Bloc de notes

Quin sopar més senzill de fer! Com és que no ho havia provat abans?

Primer, daurar una mica de ceba a la cassola i mentrestant, per separat, posar aigua a bullir.

En segon lloc, començar a pelar i trossejar una carbassa.

Tercer: quan la ceba està a punt, tirar els daus de carbassa a la mateixa cassola i barrejar-ho una miqueta mentre tot plegat es va coent un poquet. Res, un o dos minuts.

En quart lloc, vessar l’aigua que ha bullit de manera que cobreixi ceba i carbassa. El foc al màxim fins que l’aigua torni a bullir després d’abocar-la a la cassola.

Un cop fet això ja queden poques coses a afegir. De moment, deixar que bulli força estona, fins que la carbassa estigui tova.

L’última cosa que ens falta és passar el túrmix i procurar que no quedin trossets (o sí, perquè n’hi ha que ens agrada de trobar-hi algun bocinet de carbassa).

I ja està. Queda la qüestió de la sal, un pèl delicada. A casa tots tenim preferències diferents sobre la quantitat de sal que cal incorporar als aliments, de manera que cadascú s’ho fa en el seu plat un cop som a taula.

Àpali, bon profit!

Agafem el cotxe per pujar a Monte Pellegrino. Hi ha una cova entre curiosa i inquietant amb molta parafernàlia religiosa i bona vista sobre Palerm. Després, anant amb cotxe cap a l’aeroport, ens aturem a Isola delle Femmine però no hi podem tastar el pesce fritto que volíem, només uns calamars a la siciliana i una mica de sepietes. Tot fregit. Prou bo.

Un moment important del dia és la tornada del cotxe; alguna vegada m’he trobat amb problemes a l’agència de lloguers i en Pau també, de manera que ens hi acostem tot recelosos però amb ganes de fer bona impressió, bon rotllo, cap problema, etc. Per sort, just abans nostre hi tenen marro perquè un senyor es queixa amb crits i escarafalls que no volia el cotxe que li donaven perquè n’havia llogat un altre. Cap problema gros, en realitat, però els crits de treballadors i client eren de pel·lícula (italiana, esclar). Això ens ha anat bé perquè no han parat gaire atenció quan hem tornat el nostre cotxe, que un operari perepunyetes hauria pogut trobar brut i en conseqüència intentar fer-nos pagar algun suplement acabat de treure de la butxaca.

A l’hora de fer balanç trobem que hem fet un bon recorregut per Sicília. Aproximadament aquest:

País de turons i muntanyes. Abans de venir hauria volgut recórrer-la en bici però si hi torno serà a peu perquè hi ha més de pendents del que esperava.

He fet una llista dels plats que hem tingut ocasió de tastar. En volia destriar els que m’han agradat més però en realitat hem menjat molt i molt bé gairebé a tot arreu i és difícil de triar els millors: brusceta, pescespada, pizza… Només les postres sembla que tenen un rei indiscutible: els canoli!

Avui en Pau ha patit, i és que hem sortit de Siracusa cap a Notto i ens hem perdut pel camí. No hem pas patit pel fet de perdre’ns sinó perquè hem hagut de passar per unes pistes molt estretes i a vegades molt acostats a penya-segats. Però sobretot, el que ha fet patir més a en Pau han estat els camins amb plantes resseques i punxegudes a banda i banda perquè anem amb un cotxe llogat! O sigui, que patia pel cotxe i no pas per nosaltres, o més concretament pel que hauríem de pagar pel cotxe si no ens en sortíem. Per sort, però, i gràcies a la seva habilitat, finalment hem arribat sans i estalvis a Notto. Ara que ho escric em penedeixo de no haver fet cap foto del camí.

