El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Yabal Sulayr (6ª part: Sobre els núvols)

Deixa un comentari

Cid Hamet Benengeli segueix el seu relat dels dos errants rodamóns de la següent manera:

“Havia jo arribat al Refugi de la Caldera quan el rodamón gros va seure ben a prop meu i, sense ni fixar-se en la meva presència, va treure una bossa amb castanyes i es va posar a menjar. L’altra, que s’havia quedat en un punt on podia comunicar-se amb l’exterior, va arribar al lloc i va anunciar que les possibles pluges del dissabte a la tarda s’havien allunyat fins el diumenge.

Aprofitem l’avinentesa i el dinar que ambdós personatges fan en aquest punt per assenyalar que el Refugi de la Caldera es troba situat al costat d’una llacuna i en un punt ideal per a fer unes quantes ascensions que, com la del Mulhacén, són força interessants. Ai! Carai! I perquè no es vol obrir aquesta botella de sidra!

Els errants dubten entre rodejar la llacuna per la banda alta del circ o seguir l?antiga carretera, ja en desús, que unia les poblacions de Capileira i Pinos Genil per la carena d?aquesta serralada.

Incapaços de veure el camí més feréstec i amb ganes de fer el Veleta per la tarda, opten per aquesta segona via i el camí els depara nous ramats de cabres salvatges, de turistes de robes llampants i sense pes a l?esquena i d?excursionistes de divers pelatge i condició. Són al lloc més planer de l?espai més concorregut de la serralada. I això es nota en l?anglès de calça curta, samarreta, barret i mitjons blancs que pren el sol com un llangardaix a les vores del camí o en la seva senyora, vestida amb un mono d?hivern de color rosa, suposo que moguda pel fet que la vegin de lluny si es perd.

Als Vasares del Veleta hi ha una llacuna i una font natural, manà pels dos assedegats rodamóns errants i per una parella de mosses que, en plenes pràctiques d?un idioma en aprenentatge, ronden per aquests verals.

Amb les cantimplores plenes, ells segueixen camí, fan els darrers revolts i guanyen el Refugi de la Carihuela. No és, però, la fi d?aquesta pelegrina jornada. Es fan el llit, deixen els estris, prenen quatre ganyips i un glop d?aigua i emprenen els 200 metres que els separen del cim del Veleta.

200 metres de desnivell que es fan amb poc menys de mitja horeta. Des del cim, gaudeixen d’un lluminós capvespre de tardor: A l?est, s?alça majestuós el Mulhacén, el sud-est i el sud són un mar de núvols densos i blancs que, als ulls errants dels rodamóns, marquen la llinda entre l’espai dels mortals i el dels immortals. A l?oest, els núvols resten retinguts per la mateixa serralada i semblen caure en majestuosa i immensa cascada damunt la plana septentrional. Una plana immensa, la vega granadina, encimbellada per la majestuositat d?una diminuta i llunyana fortificació vermella, orgull dels que, com un servidor, van haver de marxar de casa després dels fets de l’Alpujarra.

Sadollats de bellesa, els errants emprenen el camí de retorn per la carretera de les pistes d?esquí. No tenen més pressa que la que els pugui donar el punyent aire glaçat que els envolta.

En arribar al Refugi, escenes típiques de la sempre anàrquica pell de brau: sorolloses i alegres veus en constant xerrameca mogudes per gots de vi a balquena, menges carregades de greix i l’aroma del haixix que, tímidament, omple l’espai d’un aroma oriental.

En una raconada del refugi, els dos esgotats errants s?ho miren. En una altra raconada, una parella de francesos ho guaiten. Jo surto a mirar la posta de sol inexistent i a gaudir del fred intens que fa a més de 3.000 metres d?alçada. Ells, a dins, es veuen empesos pel son, mentre les orelles no poden deixar de sentir una barroera disputa sobre futbol, la gola resta més que resseca i demana aigua i més aigua; i el cap comença a pensar en el llarg camí que han de recórrer l’endemà.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.