Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Escriure: entre l’onanisme i l’orgia (amb perdó)

Discutíem fa pocs dies, arran de la presentació d’un llibre d’un amic, si el fet de publicar satisfà alguna dèria interior de l’escriptor, si dóna sortida a necessitats o voluntats de comunicació, o si per contra es tracta d’un epifenòmen ja que el que hom pretèn quan escriu és únicament expressar-se per a ell mateix. La discussió pot semblar tòpica, però no per això deixa d’estar present cada vegada que els escriptors, sobre tot elñs que fem poesia, “minoritaris” treiem un llibre.
Jo sóc dels que pensa que si no fos per comunicar alguna cosa no perdríem com de vegades passa bous i esquelles intentant que ens editin o publiquin en paper un llibre. Internet i, sobre tot, el món dels blocs ha vingut a compensar parcialment aquestes dificultats, però difícilment arriben a produir la satisfacció que s’obtè en veure el primer (sobre tot el primer) llibre publicat en paper.
Comparteixo el fet que cap de nosaltres, que escrivim, ho fem pensant “d’entrada” en els altres. Però si, partir d’algun moment no fos així, quin sentit tindrien les desenes de correccions a què sotmetem els nostres papers, les entrades dels blocs, les mateixes galerades d’un llibre en curs d’edició?
Escrivim, és cert, per i per a nosaltres. Però hi ha un moment difícill d’establir a partir del qual volem compartir allò que hem escrit i ens sentim satisfets quan sabem que algú “connecta” amb el que hem posat en negre sobre blanc.
Aquest moment imprecís és le moment en què l’escriptura deixa de tenir el component onanista inicial i té tendència a anar a la recerca del què a mi m’agrada anomenar una certa capacitat orgiàstica.
Arribar-hi o no, això ja són figues d’un altre paner.

  1. Aquest debat l’he tingut en ocasions amb diferents persones, en recordo una, a la feina, en la qual jo defensava que ‘tothom’ vol donar a conèixer allò que escriu i, si pot, ‘triomfar’ però un molt bon professor de llengua em va mencionar diferents escriptors -poetes sobretot, això sí- que escrivien per a ells mateixos, sense pensar que en algun moment els llegirien. En el cas de la poesia el ventall és molt ampli però penso que pel que fa a la narrativa sí que hi sol haver la intenció de donar a conèixer allò que escrius i assolir un cert reconeixement.

  2. Antoni, ja saps que en penso d’això d’escriure per un mateix o pels altres. Però a banda de l’escriptura, cada dia que passa tinc més clar que sense el reflex que els altres ens tornen de nosaltres mateixos, ens sentiríem ben sols en aquest món. Per això hi torno: Quin miracle, trobar amb qui poder-se comunicar, ja sigui amb les paraules, amb les mans o amb la mirada. Salutacions!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.