Notto i les poblacions del voltant són una borratxera de barroc. Hi ha molts edificis d’aquest estil, sobretot esglésies, i és que la ciutat va haver de ser reconstruïda immediatament després d’un terratrèmol l’any 1693. Per què Notto i les ciutats del voltant van ser reconstruïdes amb tanta rapidesa i sobretot amb tanta opulència? Sense aprofundir-hi gaire i després de llegir alguns tríptics, la viquipèdia, el web de l’Ajuntament i poca cosa més, entenc que es va produir una conjunció astral que va fer coincidir diferents fets i personalitats a Notto en el moment més adient: església poderosa, borbons fidels, ments brillants, recursos abundants…

Després de Notto anem fins a una altra reserva natural, la de Vendicari -els primers dies ja vam visitar la del Zingaro. Aquesta també és a la costa però el paisatge és completament diferent. Aquí tot és molt més pla i les úniques elevacions del terreny són unes dunes que avui aixequen sorreta i donen una sensació d’abandonament, desolació i solitud grisa i freda.

Ens en cansem aviat i tirem cap a Piazza Armerina. Sopem bé i sobretot bé de postres: canoli a la salut de l’Adrià, avui 11 de novembre! Ens en recordem, i tant! Si fos aquí se’n faria un tip, de canoli!

Ahir vam tenir problemes per trobar casa nostra i avui, quan hem sortit, hem anat a passejar amb l’ajuda del Wikiloc, com si fos un fil d’Ariadna, per no perdre’ns. “Casa nostra” és a la part antiga, que té el seu encant però és una cosa laberíntica. Molt ben arreglat, això sí, i bastant net tenint en compte el que ens hem trobat fins ara.

A Siracusa cal veure la plaça del Duomo i sobretot visitar el mateix Duomo (la catedral). N’he quedat impressionat perquè resulta que és l’antic temple d’Atenea reformat al llarg dels segles. Encara en queden les columnes originals que aguantaven la nau principal: 2000 anys d’història i encara dempeus!

Per sopar hem tornat a l’EraOra d’ahir, que ens va agradar molt.

En Pau ha contactat amb una noia a través de “Bumble” i al vespre hem quedat per fer una cervesa tots tres i en Sim (que ja ha arribat de Palerm, quin piló de quilòmetres!). Hem petat la xerrada, jo els he deixat a quarts de dotze i en Pau ha arribat a casa cap a les dues.

Estem d’acord amb en Pau que de moment el que ens ha agradat més de Sicília són Erice (la panoràmica més que no pas el poble), Siracusa (la part vella, que és l’illa d’Ortigia) i la caminada pel parc dello Zingaro del primer dia.

Rolling hills pel centre de Sicília. Molta terra treballada, vinyes i alguna olivera, però enlloc no hem vist bestiar: ni xais, ni cabres, ni vaques. Tampoc cítrics -jo me n’imaginava molts per aquí.

L’arribada a Agrigent no ha estat gaire maca, amb moltes carreteres entrecreuant-se i força brutícia al carrer. Tot i això, la part més vella, dalt del turó, ens ha agradat. La brutícia combinada amb vellesa no fa tant de mal d’ulls. I si a més a més hi ha gats pel mig encara pot guanyar encant i tot!

Després hem tornat a tenir problemes per menjar pizza (fa dies que en cerquem i a Sicília encara no n’hem menjada). Es veu que la majoria de restaurants encenen el forn a la tarda i només fan pizza per sopar (això és el que ens han dit). De totes maneres, hem trobat poques pizzeries entre els no gaire nombrosos restaurants que hem vist. Malgrat tot, un parell de canoli ens han salvat l’àpat del migdia; són addictius!

Per cert, a la pasta ens hi han posat una salsa de formatge a base de festucs i oli, i és que es veu que a Sicília es cuina molt amb festucs; boníssim tot plegat!

Havent dinat hem anat a visitar la Vall dels Temples, que de fet aquesta era la raó d’haver decidit d’aturar-nos a Agrigent. No sé per què en diuen “vall” si totes les restes arqueològiques són en una mena de carena, però tant se val: tot plegat és una joia.

