Bloc de notes

Arxiu de la categoria: Dia a dia

08/23) Tàrrega – Lleida (45 km, en portem 330)

0
Publicat el 12 d'agost de 2011

El canadenc que vam conèixer a Montserrat ens havia recomanat l’Hostal Mundial de Lleida, on pots dormir per 22 euros i si ets pelegrí també esmorzar. Nosaltres no som pas exactament pelegrins però com que portem la credencial la cosa funciona. El Mundial es troba a la plaça de St Joan, 4 (tel 973 24 27 00 i a/e hostalmundial4@hotmail.com).

A primera hora de la tarda arriba la Montse per endur-se l’Adrià, tal i com havíem pactat, i ja havíem quedat amb l’Adrià que m’acompanyaria fins a Lleida. M’ha agradat molt compartir aquesta ruta tots dos junts, hauríem de fer més coses plegats. El recorregut ha anat molt bé i ha sigut ràpid; de fet, hem trigat un dia menys del que havíem calculat. L’Adrià se’n torna a casa havent fet entre 350 i 400 kms comptant els que portàvem diem-ne d’entrenament per anar de Salt a Palamós. Gràcies per donar-me l’oportunitat de fer plegats aquest camí!!!

Ara hauré de plantejar-me què faig amb les vacances que em queden. Sóc a Lleida, tinc una bici i em queden més de dues setmanes abans d’haver de tornar a la feina. Tiro cap a casa? Enfilo cap al nord? Al sud? Segueixo cap a l’oest?

Calor espantosa a la tarda. Caldrà llevar-se d’hora al matí si és que vull anar en bici.

Després de rumiar-hi una mica i sospesades les opcions decideixo tirar cap a l’oest i continuar cap a Galícia. No sé si hi arribaré però són paisatges que desconec i em fa gràcia acostar-m’hi. Aprofito les últimes hores de la tarda per passar per un taller a repassar la bicicleta; si vull fer més de quilòmetres l’he de tenir a punt, que ja comença a fer fresses estranyes!

07/23) Montserrat – Tàrrega (65 km, en portem 285)

0
Publicat el 11 d'agost de 2011

M’imaginava que la baixada de Montserrat seria espaterrant però no comptava amb dues coses. Una, que abans de baixar del tot havíem de pedalar fins a l’altre costat de la muntanya per tal de seguir cap a l’oest. I dues, que per comptes de ser curtes i empinades, les baixades et poden portar avall per un recorregut llarg i sense gaire pendent. Tot i així, sempre és millor baixar que no pas pujar.

L’Adrià m’ha dit que porta comptats dos gossos i set gats morts a peu de carretera (aixafats).

Un cop a Tàrrega podem dormir en un dels pocs albergs, que de fet no són albergs, com aquest, que el camí de St Jaume té a Catalunya: l’associació Alba té cura de persones discapacitades i algunes d’elles poden viure en una residència que tenen al costat mateix del Pati, que és com els targarins coneixen la que oficialment s’anomena plaça del Carme. Avui hi veiem un espectacle infantil. Per cert, que l’escultura del fons em recorda molt la que hi havia a la plaça d’Europa de Girona i ara és a prop de la Devesa; les fan en sèrie?

Doncs tornant al camí de St Jaume, amb la credencial de pelegrí només cal posar-hi 10 euros i et pots quedar una nit al’alberg i esmorzar abans de continuar el camí. Precisament, els dos camins catalans cap a St Jaume de Galícia es bifurquen just al davant de l’alberg on dormim, al Pati.

06/23) Manresa – Montserrat (10 + tren cremallera, en portem 220)

0
Publicat el 10 d'agost de 2011

Els pitjors quilòmetres pedalats fins ara: assetjats pels cotxes, busos i camions, respirant fum, sentint tones de ferralla pudent a tota velocitat a uns pams de nosaltres, sense conèixer cap ruta alternativa. La decisió d’agafar el tren per pujar a Montserrat és més perdonable si se sap això, no? Tot i això, em queda una mica de mal regust per no haver ni tan sols intentat de fer la pujada en bicicleta.

