Bloc de notes

Que en Pau vol veure mercats al carrer? Doncs anem a veure mercats al carrer: Ballarò, Vucciria i després il mercato del Capo. Ens fem un tip de caminar, la veritat, però jo també ho trobo interessant. Tot passejant passem per alguns indrets que també surten als catàlegs turístics i donen el toc highcult que no sol veure’s als mercats: la capella Palatina, l’església de la Martorana i la Catedral, tres monuments que es veu que són el cim de l’estil artístic àrab-normand.

Hi ha una plaça, la Pretoria, que és de fet la plaça de l’Ajuntament. Tot i haver-hi aquest i altres edificis nobles, de la plaça en diuen popularment piazza delle Vergogne no pas per possibles corrupteles que podria haver-hi a la jerarquia municipal sinó per la nuesa dels homes, dones, deus i deesses esculpits a la font. Aquesta font em crida l’atenció perquè trobo que està molt sobredimensionada, la veig exageradament gran respecte la plaça. Després he sabut que va ser dissenyada originalment per als jardins florentins del virrei castellà de Nàpols, i es veu que quan aquest senyor es va morir el seu fill va vendre la font a la ciutat de Palerm.

Quan ens en cansem, en Pau em convenç de llogar un parell de bicis elèctriques i anem a fer un volt fins a la platja de l’Arenella.

La primera impressió és màgica, sobretot pels penya-segats que es veuen darrere dels habitatges. Són unes moles impressionants que s’aixequen dretes rere les cases i blocs del barri. Però no sembla pas un barri turístic, precisament. De fet, crida l’atenció que una platja que té tant d’atractiu estigui tan descuidada, per no dir bruta. Veiem un cartellet que també se’n queixa.

Sigui com sigui, ens quedem a dinar en un petit restaurant on ens serveixen un àpat pantagruèlic. A més, per postres no podem evitar de repetir els addictius canoli del país. És un menjar molt llaminer, molt i molt dolç. Caldrà fer règim quan tornem a Catalunya.

Abans d’anar-nos-en no puc evitar fixar-me en els balcons d’uns pisos que em fan pensar en els del bloc de Palamós on tenim el pis. És això el que ens espera?

De fet, tot Palerm té un aire tronat, desgavellat, que contrasta amb les joies artístiques que t’hi trobes cada dos per tres.  

De fet, sembla que aquest és l’estat natural de les coses al sud d’Itàlia. El nord és molt diferent, al menys el nord que conec de les vegades que he estat a Ferrara, Bolonya i Florència (tot i que, ben pensat, Venècia també bruteja bastant).

Diuen que són dos països diferents, el nord i el sud d’Itàlia, i es veu que Sicília és un espai apart dins el sud. No puc pas dir res al respecte perquè la veritat és que no ho conec prou ni n’he llegit gaire res.

La platja de l’Arenella és als afores de la ciutat i en tornar al centre de Palerm passem pel costat del Teatro Massimo. Faig unes fotos a les escales, que són el lloc on Francis Ford Coppola va rodar l’escena en què es carreguen la filla del Michael Corleone a Il Padrino III. Avui al teatre hi havia un acte per a instituts amb tot de cartells antimàfia pertot arreu; hi estaven representats els herois Falcone i Borsellino.

Després hem trobat una terrassa amb música en directe, bon jazz, amb una bona solista de cantant. Es diu “Al Covo Storico”, a 10 minuts a peu de la piazza All’Olivella. Al voltant de la Via Bara All’Olivella també hem trobat ambient.

Avui en Pau ha patit, i és que hem sortit de Siracusa cap a Notto i ens hem perdut pel camí. No hem pas patit pel fet de perdre’ns sinó perquè hem hagut de passar per unes pistes molt estretes i a vegades molt acostats a penya-segats. Però sobretot, el que ha fet patir més a en Pau han estat els camins amb plantes resseques i punxegudes a banda i banda perquè anem amb un cotxe llogat! O sigui, que patia pel cotxe i no pas per nosaltres, o més concretament pel que hauríem de pagar pel cotxe si no ens en sortíem. Per sort, però, i gràcies a la seva habilitat, finalment hem arribat sans i estalvis a Notto. Ara que ho escric em penedeixo de no haver fet cap foto del camí.

