Chào ông Viêt Nam

Sempre he navegat en vaixells i barques pel mar, mai ho havia fet pel riu.
Quan vaig començar a viatjar pel sudest asiàtic el descobriment de fer-ho d’una manera diferent, navegant pels rius, va ser una delícia per a mí.
Els rius són cabalosos i navegables al llarg de molts kilòmetres. El viatge és lent, però una té la sensació de seure en una platea d’un teatre i anar observant, veient, escoltant tot el què passa a la vora del riu, sense molestar, en silenci.

De Site-tway (Sittwe o Akyab) a Mrauk U cal navegar per el riu Kaladan. Neix a l’Índia i travessa els estats de Chin i Arrakan, fins arribar a Site-tway desembocant al golf de Bengala. Un recorregut de 350 kms i quasi 240 són navegables. Site-tway, una ciutat de 350.000 habitants, està situada en una embocadura preciosa i immensa dels rius Kaladan, Laymro i Mayu. L’efecte de les marees és tot un espectacle.

No existeix un altre mitjà de transport per arribar a Mrauk U des de Site-tway.
De bon començament tenia reservat lloc en un dels barcos del govern, però problemes d’última hora, es va decidir que ho faria en una barca, jo sola, amb el guia, dos tripulants i el propietari. Perque és difícil, quasi impossible, viatjar a Mrauk U sense un acompanyant-guia i això fa que el cost sigui car, si el comparem amb altres visites o viatges del país i més si ho fas en una barca ‘privada’ …..
Però en el meu viatge de tornada ho vaig agraïr ……

Riu amunt, vent a favor i el nivell de l’aigua perfecte, vaig trigar una mica més de cinc hores. He fet moltes fotografíes, potser masses, perque els paisatges s’assemblen, però no, sempre veus alguna cosa diferent. Va fer un bon dia. El sol apareixia de tant en tant entre els núvols.
Els camps d’arròs d’un verd intens, anegats, eren immensos i els perdíes fins ben a prop de les muntanyes molt llunyanes. De barquetes en veies, no gaire sovint, tot s’ha de dir, i de búfals d’aigua també. Casetes de bambú a la vora del riu, pescadors deixant les seves xarxes.
Les hores anaven passant, lentament i jo sempre encuriosida mirant i admirant la bellesa del paisatge, el traginar de la gent (no gaire, és cert). Tampoc tenia ganes de petar la xerrada amb el guia, molt educat, correcte i saberut. En una taula hi havia te i bananes petites. Jo i la càmera capturant moments, instants, colors, paisatge, gent, badant.

Els rius i els meandres s’entrelleçaven i no sabíes on podia ser Mrauk U. Però començava a haver-hi més tràfic de barques i de gent, i sentia que erem ja ben a prop, i la barca va arribar a un petit port, si el podem anomenar així. ‘Benvinguts a Mrauk U’ és el primer que llegeixes.

Però l’encant, la placidesa del viatge es va trencar sobtadament. Davant meu va aparèixer la pobresa. I el més sorprenent és que Mrauk U és un reclam turístic. I, sí, Mrauk U en la llunyania del temps va ser una ciutat pròspera, rica on hi arribàven vaixells d’Europa, de l’Índia, del Japó. No hi ha res. Ni tan sols la muralla del palau reial. Tan sols més de set-cents temples construïts en cadascún dels pujols que envolten la ciutat i que lluiten per resistir, per continuar mostrant amb orgull com va ser aquest imperi. Un lloc veritablement emblemàtic, misteriós, únic, d’una bellesa insultant.

Malgrat el somriure de la gent, és evident que viuen en una pobresa extrema, sense cap desenvolupament, sense higiene, sense electricitat, sense aigua potable a les cases. Un servei de salut inexistent. Escoles, les mínimes. Molts infants sense escolaritzar.

La sort dels països del sudest asiàtic és l’aigua dels seus rius, la pesca, els camps d’arròs, els arbres, el bestiar. Subsistir amb el que ténen, i res més.

A l’hotel només podía fer ús de l’energia elèctrica de set a nou del vespre. La llanterna va arribar ser molt important al llarg del viatge.

Mentre dormia somiava amb el viatge en barca per el riu Kaladan. En despertar-me vaig desitjar tornar al riu. Però això serà d’ací a tres díes.

En el meu viatge de Mandalay a un poblet de nom difícil de pronunciar, vaig poder gaudir d’uns paisatges molt bonics, un aire net, cel d’un blau intens, contrastant amb els colors i la bellesa de les palmeres que creixen arreu – la Palmira d’Àsia o Borassus Flabellister.
Viuen més de cent anys, i poden arribar a més de 30 metres d’alçada. 
No necessiten conreu i aguanten igual de bé les pluges i la sequera. Es coneixen també amb el nom de jaggery. Aquestes palmeres ni necessiten pesticides, ni fertilitzants i només una mica d’aigua.

És un arbre màgic. I, compte, la desforestació és un veritable perill. Però, que se’n pot treure d’aquesta palmera ? Tot és beneficiós per la gent, des de les arrels fins a les fulles. Ni més ni menys fins a 60 productes !!! Saba per fer sucre, vinagre, alcohol, bloethanol. Es pot refinar la saba i obtenir ethanol. De la beina de les fulles es poden fer cordes molt resistents. Les arrels es poden utilitzar per desfer les pedres del ronyó  o com a repel.lent de mosquits. Pots posar les fulles a bullir i glopejar l’aigua per aliviar el mal de queixal. La pols extreta de les fulles és un bon astringent per la pell. La fusta és perfecta per fer mobles i parquets … i un munt més de coses.

Per la gent del poblet l’economia es basa en extreure el sucre. La palmera necessita entre 6 i 10 anys per poder veure la primera floració i el fruit. El sucre és menys dolç que el de canya i té una olor difícil d’oblidar. Un guster, de veritat.

Els nutrients d’aquest sucre són importants: potasi, magnesi, vitamina C i aminoàcids, com l’arginina. És un dels productes dolços amb l’índex més baix de GI, i conté proteines, calci i ferro, molt beneficiós, i que el sucre refinat no ho té.
No necessita refrigeració i es pot guardar tranquil.lament en llocs fresquets i secs. 

La història ens explica que el sucre de palmera va ser utilitzat com a medecina a l’Índia i a la Xina, quan van començar a importar-lo l’any 1409 des de Indonèsia. La raó va ser que l’emperador de la Xina tenia diabetes i aquest sucre era molt beneficiós.

Les famílies del poblet, amb les que vaig parlar força estona, poden viure uns mesos amb les dues collites del fruit de les palmeres que els proporciona el sucre. No tothom té terres en propietat ni arbres. Treballen, majoritàriament les dones, per els propietaris de les terres on creixen les palmeres. Els homes habitualment marxen tres o quatre mesos, lluny, a les muntanyes de les pedres precioses, a cercar jade i rubís, i poder vendre’ls al mercat. No sempre ténen sort, i a més aquesta feina és molt, molt perillosa.

