Bloc de notes

L’anada en bici amb en Pau ha estat pel que anomeno “la ruta vella” (la que feia servir jo fins fa poc) i la tornada per “la nova” (per la via verda entre GRN i Banyoles), més o menys com el que ja vaig fer aquest estiu passat.

Hem dinat al Club i a la tarda hem muntat l’arbre de Nadal. Per cert, les gatetes l’han confós amb un rocòdrom!

Hauria volgut penjar-hi llums i ornaments de nadal amb l’E però crec que seria una temeritat fer-ho després d’haver vist què hi fan la blanca i la petita, de manera que ho deixarem aquí.

Aquest matí a les 10 he portat la Kitty i la Frida a la consulta veterinària perquè clavessin una vacuna a cadascuna, ara que ja van cap als cinc mesos. La veterinària ha aprofitat la visita per concertar-ne una altra amb el neuròleg per avui mateix pel cas de la Frida. Ja n’havíem parlat i així és com havíem quedat, però en pregunto si no n’estem fent un gra massa.

A la tarda, doncs, una mica a cuitacorrents, he hagut de preparar-me per una visita al neurofelinòleg o com es digui. Tot primer hi volia anar amb totes dues gatetes, de la mateixa manera que aquest matí per la vacuna, però entre la seva rebel·lia (o ganes de jugar) i les meves presses ha estat impossible, de manera que he optat per deixar la blanca a casa i anar-hi tot sol amb la petita, que de fet és qui ha de visitar el neuròleg.

El resum és senzill: per saber si la petita té problemes de sensibilitat a l’anus (o als llocs on generalment es detecta si es té caca o no) caldria fer-li una prova que costa 400 euros i que no seria determinant perquè encara és massa petita i el resultat no seria fiable. És a dir, continuem amb els exercicis que li fa fer la MJ per reforçar-li les potes del darrere i si tenim sort acabarà de regenerar-se-li (o simplement madurar) la part d’espina dorsal que potser té malmesa (o no prou madura) i si no s’arregla se li podrà fer la prova un cop tingui l’any i en teoria tot el cos hagi acabat de créixer i madurar.

M’agrada fer de guia i ensenyar coses que conec, aquesta és la veritat, no sé si més per compartir coses que crec que val la pena de conèixer o per lluir-me (ai, aquest ego…!). Avui he tingut l’oportunitat de fer-ho amb un amic d’en Pau que ha vingut a veure’l de Suïssa. Hem pujat a la muralla des del Jardí dels Infants i hem caminat fins al Pati dels Alemanys. Després hem baixat pels Jardins de la Francesa, hem entrat a la catedral i hem fet una bona passejada pel Barri Vell.

Estic escrivint sobre aquest dia tres anys després d’haver-ne pres notes i ara no recordo si vam haver de pagar entrada per veure el claustre de la catedral i el Tapís de la Creació. Sembla probable, perquè ja fa temps que aquests capellans fan pagar per entrar a veure el Tapís, però coneixent aquest jovent m’estranya que esquitxessin com aquell que res (i jo tampoc no em veig pagant altre cop per entrar a la Sala del Tresor).

El Tapís de la Creació és una meravella, això també és veritat, però precisament per això trobo que tothom hauria de tenir l’oportunitat de contemplar-lo sense haver de pagar entrada. Del Tapís m’intriga saber com és que s’ha pogut conservar mil anys des que el van teixir, cosir i pintar, i a més a més m’atreu la cosa esotèrica d’aquell cristianisme que creia en la Terra plana, i l’existència de la volta del cel, la salvació eterna, els àngels i dimonis, la barreja palesa de cristianisme i paganisme (Hèlios hi representa el diumenge), l’atribució (falsa) a Carlemany, i mil coses més.

Quan travessàvem el pont de St Feliu hem vist un altre turista, però aquest de quatre potes.

Potser no és cap turista sinó gironí de ple dret, qui ho sap? No he pogut veure bé si era una llúdriga (bon senyal) o un caipú (no tant, però més probable).

Suaument, dolçament.

El vent m’empeny.

Amb prou feines trepitjo els pedals.

Ni tan sols suo.

Com si fos diumenge.

Per cert, quin llamp de lledoner!

Tal i com havíem decidit ahir, en P i jo hem agafat el primer tren cap a Portbou (pels pèls) per fer una caminadeta a peu. Estava comentant a en Pau que aquestes darreres setmanes he agafat el tren unes quantes vegades i cap d’elles no m’ha vingut el revisor per demanar-me el bitllet quan, avui que no l’hem pogut agafar perquè hem arribat amb el temps just a l’estació i hem hagut de córrer perquè no se’ns escapés el tren, han vingut tres noies molt amables i fent valer els seus uniformes ens han demanat que els ensenyéssim els bitllets.