Notto i les poblacions del voltant són una borratxera de barroc. Hi ha molts edificis d’aquest estil, sobretot esglésies, i és que la ciutat va haver de ser reconstruïda immediatament després d’un terratrèmol l’any 1693. Per què Notto i les ciutats del voltant van ser reconstruïdes amb tanta rapidesa i sobretot amb tanta opulència? Sense aprofundir-hi gaire i després de llegir alguns tríptics, la viquipèdia, el web de l’Ajuntament i poca cosa més, entenc que es va produir una conjunció astral que va fer coincidir diferents fets i personalitats a Notto en el moment més adient: església poderosa, borbons fidels, ments brillants, recursos abundants…

Després de Notto anem fins a una altra reserva natural, la de Vendicari -els primers dies ja vam visitar la del Zingaro. Aquesta també és a la costa però el paisatge és completament diferent. Aquí tot és molt més pla i les úniques elevacions del terreny són unes dunes que avui aixequen sorreta i donen una sensació d’abandonament, desolació i solitud grisa i freda.

Ens en cansem aviat i tirem cap a Piazza Armerina. Sopem bé i sobretot bé de postres: canoli a la salut de l’Adrià, avui 11 de novembre! Ens en recordem, i tant! Si fos aquí se’n faria un tip, de canoli!

Hem arribat un pèl més tard del que optimistament havíem previst però la caminada pel parc ha anat molt bé: en P s’ha banyat i tot mentre jo em remullava els peus.

Resulta que a una hora de Palerm hi ha un parc natural, la Riserva Naturale Dello Zingaro, que va ser la primera reserva natural que es va aprovar a Sicília (l’any 1986). Fins llavors la zona ja era prou visitada però a partir del moment que se’n va fer reserva natural la multitud de visitants, banyistes i senderistes es va multiplicar. Tot i això, en aquesta època no hi hem pas trobat gaire gent. La veritat és que té uns paisatges espectaculars, amb muntanyes que potser no són gaire altes (cinc-cents o sis-cents metres) però que arran de mar es veuen altíssimes.

A la tarda hem agafat el cotxe per anar a Trapani i fer nit a can Francesco, un AirB&B que vam trobar ahir al vespre (posats a pecar -penso en l’avió que vam agafar per venir- fem-ho del tot i anem directament a l’infern!). L’hem trobat en un carreró d’un dels quatre mandamenti que formen el barri vell de Trapani.

Abans de dormir, però, cal sopar. Resulta que aquest matí, tot passejant, hem trobat un senyor que havia viscut en una de les masies que ara es troben dins la zona protegida del parc. Hi fa una mena de voluntariat unes hores cada setmana tot explicant la vida que hi portava, les eines que feien servir els pagesos, els plats que li feia la mare… Tot parlant de menjar ens ha explicat com es feien les busiate, amb tiges de blat, i quan hem sortit a sopar hem demanat això, esclar, busiate típiques de Trapani: busiate al pesto trapanese i busiate con pesce spada, amb una insalata saporita d’acompanyament.

Ruta bastant clara i poc complicada per pistes i corriols. Esforç moderat si descomptem el tram de la pujada des de Sta Afra, que és molt dret però curt (uns centenars de metres fins abans de la torre d’electricitat).

Dia gris i no pas gaire bo per gaudir de les vistes però la temperatura sí que ha acompanyat: ni fred ni calor, ideal per caminar.

Tal i com havíem decidit ahir, en P i jo hem agafat el primer tren cap a Portbou (pels pèls) per fer una caminadeta a peu. Estava comentant a en Pau que aquestes darreres setmanes he agafat el tren unes quantes vegades i cap d’elles no m’ha vingut el revisor per demanar-me el bitllet quan, avui que no l’hem pogut agafar perquè hem arribat amb el temps just a l’estació i hem hagut de córrer perquè no se’ns escapés el tren, han vingut tres noies molt amables i fent valer els seus uniformes ens han demanat que els ensenyéssim els bitllets.

