Sempre cal començar per sofregir una mica de ceba.
El carbassó d’avui és del mercat de Salt.
I els ous, de gallines de les Hortes!
Fàcil de fer.
Ens espera un bon sopar!
Matí a Barcelona amb la gran per mirar de lligar algun pis per a ella i dues amigues seves que l’any que ve seran a Barcelona per continuar Belles Arts.
Estem mirant per Sants, que és a prop de la facultat. Bones vibracions en el pis visitat però no es pot confirmar res fins la setmana que ve; mantenim creuats els dits però cal no aturar-se i tenir un pla B a punt. Hi som.
Bones vibracions també pel barri:
Abans d’agafar el tren per tornar hem trobat una mica d’ombra en una terrassa que ha resultat que portaven uns xinesos. A la capital del país n’hi ha tants com aquí, ja ho veig. Potser de fa més de temps. És extraordinari veure com aquesta gent s’ha adaptat als nostres mals costums:
Una llesca de formatge manxego curat i unes llesquetes de tomata, tot plegat amb una mica de sal, oli i orenga.
Avui m’he aixecat d’hora per poder fer un volt en bici. D’hora perquè a migdia comença l’assemblea i vull anar-hi. He seguit una ruta que ja he repetit moltes vegades i que no deixa d’agradar-me. Osor sempre hi és.
També m’agrada travessar el riu. Avui ho he tornat a fer per la resclosa d’en Joga, com ara fa una setmana amb en C.
Abans, però, les espigues de Constantins m’han regalat un ball encisador que malauradament no es pot apreciar a cap foto.
L’assemblea ha estat sota unes carpes que ens protegien d’un sol abrusador. Tan abrusador que al final hem decidit de dinar al casal per comptes de fer-ho a la plaça, tal i com tot primer havíem pensar de fer. En X ha descongelat el sofregit que no vam poder utilitzar el desembre i ens hem llepat els dits després d’una paella de verdures exquisida. Gràcies!
Aquests dies estic intentant que els meus alumnes es treguin mandra i vergonya del damunt i xerrin una mica en anglès a base de chatting about healthy lifestyles i sobretot de healthy food, tant els de primer com els de segon, i ara pensava en ells mentre estava passant per la paella aquests espàrrecs que ens cruspirem per sopar.
Aquest vespre també aprofitarem una mica d’arròs amb pèsols que va sobrar d’ahir i un ou solitari que ja fa massa temps que és a la nevera i cal consumir abans no es faci malbé.
Com que tenim Nadal i St Esteve trucant a la porta, ens hi hem hagut de posar i la cosa ha anat prou bé (a falta de tastar-ho!). La MJ s’ha encarregat dels canelons vegetals (d’espinacs, panses i pinyons) i jo dels de carn (carn picada de vedella, pollastre i porc més una colla d’altres ingredients que he trobat online en una recepta de la mare dels Roca).
Les plaques per fer els canelons les hem fetes de crep, tal i com ens va ensenyar la Fina de La Columna. Voilà com ha sortit l’invent:
Avui, per sopar, salmó fumat en torradetes per a nosaltres dos, que les nenes no hi són. I demà per dinar (amb les nenes) sopa de galets i pasta bo
Mentrestant, en P i els seus amics ja s’han menjat els primers calçots de la temporada!
Passeig en bici, matinal plàcida.
A la tornada he tingut un moment de sobresalt quan he vist els companys al pont de l’autopista. No me’n recordava que avui és dia de canvi de torn de vacances i per tant dia de ponts! Em sap greu no haver-hi estat, m’ha passat totalment per alt.
He acabat d’arribar a casa i m’he ficat a la cuina per tirar l’aigua a l’àrròs. El resultat: cassola d’arròs amb verdures per dinar! M’ha quedat prou bona, modèstia a part.
Aquest diumenge m’ha tornat a tocar cuinar i això ja s’està convertint en un costum. Abans no m’agradava però a poc a poc estic començant a agafar gust a això de triar ingredients, dosificar quantitats, combinar substàncies sòlides i líquides, aplicar o no una determinada quantitat d’escalfor i comprovar que el resultat és comestible (i a vegades té bon gust i tot!).