La caminada ha estat bé però en unes condicions millorables perquè tot i que la temperatura ha estat excel·lent (ni fred ni calor), els núvols i la boira han tapat bona part de els vistes que esperava poder ensenyar a en P. M’ha agradat també que ell veiés els plafons que el Memorial de l’Exili ha plantat a diversos colls per on molta gent va fugir del feixisme l’any 1939.

Hi ha hagut una part trista també quan ja estàvem baixant per la Ribera de Portbou i hem sentit el que semblava una vaca que mugia. Parant més atenció ens hem anat acostant al lloc d’on venia la queixa i ens hem trobat un cabirol agonitzant.

Potser la cosa més correcta hauria estat acabar amb el sofriment del pobre animal però ni en Pau ni jo no ens hem vist amb cor de clavar-li cap ganivetada al coll o al cor, de manera que hem trucat als Forestals perquè el vinguessin a recollir.

L’excursió ha acabat amb un bon dinar al restaurant “El España”, que ofereix bons plats a preus correctes però té un nom que em fa venir urticària en un restaurant català. També val a dir que no hi havia cap altra alternativa excepte una guingueta a la platja Gran.

Ens ha quedat pendent visitar la tomba i el monument a Walter Benjamin perquè ho hem deixat per a un altre dia per por de perdre el tren de tornada. Per cert, que ahir quan estàvem passejant amb l’Stefan i la Joana vaig esmentar el nom del filòsof i cap dels dos, que són alemanys, n’havia sentit a parlar mai. Pot ser que en W. Benjamin sigui més conegut a Catalunya que a Alemanya? O a Portbou que a Stuttgart? O que només el conegui jo perquè m’han encuriosit els cartells de Portbou? No, jo ja el coneixia abans de veure els cartells. És que l’educació a Alemanya està tan malament com a Catalunya? Al final, aquest jovent em farà dubtar que Benjamin fos un filòsof i escriptor realment important.

Bona caminada cap a la Torre del Querroig, una sortida que feia temps que tenia al cap. Vistes espectaculars, mar i muntanya, herba i pedres, corriols i pistes, molsa i pedres ardents.

I a última hora del vespre trucada d’en P, que explica se’n va a la part italiana de Suïssa i després a pujar quatre muntanyetes a les Dolomites amb una amiga que ha fet a Nyon. Diu que l’11 d’octubre ell i la Selena (que el puja a veure del Vendrell) començaran a baixar amb la furgo i compten arribar a Salt el 17 o 18. Aviam si llavors ja tenim la seva habitació enllestida al menys amb un somier i un matalàs, perquè les gatetes encara l’estan fent servir de cau.

Per cert, les gatetes! Avui m’han pujat a les cuixes mentre estava escrivint i se m’hi han adormit!!!

Torno de St Feliu de Pallerols amb la bici. Tant de bo el manteniment d’aquesta part de la via verda fos tan bo com la que va de Girona a la costa. Potser hi té a veure el fet que els municipis costaners tenen més de recursos i viuen del turisme?

Per postres, tifes de cavall! Ja veig que l’incivisme i la mala educació no són pas una exclusiva de les hípiques de Salt.

Per cert, que encara he d’escriure el mail per queixar-me a Vies Verdes i a l’Ajuntament! Ara ho faré.

Formiguetes però no pas de les que no paren de fer feina sinó de les que es vénen a cruspir engrunes i el que trobin!

En Maeterlinck els veia éssers capaços de proeses extraordinàries però a mi m’emprenyen una mica, què voleu que us digui. Em sap greu pensar-ne això perquè no em fan cap mal i admeto que tenen coses admirables, però no puc evitar de veure-les com intruses que se’m fiquen a casa sense ni tan sols haver trucat a la porta.

L’opinió de les dones de casa ha prevalgut i ara ja no som quatre sinó sis (sense comptar els residents intermitents com en Nus). La MJ ha anat a ca la C i n’ha tornat amb dues gatetes convidades, o més aviat adoptades. Es veu que algú les va abandonar, no sé si a elles o a la seva mare, abans o després de parir, en un racó amagat de les Deveses. Quan les van trobar estaven totes mortes, tota la ventrada, mare inclosa, excepte aquestes dues.