La caminada ha estat bé però en unes condicions millorables perquè tot i que la temperatura ha estat excel·lent (ni fred ni calor), els núvols i la boira han tapat bona part de els vistes que esperava poder ensenyar a en P. M’ha agradat també que ell veiés els plafons que el Memorial de l’Exili ha plantat a diversos colls per on molta gent va fugir del feixisme l’any 1939.

Hi ha hagut una part trista també quan ja estàvem baixant per la Ribera de Portbou i hem sentit el que semblava una vaca que mugia. Parant més atenció ens hem anat acostant al lloc d’on venia la queixa i ens hem trobat un cabirol agonitzant.

Potser la cosa més correcta hauria estat acabar amb el sofriment del pobre animal però ni en Pau ni jo no ens hem vist amb cor de clavar-li cap ganivetada al coll o al cor, de manera que hem trucat als Forestals perquè el vinguessin a recollir.

L’excursió ha acabat amb un bon dinar al restaurant “El España”, que ofereix bons plats a preus correctes però té un nom que em fa venir urticària en un restaurant català. També val a dir que no hi havia cap altra alternativa excepte una guingueta a la platja Gran.

Ens ha quedat pendent visitar la tomba i el monument a Walter Benjamin perquè ho hem deixat per a un altre dia per por de perdre el tren de tornada. Per cert, que ahir quan estàvem passejant amb l’Stefan i la Joana vaig esmentar el nom del filòsof i cap dels dos, que són alemanys, n’havia sentit a parlar mai. Pot ser que en W. Benjamin sigui més conegut a Catalunya que a Alemanya? O a Portbou que a Stuttgart? O que només el conegui jo perquè m’han encuriosit els cartells de Portbou? No, jo ja el coneixia abans de veure els cartells. És que l’educació a Alemanya està tan malament com a Catalunya? Al final, aquest jovent em farà dubtar que Benjamin fos un filòsof i escriptor realment important.

Avui hi he tornat i n’he escrit aquesta ressenya.

El primer tren del dia em deixa a l’estació de Portbou 40 minuts més tard del compte però avui no m’hi penso pas posar cap pedra al fetge.

Surto de l’estació i baixo a la platja per respirar fondo l’aire fred, humit i salat que ve del mar i vinga amunt cap al coll de Belitres.  El coll va ser un dels punts calents de la Retirada, sempre que hi passo em vénen al cap els nostres avis derrotats; nosaltres serem capaços de continuar i acabar la seva lluita?

Des del coll vaig seguint la carena cap a ponent per una pista que puja a poc a poc, amb alguna baixada, fins al coll de Querroig. Pujo a la Torre de Querroig, torno a la collada i altre cop per la carena cap a colls carregats d’Història i d’històries, els de Rumpissar i Pla de Ras per exemple, fins a la font de Tarabaus.

Hi ha mapes que escriuen Tarabaus amb V i altres amb B. Com que en aquests casos el meu referent és en Joan Coromines, faig un cop d’ull a l’Onomasticon Cataloniae i per tant ho escric amb B.

Després del menhir de Tarabaus el camí ja baixa decidit entre boscos repoblats fa quatre o cinc dècades i antigues feixes de vinya fins a la ribera de Portbou i el mar.

Un cop a casa, dutxat i sopat, recordo que ahir no vaig tenir temps de penjar aquesta foto que ensenya que potser no continuem pas la lluita com ho feien els nostres avis però que n’hi ha que tampoc no acabem de sentir-nos còmodes amb el que tenim. Caldrà més entusiasme i decisió, això segur, però continuem!

Bona caminada cap a la Torre del Querroig, una sortida que feia temps que tenia al cap. Vistes espectaculars, mar i muntanya, herba i pedres, corriols i pistes, molsa i pedres ardents.

I a última hora del vespre trucada d’en P, que explica se’n va a la part italiana de Suïssa i després a pujar quatre muntanyetes a les Dolomites amb una amiga que ha fet a Nyon. Diu que l’11 d’octubre ell i la Selena (que el puja a veure del Vendrell) començaran a baixar amb la furgo i compten arribar a Salt el 17 o 18. Aviam si llavors ja tenim la seva habitació enllestida al menys amb un somier i un matalàs, perquè les gatetes encara l’estan fent servir de cau.

Per cert, les gatetes! Avui m’han pujat a les cuixes mentre estava escrivint i se m’hi han adormit!!!

