Quan la cultura és una mica més que el record d’uns noms
Una de les frases que el meu avi solia pronunciar, i que de tant en tant jo mateix deixo anar, reconeixent-li sempre uns drets d’autor que no sé si li eren propis, és que la cultura és allò que queda quan s’oblida el que hem après. Ve a tomb això, a partir del post d’avui de la Júlia Costa, en que fa recordatori de l’aniversari del naixement de François Mauriac.
L’esment que en fa, m’ha tornat a portar als meus catorze o quinze anys, una època en què jo creia que era molt desgraciat i que cada vegada més estic convençut que va ser una de les més intenses en aprenentatge i creixement personal de la meva vida (bé, possiblement és així com ha de ser, però bo és reconèixer-ho). A l’escola on jo anava (IPSE, al carrer Casanovas) feiem un batxillerat mixte (vull dir mig de lletres, mig de ciències) i una de les assignatures que fèiem era Literatura Francesa, en francès, és clar. Això ens va permetre llegir algunes obres (algunes en versions reduïda i/o adaptada al nivell que se suposava que havíem de tenir) d’autors com ara el mateix Voltaire de qui conservo encara a casa una edició de butxaca del Candide, comprada a la Llibreria Francesa, de Barcelona.
M’han vingut al cap un munt de noms d’autors que estudiàvem, molts dels quals no els he llegit més que en els fragments que havíem de comentar durant el curs, i d’altres que he preferit posteriorment llegir en català o en castellà: Gide, Verlaine, Valéry, Camus, Mauriac, etc., van desfilar per davant nostre al llarg d’un any. Va ser el mateix any que un professor de català ens va introduir a la lectura de Gabriel Ferrater i Jordi de Sant Jordi. El mateix any que, quan sortíem d’escola ens anàvem a casa d’un amic a escoltar discos de Paco Ibáñez que ens van fer conèixer Alberti, Gabriel Celaya, Blas de Otero, Goytisolo… i comprar-nos-en llibres.
Una experiència frustrant és agafar aquests noms, escriure’ls i demanar-li a un estudiant de batxillerat actual que marqui amb una creu quins “li sonen”. És una experiència no aconsellable per a qui encara cregui en alguna forma de pervivència del coneixement… almenys tal i com el concebem alguns de nosaltres.
L’esment que en fa, m’ha tornat a portar als meus catorze o quinze anys, una època en què jo creia que era molt desgraciat i que cada vegada més estic convençut que va ser una de les més intenses en aprenentatge i creixement personal de la meva vida (bé, possiblement és així com ha de ser, però bo és reconèixer-ho). A l’escola on jo anava (IPSE, al carrer Casanovas) feiem un batxillerat mixte (vull dir mig de lletres, mig de ciències) i una de les assignatures que fèiem era Literatura Francesa, en francès, és clar. Això ens va permetre llegir algunes obres (algunes en versions reduïda i/o adaptada al nivell que se suposava que havíem de tenir) d’autors com ara el mateix Voltaire de qui conservo encara a casa una edició de butxaca del Candide, comprada a la Llibreria Francesa, de Barcelona.
M’han vingut al cap un munt de noms d’autors que estudiàvem, molts dels quals no els he llegit més que en els fragments que havíem de comentar durant el curs, i d’altres que he preferit posteriorment llegir en català o en castellà: Gide, Verlaine, Valéry, Camus, Mauriac, etc., van desfilar per davant nostre al llarg d’un any. Va ser el mateix any que un professor de català ens va introduir a la lectura de Gabriel Ferrater i Jordi de Sant Jordi. El mateix any que, quan sortíem d’escola ens anàvem a casa d’un amic a escoltar discos de Paco Ibáñez que ens van fer conèixer Alberti, Gabriel Celaya, Blas de Otero, Goytisolo… i comprar-nos-en llibres.
Una experiència frustrant és agafar aquests noms, escriure’ls i demanar-li a un estudiant de batxillerat actual que marqui amb una creu quins “li sonen”. És una experiència no aconsellable per a qui encara cregui en alguna forma de pervivència del coneixement… almenys tal i com el concebem alguns de nosaltres.
fotografia: As letras caídas, Paulo Andrade (1000imagens)