He passat moltes vegades per cadascun d’aquests indrets però els he anat enllaçant de maneres ben diferents: Salt, la Pilastra, St Grau, Resclosa d’en Joga… No me’n canso. Miraré de tornar-hi qualsevol dia, quan tingui més endreçat el compte de wikiloc.
Mentrestant, surto a passejar i confirmo que, malauradament, se sap que l’estiu es va acostant quan les tifes de cavall a la via verda són cada cop més nombroses.
Avui he començat el que podria ser la meva rutina de cada matí (si així ho decidís): sortir a passejar qualsevol matí de dia feiner. Fins ara treballava i no podia fer-ho però com que acabo d’encetar la meva etapa de jubilat suposo que el pressupost de sabateria haurà d’incrementar-se.
Sigui com sigui, el passeig d’avui ha estat un volt per la part de Deveses que hi ha entre casa i el riu. Hi he anat d’hora i feia sol però s’hi estava fresquet, una delícia. Per contra, tantes escombraries com hi he trobat fan mal al cor; les que he pogut les he recollides en una bossa que portava.
Això de les deixalles que la gent llença a qualsevol lloc és una merda, literalment, i no sé pas com es podria evitar. Tot passejant he trobat el guarda (es diu Xevi?) i hem estat xerrant una estona. M’ha explicat que ell prohibiria el bany al riu tant per raons higièniques (aigua contaminada) com per evitar que els banyistes deixin escombraries als indrets on es banyen.
També m’ha explicat que la major part de desaprensius vénen a les Deveses de nit; per tant, la primera cosa que se m’acut és que cal que s’apliqui la normativa que prohibeix accedir a les Deveses a partir d’una hora del vespre (em sembla que són les 10?). Si s’ha aprovat una normativa, apliquem-la. Si no, el missatge que s’està donant des de l’Administració és que no passa res si no respectes les normes i que per tant no cal regular res perquè fer-ho és inútil.
Ui, m’adono que ja estic rondinant com un jubilat desenfeinat.
Caiac al Ter per celebrar el final de curs.
Feu confiança a aquests adolescents i veureu quantes coses es poden fer al riu a més a més de palejar.
Vivim ben a prop del riu però uns quants d’aquests joves tot just avui han descobert aquest espai que tenen al costat de casa. Espero que sigui un primer pas perquè a partir d’ara hi vinguin de tant en tant, potser sovint.
Si comencen a passar-hi una part del seu temps lliure potser els més curiosos i inquiets d’aquests adolescents el voldran conèixer més bé, i qui sap si cuidar-lo i fins i tot estimar-lo!
Repassada de la premsa. He llegit que la Generalitat s’està plantejant de debò, diuen que ara sí, construir una línia de tren fins a la costa. La notícia és d’aquelles tan bones que fan de mal creure.
L’article m’ha fet arribar unes vibracions ben bones que he gaudit poca estona, per desgràcia. Concretament, fins que s’han vist eclipsades quan he sabut per un altre article que el lobby que volia urbanitzar el sector sud de Salt torna a la càrrega. En el seu moment no se’n van sortir però no pas perquè nosaltres guanyéssim cap batalla sinó simplement perquè Ikea va confirmar el que IPS havia estat dient des del començament: la multinacional sueca no havia tingut mai cap interès real a venir a Salt; simplement, el seu nom va ser utilitzat pels partidaris de requalificar i així poder edificar la zona sud amb l’excusa de crear llocs de treball (mals llocs de treball, esclar, de moltes hores i sou baix, però d’això en parlarem un altre dia).
I per cert, que els caigui la cara de vergonya quan recordin que no van tenir escrúpols i van acceptar al seu costat els feixistes de PxC. Després ens volen fer creure que són sincers quan diuen que no hem de blanquejar l’extrema dreta?
Segons diu el diari, es veu que en el ple de l’Ajuntament del mes de juny es vol modificar el PGOUM i resulta que l’estudi d’impacte ambiental el redacta, oh sorpresa, el mateix tècnic que està redactant el pla de gestió de les Deveses i el mateix que ha redactat l’estudi ambiental del nou pla de carreteres de la Diputació de Girona. Aquest senyor no considera que la modificació que es proposa del Pla General i que permetrà l’increment de la població del municipi “pugui comportar incidències negatives sobre els vectors ambientals”. Vaja, un increment de població innocu; no caldrà ni construir clavegueres per als milers de nous residents que vindran si s’edifica el sector sud.
I després, parlant una mica de tot, veig que aquests de Girona Tèxtil van de pelotazo en pelotazo i ara volen augmentar el sostre residencial. Aquesta va ser precisament la raó principal d’IPS per plantejar la consulta del sector sud, i quan al cap de poc es va aprovar l’actual PG no vam votar en contra sinó que ens vam abstenir no pas perquè estiguéssim d’acord amb el projecte sinó perquè vam acceptar que la gran majoria del poble havia votat mal que ens pesés per urbanitzar la zona sud. Aquí potser la vam cagar perquè si hi estàvem -hi estem- en contra havíem d’haver votat que no per comptes d’abstenir-nos (simplement per deixar-ho clar).