El jaggery l’extreuen de la saba de la palmera. En aquesta regió de Birmània, només aprofiten el que els ofereix aquest arbre màgic per fer dolços i llaminadures. La saba és col.locada dins uns recipients damunt d’un foc molt viu, i del color transparent, per art de màgia es transforma en un color marró fosc. Una vegada elaborada, fan petites llaminadures, molt semblants als nostres panellets. Sí, és el que vaig pensar en veure’ls.
Els compradors arriben al poble i els habitants del poblet se’n queden una quantitat per el seu propi consum.
Al llarg de la tarda prendre un te verd i menjar un d’aquests ‘panellets’ birmans és tot un plaer. Ells també se’ls mengen com si fos xocolata. De vegades fan una barreja amb sèsam i aigua de coco i l’utilitzen en algunes menges.

Aquesta saba dolça no conté alcohol, però sí que es pot fermentar i destilar. És la ‘cervesa’ de palmera que ells anomenen. I sí, la vaig beure i provar. Molt bona, amb un grau d’alcohol bastant elevat. Perillós beure’n més de dos gots ….. 

Avui, dia de Tots Sants, he recordat aquests ‘panellets’ que vaig menjar molt abans.
Ara me’n penedeixo de no haver-ne portat uns quants per avui …. 

Fotografia: El.laborant els ” panellets”.
Arxiu: Paisatge i palmeres. Fruit caigut a terra. Collita. Panellets birmans

El cosmètic és ja tota una singularitat. Compres les petites branques, petites, entre 10 a 18 cm. Les tenen totes ben posades en les paradetes. Pots escollir la fragància que més t’agradi. 
També has de comprar una pedra circular, anomenada kyauk pin (2,15 kgs). Té una canalització perque el líquid no es perdi. Agafes una branca i amb una mica d’aigua comences a refregar-la per la pedra, fins que es desprèn el suc de la branca o l’escorça.
Immediatament te’l poses a la cara, braços o cos. En un primer moment és transparent, però en una hora, més o menys, s’asseca i apareix el color groc característic del thanaka.

Per nosaltres els occidentals, si l’utilitzem en zones amb moltíssima calor, com Bagan per exemple, la nostra pell, majoritàriament seca, trobem aquest cosmètic massa astringent, però sí he de dir que és magnífic com a protector del sol.

Els monjos i monges no els hi és permès el thanaka. És un cosmètic de bellesa, i va en contra de les normes d’austeritat i la seva vida monàstica.

En el meu equipatge hi havía una pedra i dos branques de thanaka. Com el kyauk pin (la pedra) pesa 2,15 kgs, vaig cometre l’error de posar-la dins la motxil.la com equipatge de cabina. Evidentment, me la van fer treure, perque podía ser utilitzada com a ‘arma’ dins l’avió. Un cop de pedra fa mal, és clar. Vaig implorar, vaig pregar i finalment vam trobar la solució.

Tot aquest episodi a l’aeroport de Yangon-Rangoon. — Torni al taulell d’Air Asia, passi primer per immigració, perque encara hi ha temps de recuperar el seu equipatge.–
Així ho vaig fer. El personal d’Air Asia va cridar a un xicot, van recuperar el meu equipatge, vaig treure la pedra i les branques de la motxil.la i ho vaig posar dins la maleta. Torno a la policia a recollir el passaport i tot solucionat !!

Per tots els viatgers que tornin de Birmània, és evident que no portaran ni les branques ni la pedra del thanaka, però de ben segur, que tornaran a casa recordant les olors i el somriure de la bona gent d’aquest país anomenat Birmània o Myanmar.

Fotografíes: Alumna de l’escola Paung Daw Oo a Mandalay.
Arxiu: Adolescents camí de l’escola a Mrauk U. A l’Hotel de Mrauk U, una noia jove.
Nois preparant les begudes. Paradeta de venda de thanaka.

Avui he escollit aquesta fotografia feta a l’Escola Paung Daw Oo Monastic School a Mandalay. Aquestes noies són òrfenes i viuen a l’Escola. El mes de maig de l’any 2008 el cicló Nargis va esborrar, va destruir, pobles, cases, terres del delta de l’Irrawaddy, i van morir més de 140.000 persones. El govern d’aleshores, la Junta Militar, es va negar a acceptar ajut de ningú i els qui ho feien sense la seva autorització van acabar a la presó.

Aquestes noies juntament amb més infants (50 nois i 50 noies) van ser acollides en aquesta Escola de Mandalay. Una escola monàstica prestigiosa amb més de 7.000 alumnes, civils i monjos, i que només accepta noies i nois sense recursos, discapacitats, orfes. L’escola és gratuïta. Imparteixen estudis a partir dels 3 anys fins als 16 o 18. També formació professional i orfanat, en el cas dels infants arribats després de la tragèdia del cicló Nargis, i discapacitats.

Malgrat l’alt nombre d’alumnes, l’organització dins l’escola és sorprenent. Seguint el protocol és obligat mantenir una conversa amb l’abbot del Monestir. Una persona molt oberta i interessant. Em va preguntar d’on venia. Contesto Barcelona. Un dels monjos especifica, Spain, i jo li dic, no Catalonia. Desconeixen que som una nació, que tenim la nostra cultura, la nostra llengua. I a Birmània és fàcil que ho entenguin. Dins el seu estat hi conviuen 57 ètnies diferents, algunes d’elles importants, amb la seva pròpia cultura, història i llengua. Unity in diversity .. unitat en la diversitat .. és el ‘leif motif’ del primer partit de l’opsició, el NLD encapçalat per Aung San Suu Kyi.
Em pregunta per el sistema educatiu a Catalunya. Necessiten rebre informació. Ells consideren una veritable utopía poder gaudir d’unes escoles públiques gratuïtes. Viuen en un país on les ànsies de llibertat i democràcia són el seu somni. 

La Junta Militar i l’actual govern format per ‘civils’, sempre han respectat aquesta Escola.
Autoritzen que rebin donacions de fundacions de diferents països del món per poder continuar amb la seva tasca educativa i per damunt de tot, gratuïta. El sistema educatiu del govern no és gratuït. Han de pagar entre 15.000 i 30.000 kyats, segons el tipus d’escola. Diuen que és per el material.
Torno a insistir que un salari mig mensual de la majoria de la gent és de 45.000 a 60.000 kyats al mes i ja és molt. La gent que no pot pagar, la majoria, opta per inscriure els seus fills a una escola monàstica i si no queden places, doncs no estaran escolaritzats. És per aquesta raó que molts monestirs treballen i treballen per tenir escoles dins el seu recinte, gratuïtes i així poder organitzar una xarxa escolar amb un únic objectiu, que els nois i noies del seu país tinguin uns estudis per poder afrontar el futur amb més optimisme i il.lusió.

