Bloc de notes

Hem sortit a estirar les cames però a poc a poc ens hem anat animant i el que havia de ser una passejada d’un parell d’horetes ha acabat sent una travessa fins al Forau d’Aiguallut (en català és en plural: Forat d’Aigualluts). La manca de planificació, el fet d’encantar-nos sovint, improvisar sobre la marxa i anar decidint cada poc temps si continuar o fer mitja volta, tot plegat, tot això ha fet que ens hi estéssim moltes hores i hem acabat esgotats, però ha valgut la pena!

La primera part és la passejada que de bon principi havíem decidit de fer per anar de l’aparcament als Uelhs deth Joeu i tot seguit al Refugi dera Artiga de Lin, però aquí hem dit el primer «per què no?» i hem començat a pujar pel barranc dera Ribèra i tot seguit hem acabat d’arribar al coll (Còth deth Hòro). Hem vist l’estany i hem dit «va, acabem d’arribar-hi». La cosa ja s’estava allargant però la glacera era tan maca que hem pensat que valia la pena acostar-s’hi. Després hem vist vaques als prats de baix i hem pensat que si elles en gaudíen per què nosaltres no? Després… etc. Total, que hem acabat arribant al forat famós on desapareixen les aigües que baixen de l’Aneto, passen per sota terra i apareixen uns quilòmetres més avall a l’altre costat de la muntanya: els Ulls del Diable o Uelhs deth Joeu.

La tornada s’ha fet llarga, és veritat, però estàvem animats pel paisatge que vèiem i l’aventura d’arribar-hi. En realitat, l’aventura ha vingut després quan hem descobert que no podíem treure el cotxe de l’aparcament perquè (incomprensiblement!) tenen tancada una part de l’aparcament des de les 6 de la tarda fins l’endemà a les 9. Per què només una part (i justament la nostra)? Resulta que les visites als Uelhs són tantes que l’aparcament es veu desbordat cada dia. La direcció del parc va demanar a l’ajuntament més de terreny i l’ajuntament, després de negar-s’hi durant molt de tems, va cedir finalment i va permetre de fer servir una mica d’espai en un terreny seu a canvi que no estigués sempre obert sinó només durant el dia (per què? només ells ho deuen saber, si és que de debò hi ha alguna raó).

Al llarg de la nit hem vist força gent que pujava i baixava perquè l’aparcament es troba a certa distància del refugi, i hi havia excursionistes que hi anaven o en venien. A més, altra gent dormia a l’aparcament perquè és el lloc més elevat on es pot deixar un vehicle i l’endemà volien sortir ben d’hora per fer algun cim. Ara, gent que no podia sortir de l’aparcament, només nosaltres!

A l’oficina de turisme ens van recomanar de visitar algun dels dos pobles abandonats de la Vall i avui hem anat a St Joan de Toran. En diu la Viquipèdia:

…poc abans de l’arribada de les tropes franquistes a la Vall d’Aran (1938), la immensa majoria de la població va fugir de cop i volta a França (a menys d’un quilòmetre), bàsicament per por de represàlies. Aquest fet va provocar que el poble es quedés pràcticament abandonat fins que més recentment, als anys 80, les cases es van convertir en segones residències.

La visita al poble ha estat el començament d’una bona excursió per veure una cascada espectacular, el Saut deth Pish:

I la resta de la caminada -i tots aquests dies, en realitat- ha oxigenat tant els nostres pulmons com la relació entre tots dos, que darrerament passava per un mal moment. Que duri!

Avui m’he buscat una bona excusa per sortir d’excursió i al mateix temps fer alguna cosa per esquivar la calorada que ens ofega.

Per altra banda, la MJ i jo potser anirem aquì uns dies de vacances.

Avui sí que he pogut fer el recorregut tranquil·let sense les presses de l’altre dia. He fet algunes fotos i les he penjades a wikiloc amb algunes de les altres escapades que faig.

