No és pas que no tinguem estat: en tenim dos però els tenim en contra.
Avui fa 361 anys que Espanya va haver de pagar una part de la seva prepotència i no va trobar millor manera de fer-ho que cedir a França un bocí del Principat, de manera que els Països Catalans van quedar dividits en dos regnes: la Catalunya que queda al nord dels Pirineus per a França i la resta de Països Catalans encara a mans d’Espanya.
Som molts els que veiem la deriva que ha anat fent l’ANC i ara són els seus “pares” que escriuen conjuntament un article on ens diuen que l’Assemblea ha esdevingut, o les circumstàncies l’han portada a ser, una criatura tan diferent de la que van pensar que cal decidir si val la pena de continuar, canviar-la radicalment o plegar per començar de bell nou un altre projecte que ens porti a la independència.
En Nus cada cop s’està més per casa, sobretot dormint. Es deu fer gran perquè ja no té pas tantes ganes de jugar com abans (tot i que déu-n’hi-do) i es passa la major part del dia dormint. O potser és el temps?
Ja és un més de la família i ens l’estimem molt però val més ser discrets perquè la C no ho sàpiga.
Sembla que en Trump no sap fer ni una cosa ni l’altra. Quan fa quatre anys va guanyar (de molt poc i només per nombre de seients, perquè en nombre de vots va quedar per darrere de la Hillary Clinton) es va dedicar a matxacar els que havien estat els seus contrincants; ara que està perdent tot i el seu joc brut vol emmerdar encara més la situació i inclús portar els resultats als tribunals (on ell ha situat partidaris seus).
Quanta responsabilitat hi tenen en Biden i la gent que, com ell, han renunciat al principal valor de l’esquerra? Ja no lluiten per canviar la societat i fer-la més justa i igualitària; la nova esquerra (i hi incloc el Partit Demòcrata) ha renunciat a transformar la realitat: els líders d’ara només s’hi adapten i és la dreta la que la canvia de debò (la fa retrocedir).
Ja ha arribat, ja és aquí. Les fulles ja fa dies que van caient i les que encara tenen prou força per arrapar-se a les branques estan cada cop més esgrogueïdes. Les de terra formen tantes catifes com diversitat de fulles d’arbres hi ha al poble.
L’heura del pati també canvia els colors i el verd intens que ha tingut fins ara ja fa dies que ens ha dit adéu.
La Marató de TV3 dedica el programa d’enguany al coronavirus. Res a dir-hi: està d’actualitat i sembla que no acabem de sortir-nos-en.
Un equip de la Marató de TV3 ha anat venint a l’institut cada any per fer proselitisme entre alumnat i professorat (i guanyar audiència, esclar). Tanmateix, el mateix covid-19 a què dediquen el programa els ha posat les coses més difícils perquè han hagut de buscar alternatives a les sessions presencials, molt dinàmiques, que solien fer. Aquest any es fan videoconferències d’una hora (30 minuts de les quals són per passar un documental en video) que estan limitades perquè per part nostra no tenim ni micròfon ni càmera. Veiem la noia que ens explica que la covid és tan dolenta però si ens hi volem comunicar hem de fer-ho pel xat del Meet o Zoom o el que fem servir. El resultat és que l’alumnat s’avorreix sobiranament (durant el documental i sobretot després) i ens hem d’empescar algun alicient perquè es mantinguin atents. Aquesta generació ja no són pas tragateles com les d’abans; necessiten dinamisme, canvis cada dos per tres, i no poden estar-se més de 10 minuts seguits només mirant i escoltant el que diu algú.
Ja feia temps que quan pujava cap als Àngels tenia vistos un parell de camins i pistes i avui m’hi he entretingut per veure cap a on porten.
Un d’ells és un corriol que surt del mateix revolt de Bicentury per la dreta i comença a baixar bastant recte fins que enllaça amb una pista que al cap de poc m’adono que és obra de l’empresa de la llum i serveix per accedir a una de les torres que hi ha a la vall.
L’altre és una pista que comença més o menys al km 4 de la carretera dels Àngels cap a l’oest i va baixant fins que al cap de menys d’un quilòmetre, en un revolt molt tancat a la dreta, trobes un trencant que puja cap a l’esquerra. La pujada és curta i la pista passa per davant d’una casa restaurada amb piscina (can Martí de les Vinyes ) i al cap de poc pel costat d’una casa abandonada (can Nardis) abans d’acabar de baixar (bastant abruptament) cap al revolt de Bicentury.
Una “experiència comercial” (ara es diu així?) pot ser molt diferent segons amb qui t’hagis d’entendre. Ahir, quan vaig recollir el cotxe, l’home que em va formalitzar el lloguer ni tan sols em mirava quan expressava els meus dubtes pel fet que estava a punt de llogar un cotxe quan hi havia molts de números que el govern acabés prohibint els desplaçaments entre municipis.
Avui, quan he tornat el vehicle, la noia que se m’ha adreçat de manera simpàtica i agradable quan ni tan sols havia entrat a l’oficina m’ha explicat amb tot d’ets i uts (i de manera clara) les normes de l’empresa i ha mostrat empatia, es posava en el meu lloc i m’entenia quan li deia que no havia pogut utilitzar el vehicle i per això el tornava al cap d’un dia per comptes dels cinc que l’havia llogat. El noi d’ahir em va fer venir ganes de buscar una altra empresa de lloguer de cotxes, i en canvi la noia d’avui m’hauria pogut llogar el que hagués volgut.
