El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Yabal Sulayr (2ª part: Sota els estels)

Deixa un comentari

Cid Hamet Benengeli, immortal cronista de llarga trajectòria i hàbil ploma, segueix contant el rilha dels dos errants rodamóns que, viatjant al sud, troben la saviesa d’antics pobladors.

Hi ho fa, a la manera moderna, tot assenyalant com un simpàtic autobusero ofereix passatge als dos errants i les seves farcides motxilles: 15 quilos de benestar occidental per viure, en les millors condicions, un viatge que, en l’antigor, es feia sense tan pesada càrrega.

Dins l’auto se’ls fa fosc i els estels, guia dels pobladors d’aquestes terres i companys del seu símbol més preuat, comencen a farcir el cel d?indicadors de camins curulls d?història i fervorós passat.

Són en terra càlida, en camins de nit, en país de lluna. Envoltats de gent que torna a casa, els errants encara no admiren la volta que se’ls posa damunt del cap. Potser, més tard, caminant com els vells contrabandistes o els antics pelegrins s?hi fixaran més. Ara, el neguit dels camins no els deixa veure el món que els envolta amb la claredat que voldrien. Són occidentals, no atenen a tranquil·litats eternes.

Els nostres errants baixen a Güéjar Sierra: poble que, amb els seus mil i escaig metres d?alçada, es defineix públicament com el corasón de la Sierra. Cases blanques i carrers costeruts, fonts d?aigua clara i bars curulls de parroquians, la plaça del poble és farcida de sorolloses fonts i juganera canalla. En aquestes hores del vespre, el poble porta un farciment d’alegria i joia de viure.

L’errant gros té la temptació de compartir unes hores amb els vilatans d’aquest indret, però l’errant fibrat va per feina. I és que el camí és llarg i, tot i que el poble sembla voler-los embruixar amb el seu gavadal de vida, els seus ulls cerquen una sortida que sembla desapareguda. Les parets es tanquen damunt seu i alguna força desconeguda els vol retenir en l?acollidora vila. No sembla que hi hagi carretera ni camí per sortir del lloc! Dubten!

Els dos errants es decideixen a prendre un costerut carrer que, ben aviat, es bifurca. Un núvol de dubte els creua, de vell nou, la ment, però un xicot de pell bruna i cabells trenats (potser una aparició de l?anciana moreria del país -val a dir que és el que subscriu aquestes mateixes ratlles, servidor de Déu i el seu únic profeta). Com deia, Cid Hamet Benengeli, un servidor, els ajuda a escatir el camí i, ben guiats per una mà amiga, els rodamóns errants es veuen engolits per la freda fosca d?extramurs.

Frontals al cap, caminen per una carretera deserta. En la primera bifurcació ja troben els indicadors moderns que menen als Lavaderos de la Reina. Saben, per les cartes de navegació, que, abans d?arribar en aquests llacs farcits de llegenda, s?han de trobar l?acollidor refugi on passaran la nit. No saben guiar-se pels estels. Ha passat tant de temps des que els seus avantpassats ho feien que n?han perdut el costum. Queden una vintena de quilòmetres de pista forestal i 1.400 metres de desnivell per a poder gaudir de la son reparadora, de la llar dels misteris.

La nit és fresca i el silenci és gairebé sepulcral. Se?ls fa estrany aquest silenci tant diferent a la remor que tenen en les nits de les seves terres nadiues. Tant sols en superar el pont sobre el Maitena, senten alguna salvatgina. Després, silenci.

El fred es fa més pregon en deixar les ziga-zagues de la pista i atènyer la pelada Loma de la Cuna de los Cuartos. En la llunyania, fogonades de llum capten l?atenció de les errants figures: Són fogonades de dracs emprenyats? Són espectres en dansa? Són les llums d?una antiga batalla? Són…? No. Tant sols són les visions que, des del damunt de les mateixes, tenen de les tempestes que inunden la costa mediterrània.

Vorejant el cim de Papeles, els rodamóns ja cerquen el refugi. Són a la Loma de Peña Partida i se saben a prop del resguard que els ha de facilitar la nit. El camí se?ls fa feixuc i llarg. La matinada se?ls ha llençat al damunt i ells trenquen el silenci tot assenyalant roques i monticles que se?ls mostren com l?anhelada llar. ?És aquí!?. ?No?. ?Aquí!?. ?Tampoc?. ?Hi hem de ser a prop, no??

Per fi, la pista s?acaba i apareix l?edifici rectangular i de porticons verdosos que els ha d?acollir. La porta, però, és barrada. Són unes dècimes de segon de dubte. Caldrà dormir al ras? A les portes de la llar?

Una veu adormida s?alça de l?interior del Refugi Forestal. Un individu els obra la porta. Dins, a la sala principal, dos joves hi han parat la tenda de campanya. Ells, mig adormits, es dirigeixen a una menuda habitació de parets blanques i finestra estreta. Estenen els matalassos a terra i dormen la son dels
vencedors que, després de cinc hores de marxa, serven el neguit de la propera batalla.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.