Foto de Jordi Rios Vallvé (Inside Consultores) en un imperdible reportatge que es pot consultar al Flickr.
Entro a plaça amb posat torero i un xic de sorpresa. No recordava que hi feien obres i la coberta m’ha sorprès un xic i m’ha mostrat una plaça que, amb sostre posat, m’ha semblat més petita que aquella en la que vaig entrar per primer cop l’any 1996. Hi anava amb la innocència del neòfit i emmarcat en un grupet de poblenovins que, amistats t’hi porten, anàvem a animar a la colla vilafranquina.
D’aquella actuació en recordo les esterrossades d’uns castellers de Barcelona que venien de fer un més que digne intent de 3 de vuit aixecat per sota en la recent diada de la Mercè. D’aquelles caigudes i d’aquell concurs en van sortir tres castellers que, a finals de temporada, eren dos i l’any següent ja només en quedava un.
El concurs del 1998 el recordo amb la il·lusió del novell a l’arena. Era la primera participació en la festa dels castells, però l’actuació es va fer massa llarga i, ja en la primera edició a plaça, se’m va començar a arrufar el nas.
Un nas que va haver d’afilar-se per un concurs un xic especial, el de l’any 2000. Convalescent encara d’una pregona malaltia que gairebé em porta de cap al canyet, aquell any vaig viure el concurs com a membre del jurat. El darrer concurs guanyat per la Vella vallenca amb un tres de deu amb folre i manilles de moviola i un cinc de vuit de la jove tarragonina que també va resultar polèmic a peu de plaça, però que la moviola també donava carregat. Des d’aquella edició, em miro el jurat d’una manera molt diferent.
L’any 2002 també anava a Tarragona amb un punt d’il·lusió que s’esborrava amb un concurs que se’m va fer tant llarg i pesat com el del 2004. De fet l’any 2004, mentre la Vella feia mans i mànigues per encalçar els verds vilafranquins, vaig abandonar la plaça amb la promesa de no tornar-hi més. Massa hores al sol, massa hores de castells. I així ho vaig fer l’any 2006.
Però no enguany. És així com, després de donar-li moltes voltes, entrava a plaça amb posat torero i un llibre a la bossa per si la cosa s’allargava massa. I tant la remodelació de la plaça de braus, amb aquesta coberta que la ombreja, com els canvis en les normes del concurs, que n’escurcen la durada i permeten fer pilars en hora digne, m’han fet fer les paus amb la plaça de Braus.
Una plaça de Braus que s’ha acolorit de nou per veure una de les grans cites castelleres de la temporada i que, a més a més, del festival casteller vilafranquí i les mostres de raça castellera de les colles vallenques, ha assistit a la consolidació de la feina feta per castellers de Sants, amb un 3 de 9 folrat que han tirat els nervis de la primera construcció d’aital nivell de la seva història, però que augura la seva descarregada per Tots Sants a Vilafranca; i pels castellers de Lleida, que han esgotat les cinc rondes per a fer quatre construccions d’alt nivell per una colla tant allunyada del rovell de l’ou casteller.
Pel que fa a Barcelona… Doncs Barcelona és Barcelona. Molt bona logística -amb entrepà i aigüeta per dinar- i una actuació agredolça. Dolça per haver repetit la millor actuació de la colla en diada de concurs, i agre per la desmuntada d’un quatre de nou amb folre que, malgrat tot, permet ser optimista de cara a seguir mantenint una categoria de nou pisos que, potser a batzegades, fa deu anys que ens carrega les espatlles.
I ara que hi penso: ¿Si el darrer concurs que va guanyar la Vella, jo era membre del Jurat, cal que torni a ser-ne per a què torni a guanyar la Vella?
Sí, sí. Potser pot semblar estrany, però l’actuació de la Diada Castellera de la Mercè del 2008 em dóna confiança. Em dóna confiança en qui escriu el guió de la colla – la cap de colla i la tècnica -. Les persones que han tingut l’habilitat de canviar una trama que, tirant de memòria, es repeteix una Mercè darrera una altra i no acaba mai gaire bé, segons la fosca sinceritat d’un figurant ocasional a la colla de la capital.
Pels que no hi estigueu acostumats, cal dir que el guió tradicional de la jornada de la Mercè és el següent:
– Repartiment de pinyes de castells de màxima gamma (normalment innèdits en la temporada en qüestió).
– Entrada a plaça i primer peu de castell que s’ha de desmuntar abans de sonar gralles.
– Repetició de peu de castell que puja i es desmunta amb sisens, dossos o el que sigui col·locat o en camí de col·locar-se.
– Nou peu de castell que puja i, per aquelles coses de la vida, es trenca en alguna rebrincada.
– Pànic escènic i castell de categoria inferior molt i més treballat i amb la gent molt i més cansada.
– Últim castell: quatre de set amb agulla.
Avui,
com cada any, la introducció ha estat la mateixa. De fet, la pel·lícula
semblava ben tradicional: S’han treballat tres peus d’un castell de nou
amb resultat nefast i l’entrada al nus de la diada semblava el de
sempre.
Aquí, però, m’ha semblat detectar un primer canvi força
curiós: El pànic escènic tradicional no ha aparegut, ans al contrari,
el que s’ha vist és decepció i ràbia. Dues actituds curioses i
benvingudes al món casteller. S’ha deixat el castell de nou i s’han
asserenat ànims amb un treballat i llarg (eps! sensació personal d’un
quart lateral força allunyat del nucli del castell) quatre de vuit.
