Bloc de notes

Hem sortit amb en Pau a fer un passeig mig en bici i mig a peu amb l’esperança (meva) d’acabar de fer finalment la volta sencera al volcà de la Crosa. Ens ha faltat poc per completar-la però avui tampoc no ha pogut ser, tot i que l’excursió ha estat maca i ens ha agradat.

Una descoberta nova: la mina que fa no-sé-quants anys la gent de les masies del voltant van foradar per treure l’aigua de l’interior del cràter, assecar les terres i guanyar terreny de cultiu. Encara no l’havia vista mai i aquest cop… hi he estat molt a prop. La veritat és que tampoc no l’hem trobada ben bé. La imatge correspon a l’entrada del túnel de servei que també van construir però no pas a la sortida de l’aigua de la mina, que segons les explicacions que hem trobat ha de ser molt a prop però hem estat incapaços de localitzar.

Caldrà tornar-hi, aquí també.

Un passeig a prop del riu m’ha regalat la visió d’una tortuga (de riu?, d’estany?) parant el sol a les Deveses d’en Bru, just a la bassa:

He estat pensant amb el que en Xevi (manteniment Deveses) em deia sobre la contaminació. Vaig estar cercant depuradores a internet perquè ell deia que els pobles petits no en tenien i d’això en deduïa que l’aigua de la Llémena baixa bruta. En vaig localitzar dues Llémena amunt: a St Esteve i a St Gregori. Tanmateix, l’escuma que a vegades s’acumula a la resclosa d’en Joga em fa sospitar que deu tenir part de raó:

Amb la MJ hem sortit a la tarda. Hem anat un pèl més amunt del Pas d’en Prats, a la sorrera per on a vegades travessem el Ter, i hem descobert que l’herbei (no sé si és ben bé això, potser és un alguer) ha crescut molt des de l’hivern i això fa que no puguis veure on trepitges. No sé pas si ara gosaria travessar aquest indret amb gaire tranquil·litat.

Avui he començat el que podria ser la meva rutina de cada matí (si així ho decidís): sortir a passejar qualsevol matí de dia feiner. Fins ara treballava i no podia fer-ho però com que acabo d’encetar la meva etapa de jubilat suposo que el pressupost de sabateria haurà d’incrementar-se.

Sigui com sigui, el passeig d’avui ha estat un volt per la part de Deveses que hi ha entre casa i el riu. Hi he anat d’hora i feia sol però s’hi estava fresquet, una delícia. Per contra, tantes escombraries com hi he trobat fan mal al cor; les que he pogut les he recollides en una bossa que portava.

Això de les deixalles que la gent llença a qualsevol lloc és una merda, literalment, i no sé pas com es podria evitar. Tot passejant he trobat el guarda (es diu Xevi?) i hem estat xerrant una estona. M’ha explicat que ell prohibiria el bany al riu tant per raons higièniques (aigua contaminada) com per evitar que els banyistes deixin escombraries als indrets on es banyen.

També m’ha explicat que la major part de desaprensius vénen a les Deveses de nit; per tant, la primera cosa que se m’acut és que cal que s’apliqui la normativa que prohibeix accedir a les Deveses a partir d’una hora del vespre (em sembla que són les 10?). Si s’ha aprovat una normativa, apliquem-la. Si no, el missatge que s’està donant des de l’Administració és que no passa res si no respectes les normes i que per tant no cal regular res perquè fer-ho és inútil.

Ui, m’adono que ja estic rondinant com un jubilat desenfeinat.

Plou fort en algun lloc cap al sudoest, potser Sta Coloma? Arbúcies? Hostalric?

Aquesta tarda hem anat al riu per acomiadar la temporada de bany i n’hem tornat amb una bona bossa plena d’escombraries (llaunes, roba, ampolles, paper d’embolicar…). Quina ràbia que em fa aquesta gent que ho empastifa tot amb la seva merda.

Estem passant la major part d’aquest estiu a Salt i tres o quatre tardes cada setmana ens acostem a la riba del Ter. Aigua i còdols (aquí en diem rierencs), molts de verds, pocs mosquits, algun pescador (en Pep), cap llúdriga, un parell de coipús, algun visó, moltes petjades de senglar…

Avui m’he buscat una bona excusa per sortir d’excursió i al mateix temps fer alguna cosa per esquivar la calorada que ens ofega. M’agrada sentir el riu a prop!

Per altra banda, la MJ i jo potser anirem a Betlan uns dies de vacances.

El procés de les colònies d’aquest estiu avança. Ja he rebut la confirmació d’onze nois i noies, la qual cosa és un èxit perquè em pensava que no passaríem de mitja dotzena. Faré unes quantes trucades més.

Per altra banda, l’E ha començat amb les piragües i sembla que li va de meravella. No tan sols li agrada sinó que està canviant el caràcter: de tant en tant somriu i ja no fa mala cara per a tot! Comprovat: a l’adolescència va bé activitat física per esbargir-se, i sobretot ella, que és molt més física que no pas la seva germana, o m’ho sembla; fa temps fantasiejava amb ser professora d’Educació Física de gran.

