No és pas que no tinguem estat: en tenim dos però els tenim en contra.
Avui fa 361 anys que Espanya va haver de pagar una part de la seva prepotència i no va trobar millor manera de fer-ho que cedir a França un bocí del Principat, de manera que els Països Catalans van quedar dividits en dos regnes: la Catalunya que queda al nord dels Pirineus per a França i la resta de Països Catalans encara a mans d’Espanya.
Sembla que en Trump no sap fer ni una cosa ni l’altra. Quan fa quatre anys va guanyar (de molt poc i només per nombre de seients, perquè en nombre de vots va quedar per darrere de la Hillary Clinton) es va dedicar a matxacar els que havien estat els seus contrincants; ara que està perdent tot i el seu joc brut vol emmerdar encara més la situació i inclús portar els resultats als tribunals (on ell ha situat partidaris seus).
Quanta responsabilitat hi tenen en Biden i la gent que, com ell, han renunciat al principal valor de l’esquerra? Ja no lluiten per canviar la societat i fer-la més justa i igualitària; la nova esquerra (i hi incloc el Partit Demòcrata) ha renunciat a transformar la realitat: els líders d’ara només s’hi adapten i és la dreta la que la canvia de debò (la fa retrocedir).
“Cazeneuve i la revenja dels desvalguts” és una d’aquelles sorpreses que de tant en tant trobes a les llibreries i t’alegren els dies que dura la seva lectura.
És la primera entrega del que diuen que serà la sèrie protagonitzada pel que diu la publicitat que va ser el primer detectiu de Barcelona, un tal Enric Cazeneuve. En sortirà una saga de llibres, d’aquí?
L’acció de la novel·la té lloc pels voltants de la Setmana Tràgica i tot i que no s’aprofundeix en les sacsejades polítiques i socials de l’època sí que s’hi fa referència i tot plegat s’ambienta de manera prou convincent. Per exemple, un dels protagonistes de la novel·la és redactor de La Vanguardia (sí, en aquells temps ja la patien!) i la veritat és que l’ambientació del que devia ser el diari en aquells temps és prou convincent. Les olors i pudors de la ciutat, el clop-clop dels cavalls i els carruatges que estiraven, els tramvies i ferrocarrils, els serenos, els reservistes al port, la corrupció del funcionariat, la vaga del 26 de juliol… tot això surt a les pàgines del llibre. Inclús hi ha un parell de referències a un senyor baixet i geniüt que dirigeix les obres d’una certa basílica que tot just comença a aixecar-se a l’Eixample de la ciutat.
La trama del llibre gira entorn la investigació d’una sèrie d’assassinats entre els quals els investigadors no troben cap relació però que nosaltres, lectors del segle XXI, veiem d’una hora lluny. És una ficció de manual: sense sorpreses ni atreviments narratius agosarats però enginyosa, amena i ben estructurada, amb algun punt de denúncia social.
Tot i això, i posats a criticar, trobo al llibre una cosa que fa de mal dir perquè són rastres o indicis que en realitat no proven res però fan sospitar, i és que jo diria que els autors… respiren peessacé. “Com dius???” Sí, ja ho sé, i això no té res a veure amb la qualitat literària del llibre, evidentment, però la veritat és que tinc una mica de tírria a aquest partit i també potser tinc la pell massa fina. La qüestió és que aquesta sospita m’ha fet patir per pair alguna pàgina.
Això que tants personatges facin servir paraules en castellà, i ja sé que a la Barcelona de l’època, com ara, hi vivia molta gent provinent d’Espanya, però això no justifica l’abús (més que l’ús) de tant de castellà. Canviar de llengua a mitja conversa és propi dels que no creuen gaire en la pròpia llengua, o no tenen clar si en tenen o quina llengua és la seva. Peessacé.
Això que un dels personatges respongui «Diuen, diuen, diuen» a una pregunta, igual que la Ferrusola amb allò de «els meus fills anaven amb una mà al davant i una al darrere», frase que també surt. N’hi ha que estan obsessionats amb el pujolisme: peessacé. Esclar que ells podrien dir que la tírria que ells tenen amb en Pujol jo la tinc amb ells, però jo no he votat mai Convergència ni penso fer-ho.
En Manel Fontdevila l’encerta de ple quan dibuixa la feina que fan els nostres dos partits més grans.
Mentrestant, alguns van preparant la Diada d’enguany, que serà molt repartida (se celebrarà a molts indrets pertot Catalunya; a Salt també).
Per cert, hi ha hagut moments en què els nostres dirigents han estat capaços de jugar-se els béns i la vida pel país. Justament tal dia com demà de fa molts anys va tenir lloc la batalla naval de les Formigues.
Que malament, a Hong Kong. El règim de la Xina continental se n’està sortint i sembla que acaba de clavar el toc de gràcia a l’oposició democràtica; espero que no sigui el que sembla. A Catalunya sabem per experiència que lluitar contra un gegant imperialista és difícil; Espanya (i França) no són tan gegantins com la Xina, d’acord, ni Hong Kong és cap nació com nosaltres, vale, però costa no trobar semblances ni identificar-se amb ningú en aquestes batalles geopolítiques de davids i goliats.