La
feina del quatre, però, ha estat seguida d’una valenta decisió d’uns
guionistes que creuen tenir un bon equip d’actors (i potser el tenen i
tot, que això no se sap mai). No s’ha caigut en la temptació de baixar
la colla als inferns d’altres ocasions i el resultat (la torre de vuit
folrada) ha estat un premi que, entre tots ens hem fet, i que, a mi
personalment, em dóna confiança.
Confiança en una colla que,
deixem-ho a criteri de l’equip tècnic, hauria de plantar els tres
castells màxims assolits en aquesta temporada en la jornada de
dimecres. La segona part del capítol mercedari.
Feta l’actuació
d’avui, amb la comoditat que ha traspuat la soca del dos de vuit, i
completada la gamma de vuit pisos en l’actuació del dimecres, el final
de temporada pot tornar a veure castells de nou. Els guionistes ve
semblen tenir-ho escrit d’aquesta manera i depèn de la voluntat dels
protagonistes de la pel·lícula que la cosa pugui anar de veres.
No ho sé, però acabar la diada cap amunt, i no cap avall com marca la tradició, em dóna confiança. I a tu?
Són vora les 12 quan trec el cap a la plaça de Catalunya de Calafell. Sol, una mica de ventet i cap camisa castellera.
– Lluís!
Una veu que crida des d’un bar. Un somriure. Que estrany que la gent sigui fent el got a peu de plaça.
A quarts d’una, comencen a arribar Nens i gent de la colla. Després ve el desembarcament dels autocars. Primer els nostres i, tot seguit, els dels sitgetans.
La gent, amb ganes de veure, però no de viure, els castells, agafa cadires i seu a les restes fugisseres d’una ombra que recula. El sol també vol veure els castells.
Els castellers de Barcelona obrim la primera ronda i ho fem amb un cinc de set. Un cinc de set amb un tronc força renovellat i on, perdoneu el bri d’il•lusió personalista enmig d’un exercici col·lectiu, tinc l’indescriptible plaer de viure el castell des del rovell de l’ou, des d’aquell indret on, alçant el cap, veus els ulls de l’acotxador dalt les altures, i on els braços s’arrapen com tentacles de pop als genolls del segon de torn.
Dalt de tot, debut d’anxaneta; un xic més avall, alguna xica que comença a fer-se gran i a fer el tradicional camí de les alçades de la canalla al terra de la pinya. El castell, farcit de canvis doncs, es fa lent, però es viu segur, segur i còmode. Poques veus de queixa i moltes converses per llimar arestes d’una construcció que, il·lusió de colla, es vol alçar un pis més en tornar de vacances.
La Jove, alça un tres de set on, segons em diuen gent de plaça, l’anxaneta vol passar tant ràpid que s’oblida de fer l’aleta. Seguidament els nens fan la torre o dos de set, que de noms per aquest castell cada colla en té el seu fet.
Obrim segona ronda amb un d’aquells castells que, des de la posició de lateral, es fa feixuc i no agrada. La veritat és que és una prova d’elasticitat corporal, si més no per encabir-se en el remenut espai que deixen vents i rengle i per intentar agafar algun braç quan el pilar queda deslliurat de l’embolcall de castellers que se li posa al principi. La construcció es descarrega sense massa problemes i també, com no, amb alguna variació en la construcció, fruit de la necessitat de repòs dels castellers colpejats en les actuacions del cap de setmana passat.
La Jove intenta fer el quatre de set, però a l’entrada de dosos, s’adonen que no pugen ni acotxador ni anxaneta i el desmunten sense problemes. Els Nens, que han començat l’actuació amb una bonica torre de set, intenten un cinc de set que també desmunten quan la quitxalla és ben bé al capdamunt. Repeteixen els sitgetans el quatre de set i, seguidament, els Nens del Vendrell intenten cloure una actuació de luxe amb el quatre de set amb agulla. Malauradament, però, el castell es retorça quan l’acotxador entra per a fer l’anxaneta del pilar central i cau en caiguda lletja i sorollosa que obliga a treballar la gent de l’ambulància.
L’actuació, que s’havia allargat ja en excés, és tocada per aquesta caiguda i les tres colles decideixen saltar-se la tercera ronda i fer els pilars finals.
La memòria és selectiva i el passat a vegades no es recorda. Però Internet ajuda a recuperar-lo: http://www.tvclot.com/continuidad.php?Id=911167
– Silenciiiiiiiiiiii!!!!!!!! Però voleu callar d’una vegada!!!! Estiguem per la feina, carai!!!
Ai! Com trobava a faltar els crits de la cap de colla dels incorregibles vermells capitalins. Divendres al vespre els vaig tornar a sentir després de força temps de no visitar el local. I quin local! Acostumat a la cova tradicional, no deixo d’estar satisfet de disposar d’un temple com el que ens acull des de fa cosa de tres anys. Sang, suor i llàgrimes per aconseguir-lo, per mantenir-lo, per viure’l, …
Cares amigues, rostres desconeguts, riallera canalla que no para de
crèixer, companys que no deixen de fer-se grans, retalls de vides que
topen per un objectiu comú.