L’edifici on viuen els nois i les noies arribats del delta de l’Irrawaddy és senzill – Nargis Orphan School -. Els nois en una banda i les noies en una altra, pel que fa a dormitoris i sales de lleure. Tots junts dins les aules d’estudi i esbarjo. En total són 100 alumnes, 50 nois i 50 noies. Edats entre els 7 i 16 anys. Al capdavant d’aquesta escola especial hi ha una persona, una dona, jove, lluitadora, na Yi Yi Mon, sempre a punt per ajudar als seus alumnes. Em va confessar que de vegades necessita marxar, viure uns díes fora de l’Escola. La presió ha estat i és molt forta. Els dos primers anys van ser durs. Els nouvinguts ploraven molt, no dormíen, sempre atents al cel, recordant les escenes tràgiques de veure als pares, avis, germans, cosins, amics, desaparèixer entre les aigües i el vent. Poc a poc i amb l’ajut de na Yi Yi Mon i el seu equip de voluntaris, aquests infants, després de tres anys, comencen a somiar en un futur lluny del que havia estat casa seva.

Fotografia: Un somriure, encara trist.

Arxiu: Dormitori dels nois. Yi Yi Mon: Necessitem cada dia un sac i mig d’arròs per menjar. Els més petits dibuixant. Un grup de noies i la seva tutora.

 

Els tres díes a Ngapali, estat de Rakhine a Birmània, a la mar, Golf de Bengala, van ser un veritable descans. Ngapali és un poblet de pescadors com tots el de la costa. La platja és idíl.lica. Encara hi han pocs hotels. Les infraestructures són encara una mica deficients, però pots trobar-hi la tranquil.litat que cerques.

Ngapali és un nom bonic, i diuen que en la època esplendorosa del Regne d’Arakan durant els secles XV, XVI, i XVII, un dels molts mercaders que van arribar-hi, va batejar el poblet amb aquest nom, perque li recordava la seva Nàpols. Aquest mariner italià es va quedar, i va ‘batejar’ el poblet amb el nom de Napoli i amb els anys s’ha anat convertint en Ngapali (Nyapali) que és més fàcil de pronunciar per els seus habitants.

L’any 1998 va arribar un alemany, de nom Oliver, a qui tots li ténen una veneració absoluta. Un filàntrop, una persona que segurament cercava el seu lloc. Va començar a organitzar una escola on va ensenyar anglès i com treure’n profit de la platja, de l’indret. Molta gent jove va aprendre idiomes i a saber treballar en el món hoteler i de restauració. Oliver va construïr una escola, un petit hospital, va anar facilitant els diners per adequar la carretera i les mínimes infraestructures. Altres empreses inversores van construïr un parell més d’hotels, o tres, on sí pots gaudir d’electricitat les 24 hores, aigua corrent i les facilitats d’un hotel de luxe asiàtic vora la platja. Es van obrir tres o quatre restaurants a la carretera i la gent del poble va poder accedir a unes feines, abans absolutament inimaginables.

El Restaurant Zwa II està situat tot just a la carretera a tres minuts de l’Hotel. Menjar peix fresc és una de les millors opcions per escollir Ngapali com a lloc de descans. Com cuinen en fogons de llenya, el peix està torrat i és deliciós. Abans te’l porten perque puguis escollir. També pots menjar marisc de tota mena. Contradiccions d’aquest país: Un bon plat de gambes torrades, unes quinze o vint, 3.000 kyats ( 3 Euros ), una cervesa Myanmar, 2.000 kyats ( 2 Euros ).
Tothom és pescador. Quan han passat els mesos de pluges, aleshores el peix el deixen assecar a la platja. Es menja moltíssim el peix assecat en aquest país, i també per exportar a d’altres països del sudest asiàtic.

Na Cho Lwin i Than Kyi, les dues noies que eren a l’Hotel Laguna Lodge on jo vaig reservar l’habitació, es sorpreníen que no conegués en Oliver. Per a elles qualsevol occidental ha de conèixer aquesta persona !
Elles dues eren les responsables de l’hotel, en aquest període de baixa temporada. Només teníen un client, jo, però en arribar a l’aeroport de Thandwe, vaig coincidir amb dues parelles, una francesa en viatge de noces, i una altra americà ell, xinesa ella, i no teníen cap reserva i tampoc cap idea on podíen al.lotjar-se. Vam compartir el taxi, i tots cinc ens vam presentar a l’Hotel Laguna Lodge. Es van posar d’acord ràpidament amb el preu i els cinc vam passar tres díes magnífics, sota la mirada, l’ajut i l’atenció de les dues noies que ho feien tot. Des de agafar cocos i preparar-los per beure l’aigua, fer l’esmorzar, netejar les habitacions, acompanyar-nos al mercat de Thandwe, facilitar medicines locals per problemes d’estomac, reconfirmar els vols, reservar el taxi per anar a l’aeroport, conversar, seure amb elles, escoltar històries, comprar el que ens venia de gust per esmorzar, si hi havíen existències, és clar, fer una truita de patata i ceba…..
La cuina era un fogó dels d’abans i utilitzen llenya. Arreu del país sempre veus a dones, infants i homes recollint llenya per poder cuinar a casa. Només els més rics, els més poderosos, ténen cuines de gas o elèctriques. Són una minoria.

Durant l’època de pluges ( maig a octubre ) es veuen tines arreu del poblet i també al costat de la cuina de l’hotel. S’omplen amb aigua de pluja. És la manera d’obtenir aigua potable per beure i cuinar, i evitar així qualsevol malaltia.

L’últim dia va començar a ploure ja de matinada i no va parar en tot el dia. Veritables cortines d’aigua, pluja monsònica i per sortir de l’hotel a la carretera havíem de travessar un bon bassal d’aigua. Desconec si es pot arribar a l’índex d’humitat d’un 150%, però aquesta va ser la meva sensació. Davant mateix de la mar, la pluja, tot plegat, semblava com si estigués refredada. Tot humit, tot mullat. Les dues parelles, joves és clar, es van banyar a la mar sota la pluja. L’aigua està calentoneta. Jo ho vaig fer els dos díes anteriores, quan el sol era present. Un goig, un plaer, nedar a les aigues del Golf de Bengala d’un color blau intens. Cap perill. Trencar les ones i començar a nedar.

El que no sabia és que la zona de platja davant de l’hotel és el camp de futbol del club de futbol Ngapali. Sota la pluja van competir dos equips en un partit de futbol vibrant, intens. Els xicots dominen molt bé la pilota i feien jugades intel.ligents que em recordaven el Barça. Poc public, i l’àrbitre no va tenir gaire feina, algun fora de joc, alguna trompadeta.
Va guanyar l’equip local per 3-0. Sense saber-ho, vaig passar una molt bona estona mirant i gaudint de les bones jugades d’aquests jugadors anònims.