Quan ja tornàvem cap al cotxe hem conegut en Sim, un coreà que està passant uns mesos per Europa i anava una mica perdut. L’hem convidat a pujar al cotxe per deixar-lo a l’estació i hem quedat que ens veuríem demà a Siracusa (demà i no pas avui perquè ell, abans, ha de tornar a Palerm!).

Després de tres hores més de conducció (gràcies, Pau!) hem tingut força feina a trobar l’adreça de l’AirBnB on haurem de dormir les dues nits que venen. Ni tan sols els veïns a qui he preguntat ens ho sabien dir, i tampoc un policia que hi havia allà, no sortia al Google Maps… Per sort, hem anat a parar al que deu ser la delegació del govern a Sicília, o alguna cosa així, i quan el guàrdia de la porta s’estava esforçant per dir-nos amablement que no en tenia ni idea i que féssim el que poguéssim ha sortit un paio davant del qual el guàrdia s’ha quadrat immediatament. Aquest senyor ens ha preguntat què necessitàvem i ell sí que ens ha sabut indicar aproximadament el carrer. Dic aproximadament perquè és un carrer que fa ziga-zagues i a més les portes no tenen número. Per sort, el nostre hoste ens ha passat una foto de la porta i hem anat buscant-la casa per casa.

Per sopar, pizzes “contemporànies” (diu la carta) a “EraOra” (una napoletana i una parmigiana). Molt bones, ens han agradat molt. A la riva Garibaldi, 10/11 de l’illa Ortigia (entrant a ma dreta).

Ahir vam fer una bona caminada i la idea d’avui era seure tranquil·lament i passar el temps tot xerrant en alguna terrassa, però ni jo sóc gaire xerraire ni en Pau estava prou despert encara, de manera que a l’hora de la veritat ens hem passat el matí passejant desvagats. Primer hem tirat cap al port (hem vist com la policia requisava tot de peix d’una parada -peix massa petit? venda il·legal?) i després cap a la ciutat: chiesa San Francesco d’Assissi, orologgio astronomico, catedrale, porta delle Botteghelle, lungomare Dante Alighieri… M’ha sorprès veure la gran quantitat d’algues acumulada a la platja.

Trapani és una ciutat prototípica del sud d’Itàlia, o al menys de la Itàlia que he vist a les pel·lícules del neorrealisme de Rossellini, Visconti o Fellini, amb la típica combinació de joies arquitectòniques i brutícia pel carrer, melodies bellíssimes i crits de balcó a balcó. Una cosa que m’ha sorprès, perquè no hi havia pensat i no m’ho esperava, ha estat veure que a la majoria de carrers no hi ha cap ratlla pintada a terra per separar els carrils dels cotxes, ni tan sols als carrers amples.

Sí, es pot dir que el trànsit és caòtic, però potser és només la percepció de qui no hi està acostumat. Potser és el mateix que passa amb el ciclisme urbà; vull dir que a Catalunya sempre dic que la gent que no està habituada a anar en bicicleta sol veure-hi més risc del que realment hi ha.

La millor decisió que hem pres avui ha estat pujar a Erice. És al costat de Trapani, o al damunt, més ben dit. El poble té el seu petit encant (degudament espatllat per un excés d’autobombo a totes les publicacions i webs que hem vist i a l’estiu probablement per la massificació turística), però la panoràmica que es domina des d’allà dalt és simplement excepcional, espaterrant, de pel·lícula. Breathtaking. A més, hem tingut la sort d’ensopegar un dia amb un cel clar i net.

I encara més: també hem tingut la sort de trobar un bon lloc per dinar: “Domus Blanca”, a via Gian Filippo Guarnotti, 60: menjar bo i a bon preu: degustazione tre pecorini, caponata e due insalate (una siciliana i una de ceci -cigrons).

Per acabar el dia hem buscat les famoses salines i mirar de trobar-hi un lloc per veure la posta de sol. Com que som a l’oest de l’illa hem pensat que veuríem el sol pondre’s al mar.

