El sou, els rics, i altres desastres
Avui ens han confirmat que, en principi i tret que una negociació col·lectiva porti les coses per més bon camí, ens reduiran el sou en un 5%. Ves per on, i com per efecte d’una crisi que jo no he contribuit a crear, perdré una bona part dels beneficis salarials que havia guanyat pel fet d’haver entrat l’any passat en un conveni que em resultava més avantatjós que el previ… Suposo que hauria d’estar més emprenyat que resignat, però quan ocupes llocs d’una certa responsabilitat en una organització no pots permetre que les línies de la cara emmarquin els sentiments reals.
De les notícies dels darrers dies n’hi ha dues que cal tenir presents. Una, l’augment del tram de l’IRPF a les rendes més altes. L’altra, que circula un correu pel món, i que no sé si és cert, en el que s’afirma que la Leire Pajín serà senadora i que entre pitos i flautes cobrarà més de 200.000 euros l’any, ella, que ja és rica per naturalesa familiar si no vaig equivocat! Prefereixo no comentar-ho, que em fereixo.
De totes maneres, i a cavall del tema de les rendes més altes, potser faríem bé d’evitar certes demagògies. Els “rics” no són els que guanyen més de 100 o 120000 euros l’any. Una nòmina d’aquesta magnitud només identifica un treballador ben pagat (o molt ben pagat, però assalariat al cap i a la fi). Els rics, segurament no en tenen, de nòmina. Tenen societats. I desgraven molts diners, sovint de manera fraudulenta, cosa difícil si cobres un sou per alt que sigui.
Evidentment, jo no els guanyo aquests 120.000 euros, i ja m’agradaria plorar amb els ulls d’aquestes 20000 persones que es veuran afectades per la puja dels impostos, però està clar que el que es recaptarà serà la xocolata del lloro. Aquestes no són les grans fortunes. Tornem a errar el tret, mirem cap on no toca i mentre ens entretenim amb la xavalla, per la porta del darrere, els Botín, Florentinos, Koplowicz, i companyia segueixen expoliant i estafant sense cap vergonya l’encara anomenat Estat del Benestar.
A mi em tornen a venir idees que tenia guardades al calaix: perquè ningú no es planteja nacionalitzar el Banc de Santander (o el BBVA), o si més no els seus beneficis immorals?