La fotografia del partit de futbol.
Arxiu: Les pluges s’acosten; el petit hotel de fusta; vista de la platja sota la llum del sol; escalfant aigua a la cuina, al costat la tina d’on treuen l’aigua per cuinar i na Than Kyi desenredant el seu cabell.

A casa, intentant recuperar la mobilitat ( ja ho faré, ja ), el cap embotit, notícies de tota mena i recordo la tarda del 9 de setembre d’enguany a Mandalay. Entro a l’iPhoto, torno a mirar les fotografíes (l’iCloud funciona perfectament) i totes, totes, ténen per a mí una emoció especial.

Volia veure i viure la posta de sol a l’U Bein Bridge a Amarapura (10 kms al sud de Mandalay). Amb els meus amics en W.i en N. vam pujar a un tricicle i a 1/4 de sis ja erem a U Bein. Aquest pont és espectacular. Va ser construït l’any 1849 per U Bein i uneix Amarapura amb una illa travessant el llac Taungthaman i està fet de fusta, de teca concretament. 1,2 kms de llarg. El riu Irrawaddy té alguns afluents quan passa per Mandalay i quan puges a la muntanya (Mandalay Hill) la vista panoràmica és preciosa i veus la Ciutat rodejada d’aigua, i més encara en època de pluges. Quan arriba l’hivern, les aigües del llac desapareixen. Sempre veus pescadors i les barques que volen arribar fins el riu Irrawaddy saben que poden creuar-lo per sota, en nou punts més amples que ja van preveure quan el van construir. 

Sempre és ple de gent. De fet és un pont important per poder traslladar-se a Mandalay i pel visitant, un lloc perfecte per veure el traginar de la gent.

És una visita obligada per tots els que arribin a Mandalay. Els millors moments, a la sortida i a la posta del sol. És fàcil, a les 6 del matí surt el sol, i a les 6 de la tarda s’amaga. Sempre, tots els díes a les mateixes hores.

Decidim pujar en una barca i navegar tranquil.lament pel costat, per sota, seguint aquest pont d’U Bein. La tarda era tranquil.la, plàcida, sense sorolls. I el remer anava posant moviment a la barca sense presses, ara per aquí, ara per allà.

I un regal inesperat; apareix l’Arc de Sant Martí i l’aigua del Taungthamen va anar canviant de colors. Una altra visió d’U Bein. El sol ja era a punt d’amagar-se. I mentre, jo anava mirant a la gent que caminava pel pont; escolars, homes i dones que tornàven de mercat ben carregats, monjos, monges, pescadors, turistes.

En N. i en W. estàven pletòrics, gaudint de la tranquil.litat i la pau d’aquest capvespre.
La llum  del sol, a punt d’amagar-se, es podia veure ja per sota del pont i la seva lluminositat era tot un regal.

Deixo de fer fotografíes. Moltes vegades la càmera és un estorb. No et deixa gaudir dels moments com el de la tarda a Mandalay, Amarapura, U Bein. Vam estar tots tres en silenci mirant com el sol fugia per tornar a l’endemà. Sí, van ser moments màgics.

Enfosqueix molt ràpidament, així que vam tornar a la vora del llac per tornar a Mandalay. Però abans vam parar en una terrassa on serveixen begudes, al costast d’un altre llac.
Els sucs de llima natural són una delícia, però em van recomanar de provar un ‘farluda’.
Gelat i fruites en un bol. Encara avui recordo el gust, la frescor d’aquest gelat, mig fred, mig natural.

Arribem a l’hotel, l’al.lotjament autoritzat per els estrangers, turistes o no, i els meus amics W. i N. van tornar al seu monestir.

Demà tenim programada una visita important. No em va costar gens agafar el son.

En el meu viatge he fet moltes fotografíes de retrats de dones, homes, infants, animals.
M’agradarà poder compartir-les amb vosaltres.

Començo amb aquesta fotografia d’un nen de l’ètnia rakhine. Viuen a l’estat d’Arrakan,
Rhakine o Rakhaing. El nen és musulmà i erem a la gran mesquita de la ciutat de Sittwe. És en aquest estat, fronterer amb Bangla Desh on viuen els Rohyngya – ací – apàtrides dins el seu propi país i rebutjats per el Govern de Birmània.

Els Rhakine és una ètnia diferent de la resta, són ciutadans birmans evidentment, però amb avantpassats de l’Índia, i també són hindús però amb caràcter birmà. Els primers habitants van ser els anomenats Bilu, de pell fosca i més tard van començar a arribar emigrants de l’Índia, i van convertir aquestes terres en un regne molt poderós hindu-budista, mil anys A.C.. Van patir invasions dels tibetans-birmans del nord al llarg dels secles IX I XVIII. Podem afirmar que els habitants de l’estat d’Arrakan o Rhakine són avui descendents dels tres grups, Bilu, Bengali i Birmans.

El nom d’Arakan prové de la versió que els portuguesos, anglesos, bengalís i àrabs, van fer del veritable nom ‘Rakhine’ i que els birmans converteixen en ‘Yakhine’. Curiosament els birmans no saben pronunciar la lletra ‘r’ i es converteix en una ‘y’. Parlen una llengua pròpia, diferent del birmà. 

El dia era molt calurós, humit i vaig entrar encuriosida a la mesquita, un edifici que ningú em va poder dir quin any va ser construït. El manteniment no és la prioritat. Un grup de nens i nenes jugaven a futbol o senzillament corríen per els jardins.

Aquest nen es va apropar. La majoria de la gent de Sittwe són pobres, molt pobres i cada vegada arriben més immigrants des de Bangladesh. Té una mirada com tímida, o també com ilusionant i content. Una mirada neta, potser preguntant si és possible viure en un món millor o potser ell ja és feliç amb el que té.

En ‘vull llegir més’ he inclòs un mapa de Birmània. D’aquesta manera us podreu situar.
Avui el nen és rakhine, de Sittwe, concretament. Veurem altres retrats de les diferents ètnies d’aquest país en altres apunts.

A les sis comença el dia. He dormit molt bé en el llit preparat especialment per a mí a l’escola. L’esmorzar és a taula. Un alumne arriba molt aviat. Em porta un pom de roses bellíssimes i seguidament, en W. i en N. les males notícies: immigració i la policía han decidit que he de marxar.
No puc quedar-me les tres nits previstes. La llei diu molt clar que cap estranger pot dormir a casa d’un ciutadà birmà, ni tampoc en un monestir ni en una escola, si no es té un permís especial. Et fan fora del país i el pitjor és que el ciutadà birmà que t’ha acollit, pot rebre greus conseqüències.
I aquest permís, jo diría visat, només el pots obtenir si vas en grup turístic o com viatger individual, turista, i sempre has de dormir en un hotel o una guest home  (fonda) autoritzada, i també si el govern té un acord amb el monestir o les cases dels ciutadans birmans. Malgrat es va avisar de la meva estada a la policia i immigració, van considerar que no era convenient.No puc més que plorar.