Per cert, en un altre moment escriuré com és que torno a l’aeroport a buscar cotxe de lloguer després de l’enganyifa del servei de Goldcar.
I dit de passada: com que he tornat de l’aeroport en bici he tingut l’oportunitat i la sort de trobar un caminet que hauré d’explotar d’alguna manera.
Ui, que malament que m’ha quedat això d’explotar. Rendibilitzar? Tampoc. Vull dir que miraré de fer-hi passar algun dels itineraris que enllaço en bici. Es tracta d’una drecera entre la carretera d’Aiguaviva i la carretera de St Roc que passa pel costat de can Saüc i de la Torratxa i acaba a tocar del cementiri de Vilablareix. Sí, aquesta dèria pels mapes…
He tornat a fer aquesta ruta sobretot per penjar-la una mica més bé al wikiloc i la veritat és que ja no recordava gaire aquests corriols i pistes de baixada: són fantàstics! M’ho he passat molt bé, sobretot per la pista fins a St Mateu de Montnegre i després encara més per les pistes i corriols que porten a Llambilles. Això de tenir tan mala memòria em fa gaudir cada recorregut el doble, perquè els disfruto quan els descobreixo i quan hi torno!
Per altra banda, ja hem descartat definitivament l’escapada a la Cerdanya que havíem sospesat de fer aquests dies de Fires; amb les noves mesures anti-covid que ha aprovat el govern espanyol hauria estat buscar-se masses complicacions.
Avui l’Arxiu Municipal ha publicat una entrada sobre les cooperatives que anys enrere hi havia hagut a Salt. No sé si és excessiu dir que “Salt i Oli” representa la continuitat d’aquest moviment però jo crec que entra dins el mateix esperit i manera de veure el món encara que les circumstàncies socials i històriques siguin tan diferents.
Potser aquestes Fires haurem de renunciar a la Cerdanya. Teníem previst d’anar-hi dijous, divendres i dissabte d’aquesta setmana entrant (29, 30 i 31 d’octubre), però les restriccions horàries de mobilitat ens fan replantejar-ho perquè en P i l’A difícilment podran arribar abans de les 10 del vespre. Hem canviat les dates i ara preveiem d’anar-hi divendres 30, dissabte 31 i diumenge 1. Aviam.
Mentrestant, aquest vespre hem tornat a sortir uns companys per empaperar una mica les cartelleres municipals i alguna vitrina abandonada. És l’aniversari de la declaració d’independència i cal mantenir viva la memòria encara que els ànims estiguin baixos. O precisament perquè els ànims estan baixos.
He volgut repetir una sortida d’aquest agost per fer unes quantes fotos i poder penjar-les al wikiloc, que no n’hi havia desat gaires. És una ruta d’aquestes de rodar i rodar, tot i que amb pujades. M’agrada fer aquestes rutes quan estic rumiant alguna cosa perquè no em distrec pel camí i la repetició monòtona de la pedalada, un i altre cop, sembla que posi ritme als meus pensaments i no me’ls deixa córrer més del compte, per dir-ho així. Sovint penso tantes coses al mateix temps, o vull pensar tan de pressa, que no puc seguir el ritme de les neurones i acabo fet un embolic. El ritme pausat de les pedalades m’ajuda a mantenir un ritme de pensament. No sé si hi ha alguna explicació científica per a això, o si tot plegat només són il·lusions meves, però el fet és que sortir a la carretera i simplement fer rodar la bicicleta m’ajuda a rumiar més bé. Potser l’expressió és “més ordenadament”.
Doncs al final he comprat i llegit el llibre que deia l’altre dia, el d’en Bruno Patino.
Digueu-me malpensat o paranoic però no m’acabo de refiar d’aquest llibre. Sembla que digui d’internet el que tothom espera que digui: que hi dediquem massa temps i sobretot que ja no és l’espai lliure que al començament se suposava que seria sinó que els continguts arriben només des de quatre o cinc macroplataformes que són en realitat les que controlen internet. O les que controlen els continguts d’internet.
Una altra raó per mirar-me’l amb suspicàcia és que he vist que l’autor està patrocinat -entre altres- per El País i Telefónica. Què es pot esperar d’aquests dos puntals del règim? No són dues de les peces clau del sistema? Llavors, on porta aquesta crítica del sistema per part del llibre?
L’he desat a la tauleta del llit per repassar-lo quan tingui temps. Hauré de tornar a llegir-lo per pair més bé tot el que s’hi diu, que de bones a primeres sembla molt encertat, sobretot pel que fa a la dependència. Diu que no és pas un efecte secundari dels nostres hàbits de connexió sinó l’efecte volgut i buscat pels que gestionen les xarxes socials. De fet, una de les poques coses que vaig aprendre a la carrera de Psicologia és que des de la dècada de 1930 els “laboratoris de conducta” de les facultats de psicologia coductista de les universitats americanes estudiaven els comportaments associats a les addiccions i assessoraven a la indústria del joc; si ho feien al segle XX amb els casinos no ho fan ara amb internet?
Food for thought.
Un altre llibre que val la pena de fullejar. L’Alfons Salellas recomana un assaig d’un sociòleg italià que no coneixia en què analitza els populismes que patim i el populisme que patirem.
En Xavier Díez va publicar fa pocs dies un altre article que diu coses que cal tenir presents i no oblidar.