Tanmateix, 300 anys de resistència també ens ensenyen que la capacitat de patiment dels pobles pot ser formidable i que la regeneració pot arribar quan tot semblava dat i beneït. Ànims!!!
Quina pujada! Feia molt que no havia de baixar de la bici per acabar d’arribar a dalt del pendent però avui he hagut d’acceptar que no podia. Al menys quan he sigut a dalt he pogut contemplar una vista ben maca.
M’ha agradat passar pel costat de Pi d’en Xana, a la sortida de Palamós, perquè hi havíem passat amb els nens quan eren petits. Recordo una excursió especialment memorable perquè tot passejant no gaire lluny d’aquí vam veure un esquirol al mig del camí. Els nens van al·lucinar i encara ara ens en recordem.
País de dòlmens i monuments megalítics. He de fer un recorregut sistemàtic per les Gavarres amb l’objectiu de repassar aquest llegat. Per exemple, avui he passat pel costat del dòlmen de la Roca de l’Aglà.
També m’ha impressionat el castell palau de la Bisbal, que no coneixia.
Avui ha estat una pedalada d’exploració i descoberta. Al menys per a mi, això de la casa del Sobirà ha estat tot un descobriment. N’he llegit alguna cosa molt corrents i en diagonal, però es veu que la casa del Sobirà és una de les que té més tradició de Catalunya. Antigament les seves propietats s’estenien molts quilòmetres enllà; té capella pròpia i a la planta baixa hi ha l’hostal. Fins i tot sembla que el bandoler Joan de Serrallonga va deixar-s’hi veure i hi va protagonitzar “un fet molt conegut i recordat a la zona». Des de la casa es veu un paisatge imponent amb una vegetació més que frondosa, esponerosa, exuberant. En buscaré més informació, i també més rutes per aquesta zona.
Pel que fa a la pedalada, dues coses: el temps i el pendent. He sortit de Salt amb un xim-xim que de seguida s’ha fet pluja i al cap d’un moment xàfec, de manera que he hagut de parar per aixoplugar-me poc després de la Pilastra. Després ha afluixat fins que abans d’arribar a Bonmatí ja feia un sol radiant.
I la pujada des d’Osor, déu-n’hi-do! A més, el terra estava enfangat i el pendent, que ja és prou dret, s’ha fet més costerut per les contínues relliscades. Això sí: la baixada, fenomenal.
Jo no m’ho acabo pas de creure però n’hi ha que diuen que és el vehicle preferit de tothom. Podria ser veritat perquè pedalar és divertit, arribem on volem, fem esport i a més a més no contaminem gens ni mica, però si és que és cert que tothom n’està enamorat, n’hi ha que ho dissimulen molt bé! Només cal veure els resultats dels plans d’urbanisme de les nostres ciutats per constatar-ho. En qualsevol cas, aquest article presenta les 10 grans fites de l’evolució de la bicicleta al llarg dels darrers dos segles.
Aquest llibre d’en Delibes m’ha tornat a confirmar que aquest senyor té un estil que m’enganxa. El seu castellà té una mena de màgia que em fascina, m’enlluerna, tan ric i precís i ple d’expressions tant col·loquials com cultes i en tots els registres. No sé què és ni si existeix el castellà pur, però si existís seria el d’en Delibes. Els entesos diuen d’aquest llibre que és una “obra menor” però a mi m’ha agradat igualment.
Explica les dotze hores que passen a casa d’una família burgesa un dia de desembre de començaments de la dècada de 1960. Un nen de tres anys, a punt de fer-ne quatre, se sent desplaçat de la seva condició de protagonista de casa pel fet que acaba de néixer una germaneta i sent que l’atenció de tothom es trasllada cap a ella. En Delibes fa pinzellades dels membres de la família i presenta un pare masclista i autoritari, una mare frustrada carregada de fills que cerca simpatia i estimació -potser només valoració- fora de la família, un principi d’enfrontament generacional i sobretot les inquietuds i pors del món que viu en Quico, el príncep que era i ja no és.
Tot explicat amb tanta precisió com tendresa. De lectura ràpida i amena, dóna una idea de la manera de viure d’una part de la societat dels anys del “desarrollismo”, la de la gent acomodada filla dels vencedors de la guerra espanyola 1936-39.
Un lector anònim en va deixar aquesta ressenya en un web de literatura:
La gente siempre se queda en lo anecdótico. Esta sencilla y excelente novela, es mucho más que la historia de un día de la vida de un niño de tres años que ha dejado ya de ser el centro de atención por el nacimiento de su hermana. Estas premisas ocultan lo que verdaderamente Delibes quiere mostrar: un cínico y crítico retrato de familia acomodada y aburguesada que lamentablemente deja bastante que desear. Una caterva de privilegiados hipócritas que viven abobados por nimiedades, salvedades vanas, y que ignoran conscientemente la problemática real que hay en el país en el que habitan.