Però, he de fer la feina avui. Em queden unes deu hores. Som-hi doncs. L’esmorzar és a taula. Ous remenats, sopa de verdures, te. Els alumnes comencen a arribar i des de fa estona ja tinc audiència a les finestres, a la porta i poc a poc davant meu.

Organitzem el matí amb en W. i en N. Participar activament en un dia de classe amb els 35 alumnes de pre escolar i les mestres. Entregar els regals. Visitar les altres aules dels alumnes més grans ( l’escola acull a 400 alumnes en total i la nostra tasca és el manteniment, obres, salaris, menjar, per els 35 infants de preescolar). Visitar famílies del poble. Veure els comptes, saber de les necessitats més prioritàries, entregar els diners que he portat per cobrir aquest curs, fins el mes d’agost de 2012.

Estar a prop amb els alumnes va ser balsàmic. Les mestres no coneixen gaire bé l’anglès, així que amb en W. fent de traductor els vaig explicar el conte de’n Patufet. Vaig portar un conte escrit en català i dibuixos entenedors. Els va agradar molt i tots escoltàven amb interès. Vaig cantar en Joan petit com balla. També va anar bé. Els vaig ensenyar com utilitzar les aquareles. L’escola està en perfectes condicions. La feina feta al llarg d’aquests tres anys ha estat tot un goig. És el resultat magnífic d’una feina i una boníssima col.laboració entre tots.
També vaig visitar les altres aules dels alumnes més grans. Als més grans els vaig ensenyar a cantar una cançó en anglès, vam lllegir plegats texts de’n Kipling. Els costa pronunciar correctament i sempre cerquen occidentals per poder practicar.

W. i jo vam seure en un racó, al costat de les stupas, i vam contemplar el paisatge. Un lloc perfecte per meditar, pensar, fer brollar noves idees, estar en silenci.

Hora de dinar ! Tot a punt per les nenes i nens. Tots asseguts al seu lloc. Em va sorprendre el silenci i les bones maneres. No els va caure ni un gra d’arròs, i cap d’ells remugava o menjava lentament.

Abans de fer la migdiada, vaig repartir els regals que portava per els mestres, coordinadors, l’abbot del monestir, cuinera i tots els infants. Sempre agrada fer de Rei Màgic en nom de les companyes i companys que es van quedar a casa, i em van anomenar l’ambaixadora especial.

El següent protocol era visitar famíles del poble. Gent molt humil, pobre. La majoria dels homes per poder guanyar més diners i poder arribar a final d’any, marxen entre 3 i 5 mesos a treballar a les muntanyes de jade. Una feina perillosa, però quasi sempre en treuen profit, ja que troben pedres precioses i les poden vendre al mercat de Mandalay.
A les cases no hi han portes, tot és obert i tothom volia ser al costat. En W. va tenir feina traduïnt les converses de l’anglès al birmà.

Les hores anàven passant, depressa, molt depressa i havia de tornar a fer la maleta per marxar, perque unes lleis absurdes no et deixen compartir el temps amb la gent del país. Cal dormir en hotels i així el visitant està controlat i el poble no pot compartir converses, ni aprendre, ni escoltar cap discurs que pugui ser crític. El visitant no té problemes en aquest país. Pots rebre la visita d’immigració i et ‘conviden’ a marxar i fins i tot t’acompanyen a l’aeroport. El poble, però, pot patir conseqüències greus, si el visitant és periodista, escriptora, activista, membre d’una ONG no autoritzada o ves a saber. Ells i elles poden patir presó. És la realitat i de moment no n’hi ha una altra.

A 1/4 de sis de la tarda vam marxar. El carro, els bous, fins a la carretera i el taxi. Un viatge llarg, de nit, molt diferent del viatge d’anada. L’arribada passada mitjanit a Mandalay va ser tot un poema. Sense hotel, cercant habitació i finalment vaig trobar-ne un, més car del previst, però les meves forces ja em demanàven un llit, una dutxa i dormir.

Fotografia: L’escola al costat de les stupas del monestir.

Avui dinaré amb gent que coneix Birmània, l’estimen, i d’altres que han nascut en aquell país. Ahir vaig visitar na M.M. i en X. amb el seu nou nat, en N. Un nen preciós. Va nèixer un 10 de setembre. Cabell negre i ulls grans, sense cap mena de dubte, del país de la mare.

Immediatament els meus pensaments van viatjar a l’escola on vaig arribar ahir. Moltes coses per explicar. Però ara és hora de dinar i tots a taula. El bol gran d’arròs i la verdura i la carn. Tots ben asseguts, cullera en mà i a deixar els plats ben nets. En un poblet petit, lluny de les grans Ciutats, us sorprendrà l’uniforme. Sí, a Birmània, anar a escola és prestigi, responsabilitat, aprendre, el cau del saber. Les famílies respecten molt, moltíssim, la feina dels mestres i del monestir. No entendríen mai que els infants, els nois i noies, poguéssin anar a escola sense l’uniforme, ni els mestres i les mestres tampoc. També en porten. 

Més d’un infant va venir a veure’m, amb timidesa, de la mà de la mare o el pare o l’àvia, a portar-me flors del seu jardí. Són damunt la taula de les mestres.

Fotografia: Hora de dinar a l’aula dels petits.

Marco Polo l’any 1293 va entrar al poderós Regne de Mien i ho ha explicat molt bé en el seu llibre de les meravelles. El primer europeu trepitjant terres birmanes.

Abans de viatjar a aquest país, paga la pena, saber, conèixer algunes coses. Com diuen els anglosaxons, escriure un ‘profile’ del país. Jo llegeixo el que puc abans de partir, una vegada sóc dins el país, visc tot el que puc, miro, observo, parlo amb la gent, càmera a punt i a fer fotografíes, escriure paraules en un bloc de notes.
Torno a casa i començo a recordar, a mirar les fotografíes, unes millors, d’altres pitjors, és una manera de recordar el que has viscut. Obro el bloc de notes i vaig llegint el que he escrit. Paraules importants, d’altres sense sentit.

És possible explicar com és aquest país de més de 55.000.000 d’habitants, més de 50 ètnies diferents, llengües diferents, cultures diferents, història intensa, regnes poderosos, pobresa, censura, terres verdes, seques, muntanyes que amaguen pedres precioses inigualables, perles, rius que semblen oceans, gent amb una fe immensa, fusta de teca dels seus grans boscos ? Sí és possible, i abans d’escriure el ‘profile’ del país, m’agradaría explicar un viatge en cotxe a un poblet petit on ajudem que una escola funcioni.

