ben bé (o només) una «bicifestació». Ai, les paraules…
Avui, per casualitat, he ensopegat amb un llistat interessant: el dels monuments de Salt.
Hi he trobat alguna cosa que desconeixia, com la casa de cal Brut, que sempre m’havia intrigat, o la barraca d’en Genura (aquesta, però, mal catalogada).
Per guardar i anar repassant.
Avui les he vistes! N’havia sentit a parlar i també n’havia llegit alguna cosa però no ha estat fins avui que he anat a veure-les.
Segons la descripció de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, l’obra…
…demostra l’intent del Marquès de Camps de protegir les seves terres de les vingudes del riu. Carles de Camps i d’Olzinelles, segon marquès de Camps, era enginyer forestal i coneixia les tècniques hidràuliques de prevenció i defensa en front de les avingudes del riu. L’objectiu de la construcció d’aquesta obra era la defensa dels seus camps de conreu i les seves plantacions forestals.
Es tracta d’una obra hidràulica del segle XX formada per un conjunt de gabions de malla metàl·lica de doble torsió omplertes amb rierencs. Es troba al marge dret del riu Ter, a l’inici de les Deveses del Marquès i al límit de la terrassa fluvial.
Torno a fer aquesta ruta perquè m’agrada i a més aprofitaré per fer algunes fotos per afegir a les que ja tinc penjades.
I sí, altre cop torno a pensar que algun dia em posaré a estudiar o investigar de debò per deixar per escrit alguna mena de llistat més o menys exhaustiu del que homes i dones hem fet per aprofitar els cabals d’aigua que ens hem trobat, sobretot al Pla de Salt.
Ves per on que és tot just ara que es reconeix la feinada que la Marta va fer a la regidoria d’Entorn Natural. Llàstima que els premis se’ls enduguin uns altres.
Llegeixo amb retard una notícia sobre els plans de l’Ajuntament de Barcelona d’avançar cap a un Eixample més friendly, que és una manera guai de dir que està dissenyat tot pensant més en les persones que no pas en els cotxes.
I mentrestant, a Salt, què fem amb el Passeig dels Països Catalans?
Estava pensant que ja fa masses dies que no parlo del Passeig dels Països Catalans quan un amic m’envia un seguit de piulades d’un tal Pau Ventura i Pericot (@VenturaPericot) que no conec i que diu coses prou interessants. Copio el seu fil gairebé literalment.
En aquests temps d’emergència, no només sanitària, sinó també climàtica, convé repensar la ciutat. Moltes grans ciutats del planeta ho estan fent… i per què les nostres no? Per què no podem estendre el model de les superilles adaptant-lo a les nostres ciutats i barris?
Amb més verd, menys soroll i contaminació.
Més espai per passejar per als infants i per la gent gran.
Més vida de barri i comerç de proximitat.
Per què no es poden formular projectes en positiu on hi guanyi tothom?
Amb millores en el transport públic.
Amb diàleg entre diversos actors: veïnat, entitats i tècnics.
Amb un procés gradual que pugui convèncer però mai imposar.A #Salt tenim el Barri Centre, amb densitats de població de fins a 750 habitatges/hectàrea (una bestialitat!). Tot dins una superfície de 21,1 ha. És a dir, amb una població de més de 17.000 persones. Amb una superfície destinada a:
Residencial: 13,08 ha (61,9%)
Equipaments: 0,56 ha (2,9%)
Parcs i places urbanes: 0,86 ha (4,1%)
Xarxa viària: 6,60 ha (31,2%)
*Aquest àmbit no és el límit administratiu recurrent del barri Centre sinó que abarca més superfície per aproximar-se a les 16 ha, superfície semblant a les #SuperillesBCN de 9 illes de l’Eixample.
Si repliquéssim el model, què es podria fer? Actualment l’espai públic està ocupat per un 32% de calçades i un 68% de voreres. Amb aquest petit exercici es podria passar a repartir-se l’espai públic amb un 92% de voreres i només un 8% de calçades.
Així doncs, es proposa que la #superillaSalt no es pugui travessar amb el vehicle privat i només veïns i veïnes hi puguin entrar per estacionar els vehicles als aparcaments privats. En qualsevol altre moment, tota l’amplada del carrer ha de ser per a les persones.
Les entrades a la #superillaSalt es podrien realitzar des de tres portes diferents, regulades mitjançant pilones retràctils o bé lectors de matrícules. Així mateix, les càrregues i descàrregues pels comerços s’haurien de realitzar en determinats horaris.
La velocitat màxima permesa dins de l’àmbit de la #superillaSalt no pot ser mai superior als 10 km/h. Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’un augment de les freqüències del transport públic (el bus en aquest cas).
A més d’una dotació de xarxa ciclable decent, que es podria localitzar en un dels grans eixos de la vila, com el Pg Països Catalans aprofitant l’ampla de la via i reduint el pas d’automòbils a un carril per sentit. I per què no, amb un servei públic metropolità d’aquest mode de transport?
Aquest és un exercici que ha estat pensat i representat en un matí. Tant de bo es poguès implementar alguna cosa semblant al nostre poble.
Avui, per accident, ha vingut a la meva classe un noi que està estudiant per fer de professor en el futur. La idea (de la UdG) és que abans de llançar-se a la piscina ja hagi conegut una aula de Secundària, sàpiga com s’hi respira i no li vingui un atac de pànic quan s’hi comenci a guanyar la vida.
No sé si aquestes pràctiques són gaire útils per a ells, potser sí, però també als docents que ja fa anys que avancem ara caic ara m’aixeco en aquests hàbitats peculiars que són els instituts. A mi em fa pensar en la visió que tenia d’aquesta feina quan vaig començar: amb més ilusió?. Potser simplement ens ajuda a veure les coses amb perspectiva.
La visita d’aquest noi em fa pensar en una altra que no s’ha produït mai: la d’inspecció. Mira que fa anys que treballo fent classe i mai, cap vegada, ha vingut cap persona d’inspecció per comprovar si faig la feina que toca. Una vegada, sí, va passar un inspector, però és que la directora l’estava acompanyant perquè veiés una activitat concreta que jo ja estava advertit que vindria a veure. Des del punt de vista personal i corporativista, egoista, em va molt bé que Inspecció no funcioni, però si penso no només en el meu interès crec que és un desastre per al país que el Dpt d’Educació no dediqui esforços a fer retre comptes als treballadors que cobren de l’Administració per fer la feina. Potser el problema és que l’Administració no té clara quina és la nostra feina o que tant se li’n foti què fem a l’aula mentre el jovent estigui distret i no causi gaires problemes al carrer.