L’assaig esdevé una olla catalana.
Una olla farcida d’ingredients diversos que, en ajuntar-se, fan la
xup-xup i són difícils de governar. D’aquí els crits de la cap de
colla, de la cap de colla i de la gent que deixa sang i fetge per
governar una nau de mariners massa rebels, potser, per una activitat
com aquesta.
M’hi sento còmode, però. M’agrada veure com la
colla segueix plena de vida, vida vella i vida nova. Nova com la que
porta una ex-companya de Junta dins del seu cos o la d’aquell de més
enllà que es casa d’aquí ben poc. O la d’aquell que s’arrepenja a la
paret i que acaba de tornar d’una d’aquestes aventures de camins i
muntanyes que, a alguns, tant ens agraden. Històries, retalls de vida
personal en un col·lectiu aplegat entorn de l’art efímer de les torres
humanes.
Xino-xano per la Diagonal, no deixo de pensar que,
malgrat les distàncies i les aparents desconeixences, una colla
castellera -i potser d’altres col·lectius socials i cívics com aquest-
no és altra cosa que una família, una gran i nombrosa família que hom
escull, potser per atzar, en un moment determinat de la seva vida i
que, malgrat que no se’n tingui consciència, resta amatent en algun
plec ocult que, tard o d’hora, el fa tornar al corral.
M’agrada l’actuació de vigílies.
M’agrada arribar-hi d’hora i tombar pels carrerons que envolten el Born.
M’agrada apropar-me al Fossar i donar-hi un cop d’ull amb Santa Maria del Mar de fons.
M’agrada trobar-me els companys de colla allà on el Passeig de les justes medievals desemboca en l’esmentada esglèsia.
M’agrada,
després d’omplir-me de passat, endinsar-me en el present. En el present
d’un colla que s’entrebanca -anecdòticament- amb una torre de set que,
un cop desmuntada, és capaç de descarregar amb força raça, una torre
que encén les converses entre veïns de pinya, de nucli, de tronc. Un
enfilall d’anècdotes, de converses sobre el què ha passat i el què no
ha passat. Després es lluita el primer tres de vuit de la temporada
d’enguany, un castell que es defensa amb ofici, amb raça castellera i
muscles d’acer. Encarats a la galeria, ja, ens embutxaquem les més
grans celebracions amb un quatre de set amb el pilar, un pilar que
girem i regirem per saludar tot el públic assistent. Després, alcem un
pilar de cinc a força de braços i el fem desaparèixer enmig d’un mar
d’aplaudiments.
Vespre de vigílies, vespre al Passeig del Born,
jornada intensa, saborós aperitiu de la diada més nostrada: La jornada en
què celebrem els 39 anys del nostre naixement! Un dia per recordar
aquells valents que van construir el primer pilar de l’edifici que ens
aplega.
I l’endemà, diumenge, a la plaça més castellera de la
ciutat de Barcelona, un pilar de quatre es dirigeix veloç cap a la
porta de l’Ajuntament del cap i casal. L’eixerida anxaneta, de dalt
estant, saluda tota la plaça, mentre rodem el pilar amb suficiència i
alegria.
Més enllà dels castells -i gràcies a ells-, un mar de
retrobaments, de records, de mirades furtives, d’ulls brillants i
satisfets. En l’anecdotari, la millor actuació del 2008: Torre de set,
tres de vuit i quatre de vuit, més dos pilars de cinc fets a la vegada
i un pilar, de cinc també, que fem caminar un xic abans de pujar-lo al
balcó de la casa gran. Antic i modern, com la colla capital·lina, com
les colles que ens acompenyen: Per la banda més tradicional, una Vella
en pretemporada; per la banda més moderna, uns Minyons desenfadats i
amb raça castellera que ens regalen torre de vuit, tres de nou i cinc de
vuit! Entre elles, la colla vermella, l’anfitriona, el motor que ha fet
bullir l’olla castellera a la ciutat dels prodigis. De prodigis com el
de mantenir i fer crèixer una colla durant tants i tants anys en un
entorn divers, canviant, mutable i heterogeni.
Més enllà dels
castells, el cap de setmana de l’aniversari ha tornat a ser un esclat
de sentiments compartits, de sentiments en vermell.
La boira comença a fugir de Taradell quan surt de casa. Sant Genís l’acomiada amb nou cops secs de batall al metall de la seva campana. Xino-xano pren les vores de la carretera de Santugenia. Podria anar-hi per Panedes o, fins i tot, per Puiglagulla, però el tempta veure la vida sota la boira que tot ho atura.
Sense adonar-se’n es troba al Raval de Taradell, just allà on
creixen les herbes de l’antic camp de futbol del Santugenia. Amb dues
gambades travessa els seus carrers encara adormits. És diumenge i la
gent s’estirgassa llagotera i allarga les hores tan com pot. Amb quatre
gambades més s’endinsa en la boira entre conreus i cases de pagès.
La Mercè el rep amb deu cops de batall al metall de la seva campana. Baixa de Can Marró i s’endinsa pel mercat. I és que, a Calldetenes, els diumenges hi ha mercat. Potser no és tan antic com els de Centelles o Sant Hipòlit, però, amb pocs anys de vida, les parades s’han anat consolidant i, a les hores que hi arriba, ja hi ha força gent voltant de fruita a roba i de roba a calçat.
