Bloc de notes

Ja fa dies que vaig acabar aquest llibre i encara no havia tingut temps d’escriure’n quatre ratlles. Tampoc no estava d’humor per fer-ho, aquesta és la veritat, i avui només en vull transcriure unes línies tot i que el llibre dona per a molt. Se’n pot comentar tant la pràctica política que hi surt reflectida com la idea d’Espanya que se’n deriva com la literatura que s’hi comenta com el mateix Pla com mil coses diferents, però ara només vull transcriure’n una collonada (?) sobre educació (?).

En Pla i un amic seu passegen i parlen de com l’amic educa els seus fills:

-Els he canviat l’educació -em diu el meu amic amb vivacitat-. Vivim una època, ens trobem en un país, les coses tenen una tendència a endurir-se de tal manera, que cal preparar-se a tot el que pugui venir.

-¿Considera una indiscreció -li pregunto- demanar-li quins són els principis sobre els quals es basa el seu nou sistema educatiu?

– Els comprendrà perfectament -em respon-. Primer els faig aprendre idiomes, perquè crec que convé que els meus fills sàpiguen demanar diners a la major quantitat possible d’éssers humans i donant les màximes facilitats a aquests éssers.

-Em sembla ben orientat.

-El meu segon principi consisteix a fer-los aprendre de tocar un instrument portàtil, ocarina, flauta, violí, clarinet o harmònica, perquè no se sap mai quines necessitats bàsiques es poden tenir…

-El principi em sembla excel·lent.

-Finalment, el meu sistema comporta uns exercicis pràctics. De vegades reuneixo els meus cinc fills a casa i tiro un duro a l’aire. Si el duro arriba a terra sense que cap d’ells l’hagi copsat, els poso a pa i aigua i no els deixo sortir.

-Em permet una pregunta? -li dic.

-Les que vulgui.

-Els ha hagut de castigar gaire sovint?

-Per ara mai! Copsen la moneda amb una lleugeresa sorprenent.

-Els seus fills aniran endavant.

-Ho espero. El meu sistema educatiu és excel·lent pels temps que vivim. Forma la joventut…

Ens acomiadem -per la meva part, encantat.

Torno a pedalar fins a Cervià per esbrinar un parell de coses però sobretot per visitar el castell. N’havia sentit a parlar però encara no hi havia estat mai. És veritat que només en queden quatre pedres però en cercaré més informació perquè la poca cosa que en sé és una història espaterrant.

M’ha agradat molt, tant l’estil com el contingut. N’he trobat especialment interessant la segona meitat, quan parla de la posguerra immediatament després de la IGM i el període d’entreguerres amb l’ascens del nazisme (i el feixisme i el comunisme soviètic d’aleshores). Les tècniques dels nazis per fer-se amb el poder i sobretot l’estat d’ànim de la gent en començar totes dues guerres és molt alliçonador.

D’acord que està escrit per (i per tant és el punt de vista de) algú que no és representatiu de la majoria de la població, ni sòcioeconòmicament ni culturalment, però tot i això tothom està d’acord que fa una anàlisi que cal llegir. Zweig devia ser de tarannà depressiu i pessimista però les patacades de la vida, el desencís amb l’evolució de la política europea, l’ascens dels totalitarismes i la destrucció del que ell entenia per civilització van abocar-lo a la desesperació que el van fer acabar amb la seva pròpia vida. Aquest va ser el seu últim llibre, em penso.

Ei, m’ha agradat molt aquesta peli! Gràcies, Patxu, per fer-me conèixer aquest clàssic!

La Viquipèdia, entre altres coses, en diu que és una pel·lícula francesa de Jean Renoir estrenada el 1937. Aquesta pel·lícula, considerada com una obra mestra del cinema francès i del cinema mundial, és motivada per un punt de vista humanista i pacifista, en vigílies de la Segona Guerra Mundial. Defensa la idea que el nacionalisme imperialista i l’antisemitisme són un profund error que divideix els pobles, i vol ensenyar el que pot separar però també reunir els homes (principalment les classes socials, el país d’origen, les referències culturals). Aquesta pel·lícula va ser prohibida a Alemanya pel règim nazi i a França per les autoritats d’ocupació l’1 d’octubre de 1940.

Ahir a Puigcerdà vam veure un altre dels plafons que la Generalitat va instal·lar fa set o vuit anys per commemorar la guerra que va tenir com a resultat l’ocupació del país per part de tropes castellanes (que encara són aquí) i franceses (que ja hi eren i ara encara són al nord de les Alberes). Crec que aquestes explicacions són una bona lliçó d’Història i m’estranya que cap jutge encara no les hagi declarades anticonstitucionals. Deu ser que donen per entès que la gent no llegeix.

Vinga: si més no, no oblidem! Copio i enganxo:

QUÈ ÉS LA RUTA?