Avui que he decidit de pujar a St Roc de la Barroca he agafat el bus cap a St Martí de Llémena per acostar-m’hi. Per cert, en el bus de primera hora hi havia moltes dones sudamericanes, la majoria de les quals han baixat a St Gregori. Minyones?

He començat a caminar que tot just clarejava i he arribat a St Roc que encara feia fresca.

La vista des de dalt és espectacular però avui no hi he trobat ningú. Vosaltres us ho perdeu!

A la tornada m’he regalat una tatine a can Reixac: me la mereixo! (tot i que si he de dir la veritat n’he tastades de més bones).

I a la tarda encara un cop d’ull al Pas d’en Prats amb la MJ. Ara hi baixa més aviat poca aigua però tot i això sempre és agradable de passejar-s’hi i encantar-se amb els remolins d’aigua, les plantes noves que van sorgint de la sorra, les tonalitats diferents de la llum segons l’hora, els altres passejants o ciclistes que s’hi acosten, les tifes dels gossos que la gent hi porta a passejar…

Primer bus del dia cap a St Martí de Llémena. La fresca del matí m’agrada, i avui encara més perquè és senyal que estic anant d’excursió i no pas a treballar.

Des de la plana, St Roc i Rocacorba es veuen indrets llunyans i llegendaris, gairebé mí(s)tics.

I la plana, des de St Roc, es veu plàcida i bucòlica (tot i que ja sabem que queden pocs ramats i encara menys pastors poetes).

La pujada i baixada és més ràpida del que havia calculat i arribo a St Martí, després d’haver pujat a St Roc, dues hores abans que passi un bus per tornar-me cap a casa. Com que no m’agrada gaire esperar, em poso a fer autostop al mateix indret de la parada del bus.

Fa molt de temps que no ho provo, això de fer dit. Em recorda bones experiències de joventut. Avui passen pocs vehicles però tinc sort i el tercer cotxe ja s’atura i em deixa a Llorà. Dino molt bé a cal Ganso i havent dinat agafo el bus allà mateix per tornar cap a casa.

Al matí, com que és diumenge, sortim a fer un passeig pel Rastro.

El primer que llegeixes quan busques informació del Rastro és que el nom ve del «rastre» que deixaven els animals que arrossegaven de l’escorxador als obradors on s’adobaven i treballaven les pells. Les pobres bèsties ja estaven mortes i s’havien d’escorxar.

Es veu que el mercat de carrer que avui s’anomena «Rastro de Madrid» va començar amb unes quantes paradetes al voltant dels escorxadors de Lavapiés allà pel mil vuit-cents. Al voltant dels escorxadors s’hi instal·laren “blanqueries” (els obradors que deia) i tot de negocis afins. La proliferació d’aquests petits tallers relacionats amb la pell, el cuiro, la carn, etc., en va atraure d’altres (teixidors, sabaters, sastres…) i l’increment de circulació de persones va fer que alguns espavilats comencessin a muntar paradetes a les voreres (originalment per vendre objectes de segona ma). Lavapiés era llavors lluny del centre i les autoritats ho van tolerar, de manera que a poc a poc el nombre de paradetes va anar creixent. No cal dir que avui per avui la cosa està no només tolerada sinó regulada; el mercat es fa diumenges i festius i diuen que el nombre de parades supera les tres mil cinc-centes.

Personalment, no soc pas gaire fan dels mercats, ho reconec. Unes hores passades per aquest mercat m’han fet la impressió que no es tracta de res més que d’un mercat de carrer gran com se’n poden trobar d’altres a moltes ciutats grans europees. Hi ha coses que em fan gràcia com els orígens de noms d’alguns carrers però la major part de la resta es pot trobar a molts altres mercats. Si t’agrada voltar per mercats de carrer, el Rastro t’agradarà; si no, difícilment hi trobaràs res que el faci un lloc especial i no trobis enlloc més.

El nostre recorregut comença a la Plaza de Cascorro, que rep el nom del setge d’una ciutat cubana, Cascorro. El centre de la plaça està ocupat pel monument a un soldat temerari que el 1896, poc abans que Espanya perdés Cuba definitivament, es va fer un nom en aquella batalla amb una llauna de petroli i una corda. En aquesta plaça comença a baixar la Ribera de Curtidores, que és l’avinguda central del «mercadillo» del Rastro.