Són menudes i boniques, bufones, fan gràcia, però jo vaig votar que ja estaven bé a ca la C. M’agraden els animals però m’estimo més no tenir-ne a casa perquè el fet d’acollir-los comporta una servitud que en la meva opinió el goig de la seva companyia no compensa de cap manera. Crec que les llars de quatre parets són per a les persones, i que els animals han de viure al seu cau; qui tingui pati prou gran, parlem-ne i potser d’acord; si no, a la natura, en llibertat i lluny de la ciutat.

Encara tenim temps abans de tornar el cotxe llogat i hem aprofitat per fer una escapada cap a mar. Volíem anar a Aiguablava però l’Ajuntament de Begur ha instal·lat un control de carretera abans d’arribar-hi per fer saber als estiuejants que la platja està plena de meduses. Com que ens diuen que més al sud no n’hi ha tantes fem uns quilòmetres més fins a Aigua Xellida, primer, i Tamariu després.

Quin luxe, viure tan a prop d’aquests paratges.

Passa el temps i continuem aturats amb la cuina. Avui acaba les vacances la noia de la botiga amb qui vaig parlar; hem tingut 10 dies per parlar-ne nosaltres i no hem pres cap decisió. La MJ s’espanta quan parlem de diners, i la veritat és que la cuina en val molts perquè va lligada a la reforma del soterrani i potser el rebedor. A més, i potser més greu, la nostra relació de parella trontolla i potser no és bon moment d’embrancar-se amb inversions importants.

Aquesta tarda, ella i la gran aniran a Barcelona per mirar de lligar un pis pel curs que ve. Més despeses.

Al vespre sentim un grill molt a prop i ens acostem a la finestra, que és d’on sembla que ve el seu cant.

El veig tremolar mentre canta. Si, ja sé que no canta pas; és la fricció de les ales que produeix aquest cri-cri-cri dels mascles que marquen territori. He llegit coses curioses d’aquest cri-cri-cri. Es veu que l’organisme d’aquests insectes interactua (sembla que avui tot interactua) de manera directa amb la temperatura que els envolta, accelerant o reduint els ritmes vitals del seu metabolisme. Si fa fred, el cant és més lent i espaiat; en canvi, si fa calor, el so és més vigorós i accelerat.

Diu que es pot calcular la temperatura exterior a través del cant del grill. Segons expliquen, el primer que cal fer és triar un individu i, sense causar-li cap molèstia ni anunciar la nostra presència, perquè si no callaria a l’instant, començar a comptar el nombre de notes que emet durant un minut (és una bona idea agafar un paper i un llapis i fer una ratlleta per nota per no perdre el compte). Encabat, se sumen totes les notes emeses, es divideix la xifra per cinc i se’n resten nou. El resultat serà la temperatura ambient expressada en graus centígrads.

Deu ser allò que qui no té feina el gat pentina en versió entomologista.

He passat moltes vegades per cadascun d’aquests indrets però els he anat enllaçant de maneres ben diferents: Salt, la Pilastra, St Grau, Resclosa d’en Joga… No me’n canso. Miraré de tornar-hi qualsevol dia, quan tingui més endreçat el compte de wikiloc.

Mentrestant, surto a passejar i confirmo que, malauradament, se sap que l’estiu es va acostant quan les tifes de cavall a la via verda són cada cop més nombroses.

Un passeig a prop del riu m’ha regalat la visió d’una tortuga (de riu?, d’estany?) parant el sol a les Deveses d’en Bru, just a la bassa:

He estat pensant amb el que en Xevi (manteniment Deveses) em deia sobre la contaminació. Vaig estar cercant depuradores a internet perquè ell deia que els pobles petits no en tenien i d’això en deduïa que l’aigua de la Llémena baixa bruta. En vaig localitzar dues Llémena amunt: a St Esteve i a St Gregori. Tanmateix, l’escuma que a vegades s’acumula a la resclosa d’en Joga em fa sospitar que deu tenir part de raó:

Amb la MJ hem sortit a la tarda. Hem anat un pèl més amunt del Pas d’en Prats, a la sorrera per on a vegades travessem el Ter, i hem descobert que l’herbei (no sé si és ben bé això, potser és un alguer) ha crescut molt des de l’hivern i això fa que no puguis veure on trepitges. No sé pas si ara gosaria travessar aquest indret amb gaire tranquil·litat.

Avui hi ha hagut l’últim claustre del curs, que ha servit per acabar de tancar els calaixos que quedaven mig oberts o amb algun informe mig escrit. També per anunciar públicament la jubilació d’en Robert i la meva.

