El Cau de l'Ós Bru de Taradell

No, no. No t’equivoquis, no et parlaré de les nostres relacions amb les Corts valencianes. Tampoc parlaré de temps gaire reculats. No. Els reis aragonesos no hi apareixeran pas. T’ho asseguro. Peró és que avui era la diada de Les Corts, el barri més culé de la ciutat comtal i, possiblement, del món sencer. Avui actuàvem a la Plaça Comas amb els Sagals d’Osona i els Castellers de Sants.

L’actuació de Les Corts és l’actuació que més m’agrada del nostre calendari. Quan preparava la bossa amb la camisa vermella i la faixa negre, he recordat al malaguanyat Antoni Pallarès. Tot un senyor regidor d’aquest Districte, l’home a qui recordo a l’altra costat de la taula en les negociacions per fer de Les Corts la segona actuació en nivell casteller de Barcelona després de la de La Mercè. El recordo demanant-nos si podríem portar-hi els Castellers de Vilafranca i recordant-nos que Les Corts va ser un barri creat per emigrants penedesencs en terra barcelonina.

Tot esperant el tren de quarts de deu, el cap se me’n va a una tarda d’hivern i a un bocí de paper. En ell, el telèfon de l’Eloi Miralles, cronista casteller i farmacèutic vilafranquí. La meva intenció, satisfer els desitjos del desaparegut Pallarès i portar la colla vitivinícola al seu barri barceloní.

El tren és temps de lectura i abandono la memòria castellers per endinsar-me en les profunditats del mar a través d’una edició suïssa d’un llibre del gran Jules Verne. La dolça cadencia de la lectura francesa es barreja amb el sotragueix del tren. Una veu em retorna a
terra ferma. És la veu que anuncia l’estació capitalina més propera al lloc de l’actuació. Baixo del tren i torno a donar voltes a Les Corts per recordar l’any en què el nostre tres de nou va ser respost per un imprevist tres de nou dels vilafranquins. No el tenien pensat. Feia
pocs dies que havia passat el Concurs i no era plaça de castells de nou. Però Vilafranca no perd mai! Ni contra ella mateixa!

Entro al barri de Les Corts i recupero les sensacions d’aquell pilar de sis carregat a la Plaça de la Misericòrdia. Capgrossos, la Vella, la Joves, Minyons, Xiquets de Tarragona, Sagals, autocars i més autocars de colles convidades passen per davant dels ulls de la memòria. Autocars i més autocars i l’esmorzar amb els càmeres de la tele tres. Records de Les Corts. Records de plaça, d’una una plaça que sento pròpia, que la feina ha fet meva, ha fet nostra.

Allà. Al costat del bonhomiós Pau Farinetes, el de la barratina i el got a la mà, m’assec en un banc. Falta una hora per començar l’actuació.

Però aquest any, Les Corts es quedarà sense castells. Plou i la pluja s’emporta sensacions, sons, peus, braços, forces, equilibris, nervis i espatlles. Sap greu suspendre una actuació quan vols fer castells, però els castellers sempre tenim recursos, aficions i batalletes per explicar i acabem farcint els bars propers per fer el got i xerrotejar. Bé havíem de ser a plaça, no? Doncs quina millor manera que passar el temps de l’actuació al costat
d’aquells que s’esforcen amb tu per un sol objectiu? L’objectiu comú de la salutació d’un menut o una menuda des del cim de la construcció més complexe possible.

23 de setembre:
Les Festes de la Mercè solen començar amb un multitudinari assaig i tenen un parell d’actuacions de castells. Aquest any, però, van començar amb la inauguració oficial del local nou, a la qual no vaig assistir, però que, a ulls d’alguns dels castellers que si que hi van ser, va servir per mostrar la millora en els discursos i la proximitat que desprèn el nou batlle de Barcelona en comparació amb el seu predecessor.

A la tarda, l’assaig va anar força bé. Es van fer proves de totes les estructures previstes de tirar a plaça en la gran diada del diumenge i els arrauxats discursos finals de cap de colla i president van servir, suposo, per acabar de decidir als indecisos sobre l’actitud que calia tenir diumenge a plaça.

