Passeig en bici, matinal plàcida.
A la tornada he vist els companys al pont de l’autopista. No me’n recordava que avui és dia de canvi de torn de vacances i per tant dia de ponts! Sorry, mates!
I tot seguit, cassola d’arròs amb verdures per dinar! M’ha quedat prou bona, modèstia a part.
Aquest diumenge m’ha tornat a tocar cuinar i això ja s’està convertint en un costum. Abans no m’agradava però veig que a poc a poc estic començant a agafar gust a això de triar ingredients, dosificar quantitats, combinar substàncies sòlides i líquides, aplicar o no una determinada quantitat d’escalfor i comprovar que el resultat és comestible (i a vegades té bon gust i tot!).
Una cosa que veig és que l’arròs ho aguanta tot, vull dir que el pots barrejar pràcticament amb qualsevol altre ingredient. Avui, a banda d’algunes verdures (ceba, tomata, pebrot, albergínia, carbassó, pèsols) hi he afegit una mica de sèpia que he trobat al congelador.
Aviam si al final arribo a la conclusió que la meva autèntica vocació estava amagada a la cuina de casa.
Faig la carn picada apart perquè la P també pugui gaudir amb les fajitas, que per a ella són sense carn. Són fàcils de fer però cada vegada em surten més bé, modèstia a part.
Al vespre, la MJ i l’E també s’han incorporat a l’equip de cuina i ens han fet brownies. Han quedat expressament molt flonjos perquè l’E els pugui menjar, que fa només dos dies que li han posat brackets i encara li fan nosa.
Cada primavera es veu més de colza pels camps; no recordo pas haver-ne vist tanta temps enrere (vull dir anys). Aquesta tarda m’he fixat en el color groc que s’escampa pel camp de la Creu, al darrere d’Espai Gironès. El groc és un dels colors que distingeixo bé i no sé si és per aquesta raó o alguna altra que no puc evitar de quedar-me extasiat tot contemplant la grogor que inunda els camps en aquesta època de l’any.
Aquesta tarda, quan hem sortit a passejar amb la MJ, hem pogut copsar el contrast entre el verd dels farratges i el groc de la colza. Quan el verd és ben verd, quan l’herba no està barrejada amb flors o mates o arbustos d’altres colors o altres tonalitats, el puc veure ben clarament. Avui, amb una separació tan diàfana, tots dos colors separats pel rec, un a cada costat, ha sigut com veure el paisatge tallat com si fos un pastís gegant partit en dues meitats per un flequer imponent.
No hi ha pas gaires pastissos de menta i vainilla. Podria ser de raïms i crema. O una mousse de te matxa i llimona?
Aquest últim dia abans de vacances hem anat amb mig centenar de galifardeus a St Pere de Rodes. Sempre m’han fascinat les roques i pedres del cap de Creus i encara més les del monestir. El paisatge té una força… tel·lúrica (?) que m’omple i em carrega d’energia. I el monestir i el poble són dels pocs llocs que conec que em fan sentir, sentir realment dintre meu, Història. La gent que va viure entre aquestes parets deu haver deixat alguna mena d’empremta a l’aire que ha perdurat tots aquests segles. No sé com explicar-ho amb altres paraules.
I estic content d’haver ensenyat aquest tros de país a una colla que no hi haurien pas vingut mai ni probablement hi tornaran. I tant de bo que m’equivoqui.
Per sopar m’he ficat a la cuina i he col·laborat a fer la quiche, que és un plat que ens agrada a tots. La MJ ha fet la massa, jo el farcit i ens hem llepat els dits.
No sé si ho puc dir tan alegrement perquè, en realitat, de l’hort de casa només hi ha les tomates però cal que consti que el pa i l’oli (i el formatge que hi afegiré després de fer la foto) ve tot de cooperatives properes. Quin goig, poder menjar així!
I que bo que és!
Avui m’ha sortit una truita boníssima d’escarxofes, que és com sempre n’hem dit a casa. Recordo que de petit en solíem menjar i a tots ens agradaven molt, sobretot a la meva mare, però ara feia anys que no en tastava i amb els ous de la truita han quedat genials! M’ha agradat tant que dimecres miraré de comprar-ne més a mercat, i més encara després d’assabentar-me de totes les propietats que té aquesta hortalissa mediterrània.
El cumquat de casa ja té molts dels fruits a punt de maduració. És una fruita deliciosa, amb un gust que podríem dir que barreja les mandarines amb unes gotes de llimona, dolç i àcid.
M’agrada menjar-me’ls acabats de recollir de l’arbre i a vegades en porto a l’institut. Suposo que deu haver-hi gent que en fa confitura; ho proposaré a les cuineres de casa.
Recordo que una de les postres que m’agradava més de petit era una mena de púding que feia la meva mare amb flam de sobre, galetes maria i xocolata. Avui he provat de fer-lo jo amb la recepta que m’ha passat la meva germana cuinera.
Està malament que ho digui jo però el resultat ha sigut magnífic! Mmmmm….!
