Bloc de notes

Avui he fet la primera sortida llarga des de fa moltes setmanes coincidint amb l’entrada de la nostra regió sanitària a la fase 1 de confinament. Ja tenia ganes d’estirar les cames de debò després de tantes setmanes de no poder sortir del poble i he triat de fer una part a peu i una altra en bici. En realitat, gairebé tot en bici excepte la pujada a St Grau.

La riba encara es veu molt tocada pel Glòria i suposo que per molt de temps perquè dubto que l’Administració dediqui esforços econòmics a refer les destrosses del temporal ara que estem patint tant amb la pandèmia. A més, hi ha polèmica amb això d'”refer”. Què vol dir exactament? Netejar? Arreglar? Regenerar? Treure els troncs i les branques que el corrent ha apilonat en alguns indrets és bo? Fa mal a algú? Fa nosa a algú? És beneficiós o perjudicial per als animals i les plantes?

La vista des del cim de St Grau és esplèndida (de les Agudes a les Medes) i em carrega les piles encara que la calija no deixi gaudir la panoràmica prou bé.

Per altra banda, poder caminar per aquests bosquets al peu de la muntanya és simplement fenomenal.

El curs del Ter ha fet un canvi important des del temporal de fa quinze dies perquè el “Glòria” va fer baixar molta més aigua de la que baixa habitualment. Per una banda va escombrar els marges del riu i per l’altra va aportar sediments, sobretot sorra i rierencs (còdols), que han fet canviar tant l’alçada i aspecte de les ribes com la mateixa llera del riu.

Quan hi vam anar la setmana passada, el canvi del paisatge ens va impressionar. El passeig d’avui ens ha fet veure-ho d’una manera menys dramàtica. El Ter no ha canviat pas gaire respecte el de fa una setmana però ja entenem què vol dir que el riu estigui viu.

Sempre que faig aquesta caminada penso en un txec amic meu i la seva família. Sé que està enamorat tant del mar com del seu país i sol dir que si no fos d’on és voldria ser català perquè tant ells com nosaltres tenim països collonuts però nosaltres, a més, tenim mar i això és l’únic que li falta al seu.

També hi penso, i aquest és un altre tema, per l’episodi fosc de la seva lluita per mantenir un matrimoni que feia aigües i que va acabar d’enfonsar-se a la Costa Brava.

En qualsevol cas, aquesta ruta m’agrada perquè es troba a prop de casa (quan som a Palamós) i s’hi troben alguns dels encants que diuen que han fet internacional la Costa Brava. Aquesta vegada, però, em van cridar l’atenció altres detalls; per exemple, l’estat en què havia quedat l’escullera del port esportiu després del temporal de fa quinze dies, el Glòria.

Altres llocs també van quedar tocats, com per exemple la sorra que va desaparèixer de la platja de cala Margarida.

La mateixa platja de Castell també va patir; en una banda de la platja, el nivell de sorra ha baixat ben bé un metre i mig…

…i els escalons que abans del temporal ens duien a la sorra fan curt i caldrà fer-ne més o afegir sorra perquè la gent hi pugui arribar més còmodament.

O potser no cal fer-hi res. La natura, a part de sàvia, és molt més resilient que nosaltres i tot això que alguns qualifiquen de desastre no és pas més que una de les seves neteges de cutis. La natura canvia, és viva. Que en un indret hi hagi sorra o no només és important per qui hi va a prendre el sol, però a la natura tant li fa, això.

He tornat a Celrà amb la idea de gravar l’itinerari, però la mala sort ha fet que la bateria del mòbil em fallés i només pogués guardar la primera part del recorregut: de casa a Celrà. Què hi farem! Haurem de tornar-hi 😀

Com que ja fa temps que van arrencar els pins que hi havia al costat del cementiri de St Daniel no puc lligar-hi la bici i he pedalat uns centenars de metres més per deixar-la a l’aparcament de la Font del Ferro. Es nota que som a l’hivern perquè l’aparcament estava gairebé buit, només dos cotxes, tot i que abans d’arribar a can Lliure ja m’havia creuat amb dues colles de ciclistes que baixaven a tota llet. Aparteu les criatures!

