Sortim a passejar per Temps de Flors. Feia anys que no hi venia. En P m’explica amb il·lusió els seus plans i projectes més immediats, ara que demà passat ja se’n torna cap a Suïssa amb la idea d’estar-s’hi com a mínim quatre mesos.
El que escolto em fa pensar en un futur incert mentre la pedra que veig em recorda un passat poc clar. Sempre ha de ser així?
Neu al maig? Com passa cada primavera, el pol·len juga amb els ulls i els vol fer veure el que no és, ens fa somiar el que podria ser.
Quant fa que no neva?
Avui he acabat el segon dels llibres d’en Henning Mankell que Columna va publicar en el volum “El viatge d’en Joel”.
“Les ombres creixen al capvespre” continua amb les aventures i el món d’en Joel en el seu poblet del nord de Suècia. Són històries explicades amb molta senzillesa però que enganxen. Tot i això, suposo que enganxen més a un públic més jove. A mi m’ha agradat llegir-les però trobo que no estan pas escrites pensant en mi perquè em costa identificar-me amb cap dels personatges. Potser si m’imagino a mi mateix quan era petit…
A més, hi ha una cosa que no m’agrada gens d’aquest llibre però és més cosa de la traducció que no pas del redactat original, i és l’ús d’expressions «catanyoles», i perdó per l’expressió. Digueu-me tiquismiquis però hi ha locucions i girs i paraules que no em semblen autèntiques (i ara vindria un debat interminable per discutir si és que es pot dir que hi ha paraules i expressions més autèntiques i genuïnes que altres). Puc parlar de llengua artificial o ortopèdica? Segurament tot el que surt al llibre entra dins la normativa, no ho sé pas, però això de parlar sempre del «dia següent» per comptes de dir «l’endemà», o del «matí següent» per comptes de «l’endemà al matí» se’m fa estrany. Més que estrany, aliè, no propi, d’una llengua que no és la meva.
Tampoc no m’agrada, i això deu ser encara més discutible, que els protagonistes «donin voltes» o «donin un cop d’ull» per comptes que «facin voltes» o «facin cops d’ull». Ei, i no estic pas dient que siguin faltes, repeteixo, però simplement em manté a fora i no m’agrada perquè no ho sento “meu”. Potser és només perquè de petit sempre he fet voltes i cops d’ull.
En P ha escrit dues ratlles per dir que no vindrà pas avui sinó demà per fer “parada i fonda” a la seva anada cap a Suïssa. L’estarem esperant.
També serà demà que vindran a recollir l’armari que vam desmuntar perquè no el fem servir. Vam demanar a en X i l’E que no se l’emportessin quan van recollir les seves coses de la casa però al final la MJ ha exigit un canvi i hem acabat comprant-ne un de més gran, pràctic i bonic (també és veritat) per a la nostra habitació. Avui he ofert l’armari vell al whatsapp de la BigFamilySalt i de seguida ha sortit una noia que s’hi ha interessat; demà vindrà a emportar-se’l.
Feia temps que tenia al cap aquesta via verda del tren Pinxo però fins avui no m’hi he posat de debò. M’ha semblat una mica massa enrevessada a la sortida de Girona però després et porta prou bé entre camps i polígons fins a Banyoles per camins i corriols planers o poc costeruts.
He fet la tornada com moltes altres vegades que torno del Pla de l’Estany: per Camós, Padrés i Palol de Revardit. La pega ha estat que he punxat i he hagut de fer un bon tram a peu perquè justament avui no portava cap eina ni càmera de recanvi, però m’ho he agafat bé: ja tenia ganes de passejar per comptes de pedalar i de fet ja era a St Julià de Ramis; m’ha anat bé aquesta caminada de dues horetes!
A poc a poc vaig recuperant el ritme amb això de llegir llibres. Entre el malson de l’A i la mudança al carrer Llarg he tingut al cap tant de dolor, neguit i angoixa que no em podia concentrar.