Una cosa que veig és que l’arròs ho aguanta tot, vull dir que el pots barrejar pràcticament amb qualsevol altre ingredient. Avui, a banda d’algunes verdures (ceba, tomata, pebrot, albergínia, carbassó, pèsols) hi he afegit una mica de sèpia que he trobat al congelador.
Aviam si al final arribo a la conclusió que la meva autèntica vocació estava amagada a la cuina de casa.
Faig la carn picada apart perquè la P també pugui gaudir amb les fajitas, que per a ella són sense carn. Ja sé que són fàcils de fer però m’agrada que cada vegada em surtin més bé, modèstia a part; una mica d’all picat, no tant de pebre, unes gotes de soja…
Al vespre, la MJ i l’E també s’han incorporat a l’equip de cuina i ens han fet brownies. Han quedat expressament molt flonjos perquè l’E els pugui menjar, que fa només dos dies que li han posat brackets i encara li fan nosa.
Cada primavera es veu més de colza pels camps; no recordo pas haver-ne vist tanta temps enrere (vull dir anys). Aquesta tarda m’he fixat en el color groc que s’escampa pel camp de la Creu, al darrere d’Espai Gironès. El groc és un dels colors que distingeixo bé i no sé si és per aquesta raó o alguna altra que no puc evitar de quedar-me extasiat tot contemplant la grogor que inunda els camps en aquesta època de l’any.
Aquesta tarda, quan hem sortit a passejar amb la MJ, hem pogut copsar el contrast entre el verd dels farratges i el groc de la colza. Quan el verd és ben verd, quan l’herba no està barrejada amb flors o mates o arbustos d’altres colors o altres tonalitats, el puc veure ben clarament. Avui, amb una separació tan diàfana, tots dos colors separats pel rec, un a cada costat, ha sigut com veure el paisatge tallat com si fos un pastís gegant partit en dues meitats per un flequer imponent.
No hi ha pas gaires pastissos de menta i vainilla. Podria ser de raïms i crema. O una mousse de te matxa i llimona?
Aquest últim dia abans de vacances hem anat amb mig centenar de galifardeus a St Pere de Roda. Sempre m’han fascinat les roques i pedres del cap de Creus, les Alberes i la Serra de Roda, i encara més les del monestir. El paisatge té una força… tel·lúrica (?) que m’omple i em carrega d’energia. I el monestir i el poble són dels pocs llocs que conec que em fan sentir, sentir realment dintre meu, Història. La gent que va viure entre aquestes parets deu haver deixat alguna mena d’empremta a l’aire que ha perdurat tots aquests segles. No sé com explicar-ho amb altres paraules.
I estic content d’haver ensenyat aquest tros de país a una colla que no hi haurien pas vingut mai ni probablement hi tornaran. I tant de bo que m’equivoqui.
Per sopar m’he ficat a la cuina i he col·laborat a fer la quiche, que és un plat que ens agrada a tots quatre. La MJ ha fet la massa, jo el farcit i ens hem llepat els dits.
No sé si ho puc dir tan alegrement perquè, en realitat, de l’hort de casa només hi ha les tomates però cal que consti que el pa i l’oli (i el formatge que hi afegiré després de fer la foto) ve tot de cooperatives properes. Quin goig, poder menjar així!
I que bo que és!
Avui m’ha sortit una truita boníssima d’escarxofes, que és com sempre n’hem dit a casa. Recordo que de petit en solíem menjar i a tots ens agradaven molt, sobretot a la meva mare, però ara feia anys que no en tastava i amb els ous de la truita han quedat genials! M’ha agradat tant que dimecres miraré de comprar-ne més a mercat, i més encara després d’assabentar-me de totes les propietats que té aquesta hortalissa mediterrània.
El cumquat de casa ja té molts dels fruits a punt de maduració. És una fruita deliciosa, amb un gust que podríem dir que barreja les mandarines amb unes gotes de llimona, dolç i àcid.
M’agrada menjar-me’ls acabats de recollir de l’arbre i a vegades en porto a l’institut. Suposo que deu haver-hi gent que en fa confitura; ho proposaré a les cuineres de casa.