Com que acabem aviat la feina, podem anar a passejar una mica per aquestes muntanyes. La vista deu ser molt bona en un dia clar, però ensopeguem un dia bromós en què la boira no ens deixa veure gaire res a la llunyania.

Tampoc no havíem comptat que el Papa s’acosta a Madrid i molts de catòlics van fent trobades per fer ambient. Aquí dalt ens trobem una mena de congrés de joventuts benedictines o alguna cosa així. Música a la nit.

Per sort, trobem allotjament barat; només faltaria que dos pelegrins com nosaltres que van cap a St Jaume de Galícia no en trobessin aquí! Passemla nit als dormitoris comunitaris i tenim dret a fer servir la cuina (en realitat, el microones) i la nevera, però no hem de pagar res. Hi coneixem un canadenc que ve en bicicleta des de Madrid; demà arribarà a Barcelona i acabarà la seva pedalada particular abans d’agafar l’avió cap a casa.

05/23) Vic – Manresa (cap a 60 kms, en portem 210)

0
Publicat el 9 d'agost de 2011

Sortim de l’alberg després d’un d’aquests esmorzars tan frugals -espartans!- a què ens tenen acostumats a Tujuca.

L’arribada a Manresa es fa una mica llarga perquè ens trobem amb moltes obres i hem de fer una bona marrada. Al final, però, arribem al passeig o rambla i passegem una estona a l’ombra. Tornem a tenir mala sort a l’hora de trobar allotjament perquè l’alberg està tancat. «Com pot ser que tenquin justament ara, a l’estiu!!!???», penso tot primer, però quan hem fet un volt per la ciutat ja veiem que altres hotels dela ciutat també estan tancats. Ja veig que Manresa no deu pas ser una destinació turística gaire popular. Sort que l’alberg no està buit i la noia que hi trobem tot endreçant i posant ordre (suposo) ens ajuda a fer trucades per trobar un parell de llits. Total, que després de fer moltes voltes amunt i avall no trobem res per dormir-hi fins que truquem al Turó de la Torre, un hotel i restaurant apartat del centre, situat en el polígon industrial dels Dolors, al costat de la carretera de Vic. Clavada: 60 euros la nit (amb esmorzar no gaire generós). A més, picades de mosquits tota la nit.

Malgrat això, Manresa m’agrada. Sobretot la rambla quan hi toca l’ombra. La catedral està tancada i no la podem visitar (quin dia!), però una bona passejada pel centre ens ensenya l’Eixample modernista (el Casino m’agrada molt). No triguem pas gaire a tirar cap a l’hotel per descansar, que l’acumulació de quilòmetres ja es comença a notar.

04/23) St Iscle – Vic (uns 60 km, en portem 150)

0
Publicat el 8 d'agost de 2011

La baixada de St Iscle cap a la carretera d’Olot és fenomenal però més endavant, avui mateix, en trobarem una altra d’autènticament memorable.

Pugem en sentit Olot i a St Esteve d’en Bas abandonem la via verda per enfilar-nos per la C-153 cap al coll d’Úria i després cap al següent (el nom del qual no m’he apuntat i ara no recordo, pot ser Condreu?). És una pujada ben penosa, llarguíssima, que em fa esbufegar molt. I déu-n’hi-do com sua l’Adrià, també! Tot i això, arribem al coll i iniciem la baixada que esmentava abans: espaterrant! Pateixo per l’Adrià, que no està tan acostumat com jo a anar en bici, tot i que no hauria de patir perquè és jove i hàbil i ja és prou gran per saber el que fa. Tot i això, pateixo, és el que em toca fer perquè sóc el seu pare, no? Quan som a baix, l’Adrià em confessa que no les tenia totes quan baixava. És veritat que és una baixada molt ràpida i dreta, formidable. Colossal, que diria en Pla.

Dormirem a l’alberg de joventut de Vic (m’he de renovar el carnet, que fa temps que el tinc caducat). No és al centre: 15 minuts a peu si volem anar fins a la plaça del Mercat.

