Arxiu de la categoria: Dia a dia

Lladres de bicis

Es veu que el Gremi de Comerciants de Bicicletes té moltes esperances posades en un acord amb els Mossos que diuen que dissuadirà de debò la gent que es dedica a guanyar-se la vida robant i venent bicicletes que no són seves.

Em diuen de bona font que ara sí, que ja s’han posat d’acord a impulsar de debò un Registre conjunt per fer possible la traçabilitat de totes les bicicletes comprades i venudes legalment a Catalunya. La mesura s’anunciarà a la Mesa de la Bicicleta del Dpt de Territori i Sostenibilitat i s’inclourà en el Pla Estratègic 2025.

La idea és vella i retorna cíclicament. Es tracta que totes les bicicletes que es venguin a Catalunya tinguin un número que formi part d’un registre policial que relacioni la bicicleta amb el seu propietari, per si hi ha un robatori. Diuen que aquest fet té una gran importància però no acabo d’entendre que això eviti robatoris. Quina diferència hi haurà amb el que es fa ara? Les botigues i tallers ja registren ara totes les bicis que tenen perquè (diuen que) totes tenen ja un número únic que figura en el contracte de compra-venda. Si el número ja existeix només es tractava que els Mossos el tinguessin controlat? Sí, quan compris una bici i facis papers sabràs d’on ve però quan un particular vengui a un altre particular no crec pas que canviï gaire el costum d’ara: res de papers, o ben pocs i del número de sèrie ni rastre. Què canviarà, doncs?

Redescoberta del Ter

El curs del Ter ha fet un canvi important des del temporal de fa quinze dies perquè el “Glòria” va fer baixar molta més aigua de la que baixa habitualment. Per una banda va escombrar els marges del riu i per l’altra va aportar sediments, sobretot sorra i rierencs (còdols), que han fet canviar tant l’alçada i aspecte de les ribes com la mateixa llera del riu.

Quan hi vam anar la setmana passada, el canvi del paisatge ens va impressionar. El passeig d’avui ens ha fet veure-ho d’una manera menys dramàtica. El Ter no ha canviat pas gaire respecte el de fa una setmana però ja entenem què vol dir que el riu estigui viu.



Salt – Brunyola – St Pere Sestronques – Salt

Avui he sabut que fa anys que porto una gravel. Aquestes bicis que ara estan de moda i que serveixen tant per carretera com per camins enmig de camps, tant per passejar per vies verdes com escalar ports de muntanya, ara es diuen «gravel». «Gravel bike», en diuen. Un company em diu que són les antigues bicis de ciclocross, i un altre que són les híbrides que fa anys que tenim la gent que ens agrada combinar rutes asfaltades amb camins de pagès. Fa 14 o 15 anys que em passejo amb la Scott verd-grisosa i tot just avui he gravat la meva primera ruta gravel a wikiloc.

Un apunt per la Pedra Dalmaua, just passat Aiguaviva i que sempre m’havia cridat l’atenció; «un monument al mig del no-res? als afores d’un poblet?». Doncs es veu que es tracta d’una roca basàltica on diuen que un sant local (St Dalmau) s’aturava a fer un àpat a mig camí cada vegada que anava de Girona a Sta Coloma quan encara no era ni sant ni tan sols mossèn. Ves què!

Després de la Pedra Dalmaua hi ha un altre lloc que m’agrada, tot i que avui només el vorejo i no hi arribo a entrar: el cràter de la Crosa; un altre dia en parlarem.

Aquesta terra m’omple. Deu ser per la quantitat de masies disperses que esquitxen el territori que m’envolta. O per la teranyina de camins, corriols, pistes i carreteres que enllacen rutes a tort i a dret. O per la natura mig feréstega mig domesticada. O pel castell de Brunyola. O les ermites escampades aquí i allà. No ho sé, no ho sé explicar, però aquí em sento bé, a gust, en pau, sencer, ple. 

La tornada és un tram de via verda i quan passo pel costat de la central de Vilanna penso altre cop en un intercanvi que vam fer fa temps amb uns joves polonesos. Els vam dur per una ruta que no recordo si havia muntat la Diputació o el Consorci de Vies Verdes de Girona: “les arquitectures de l’aigua”, es deia. Vam fer un recorregut molt interessant que caldria recuperar o posar a l’abast de més gent; tothom coneix la Pilastra però com és que es coneixen tan poc meravelles com el Vapor d’Anglès, el Pou de Glaç de Vilanna, le rescloses Reial o d’en Joga o el Palau Berenguer? Cal fer conèixer tots aquests indrets i donar valor al que els nostres avantpassats van construir per treure profit de la força de la natura; és una part important de l’adaptació al medi que ens ha portat on som.

 

Mobilitat, objectiu de poble

Veig a la premsa que avui hi ha hagut un altre descarrilament. Justament avui a l’assemblea hem estat molta estona parlant de mobilitat, i també aquests últims dies a la feina hi ha hagut debat entre la gent que demana més aparcament i els que demanem més bon accés.

