Bloc de notes

Arxiu de la categoria: a peu

Salt – Banyoles – Salt (per la ruta del tren Pinxo)

0
Publicat el 30 d'abril de 2022

Feia temps que tenia al cap aquesta via verda del tren Pinxo però fins avui no m’hi he posat de debò. M’ha semblat una mica massa enrevessada a la sortida de Girona però després et porta prou bé entre camps i polígons fins a Banyoles per camins i corriols planers o poc costeruts.

He fet la tornada com moltes altres vegades que torno del Pla de l’Estany: per Camós, Padrés i Palol de Revardit. La pega ha estat que he punxat i he hagut de fer un bon tram a peu perquè justament avui no portava cap eina ni càmera de recanvi, però m’ho he agafat bé: ja tenia ganes de passejar per comptes de pedalar i de fet ja era a St Julià de Ramis; m’ha anat bé aquesta caminada de dues horetes!

i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Palamós – Castell – Cala Estreta i tornada en companyia

0

Ahir vam arribar a Palamós (en P des de BCN, jo des de Salt) amb la idea d’estar un parell de dies junts i acabar de fer el dol (es diu així? això s’acaba?) i aquest matí (no gaire aviat perquè de primer plovia) hem agafat la motxilla i hem tirat cap a cala Estreta.

Encara estic desconcertat amb aquest final temut, cruel, inexorable. Ell m’ha tornat a dir que li va costar més de pair el diagnòstic del començament, fa gairebé dos anys i mig, que aquest desenllaç.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Salt – St Grau – Salt

0

Excursió amb en P a peu i en bici fins a St Grau (sense fer la volta per Anglès). A tots dos ens va bé prendre l’aire i sortir de casa ara que encara tenim l’ànima adolorida i anem desorientats per tot el que ha passat. Encara ens hem d’acabar de fer a la idea que l’A no hi és, tot i que en P diu que s’ho va passar més malament fa una mica més de dos anys, quan els metges de Cork ens van dir que el seu germà tenia un tumor al cap.

Jo ho vaig passar malament llavors i també ara. Llavors va ser un ensurt terrible i inesperat, cop sec, un xoc, una sotragada, i ara és un martelleig sord i constant, una remor interna, un neguit que ve de mesos enrere i persisteix en el temps, no s’acaba.

i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

Salt – les Serres – cova Boratuna – Velers – Salt

0

Doncs avui he volgut tornar a la cova de Boratuna i de pas marcar un itinerari a Wikiloc. Arribar-hi pot semblar complicat si no tens cotxe però he agafat la bici i he anat a fer un volt cap a les Serres per baixar a Llorà i llavors pujar a la cova.

Aprofitant l’avinentesa he acabat de pujar dalt de la muntanya on hi ha la cova, el puig de Velers, un cim que no coneixia i que té una vista esplèndida (des de les Agudes fins al Montgrí) tot i que el cim no és gaire alt.

Per cert, que tot pujant hi he trobat en XG, que estava passejant amb el seu gos; feia temps que no ens vèiem. De fet, des que vam deixar l’escola de Primària, can Coquard, que hem tingut molt poca relació tot i que ens hem vist algun cop, sobretot a BiciOci quan hem coincidit que tots dos hi érem per fer arreglar la bici (normalment jo) o petar la xerrada (normalment ell).

La cova de Boratuna

0

Avui he fet el camí fins a l’entrada de la cova d’en Boratuna. Al menys, jo sempre l’havia coneguda amb aquest nom, com si la cova fos d’algú que es digués així, però es veu que aquest és el nom de l’indret: Boratuna. Per tant, he de dir cova de Boratuna. A més, segons he llegit a can Coromines i altres, “bora” vol dir “cova” en un idioma preromà indoeuropeu i “tuna” vol dir el mateix en el català d’aquestes contrades, de manera que es tracta d’una cova-cova (!). També s’anomena Boratuna el serrat on es troba.

En qualsevol cas, me la va descobrir algú de la colla d’amics de Salt (devia ser en JM o la NC o potser en FC) a la meva adolescència i després l’he visitada mitja dotzena de vegades amb gent diversa o tot sol, però feia molts anys des de l’últim cop. Avui només hi he entrat uns pocs metres perquè no duia llanterna. He vingut més que res per veure si recordava el camí i com que l’he trobat (amb l’ajut de Wikiloc) ara tinc ganes de tornar-hi per ensenyar-ho a la MJ i les nenes.