Vaig tornar cap a casa, pensant més en properes caminades que no pas en les construccions que ens esperaven l’endemà a la plaça de Sant Jaume. El trajecte entre el Clot i Diagonal Mar és com una cursa de cros urbà i d’orientació per un pany de ciutat en perenne construcció. Quin serà el carrer que trobarem tallat avui? L’aigua feu acte de presència a la confluència del carrer Bilbao amb l’avinguda Diagonal. M’agrada mullar-me sota aquesta pluja fina que cau camí de casa els pares. Com sempre, aquest cap de setmana hi ha intercanvi. Ells són a casa meva i jo dormiré a casa seva.

La nit passa força ràpid, malgrat la manca de costum de viure enmig d’un formiguer de cotxes que no para en tota la nit. És Festa Major i el Fòrum és un dels espais on es concentra gent i, per tant, on més circulació de vehicles hi deu haver.

24 de setembre:
El ritual personal del dia de la Mercè sempre és el mateix. Any rere any em desperto i preparo un cafetó mentre em fico a la dutxa. Quan surto, em prenc el beuratge d’una glopada i em calço la roba de casteller. Primer, els pantalons blancs, després la camisa vermella i, finalment, les espardenyes de set vetes. El cel enfosquit, però, m’ha fet trencar aquesta tradició i m’he decidit per unes esportives velles que utilitzo només a l’hivern.

Surto de casa amb temps molt i més sobrer i, tot xino xano, vaig fins a la parada del metro. L’escalfor d’aquest mitjà és la primera aclimatació a la feina que tocarà fer unes horetes després a la nostra plaça, la plaça de Sant Jaume.

Com sempre, baixo a Barceloneta i em dirigeixo cap a Correus. Allà prenc el carrer Ample i, poc abans d’arribar a la plaça de la Mercè, m’entaforo a un bar de la zona a prendre forces i farcir l’estòmac. Rodejat de membres de la banda municipal i els seus instruments, endrapo un entrepà de llom i una mitjaneta de cervesa. Esmorzar de totes les mercès des que sóc casteller. Miro la gent com passa pel carrer Ample i m’aïllo de les converses del voltant. No hi ha neguit. No hi ha nervis. Gaudeixo dels darrers minuts de soledat abans de rodejar-me de camises vermelles a la plaça de la Mercè.

Són quarts de dotze i a la plaça de la Mercè ja hi ha tot el bestiari popular, castellers inclosos. Dins la basílica, les autoritats creients i no creients van a missa. Nosaltres anem xerrant sense treure l’ull dels membres de la tècnica de la colla. Algun d’ells ha de portar els fulls màgics on ens diran quin és el màxim que volem fer en el dia d’avui. Finalment, un dels incombustibles comença a repartir fulls de paper: Al tres de vuit aniré de segon lateral en un dels rengles de la baixada; a la torre de vuit amb folre de semibaix a la semicreu de la baixada; i al quatre de nou amb folre, com no, d’agulla del Litus amb els genolls d’en George Michael plegant-me el cap. Comença l’especulació de la manera d’obrir plaça: Sortim de quatre? Sortim de Torre? Sortim de Tres?…

Ull!

Les autoritats comencen a sortir i nosaltres ens hem d’afanyar per al pilar d’ofici. Per sort, aquest any, hi ha un aurresku que ens permet acabar de lligar la pinya del pilar de cinc.

El cercavila de la Mercè és de les activitats que ens toca fer que menys m’agrada. Se’m fa llarg i pesat i em dóna la sensació que a cada passa que fem, la plaça de Sant Jaume s’allunya de nosaltres. Finalment, encarem la baixada del carrer Ciutat. La vista de la plaça des d’aquest punt és espectacular. Una acolorida gernació ens espera i ens esperona a fer castells, torres i pilars. Vilafranca ja està entrant a plaça. Avanço als grallers i, com cada any, em poso de cordo de seguretat per apartar la gent enrere i deixar pas al nostre pilar. En el moment de començar a caminar, hem de clavar una empenta descomunal al darrera. Sempre tinc la sensació que la gent que ve a la Mercè no sap ben bé que ve a veure, si més no, tenen la temptació de fer les fotos amb una pinya damunt seu. Mai s’aparten a les bones i hem d’acabar clavant aquests cops de geni que, de ben segur, han d’acabar amb algun dels rebels espectadors al terra.

