Bloc de notes

Pel que avui he descobert no sé si podríem dir que el cactus que tenim al balcó té la pell dura però el cor tendre.

El procés de les colònies d’aquest estiu avança. Ja he rebut la confirmació d’onze nois i noies, la qual cosa és un èxit perquè em pensava que no passaríem de mitja dotzena. Faré unes quantes trucades més.

Per altra banda, l’E ha començat amb les piragües i sembla que li va de meravella. No tan sols li agrada sinó que està canviant el caràcter: de tant en tant somriu i ja no fa mala cara per a tot! Comprovat: a l’adolescència va bé activitat física per esbargir-se, I sobretot ella, que és molt més física que no pas la seva germana, o m’ho sembla; fa temps fantasiejava amb ser professora d’Educació Física de gran.

Temps de vacances i relax per a tothom. Fins i tot en Nus es relaxa al seu cistell de paper, un dels més grans que va fer la MJ amb pàgines de diaris i revistes ja llegits i una mica de cola. Per cert, ara fa temps que no en fa cap.

Avui sí que he pogut fer el recorregut tranquil·let sense les presses de l’altre dia. He fet algunes fotos i les he penjades a wikiloc amb algunes de les altres escapades que faig.

Aproximació des de casa en bici, que deixo lligada al bloc de bústies de Montfullà i camino cap a la riera de Muç per pujar a la Miquela. Segueixo més o menys la riera fins a can Turon i després pujo a can Vendrell. Després del mirador de cal Porxo arribo a la Miquela i mitja volta fins gairebé can Casalets.

Avui baixo pel costat del pobre Suro de la Berruga fins a can Manel i després can Rigau. Aquí em desvio a l’esquerra per veure la Torre Ferrana i m’endinso de seguida a la urbanització per sortir-ne per l’avinguda de Mas Pol, que és on he deixat la bici.

Ara que estem acabant el curs no tinc gaire temps d’entretenir-me a llegir ni escriure. Aviam si més endavant puc allargar aquest post. Tinc curiositat per buscar informació del Suro de la Berruga (“la Prenyada”) i la Torre Ferrana.

Aquests dies l’hortet està exuberant.

Fidels a la cita de primers de maig, els kiwis del pati ja han començat a florir. Ja començo a sentir el neguit per les abelles que haurien de venir; en vindran tantes com caldria? faran la seva feina?

A la tarda sortim a passejar i el cel ens regala uns núvols que semblen quadres pintats.

A la passejada d’avui ens ha sorprès trobar-nos en Jep, el nostre veí de la plaça. Encara ens ha sorprès més quan ens ha explicat què hi feia pel Pas d’en Prats i ens ho ha il·lustrat amb una bona foto que diu que és de fa poc:

Encara una altra cosa positiva, i és que tot xerrant ha resultat que es coneix molt bé aquest sector de riu. Ell s’hi passeja ben equipat, amb botes i pantalons de pescador, però tot i això m’ha ensenyat un lloc per on potser podré travessar-lo amb més tranquil·litat que els indrets que fins ara he fet servir jo. Es tracta d’un banc de sorra que hi ha a prop de l’aiguabarreig amb la Llémena. Aviam si demà puc passar-hi amb la bici a coll!

Cada primavera es veu més de colza pels camps; no recordo pas haver-ne vist tanta temps enrere (vull dir anys). Aquesta tarda m’he fixat en el color groc que s’escampa pel camp de la Creu, al darrere d’Espai Gironès. El groc és un dels colors que distingeixo bé i no sé si és per aquesta raó o alguna altra que no puc evitar de quedar-me extasiat tot contemplant la grogor que inunda els camps en aquesta època de l’any.

Aquesta tarda, quan hem sortit a passejar amb la MJ, hem pogut copsar el contrast entre el verd dels farratges i el groc de la colza. Quan el verd és ben verd, quan l’herba no està barrejada amb flors o mates o arbustos d’altres colors o altres tonalitats, el puc veure ben clarament. Avui, amb una separació tan diàfana, tots dos colors separats pel rec, un a cada costat, ha sigut com veure el paisatge tallat com si fos un pastís gegant partit en dues meitats per un flequer imponent.

No hi ha pas gaires pastissos de menta i vainilla. Podria ser de raïms i crema. O una mousse de te matxa i llimona?

Avui comencem tres dies que tots dos ens hem regalat al Montseny. Ella ja hi ha estat i em fa ilusió que m’ensenyi una mica aquests paratges que desconec gairebé completament.

