Yabal Sulayr (1ª part: L’arribada)
Deixa un comentari?Veig que dirigeixes la teva mirada cap aquells cims que brillen en rivalitat amb els cels. Orgull i delícia de Granada, origen de la seva fresca brisa i verdor perpetu, de les seves fonts cristallines i dels seus perennes cabdals.?
Washington Irving (1832) La Alhambra.
Una corrua de llegendes i apunts sobre moros i espanyols
Escolta els càntics que enyoren les terres que els teus peus estan trepitjant i segueix les passes de dos rodamóns errants pels viaranys on reposa Mulei Ben Hassen, estel lluent dels amors no correspostos.
L?aeroport de Barcelona és una gernació en continu moviment. Turistes, negociants, emigrants, rodamóns, persones, bèsties, maletes, … El bullici d?un aeroport que es vol intercontiental i que, a voltes, aconsegueix de ser-ho per breus i fugaços instants.
Les portes de l?aeroport s’obren per encabir-hi els dos errants que, amb pesats fardells a l?esquena, cerquen el taulell de facturació del vol que els ha d?apropar a la seva fita. I és que avui tenen feina i ganes d’exercitar les cames: Inicien un camí que els és desconegut:
Surten del nivell del mar per a fer 800 quilòmetres i elevar-se tot xino-xano uns 2.400 metres per damunt del nivell que ara els acomiada.
Són les sis de la tarda quan deixen l?aparell al Federico Garcia Lorca de Granada. Immortal ànima lliure la que dóna nom a tant menuda instal·lació.
L’auto de línia els escup darrera de la llar de la Virgen de les Angusties, patrona de Granada. Motxilla a l?esquena prenen el camí del Paseo del Salón, a les vores del Genil, un dels rius que neixen allà on les seves botes faran uns quants quilòmetres.
Abans de prendre el bus de Güejar Sierra, però, els nostres rodamóns errants, s?aturen en una font pública i omplen les cantimplores d?aigua. Sopen enmig d?una ciutat que se?ls fa amiga i propera, mentre esperen el vehicle que els endinsi en la serralada que serva els pics més alts de la pell de brau. Allà se senten com a turistes en terra estrangera, mentres un servidor, entotsolat en un racó del passeig , m’ho miro i, amb la força del record, n’omplo ratlles d’or