Un rau-rau a la panxa el fa entrar en un bar que sembla menut. En obrir la porta es troba amb una llarga barra i quatre taules al fons del local. Li posen tant bé l’olor d’unes botifarres que la mestressa diu que ha portat de Girona que no s’està de demanar un entrepà d’aquesta menja i una cervesa. És casteller, què s’hi pot fer?
“La història continua -llegeix a les pàgines del Presència- “Dreta/esquerra. Darrere aquell mur havien de caure també les ideologies, per innecessàries, ja que el mercat portaría la prosperitat arreu. Però el pronòstic va fallar i la lluita adopta avui noves formes”. Un so desconegut li fa aixecar els ulls del suplement d’El9nou. Són tres nous veïns del poble que, prop d’ell, parlen ànimadament en la seva llengua materna.
Quan torna a mirar el diari, una paraula li passa pel cap, una mena de crit de guerra utilitzat entre els alumnes de polítiques d’aquells anys. Recorda alguna de les nits de gresca quan, vigorosos i festius, utilitzàven el terme que en Subi i només en Subi, els havia inculcat a les classes de Ciència de l’Administració: Im-ple-men-ta-ció! Im-ple-men-ta-ció!”
En la foto de l’entrevista que li fan al Presència, el veu un xic més arrugat que quan els ensenyava que una de les fòrmules més corrents de gestió de polítiques era, i encara ara és, el garbage can: el poti-poti d’idees, recursos i oportunitats que cal caçar, però que dificilment tens tots a l’hora.Han passat més de deu anys! I el casteller navega amb llagut propi pels embravits mars de la vida. En Joan, el catedràtic, és d’aquella primera època i el recorda amb afecte.
– Vinga, va. Agafa aquest plat i porta’l a la barra. – diu la mestressa al seu fill.
El nano, somrient per poder ajudar a casa i inflat per la responsabilitat que sa mare li dóna, saluda al casteller amb un correcte “Bon dia”, mentre posa el plat, la copa i el vidre buit damunt la safata.
A plaça sonen gralles. Camises vermelles. Camises taronges. Bolígrafs i papers. Càlcul d’estructures.
Els castells són una activitat que demana el seu temps. Un temps reposat i farcit de detalls que el fan una activitat màgica i misteriosa.
Salutacions, xerrameca. Tots atents. Cadascú al seu lloc. Els baixos agafen braços. Ell, s’ajup. Peu a un costat. Peu a l’altra. Braços amunt. S’en recorda com fer-ho?
S’aixeca ben finet i quadra espatlles amb els companys de nucli. S’hi troba còmode i enllaça els braços amb el company de la rengla. Entren les crosses. La pinya es tanca i comença el castell, un nou castell, una nova construcció per una colla que camina vers els quaranta anys d’ininterrompuda existència.
Dissabte al vespre, el local del carrer Bilbao fou un punt de trobada entre companys i companyes de colla. Era el tret de sortida de la temporada vermella, una temporada que, a plaça, començarà el proper 10 de febrer: coses de tenir una patrona tan matinera, què hi podem de fer!
En entrat al local, m’esperava una agradable sorpresa: A la pista d’assaig, una estructura metàl·lica desmuntable servia per aixecar una xarxa. Bones vibracions, els pilaners de la colla s’han sortit amb la seva, han estat capaços d’encomanar els seus somnis i, en la temporada del 2008, començar a treballar per ampliar gamma de castells. Per ampliar-la amb unes construccions que, fins a dia d’avui, fèiem amb caràcter finalista.
Poc després de dos quarts de set, la sala polivalent del pis més seriu del local s’omplia de gom a gom. L’Olatz, secretaria de la colla, prenia les regnes de la vesprada per anar passant micro a les persones que han dirigit la colla durant la temporada del 2007.
L’Edu 51 desgranava els ingressos i les despeses d’un any de "sotragades". L’adquisició d’una vivenda per una família de classe mitjana -com la dels castellers de Barcelona- demana d’hipoteca (o préstec, si no és vol emprar la paraula tabú d’aquests temps que corren). I fer una hipoteca suposa despeses financeres, de notaria, de paperassa, etc., etc., etc. Gràcies a la tasca estalviadora de les juntes anteriors, la colla supera la sotragada del canvi de seu i encara el futur amb un pressupost força sanejat, però que demana de l’esforç de la colla per a poder-lo mantenir net com una patena i sense riscos innecessaris.
Seguidament, l’Eva, la cap de colla, ha repassat una temporada on, si bé, s’ha recuperat un castell de nou pisos, ha estat per l’esforç constant dels irreductibles que han anat seguint la tourné d’un any on Barcelona ha visitat menys places del que sol ser habitual.
Tots els membres de la Junta sortint han rendit comptes de la feina feta en un dels espais més anònims i que demanen de més dedicació dins d’una entitat d’aquesta mena. La gent ha fet preguntes sobre temes diversos i ha donat idees per a millorar aquells aspectes menys exitosos de la temporada que s’acaba de tancar.
Però, suposo que si llegeixes aquest apunt és, o bé perquè ets membre de la colla o bé perquè t’interessa saber qui ocupa el càrrec de cap de colla en la temporada del 2008.