Abans de sopar encara tenim temps de fer un volt i passejar una mica. Ens crida l’atenció el nom d’un carrer dedicat a la “Laura”; la de la ciutat dels sants, suposo. No conec gaires carrers dedicats a personatges de llibres; autors, sí, però no pas personatges. Em sembla recordar que a Avinyó vaig veure el carrer Tartarin, i jo diria que a no sé quina ciutat americana hi ha un carrer dedicat a Sherlock Holmes, però no gaires més. Potser no trigarem gaire a veure’n un de dedicat a en Harry Potter, segur que a l’Adrià li agradaria.

03/23) St Iscle de Colltort

0
Publicat el 7 d'agost de 2011

Un dia de relax, que prou que ens el mereixem! L’Àlex està supercontent de tenir un company de jocs. El pobre se sent sol perquè aquest mes no pot anar al casal, i a l’Adrià li ha tocat fer-li companyia. La veritat és que tots dos s’ho passen bé malgrat la diferència d’edat.

Com més avança el dia, més ens anem mentalitzant l’Adrià i jo que som en el començament d’un viatge llarg i que caldrà que ens esforcem per tirar endavant. El que costarà més, ja ho veig a venir, serà aixecar-nos d’hora al matí per poder aprofitar les hores en què el sol encara serà baix.

Per altra banda, estic content que l’Adrià estigui passant una altra temporada de lectura compulsiva. Ha tingut els llibres d’en Harry Potter oblidats a casa molt de temps (de quan el seu germà se’ls havia llegit), i ara li ha vingut la dèria de llegir-los, de manera que aquests dies les alforges li pesen una mica més (se n’ha volgut emportar dos per llegir-los pel camí!).

Mentrestant, a la piscina s’hi està molt bé. Aviam si demà també tenim bon dia; es comencen a veure núvols cap a ponent…

02/23) Salt – St Iscle de Colltort (uns 45 km, en portem 90)

0
Publicat el 6 d'agost de 2011

L’Adrià i jo tirem via verda amunt. Per cert, que no sé si és degut al manteniment històricament deficient o a causa de les pluges d’aquests darrers dies, però hi ha trams que són de molt mal passar. Entre Bescanó i Anglès, per exemple, el sòl de la via verda és molt arenós, de manera que les rodes s’hi enfonsen i pedalar costa més. Al vespre truco en Miquel per comentar-li-ho i m’explica que la raó delmal estat és l’incompliment del contracte per part d’una empresa que va ser autoritzada a fer obres per manteniment del sistema de subministrament de no recordo si gas o aigua i no ha complert el que va signar; el Consorci els va empaitant.

Poc abans d’arribar a St Feliu de Pallerols també hi ha un tram en què les pluges -i suposo que el mal manteniment, perquè no crec pas que les pluges d’aquesta setmana hagin fet tant de mal- han deixat al descobert multitud de pedres que hi havia sota el sauló. Ben pensat, potser no és el manteniment sinó la mateixa construcció que es va portar malament. Recordo que l’Enric m’havia explicat fa anys que va comprovar que quan van construir aquesta via verda hi posaven molt menys de sauló del que tocava i algú s’embutxacava la diferència del pressupost.

Un parell de quilòmetres després de St Feliu, l’Adrià i jo ens desviem cap a la dreta (forta baixada però curta) just en el cartell a peu de la carretera Girona-Olot que indica St Iscle. La travessem, 4 km de pujada i ja som a ca la Nuri i en Jep.

01/23) Palamós – Salt (uns 45 km)

0
Publicat el 5 d'agost de 2011

Sortim tots tres amb la idea que l’Adrià i jo farem una ruta llarga, d’uns quants dies, ja veurem quants, i en Pau tornarà cap al Vendrell un cop haguem arribat a Salt. En Pau ens deixarà a Salt perquè s’estima més estar-se al Vendrell amb els seus amics i les gosses; el dia 15 començarà a treballar per fer les pràctiques de monitor.

