Bloc de notes

Arxiu de la categoria: a peu

Kiwis puntuals

0
Publicat el 16 de maig de 2021

Fidels a la cita de primers de maig, els kiwis del pati ja han començat a florir. Aviat ens posarem neguitosos tot esperant les abelles; en vindran tantes com caldria?; faran la seva feina?

A la tarda sortim a passejar i el cel ens regala uns núvols que emocionen.

Truites

0
Publicat el 16 d'abril de 2021

A la passejada d’avui ens ha sorprès trobar-nos en Jep, el nostre veí de la plaça, i encara ens ha sorprès més quan ens ha explicat què hi feia pel Pas d’en Prats. De fet, ens ho ha ensenyat amb una bona foto que diu que és de fa poc:

Encara una altra cosa positiva, i és que tot xerrant ha resultat que es coneix molt bé aquest sector de riu. Ell s’hi passeja ben equipat, amb botes i pantalons de pescador, però tot i això m’ha ensenyat un lloc per on potser podré travessar-lo amb més tranquil·litat que els indrets que fins ara he fet servir jo. Es tracta d’un banc de sorra que hi ha a prop de l’aiguabarreig amb la Llémena. Aviam si demà puc passar-hi amb la bici a coll!

Cap al Montseny

0

Avui comencem tres dies que tots dos ens hem regalat al Montseny. Ella ja hi ha estat i em fa ilusió que m’ensenyi una mica aquests paratges que desconec gairebé completament.

Una primera parada és al costat de tres arbres impressionants que hi ha a can Casades, el centre d’informació de Santa Fe: tres sequoies gegants esplèndides que fan patxoca de debò. A més, les sequoies es troben acompanyades de faigs, freixes i til·lers del país, i a més a més hi hem vist uns quants cedres i un gran avet.

Després hem fet una petita volta al pantà de Santa Fe. M’ha sorprès veure tantes branques i tan poques fulles però esclar: és que som a l’hivern!

Al vespre, sorpresa: estavem baixant cap a St Celoni quan se’ns ha creuat una furgoneta que pujava en sentit contrari: en Pau!

Salt – tres fonts a St Gregori – Salt

0

Ja en tenia ganes i per fi he trobat una estona per acabar la ressenya de l’excursió que vaig fer per St Gregori, a l’altra banda del riu que cus els territoris respectius de saltencs i gregorians i que vaig haver de travessar dues vegades per veure les tres fonts del títol.

En destaco dues de les coses que m’han cridat l’atenció. La positiva, l'”escala de peixos” instal·lada no fa gaire i que ha de servir perquè aquestes bestioles aquàtiques amb escates i aletes puguin pujar i baixar riu amunt o riu avall segons els convingui sense els obstacles que trobaven quan no hi havia l’escala.

La negativa: les tifes que els cavalls de les hípiques del poble deixen anar per la via verda i que les soles de les nostres sabates s’emporten a casa juntament amb la pesta que carden.

Mira que costaria poc de posar sarrons al cul dels cavalls!

Les defenses del marquès

0

Avui les he vistes! N’havia sentit a parlar i també n’havia llegit alguna cosa però no ha estat fins avui que he anat a veure-les.

Segons la descripció de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, l’obra…

…demostra l’intent del Marquès de Camps de protegir les seves terres de les vingudes del riu. Carles de Camps i d’Olzinelles, segon marquès de Camps, era enginyer forestal i coneixia les tècniques hidràuliques de prevenció i defensa en front de les avingudes del riu. L’objectiu de la construcció d’aquesta obra era la defensa dels seus camps de conreu i les seves plantacions forestals.

Es tracta d’una obra hidràulica del segle XX formada per un conjunt de gabions de malla metàl·lica de doble torsió omplertes amb rierencs. Es troba al marge dret del riu Ter, a l’inici de les Deveses del Marquès i al límit de la terrassa fluvial.