Després d’una temporada com la que hi ha hagut i de l’anàlisi, força rigorosa i acompanyada de presentació gràfica, de la nostra cap de colla, no hem estat capaços d’acomiadar-la. L’assemblea -amb quatre únics vots blancs i cap en contra- ha tornat a fer confiança en l’Eva Baró i un nou i nombrós equip de persones que s’han ofert per agombolar-la, ja sigui des de la Junta o des d’una Tècnica que, com a novetat manifestada -tot i les sospites que, de nou, en té el fet d’haver-ho fet públic-, presenta un Consell de Savis: un grup de notables ex-caps de colla, que, de ben segur, ajudarà a donar muscle intel·lectual i experiència contrastada, a la persona que seguirà fent mans i mànigues per consolidar els èxits del 2007.
Objectius del 2008? Gaudir als assajos i a plaça, ampliar la gamma de castells, fer de la colla un referent de gestió d’entitats, treballar per repetir els èxits en castells de 9 i d’altres que poden ajuden a fer que una colla arribi als 40 amb la il·lusió d’un infant.
En el cas de l’autor d’aquest apunt -segur que si ets vermell, t’agradarà que em mulli una mica-, intentarem, de nou, aportar el màxim que les circumstàncies de la vida permetin aportar a una colla que, amb un consolidat present, mira el futur amb esperança.
Entre la munió d?actes que omplen Barcelona de festa, els castells hi tenen dues diades i unes matinades. Les matinades recorren els carrers del Casc Antic el dia de la Mercè, mentre les dues diades tenen com a punt neuràlgic la Plaça de Sant Jaume.
El diumenge de Festa Major ha estat, en els darrers anys, protagonitzat
pels Minyons de Terrassa, pels castellers de Barcelona i pels
castellers de Vilafranca. És una de les actuacions senyera del
calendari casteller i, enguany, la plaça ha tornat a omplir-se de gom a
gom. Els pilars han tornat a entrat amb calçador i hi ha hagut algun
estira-i-arronsa entre espectadors i castellers. Cosa de la
participació ciutadana en una diada com aquesta, suposo.
Les gralles, les veus que condueixen els castells, els aplaudiments del
públic davant les construccions assolides o les mostres de desencís
davant les caigudes omplen l?ambient d?una plaça molt agraïda on,
potser, ja no caldria la veu d?un presentador. Barcelona, la plaça de
Sant Jaume en la diada del diumenge de Festa Major, té això: un públic
agraït amb l?espectacle i que es manté, en un gruix important, fins a
la darrera de les rondes.
Aquest any, el diumenge de Festa Major ha estat verd, verd vilafranquí.
I és que, com em deia un dels membres de la colla penedesenca: ?us hem
deixat una actuació ?melilla??. És a dir, una actuació amb dos
construccions de nou pisos (el 3 i el 4) i dues de gamma extra (la
torre de 9 i el pilar de 8 enmanillats). Una actuació que, descarregada
com enguany, s?havia vist en poques places: Vilafranca, la Bisbal, Reus
i, ara, Barcelona. Eps! Si no ho tinc mal entès, eh!
La colla amfitriona hi portàvem dos castells inèdits en la temporada
actual: la torre de vuit folrada i el quatre de nou amb la mateixa
sobrepinya. Portar dos castells inèdits en una actuació com aquesta
suposa una sobrepressió afegida. Per la colla vermella, aquesta diada
segueix essent la diada de la colla, l?actuació més important del
calendari i, això, fa que els nervis siguin a flor de pell. Si a aquest
fet si ajunten les dues construccions suara esmentades, fan que la
pressió sobre la colla creixi. Cal tenir un esperit molt temperat per
superar aquesta pressió i, en la diada de diumenge, aquest temperament
no va dominar el gruix de la colla.
La opinió personal d?un passavolant com jo és que hi ha massa nervis a
plaça. Una cosa és l?expectativa davant d?un castell que, per molts, és
inèdit i la responsabilitat davant d?un repte. I l?altra són els nervis
que fan que la gent obri massa la boca, ja sigui per queixar-se per un
peu mal posat o per dir que tot va molt bé i que ja està tot fet. Jo
sempre he vist la soca com una roca, com una llosa immensa, com els
fonaments de les construccions que s?hi basteixen al damunt, com la
part més important d?una construcció de nou pisos. ¡Vinga la modèstia
d?un socaire! Els nervis de la soca es transmeten com una fuetada a la
resta de components del castell i a la plaça sencera. El primer
contacte de la canalla amb el castell és justament el que tenen a la
soca. Sense perdre la concentració, cal aprendre a relativitzar les
situacions i a tenir la modèstia de les pedres. ¡Aguantem els nervis
per l?esclat final del triomf!
Més enllà d?aquesta apreciació personal, gent ben informada m?ha
comentat que la rengla que donava l?esquena a l?Ajuntament estava
oberta. Deixo, però, aquest apunt per aquells que es miren els castells
a la menuda. Jo, malgrat els anys de plaça en plaça, no sé anar més
enllà de les emocions viscudes a l?engròs, d?aquelles que et fan obrir
la boca davant la superació de les persones en grup.