M’ha fet gràcia trobar pel camí una placa dedicada a en Max Estrella, un dels meus herois de joventut.

A la tarda ens acostem cap al Reina Sofía, a veure què hi trobem. i ens hi estem una hora i mitja. La veritat és que estem una mica cansats de voltar a peu i com que la meva capacitat d’apreciar les arts plàstiques és limitada, no ho gaudeixo gaire. A la MJ sí que la veig molt interessada.

He deixat la bici al veïnat de l’Església i vinga amunt.

M’he distret mirant bocabadat el mapa amb el recorregut que he anat fent; gràcies, Wikiloc! Digueu-me ximple però encara em meravella això que la ruta que vaig fent a peu o en bici vagi marcant una traça en el mapa que veig en el mòbil.

Diumenge matí, ganes de caminar i no sé què fer. Una excursió més aviat curta a St Miquel o una de més llargueta per pujar als Àngels? Doncs avui que tinc ganes de caminar decideixo d’enllaçar totes dues excursions d’una tirada: a St Miquel i als Àngels des de St Daniel, anada i tornada. Amb tants de sants semblarà que vagi de pelegrinatge…

A banda de l’excursió, he llegit que al 1843 l’aigua que baixava per la llera del Galligants va inundar la zona del Pou Rodó, plaça St Pere, carrer de la Barca… i va matar entre 110 i 130 persones, va fer caure 150 cases i va provocar nombroses destrosses.

Eren altres temps però al pas que va el canvi climàtic qui sap si tornaran.

Ja havia fet unes quantes vegades un trosset del camí de ronda que hi ha al nord del Cap de Creus i inclús n’havia escrit un post, ja fa molt de temps, però ahir la gran m’explicava com li havia anat aquests dies a Colera. Em va fer venir ganes de tornar cap allà dalt, de manera que avui he agafat el tren i m’he plantat a Cervera per anar fins a Portbou.

A Portbou he fet un entrepà i una clara mentre rumiava si quedar-m’hi o continuar. Avui tenia més ganes de suar que de contemplar el paisatge i quan he acabat de dinar he decidit de fer un altre tram fins a Colera, que de fet és on ha estat ella aquests dies.

Hem baixat des de Núria més de pressa que no pas hi vam pujar, és clar, tot i que si mirem el total del temps resulta que hi hem estat més. Això té una explicació i és que ens hem estat una bona estona banyant-nos en una gorga que hem trobat a prop del pont del Creumal. La Pz ni tan sols s’ha plantejat la qüestió de la temperatura de l’aigua i s’hi ha ficat de dret, i la MJ s’hi ha afegit de seguida (són dones d’aigua!). Jo me les he estat mirant una estona i finalment també m’he deixat convèncer; l’aigua era freda però no pas tant com em temia i la remullada ha estat genial.

Uf, ara veig que es nota que no prenc gaire el sol, no?

De Queralbs a Núria pel Camí Vell, un clàssic que tenia pendent de penjar a Wikiloc i que a més a més hem fet un dia que tots quatre estem de bon humor: fantàstic. En un ambient distès hem encarat el dia amb esperit positiu, il·lusió i bon humor; què més es pot demanar?

Ah, sí, paciència!

Doncs això, que hem començat a pujar i déu-n’hi-do quina pujada, tot i que ens n’hem sortit prou bé. També ens hem anat entretenint que si guaita aquestes floretes que si mira aquesta gorga i al final hem arribat una mica tard a l’alberg, però com que el camí és tan bonic no se’ns ha fet llarg (excepte potser l’últim tram: des del santuari al Pic de l’Àliga). Tant de bo les pogués convèncer de fer muntanya més sovint.

Pel que fa a la ruta pròpiament dita, només cal sortir de la plaça de la Font del Raig de Queralbs i anar tirant amunt. El camí està més que fressat i és impossible perdre’s. A més a més, està ben indicat amb cartells que de tant en tant assenyalen fonts, ponts, monuments i dreceres.

Ha estat un bon començament d’aquesta escapada de cap de setmana.