El pilar de cinc al balcó es fa amb la mateixa solvència que el pilar de quatre caminant que hem portat a les portes de l’Ajuntament. S’acaben les especulacions: Sortim de tres de vuit. Un tres de vuit que, aquesta temporada, ens és inèdit. El castell va pujant i jo el vaig seguint amb l’orella posada a les gralles i la resta de sentits a les necessitats del meu primer lateral. El toc de l’aleta queda confós pel terrabastall d’una plaça que esclata en aplaudiments. Això és màgia en estat pur! Quina resposta més brutal del públic congregat. Descarreguem el castell enmig de les pròpies alegries de qui fa temps que està treballant per una construcció que se’ns resistia de manera incomprensible. Ja tenim el primer al sac! Ara què? Quatre o torre?

Després dels castells vilafranquins i terrassencs, encarem la segona ronda amb la il·lusió de descarregar una torre de vuit. Tots som a lloc. El cap de colla s’apropa al nucli:

– Vull ciment aquí baix! Vull que això sigui com el terra! – brama amb la potent veu que el caracteritza.

I certament les seves paraules són ateses per una soca que, miraculosament, no bada boca. Quants anys feia que no sentia ni un ai! en una soca barcelonina? Ni ho recordo. Però aquest cop allò és ben bé una massa de morter que aguanta el que sigui. Tot el folre és amunt i el castell va pujant. Pis a pis. Assentant l’estructura. Des de baix tant sols sents els peus de qui tens al damunt i el só de les gralles que acompanyen el castell. De cop, se senten uns aplaudiments i algun crit d’ànims. Merda! Això és que passa alguna cosa per allà dalt. Ara la plaça aplaudeix en ple. Estem desmuntant la torre. Una altra tradició de la Mercè. Cap castell a la primera.

Vilafranca ens permet recuperar una mica de forces. Quan tornem a encarar la torre de vuit, ens trobem tant ben lligats com la primera vegada. Aquest cop, però, no hi ha el silenci de la primera volta. Els peus de les espatlles apreten amb més força i van canviant, ara la pressió és més forta en un peu, ara ho és en l’altra. Això no és bona senyal, però les gralles van fent i sembla que el castell puja ràpid. Després sabrem que amb l’acotxador col·locat i l’anxaneta a punt d’aixecar el peu per fer el pas que coroni la torre, aquesta s’ha desplomat i, amb ella, les il·lusions posades en acabar la jornada amb dos construccions folrades. Hi hem estat tant a prop! Però a dalt hi ha lesionats. Res greu, sembla. Però la caiguda de la torres ens fa anar a una construcció solvent a la colla com és el quatre de vuit. Tampoc és mala cosa! Hi ha hagut mercès que no hem sortit de plaça amb dos castells de vuit descarregats i, aquesta, sembla que no és la nostra temporada. Hi ha cares llargues a plaça. Teníem la il·lusió de fer una actuació genial i tan sols sortim de plaça amb una gran actuació. No hi ha tantes colles que tinguin el tres i el quatre de vuit! És poc? Segur que ho és per aquells que voldríem tenir gent per fer castells de nou setmana rere setmana, però és una molt bona actuació per una temporada d’assajos buits de personal. Jo mateix en sóc un exemple: Comença a pesar-me la distància que separa Taradell de Barcelona i m’he plantejat més d’un cop deixar-ho del tot, però crec que és millor donar un cop de mà a la meva colla de tant en tant que deixar-la a la seva sort i no aparèixer més pel nou i flamant local de la colla. Bé, deixant d’altres reflexions a banda, la veritat és que estic content pel tres de vuit: Era una espina clavada al cor d’una colla que n’havia fet a cabassos en d’altres temporades i que enguany se li resistia. Crec, i suposo que pecaré de tant d’optimisme com sempre, que haver-lo descarregat ha de marcar un punt d’inflexió a la temporada. Amb una mica de sort, podrem descarregar-ne tres en una setmana. Tres tresos de vuit en vuit dies. Curiosa xifra, no? Si més no, sembla que demà ens tocarà repetir actuació, però descarregant la torre. Serà de vuit? Serà de set? La canviarem pel tètric quatre de set amb el pilar i la mare que el va fer a ell i a les postures que han d’acabar fent els laterals per fer força al pilar des de la seva desubicada posició?