L?actuació del dilluns comença, per un servidor, massa tard. Per sort,
s?ha anat regulant i es prenen mesures per escurçar una diada que
comença ben bé una hora més tard que la de diumenge. Això sí, les
proves de torre de vuit folrades de Barcelona i Sents m?han refermat en
la idea que els nervis a plaça són un dels handicaps per a l?esclat del
triomf assolit.
Barcelona arribava a plaça amb l?amarg sabor de boca de l?actuació del
diumenge. Però, curiosament, en la diada de la Patrona, la colla
vermella no hi ha portat els nervis de la jornada prèvia. Aquest fet,
crec, ha estat clau per descarregar els tres castells que s?han portat
a plaça i, molt especialment, per viure una torre de vuit amb folre que
feia massa temps que se?ns havia travessat. Els nostres nervis del
diumenge han estat recollits per la colla de Sants. Els grisos fabrils
portaven a la diada de la Patrona, una torre de vuit lleugera, amb un
present contrastat i un futur envejable. Malauradament, però, els
?nervis del directe? han atenallat la colla grisa i els ha deixat a les
portes d?igualar la nostra actuació. S?ha vist, però, una colla amb
ofici.
Si per Barcelona, la diada de la Mercè pot haver estat la recuperació
de la il·lusió, per Sants pot haver estat la punta de ràbia davant la
feina feta i que no surt. Aquella punta que fa que les colles es
compactin i tirin endavant. El duel a la ciutat comtal continua viu,
tot i que el cel de Barcelona s?hagi tenyit de vermell per la diada de
la Mercè.
Aquest cap de setmana els castellers de Barcelona hem fet 38 anys. 38 anys fent castells, mantenint una colla i anant fent els relleus oportuns per fer-la avançar, no és cosa fàcil. I menys encara en una ciutat com Barcelona on la tranquilitat que demanen els castells no s?adiuen gaire al tarannà i al ritme dels seus habitants.
El cap de setmana casteller ha tingut unes quantes notes que em mostren que la cosa rutlla:
1r.- la varietat de castells aconseguits en les dues actuacions fetes: dos torres de set, dos tresos de vuit, un quatre de vuit i un cinc de set, més els preceptius pilars. Tota la gamma bàsica de castells i amb un nivell prou remarcable.
2n.- el fet que en una actuació d?aniversari, no hi hagi hagut caigudes. Massa sovint els nervis o la malastrugança han fet de la diada d?Aniversari una jornada agredolça on, la consecució de castells, sempre anava de la mà d?alguna baixa o lesió o, si més no, d?algun ensurt.
3r.- la nova imatge i els continguts del número 18 de la Revista de la colla. Un exemplar que només pot ser el resultat d?una colla viva i amb gent capaç de tirar endavant un projecte que ratlla la professionalitat. Vols dir que no s?hauria de portar la revista als quisocos?
4t.- les iniciatives entorn de la recuperació i difussió de la colla i del fet casteller a la ciutat. Un àmbit on el Centre de Documentació dels Castellers de Barcelona n?és un dels resultats més visibles, però que té d?altres exemples notables, com ara un canal a YouTube, la pròpia web dels Castellers de Barcelona ?amb versions en més de deu llengues diferents-, o un bloc d?un dels membres més ben informats de la Colla.
Aquest cap de setmana he pogut pulsar l?estat de la colla i m?ha agradat el què hi he trobat. Tant en l?assaig de divendres com en les dues actuacions ?la de vigílies i la de l?Aniversari-, he vist una colla amb gent il·lusionada i amb ganes de fer feina. Persones que tenen la voluntat de seguir portant una colla que va nèixer al 1969 i que segueix fent l?aleta des de la ciutat comtal.
Felicitats a la gent de la colla i gràcies per mantenir la flama encesa.
Aquest cap de setmana serà intens, potser massa intens i tot, però interessant: Aquest vespre, recuperaré la faixa i la camisa florejada i miraré de recordar com s?havia de fer això de donar pit i regular braços. Diuen que després de l?assaig hi haurà havaneres i rom cremat. Estem d?Aniversari al cap i casal. O sia que, ja ho sabeu, si ens voleu acompanyar, al carrer Bilbao ens podeu trobar.
Després de l?assaig o de la festeta, cap a Taradell falta gent. I és
que demà hi ha doble jornada de matí: Primer, a collir maduixes i
esmorzar; després a veure com es constitueix un Consistori municipal.
Dissabte a les sis de la tarda altra cop a Barcelona: Actuació de
vigilies amb la Vella de Valls i els Xicots de Vilafranca. L?indret: el
Gòtic barceloní. A redós de la catedral de la marina, de Santa Maria
del Mar.
Crec que després, podré descansar una mica, tot i que no m?estranayaria gens que em deixés caure per la trobada de bestiari popular que diuen, per la ràdio i els blocs, que fan al Poblenou.
Diumenge, al punt del migdia, ens rodejarem de Xics i Minyons per a fer l?actuació de l?Aniversari dels Castellers de Barcelona. 38 anys fent castells i autointegrant-nos tots en aquesta ciutat on tots som, d?una o altra manera, immigrants.
A la tarda, si encara tinc esma, aniré a prendre la fresca tot escoltant la tenora de les dues cobles locals i de la barcelonina Sant Jordi. És tarda d?Aplec a Taradell. I, digue?m raro, però m?agrada escoltar sardanes mentre intento destriar les passes que fan aquells que les saben dansar.
