No havia vist mai una cosa així al cel. No sé d’on és el video però nosaltres ho hem vist igual des de casa, només que el “tren” de satèl·lits anava de dreta a esquerra, concretament de NO a SE.
Per altra banda, aquest tren deu haver requerit una inversió astronòmica. Caldrà vigilar d’aprop aquest en Musk.
Ahir al vespre la meva parella ens va tornar a avisar que la ISS, l’estació espacial internacional, tornava a passar pel damunt de casa. Jo ho trobo fascinant, al·lucinant.
Per començar, no em sé avenir que un objecte tan relativament petit, d’un tamany que només permet d’allotjar sis tripulants a dins, es vegi a 400 km de distància.
I la velocitat a què viatja és extraordinària: 28.000 km per hora, entre 7 i 8 km per segon! Cada 90 minuts fa una volta a la Terra. Al·lucino.
Es veu una llumeneta, com una estrella, que avança pel cel. Ahir que hi havia un cel ras va ser espectacular però la bona notícia és que segons el seu web aquest mes encara tindrem més oportunitats de veure-la; aviam si també tenim el cel clar.
Explicat perquè jo ho entengui, la magnitud ens indica la claredat amb què es veu un objecte en el cel. Com més allunyada i per sota de zero és la magnitud més es veu. Les magnituds positives són més difícils d’apreciar.
Ahir, la ISS lluïa una magnitud de -2’9, és a dir, es veia més que Saturn (-2’2) tot i que no tant com Venus (-4’4). L’app que fa servir l’astrònoma de casa per fer el seguiment de l’estació diu que Plutó o Urà tenen magnituds positives i per tant no es poden veure.
Aquesta setmana he vist tres vegades «The Martian». M’agrada molt i estic content de veure que la gran majoria d’adolescents a qui l’he passada també l’han trobada fascinant i inspiradora.
He llegit pocs llibres que podria rellegir moltes vegades però he vist una bona colla de pel·lícules que no em cansaria mai de tornar a veure. «The Martian» n’és una, i una altra que hi té certa relació i també he vist més vegades que dits tinc a la mà és «Interstellar». Digueu el que vulgueu però trobo que cada vegada que la torno a veure hi descobreixo alguna cosa nova i que m’ajuda a valorar encara més positivament la feina de la gent que hi ha treballat.
Sí, ja sé que ni la gravetat ni l’atmosfera del Mart de la pel·lícula no són gaire realistes, però es tracta 
d’una peli, no d’un documental, i per altra banda no em costa gens d’imaginar-me l’argument com si passés en realitat.
M’agraden les interpretacions d’en Matt Damon i la Jessica Chastain (tots dos surten a totes dues pel·lícules) i penso que en el cas d’en Damon, sobretot, aparèixer a totes dues pelis devia ser tant un repte com una diversió. Encarna dos personatges totalment diferents: heroi que sobreviu a les adversitats en una i covard que fa trampa per sortir-se’n a l’altra, totes dues a planetes desolats i erms.
Totes dues pel·lícules t’obliguen a fer-te preguntes, i això m’agrada. En general, les pel·lícules de ciència ficció fan qüestionar-me cap a quin futur ens estem dirigint i com serà el món de demà, si es correspondrà o no amb el que surt a la pel·lícula, i sobretot si la democràcia, la justícia social, la llibertat o conceptes pels que avui lluitem estaran una mica més ben assolits. No és pas el cas de “The Martian”, en què tot -excepte els viatges espacials- sembla molt actual. I pel que fa a “Interstellar”, no sé com dir el que penso sense fer spoiler. Podria dir que el poc que es veu de la civilització futura (en el final de la peli) no es correspon gaire amb les expectatives que em genera conèixer l’origen de l’ajuda que rep la humanitat; no lliga.
Diuen que «The Martian» és una d’aquelles pel·lícules que s’assemblen tant al llibre original, però la veritat és que vient-la no m’han pas vingut ganes de llegir-lo. Potser si hagués llegit primer el llibre hauria volgut veure’l a la pantalla.