Fem tots tres cap a Platja d’Aro, doncs, per la carretera de la costa, per St. Antoni i Torre Valentina, i quan som a Platja d’Aro ens desviem cap a Castell per agafar la via verda direcció Girona. He fet aquest recorregut milers de vegades, em sembla que ho podria fer a ulls clucs. 

Deixem les bicis a casa meva però anem a dormir a ca la mare perquè tenim la casa “ocupada” per en Vasek i la R. Aquest estiu també fem intercanvi de casa però de manera informal, o no oficial, sense papers, perquè no és pas ben bé com els de Green Theme que faig a vegades. En Vasek i jo som amics i ens deixem casa nostra de tant en tant. Fa 15 dies la Ma i jo vam estar una setmana a Praga i ell ens va deixar estar al seu pis. De fet, potser li va anar bé perquè ell se’n va anar a passar la setmana amb la R (experiència prematrimonial…???).

Salt decideix

0
Publicat el 25 d'abril de 2010

La cosa ve de lluny però aquesta setmana passada hem anat de bòlit amb reunions amunt i avall, al Vallvera, a la rectoria, a casa, St Jordi pel mig, bustiades… Però finalment avui ciutadania i entitats units a Salt Decideix convoquem a Salt el referèndum per a l’autodeterminació que volem a Catalunya. Avui mateix també se celebra a Girona i a Sarrià de Ter. Si el govern no es veu amb cor de fer-ho, hem de ser la gent del carrer que l’obliguem a tirar endavant.

Els resultats han estat molt satisfactoris: hi han votat més de 3.500 persones, el 95% de les quals hem votat afirmativament.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Salt – Celrà – Salt

0

Una de les meves combinades preferides, que dec fer tres o quatre diumenges a l’any.

Pedalo per les hortes de Salt i Santa Eugènia, travesso la Devesa de Girona i tiro cap a Sant Daniel. Lligo la bici al costat del cementiri i pujo a peu cap al castell de Sant Miquel; hi ha el camí principal i tot de pistes i corriols que permeten variar l’itinerari cada vegada que hi pujo. Després baixo a Celrà per alguna de les dues pistes que conec més bé (cadascuna amb dreceres i marrades per corriols que fan una veritable teranyina) i faig un cafè a la plaça o a l’Ateneu de Celrà.

Sempre he fet la tornada tot combinant a peu i en bici, però algun dia provaré de deixar la bicicleta a l’estació de tren de Girona, i a Celrà agafaré el tren per tornar.

Descens natalitat

0

He recuperat aquesta redacció d’una carpeta sense data que penso que deu ser de finals d’any. Em penso que és un exercici de quan em vaig treure el nivell D de català.

Ja fa anys que la població catalana compta amb un dels índexs de natalitat més baixos del planeta. Les raons del descens progressiu i continuat del número de naixements cal buscar-les a molts llocs i pot ser difícil de determinar clarament, però posem-hi que la confluència de certes dificultats econòmiques i un biaix social a favor de l’individualisme són a l’origen de tot plegat, tot i que això no explica les raons històriques del minúscul índex de creixement demogràfic que ha tingut històricament el nostre país (onades migratòries a banda).

Per un costat, l’increment del preu de l’habitatge ha fet un salt tan espectacular que unit a un augment progressiu i constant del cost de la vida ha fet que molts catalans s’ho repensin a l’hora d’augmentar la família. A més a més, l’explosió de llibertat que va tenir lloc en acabar-se el franquisme va coincidir en els anys següents amb una onada mundial de liberalisme cultural i econòmic que comportava, entre moltes altres coses, un enaltiment de l’individualisme que deixa de banda qualsevol implicació en el futur dels nostres conciutadans, del nostre país, inclús del nostre planeta. Si cada cop és més difícil mantenir una família i, per altra banda, contínuament rebem missatges que ens diuen que aprofitem el present i deixem de banda el que pugui passar en el futur, no és pas estrany que cada cop siguin més les parelles que decideixen no tenir descendència.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Salt – El Perelló – Quart – Fornells – GRN – Salt

0

Divendres de sotragada emocional, sentida considerable. Què cal fer per passar pàgina? Sense haver dormit gaire, dissabte al matí decideixo agafar la bici i fer una bona suada. Demà serà un altre dia i ja hi pensarem més fredament, o al menys sense xarbotament hormono-neuronal.