M?agradaria saber què podrem portar a plaça aquests dos dies, però viure els castells des de la distància no et permet veure la perspectiva dels assajos i l?evolució dels companys de camisa vermella.
En qualsevol cas, si sou per Barcelona, de ben segur que sereu benvinguts als assajos i/o les actuacions de la colla capitalina.
Muntanyola és un municipi menut i dispers i amagat entre valls un xic elevades. Arribar-hi des de Taradell és un moment de res i el fet que l?església tingui el mateix patronatge que el de l?ermita de La Roca, encara t?hi fa sentir més com a casa.
Muntanyola ha perdut part del seu antic encant, però. Massa urbanitzacions disperses, massa cases de nova construcció que han tret part de l?atractiu natural i de l?influx turístic que aquesta contrada podria haver tingut amb un altre model de creixement. Segur que és la punta de llança de l?Osona de la construcció, de la taca d?oli barcelonina que, malgrat costar-li creuar el Congost, acabarà fent-ho i omplint de vivendes i naus industrials aquesta plana encara tranquil·la i aposentada.
La meva part més salvatge em mena a conservar l?encant d?Osona, però ràpidament el pessimisme m?omple els sentits amb aquella sentència tant certa que diu que ?o t?evoluciones o t?evolucionen?, referint-se al fet que, ara com ara, pots consumir els teus propis recursos o els consumiran per fer crèixer d?altres zones (per mostra, el botó de la MAT que trencarà les Guilleries per millor servei de la sobresaturada costa i dels interessos econòmics d?altres territoris, que no pas del nostre).
Més enllà de sensacions més o menys raonades que apareixen en sentir l?olor de la terra per damunt de la de l?asfalt, a Muntanyola hi he anat per a fer castells amb els companys de camisa vermella i els veïns de camisa taronja (Castellers de Barcelona i Sagals d?Osona). El motiu, la X Fira de l?Arbre de Muntanyola. L?indret: l?esglèsia de Sant Quirze i Santa Julita d?aquest municipi osonenc.
El lloc és un balcó privilegiat per admirar el Pirineu, per admirar-lo i descansar del modern brogit. La diferència amb d?altres actuacions castellers, doncs, ha estat la calma. Som a principis de temporada i aquestes són actuacions per començar a fer mides, estrenar castellers de tronc a plaça i totes aquestes coses que l?alquimia castellera demana per relligar la salsa que permeti fer grans diades quan és el moment.
L?actuació, però, ha començat amb un pilar. Un pilar d?homenatge. Un pilar de dol. Per l?Àngel. Quan penso en l?Àngel Prades la memòria em porta al balcó de la Seu del Districte de Nou Barris. Em condueix als anys on donava un menut cop de mà a la colla i, a vegades, estirava faixa entre autoritats. L?Àngel no es perdia cap balconada a Nou Barris. Al seu barri (crec)…
Quin entorn més bonic aquest de Muntanyola per retre l?homenatge a una persona senzilla, a un dels grans de sorra més estimats, segurament, de la platja castellera barcelonina.
Després, ha vingut una actuació de castells amples: El quatre, majestàtic des del seu interior; un cinc, ideal per a encabir-hi castellers i somiar en pujar-lo pis a pis fins allà on el voldriem veure; i un castell per recordar-nos que, si els deures no els fem bé, ens tocarà repetir-lo. I repetir-lo. I… I és que el quatre de set amb el pilar és un castell on has d?estirar massa el cos, tensar-lo fins a límits on creies que no arribaries i sempre estàs descolocat. És un castell que no agrada. Eps! Apreciació personal i crec que compartida, eh!
El dia s?acaba amb un pilar de cinc que es remena massa i sembla ser més alt. Els nervis, potser, de la caiguda de Santa Eulàlia. Vés a saber!
La baixada a Taradell ha estat més bonica que la pujada. El Matagalls i el Turó de l?Home al fons. A sota Taradell. Taradell i Tona. Tona i la plana tota. S?eixamplen els pulmons. Vols dir que encara pot ser tant maca?
… or how catalan people spend their time standing on top of other people.
P.D.: El millor són els comentaris al video, sobre tot el que diu: "Wow! I’ve never seen anything like that before. It’s very interesting and makes me think, "Cheerleaders, you got nothing on them!" Very cool."
És molt d’hora quan surto de Taradell i em decideixo a baixar pausadament passant per Barcelona. Entro, doncs, a Cornellà pel barri de Sant Ildefons i em colpeja un suburbi de grans blocs de finestres menudes, roba estesa i patis entre els edificis que em recorden el tros de món on corria de menut, allà a les
vores del Besós. Immigrant al meu país, vaig aprendre a respectar els veïns obrers de parla castellana, sobretot a aquells que, veient els meus silencis, s’esforçaven per arrossegar la ele que inicia el meu nom i encetar conversa en un més que digne català. De menut, ja somreia agraït quan feien aquest primer esforç d’integració al país d’acollida. D’altres mai s’han acostumat a respectar als seus veïns. Tota una llàstima!
Com una llàstima ha estat la caiguda de la torre de vuit folrada, la
tercera de l’any que deixem encimbellada, però que som incapaços de
baixar. Mala sort? No ho sé, però l’actuació de Cornellà ens ha deixat
un regust agredolç
que ja va sent habitual en la temporada més atípica de la colla degana
del pla de Barcelona:
– Agre per una torre massa farcida de nervis i sembla que força
treballada, però que s’ha trencat quan ja feia una bona estona que
l’enxaneta havia aixecat la mà.