Relaxament i despreocupació, per fi

0

Mentre a l’institut anem fent tests i tancant aules, en P s’esbargeix per mar i muntanya; ja li tocava, després de més d’un any d’estar pendent del seu germà i després encara fer temporada a Coma-ruga! Ahir va estar per les Alberes i va dormir al refugi lliure de Banyuls, i avui ens ha enviat alguna foto del cap de Creus i Cadaqués de les que fan venir ganes de deixar la feina i anar a mar.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

De Sadernes a Talaixà

0

Escapada familiar a Sadernes (quins records!) amb en P, l’A, la MJ i jo. Les nenes eren amb el seu pare.

Feia molts anys que no venia per aquí, potser des del BUP o COU, que és com es deia el Batxillerat, amb una sortida que vam fer una colla. Llavors encara es podia acampar tranquil·lament a prop del riu.

Tot ho veig diferent però en realitat res no ha canviat. Els corriols, els penyasegats, els boscos, els torrents, les gorgues… tot continua al seu lloc, i per molts anys. Sóc jo, nosaltres, que hem anat canviant. La terra, la natura, continua allà mateix, impassible, i ens deixa estar perquè sap que quan nosaltres ja siguem pols ella continuarà aquí, tranquil·la, indiferent, impertorbable.

M’ha agradat veure el Bassegoda tan a prop. També és un lloc on he de tornar.

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Banyada al riu

0
Publicat el 11 d'agost de 2020

Avui ens hem proposat de banyar-nos al riu, que fa molt que no ho fem tots plegats. Dissortadament, quan hem arribat al Pas d’en Prats hem descobert que gent a cavall hi ha arribat abans i ens hi han deixat un regalet per treure’ns les ganes de ficar-nos a l’aigua en aquest punt. Quina ràbia! Estic tip d’aquestes hípiques que tenim. Això no és via verda i no se’ls pot prohibir que hi vinguin a cavall, però saben que en aquest lloc sol haver-hi gent i diu molt d’ells que no busquin un altre itinerari o ni tan sols posin un sarró al cul del cavall.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Fotos del dia

0

Un passeig fins al riu dóna l’oportunitat de mostrar unes fotos que poden voler dir algunes coses. Food for thought.

Diu que quan ens morim les ungles continuen creixent en el cadàver. La primera foto seria l’equivalent vegetal d’aquest fet tan inquietant. En una planta, però, el fenomen no em fa gens d’angúnia.

La segona va d’una soca que es resisteix a morir. Resistència, fortalesa, perseverància, resiliència… fins quan? 

I la tercera fa fàstic, el mateix que ens fa quan anem passejant pel Carrilet i ens trobem cagarades de cavall al mig del pas. Ara que em fixo en el lloc on tenen tancats els cavalls, el que m’estranya és que hi hagi tan poques tifes a la via verda.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Passeig amb pluja

0
Publicat el 7 de juny de 2020

La vall de Sant Daniel és la part de les Gavarres que tenim més a prop de Salt i de tant en tant amb la meva parella o les nenes ens hi acostem per gaudir natura sense haver de fer gaires quilòmetres. Avui hi hem passejat entre la font dels Lleons i la font del Ferro, més o menys; tot plegat una mica passat per aigua però també entretingut i interessant com sempre. No m’havia fixat mai en els molts ruscs d’abelles que avui hi hem vist.

Monestir St Daniel – Olivet dn Salgueda – Can Lliure – Monestir

0
Publicat el 2 de juny de 2020

Una circular per la vall de St Daniel l’endemà de la pluja i mentre el cel s’obre per deixar pas al sol (que diu que aquesta setmana no lluirà gaire).

He deixat la bici lligada a prop del Cul del Món i vinga amunt pel costat del Galligants i després de la riera del Polvorí. Hi ha un restaurant, can Sirvent, que sempre he vist tancat. Tanmateix, deuen obrir de tant en tant, o al menys aquestes dues cròniques (una i dues) deixen entendre que el negoci encara rutlla i a la casa hi ha vida, tot i que les coses que hi passen no acaben de lligar amb la vida relaxada i contemplativa a què convida la vall.