Surto de Salt pel camí del Sitjar i just abans d’arribar a la carretera d’accés a l’autopista trenco a l’esquerra fins que trobo la riera del Mas Roc, o Marroc, o Mas Marroc, moment en què he de girar altre cop a l’esquerra fins que arribo a l’avinguda de la Pau i tiro cap a la dreta fins al polígon de Mas Gri. Una marrada considerable per no gaire res, ja ho veieu, però aquest bloc va justament d’això, de marrades.

Tanmateix, el dia m’acompanya: és un matí plàcid d’hivern, fred però lluminós.

Quan ensopego la carretera de Santa Coloma, cap a la dreta i al Perelló. Només d’acabar-se les cases del poble i les naus del polígon agafo l’ultima pista asfaltada a mà esquerra (vull dir l’última abans del pont de l’autopista).

Giro un moment el cap enrere i veig que el Pirineu m’acompanya de lluny, nevat, bell, ferm a la llunyania. Tot ha d’anar bé, avui. La pista esdevé de seguida de terra mentre pedalo entre arbres fruiters, sobretot perers. Endavant paralel·lament a l’autopista, en sentit sud. Aquesta pista forma part de l’itinerari número 7 del Centre BTT de Quart, de manera que de tant en tant anem trobant cartellets indicadors. És un recorregut fàcil, de color blau (o verd? sóc daltònic!), i encara que jo en sortiré ben aviat, el meu recorregut també serà de poca dificultat.

Hi ha un moment en què em trobo en una cruïlla característica. Per cert, hi estan fent obres i potser el croquis ja no servirà d’aquí a poc. De moment, m’hi acosto amb l’autopista a la dreta i hi entro tot girant precisament cap a la dreta i tot seguit a l’esquerra dues vegades, de manera que me n’allunyo tot deixant cruïlla i autopista a l’esquena. De seguida ensopego amb les obres del TGV dels collons, quina pena! De fet, no crec pas que triguem gaire a tenir completament asfaltada tota la plana de Salt i el que queda al sud de Girona. I si no hi fem res, els espais no asfaltats estaran ocupats per les cicatrius que deixen MOPU i PTOP. No ens hi resignem!

Procuro afanyar-me perquè aquestes obres em porten mal rotllo i tiro recte. Tot seguint per la pista arribo ben aviat a la zona de l’Altamira, on travesso la N-II (encara es diu “Nacional-II”? no m’ho puc creure) pel semàfor que hi ha instal·lat gairebé davant per davant del restaurant. Ara tinc el camí asfaltat (de fet, és un carrer!) i baixo avall avall fins que entro a Fornells de la Selva. Fa molts anys que no hi vinc i em costa de reconèixer els carrers (la bombolla immobiliària ha fet estralls en aquest paisatge!), però el campanar de l’església de sant Cugat m’orienta i vaig a parar on volia anar a parar: a la plaça de l’església. De l’espai que hi ha entre l’església i el local social del poble (no goso dir-ne plaça) surt una carretera que porta cap a l’Onyar; som-hi. Un descens curt i ràpid em porta fins al riu, que travesso pel pont nou, i a l’altre costat segueixo la carretera fins que al cap de dos o tres-cents metres agafo un trencant a mà esquerra que indica “Quart”.

Vorejo el camp de golf, que queda a la meva dreta, i vinga pujadeta! Sort que és curta. Em giro un moment i a la meva esquena veig el Montseny nevat que observa atentament els golfistes.

Una mica més endavant entro en un bosc. Déu n’hi do els arbres que va esqueixar la tempesta de la setmana passada. N’hi ha uns quants per terra, i sobretot moltes branques.

Al cap de poc ja arribo a una urbanització dels afores de Quart. Sense perill de perdre’m, el camí principal, que estic seguint, em porta a un altre descens vertiginós (i també curtet), que em du per sota la carretera de la costa fins al centre de Quart i el Centre BTT.