Avui m’he aixecat d’hora per poder fer un volt en bici. D’hora perquè a migdia comença l’assemblea i vull anar-hi. He seguit una ruta que ja he repetit moltes vegades i que no deixa d’agradar-me. Osor sempre hi és.
També m’agrada travessar el riu. Avui ho he tornat a fer per la resclosa d’en Joga, com ara fa una setmana amb en C.
Abans, però, les espigues de Constantins m’han regalat un ball encisador que malauradament no es pot apreciar a cap foto.
L’assemblea ha estat sota unes carpes que ens protegien d’un sol abrusador. Tan abrusador que al final hem decidit de dinar al casal per comptes de fer-ho a la plaça, tal i com tot primer havíem pensar de fer. En X ha descongelat el sofregit que no vam poder utilitzar el desembre i ens hem llepat els dits després d’una paella de verdures exquisida. Gràcies!
El Dia de la Terra va ser abans d’ahir, 5 de juny, però ha estat avui que una gentada menuda s’han presentat a la plaça del teatre per vestir la cúpula invertida amb uns plàstics desfilats i han llançat ampolles, brics i pots a la basseta que l’envolta.
Tot seguit han fer conèixer el seu eslògan, “Ajudem el planeta. Ho podem aconseguir” i se n’han anat a cantar a alguna aula o al pati.
Tranquil·litat, que demà al matí algun escombriaire (conscienciat, això sí), calçat amb botes d’aigua i armat amb un salabret recollirà tot aquest desendreç i amb una mica de sort se l’endurà a la deixalleria o ho abocarà a algun contenidor.
Sí, suposo que les provocacions funcionen i fan això, provocar reaccions. No tinc clar quines, però. Entenc que la intenció de les mestres que acomboiaven la mainada era fer entendre als infants la importància del reciclatge, i també fer-ho veure a la gent que passegi i vegi el merder. De passada, que la mainada s’ho passi bé. Em pregunto si no hauria fet el mateix efecte anar a passejar per les deveses i recollir amb cura les bosses, llaunes, papers i burilles que hi haguessin trobat. Potser no s’ho haurien passat tan bé però, per altra banda, haurien evidenciat que una mica d’esforç i sacrifici pot compensar la deixadesa dels que se’n refoten tant del planeta com dels seus conciutadans, i també que aquest esforç necessari seria menys feixuc si hi hagués més consciència ambiental.
Avui, la via verda del Pla de l’Estany (o del Tren Pinxo) m’ha tornat a portar fins a Banyoles. Per cert, trobo que és molt agosarat dir-ne «via verda» amb tants de polígons com travessa.
A la tarda, passeig fins al riu per veure les ribes “nevades”. Ah, el pol·len…
En P ha escrit dues ratlles per dir que no vindrà pas avui sinó demà per fer parada i fonda a la seva anada cap a Suïssa. L’estarem esperant.
També serà demà que vindran a recollir l’armari que vam desmuntar perquè no el fem servir. Vam demanar a en X i l’E que no se l’emportessin quan van recollir les seves coses de la casa però al final la MJ ha exigit un canvi i hem acabat comprant-ne un de més gran, pràctic i bonic (això també és veritat i ho he de reconèixer) per a la nostra habitació. Avui he ofert l’armari vell al whatsapp de la BigFamilySalt i de seguida ha sortit una noia que s’hi ha interessat; demà vindrà a emportar-se’l.
Avui tots dos hem sortit a passejar cap al riu. Feia temps, mesos, que no ens hi acostàvem, i és que condicionar la casa i després fer-hi el trasllat ens ha robat molt de temps.
Però finalment hi hem tornat, i a més avui estem de bona lluna -no sé si això es pot dir- i no sé si és perquè ja veiem el final del túnel (arranjar la casa) o perquè tenim el nostre satèl·lit més a prop que mai, gran i rodó.
Qui sap si les vaques que pasturen a prop del riu també senten la presència de la lluna. No ser-ne conscients no vol pas dir no rebre’n la influència.
En els animals és diferent però en el cas dels humans es pot dir (pregunto) que no verbalitzar un estat anímic vol dir no sentir-lo? En qualsevol cas, creure que ens afecta segur que ajuda a percebre-ho amb més força (placebo!) i si a més a més es verbalitza deu ser com accedir a la versió “plus” o “premium”.
I Salt al mig de la fractura. Exemple de tantes coses que no haurien de ser, esperança de tantes coses que potser seran.
Encara n’hi ha molta però avui, onzè o dotzè dia de la vaga d’escombriaires, l’Ajuntament ha activat alguna cosa que ha netejat part de la merda que hi ha al voltant de la majoria de contenidors.
Certament, la situació deu ser poc menys que dramàtica per alguns veïns i comerços.
