Els darrers dies de Stefan Zweig
Aquest cop el llibre que m’he regalat ha resultat ser un còmic sobre els últims dies de Stefan Zweig, un personatge singular que sovint m’ha cridat l’atenció i de qui no he acabat de treure’n l’entrellat. Sembla ser que la seva vida va ser una història molt trista de desarrelament i insatisfacció permanent.
Es veu que va ser ser un autor de molt d’èxit al seu temps i vivia bé tant dels seus llibres com de l’herència familiar, però quan el nazisme va arribar al poder va començar a tenir problemes seriosos; ell no combregava gens amb els valors del règim i va haver de fugir de casa seva i del seu país (era ciutadà austríac). Va viatjar molt (també de jove i abans de la fugida) i tenia una cultura immensa però es veu que no va ser mai feliç del tot. Sembla ser que el 22 de febrer de 1942 es va suicidar juntament amb la seva parella quan tots dos van creure que el nazisme guanyaria la gran partida, la Segona Guerra Mundial.
Pel que he llegit, sembla que sempre va viure insatisfet sense acabar de trobar-se bé amb ell mateix ni d’estar a gust al lloc on era. Potser la paraula més repetida de la seva vida va ser “però”. De jove va anar decidit a la Primera Guerra Mundial però abans que acabés ja s’havia fet pacifista. Es va casar però la seva dona el va deixar després d’enganxar-lo amb una altra. Tot i que se sentia més austríac que jueu va haver de fugir d’Austria quan els nazis van arribar al poder. Va refugiar-se a l’exili de Londres però s’hi va sentir rebutjat perquè ell, culturalment, era germanòfil. A Nova York va gaudir d’un ambient obert i cosmopolita però s’hi va sentir angoixat de tants jueus desesperats que renegaven dels seus origens europeus (que ell estimava). El seu darrer exili va ser en un país del qual estava enamorat però que governava un dictador: va passar els darrers mesos de la seva vida a Petròpolis, una ciutat paradisíaca envoltada de muntanyes i selva a prop de Rio de Janeiro on vivien molts europeus. Tenia fe en la humanitat però em fa l’efecte que creia que la inèrcia ens porta a actuar de manera encara poc humana (en això li dono part de raó).
Va deixar escrites quatre cartes de comiat. En una d’elles deia:
Havent vist caure la terra on es parla la meva llengua i la meva pàtria espiritual Europa destruïda, i havent arribat jo ja a l’edat de 60 anys, caldria una gran fortalesa per reconstruir la meva vida, però les meves energies estan exhaurides al cap de tants anys de pelegrinació d’un hom sense pàtria.
El forense brasiler que va escriure l’informe de la seva mort va deixar escrit que la seva companya havia mort unes hores més tard que ell. Em pregunto què va estar fent, què va estar pensant, com es va sentir aquelles hores.