Chào ông Viêt Nam

Avui dinaré amb gent que coneix Birmània, l’estimen, i d’altres que han nascut en aquell país. Ahir vaig visitar na M.M. i en X. amb el seu nou nat, en N. Un nen preciós. Va nèixer un 10 de setembre. Cabell negre i ulls grans, sense cap mena de dubte, del país de la mare.

Immediatament els meus pensaments van viatjar a l’escola on vaig arribar ahir. Moltes coses per explicar. Però ara és hora de dinar i tots a taula. El bol gran d’arròs i la verdura i la carn. Tots ben asseguts, cullera en mà i a deixar els plats ben nets. En un poblet petit, lluny de les grans Ciutats, us sorprendrà l’uniforme. Sí, a Birmània, anar a escola és prestigi, responsabilitat, aprendre, el cau del saber. Les famílies respecten molt, moltíssim, la feina dels mestres i del monestir. No entendríen mai que els infants, els nois i noies, poguéssin anar a escola sense l’uniforme, ni els mestres i les mestres tampoc. També en porten. 

Més d’un infant va venir a veure’m, amb timidesa, de la mà de la mare o el pare o l’àvia, a portar-me flors del seu jardí. Són damunt la taula de les mestres.

Fotografia: Hora de dinar a l’aula dels petits.