A poc a poc torno a passar pàgines (ara en el sentit literal). Avui he acabat un llibre senzill d’un autor, Henning Mankell, que m’agrada per les seves novel·les de crim i misteri. “El viatge d’en Joel” no té ni una cosa ni l’altra sinó quatre històries curtes que diu que són per a un públic juvenil; quatre llibres que quan es van publicar es van vendre per separat sobre les aventures d’un nen que està a punt d’entrar a l’adolescència. El que avui he acabat és “El gos que corria cap a un estel”.
En Joel és un nen solitari que acaba de fer onze anys i viu amb el seu pare separat en un poble petit a l’interior de Suècia del qual no ha sortit mai. La novel·la narra la vida quotidiana d’en Joel i com intenta trobar respostes mentre posa fantasia als fets quotidians.
La forma de vida en aquest entorn llunyà i perdut és la primera cosa que m’ha cridat l’atenció, i de seguida m’ha enganxat la descripció del paisatge hivernal, la fred, la lluminositat nocturna del riu, el llac glaçat, els boscos de bedolls… La major part de l’obra passa de nit, des que en Joel surt de l’escola fins que se’n va a dormir; en realitat, la seva aventura se centra en un vagareig nocturn, mig real mig imaginari, per carrers deserts. Com el mateix indret, els fets també semblen pessebres vivents de nit o diorames il·luminats per llumenetes amagades: uns personatges tan marginals i curiosos com profundament humans; un pare mariner, ben amatent del seu fill, que no se sap com ni per què ha vingut a parar en aquest poble de l’interior; una bicicleta vermella irresistiblement atractiva en un aparador; un gos que travessa la nit com si empaités un estel. En aquest món mig real mig de somni, en Joel es passeja sense rumb entre fantasies d’aventures llunyanes i desig de comunicació i comprensió d’un món amb gent tan solitària com ell. Llegeixo i visc tota la desorientació d’algú que comença a interrogar-se sobre la vida en unes pàgines que alternen magníficament la infantesa innocent i els dubtes vitals d’un adult.
Ja fa dies que vaig acabar aquest llibre i encara no havia tingut temps d’escriure’n quatre ratlles. Tampoc no estava d’humor per fer-ho, aquesta és la veritat, i avui només en vull transcriure unes línies tot i que el llibre dona per a molt. Se’n pot comentar tant la pràctica política que hi surt reflectida com la idea d’Espanya que se’n deriva com la literatura que s’hi comenta com el mateix Pla com mil coses diferents, però ara només vull transcriure’n una collonada (?) sobre educació (?).
En Pla i un amic seu passegen i parlen de com l’amic educa els seus fills:
-Els he canviat l’educació -em diu el meu amic amb vivacitat-. Vivim una època, ens trobem en un país, les coses tenen una tendència a endurir-se de tal manera, que cal preparar-se a tot el que pugui venir.
-¿Considera una indiscreció -li pregunto- demanar-li quins són els principis sobre els quals es basa el seu nou sistema educatiu?
– Els comprendrà perfectament -em respon-. Primer els faig aprendre idiomes, perquè crec que convé que els meus fills sàpiguen demanar diners a la major quantitat possible d’éssers humans i donant les màximes facilitats a aquests éssers.
-Em sembla ben orientat.
-El meu segon principi consisteix a fer-los aprendre de tocar un instrument portàtil, ocarina, flauta, violí, clarinet o harmònica, perquè no se sap mai quines necessitats bàsiques es poden tenir…
-El principi em sembla excel·lent.
-Finalment, el meu sistema comporta uns exercicis pràctics. De vegades reuneixo els meus cinc fills a casa i tiro un duro a l’aire. Si el duro arriba a terra sense que cap d’ells l’hagi copsat, els poso a pa i aigua i no els deixo sortir.
-Em permet una pregunta? -li dic.
-Les que vulgui.
-Els ha hagut de castigar gaire sovint?
-Per ara mai! Copsen la moneda amb una lleugeresa sorprenent.
-Els seus fills aniran endavant.
-Ho espero. El meu sistema educatiu és excel·lent pels temps que vivim. Forma la joventut…
Ens acomiadem -per la meva part, encantat.
Avui tots dos hem sortit a passejar cap al riu. Feia temps, mesos, que no ens hi acostàvem, i és que condicionar la casa i després fer-hi el trasllat ens ha robat molt de temps.