Uelhs deth Joeu i Aigualluts

0
Publicat el 12 d'agost de 2021

Hem sortit a estirar les cames però a poc a poc ens hem anat animant i el que havia de ser una passejada d’un parell d’horetes ha acabat sent una travessa fins al Forau d’Aiguallut (en català és en plural: Forat d’Aigualluts). La manca de planificació, el fet d’encantar-nos sovint, improvisar sobre la marxa i anar decidint cada poc temps si continuar o fer mitja volta, tot plegat, tot això ha fet que ens hi estéssim moltes hores i hem acabat esgotats, però ha valgut la pena!

La primera part és la passejada que de bon principi havíem decidit de fer per anar de l’aparcament als Uelhs deth Joeu i tot seguit al Refugi dera Artiga de Lin, però aquí hem dit el primer «per què no?» i hem començat a pujar pel barranc dera Ribèra i tot seguit hem acabat d’arribar al coll (Còth deth Hòro). Hem vist l’estany i hem dit «va, acabem d’arribar-hi». La cosa ja s’estava allargant però la glacera era tan maca que hem pensat que valia la pena acostar-s’hi. Després hem vist vaques als prats de baix i hem pensat que si elles en gaudien per què nosaltres no? Després… etc. Total, que hem acabat arribant al forat famós on desapareixen les aigües que baixen de l’Aneto, passen per sota terra i apareixen uns quilòmetres més avall a l’altre costat de la muntanya: els Ulls del Diable o Uelhs deth Joeu.

La tornada s’ha fet llarga, és veritat, però estàvem animats pel paisatge que vèiem i l’aventura d’arribar-hi. En realitat, l’aventura ha vingut després quan hem descobert que no podíem treure el cotxe de l’aparcament perquè (incomprensiblement!) tenen tancada una part de l’aparcament des de les 6 de la tarda fins l’endemà a les 9. Per què només una part (i justament la nostra)? Resulta que les visites als Uelhs són tantes que l’aparcament es veu desbordat cada dia. La direcció del parc va demanar a l’ajuntament més de terreny i l’ajuntament, després de negar-s’hi durant molt de tems, va cedir finalment i va permetre de fer servir una mica d’espai en un terreny seu a canvi que no estigués sempre obert sinó només durant el dia (per què? només ells ho deuen saber, si és que de debò hi ha alguna raó).

Al llarg de la nit hem vist força gent que pujava i baixava perquè l’aparcament es troba a certa distància del refugi, i hi havia excursionistes que hi anaven o en venien. A més, altra gent dormia a l’aparcament perquè és el lloc més elevat on es pot deixar un vehicle i l’endemà volien sortir ben d’hora per fer algun cim. Ara, gent que no podia sortir de l’aparcament, només nosaltres!

Pobles abandonats

0
Publicat el 11 d'agost de 2021

A l’oficina de turisme ens van recomanar de visitar algun dels dos pobles abandonats de la Vall i avui hem anat a St Joan de Toran. En diu la Viquipèdia:

…poc abans de l’arribada de les tropes franquistes a la Vall d’Aran (1938), la immensa majoria de la població va fugir de cop i volta a França (a menys d’un quilòmetre), bàsicament per por de represàlies. Aquest fet va provocar que el poble es quedés pràcticament abandonat fins que més recentment, als anys 80, les cases es van convertir en segones residències.

La visita al poble ha estat el començament d’una bona excursió per veure una cascada espectacular, el Saut deth Pish:

I la resta de la caminada -i tots aquests dies, en realitat- ha oxigenat tant els nostres pulmons com la relació entre tots dos, que darrerament passava per un mal moment. Que duri!

Montfullà – Miquela i baixada

0
Publicat el 6 de juny de 2021

Avui sí que he pogut fer el recorregut tranquil·let sense les presses de l’altre dia. He fet algunes fotos i les he penjades a wikiloc amb algunes de les altres escapades que faig.

Aproximació des de casa en bici, que deixo lligada al bloc de bústies de Montfullà i camino cap a la riera de Muç per pujar a la Miquela. Segueixo més o menys la riera fins a can Turon i després pujo a can Vendrell. Després del mirador de cal Porxo arribo a la Miquela i mitja volta fins gairebé can Casalets.

