Bloc de notes

Ves per on que és tot just ara que es reconeix la feinada que la Marta va fer a la regidoria d’Entorn Natural. Llàstima que els premis se’ls enduguin uns altres.

Llegeixo amb retard una notícia sobre els plans de l’Ajuntament de Barcelona d’avançar cap a un Eixample més friendly, que és una manera guai de dir que està dissenyat tot pensant més en les persones que no pas en els cotxes.

I mentrestant, a Salt, què fem amb el Passeig dels Països Catalans?

Estava pensant que ja fa masses dies que no parlo del Passeig dels Països Catalans quan un amic m’envia un seguit de piulades d’un tal Pau Ventura i Pericot (@VenturaPericot) que no conec i que diu coses prou interessants. Copio el seu fil gairebé literalment.

En aquests temps d’emergència, no només sanitària, sinó també climàtica, convé repensar la ciutat. Moltes grans ciutats del planeta ho estan fent… i per què les nostres no? Per què no podem estendre el model de les superilles adaptant-lo a les nostres ciutats i barris?

 Amb més verd, menys soroll i contaminació.

Per què no es poden formular projectes en positiu on hi guanyi tothom?

 Amb diàleg entre diversos actors: veïnat, entitats i tècnics.

  Amb un procés gradual que pugui convèncer però mai imposar.

A #Salt tenim el Barri Centre, amb densitats de població de fins a 750 habitatges/hectàrea (una bestialitat!). Tot dins una superfície de 21,1 ha. És a dir, amb una població de més de 17.000 persones. Amb una superfície destinada a:

Residencial: 13,08 ha (61,9%)

 

Equipaments: 0,56 ha (2,9%)

 

Parcs i places urbanes: 0,86 ha (4,1%)

 

Xarxa viària: 6,60 ha (31,2%)

*Aquest àmbit no és el límit administratiu recurrent del barri Centre sinó que abarca més superfície per aproximar-se a les 16 ha, superfície semblant a les #SuperillesBCN de 9 illes de l’Eixample.

Si repliquéssim el model, què es podria fer? Actualment l’espai públic està ocupat per un 32% de calçades i un 68% de voreres. Amb aquest petit exercici es podria passar a repartir-se l’espai públic amb un 92% de voreres i només un 8% de calçades.

Així doncs, es proposa que la #superillaSalt no es pugui travessar amb el vehicle privat i només veïns i veïnes hi puguin entrar per estacionar els vehicles als aparcaments privats. En qualsevol altre moment, tota l’amplada del carrer ha de ser per a les persones.

Les entrades a la #superillaSalt es podrien realitzar des de tres portes diferents, regulades mitjançant pilones retràctils o bé lectors de matrícules. Així mateix, les càrregues i descàrregues pels comerços s’haurien de realitzar en determinats horaris.

La velocitat màxima permesa dins de l’àmbit de la #superillaSalt no pot ser mai superior als 10 km/h. Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’un augment de les freqüències del transport públic (el bus en aquest cas).

A més d’una dotació de xarxa ciclable decent, que es podria localitzar en un dels grans eixos de la vila, com el Pg Països Catalans aprofitant l’ampla de la via i reduint el pas d’automòbils a un carril per sentit. I per què no, amb un servei públic metropolità d’aquest mode de transport?

Aquest és un exercici que ha estat pensat i representat en un matí. Tant de bo es poguès implementar alguna cosa semblant al nostre poble.

Avui, per accident, ha vingut a la meva classe un noi que està estudiant per fer de professor en el futur. La idea (de la UdG) és que abans de llançar-se a la piscina ja hagi conegut una aula de Secundària, sàpiga com s’hi respira i no li vingui un atac de pànic quan s’hi comenci a guanyar la vida.

No sé si aquestes pràctiques són gaire útils per a ells, potser sí, però també als docents que ja fa anys que avancem ara caic ara m’aixeco en aquests hàbitats peculiars que són els instituts. A mi em fa pensar en la visió que tenia d’aquesta feina quan vaig començar: amb més ilusió?.  Potser simplement ens ajuda a veure les coses amb perspectiva.

La visita d’aquest noi em fa pensar en una altra que no s’ha produït mai: la d’inspecció. Mira que fa anys que treballo fent classe i mai, cap vegada, ha vingut cap persona d’inspecció per comprovar si faig la feina que toca. Una vegada, sí, va passar un inspector, però és que la directora l’estava acompanyant perquè veiés una activitat concreta que jo ja estava advertit que vindria a veure. Des del punt de vista personal i corporativista, egoista, em va molt bé que Inspecció no funcioni, però si penso no només en el meu interès crec que és un desastre per al país que el Dpt d’Educació no dediqui esforços a fer retre comptes als treballadors que cobren de l’Administració per fer la feina. Potser el problema és que l’Administració no té clara quina és la nostra feina o que tant se li’n foti què fem a l’aula mentre el jovent estigui distret i no causi gaires problemes al carrer.

Ja ha arribat, ja és aquí. Les fulles ja fa dies que van caient i les que encara tenen prou força per arrapar-se a les branques estan cada cop més esgrogueïdes. Les de terra formen tantes catifes com diversitat de fulles d’arbres hi ha al poble.

L’heura del pati també canvia els colors i el verd intens que ha tingut fins ara ja fa dies que ens ha dit adéu.

La Marató de TV3 dedica el programa d’enguany al coronavirus. Res a dir-hi: està d’actualitat i sembla que no acabem de sortir-nos-en.

Un equip de la Marató de TV3 ha anat venint a l’institut cada any per fer proselitisme entre alumnat i professorat (i guanyar audiència, esclar). Tanmateix, el mateix covid-19 a què dediquen el programa els ha posat les coses més difícils perquè han hagut de buscar alternatives a les sessions presencials, molt dinàmiques, que solien fer. Aquest any es fan videoconferències d’una hora (30 minuts de les quals són per passar un documental en video) que estan limitades perquè per part nostra no tenim ni micròfon ni càmera. Veiem la noia que ens explica que la covid és tan dolenta però si ens hi volem comunicar hem de fer-ho pel xat del Meet o Zoom o el que fem servir. El resultat és que l’alumnat s’avorreix sobiranament (durant el documental i sobretot després) i ens hem d’empescar algun alicient perquè es mantinguin atents. Aquesta generació ja no són pas tragateles com les d’abans; necessiten dinamisme, canvis cada dos per tres, i no poden estar-se més de 10 minuts seguits només mirant i escoltant el que diu algú.

Avui l’Arxiu Municipal ha publicat una entrada sobre les cooperatives que anys enrere hi havia hagut a Salt. No sé si és excessiu dir que “Salt i Oli” representa la continuitat d’aquest moviment però jo crec que entra dins el mateix esperit i manera de veure el món encara que les circumstàncies socials i històriques siguin tan diferents.

Potser aquestes Fires haurem de renunciar a la Cerdanya. Teníem previst d’anar-hi dijous, divendres i dissabte d’aquesta setmana entrant (29, 30 i 31 d’octubre), però les restriccions horàries de mobilitat ens fan replantejar-ho perquè en P i l’A difícilment podran arribar abans de les 10 del vespre. Hem canviat les dates i ara preveiem d’anar-hi divendres 30, dissabte 31 i diumenge 1. Aviam.

Mentrestant, aquest vespre hem tornat a sortir uns companys per empaperar una mica les cartelleres municipals i alguna vitrina abandonada. És l’aniversari de la declaració d’independència i cal mantenir viva la memòria encara que els ànims estiguin baixos. O precisament perquè els ànims estan baixos.

Ja se saben els resultats de les proves que es van fer ahir a l’institut i de moment ja tenim confinats sis grups. Ja és també força mala sort perquè s’han trobat set alumnes que han donat positiu i resulta que són de sis grups-classe diferents, de manera que s’han hagut de confinar tots aquests grups en què hi havia al menys una persona positiva.

Si haguessin estat d’un o dos o tres grups-classe, per comptes d’haver de confinar més d’un centenar d’alumnes només hauria calgut fer-ho amb unes poques desenes.

Quan es va saber que en Felip VI vindria a Barcelona va faltar temps perquè la gent s’organitzés per sortir al carrer i celebrés una crema de fotos del monarca a cada poble. Aquest dijous a les vuit del vespre davant de l’Ajuntament.

Sembla ser que la situació covid-19 a Salt és molt pitjor que la mitjana del país. Diuen que aquí es viu molt la comunitat i està demostrat que el contagi del virus evoluciona molt de pressa quan s’està més acompanyat. En conseqüència, el Departament de Salut ha decidit de fer uns cribratges massius a tots els centres educatius del poble. La data d’inici no se sap del cert però la cosa serà aviat i ràpida.

Es veu que les proves seran del tipus frotis nasal (“poc invasiu”, van repetint) i fins i tot s’està plantejant de fer la prova d’autopresa. Es veu que aquests PCR són igual d’efectius perquè el que es busca és tallar cadenes de contagi. És per aquest motiu, diu que comenta el Dr. Argimon, que el govern de Catalunya ha optat per fer les PCR de seguida que es coneguin casos positius. Hi ha països que els fan al cap de 7 o 8 dies del contacte, però fer-ho al principi facilita trobar “assimptomàtics” i tallar les cadenes de contagi. Avui, a Salt, tenim molts casos i “dispersos” en el territori; força grups i força persones a l’espera de PCR.

Pel que fa a la prova, serà a tota la comunitat educativa: alumnat, professorat, PAS, PAE, personal de neteja i famílies (això de les famílies no m’ha quedat clar com es durà a terme). Pel que fa a l’autopresa, està pensada per als adults però segurament provaran que l’alumnat de CCFFF també hi participi.

A les persones que els surti positiu se’ls farà a posteriori un test d’anticossos per saber si és actual o si la infecció ja ha passat, i si és una persona que el test demostra que ja ho ha passat no caldrà confinar.

Avui m’he entretingut a fer algunes fotos des del balcó de l’habitació.

A la primera es veu cal Mut i les cases del costat.

N’he fetes d’altres però el resultat no ha estat pas millor. Tot i això, després hem sortit a passejar i en tornant de les deveses me n’ha sortit una altra que també m’agrada prou.

M’agradaria saber-ne prou per fer bones fotos. Una de les meves frustracions és aquesta manca d’habilitat fotogràfica quan surto a fer escapades a peu o en bici. A Wikiloc tinc penjades un piló de rutes que quan vaig fer vaig gaudir, entre altres coses, per algunes vistes francament esplèndides. Malgrat això, a l’hora de passar-les a una pantalla no n’hi ha cap que faci la mateixa impressió que quan hi vaig ser i vaig contemplar l’indret personalment. Ja sé que això no es pot fer de debò debò, però sí que voldria ser capaç de fotografiar de tal manera que no hi hagués tanta distància entre el que vaig veure quan feia l’itinerari i el que després em surt a la pantalla.

Ja han passat tres anys de l’1 d’octubre, la repressió continua desfermada i nosaltres continuem estabornits, aclaparats, desconcertats.

Però encara tenim memòria i aquest vespre ens hem vist a la plaça. Baldats i desorientats, continuem.

Avui erem molts centenars de persones, potser milers, que protestavem a Girona per la inhabilitació del president Torra. Tanmateix, aquesta notícia relativament bona (que encara hi hagi gent disposada a sortir al carrer) no pot pas amagar un fet incontestable: la desorientació i desànim del moviment independentista. Cert que la Covid té a veure amb la desmobilització (tothom portava mascareta) però els partits que ens van passar al davant ens han decebut i nosaltres no som capaços de recuperar la iniciativa.

Per sortir d’aquest atzucac que ja fa massa que dura l’únic que podem fer és llepar-nos les ferides i mentrestant, si podem, mirar d’imaginar alguna estratègia que ens dugui cap endavant. Però primer llepar-nos les ferides, encara que només sigui el que deiem l’altre dia a can Pep: trobar-nos la colla cada quinze dies per petar la xerrada i fer teràpia de grup. Si a més a més ens veiem amb cor de dur a terme alguna acció, qualsevol, per petita que sigui, només per mantenir el caliu i saber-nos vius, ja serà collonut.

Avui ens han fet les PCR en el CAP. M’ha sorprès trobar-hi tanta gent fent cua, i és que no només hi havia l’alumnat del grup afectat (i part de les seves famílies) sinó també molta altra gent que deuen ser sospitosos d’haver agafat el virus per contactes amb qui sigui. No pas tothom és aquí pel nen que va venir a classe sinó perquè han estat en contacte amb altres casos positius del poble.

A primera hora de la tarda m’han trucat del CAP i més tard de CatSalut per confirmar que no tinc símptomes (com els he dit al matí, quan m’han fet la prova) i demanar-me que no sortís de casa fins a saber-ne els resultats. A pregunta meva han aclarit que del que es tracta és que no m’acosti a ningú, no exactament que no surti de casa, o sigui que tinc permís per sortir a passejar o pedalar per les deveses o al mig de la natura si vaig amb mascareta i procuro no tenir ningú a prop.

També han recomanat que no m’acosti a ningú a casa, i que si ho he de fer porti posada la mascareta.

…