De Mandalay a un poblet llunyà – Cròniques d’un viatge
Abans de viatjar a aquest país, paga la pena, saber, conèixer algunes coses. Com diuen els anglosaxons, escriure un ‘profile’ del país. Jo llegeixo el que puc abans de partir, una vegada sóc dins el país, visc tot el que puc, miro, observo, parlo amb la gent, càmera a punt i a fer fotografíes, escriure paraules en un bloc de notes.
Torno a casa i començo a recordar, a mirar les fotografíes, unes millors, d’altres pitjors, és una manera de recordar el que has viscut. Obro el bloc de notes i vaig llegint el que he escrit. Paraules importants, d’altres sense sentit.
És possible explicar com és aquest país de més de 55.000.000 d’habitants, més de 50 ètnies diferents, llengües diferents, cultures diferents, història intensa, regnes poderosos, pobresa, censura, terres verdes, seques, muntanyes que amaguen pedres precioses inigualables, perles, rius que semblen oceans, gent amb una fe immensa, fusta de teca dels seus grans boscos ? Sí és possible, i abans d’escriure el ‘profile’ del país, m’agradaría explicar un viatge en cotxe a un poblet petit on ajudem que una escola funcioni.
La carretera no era dolenta. Vaig molt ben acompanyada per tres xicots, monjos, que fan aturar el taxi a Kaunghmudaw Paya – Sagaing, a 10 kms de Mandalay. Fa uns anys l’espectacular cúpula era de color blanc, però els governants insisteixen en tornar el color or a tots els temples i així poder anomenar el país ‘Myanmar the Golden Land’. Té una alçada de 46 metres i va ser construït l’any 1636 per commemorar la capitalitat d’Ava del Regne de Myanmar. Cal dir que quan entres i visites els temples, pagodes, sempre trobareu un petit o gran mercat, amb paradetes on podeu trobar veritable artesania. No us penseu que hi són per els turistes …. En aquesta pagoda en concret, ni tan sols hi arriben. És un goig veure tot el que la gent fa amb les mans i els peus, sí, perque els birmans utilitzen els peus freqüentment. Aprofitem per comprar fireta per els nens i nenes de l’escola; parelles de mussolets, elefants, tigres, platets, tines, teteres, xiulets.
En sortir, de sobte, un petit mussol de veritat va caure d’un tamarind preciós al terra.
Toca’l, em diuen, dona molt bona sort !!
Continúa el viatge. Hem d’arribar al restaurant per dinar bastant abans de les dotze del migdia. Els meus amics, tots tres monjos budistes theravada, no poden fer-ho després
del migdia. Aquest és per a ells l’últim àpat. El menjar és ja sobre la taula. En diuen curry, però res a veure amb els curries hindús. És senzillament un gran bol d’arròs al bell mig de la taula i rodejat de plats petits amb verdures, pollastre, porc, peix de riu, mongetes, chilis picants o no. Et vas servint tú mateix, primer l’arròs i seguidament t’hi vas posant el que més t’agrada, i en el meu cas, escoltant els suggeriments de’n W., en N. i en T.
Jo demano una cervesa Myanmar. Si beus cervesa no tindràs mai problemes d’estomac.
Els meus amics beuen te, no els està permés beure begudes alcohòliques.
Continuem el viatge. La carretera cada vegada és més i més deficient. Es nota que no hi ha ni manteniment ni ganes de fer-ne de noves. Circulen per la dreta, com nosaltres, però la majoria dels cotxes continúen tenint el volant a la dreta, com abans. La gent no pot comprar cotxes nous, i és increïble com poden fer funcionar els cotxes de més trenta anys posan-t’hi una barreja de benzina més barata que la ‘oficial’.
Tinc sort. El temps és esplèndid i torno a veure els núvols blancs i un cel d’un blau intens.
Tot aquest paisatge decorat amb les palmeres i la verdor dels camps d’arròs, plantacions de cacauets, patates. Passem per una Ciutat gran i important, Monywa i aleshores sí que entrem en una carretera absolutament indigna i de mal conduïr i viatjar. Dos cotxes a la vegada no tenen espai. Els autobusos de passatgers plens a vessar de gent i paquets no surten del camí i nosaltres hem de fer punys i mànigues per poder creuar-nos sense problemes. De tant en tant passem per petits poblets on els gossos dormen tranquil.lament al mig de la carretera i al so de la botzina es desperten ràpidament i marxen. Creuem el riu Chindwin per un pont fet de fusta. El pont trontolla quan passem. Tothom somriu i et dona la benvinguda, saluda amb la mà. I encara més quan veuen una dona ja entrada en anys, occidental i acompanyada per tres joves monjos.
El paisatge és una meravella. En quedo embadalida i puc fer bones fotografíes. Però els meus amics em teníen reservada una bona sorpresa, i vam fer una altra paradeta: Les coves de Po Win Daung. Mereix un apunt. Un lloc molt, molt especial i únic. Coves on probablement hi van viure els primers pobladors del país fa més de dos, tres mil anys, i al llarg dels secles XIV, XV i XVI, s’han construït temples dins les mateixes coves. Es pot arribar des de Monywa en ferry per el riu Chindwin fins a Nyaungbingyi i després 25 kms per carretera. Els que puguin anar a Monywa, aquesta visita és absolutament imprescindible i recomanable.
Arribem a destí, bé on s’acaba la dita carretera mig asfaltada, perque la continuació del viatge s’ha de fer en carros tirats per bous.
Arribo al poble i entrem directament al monestir on es troba l’escola. La gent va arribant. He arribat després d’un viatge de més de set? vuit? hores. No ho sé. Però sóc a l’escola, el meu destí. Els infants, la gent, m’envolta. Entro a l’escola i en un racó m’han preparat el llit. Seguidament anem al monestir i l’abbot m’ofereix una beguda refrescant i parlem. Ell no parla anglès, però els meus tres acompanyants sí.
L’estada a l’escola …. no m’ho puc creure. En el proper apunt en parlarem. Moltes coses a dir i explicar. Després d’un bany al safareig i amb palanganes, i havent sopat, vaig a dormir. La nit és fosca. Tots els díes surt el sol a les 6 del matí i s’amaga a les 6 de la tarda. No hi ha electricitat. El silenci i també el soroll de la nit em fa agafar la son immediatament.
Fotografíes: Paisatge.
Arxiu: Kaunghmudaw Paya. Po Win Daung. Canvi de transport. Paradeta de regals.
Doncs ja ens tens esperant per saber què ens dius de l’escola…