Sortint de Mandalay enfilem la carretera més al nord. Els visitants d’aquesta Ciutat ténen moltes coses per veure i gaudir-ne. El meu objectiu era arribar al poblet i veure l’escola, conèixer la gent i saber més. El viatge el vaig fer en taxi. Es pot anar en autobús, però no tinc ja l’edat per fer-ho per les circumstàncies d’aquest transport públic. 
La carretera no era dolenta. Vaig molt ben acompanyada per tres xicots, monjos, que fan aturar el taxi a Kaunghmudaw Paya – Sagaing, a 10 kms de Mandalay. Fa uns anys l’espectacular cúpula era de color blanc, però els governants insisteixen en tornar el color or a tots els temples i així poder anomenar el país ‘Myanmar the Golden Land’. Té una alçada de 46 metres i va ser construït l’any 1636 per commemorar la capitalitat d’Ava del Regne de Myanmar. Cal dir que quan entres i visites els temples, pagodes, sempre trobareu un petit o gran mercat, amb paradetes on podeu trobar veritable artesania. No us penseu que hi són per els turistes …. En aquesta pagoda en concret, ni tan sols hi arriben. És un goig veure tot el que la gent fa amb les mans i els peus, sí, perque els birmans utilitzen els peus freqüentment. Aprofitem per comprar fireta per els nens i nenes de l’escola; parelles de mussolets, elefants, tigres, platets, tines, teteres, xiulets.
En sortir, de sobte, un petit mussol de veritat va caure d’un tamarind preciós al terra.
Toca’l, em diuen, dona molt bona sort !!

Continúa el viatge. Hem d’arribar al restaurant per dinar bastant abans de les dotze del migdia. Els meus amics, tots tres monjos budistes theravada, no poden fer-ho després
del migdia. Aquest és per a ells l’últim àpat. El menjar és ja sobre la taula. En diuen curry, però res a veure amb els curries hindús. És senzillament un gran bol d’arròs al bell mig de la taula i rodejat de plats petits amb verdures, pollastre, porc, peix de riu, mongetes, chilis picants o no. Et vas servint tú mateix, primer l’arròs i seguidament t’hi vas posant el que més t’agrada, i en el meu cas, escoltant els suggeriments de’n W., en N. i en T.

Jo demano una cervesa Myanmar. Si beus cervesa no tindràs mai problemes d’estomac.
Els meus amics beuen te, no els està permés beure begudes alcohòliques.
Continuem el viatge. La carretera cada vegada és més i més deficient. Es nota que no hi ha ni manteniment ni ganes de fer-ne de noves. Circulen per la dreta, com nosaltres, però la majoria dels cotxes continúen tenint el volant a la dreta, com abans. La gent no pot comprar cotxes nous, i és increïble com poden fer funcionar els cotxes de més trenta anys posan-t’hi una barreja de benzina més barata que la ‘oficial’.

Tinc sort. El temps és esplèndid i torno a veure els núvols blancs i un cel d’un blau intens.
Tot aquest paisatge decorat amb les palmeres i la verdor dels camps d’arròs, plantacions de cacauets, patates. Passem per una Ciutat gran i important, Monywa i aleshores sí que entrem en una carretera absolutament indigna i de mal conduïr i viatjar. Dos cotxes a la vegada no tenen espai. Els autobusos de passatgers plens a vessar de gent i paquets no surten del camí i nosaltres hem de fer punys i mànigues per poder creuar-nos sense problemes. De tant en tant passem per petits poblets on els gossos dormen tranquil.lament al mig de la carretera i al so de la botzina es desperten ràpidament i marxen. Creuem el riu Chindwin per un pont fet de fusta. El pont trontolla quan passem. Tothom somriu i et dona la benvinguda, saluda amb la mà. I encara més quan veuen una dona ja entrada en anys, occidental i acompanyada per tres joves monjos.

El paisatge és una meravella. En quedo embadalida i puc fer bones fotografíes. Però els meus amics em teníen reservada una bona sorpresa, i vam fer una altra paradeta:  Les coves de Po Win Daung. Mereix un apunt. Un lloc molt, molt especial i únic. Coves on probablement hi van viure els primers pobladors del país fa més de dos, tres mil anys, i al llarg dels secles XIV, XV i XVI, s’han construït temples dins les mateixes coves. Es pot arribar des de Monywa en ferry per el riu Chindwin fins a Nyaungbingyi i després 25 kms per carretera. Els que puguin anar a Monywa, aquesta visita és absolutament imprescindible i recomanable.

Arribem a destí, bé on s’acaba la dita carretera mig asfaltada, perque la continuació del viatge s’ha de fer en carros tirats per bous.

Arribo al poble i entrem directament al monestir on es troba l’escola. La gent va arribant. He arribat després d’un viatge de més de set? vuit? hores. No ho sé. Però sóc a l’escola, el meu destí. Els infants, la gent, m’envolta. Entro a l’escola i en un racó m’han preparat el llit. Seguidament anem al monestir i l’abbot m’ofereix una beguda refrescant i parlem. Ell no parla anglès, però els meus tres acompanyants sí.

L’estada a l’escola …. no m’ho puc creure. En el proper apunt en parlarem. Moltes coses a dir i explicar. Després d’un bany al safareig i amb palanganes, i havent sopat, vaig a dormir. La nit és fosca. Tots els díes surt el sol a les 6 del matí i s’amaga a les 6 de la tarda. No hi ha electricitat. El silenci i també el soroll de la nit em fa agafar la son immediatament.

Fotografíes: Paisatge.
Arxiu: Kaunghmudaw Paya. Po Win Daung. Canvi de transport. Paradeta de regals.

Dos anys després del meu primer viatge per aquest meravellós país, he tornat ben trista, per una banda, i contenta per una altra. Tristor en veure que tot és encara més difícil, que l’aïllament és un fet, que la riquesa natural del país és per els seus governants i països col.laboradors i res per al poble, que el preus són massa alts per poder continuar vivint dignament, per la pobresa, per copsar com treballen, hores i hores, per poquets kyats. Ja tindré temps per anar reflexionant i escrivint de tot el què passa a Birmània.

Per una altra banda, contenta, perque la gent no s’atura, perque és creativa, intel.ligent i amb una fe a prova de bombes i de dictadures, perque estima, perque lluita de manera soterrada, sense fer soroll, perque van perdent la por.

Hi ha dues maneres de viatjar a aquest país, en grups i dins un programa organitzat, i individualment. Totes dues maneres són vàlides. És un país que té els braços oberts a tots els seus viatgers i turistes, el poble, la gent espera els visitants i sí, cal anar-hi.
Una altra cosa és amb què et trobaràs i el seu govern no té l’empenta, ni tampoc crec que la vol tenir, per millorar els serveis una mica, tan sols una mica, perque la gent, els visitants puguin tornar als seus països tot veient que sí, que les millores socials, de treball, les mínimes condicions de vida de la gent van millorant.