– Dolç perquè, malgrat que per primer cop desautoritzaré a un cap de
colla barceloní (Sergi, si ho llegeixes no t’emprenyis, eh!), avui hem
fet la millor actuació del 2006. Si, senyors! No suposa un gran salt
qualitatiu, però la
setmana passada en la més que llarga actuació del Roser vilafranquí,
posàvem fil a l’agulla amb un tres de vuit força bonic i una torre de
set de postal que avui hem pujat un pis. Carregar la torre de vuit i
acompanyar-la del tres i el
quatre de vuit ha permès superar l’actuació del Roser!
Em llevo massa d’hora i és que no m’acostumo mai als falsos canvis d’horari. Esgarrapo un mos de qualsevol cosa i comprovo que no tinc filtres per la cafetera. Em mal rento la cara com un gat i em vesteixo de vermell per, d’una revolada, plantar-me a les portes del cotxe.
A les deu ja sóc voltant per la vila penedesenca. A la Rambla estan muntant simultànies d’escacs i a Cal Figarot ja hi ha alguns verds preparats per anar a fer un altre inèdit. Volto pel Palau Reial, la Catedral i un bon tram del nucli antic i torno cap a les Rambles.
La grandària del Casino em recorda els vells espais de reunió i esbarjo que hi havia en la majoria de pobles de Catalunya, però, no ho sé, no m’hi trobo còmode. M’hi falta alguna cosa… o… més aviat m’hi sobra. No sé. No m’hi trobo a gust i, donat que tinc temps, decideixo buscar algun altre local per fer el cafè que no he pogut prendre a casa. A peu de la vella carretera passo per davant del Casal. El local em crida l’atenció i faig marxa enrere. El Casal és gran com el Casino però te un deix que em recorda a uns dels punts de reunió més tradicionals de Taradell. Un local per on han circulat generacions i generacions de taradallencs fins que, fa ben poc temps, l’han enterrat sota un tou de vivendes de nova construcció.
M’assec i fullejo el diari. Un cafè i una ensaïmada gran m’ajuden a treure les darreres lleganyes del meu cos. En un racó, uns homes grans criden, més que parlen, de política: Un és massista convençut, possiblement mogut pels aires de la seu que tenen a la porta del costat del local; l’altra diu que en Montilla tampoc és tant dolent i, fins i tot, afageix amb un dit enlaire: ?Potser parla més bé el català que tots nosaltres junts?. Dos s’ho escolten desmenjats sense badar boca. A la taula del costat, dos nois s’ho miren i somriuen. Un li diu a l’altre: ?Noi, doncs jo sóc d’Esquerra. No sabria veure’m d’una altra manera?. Jo me’ls escolto i somric a la menuda.
Fullejant el diari, arribo a l’article d’en Vidal Vidal. Em crida l’atenció com, partint de Gaziel -un dels periodistes senyera de l’avi Josep-, l’escriptor d’Arbeca demana que no fem més el préssec i que traiem el punt de locura que tenim els catalans sota la capa de mesellisme. M’agrada veure com n’hi ha més que argumenten públicament a favor de la rellevància que em contava aquell bon amic tot just ahir.
Deixo el Casal a quarts de dotze i em sorprèn la pissarra amb els resultats de la categoria de hoquei que lidera l’equip local. Som a terra d’esportistes. Com a casa! Una altra punt de contacte entre la Vilafranca i la vila de Taradell.
Camí de plaça, una anècdota em retorna a l’activitat castellera i és que un nen, veient-me encamisat i amb la faixa a la mà, li pregunta a sa mare: ?Que hi ha castellers avui, mama??. La mare, tot estirant-lo de la mà per apartar-lo de la camisa vermella, li respon: ?No, fill. Avui, hi ha xicots?.
En segona ronda, bastim el tres de vuit. Tinc el plaer de poder gaudir d’una de les posicions més belles que un casteller pot abastar en una construcció d’aquesta mena. I és que, estant d’agulla, tens la oportunitat de veure tots i cadascun dels pisos del castell, de notar-ne les batzegades en pròpia pell i de veure la menudesa de l’acotxador mirant-te del cim estant. L’agulla, a més a més d’ajudar a falcar el baix i travar els genolls del segon, és la corretja de transmissió entre les necessitats d’aquest casteller i de les mans que li fan d’ajuda. També és la persona que, acarat al baix, pot atendre les seves necessitats i transmetre-les ara al primeres, ara als laterals, ara al segon, …
Acabada l’actuació, hi ha dinar a Cal Noi Noi, però a Taradell hi ha Teatre de Guerrilla i sardanes i tinc ganes de tornar amb els meus. Quan arribo trio riure amb els de Sant Feliu i l’Associació de Botiguers i deixo els sardanistes de banda amb molt de greu de no poder ser a ambdós llocs alhora. Com pot ser que en un poble tan menut es puguin fer dues activitats alhora? Que no hi ha ningú que vetlli per coordinar-ho?
De sobte me n’adono: Taradell no té autoritats, són tots a Badalona. El partit és més important que els veïns!