Deixo la plaça en solitari. Una altra tradició personal del dia de la Mercè és gastar-me el sou amb un bon dinar en algun dels restaurants que hi ha a la Ciutat Comtal. Fa tres anys, va ser un grec de Via Laietana; l’any passat un restaurant amb decoració taurina i records de la benemèrita; i enguany ha estat un local d’aquests que es porten ara. Una amanida de formatge de cabra i no sé quines coses més que el nom era molt llarg i no el recordo i una fideuà d’aquelles de sucar-hi els dits i aixecar-se un pam del terra, tot regat amb un vinet rosadet i una aigua.

Després del tiberi dels campions, he pres passeig enllà cap a l’Estació de França i el Parc de la Ciutadella. Una munió de gent ocupa aquest espai urbà, ja sigui per veure algun espectacle, per tombar-se a la gespa, per remar amb les barques del llac o per fer-se fotos al mamut que hi ha en una raconada d’aquest indret urbà. Travessar Poblenou m’ha portat records d’un passat industrial i d’inadaptat barcelonauta. Que hi feia jo en una ciutat que em rebutjava? Un osonenc, algú que porta sang de la plana és una estrany en aquest conglomerat de formigó on la inadaptació és la única manera de viure. Ara, amb els aires que respiro a la meva vila, està unes hores a Barcelona cada dia se’m fa menys feixuc. Mantenir la feina, mantenir la colla, mantenir-hi amics, mantenir-hi records. Clar que si! Però des de Taradell. Encara que no sigui aquell Taradell d’abans i que vagi creixent i prenent alguns dels vicis d’aquestes grans conurbacions.

Arribo a casa, em canvio de roba i surto fins el Parc de Diagonal Mar. Racó de natura virtualment generada damunt les restes de Can Girona, la fàbrica que ens despertava amb llur sirena matí rere matí. Eren temps en què la platja era un femer, el Poblenou tenia estació de tren i els castellers de Barcelona començaven a fer les seves primeres construccions de vuit.

25 de setembre:
M’apropo a l’actuació en cotxe. Massa hores al cap i casal em fan enyorar les contrades dibuixades pel Ter. Però no m’hi apropo massa i deixo el cotxe allà on la Vil·la Olímpica esdevé Barceloneta. És d’hora i bado pels carrers antics d’una Barcelona Vella on els comerços encara són adormits. Avui, en la jornada que sortim de la Plaça de la Virreina, el ritual em fa voltar per la plaça del Pi, la de l’esmorzar de les actuacions de Virreina.

En acabar l’esmorzar, encara badoco una mica més pel carrer de la Portaferrissa. Un nom em torna a casa, el call o carrer d’en Perot Lo Lladre em recorda el passat de la meva vila i em fa pensar en la cursa dels bandolers. Una de les activitats del Centre Excursionista que coincideix amb la Mercè barcelonina i que tinc ganes de fer. Diuen que el recorregut passa per llocs on sembla impossible que algú hi pugui passar caminant. Haurà de ser un altre any. Ja sóc a les portes del Palau de les Rambles. Salutacions, quatre ullades mal girbades al diari de l’Ubald i cap a dins l’edifici a veure les imatges del FotoMercè del 2005.

No m’agrada el cercavila fins a la Plaça de Sant Jaume, el trobo llarg, avorrit i pesat. M’agrada fer castells, però tota aquest embolcall que porta aquesta activitat em sobra cada cop més. A plaça, toca un altre vegada clavar empentes a un públic que té ganes de ser trepitjat per la pinya del pilar caminant. Si tant a prop de les pinyes volen estar, per què no entren a la colla i venen a assajar?

En la ronda conjunta, fem un quatre de vuit que, des del lateral on em toca, em sembla força ben lligat. De ben segur que la feina que jo no he hagut de fer, la deu haver patit un altre. Ràpidament encarem la segona ronda, on ens toca obrir. Com mana el guió, pugem el segon tres de vuit en dos dies. I això que era inèdit! Però com deia ahir, sembla que l’espina ja està treta i tot i que s’ha de treballar una mica, acaba descarregant-se sense -eps! Opinió d’un lateral, eh!- gaires problemes.