Per altra banda, el discurs que se sent més (sobretot a les cartes al director i als opinadors dels media, no sé si també al carrer) continua essent sobretot per queixar-se d’uns treballadors que, diuen, guanyen massa per la feina que fan, la poca preparació que requereix fer-la i el poc entusiasme que hi posen. M’agradaria llegir una mica d’anàlisi de la situació i l’evolució dels darrers anys per comprovar en la mesura que sigui possible si és veritat el que sospito, és a dir, que aquests sous inflats són part de l’estratègia de les empreses adjudicatàries per dificultar una previsible futura municipalització d’aquest servei.
Mentrestant, la imatge que El Punt i el DdG projecten de l’alcalde està a prop de la de gran estadista.
El fet potser no es mereix aquest títol de sèrie televisiva però la colla de covards que han preferit esbotzar la porta de l’institut per emportar-se gairebé un centenar de portàtils per comptes d’atrevir-se a atracar un banc ens han fet molt de mal. Més que a nosaltres, a la mainada i les seves famílies. Ara troben un altre obstacle en la seva cursa per deixar enrere una anguniosa precarietat de recursos que sovint es combina amb una existència desesperadament desestructurada.
Per postres, alguns grups han hagut de suspendre classes (almenys les d’avui) perquè algunes aules han quedat inutilitzades entre el merder que ens hi hem trobat (portes esbotzades, armaris esqueixats, vitrines trencades, taules i cadires apilonades sembla que a cops) i l’anàlisi que hi han de fer els Mossos.
Sento companys que diuen que és cosa de professionals. Potser sí però ho poso en dubte; jo crec que sí que sabien què feien però en canvi no sabien on anaven: no coneixien pas l’institut perquè haurien pogut robar molts més ordinadors amb la meitat de la feina que van haver de fer per obrir tots i cadascun dels lockers dels alumnes que van haver d’obrir per endur-se’n els portàtils.
Aquesta tarda hem anat al riu per acomiadar la temporada de bany i n’hem tornat amb una bona bossa plena d’escombraries (llaunes, roba, ampolles, paper d’embolicar…). Quina ràbia que em fa aquesta gent que ho empastifa tot amb la seva merda.
Em feia mandra anar a Barcelona aquesta Diada però hi he anat perquè crec que és el que havia de fer, tot i que he de confessar que he fet tard per assistir a la concentració dels CDR als Jardinets de Gràcia. Com que ho tenia lluny i vist que no hi arribava a temps i encara era aviat per anar a la mani gran, i com que he dut el llibre que estic llegint, he anat a seure en una terrassa per acabar-lo mentre esperava la tarda.
La MJ i les nenes s’han quedat a casa, aquesta lluita no és la seva. O aquesta manera de lluitar. Jo, simplement, crec que s’hi ha de ser perquè crec en la constància. Hi ha hagut molta més gent de la que preveia i estic content perquè sembla que la majoria no oblida tan fàcilment com els líders polítics es pensen o voldrien. Per cert, hi ha hagut un moment en què he coincidit al carrer amb l’Oriol Junqueras i he estat testimoni d’una bona xiulada/esbroncada que li han dedicat.
Em sap greu per ell des del punt de vista personal però penso que políticament s’ho mereix. Ell i tota la plana major del seu partit ens volen fer creure que l’1 d’Octubre o no va existir o la vam cagar quan en realitat va ser un dels dies més clarament victoriosos que recordo haver viscut en el meu país.
Tornant al llibre, però, deia que per fer temps fins a l’hora de començar la mani m’he assegut en una taula i he acabat el que estava llegint: “El càstig”, d’en Guillem Sala.
La primera impressió que em va fer aquest llibre va ser molt dolenta. Més ben dit, la segona impressió, perquè la primera va ser fruit de llegir-ne extractes de ressenyes de diversos diaris i revistes literàries que hi ha a la solapa del llibre, i va ser sorprenentment bona. Sorprenentment perquè no havia sentit mai a parlar de l’autor (que després ha resultat que havia fet classe a la Maria) i tot i això les crítiques el deixen pels núvols.
Quan he començat a llegir el llibre, doncs, la impressió ha estat molt dolenta per una raó: no m’agrada gens que en una novel·la catalana els personatges parlin en castellà. Ja sé que és la llengua habitual de la majoria de la gent que viu a Catalunya però normalitzar el castellà en un llibre en català em sembla que és acceptar el resultat d’una imposició.
Després ha resultat que no pas tots els personatges parlen sempre en castellà, d’acord, però hi ha una cosa que potser és pitjor: el narrador fa servir repetidament castellanismes o escriu directament en castellà. Probablement dirà que això dóna autenticitat a la narració i la fa més versemblant, més propera a la realitat del carrer, però és que es tracta justament d’una realitat que és el resultat d’una imposició, la conseqüència de ser una colònia espanyola, i jo crec que és precisament contra aquesta normalització que hem de lluitar.
Dit això, la història del llibre em sembla molt bona i a més entra de ple en el que és el meu àmbit laboral. Aviam si demà en parlo més.
Estem passant la major part d’aquest estiu a Salt i tres o quatre tardes cada setmana ens acostem a la riba del Ter. Aigua i còdols (aquí en diem rierencs), molts de verds, pocs mosquits, algun pescador (en Pep), cap llúdriga, un parell de coipús, algun visó, moltes petjades de senglar…