Aquí agafo la via verda i cap a Girona i Salt. Per cert, no sé si valia la pena “construir” aquest tram de carril bici que fa de via verda. Les voreres-bici com aquesta només serveixen per crear conflictes entre ciclistes i vianants. Ni tan sols hi havia necessitat de fer un carril bici aquí tenint en compte que és un carrer pacificat al trànsit, on els vehicles a motor circulen tan a poc a poc. I si volien fer-hi carril-bici, doncs que haguessin fet un carril-bici, i no pas robat espai de la vorera per encabir-hi bicicletes.

Després de Quart, cap a Girona i després a Salt. Per cert, no se us acudeixi pas anar per aquesta via verda un diumenge al matí: riu-te’n dels embussos de Girona a les hores punta!

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Pedalada fins a l’aeroport

0

Aquesta nit m’han robat la senyera que tenia penjada al balcó. Encara hi ha els cordills a la barana, de manera que està clar que l’han estirada des de baix per arrencar-la. He trucat la policia perquè en quedi constància en algun lloc, però qui sap on para l’estelada. Es veu que la victòria d’Espanya d’ahir (4-0 contra Bòsnia) va escalfar alguns caps més del compte.

Una mica per esbargir-me i perquè em passi l’emprenyada, intento començar el dia d’una altra manera; agafo la bici i decideixo fer camí, per exemple fins a l’aeroport. Hi ha moltes maneres d’arribar-hi; jo surto de Salt pel camí dels Carlins en direcció a St Roc, però just abans d’arribar al trencant que cap a la dreta duria a St Menna i el cementiri trenco a l’esquerra com si anés cap al Perelló. No cal pas que hi arribi: passo de llarg el següent trencant que hi portaria i continuo (per la GI-V-5332) fins al polígon Mas Aliu, que està a tocar de la carretera de Santa Coloma.

M’incorporo a la carretera (GI-533) cap a la dreta i de seguida, al cap d’uns 200 metres, hi ha un giratori. Aquí tinc dues opcions; si agafo la primera sortida, la carretera porta a Aiguaviva, on puc agafar una carretera secundària amb poc de trànsit (GI-V-5331) que també duu a la terminal.

M’estimo més no trobar cap cotxe, i per això agafo la segona sortida de la rotonda, que és un camí que està asfaltat només en els primers metres i que de seguida es converteix en pista de terra. Cal anar-la seguint paral·lelament a l’autopista, que em queda a l’esquerra (sempre direcció sud).

En un moment donat arribo una cruïlla una mica particular. Cal travessar l’autopista per sota i un cop a l’altre costat tirar cap a la dreta de seguida, de manera que continuo altre cop paral·lel a l’autopista però ara la tinc a la dreta.

De seguida es veu (a la dreta) una àrea de descans. Si els espanyols no haguessin guanyat la Guerra del Francès hi hauria una porta a la tanca que separa el nostre camí de l’àrea de descans, però les coses van anar com van anar i per això tenim el que tenim: algú ha esbotzat la tanca per poder passar de costat a costat. Avui veig que hi ha un parell de camions i una senyora que ha sortit del cotxe per aguantar un nen que fa pipí. D’acord, els francesos tampoc no porten gaire bé la qüestió higiene personal.

De cop, el camí se separa de l’autopista però no cal patir perquè torna a acostar-shi al cap de molt poc, fins al punt que un pont permet de passar a l’altra banda. Només de travessar hi ha dues pistes a mà esquerra i una a mà dreta. Jo agafo la primera cap a l’esquerra i torno a anar paral·lelament a la nostra estimada mare de totes les carreteres (que torno a tenir a l’esquerra) fins que trobo una carretereta asfaltada que agafo cap a la dreta. Uns pocs centenars de metres i ja sóc a la carretera que ve d’Aiguaviva i va cap a l’aeroport (la GI-V-5331). L’agafo cap a l’esquerra tot recuperant la direcció general que portava i al cap de poc ja tinc la pista d’aterratge a la vista. Passo per davant de l’entranyable restaurant Cal General (queda a l’esquerra) i continuo endavant fins a la terminal.