Davant la jubilació sento una barreja d’emocions que em vénen per la part personal i també per la social, si és que ho puc dir així. El primer sentiment és d’incredulitat: encara no acabo de creure’m que no cal que treballi mai més per tenir un sou a final de mes. El segon és de gratitud a la societat que em fa aquest tracte. Em sento molt afortunat d’haver nascut al tros de món que m’ha tocat i d’haver tingut uns pares i avis i en general conciutadans més grans que jo que han lluitat perquè jo i altra gent com jo puguem gaudir d’aquest dret. Hi ha molta altra gent que haurà de treballar fins a ser més gran que jo i encara no cobrarà tant com la meva pensió, sobretot en altres indrets del món però també aquí mateix.

També per això mateix em sento en deute: aquesta pensió no és pas perquè sí, no és pas per la generositat de les elits dirigents. A la societat on m’ha tocat néixer i on he triat de viure s’ha arribat a un pacte que permet de cobrar sense haver de treballar quan s’arriba a una edat determinada. Aquest acord diu que tu t’estàs uns anys de la teva vida treballant i part del teu esforç, dels teus impostos, se’ls queda l’Estat i els inverteix en un bé comú, i que quan siguis gran seràs tu que gràcies als impostos que paguen els altres podràs gaudir de cures i atencions que la societat procurarà per a tu en retorn dels serveis prestats. Dit així sembla molt clar però com es poden calcular de manera justa aquests serveis prestats? Per anys treballats? Per la feina feta? Feina a quins àmbits i amb quins assoliments? Feina en entitats útils socialment? Quines feines i per què unes sí i altres no tant? I per què jo puc gaudir de la jubilació pagada mentre altres conciutadans no poden encara que potser hagin treballat més temps que no pas jo? O que les seves feines hagin tingut més impacte social que no pas la meva?

Sigui com sigui, el premi, la pensió, no és pas pel que estic o estem fent ara mateix sinó gràcies als nostres pares, avis i besavis. Van ser ells que van lluitar a les trinxeres contra el feixisme, que van fer vagues per no haver de treballar més de vuit hores cada dia, que van lluitar a les barricades i van passar gana perquè les nenes de 10 o 12 anys no haguessin de treballar a les fàbriques. És a tots ells a qui estic agraït i amb qui em sento en deute.

Avui, doncs, no he pas anat al claustre. Em fa vergonya que m’aplaudeixin per haver fet la feina que m’agrada fer i per la qual he cobrat. Tampoc no estic segur d’haver-la fet com cal, però això ja és una altra història. En qualsevol cas, quan la MJ sàpiga que no he anat al claustre em dirà que sóc un malagraït i que estic privant els meus amics, o gent que m’aprecia, d’expressar la seva gratitud o reconeixement a la feina compartida durant tants anys. Jo penso que no mereixo cap honor pel fet d’haver fet la feina que jo mateix he triat de fer.

Aquest matí, doncs, per comptes d’embarbussar-me davant un públic fàcil, de plorar d’emoció o rebre abraçades, aplaudiments o reconeixements immerescuts, m’he estimat més de fer una volta per les Gavarres i ho he aprofitat per afegir algunes fotos a una ruta que tinc penjada. Destacaria un parell de coses de la ruta. Una, el pilonet de suro que alguna colla de bosquetans deu haver amuntegat després d’haver recollit unes quantes escorces. No n’havia vist mai cap de tan gran.

I segona, les restes d’un senglar que he trobat a la via verda entre Monells i Madremanya:

A altres pedalades he trobat tota mena d’animals vius i morts a la vora de camins i pistes, des de cabirols a teixons passant per conills, àligues i eriçons, però és el primer senglar mort que trobo tan a prop del camí. Alguns dels seus conciutadans salvatges n’han fet un bon tec.

Així, doncs, aquest darrer dia oficial de feina ha esdevingut el primer dia d’un estiu que -espero- durarà anys.

Avui m’he aixecat d’hora per poder fer un volt en bici. D’hora perquè a migdia comença l’assemblea i vull anar-hi. He seguit una ruta que ja he repetit moltes vegades i que no deixa d’agradar-me. Osor sempre hi és.

També m’agrada travessar el riu. Avui ho he tornat a fer per la resclosa d’en Joga, com ara fa una setmana amb en C.

Abans, però, les espigues de Constantins m’han regalat un ball encisador que malauradament no es pot apreciar a cap foto.

L’assemblea ha estat sota unes carpes que ens protegien d’un sol abrusador. Tan abrusador que al final hem decidit de dinar al casal per comptes de fer-ho a la plaça, tal i com tot primer havíem pensar de fer. En X ha descongelat el sofregit que no vam poder utilitzar el desembre i ens hem llepat els dits després d’una paella de verdures exquisida. Gràcies!