Chào ông Viêt Nam

Dos anys després del meu primer viatge per aquest meravellós país, he tornat ben trista, per una banda, i contenta per una altra. Tristor en veure que tot és encara més difícil, que l’aïllament és un fet, que la riquesa natural del país és per els seus governants i països col.laboradors i res per al poble, que el preus són massa alts per poder continuar vivint dignament, per la pobresa, per copsar com treballen, hores i hores, per poquets kyats. Ja tindré temps per anar reflexionant i escrivint de tot el què passa a Birmània.

Per una altra banda, contenta, perque la gent no s’atura, perque és creativa, intel.ligent i amb una fe a prova de bombes i de dictadures, perque estima, perque lluita de manera soterrada, sense fer soroll, perque van perdent la por.

Hi ha dues maneres de viatjar a aquest país, en grups i dins un programa organitzat, i individualment. Totes dues maneres són vàlides. És un país que té els braços oberts a tots els seus viatgers i turistes, el poble, la gent espera els visitants i sí, cal anar-hi.
Una altra cosa és amb què et trobaràs i el seu govern no té l’empenta, ni tampoc crec que la vol tenir, per millorar els serveis una mica, tan sols una mica, perque la gent, els visitants puguin tornar als seus països tot veient que sí, que les millores socials, de treball, les mínimes condicions de vida de la gent van millorant.

M’entristeix i molt quan escolto a viatgers i turistes dient que aquest país és ‘autèntic’, un dels pocs on no veus gaires ‘turistes’, on la gent sempre somriu, malgrat tot. És com el túnel del temps, com quan en el nostre país durant les dècades del 40 i 50, els europeus del nord arribàven, tot dient que eren a Àfrica, i que erem ‘autèntics’ i que por unes poques pessetes podíen dormir en hotelets familiars, menjar molt bé, beure encara més i geure a les platjes per tornar ben morenets als seus països d’origen.

Però Birmània o Myanmar és i serà un gran país. No s’hi val només llegir les guíes de tot el que visitaràs ( sempre sota la mirada i permís de les autoritats …… ). La seva història és convulsa, és un país amb més de cinquanta-set ètnies i llengües diferents, considerada la ‘ventafocs’ de les seves colònies per els anglesos. Índia era la joia de la corona, Burma, l’últim racó on els indis revolucionaris i lluitadors per aconseguir la independència, eren deportats, perque a Burma tot és fàcil, tot és tranquil, s’adapten i fins i tot he arribat a llegir ‘Burma ? on és ? ah sí, aquells que mai diuen res …. ‘ I és el país on encara avui, hi ha més de 2.000 presoners polítics a la presó, molts d’ells des de l’any 1988.

En aquest viatge que he fet de manera individual, però sempre acompanyada, sigui per amics dins el país, o per viatgers d’altres països, he copsat les dues cares o tres cares de la realitat.
Les dificultats per poder viure, la climatologia, pluges monsòniques interminables i fortes, zones molt concretes amb problemes de malària i dengue, paisatges de somni, respirar un aire humit, net, viure en anglès dia rera dia, fent practicar aquesta llengua a tots els que van a classes i poques vegades ténen la oportunitat de practicar, escoltar música als carrers, ténen un ritme increïble i la música la saben interpretar com cap altre país del sudest asiàtic, visitar escoles dins els monestirs budistes dels monjos theravada, les úniques gratuïtes, mestres que treballen de valent, pobles sense electricitat ni aigua corrent i tot just al costat extraccions de gas i petroli per part de companyies multinacionals col.laboradores del govern.

Un euro = 1000 kyats. Un salari raonable, mensual, 45.000 a 60.000 kyats. Un gallon de benzina ( 4 litres ) entre 3.800 i 4.000 kyats. Electricitat a casa uns 400 kyats/kw.
Escoles públiques uns 15.000 kyats/mes. Una cervesa Myanmar entre 2.000 i 3.000 kyats. Un dinar o sopar entre 1.600 i 3.000 kyats. Un vol entre Yangon i Sittwe en una de les companyies aères uns 130.000 kyats. Un nou impost cada vegada que agafes un avió, 1.000 kyats. Entrar i visitar les zones ‘turístiques’ com Bagan o Mrauk U, entre 5 i 10 USD Dollars. No pots canviar als bancs. No s’admet. Canvis a les agències o hotels.
1 USD$ entre 750 i 850 kyats, i 1 Euro entre 980 i 1000 kyats. No admeten targetes de crèdit. Impossible. Els mòbils ja els pots guardar dins la maleta. No és permès per els viatgers i turistes. Compte, doncs, a no quedar-te sense diners. Si no tens un contacte amb una agència o amb els mateixos guíes ( grans persones i sempre disposats a fer que el teu viatge no passi per cap problema) ja et pots preparar a agafar el primer avió destinació Bangkok. La economia del país és un desgavell.

I més coses ….. Aquest és el país ‘autèntic’ que molts viatgers expliquen quan tornen.
I jo desitjaria que tot fos més fàcil i augmentar el nivell de vida de la gent, i que els rics no guanyéssin més diners, i els pobres, que són majoria absoluta, poguéssin oferir un futur digne als seus fills i filles.

De cap de les maneres és aquest el meu segon apunt un informe negatiu, no, no. Ens el contrari. Una de les meravelles del món, Shwedagon a Yangon, no figura mai en les llistes, per l’aïllament que pateix el país. O viure la posta de sol tot anant en barca a U Bein (Mandalay), el pont de teca més llarg i vell del món ( més de 200 anys ), o gaudir d’unes platjes paradisíaques a Ngapali, o trepitjar terres del Shan State en un trekking únic i diferent, o a Sagaing o Amarapura, o navegar per el riu Kaladan fins a Mrauk U.

Gràcies W., N., T., NW., TK, CHL,NN, K. per tot el que m’heu fet viure en aquest gran país on pateixen una dictadura militar des de fa més de 62 anys, amb el consentiment de molts països veins i no tan veins.

Ara, en aquest moment, estic sentada en una terrassa a la vora d’un llac, en un parc de Mandalay bebent un suc de llima natural, fresca i potser després em menjaré un farluda, un bol amb gelat i fruites que és una delicatessen única, tot petant la xerrada amb en W. i en N. i parlant dels projectes d’escoles.

Fotografia: El futur. Escola per a infants. Jugant amb la fireta.