És important i no sé fins a quin punt també urgent posar la mobilitat al damunt de la taula quan parlem de Salt, i esmentar-ho explícitament quan parlem de millorar tant les condicions de vida com l’entorn.

Plaer retrobat

Feia anys, i molts, que no tastava alls tendres! I mira que són fàcils de preparar: només escapçar-los una mica, un polsim de sal i a la gola.

N’he guardat uns quants per fer-ne una truita per aquest vespre; amb una mica de julivert i acompanyats de pa amb tomata: una delícia!

Un pas endavant

Ahir a la feina vam celebrar una assemblea per conèixer (de pressa i pel damunt) els projectes de les dues candidatures que es presenten per portar el centre els propers anys. L’opinió del professorat ja és més o menys coneguda i el que es va veure va confirmar que hi ha aproximadament el doble de docents favorables a un cop de timó respecte els que aposten pel continuisme. Tot i això, les preferències del professorat compten molt poc en aquest sistema educatiu que, com dirien els constitucionalistes, «ens hem donat», i la batalla es decidirà lluny de la sala de professorat.

Em va saber greu que immediatament després d’acabar ja vaig sentir rumors malintencionats que acusaven la candidatura favorita de presentar-se només per interès personal. Alguns no saben perdre; normalment són els que tampoc no saben guanyar.

Honradesa, fermesa, idees clares

Fa goig i omple d’orgull veure que hi ha gent que es dedica a la política i no lluita pas per una poltrona sinó per uns ideals, com per exemple la Mireia Boya, encara que alguns cínics se’n riguin. M’és ben igual que ho facin i per això recomano aquest video de la seva compareixença d’ahir a la comissió que investiga l’aplicació del 155. Les seves paraules valentes, fermes i honestes van ser ben aclaridores (en Partal li va dedicar un editorial i tot).

Salt – St Mateu – Sta Pellaia – Salt

Torno a les Gavarres i per anar-hi torno a sortir de Salt pel Passeig dels Països Catalans. Que estrany que se’m fa que les entitats ecologistes i veïnals no es fixin en aquesta avinguda tan ampla per rescatar-la dels cotxes i recuperar-la per a la gent. Els quatre carrils estan infrautilitzats la major part del dia i només s’omplen a les hores punta. Crec que s’ha de reivindicar que tota l’avinguda es talli al trànsit, com a mínim tot dissabte i tot diumenge. Paral·lelament, reivindicar una millora del transport públic i a la llarga tenir un tramvia que aprofiti part d’aquest espai.

Ah, i parlant de coses que ens puguin fer la vida més fàcil i agradable, l’estètica també és una part important del que vivim cada dia. Algú dels despatxos de Barcelona no podia haver dit als operaris de la companyia elèctrica que un pal de llum no lliga gaire amb una església romànica i fa mal als ulls? Uf, però ja m’estic repetint, que això ja ho vaig escriure fa poc.

Sort que en aquesta pedalada veig alguna cosa que m’anima: les pluges de les darreres setmanes han tornat l’aigua a l’Onyar i ara ja s’assembla més a un riu. Unes pluges que, per cert, no han anat gens bé al terra de la via verda. Segur que l’eficient maquinària de la Diputació ho arreglarà ben aviat!

I per acabar la jornada, una vista de les que sí que m’animen de debò (encara que la calija faci que la definició sigui molt pobra): el Canigó nevat vist des de la via verda abans d’entrar a Quart.

Salut!

 

Palamós – platja Castell

Sempre que faig aquesta caminada penso en un txec amic meu i la seva família. Sé que està enamorat del mar i sol dir que si no fos d’on és voldria ser català perquè tant ells com nosaltres tenim països collonuts però nosaltres, a més, tenim mar i això és l’únic que li falta al seu país.

També hi penso, i aquest és un altre tema, per l’episodi fosc de la lluita per mantenir un matrimoni que feia aigües i que va acabar d’enfonsar-se a la Costa Brava.

En qualsevol cas, aquesta ruta m’agrada perquè es troba a prop de casa (quan som a Palamós) i s’hi troben alguns dels encants que diuen que han fet internacional la Costa Brava. Aquesta vegada, però, em van cridar l’atenció altres detalls; per exemple, l’estat en què havia quedat l’escullera del port esportiu després del temporal de fa quinze dies, el Glòria.

Altres llocs també van quedar tocats, com per exemple la sorra que va desaparèixer de la platja de cala Margarida.

La mateixa platja de Castell també va patir; en una banda de la platja, el nivell de sorra ha baixat ben bé un metre i mig…

…i els escalons que abans del temporal ens duien a la sorra fan curt i caldrà fer-ne més o afegir sorra perquè la gent hi pugui arribar més còmodament.

O potser no cal fer-hi res. La natura, a part de sàvia, és molt més resilient que nosaltres i tot això que alguns qualifiquen de desastre no és pas més que una de les seves neteges de cutis. La natura canvia, és viva. Que en un indret hi hagi sorra o no només és important per qui hi va a prendre el sol, però a la natura tant li fa, això.