Bonica però no espectacular, i és que resulta que hi ha una illa (preciosa, diuen) just a ponent de Trapani i el sol s’ha anat a pondre just al seu damunt. També és veritat que la foto no fa justícia al que hem vist. Malgrat tot, ha estat bé.

Mentrestant, en Pau busca sense sort algú que aculli couchsurfers a Siracusa, que és on volem anar demà.

El sopar també ha anat molt i molt bé: mengem cardinale (panets farcits a la bolognese, espinacs, formatge, pèsols, etc.), cuscusu, busiate… Després encara hem trobat una gelateria amb uns gelats extraordinàriament bons: “Colicchia”, a la via delle Arti n.6.

Hem arribat un pèl més tard del que optimistament havíem previst però la caminada pel parc ha anat molt bé: en P s’ha banyat i tot mentre jo em remullava els peus.

Resulta que a una hora de Palerm hi ha un parc natural, la Riserva Naturale Dello Zingaro, que va ser la primera reserva natural que es va aprovar a Sicília (l’any 1986). Fins llavors la zona ja era prou visitada però a partir del moment que se’n va fer reserva natural la multitud de visitants, banyistes i senderistes es va multiplicar. Tot i això, en aquesta època no hi hem pas trobat gaire gent. La veritat és que té uns paisatges espectaculars, amb muntanyes que potser no són gaire altes (cinc-cents o sis-cents metres) però que arran de mar es veuen altíssimes.

A la tarda hem agafat el cotxe per anar a Trapani i fer nit a can Francesco, un AirB&B que vam trobar ahir al vespre (posats a pecar -penso en l’avió que vam agafar per venir- fem-ho del tot i anem directament a l’infern!). L’hem trobat en un carreró d’un dels quatre mandamenti que formen el barri vell de Trapani.

Abans de dormir, però, cal sopar. Resulta que aquest matí, tot passejant, hem trobat un senyor que havia viscut en una de les masies que ara es troben dins la zona protegida del parc. Hi fa una mena de voluntariat unes hores cada setmana tot explicant la vida que hi portava, les eines que feien servir els pagesos, els plats que li feia la mare… Tot parlant de menjar ens ha explicat com es feien les busiate, amb tiges de blat, i quan hem sortit a sopar hem demanat això, esclar, busiate típiques de Trapani: busiate al pesto trapanese i busiate con pesce spada, amb una insalata saporita d’acompanyament.

Caminadeta fins a l’estació de Girona, un tren cap a Sants, un altre fins al Prat, i a volar! Destinació: aeroport de Palerm-Punta Raisi “Falcone i Borsellino”, que dona servei a la capital de l’illa de Sicília.

Com que l’aeroport es troba a 35 km a l’oest de la ciutat cal buscar-se un mitjà de transport per arribar a Palerm, i com que nosaltres també volem recórrer l’illa pel nostre compte hem decidit de llogar un cotxe. En P ja se n’ha cuidat abans de sortir de casa i aviat sortim a tota pastilla de l’aeroport amb un Fiat Punto de color blanc.

És tard i tenim gana però també tenim sort: després de fer un petit tomb pel barri on ens estem de seguida trobem una pizzeria autèntica, d’aquelles de 5 euros la margherita i amb clientela sobretot de gent del barri: la Pizzeria del Vespro, a la Via del Vespro 82-84 de Palerm. En P es cruspeix amb delit una quattro formaggi i jo una siciliana deliciosa, d’aquelles que totes soles gairebé justifiquen el viatge a l’illa.

Bé, potser no tant. A vegades exagero.

Havent sopat hem anat a passejar en direcció al mar perquè encara no sabíem que Palerm viu més aviat d’esquenes al mar. Pel camí hem ensopegat amb una granja-pastisseria que tenia un aparador de gelats i dolci que feia molta patxoca. Després encara n’hem trobada alguna altra, també amb aparadors molt temptadors, però com que ja havíem caigut a la primera hem resistit fins que tot passejant hem anat a parar al Corso Vittorio Emmanuele, que pel que hem vist deu ser el centre de Palermo la Notte.