Aproximació des de casa en bici, que deixo lligada al bloc de bústies de Montfullà i camino cap a la riera de Muç per pujar a la Miquela. Segueixo més o menys la riera fins a can Turon i després pujo a can Vendrell. Després del mirador de cal Porxo arribo a la Miquela i mitja volta fins gairebé can Casalets.

Avui baixo pel costat del pobre Suro de la Berruga fins a can Manel i després can Rigau. Aquí em desvio a l’esquerra per veure la Torre Ferrana i m’endinso de seguida a la urbanització per sortir-ne per l’avinguda de Mas Pol, que és on he deixat la bici.

Ara que estem acabant el curs no tinc gaire temps d’entretenir-me a llegir ni escriure. Aviam si més endavant puc allargar aquest post. Tinc curiositat per buscar informació del Suro de la Berruga (“la Prenyada”) i la Torre Ferrana.

Fidels a la cita de primers de maig, els kiwis del pati ja han començat a florir. Ja començo a sentir el neguit per les abelles que haurien de venir; en vindran tantes com caldria? faran la seva feina?

A la tarda sortim a passejar i el cel ens regala uns núvols que semblen quadres pintats.

A la passejada d’avui ens ha sorprès trobar-nos en Jep, el nostre veí de la plaça. Encara ens ha sorprès més quan ens ha explicat què hi feia pel Pas d’en Prats i ens ho ha il·lustrat amb una bona foto que diu que és de fa poc:

Encara una altra cosa positiva, i és que tot xerrant ha resultat que es coneix molt bé aquest sector de riu. Ell s’hi passeja ben equipat, amb botes i pantalons de pescador, però tot i això m’ha ensenyat un lloc per on potser podré travessar-lo amb més tranquil·litat que els indrets que fins ara he fet servir jo. Es tracta d’un banc de sorra que hi ha a prop de l’aiguabarreig amb la Llémena. Aviam si demà puc passar-hi amb la bici a coll!

Avui comencem tres dies que tots dos ens hem regalat al Montseny. Ella ja hi ha estat i em fa ilusió que m’ensenyi una mica aquests paratges que desconec gairebé completament.

Una primera parada és al costat de tres arbres impressionants que hi ha a can Casades, el centre d’informació de Santa Fe: tres sequoies gegants esplèndides que fan patxoca de debò. A més, les sequoies es troben acompanyades de faigs, freixes i til·lers del país, i a més a més hi hem vist uns quants cedres i un gran avet.

Després hem fet una petita volta al pantà de Santa Fe. M’ha sorprès veure tantes branques i tan poques fulles però esclar: és que som a l’hivern!

Al vespre, sorpresa: estavem baixant cap a St Celoni quan se’ns ha creuat una furgoneta que pujava en sentit contrari: en Pau!

Ja en tenia ganes i per fi he trobat una estona per acabar la ressenya de l’excursió que vaig fer per St Gregori, a l’altra banda del riu que cus els territoris respectius de saltencs i gregorians i que vaig haver de travessar dues vegades per veure les tres fonts del títol.

En destaco dues de les coses que m’han cridat l’atenció. La positiva, l'”escala de peixos” instal·lada no fa gaire i que ha de servir perquè aquestes bestioles aquàtiques amb escates i aletes puguin pujar i baixar riu amunt o riu avall segons els convingui sense els obstacles que trobaven quan no hi havia l’escala.

La negativa: les tifes que els cavalls de les hípiques del poble deixen anar per la via verda i que les soles de les nostres sabates s’emporten a casa juntament amb la pesta que carden.

Mira que costaria poc de posar sarrons al cul dels cavalls!

Avui les he vistes! N’havia sentit a parlar i també n’havia llegit alguna cosa però no ha estat fins avui que he anat a veure-les.