M’entristeix i molt quan escolto a viatgers i turistes dient que aquest país és ‘autèntic’, un dels pocs on no veus gaires ‘turistes’, on la gent sempre somriu, malgrat tot. És com el túnel del temps, com quan en el nostre país durant les dècades del 40 i 50, els europeus del nord arribàven, tot dient que eren a Àfrica, i que erem ‘autèntics’ i que por unes poques pessetes podíen dormir en hotelets familiars, menjar molt bé, beure encara més i geure a les platjes per tornar ben morenets als seus països d’origen.

Però Birmània o Myanmar és i serà un gran país. No s’hi val només llegir les guíes de tot el que visitaràs ( sempre sota la mirada i permís de les autoritats …… ). La seva història és convulsa, és un país amb més de cinquanta-set ètnies i llengües diferents, considerada la ‘ventafocs’ de les seves colònies per els anglesos. Índia era la joia de la corona, Burma, l’últim racó on els indis revolucionaris i lluitadors per aconseguir la independència, eren deportats, perque a Burma tot és fàcil, tot és tranquil, s’adapten i fins i tot he arribat a llegir ‘Burma ? on és ? ah sí, aquells que mai diuen res …. ‘ I és el país on encara avui, hi ha més de 2.000 presoners polítics a la presó, molts d’ells des de l’any 1988.

En aquest viatge que he fet de manera individual, però sempre acompanyada, sigui per amics dins el país, o per viatgers d’altres països, he copsat les dues cares o tres cares de la realitat.
Les dificultats per poder viure, la climatologia, pluges monsòniques interminables i fortes, zones molt concretes amb problemes de malària i dengue, paisatges de somni, respirar un aire humit, net, viure en anglès dia rera dia, fent practicar aquesta llengua a tots els que van a classes i poques vegades ténen la oportunitat de practicar, escoltar música als carrers, ténen un ritme increïble i la música la saben interpretar com cap altre país del sudest asiàtic, visitar escoles dins els monestirs budistes dels monjos theravada, les úniques gratuïtes, mestres que treballen de valent, pobles sense electricitat ni aigua corrent i tot just al costat extraccions de gas i petroli per part de companyies multinacionals col.laboradores del govern.

Un euro = 1000 kyats. Un salari raonable, mensual, 45.000 a 60.000 kyats. Un gallon de benzina ( 4 litres ) entre 3.800 i 4.000 kyats. Electricitat a casa uns 400 kyats/kw.
Escoles públiques uns 15.000 kyats/mes. Una cervesa Myanmar entre 2.000 i 3.000 kyats. Un dinar o sopar entre 1.600 i 3.000 kyats. Un vol entre Yangon i Sittwe en una de les companyies aères uns 130.000 kyats. Un nou impost cada vegada que agafes un avió, 1.000 kyats. Entrar i visitar les zones ‘turístiques’ com Bagan o Mrauk U, entre 5 i 10 USD Dollars. No pots canviar als bancs. No s’admet. Canvis a les agències o hotels.
1 USD$ entre 750 i 850 kyats, i 1 Euro entre 980 i 1000 kyats. No admeten targetes de crèdit. Impossible. Els mòbils ja els pots guardar dins la maleta. No és permès per els viatgers i turistes. Compte, doncs, a no quedar-te sense diners. Si no tens un contacte amb una agència o amb els mateixos guíes ( grans persones i sempre disposats a fer que el teu viatge no passi per cap problema) ja et pots preparar a agafar el primer avió destinació Bangkok. La economia del país és un desgavell.

I més coses ….. Aquest és el país ‘autèntic’ que molts viatgers expliquen quan tornen.
I jo desitjaria que tot fos més fàcil i augmentar el nivell de vida de la gent, i que els rics no guanyéssin més diners, i els pobres, que són majoria absoluta, poguéssin oferir un futur digne als seus fills i filles.

De cap de les maneres és aquest el meu segon apunt un informe negatiu, no, no. Ens el contrari. Una de les meravelles del món, Shwedagon a Yangon, no figura mai en les llistes, per l’aïllament que pateix el país. O viure la posta de sol tot anant en barca a U Bein (Mandalay), el pont de teca més llarg i vell del món ( més de 200 anys ), o gaudir d’unes platjes paradisíaques a Ngapali, o trepitjar terres del Shan State en un trekking únic i diferent, o a Sagaing o Amarapura, o navegar per el riu Kaladan fins a Mrauk U.

Gràcies W., N., T., NW., TK, CHL,NN, K. per tot el que m’heu fet viure en aquest gran país on pateixen una dictadura militar des de fa més de 62 anys, amb el consentiment de molts països veins i no tan veins.

Ara, en aquest moment, estic sentada en una terrassa a la vora d’un llac, en un parc de Mandalay bebent un suc de llima natural, fresca i potser després em menjaré un farluda, un bol amb gelat i fruites que és una delicatessen única, tot petant la xerrada amb en W. i en N. i parlant dels projectes d’escoles.

Fotografia: El futur. Escola per a infants. Jugant amb la fireta.

Tots els anys, mes de novembre, dia de lluna plena; si ets viatger i et trobes a Birmània, no deixis passar la oportunitat de visitar la Ciutat de Taunggyi, capital de l’Estat Shan, molt a prop del llac Inle. Jo no vaig poder anar. Quan tens un temps limitat, sempre has de deixar alguna cosa per un proper viatge i aquest –Tazaungmore Festival – Gobus de Paper i focs artificials a Taunggyi – és una de les manifestacions culturals que s’ha de viure.

Però enguany, gràcies al meu amic K. em vaig conectar el propassat diumenge (seguint les seves instruccions) a una web i en directe vaig poder viure aquests moments des de casa, lluny de Taunggyi. Va ser emocionant. Els globus de paper competeixen per ser el més bonic, llençar els millors focs artificials, els millors dibuixos, tot fet a ma, amb paper que trobes quan viatges per el Shan State, sigui en paraigues, llibretes, fulls, sobres, tot fet artesanalment.
Mirant els globus de paper com s’enlairen, immediatament vaig recordar la meva infantesa, quan per la nit de Sant Joan, des del terrat de casa, el pare posava cotó fluix mullat en un bol ple d’esprit de ví, enceníem el cotó, i el petit globus començava a volar i marxava lluny, molt lluny, o de vegades s’apagava el foc, i el descens era immediat, o es cremava i més d’un veia amb preocupació com queia al terrat de casa seva o al bell mig del carrer. Van prohibir aquesta ‘petit festival’ domèstic per considerar que era perillós.

He trobat aquest video d’aquest festival a Taunggyi, música local de fons, com sempre alegre, i podeu veure els globus immensos i portadors de veritables castells de foc.