En el marc de la commemoració del Tricentenari del desenllaç de la Guerra de Successió (1714-2014), la Generalitat de Catalunya va posar en valor més d’una cinquantena de monuments històrics destacables de la guerra, dels quals deu en constitueixen l’espina dorsal sota la marca Ruta 1714, una vintena amb el títol Viles cremades 1714 i una vintena més sota el títol Espais 1714.

La Ruta 1714 és un recorregut pels deu escenaris on van succeir els episodis històrics més destacables de la guerra de Successió a Catalunya (1702-1714). Es tracta de llocs emblemàtics carregats de gran simbolisme, que tenen un excepcional interès patrimonial i/o paisatgístic i que ofereixen una variada oferta cultural i d’oci al seu voltant.

Està formada pels monuments: Seu Vella de Lleida; la Universitat de Cervera; els castells de Cardona i de Talamanca; torres de defensa com la Manresana, a Els Prats de Rei, o Solsona, a la fortificació de Castellciutat de la Seu d’Urgell; les ruïnes del Born de Barcelona o les cases on va viure Rafael Casanova a Moià i Sant Boi de Llobregat.

Us convidem a descobrir-los!

Avui les he vistes! N’havia sentit a parlar i també n’havia llegit alguna cosa però no ha estat fins avui que he anat a veure-les.

Segons la descripció de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, l’obra…

…demostra l’intent del Marquès de Camps de protegir les seves terres de les vingudes del riu. Carles de Camps i d’Olzinelles, segon marquès de Camps, era enginyer forestal i coneixia les tècniques hidràuliques de prevenció i defensa en front de les avingudes del riu. L’objectiu de la construcció d’aquesta obra era la defensa dels seus camps de conreu i les seves plantacions forestals.

Es tracta d’una obra hidràulica del segle XX formada per un conjunt de gabions de malla metàl·lica de doble torsió omplertes amb rierencs. Es troba al marge dret del riu Ter, a l’inici de les Deveses del Marquès i al límit de la terrassa fluvial.

Gràcies, Mark Twain, per aquestes aventures tan entretingudes i ben explicades! Quina història més maca! I gràcies, Josep Carner, per aquesta traducció tan brillant! Quin regal de llibre!

Per cert, i parlant de Josep Carner, no sabia que havia estat diplomàtic de carrera. Es veu que va ser dels pocs diplomàtics que es van mantenir fidels a la república quan els feixistes van perpetrar el seu cop d’estat el 1936. Tampoc no sabia que va estar molts anys exiliat a Brussel·les, on ara tenim una altra colla d’exiliats.

He llegit al Nació Digital que avui dijous és l’aniversari de la mort d’Isabel la Catòlica, que va deixar aquest món tal dia com avui en el 1504. La reina de Castella va ser un dels mites de l’Espanya negra i un referent del franquisme, que la considerava la constructora de la unitat nacional espanyola amb el seu matrimoni amb Ferran d’Aragó. Exponent del catolicisme de combat, el seu llegat està vinculat a l’expulsió dels jueus i l’expansió de la Santa Inquisició. El problema, la cosa trista, és que resulta que Isabel i la seva manera de veure el país i la religió encara té partidaris que la voldrien veure als altars. Aquest dijous es fan una vintena de misses a tot l’Estat per demanar la beatificació de la reina castellana, i no només a Espanya; a Catalunya també: a Barcelona hi ha missa de glòria a la parròquia de l’Esperit Sant, a la Travessera de Gràcia, a les vuit del vespre. Quina pena!

En Rafa ens convida a llegir aquesta entrevista i avisa: “Més enllà del titular, atenció als apunts sobre neoliberalisme”.

No és pas que els catalans no tinguem estat: en tenim dos però els tenim en contra.

Avui fa 361 anys que Espanya va haver de pagar una part de la seva prepotència i no va trobar millor manera de fer-ho que cedir a França un bocí del Principat, de manera que els Països Catalans van quedar dividits en dos regnes: la Catalunya que queda al nord dels Pirineus per a França i la resta de Països Catalans encara a mans d’Espanya.

Sembla que en Trump no sap fer ni una cosa ni l’altra. Quan fa quatre anys va guanyar (de molt poc i només per nombre de seients, perquè en nombre de vots va quedar per darrere de la Hillary Clinton) es va dedicar a matxacar els que havien estat els seus contrincants; ara que està perdent tot i el seu joc brut vol emmerdar encara més la situació i inclús portar els resultats als tribunals (on ell ha situat partidaris seus).

Quanta responsabilitat hi tenen en Biden i la gent que, com ell, han renunciat al principal valor de l’esquerra? Ja no lluiten per canviar la societat i fer-la més justa i igualitària; la nova esquerra (i hi incloc el Partit Demòcrata) ha renunciat a transformar la realitat: els líders d’ara només s’hi adapten i és la dreta la que la canvia de debò (la fa retrocedir).

“Cazeneuve i la revenja dels desvalguts” és una d’aquelles sorpreses que de tant en tant trobes a les llibreries i t’alegren els dies que dura la seva lectura.