Després de la font dels Lleons he volgut tirar per un corriol que feia temps que no seguia, el Camí de les Dones de l’esquerra de la riera del Polvorí, i la cosa ha anat perfectament perquè l’he resseguit muntanya amunt fins a una cruïlla que hauré d’investigar algun dia perquè no conec prou bé. Em sembla que pot anar cap a Font de la Pólvora perquè aquest és el barri que hi ha darrere les perxades d’avellaners on el corriol ha canviat de rumb i ha tirat cap a l’est. Aquest tram de vegetació gairebé selvàtica coincideix amb un itinerari que he vist que l’Ajuntament de Girona ha marcat des de la Font dels Lleons (el 3) que porta fins aquí i després baixa altre cop.

Jo, però, he anat seguint sense baixar gaire i el camí m’ha portat a veure un grapat d’eucaliptus i a pujar altre cop. A dalt, malauradament, la petja de l’home no ha estat gaire discreta.

Sí, ja sé que pot sonar hipòcrita denunciar aquests pals i torres quan jo no renuncio a moltes facilitats de la vida moderna, però no em digueu que no podien haver soterrat al menys una part d’aquest cablejat.

Un cop a la carena la vista del Pla de Salt és esplèndida (i això que avui hi ha una colla de núvols que tapen part de l’escenari i no deixen veure tot l’espectacle com cal).

Tot seguit he arribat a l’Olivet d’en Salgueda i un cop a la pista de la carena he agafat un corriol a mà esquerra que baixa cap a can Lliure i d’aquí a la font del Ferro, el cementiri i finalment la bici que he deixat a prop del monestir.

Salt – Anglès – St Grau – Salt

0
Publicat el 19 de maig de 2020

Avui he fet la primera sortida llarga des de fa moltes setmanes coincidint amb l’entrada de la nostra regió sanitària a la fase 1 de confinament. Ja tenia ganes d’estirar les cames de debò després de tantes setmanes de no poder sortir del poble i he triat de fer una ruta amb una part a peu i una altra en bici. En realitat, gairebé tot en bici excepte la pujada a St Grau.

La riba encara es veu molt tocada pel Glòria i suposo que per molt de temps perquè dubto que l’Administració dediqui esforços econòmics a refer les destrosses del temporal ara que estem patint tant amb la pandèmia. A més, hi ha polèmica amb això de “refer”. Què vol dir exactament? Netejar? Arreglar? Regenerar? Treure els troncs i les branques que el corrent ha apilonat en alguns indrets és bo? Fa mal a algú? Fa nosa a algú? És beneficiós o perjudicial per als animals i les plantes?

La vista des del cim de St Grau és esplèndida, es veu des de les Agudes a les Medes, i em carrega les piles encara que la calija no deixi gaudir la panoràmica prou completa.

Per altra banda, poder caminar per aquests bosquets al peu de la muntanya és simplement fenomenal.

Salt – Puig Estela – St Miquel – Salt

0
Publicat el 13 de maig de 2020

Una de les sorts que tenim a Salt és la de viure a prop de les Gavarres. A vegades en diem només “Sant Daniel” o “Els Àngels” perquè no anem més enllà però el que tenim al costat és un massís de primera categoria.

Les Gavarres van arribar a estar molt humanitzades, si ho puc dic així, amb tot de gent vivint a masies escampades pels seus 350 quilòmetres quadrats i treballant els camps, prats, boscos i amb el bestiar de les valls, turons i muntanyes.

He de reconèixer que jo també les tinc molt abandonades. Sí que a vegades hi vaig a fer un volt en bici o alguna ruta a peu però no en conec detalls importants ni d’història ni de riquesa natural ni de gairebé res. He de buscar temps per dedicar-lo a esbrinar-ne més detalls. Les Gavarres m’interessen i m’atreuen; alguns dies, quan hi passejo a peu o en bici, gairebé m’embruixen, alguns paratges m’hipnotitzen. El problema és que hi ha tantes coses interessants a tot arreu que no dono l’abast; tot i això, avui he sortit i m’he escapat cap al Puig Estela i St Miquel.