Avui baixo pel costat del pobre Suro de la Berruga fins a can Manel i després can Rigau. Aquí em desvio a l’esquerra per veure la Torre Ferrana i m’endinso de seguida a la urbanització per sortir-ne per l’avinguda de Mas Pol, que és on he deixat la bici.

Ara que estem acabant el curs no tinc gaire temps d’entretenir-me a llegir ni escriure. Aviam si més endavant puc allargar aquest post. Tinc curiositat per buscar informació del Suro de la Berruga (“la Prenyada”) i la Torre Ferrana.

Truites

0
Publicat el 16 d'abril de 2021

A la passejada d’avui ens ha sorprès trobar-nos en Jep, el nostre veí de la plaça. Encara ens ha sorprès més quan ens ha explicat què hi feia pel Pas d’en Prats i ens ho ha il·lustrat amb una bona foto que diu que és de fa poc:

Encara una altra cosa positiva, i és que tot xerrant ha resultat que es coneix molt bé aquest sector de riu. Ell s’hi passeja ben equipat, amb botes i pantalons de pescador, però tot i això m’ha ensenyat un lloc per on potser podré travessar-lo amb més tranquil·litat que els indrets que fins ara he fet servir jo. Es tracta d’un banc de sorra que hi ha a prop de l’aiguabarreig amb la Llémena. Aviam si demà puc passar-hi amb la bici a coll!

Cap al Montseny

0

Avui comencem tres dies que tots dos ens hem regalat al Montseny. Ella ja hi ha estat i em fa ilusió que m’ensenyi una mica aquests paratges que desconec gairebé completament.

Una primera parada és al costat de tres arbres impressionants que hi ha a can Casades, el centre d’informació de Santa Fe: tres sequoies gegants esplèndides que fan patxoca de debò. A més, les sequoies es troben acompanyades de faigs, freixes i til·lers del país, i a més a més hi hem vist uns quants cedres i un gran avet.

Després hem fet una petita volta al pantà de Santa Fe. M’ha sorprès veure tantes branques i tan poques fulles però esclar: és que som a l’hivern!

Al vespre, sorpresa: estavem baixant cap a St Celoni quan se’ns ha creuat una furgoneta que pujava en sentit contrari: en Pau!

Salt – tres fonts a St Gregori – Salt

0

Ja en tenia ganes i per fi he trobat una estona per acabar la ressenya de l’excursió que vaig fer per St Gregori, a l’altra banda del riu que cus els territoris respectius de saltencs i gregorians i que vaig haver de travessar dues vegades per veure les tres fonts del títol.

En destaco dues de les coses que m’han cridat l’atenció. La positiva, l'”escala de peixos” instal·lada no fa gaire i que ha de servir perquè aquestes bestioles aquàtiques amb escates i aletes puguin pujar i baixar riu amunt o riu avall segons els convingui sense els obstacles que trobaven quan no hi havia l’escala.

La negativa: les tifes que els cavalls de les hípiques del poble deixen anar per la via verda i que les soles de les nostres sabates s’emporten a casa juntament amb la pesta que carden.

Mira que costaria poc de posar sarrons al cul dels cavalls!

Les defenses del marquès

0

Avui les he vistes! N’havia sentit a parlar i també n’havia llegit alguna cosa però no ha estat fins avui que he anat a veure-les.

Segons la descripció de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, l’obra…

…demostra l’intent del Marquès de Camps de protegir les seves terres de les vingudes del riu. Carles de Camps i d’Olzinelles, segon marquès de Camps, era enginyer forestal i coneixia les tècniques hidràuliques de prevenció i defensa en front de les avingudes del riu. L’objectiu de la construcció d’aquesta obra era la defensa dels seus camps de conreu i les seves plantacions forestals.

Es tracta d’una obra hidràulica del segle XX formada per un conjunt de gabions de malla metàl·lica de doble torsió omplertes amb rierencs. Es troba al marge dret del riu Ter, a l’inici de les Deveses del Marquès i al límit de la terrassa fluvial.

Relaxament i despreocupació, per fi

0

Mentre a l’institut anem fent tests i tancant aules, en P s’esbargeix per mar i muntanya; ja li tocava, després de més d’un any d’estar pendent del seu germà i després encara fer temporada a Coma-ruga! Ahir va estar per les Alberes i va dormir al refugi lliure de Banyuls, i avui ens ha enviat alguna foto del cap de Creus i Cadaqués de les que fan venir ganes de deixar la feina i anar a mar.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari