Hem sortit a estirar les cames però a poc a poc ens hem anat animant i el que havia de ser una passejada d’un parell d’horetes ha acabat sent una travessa fins al Forau d’Aiguallut (en català és en plural: Forat d’Aigualluts). La manca de planificació, el fet d’encantar-nos sovint, improvisar sobre la marxa i anar decidint cada poc temps si continuar o fer mitja volta, tot plegat, tot això ha fet que ens hi estéssim moltes hores i hem acabat esgotats, però ha valgut la pena!
La primera part és la passejada que de bon principi havíem decidit de fer per anar de l’aparcament als Uelhs deth Joeu i tot seguit al Refugi dera Artiga de Lin, però aquí hem dit el primer «per què no?» i hem començat a pujar pel barranc dera Ribèra i tot seguit hem acabat d’arribar al coll (Còth deth Hòro). Hem vist l’estany i hem dit «va, acabem d’arribar-hi». La cosa ja s’estava allargant però la glacera era tan maca que hem pensat que valia la pena acostar-s’hi. Després hem vist vaques als prats de baix i hem pensat que si elles en gaudien per què nosaltres no? Després… etc. Total, que hem acabat arribant al forat famós on desapareixen les aigües que baixen de l’Aneto, passen per sota terra i apareixen uns quilòmetres més avall a l’altre costat de la muntanya: els Ulls del Diable o Uelhs deth Joeu.
La tornada s’ha fet llarga, és veritat, però estàvem animats pel paisatge que vèiem i l’aventura d’arribar-hi. En realitat, l’aventura ha vingut després quan hem descobert que no podíem treure el cotxe de l’aparcament perquè (incomprensiblement!) tenen tancada una part de l’aparcament des de les 6 de la tarda fins l’endemà a les 9. Per què només una part (i justament la nostra)? Resulta que les visites als Uelhs són tantes que l’aparcament es veu desbordat cada dia. La direcció del parc va demanar a l’ajuntament més de terreny i l’ajuntament, després de negar-s’hi durant molt de tems, va cedir finalment i va permetre de fer servir una mica d’espai en un terreny seu a canvi que no estigués sempre obert sinó només durant el dia (per què? només ells ho deuen saber, si és que de debò hi ha alguna raó).
Al llarg de la nit hem vist força gent que pujava i baixava perquè l’aparcament es troba a certa distància del refugi, i hi havia excursionistes que hi anaven o en venien. A més, altra gent dormia a l’aparcament perquè és el lloc més elevat on es pot deixar un vehicle i l’endemà volien sortir ben d’hora per fer algun cim. Ara, gent que no podia sortir de l’aparcament, només nosaltres!