Hi tornarem. El meu fill té molta tirada per la vida al carrer i quan preparava aquest viatge va veure molts de vídeos de mercats al carrer de Palerm. Té ganes de viure’ls en directe però ens haurem d’esperar uns dies a fer-ho, quan tornem, perquè demà tenim previst de sortir a primera hora cap a un parc natural, la Riserva Naturale Orientata Dello Zingaro. La idea és acabar el viatge a Trapani.

Havia fet alguns viatges amb l’A però en canvi en P sempre ha voltat pel seu compte. Fins ara. Em fa il·lusió que aquest cop estiguem junts en aquesta escapada a Sicília. Segur que ajudarà a conèixe’ns més bé i a estrènyer el lligam.

Sempre cal començar per sofregir una mica de ceba.

El carbassó d’avui és del mercat de Salt.

I els ous, de gallines de les Hortes!

Fàcil de fer.

Ens espera un bon sopar!

Matí a Barcelona amb la gran per mirar de lligar algun pis per a ella i dues amigues seves que l’any que ve seran a Barcelona per continuar Belles Arts.

Estem mirant per Sants, que és a prop de la facultat. Bones vibracions en el pis visitat però no es pot confirmar res fins la setmana que ve; mantenim creuats els dits però cal no aturar-se i tenir un pla B a punt. Hi som.

Bones vibracions també pel barri:

Abans d’agafar el tren per tornar hem trobat una mica d’ombra en una terrassa que ha resultat que portaven uns xinesos. A la capital del país n’hi ha tants com aquí, ja ho veig. Potser de fa més de temps. És extraordinari veure com aquesta gent s’ha adaptat als nostres mals costums:

Una llesca de formatge manxego curat i unes llesquetes de tomata, tot plegat amb una mica de sal, oli i orenga.

Avui m’he aixecat d’hora per poder fer un volt en bici. D’hora perquè a migdia comença l’assemblea i vull anar-hi. He seguit una ruta que ja he repetit moltes vegades i que no deixa d’agradar-me. Osor sempre hi és.

També m’agrada travessar el riu. Avui ho he tornat a fer per la resclosa d’en Joga, com ara fa una setmana amb en C.

Abans, però, les espigues de Constantins m’han regalat un ball encisador que malauradament no es pot apreciar a cap foto.

L’assemblea ha estat sota unes carpes que ens protegien d’un sol abrusador. Tan abrusador que al final hem decidit de dinar al casal per comptes de fer-ho a la plaça, tal i com tot primer havíem pensar de fer. En X ha descongelat el sofregit que no vam poder utilitzar el desembre i ens hem llepat els dits després d’una paella de verdures exquisida. Gràcies!

Aquests dies estic intentant que els meus alumnes es treguin mandra i vergonya del damunt i xerrin una mica en anglès a base de chatting about healthy lifestyles i sobretot de healthy food, tant els de primer com els de segon, i ara pensava en ells mentre estava passant per la paella aquests espàrrecs que ens cruspirem per sopar.

Aquest vespre també aprofitarem una mica d’arròs amb pèsols que va sobrar d’ahir i un ou solitari que ja fa massa temps que és a la nevera i cal consumir abans no es faci malbé.

Com que tenim Nadal i St Esteve trucant a la porta, ens hi hem hagut de posar i la cosa ha anat prou bé (a falta de tastar-ho!). La MJ s’ha encarregat dels canelons vegetals (d’espinacs, panses i pinyons) i jo dels de carn (carn picada de vedella, pollastre i porc més una colla d’altres ingredients que he trobat online en una recepta de la mare dels Roca).

Les plaques per fer els canelons les hem fetes de crep, tal i com ens va ensenyar la Fina de La Columna. Voilà com ha sortit l’invent:

Avui, per sopar, salmó fumat en torradetes per a nosaltres dos, que les nenes no hi són. I demà per dinar (amb les nenes) sopa de galets i pasta bo

Mentrestant, en P i els seus amics ja s’han menjat els primers calçots de la temporada!