Tinc curiositat per saber coses de can Mistaire, les restes de la masia que hi ha a mitja pujada. Potser el nom ve de la feina principal de la família, la fabricació de mistos? Més amunt o pels voltants hi ha altres masies, abandonades o no: can Sistac, can Baldic, cal Marxant, can Barris… Quanta vida, antigament, a les Gavarres. Bé, ara també n’hi ha, de vida humana, però més aviat de passada. La gent hi ve a passejar, córrer o pedalar, però abans s’hi estava, hi feia vida. Segur que el seu coneixement de l’entorn era molt superior a les incertes nocions amb què ens imaginem coses la gent que ara hi passem a peu o en bici.

A Celrà solia fer un tallat al cafè de la plaça, però les últimes vegades que hi he estat sempre l’he vist tancat, de manera que prenc alguna cosa a l’Ateneu. És l’hereu de l’antic ateneu que els amos de la fàbrica van construir el 1900-i-poc per a l’esplai dels seus treballadors. Ara hi ha un teatre collonut i un bar-cafeteria amb molts de llibres.

Sempre penso que alguna vegada m’hauria de quedar a badar per Celrà. No en conec res a banda de l’anomenada del teatre de l’Ateneu i del centre cívic del poble, la Fàbrica. Una idea seria deixar la bici a l’estació de tren de Girona i venir fins aquí a peu, de manera que per tornar podria agafar el tren i ja em trobaria la bici a l’estació per tornar cap a casa.

Doncs per fi m’he pogut escapar una estona i estirar les cames. Només un parell d’hores però ja està prou bé, tot i que he hagut de deixar un petit assumpte pendent per a un altre dia.

He pujat altre cop a St Grau. Des de feia al menys un parell d’anys i mig que no hi anava i ha estat com tornar enrere, retrobar-me amb el que era la meva vida llavors -tot i que no cal entrar en detalls, que aquest bloc tampoc no és un confessionari.

Ha estat el que solia fer més d’una vegada cada estiu: agafar la bici i anar pedalant fins a St Gregori Vell (el Veïnat de l’Església). Allà, aparcar-la al costat de la caixa de bústies o a prop del cementiri i pujar a St Grau a peu; després baixar, recuperar la bici i altre cop cap a casa. Total, un parell d’hores, tot i que un dia n’hi puc estar una i mitja o un altre dia tres, depèn de si corro i vaig per feina o m’aturo molt a fer fotos i badar.

He passat mil cops per la Pilastra però sempre m’hi quedo enganxat. La remor de l’aigua, els remolins entre les pedres, els rierencs apilonadets o escampats per la riba… tot això em sedueix tant com el primer dia; els sentits se m’hi quedarien.

I un altre racó que m’agrada especialment és la font de can Verdaguer, que és a cinc minuts a peu del lloc on aparco la bici.

La llàstima ha estat que se m’ha acabat la bateria del mòbil a mitja pujada. La bateria portàtil estava descarregada i això vol dir que no he pogut penjar l’itinerari a wikiloc, o sigui que quan torni hauré de venir més ben equipat.

Aquest cap de setmana hem tornat a la neu. Potser ha estat la millor sortida a la natura que hem fet tots quatre; hem de tornar-hi!

Tant de bo l’engrescada serveixi per fer sortides a muntanya més sovint. El fet que mai no sortim tots quatre a fer caminades, travesses o tan sols sortides a passejar per muntanya és una espina que tinc clavada.

Per fi una sortida de cap de setmana que ha estat un èxit! Divendres vam llogar un cotxe i dissabte i diumenge hem estat per la Vall de Camprodon. De dia passejant entre Beget i Ull de Ter, i de nit amagats sota els llençols d’un hotelet de la vall.

M’ha fet molta il·llusió tornar a veure isards després de tant de temps de no veure’n cap. Tot pujant cap a Ull de Ter ja n’hem trobat pistes…

Però ha estat a la baixada quan hem interromput l’àpat d’un ramat que pasturava tranquil·lament. No ens han pas fet gaire cas i ells han continuat fent la seva mentre nosaltres hem estat una estona fent-los fotos (sense acostar-nos-hi gaire, també s’ha de dir).

Un parell d’excursions maques que ens han donat l’oportunitat de refer ponts trencats i de passada gaudir una natura que feia temps que ens esperava.

Aviam si un altre cap de setmana ben aviat hi podem tornar amb dos o idealment quatre dels nostres fills.