Però finalment hi hem tornat, i a més avui estem de bona lluna -no sé si això es pot dir- i no sé si és perquè ja veiem el final del túnel (de la casa) o perquè tenim el nostre satèl·lit més a prop que mai, gran i rodó.
Qui sap si les vaques que pasturen a prop del riu també senten la presència de la lluna. No ser-ne conscients no vol dir no rebre’n la influència.
En els animals és diferent però en el cas dels humans es pot dir (pregunto) que no verbalitzar un estat anímic vol dir no sentir-lo? En qualsevol cas, creure que ens afecta segur que ajuda a percebre-ho amb més força (placebo!) i si a més a més es verbalitza deu ser com accedir a la versió “plus” o “premium”.
Després que la MJ hi hagi insistit molt, avui ens hem fet un altre test d’antígens i, efectivament, tal i com ella temia, tots dos han sortit positius. Per sort, cap de nosaltres dos no en patim cap símptoma negatiu apart d’una mica de tos que jo atribuïa a la fred passada algun matí. Sí que és veritat que fa un parell de dies jo em sentia molt cansat al vespre i me n’anava a dormir més aviat que de costum però res més. Ella diu que tot i no tenir febre s’ha sentit uns dies com si en tingués.
Demà dimecres en Partal publicarà aquest editorial en què recorda que “no hi ha cap manera de regenerar democràticament i amb un mínim de decència pública els Països Catalans que no siga partir peres amb Madrid i amb tot allò que Espanya significa”.
……………………………….
Ahir el Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO), un organisme del Consell d’Europa, va fer públic un report demolidor que havia elaborat l’any passat sobre l’estat espanyol. En informes anteriors, aquest grup ja havia fet dinou recomanacions urgents a l’estat espanyol per a millorar la transparència i el funcionament de l’administració i per a prevenir-ne la corrupció. I l’informe fet públic ahir havia d’analitzar el progrés respecte d’aquestes recomanacions. El resultat és que en cap ni una el govern espanyol o l’estat espanyol no han fet cap mena d’avanç. Un govern, no sé si cal repetir aquesta obvietat, que és socialista i dels comuns i que presideix Pedro Sánchez.
El document, tot és llegir-lo i entrar en un túnel del terror. Hi consten les dinou recomanacions originals, les al·legacions que el govern espanyol ha enviat per intentar de fer veure que complia els deures encomanats i que hi feia alguna cosa i la conclusió dels relators i del grup. Ni una sola de les recomanacions no s’ha complert i en alguns casos la valoració de les autoritats europees és particularment dura.
Per exemple, quan Espanya vol fer veure, en les al·legacions, que ha treballat per elaborar un codi de conducta fàcilment accessible al públic pensat per a vigilar l’alt personal de l’estat i que es complemente amb mesures pràctiques. Espanya hi presenta una tirallonga d’iniciatives parlamentàries, però el Consell d’Europa respon empipat –tot i que de manera diplomàtica– i recorda que en el seu report anterior ja havia pres nota de totes aquelles iniciatives que li havien presentat i ja havia avisat que no n’hi havia prou. I remarca, a més, què caldria fer tan de pressa com fos possible. De manera que suspèn.
Els capítols dedicats a la corrupció de la Guardia Civil i la policia són especialment sucosos i en algun cas deixen entreveure com funciona per dins el rovell de l’ou de l’Espanya S.A. S’hi denuncia que el traspàs del càrrec de funcionari de pares a fills, en el millor estil de la corrupció llatinoamericana, és corrent a la Guardia Civil i certament impressiona veure com el govern autoproclamat el més progressista de la història fa mans i mànegues per a justificar allò que és injustificable. La denúncia de l’arbitrarietat dels incentius que reben els policies també és un capítol ben escandalós.