El motiu de la fotografía el podreu saber si desitgeu ‘vull llegir la resta … ‘

Enguany no he escrit un apunt que apareix habitualment en el meu bloc; agraïr a tots els poetes i escriptors blocaires d’aquesta casa per les bones estones que em fan passar. També hauría d’incloure els articles d’opinió i sensacions i sentiments, i també els blocaires ‘corresponsals’ que viuen lluny de la meva Ciutat. Al llarg dels anys, com a veïna d’aquesta casa, he anat aprenent noves formes de llenguatge, noves paraules, fruir de poemes meravellosos i magnífics, dibuixos, fotografíes, conèixer indrets, històries, nous llibres, sensacions. No fa pas gaires díes s’han celebrat setmanes de la poesia, i tots hem pogut copsar com els escriptors i poetes són vius, il.lusionats, i ens obsequíen amb belles paraules. Tot aquest món blocaire dins un Vilaweb que ens regala dia si dia també amb les seves noves tecnologíes amb programes de televisió, entrevistes, editorials, notícies, activitats. Ja ho he manifestat més d’una vegada; m’hi trobo bé, molt bé, en aquesta casa. Un poeta, un actor, Zarganar, empresonat a l’estat de Kachin a Birmània, no té la llibertat per poder escriure, ni tan sols ajudar a la pobra gent que va patir el cicló Nargis ja fa dos anys. Per aquest fet, ajudar al poble, sense autorització de la Junta Militar del seu propi país, va ser detingut, empresonat, jutjat i comdemnat a 65 anys de presó. Ha pogut fer arribar un petit poema al seu amic Hein Lin des de la presó de Myitkyina. És el meu agraïment a tots els poetes i escriptors del món.
EXCLUSIVE: Zarganar – A New Poem from inside Hell  

Enllaçant amb l’escriptura, els escriptors, els llibres, els blocaires, la fotografia que podeu veure correspòn a Kuthodaw Paya a Mandalay on podeu veure ‘El llibre més gran de món’.
Es va escriure l’any 1857 directament en 789 blocs de marbre on està escrit el Tripitaka, canon del budisme. Cada bloc/página té la seva pròpia stupa o capella individual.
Per poder llegir els 789 blocs es necessiten 450 díes. L’any 1900 es va fer una impresió en paper; 38 volums de 400 pàgines cadascún.
Un bloc de marbre …. un bloc escrit que apareix en una pantalla en un diari digital.
Les paraules continúen éssent el fil de la nostra vida, escrites en un bloc de marbre, en una pàgina de paper, en un bloc virtual, en una fusta, en una pared, en una mà.

Avui fa 14 anys i 325 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

És la cerimònia que cal fer en el budisme theravada abans d’entrar com a novici en un monestir.
En els meus apunts anteriors dedicats a Shwedagon, ja vaig dir que necessites díes, estar, caminar, seure, badar, mirar, observar, admirar; és un dels llocs que més m’han impressionat.
En un moment de la tarda, quan era tot just davant un dels moltíssims temples, de sobte van aparèixer una munió de persones vestides especialment per una cerimònia i que jo desconeixia.

Els vestits de les nenes, futures novícies, els vaig reconèixer, ja que en el mercat de Bagyoke a Rangoon, hi han moltíssimes parades que venen els vestits, les corones, i tot el que les noietes han de dur per la cerimònia.
És el fet més important per una família de fe budista, deixar el seu fill o filla en un monestir durant uns anys o per sempre, i així continuar el llegat de Buda, integrar-se al Sangha i aprendre les paraules i les ensenyances de Buda i el Dharma. Molts d’ells i elles, només s’hi estàn uns anys. De fet ja poden entrar a l’edat entre els 6 i 10 anys. 
Com són molt supersticiosos han d’escollir el millor día per la cerimònia, i aquest serà el que els astròlegs hagin predit a la família.
Quan s’ha decidit la data per el Shinbyu, els pares han de tenir cura que els nens i nenes no pugin als arbres o nedin als rius, per por de patir qualsevol accident o s’encostipin, i no puguin arribar en perfectes condicions físiques al Shinbyu.

La família i germans visiten als veïns i amics per donar la bona notícia i els hi donen una capseta lacada amb te i els conviden a assistir a la cerimònia. Si accepten el regal, vol dir que sí que assistiràn al Shinbyu. Aquest és un costum més rural que ciutadà. A les grans Ciutat imprimeixen una invitació.

El día de la cerimònia surt el seguici de casa juntament amb una orquestra i ofereixen te als convidats. Un decorat fet de bambú i pintat de diferents colors anuncía a tothom que el Shinbyu tindrà lloc el dia assenyalat. Hi posen taules on es pot degustar tot tipus de llaminadures, o cacauets, o gambes assecades, o sèsam torrat o un tipus de mongeta torrada i gingebre deshidrat  at. En les Ciutats i poblacions més grans també ofereixen gelats, pastissos i cafè.
I comença la processó fins arribar al Monestir o a la Pagoda, en aquest cas a Shwedagon. Els vestits de seda brodats són una meravella i sempre caminant sota l’ombra d’un parasol fet a mà. Aquest ritual simbolitza al Príncep Siddartha Gautama en el moment que deixa la seva dona i fills al Palau Reial i tot els seus luxes i riqueses.
El seguici va començar a entrar a Shwedagon. Era una visió absolutament inversemblant, d’una fe absoluta i curiosament les nenes molt serioses i no vaig poder veure cap somriure.

No vaig formar part del seguici i van entrar dins el temple establert on les monges i monjos,  esperàven a les noietes.

En el món rural els costums són encara més festius i tot el poble hi participa. Després de la cerimònia, tornen a casa, i la festa continúa al llarg del día, amb música, menjar, gaudir del día i sobretot del Shinbyu, un dia molt especial i important per qualsevol família de fe budista.

Però, tot el que he escrit, ningú m’ho va explicar. A Birmània el silenci és la ‘vox populi’ del poble. Primer, no tothom parla anglès; els guíes t’ho poden explicar, però amb matisos; quan tornes a casa, comences a cercar informació i llegeixes.

És tan trist viatjar per un país on la paraula està prohibida …. on és un atreviment preguntar, perque saps que no obtindràs cap resposta, i si ho fan, en veu baixa, en silenci; on han de treballar de valent per poder sobreviure; on el somriure és sempre a les cares de la gent, perque estàn contents de veure’ns. Birmània és un poble obert, els agrada rebre hostes i poder oferir casa seva, els seus menjars, beure te plegats, parlar de tot el que els envolta, de la natura, de la família …. però no poden; se saben vigilats. Birmània és en el meu cor i cada dia que passa més i més gran és la meva admiració per aquest poble lluitador, en silenci, contra una dictadura cruel i terrible.
La seva fe i esperança en el futur, malgrat tot, no la perden.

La fotografia la vaig fer a Shwedagon, aquest grupet de noietes vestides per el Shinbyu.
En l’arxiu en poden veure algunes més.

Avui fa 14 anys i 297 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.