Ahir i avui m’he afegit als primers trams de la Marxa per la Llibertat. Ahir dimecres vaig caminar de Salt fins a Sils amb una colla de gent. Molta colla.

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m28!1m12!1m3!1d151755.4221792913!2d2.6783725344322966!3d41.88649447006091!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m13!3e0!4m5!1s0x12bae7377a9bdabb%3A0x8558c573ac9d7399!2sAjuntament%20de%20Salt%2C%20Pla%C3%A7a%20de%20Lluis%20Companys%2C%20Salt!3m2!1d41.9747905!2d2.7926007999999998!4m5!1s0x12bb2187315acc0b%3A0xdcb831e87f36f35a!2sAjuntament%20de%20Sils%2C%20Passeig%20Sant%20Cosme%20i%20Dami%C3%A1%2C%20Sils!3m2!1d41.8094256!2d2.7435430999999997!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1571493588179!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

(vaja, ara veig que no puc marcar un itinerari a peu per autopista perquè el google maps no accepta il·legalitats -està prohibit caminar o anar en bici per autopista; el marco com si hagués anat en cotxe)

La mateixa gent que em trobo cada Diada estava caminant al meu costat, i altres que suposo que hi deuen ser però no veig mai. Ahir vaig passar pel costat de la Montse Bassa, la germana de la Dolors, i més endavant del president Torra.

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m28!1m12!1m3!1d95580.56755346151!2d2.370199232073934!3d41.52826406363569!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m13!3e2!4m5!1s0x12bb4a0935620955%3A0x2fc16556a39a9a90!2sCaldetas%2C%2008393%20Caldes%20d’Estrac%2C%20Barcelona!3m2!1d41.5685439!2d2.5260162999999998!4m5!1s0x12a4b13749bd6969%3A0x6c4b11f46af351ec!2sPremi%C3%A0%20de%20Mar%2C%2008330%20Badalona%2C%20Barcelona!3m2!1d41.4876842!2d2.3548529!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1571586708405!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Avui he agafat el tren del Maresme i he caminat fins a Premià. També he coincidit amb gent coneguda: en David Fernández caminava tot xerrant i me l’he trobat a prop de Vilassar; hem intercanviat quatre paraules. Aquest home és un tros de pa; tota la contundència que te quan parla en públic s’esvaeix quan hi parles de tu a tu. M’ho havien dit i avui ho he comprovat. Quin luxe, poder disposar de gent així a qualsevol lluita.

Aquesta setmana hem anat uns dies a respirar aire fresc a muntanya, en part per mirar d’arreglar la cosa. Hem viscut caminades esplèndides, paisatges espectaculars, discussions agres, paraules d’amor, emprenyades espantoses, confessions íntimes, suades d’estany en estany i unes nits tan tenses com intenses que han fet que els set dies passessin volant. Tota la setmana s’ha fet curta.

Pel que fa a les excursions, tres de remarcables: al Refugi Ventosa i Calvell des de l’estany de Cavallers, la Ruta dels Enamorats fins al pla d’Aigüestortes i una tercera als estanys dels Pessons (tots dos, el Gran i el Petit).

Cada cop que mirem les Deveses elles ens observen des d’una cara nova.

Si aquest diumenge em perdo, busqueu-me per les Deveses: PAPSalt.

Bretxa de Rolando

L’endemà, plens d’ilusió i energia, pugem a Bujaruelo amb la idea de fer un parell o tres de tresmils…

Volia haver anat al refugi de Bujaruelo però només de sortir descarrega una tormenta d’aquelles d’anar-hi i decideixo baixar a Baños, més proper. Després faig dit fins a Torla, on m’espera en Pau.

Bon invent, això del BlaBlaCar. Avui faig 640 quilòmetres d’una tirada gràcies  a la generositat de la Sílvia, una metgesa terrassenca que els dies feiners treballa a Bilbo i cada cap de setmana torna a casa (!). Avui som dilluns i em porta fins a Donosti, on agafo un tren que em porta a Irun.

D’Irun a Hondarribia és un passeig comparat amb els quilòmetres que m’esperen a partir de demà. Tinc llitera reservada al “Capitán Tximista”, un alberg ple de jovent mig amb ganes de gresca mig amb ganes de muntanya.