Temps de vacances i relax per a tothom. Fins i tot en Nus es relaxa al seu cistell de paper, un dels més grans que va fer la MJ amb pàgines de diaris i revistes ja llegits i una mica de cola. Per cert, ara fa temps que no en fa cap.

Repetició d’aquest itinerari que a l’hivern vaig fer amb en P. Avui hi baixava molta més aigua i la veritat és que no veia clar de travessar el riu per la resclosa d’en Joga. Per sort, hi ha hagut un factor que m’ha animat a fer-ho: abans d’arribar al riu hem passat pel costat d’una furgoneta aparcada gairebé arran d’aigua amb dues noies que s’hi estaven a punt de banyar, una d’elles ja despullada de cintura per amunt, amb les mamelles a l’aire. Evidentment, jo que he passat tan decidit pel seu costat no em podia pas fer enrere quan he vist el cabal d’aigua, de manera que he fet el cor fort i per comptes de frenar per pensar-m’ho m’hi he ficat de dret!

He fet el primer tram pedalant, com sempre, i el segon a peu per la coronació, com gairebé sempre.

Una escapada al Pas d’en Prats per ficar els peus a l’aigua. La calor apreta i a més ens ho passem bé tot xipollejant com si fossim mainada o bé fent dics i rescloses estil “club de la marmota” com si fossim enginyers (de pa sucat amb oli). Ens hem distret fent una mena de tron amb rierencs que acabarem de completar un altre dia. Estem mirant de fer-ho realment bé de manera que no passi aigua entremig de les pedres; si el cabal baixa i l’agua s’hi estanca hi trobarem verdet? Bé, potser no tan ben fet… Si el riu baixa molt ple oferirà resistència i es col·lapsarà? Podria ser…

De fet, si hi queda verdet s’assemblarà més a un tron de debò, no? No porten vellut verd els trons?

Qui no té feina el gat pentina, però que divertit que és!

Ara sí que ja dono per enllestida aquesta ruta. Ja hi he passat prou vegades i puc dir que la tinc ben apamada. Aviam si quan arribi l’estiu i el bon temps venim a alguna de les platgetes que hi he trobat.

A la tarda, per cert, anem a la del Pas d’en Prats. Altra gent també ha tingut la mateixa idea aquesta nit passada i per desgràcia no són tan cívics com voldríem: la bossa de la foto són les restes de la farra que hi devien celebrar.

Ja hem agafat el costum de venir al riu amb una bossa per recollir la merda que hi deixen alguns imbècils.

Cada primavera es veu més de colza pels camps; no recordo pas haver-ne vist tanta temps enrere (vull dir anys). Aquesta tarda m’he fixat en el color groc que s’escampa pel camp de la Creu, al darrere d’Espai Gironès. El groc és un dels colors que distingeixo bé i no sé si és per aquesta raó o alguna altra que no puc evitar de quedar-me extasiat tot contemplant la grogor que inunda els camps en aquesta època de l’any.

Aquesta tarda, quan hem sortit a passejar amb la MJ, hem pogut copsar el contrast entre el verd dels farratges i el groc de la colza. Quan el verd és ben verd, quan l’herba no està barrejada amb flors o mates o arbustos d’altres colors o altres tonalitats, el puc veure ben clarament. Avui, amb una separació tan diàfana, tots dos colors separats pel rec, un a cada costat, ha sigut com veure el paisatge tallat com si fos un pastís gegant partit en dues meitats per un flequer imponent.

No hi ha pas gaires pastissos de menta i vainilla. Podria ser de raïms i crema. O una mousse de te matxa i llimona?

Avui les he vistes! N’havia sentit a parlar i també n’havia llegit alguna cosa però no ha estat fins avui que he anat a veure-les.

Segons la descripció de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, l’obra…

…demostra l’intent del Marquès de Camps de protegir les seves terres de les vingudes del riu. Carles de Camps i d’Olzinelles, segon marquès de Camps, era enginyer forestal i coneixia les tècniques hidràuliques de prevenció i defensa en front de les avingudes del riu. L’objectiu de la construcció d’aquesta obra era la defensa dels seus camps de conreu i les seves plantacions forestals.

Es tracta d’una obra hidràulica del segle XX formada per un conjunt de gabions de malla metàl·lica de doble torsió omplertes amb rierencs. Es troba al marge dret del riu Ter, a l’inici de les Deveses del Marquès i al límit de la terrassa fluvial.

Torno a fer aquesta ruta perquè m’agrada i a més aprofitaré per fer algunes fotos per afegir a les que ja tinc penjades.

I sí, altre cop torno a pensar que algun dia em posaré a estudiar o investigar de debò per deixar per escrit alguna mena de llistat més o menys exhaustiu del que homes i dones hem fet per aprofitar els cabals d’aigua que ens hem trobat, sobretot al Pla de Salt.

Aquest matí he fet la mateixa ruta dues vegades! La primera perquè volia millorar una sortida de la setmana passada (anar de pont a pont -de Fontajau a Bonmatí- tan arran d’aigua com fos possible) i acostar-me encara més al riu, i la segona perquè quan he arribat a casa en P m’ha dit que li faria gràcia sortir a fer un volt en bici; com que no estava cansat i tenia ganes d’ensenyar-li camins que no coneix, hem repetit gairebé tot l’itinerari.