Total porta a porta de la plaça de les Llúdrigues a la terminal: vint-i-cinc minuts mal comptats.

En arribar-hi volia saber si les obres que s’hi estan fent per ampliar l’aparcament (de cotxes) inclouran algun espai per guardar-hi bicicletes, però sempre he estat respectuós amb la llei i per això no entro quan veig el cartell que dóna la benvinguda a ciclistes i altres despistats.

Sí, això potser també seria diferent si Napoleó hagués guanyat la guerra.

11/11) Besiers – Salt

0
Publicat el 29 d'agost de 2008

Tornada en tren fins a Girona (Besiers-Portbou i Portbou-Girona, SNCF i RENFE, 23’8€ tot plegat) i en bici fins a Salt. Normalment no hi ha problemes per carregar bicis, ni als regionals francesos (TER) ni als de Renfe (els Catalunya Exprés tenen un departament per a bicicletes, i en els Regionals les bicis es poden deixar a la plataforma, al costat de la porta que normalment no s’obre perquè s’obriria a la via, no pas a l’andana).

Les dues fotos són de dos TER que vaig agafar. Ja es veu que l’espai per desar-hi la bici és el mateix, només que en un devien oblidar els ganxos. D’espai, però, n’hi ha, encara que en altres trens pugui ser diferent. De fet, a la primera foto es veu que el “condicionament” del compartiment per guardar-hi bicis es limita a un parell de ganxos que pengen del sostre. El sistema dels TER més moderns és millor perquè tenen més d’espai i és més fàcil col·locar-hi les bicicletes.

El que em feia patir era el remolc perquè és bastant més gran que una maleta, però a l’hora de la veritat tampoc no vaig tenir cap problema per encabir-lo als vagons.

10/11) Mirepeïsset – Besiers – Marselhan (75 km, i n’he fet 643 de mar a mar)

0
Publicat el 28 d'agost de 2008

Avui he punxat quatre vegades i ja estic ben tip de tot plegat, la veritat. Per sort, poc abans de Besiers trobo el que diuen que és una de les meravelles del canal du Midi: el túnel de Malpas, i contemplar-lo em puja una mica la moral. Suposo que déu-n’hi-do pels mitjans que m’imagino que devien tenir al segle XVI.

Al mateix Besiers, una altra meravella de l’enginyeria: les Nou Rescloses, totes seguides una després de l’altra, que fan que el Canal salvi un desnivell considerable (21 metres) només d’arribar a la ciutat del principal responsable de la construcció del Canal, precisament,el baró de Riquet.

Malgrat tot, a Besiers ja estic molt cremat (pel sol i per les punxades) i decideixo un canvi en el plànning: per comptes de continuar com havia previst (anar fins a Marselhan amb tot l’equipatge per agafar el tren a Agde) busco hotel a Besiers, hi deixo el remolc i me’n vaig més lleuger al far de la punta de Los Onglós (Pointe des Onglous). Com que estic cansat, trio l’hotel més proper a l’estació que puc i no em fixo gaire en el preu: el Terminus (dues estrelles i servei correcte però 41’50 €).

El camí continua sent molt bonic però més feréstec com més cap al final. El carril bici que sortia de Besiers esdevé pista, després camí de carros i al cap de poc corriol, a vegades temeràriament proper a l’aigua.

Al cap d’uns pocs quilòmetres més, però, el far dels Onglós, dins l’estany de Taur (Bassin de Thau), a Marselhan (entre Agde i Seta), ens espera al final del camí.

Veig moltes algues a l’aigua de l’estany i em fa cosa banyar-m’hi, de manera que torno a Agde i em capbusso al Mediterrani, que de fet aquest era l’objectiu del viatge: banyar-me primer a l’oceà i després al mar tot anant de platja a platja en bicicleta! Quan acabo és fosc, i no sé si més contents o més cansats, la bici i jo agafem un TER i arribem a Besiers. Per cert, l’estació d’Agde ja havia tancat, i com que en el tren no ha passat cap revisor, el viatget m’ha sortit de franc.