Aparcar vs accedir

Darrerament ha tornat a aparèixer un tema de conversa recurrent a la sala de profes: els problemes que el professorat que ve en cotxe té per aparcar el seu vehicle a prop de l’institut.

Em fa ràbia, és veritat, que a aquestes alçades encara hi hagi gent (ben formada!) que es queixi de manca de lloc per aparcar el cotxe per comptes de reivindicar que es pugui accedir fàcilment a la feina sense haver d’estar obligats a fer servir el cotxe!

Noves eleccions

Quines poques ganes de votar! I servirà per canviar alguna cosa? Ara ja em costa de creure en res que no sigui feina al carrer. Alguna altra cosa pot canviar res?

Però cal pensar-hi; potser val la pena participar-hi. Em sembla que és en David Caño que ens recorda que a la legislatura que la CUP va ser imprescindible hi va haver full de ruta clar i referèndum (1 octubre); després, amb l’aplicació del 155 i les eleccions imposades la gent que va anar a votar va decidir que la CUP deixés de ser decisiva. La resta ja és malauradament la misèria que coneixem tan bé: batalla partidista per l’hegemonia indepe.

De totes maneres, la CUP està desapareguda i no sé pas si ressuscitarà a temps perquè algú decideixi votar-la.

I ara què?

El penós espectacle d’ahir al Parlament ens ha deixat amb les piles més descarregades dels darrers anys, però entre nosaltres hi ha gent molt tossuda (més ben dit: perseverant) que continuem al carrer.

Però què podem fer ara?

Per una banda tenim la gent que diu que cal pactar. Tothom sap que Espanya no pactarà pas el nostre dret a l’autodeterminació; un nou estatut i gràcies (si és que). Quan això quedi clar als que encara diuen que cal pactar hauríem de veure si hi ha algun pla B a punt; si no, màscara fora: el que quedarà clar serà que això del pacte era una rendició a canvi d’anar fent sortir els presos, alguna competència autonòmica i una mica més (no gaire) de caixa.

Després tenim Europa. O no. Encara queda algú que pensi que Europa vindrà a rescatar-nos? Sí que cal «internacionalitzar» el conflicte, és a dir, fer saber tothom on som i què ens estan fent, però la primera línia de batalla és aquí, als nostres carrers. La gent que només parla de la internacionalització fa res aquí o la cosa va només de càlculs electorals i un intent de jugar al mateix que fan altres?

També hi ha qui es pensa que només cal publicar la declaració d’independència al DOGC i ja serem independents. Doncs no; sembla mentida que s’hagi d’explicar però cal fer unes quantes coses més a banda d’ocupar la impremta oficial.

Llavors, sabent que l’Estat no pactarà cap sortida democràtica, sabent que Europa no vindrà a salvar-nos i sabent que la cosa no va de pit i collons, què cardem?

Algú diu que si la posició majoritària dins l’independentisme és tal, cal que tots la seguim per així afavorir la unitat indepe. ¿Cal de debò que ens apuntem al postulat de qui tingui més vots? Ara mateix seria JxCat al Parlament i a la UE i ERC a Espanya. O val més promoure una estratègia dirigida a canviar la correlació de forces?

El que cal és desgastar l’Estat i al mateix temps enfortir-nos. AIxò no es fa pas en dos dies, és clar, però cal que Espanya trobi insostenible (políticament, socialment i econòmicament) l’ocupació del nostre país:

cal consum estratègic per enfortir el teixit productiu i comercial català i afeblir les grans empreses de l’IBEX35,

– cal mobilització perdurable de manera que sempre se’ns vegi al carrer, i fer-ho de manera intel·ligent per no cremar-nos de seguida i poder resistir,

– cal acció institucional (ajuntaments i Generalitat) per fer cada dia visible que l’Estat espanyol no és benvingut; cal crear una institucionalitat no vetable per l’Estat cada cop més representativa per poder capitalitzar socialment la contraposició d’un projecte d’alliberament (la República Catalana) a un règim monàrquic, autoritari i corrupte (l’Estat).

Vergonya de Parlament

Vergonya de l’espectacle final del show en el Parlament.

Vergonya perquè la majoria de diputats auto-anomenats independentistes ja no segueixen el mandat del seu electorat i estan cagats de por.

Vergonya d’aquesta gent que s’aferra al seu càrrec amb el discurs que “lluitar des de les institucions” serveix per alguna cosa encara que cada dia comprovem que ara mateix el Parlament no serveix per res.

Vergonya dels diputats de Cs i PP (i en bona mesura PSC) que volen convertir el Parlament en un reality show de Telecinco o una peixateria on qui més crida més peix ven. Com pot haver gent que voti aquests energumens i no se n’avergonyeixi?

Vergonya d’un president del Parlament sense autoritat ni valor per fer valer la dignitat i democràcia.