Yabal Sulayr (4ª part: La nit de Zorahaida)
Deixa un comentari“Ahir vaig pujar per les empedrades carenes de la teva talaia, quan el vel de la vesprada deixa de cremar i Granada s’enfosqueix en els ulls d’una gasela prenyada de brases. Et vaig rondar a mitjanit per senderes i terrasses empolsegades de lluna, carregant els meus somnis a cel obert, amb el vertigen d’estar tan a prop i tan lluny alhora.” (Shakîr Wa’el)
El fosc cel de tardor és farcit de brillants estels, planetes, constel·lacions, satèl·lits, fugisseres imatges d?un misteriós i llunyà passat que parla de germanor i bonhomia. De bonhomia i saviesa. La saviesa que tant sols el mestissatge dels doctes jueus, moros i cristians confereix a una terra de frontera. El cel parla de llegendes compartides, de màgics tresors oblidats, de belles princeses i valerosos cavallers. L?Alcazaba és el cim de les llegendes. De llegendes que, al Sulayr, tenen als moros com a protagonistes, com al Pirineu s?hi tenen als teixidors. Dos mons d?alta cultura, tant alta cultura que la fredor de la violenta espasa bàrbara va acabar amb els dominis de la pau i la germanor que aquests mons construïen i gaudien..
Als peus de l?Alcazaba es viuen els mateixos somnis que als peus de Montsegur. El fred intens demana de l?escalfor d?un bon sac. Lluny de les aigües del barranc i de la carena, un cercle de pedres i dues grans roques són l?habitacle on descansen els dos endormiscats i cansats errants.
Conta el gran Cid Hamet, cronista d’aquest relat, que, en una fosca nit de tardor, Zorahaida es va despenjar de la seva qasaba natural. Diu que ho va fer envoltada en el seu blanc mantell, amb el rostre cobert amb un vel daurat i deixant voleiar les vores dels seus cabells. Cabells d?un negre imponent que ajuden a donar força a les dues maragdes que li fan d’ulls.
La seva sola presència fou, com tantes altres vegades, la perdició dels mortals vaixells que ancoren als peus de la seva estança.
Ella, d?immortal bellesa, fou tancada en aquesta ciutadella natural per un pare gasiu i possessiu que la volia allunyar dels homes, aquesta raça perversa farcida de pensaments impurs. I, ara, en el seu etern presidi, és ella qui escull a qui mostrar-se i amagar-se de qui ha perdut la raó dels somnis, dels misteris i de la imaginació. No hi ha lloc pels fills de la ciència i de la creu en aquest indret. Només la infantil innocència d’aquells que han perdut les ganes de créixer tenen badada la porta al seu món, a la seva altivesa, a la seva dolçor, a la seva cançó. Sap que no n’ha de témer res. Només amor.
Ella se sap eterna i ell, el babau errant, se sent menut davant la seva grandesa. Tantes i tantes vegades havia esperat trobar-la que, en renunciar a visitar la seva altiva llar, el cor se li havia quedat menut com una nou. Però ella, la immortal, l?ha vingut a veure uns metres més avall i n?ha acaronat el rostre amb un bes de càlida fredor.
Ell es reclou dins del sac i, quan torna a cercar la seva gèlida presència, ja no hi ha fred, ja no hi ha nit, ja no hi ha llaüt, ja no hi ha cançó, ja no hi ha bellesa …
Tant sols el Sulayr, reflex del sol sense que el sol hi sigui, fenómen natural que dóna nom ancestral a aquesta contrada, mostra l?altiva màgia d’una immortal natura.
Morta la nit, ella ha fugit. Els dos rodamóns errants pleguen veles per seguir el rilha, el camí a la tomba de Muleí Ben Hassen.