Hi estic d’acord, però trobo que tot això ho escriu sense la rancúnia que em sembla detectar en el lector anònim, i a vegades fins i tot amb humor.
Bosses de plàstic? “Vade retro, Satanàs!”, ens diu la consciència ecologista que hem anat desenvolupant. Tanmateix, es veu que l’inventor de les bosses de plàstic, un senyor suec que es deia Thulin, estava molt preocupat per qüestions ambientals i en realitat va concebre-les per salvar les vides de molts arbres.
Per entendre bé aquesta aparent contradicció, ens hem de situar a finals dels anys 1950. Com es comprava llavors? Per comptes de bosses de plàstic, la majoria de la gent (al menys a Suècia) feia servir bosses de paper, per la qual cosa s’havien de tallar molts arbres i fer-ne paper. El senyor Thulin va pensar que si creava un tipus de bossa tan lleugera com el paper però molt més resistent i que pogués durar temps encara que es fes servir molt, la gent les faria servir i no caldria tallar més arbres per fabricar bosses de paper.
El problema amb què no va comptar el senyor Thulin va ser que la gent faria servir les bosses de plàstic de la mateixa manera que les de paper, és a dir, les llençava un cop les havia utilitzades un cop. L’enginyer suec sempre anava a comprar amb la seva bossa de plàstic doblegada a la butxaca i la feia servir una i altra vegada, però els seus coetanis van trobar que era més fàcil tirar les bosses de plàstic després de cada ús i per mala sort s’hi van acostumar.
I encara estem mirant de corregir aquest desgavell.
Un dels clàssics que cal repassar de tant en tant és aquesta pel·lícula de Herbert Biberman i Michael Wilson. Explica la vaga que el 1951 van tirar endavant els treballadors d’origen mexicà d’una mina de zinc d’Estats Units per millorar les seves condicions de treball i de vida. Quan un tribunal va declarar il·legal la vaga, llavors van ser les dones i filles dels obrers que van fer un pas endavant en la lluita. Un clàssic entre el documental i la ficció, compromès i de qualitat.
Ep, un clàssic que no s’ha de confondre amb una altra pel·lícula de 2014 que té el mateix títol.
El fet que els recursos dels governs per distreure la gent hagin passat de les lluites de gladiadors als partits de futbol em fa pensar, a vegades, que la humanitat ha avançat molt en els últims 2000 anys. Tanmateix, hi ha alguna cosa d’animal en nosaltres que encara fa que ens sentim impel·lits a cometre, que no puguem evitar de cometre, les barbaritats més espantoses.
No sé per què però quan penso això de seguida em ve al cap l’anomenada Massacre del dia de Sant Bartomeu, que va deixar patent la persistència d’aquest caràcter animal, però encara és més recent la Nit dels Vidres Trencats i tota la maquinària que els nazis van crear per eliminar la gent que no consideraven prou «humana»; ves quina ironia! Fa pocs anys, les matances de tutsis i hutus a Àfrica central van actualitzar aquesta mena de gen bestial que encara portem a dins, i en els Balcans es va demostrar que els europeus podem arribar a ser tan salvatges com qualsevol.
Comparo aquestes matances amb el Mobile World Congress o el projecte StarLink o les últimes novetats digitals i veig tan clar el contrast entre el progrés tècnic, imparable, i l’evolució diem-ne ètica de l’espècie, indolent i parsimoniosa per dir-ne alguna cosa, que no puc deixar de pensar que anem coixos, que la “humanitat” no és encara més que un objectiu que encara no hem assolit. Som homo sapiens, potser sí, però encara no pas homo homo.
Bé, res, cabòries que em vénen al cap avui que he llegit aquest article de la universitat de València.
«¿Por qué España no es una democracia?» Resum: Espanya no serà cap democràcia fins que els espanyols no siguin capaços d’eliminar la tòxica herència franquista que tenen tant les seves institucions com, sobretot, el seu subconscient.
D’acord, ho comparteixo, però vols dir que no hi ha alguna cosa anterior?
Un aspecte brutal de la “conquista de América” en què no havia pensat mai: l’ús que els “conquistadores” feien dels gossos.
Resulta que el 21 de març de l’any 833 una parella que es deien El·la i Leobilda van vendre a un tal Gaudila unes terres a prop del nostre poble. En el contracte que van signar tal dia com avui ara fa 1186 anys hi surt per primera vegada el nom de «Salt», que llavors encara es deia «Salto». Es veu que amb el temps aquest nom es va convertir en «Saltu» i després «Salt».
Segons he comprovat en el traductor de google, Saltus en llatí significa bosc, però sembla ser que al mateix temps també designava un tipus de propietat senyorial de la terra documentat en època romana que es distingia per la seva extensió i perquè era regida per un procurator independent de l’autoritat municipal. Aquesta propietat normalment era destinada al pasturatge o la caça i la llei en permetia un arrendament de conreu per petites parcel·les. La pàgina de l’Arxiu Municipal que en parla està prou bé. Gràcies!