És la primera entrega del que diuen que serà la sèrie protagonitzada, segons la publicitat, per qui va ser “el primer detectiu de Barcelona”, un tal Enric Cazeneuve. En sortirà una saga de llibres, d’aquí?

L’acció de la novel·la té lloc pels voltants de la Setmana Tràgica i tot i que no s’aprofundeix en les sacsejades socials, polítiques i econòmiques d’aquell temps sí que s’hi fa referència i tot plegat es desenvolupa en el context social suposadament revolucionari, o al menys d’activisme febril, de l’època. Un dels protagonistes de la novel·la és redactor de La Vanguardia (sí, en aquells temps ja la patien!) i la veritat és que l’ambientació del que devia ser el diari en aquells temps és prou convincent. Les olors i pudors de la ciutat, el clop-clop dels cavalls i els carruatges que estiraven, els tramvies i ferrocarrils, els serenos, els reservistes al port, la corrupció del funcionariat, la vaga del 26 de juliol… tot això surt a les pàgines del llibre. Inclús hi ha un parell de referències a un senyor baixet i geniüt que dirigeix les obres d’una certa basílica que tot just comença a aixecar-se a l’Eixample de la ciutat.

La trama del llibre gira entorn de la investigació d’una sèrie d’assassinats entre els quals els investigadors no troben cap relació però que nosaltres, lectors del segle XXI, veiem d’una hora lluny. És una ficció de manual: sense sorpreses ni atreviments narratius agosarats però enginyosa, amena i ben estructurada, amb algun punt de denúncia social.

Tot i això, i posats a criticar, trobo al llibre una cosa que fa de mal dir perquè són rastres o indicis que en realitat no proven res però fan sospitar, i és un biaix ideològic totalment lícit però que m’és antipàtic. Jo diria que els autors… respiren pe-essa-ce. Sí, ja ho sé, i això no té res a veure amb la qualitat literària del llibre, evidentment, però la veritat és que tinc una mica de tírria a aquest partit i també potser tinc la pell massa fina. La qüestió és que aquesta sospita ha fet que em costés pair alguna pàgina.

Això que tants personatges facin servir paraules en castellà, per exemple. Ja sé que a la Barcelona de l’època, com ara, hi vivia molta gent provinent d’Espanya, però per mi això no justifica pas l’abús (més que l’ús) de tant de castellà en un llibre en català. Canviar de llengua a mitja conversa i fer servir l’idioma dels ocupants és propi dels que no creuen gaire en la llengua pròpia, o menyspreen la llengua indígena quan la seva és al costat del poder. Pe-essa-ce.

Més: això que un dels personatges respongui «Diuen, diuen, diuen» a una pregunta, igual que va dir la Ferrusola amb allò de «els meus fills anaven amb una mà al davant i una al darrere», frase que també surt. N’hi ha que estan obsessionats amb el pujolisme, entre ells el pe-essa-ce. Esclar que ells podrien dir que la tírria que ells tenen amb en Pujol jo la tinc amb ells, però la cosa no és ben bé recíproca perquè jo no he votat mai Convergència.

En Manel Fontdevila l’encerta de ple quan dibuixa la feina que fan els nostres dos partits més grans.

Mentrestant, alguns van preparant la Diada d’enguany, que serà molt repartida (se celebrarà a molts indrets pertot Catalunya; a Salt també).

Per cert, hi ha hagut moments en què els nostres dirigents han estat capaços de jugar-se els béns i la vida pel país. Justament tal dia com demà de fa molts anys va tenir lloc la batalla naval de les Formigues.

Que malament, a Hong Kong. El règim de la Xina continental se n’està sortint i sembla que acaba de clavar el toc de gràcia a l’oposició democràtica; espero que no sigui el que sembla. A Catalunya sabem per experiència que lluitar contra un gegant imperialista és difícil; Espanya (i França) no són tan gegantins com la Xina, d’acord, ni Hong Kong és cap nació com nosaltres, vale, però costa no trobar semblances ni identificar-se amb ningú en aquestes batalles geopolítiques de davids i goliats.

Tanmateix, 300 anys de resistència també ens ensenyen que la capacitat de patiment dels pobles pot ser formidable i que la regeneració pot arribar quan tot semblava dat i beneït. Ànims!!!

Quina pujada! Feia molt que no havia de baixar de la bici per acabar d’arribar a dalt del pendent però avui he hagut d’acceptar que no podia. Al menys quan he sigut a dalt he pogut contemplar una vista ben maca.

M’ha agradat passar pel costat de Pi d’en Xana, a la sortida de Palamós, perquè hi havíem passat amb els nens quan eren petits. Recordo una excursió especialment memorable perquè tot passejant no gaire lluny d’aquí vam veure un esquirol al mig del camí. Els nens van al·lucinar i encara ara ens en recordem.

País de dòlmens i monuments megalítics. He de fer un recorregut sistemàtic per les Gavarres amb l’objectiu de repassar aquest llegat. Per exemple, avui he passat pel costat del dòlmen de la Roca de l’Aglà.

També m’ha impressionat el castell palau de la Bisbal, que no coneixia.