Una primera parada és al costat de tres arbres impressionants que hi ha a can Casades, el centre d’informació de Santa Fe: tres sequoies gegants esplèndides que fan patxoca de debò. A més, les sequoies es troben acompanyades de faigs, freixes i til·lers del país, i a més a més hi hem vist uns quants cedres i un gran avet.

Després hem fet una petita volta al pantà de Santa Fe. M’ha sorprès veure tantes branques i tan poques fulles però esclar: és que som a l’hivern!

Al vespre, sorpresa: estavem baixant cap a St Celoni quan se’ns ha creuat una furgoneta que pujava en sentit contrari: en Pau!

Ja en tenia ganes i per fi he trobat una estona per acabar la ressenya de l’excursió que vaig fer per St Gregori, a l’altra banda del riu que cus els territoris respectius de saltencs i gregorians i que vaig haver de travessar dues vegades per veure les tres fonts del títol.

En destaco dues de les coses que m’han cridat l’atenció. La positiva, l'”escala de peixos” instal·lada no fa gaire i que ha de servir perquè aquestes bestioles aquàtiques amb escates i aletes puguin pujar i baixar riu amunt o riu avall segons els convingui sense els obstacles que trobaven quan no hi havia l’escala.

La negativa: les tifes que els cavalls de les hípiques del poble deixen anar per la via verda i que les soles de les nostres sabates s’emporten a casa juntament amb la pesta que carden.

Mira que costaria poc de posar sarrons al cul dels cavalls!

Ahir a la tarda estava xerrant amb en Mines al Pont del Rec quan vam veure que aigua avall baixava alguna cosa negrosa que de bones a primeres semblava un pneumàtic vell flotant entre dues aigües. Va resultar ser una bèstia que tot nedant es va anar acostant a la paret del rec i, quan hi va estar a prop, s’hi va enfilar fins a un forat que deu ser el seu cau.

No crec pas que fos una llúdriga (tant de bo ho fos!) sinó un d’aquests visons americans que estan envaint els nostres rius. N’he passat fotos a Marfull i a l’Ajuntament.

Diuen que (llegenda urbana?) tots aquests visons vénen d’unes granges d’on van fugir. Es veu que n’hi havia dues a Osona i després també se’n van escapar d’una altra de l’Empordà. Per una banda, em sap greu que tinguem aquests visons americans a les Deveses perquè han desplaçat espècies autòctones, però per altra banda no puc deixar de sentir simpatia cap a aquests animalons que han aconseguit fugir de la granja on els tenien empresonats i on els esperava la mort i posterior transformació en abrics.

Recentment s’ha descobert que els visons poden ajudar a escampar el coronavirus i a més a més agreujar-ne els símptomes, de manera que han afegit problemes de salut pública als reptes ètics i ambientals que havia suscitat la seva entrada a casa nostra.

L’hivern va avançant i els bròquils, les coliflors, les bledes, les verdures que les dues jardineres de casa cuiden a l’hortet, van fent via. No entenc que no els hi sàpiga greu de menjar-s’ho després d’esmerçar-hi tant de carinyo. O potser m’equivoco i no és carinyo.

En Nus s’ha volgut afegir a les celebracions d’aquests dies i també ens ha portat un regal.

Si en Nus fos humà ens podríem preguntar si ha estat cosa de sadisme o d’irresponsabilitat però com que és un gat segur que només tenia ganes de jugar. O potser no pot evitar seguir el seu instint. La cosa és que ja ens en ha portat uns quants.

Nuvolada freda freda (segons en Molina):

Em fa pensar en “Interstellar” amb aquells núvols de pols gegantins que s’acosten amenaçadors.

Mentrestant, la collita de pebrots d’enguany ha fet un final ràpid: han acabat a taula abans d’hora per por de les gelades.

Avui he sortit per estirar les cames però també per fer algunes fotos que em faltaven per completar la ruta del 19 de setembre.

N’hi ha que es guanyen la vida despullant alzines sureres (no sé si se’n podria dir veggie striptease).

L’alzina i això, els únics peus de porcs que m’agraden. I només m’agrada veure’n les marques, res més.

En Nus cada cop s’està més per casa, sobretot dormint. Es deu fer gran perquè ja no té pas tantes ganes de jugar com abans (tot i que déu-n’hi-do) i es passa la major part del dia dormint. O potser és el temps?

Ja és un més de la família i ens l’estimem molt però val més ser discrets perquè la C no ho sàpiga.