Evidentment, tot això de la corrupció espanyola no és cap novetat, res que no sapiguem de fa temps. Ho sabem. Sabem que Espanya no és un país normal, europeu, presentable. Sobre això, hi ha llibres recents –el darrer de Paul Preston i el de Joaquim Bosch en serien dos magnífics exemples– que han fet tesi de fins a quin punt aquest abús és la marca essencial de l’estat espanyol. Però per si fos necessari, encara, fins i tot es va escaure que l’informe es féu públic el mateix dia que un tribunal britànic deixava en ridícul Juan Carlos I i el cridava a judici, malgrat els intents de la casa reial espanyola i de l’estat de fer veure que és immune a qualsevol persecució judicial.
Tot és fora de discussió, doncs. De manera que la pregunta subsegüent és què s’ha de fer per acabar-ho. Perquè continuar així no pot ser. Hi ha qui defensa que hi ha una altra Espanya possible, però no hi ha cap horitzó a la vista, sobretot si tenim en compte que, tal com el GRECO mateix recorda, qui incompleix les seues recomanacions sistemàticament és aquesta esquerra, una esquerra que encara hi ha qui, entre nosaltres, considera que és una altra cosa, que pot oferir un model diferent. Que s’ho crega qui vulga tenir fe, però Espanya és irreformable; i precisament és de la constatació que això era així que va nàixer el moviment independentista. No hi ha cap manera de regenerar democràticament i amb un mínim de decència pública els Països Catalans que no siga partir peres completament amb Madrid i amb tot allò que Espanya significa. Que hi ha dies –caram!– que sembla que calga recordar les coses més òbvies.
Arribada i estrena del Fairphone 4.
L’anterior va durar 3 anys i mig (des de l’octubre 2018) i encara anava com un pinzell però n‘he hagut de comprar un altre perquè fa unes setmanes em va caure a terra i a resultes de la patacada va deixar de funcionar.
Guardo la pantalla perquè ha quedat esquerdada però no pas inutilitzada. És Fairphone; qui sap si encara la podré aprofitar.
Avancem a la casa, vull dir, tot i que el terra està costant més del que esperàvem. Sort que la MJ se’n cuida. Jo em dedico més a pintar. Aviat haurem acabat el primer pis.
El títol d’aquest article d’en Julià de Jòdar serà un dels que proposaré a en R per fer la feina en què estic pensant per quan tots dos estiguem feliçment jubilats.
Cal triar, i com més aviat millor.
I Salt al mig de la fractura. Exemple de tantes coses que no haurien de ser, esperança de tantes coses que potser seran.
No coneixia aquests jocs i m’hi he aficionat fa poc. Em fan gràcia i hi dedico una estona gairebé cada dia. De fet, sempre m’ha interessat la llengua i això és una manera de practicar i inclús enriquir-la. O potser no tant; deixem-m’ho en consolidar-la.
Es veu que el Paraulògic ha estat un èxit sensacional, i ara cada dia en surt un a Vilaweb. En els primers que feia no m’hi volia obsessionar (em conec i sé que no em costa gaire caure en addiccions) i em proposava de passar-hi només 10 minuts, màxim 15. A poc a poc he anat canviant i ara normalment em proposo d’arribar a quatre estrelles (d’un màxim de sis). A la pràctica és gairebé el mateix perquè el que trigo a obtenir les quatre estrelles són això mateix, uns deu minuts. A vegades caic en la temptació de tornar-hi quan fa una estona que ho he deixat i mirar de fer la cinquena o sisena estrella, però això no passa gaire sovint.
El Wordle, que en català es diu “El mot”, és una altra mena de joc, també lingüístic però amb una part important de lògica i raonament. Aquest m’agrada més que el Paraulògic. No hi estic tant de temps perquè rarament he d’arribar a deu minuts per trobar la paraula amagada.
De Wordle (i ara que hi penso jo diria que de Paraulògic també) només se’n pot fer un cada 24 hores, al menys des del mateix dispositiu (jo només faig servir el portàtil i rarament el mòbil)..
A vegades m’he posat a jugar amb el Minimots. És com una mena de versió moderna dels mots encreuats que feiem en el diari o alguna revista. A aquest només m’hi poso si tinc força temps per endavant perquè em costa acabar-lo, i la veritat és que més d’una vegada no aconsegueixo trobar totes les paraules, tots els mots.
