Sortim a passejar per Temps de Flors. Feia anys que no hi venia. En P m’explica amb il·lusió els seus plans i projectes més immediats, ara que demà passat ja se’n torna cap a Suïssa amb la idea d’estar-s’hi com a mínim quatre mesos.
El que escolto em fa pensar en un futur incert mentre la pedra que veig em recorda un passat poc clar. Sempre ha de ser així?
Neu al maig? Com passa cada primavera, el pol·len juga amb els ulls i els vol fer veure el que no és, ens fa somiar el que podria ser.
Quant fa que no neva?
Avui tots dos hem sortit a passejar cap al riu. Feia temps, mesos, que no ens hi acostàvem, i és que condicionar la casa i després fer-hi el trasllat ens ha robat molt de temps.
Però finalment hi hem tornat, i a més avui estem de bona lluna -no sé si això es pot dir- i no sé si és perquè ja veiem el final del túnel (arranjar la casa) o perquè tenim el nostre satèl·lit més a prop que mai, gran i rodó.
Qui sap si les vaques que pasturen a prop del riu també senten la presència de la lluna. No ser-ne conscients no vol pas dir no rebre’n la influència.
En els animals és diferent però en el cas dels humans es pot dir (pregunto) que no verbalitzar un estat anímic vol dir no sentir-lo? En qualsevol cas, creure que ens afecta segur que ajuda a percebre-ho amb més força (placebo!) i si a més a més es verbalitza deu ser com accedir a la versió “plus” o “premium”.
Escapada a Camprodon i Ulldeter per tocar neu. Hem caminat fins a dalt, al refugi, i hem recordat la nit que hi vam passar tots quatre, ara deu fer cap a dos anys.
Igual que llavors, hem trobat una natura pletòrica i exultant. Què ho deu fer que la neu sigui tan guaridora? Més encara en dies assolellats. Quan baixavem teníem els esperits més alegres i plens que a la pujada.
En canvi, els esperits d’aquests quatre ratolins que hem trobat congelats a la neu ja deuen ser al walhalla dels rosegadors.
Per cert, hi ha molta aigua corrent per sota la neu. Passarà per Salt si no cau a les trampes que li han parat a Sau, Susqueda o el Pasteral.
I al vespre, una bona passejada per Camprodon.
En Nus va millorant i ja fa més bona fila des que li han posat punts i la ferida ja no li supura.
Suposem que en Nus devia barallar-se amb algun gat (potser amb aquell gat negre amb qui sempre s’encara), o potser el que veiem és el resultat de la topada de fa quatre dies, però la qüestió és que va venir amb un bony bastant important al coll.
La veterinària ens va dir que era una bossa de pus que s’havia de rebentar i que quan ho fes potser s’hauria de cosir. Efectivament, avui l’hem vist amb un forat que déunidó, bastant fastigós, però molt més bé d’ànims. I sí, s’haurà de cosir.
Avui hem trobat aquesta abella esbudellada a la taula del pati.
Hem cercat a internet i hem trobat que es tracta d’una de les temibles abelles asiàtiques. Devia clavar el fibló a algun desprevingut i ho ha pagat amb la vida. Del desprevingut no en sabem res del cert, tot i que avui en Nus s’ha presentat amb el coll tot inflat…
Aquest any tindrem una bona collita de kiwis, al menys en quantitat. Potser el tamany dels que han sortit no és tan gran com els de l’any passat però la quantitat de fruita ho compensa.
La MJ, que és qui els cuida encara que no en pugui menjar, diu que el tamany de cada kiwi depèn de les vegades que hagi estat pol·linitzat. És veritat que aquest any no hem pas vist tantes abelles com l’any passat, de manera que la cosa lliga.
Estem passant la major part d’aquest estiu a Salt i tres o quatre tardes cada setmana ens acostem a la riba del Ter. Aigua i còdols (aquí en diem rierencs), molts de verds, pocs mosquits, algun pescador (en Pep), cap llúdriga, un parell de coipús, algun visó, moltes petjades de senglar…
Pel que avui he descobert no sé si podríem dir que el cactus que tenim al balcó té la pell dura però el cor tendre.
El procés de les colònies d’aquest estiu avança. Ja he rebut la confirmació d’onze nois i noies, la qual cosa és un èxit perquè em pensava que no passaríem de mitja dotzena. Faré unes quantes trucades més.
Per altra banda, l’E ha començat amb les piragües i sembla que li va de meravella. No tan sols li agrada sinó que està canviant el caràcter: de tant en tant somriu i ja no fa mala cara per a tot! Comprovat: a l’adolescència va bé activitat física per esbargir-se, I sobretot ella, que és molt més física que no pas la seva germana, o m’ho sembla; fa temps fantasiejava amb ser professora d’Educació Física de gran.
Temps de vacances i relax per a tothom. Fins i tot en Nus es relaxa al seu cistell de paper, un dels més grans que va fer la MJ amb pàgines de diaris i revistes ja llegits i una mica de cola. Per cert, ara fa temps que no en fa cap.
Avui sí que he pogut fer el recorregut tranquil·let sense les presses de l’altre dia. He fet algunes fotos i les he penjades a wikiloc amb algunes de les altres escapades que faig.
Aproximació des de casa en bici, que deixo lligada al bloc de bústies de Montfullà i camino cap a la riera de Muç per pujar a la Miquela. Segueixo més o menys la riera fins a can Turon i després pujo a can Vendrell. Després del mirador de cal Porxo arribo a la Miquela i mitja volta fins gairebé can Casalets.
Avui baixo pel costat del pobre Suro de la Berruga fins a can Manel i després can Rigau. Aquí em desvio a l’esquerra per veure la Torre Ferrana i m’endinso de seguida a la urbanització per sortir-ne per l’avinguda de Mas Pol, que és on he deixat la bici.
Ara que estem acabant el curs no tinc gaire temps d’entretenir-me a llegir ni escriure. Aviam si més endavant puc allargar aquest post. Tinc curiositat per buscar informació del Suro de la Berruga (“la Prenyada”) i la Torre Ferrana.
Aquests dies l’hortet està exuberant.
Fidels a la cita de primers de maig, els kiwis del pati ja han començat a florir. Ja començo a sentir el neguit per les abelles que haurien de venir; en vindran tantes com caldria? faran la seva feina?
A la tarda sortim a passejar i el cel ens regala uns núvols que semblen quadres pintats.
A la passejada d’avui ens ha sorprès trobar-nos en Jep, el nostre veí de la plaça. Encara ens ha sorprès més quan ens ha explicat què hi feia pel Pas d’en Prats i ens ho ha il·lustrat amb una bona foto que diu que és de fa poc:
Encara una altra cosa positiva, i és que tot xerrant ha resultat que es coneix molt bé aquest sector de riu. Ell s’hi passeja ben equipat, amb botes i pantalons de pescador, però tot i això m’ha ensenyat un lloc per on potser podré travessar-lo amb més tranquil·litat que els indrets que fins ara he fet servir jo. Es tracta d’un banc de sorra que hi ha a prop de l’aiguabarreig amb la Llémena. Aviam si demà puc passar-hi amb la bici a coll!