Segons la descripció de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, l’obra…

…demostra l’intent del Marquès de Camps de protegir les seves terres de les vingudes del riu. Carles de Camps i d’Olzinelles, segon marquès de Camps, era enginyer forestal i coneixia les tècniques hidràuliques de prevenció i defensa en front de les avingudes del riu. L’objectiu de la construcció d’aquesta obra era la defensa dels seus camps de conreu i les seves plantacions forestals.

Es tracta d’una obra hidràulica del segle XX formada per un conjunt de gabions de malla metàl·lica de doble torsió omplertes amb rierencs. Es troba al marge dret del riu Ter, a l’inici de les Deveses del Marquès i al límit de la terrassa fluvial.

Mentre a l’institut anem fent tests i tancant aules, en P s’esbargeix per mar i muntanya; ja li tocava, després de més d’un any d’estar pendent del seu germà i després encara fer temporada a Coma-ruga! Ahir va estar per les Alberes i va dormir al refugi lliure de Banyuls, i avui ens ha enviat alguna foto del cap de Creus i Cadaqués de les que fan venir ganes de deixar la feina i anar a mar.

Escapada familiar a Sadernes (quins records!) amb en P, l’A, la MJ i jo. Les nenes eren amb el seu pare.

Feia molts anys que no venia per aquí, potser des del BUP o COU, que és com es deia el Batxillerat, amb una sortida que vam fer una colla. Llavors encara es podia acampar tranquil·lament a prop del riu.

Tot ho veig diferent però en realitat res no ha canviat. Els corriols, els penyasegats, els boscos, els torrents, les gorgues… tot continua al seu lloc, i per molts anys. Sóc jo, nosaltres, que hem anat canviant. La terra, la natura, continua allà mateix, impassible, i ens deixa estar perquè sap que quan nosaltres ja siguem pols ella continuarà aquí, tranquil·la, indiferent, impertorbable.

M’ha agradat veure el Bassegoda tan a prop. També és un lloc on he de tornar.

Dia a l’aire lliure!

Al matí, pedalada fins als Àngels i tornada per pistes i corriols que no coneixia, sobretot els de St Mateu de Montnegre fins a Llambilles. Molt bé!

A la tarda hem sortit a passejar amb la idea d’arribar fins al riu i gaudir la que potser serà l’última remullada d’aquest estiu.

Avui ens hem proposat de banyar-nos al riu, que fa molt que no ho fem tots plegats. Dissortadament, quan hem arribat al Pas d’en Prats hem descobert que gent a cavall hi ha arribat abans i ens hi han deixat un regalet per treure’ns les ganes de ficar-nos a l’aigua en aquest punt. Quina ràbia! Estic tip d’aquestes hípiques que tenim. Això no és via verda i no se’ls pot prohibir que hi vinguin a cavall, però saben que en aquest lloc sol haver-hi gent i diu molt d’ells que no busquin un altre itinerari o ni tan sols posin un sarró al cul del cavall.

Un passeig fins al riu dóna l’oportunitat de mostrar unes fotos que poden voler dir algunes coses. Food for thought.

Diu que quan ens morim les ungles continuen creixent en el cadàver. La primera foto seria l’equivalent vegetal d’aquest fet tan inquietant. En una planta, però, el fenomen no em fa gens d’angúnia.

La segona va d’una soca que es resisteix a morir. Resistència, fortalesa, perseverància, resiliència… fins quan? 

I la tercera fa fàstic, el mateix que ens fa quan anem passejant pel Carrilet i ens trobem cagarades de cavall al mig del pas. Ara que em fixo en el lloc on tenen tancats els cavalls, el que m’estranya és que hi hagi tan poques tifes a la via verda.

La vall de Sant Daniel és la part de les Gavarres que tenim més a prop de Salt i de tant en tant amb la meva parella o les nenes ens hi acostem per gaudir natura sense haver de fer gaires quilòmetres. Avui hi hem passejat entre la font dels Lleons i la font del Ferro, més o menys; tot plegat una mica passat per aigua però també entretingut i interessant com sempre. No m’havia fixat mai en els molts ruscs d’abelles que avui hi hem vist.