L’actuació la tanquem amb un cinc de set que veig des d’un lloc inèdit en aquesta construcció. Si em vaig quedar sense l’agulla del desitjat quatre de nou folrat, ara puc gaudir d’aquesta posició en una de les rengles d’aquest cinc de set. Es veu tant amunt la canalla des d’aquest lloc! Veig l’aleta del tres quan ja estic amb les dues mans ajudant a un dels laterals. La baix del meu rengle té tot el pes carregat en una espatlla i el lateral no té la posició ben presa per poder fer força com cal. El cop de mà, l’ajuda a redreçar un pèl la situació i descarreguem el cinc de set que ens permet gaudir, segons em diuen alguns companys de colla, de la millor actuació d’aquesta temporada.

Acabem amb un vano de cinc, la manera de cloure les actuacions on hi ha prou gent per fer els tres pilars que el componen i, mentre encara hi ha colles que aixequen els seus pilars, abandono la plaça de Sant Jaume, travesso la Barcelona Vella i prenc el cotxe que em retorni a la meva llar, aquí, als peus de Montseny i Guilleries, un pèl per damunt de la Plana de Vic, a Taradell.

Satisfet per una bona Mercè, escric més de quatre ratlles abans d’endinsar-me de nou en la plàcida vida de la vila que m’acull com un fill prodig, com un emigrant retornat.

Després de la Pipa, el Canigó i la Mm és l’hora dels castells!

S’apropen les Festes de Cap i Casal i, pels vermells de la capital, és el moment de deixar els dubtes de banda i de mostrar què hi ha darrera del nou local del carrer Bilbao. L’orgull de la inauguració de la nova seu, que es farà dissabte a la una del migdia, ha d’esperonar aquesta colla castellera tant irregular com sorprenent. Per què no? El quatre de nou folrat és, de nou, a l’abast de la mà. Les proves de l’assaig d’aquest dimarts ho certifiquen, tot i que cal acabar de lligar la munió de gent que conforma el peu del castell. El tronc té raça, solvència i ganes d’intentar-ho. La història de la colla, tant sols cal llegir-ne el llibre del trenta cinquè aniversari, està farcida de fetes i facècies molt més increïbles que aquesta per aquells que no coneixen el tarannà de la colla que passeja el nom de Barcelona arreu del món.

La Mercè és la nostra diada. Al nostre costat, dues colles capaces
d’aixecar construccions d’extraordinària consecució i bellesa i naltros
no podem deixar-nos rossegar per dubtes que no menen enlloc. La Mm m’ha
demostrat que sense motivació no hi ha consecució! Cal preparació, cal
assaig, però calen castellers motivats i serens per fer allò que ja hem
fet altres vegades! Incerta glòria la que ens espera i ens pot
esperonar, però el dia 24 cap a les 12 del migdia hem de ser capaços de
demostrar el nivell que tenim. Amb solvència i garanties, que la feina
s’està fent bé! Les meves espatlles, els meus braços, el cos sencer
estan al servei d’aquest ideal! Per la Mercè, quatre de nou! ?

Eps! Si els Mossos no ens ho espatllen, és clar!

– Mossos! Mossos! Casun’ls testos i les olles! A La Gandula no volem uniformes, home!
->Cony, avi, que feu per aquí? Que voleu parlar de castells, també?
–
I una xufla de les velles! Castells! Una bona colla de cagamandurries
tots valtres! Qui’t va parir! Jo vinc a tocar el crostó a tota aquesta
trepa de tocaflabiols enredats!
– De qui?
– Coi d’aquests que es
queixen per això del Defensort del Pueblu! Les coses clares i la
xocolata espessa: La pallassada del Defensort del Pueblu tant sols és
una maniobra en l’escaquer polític per tapar les vergonyes a un
Estatutet retallat: Aeroport, immigració, trens estatalitzats i
tercermundistes, ? massa mancances en molt poc temps han fet moure peça
als que necessiten tapar les vergonyes dels seus pactes! Desviar
l’atenció de la gent amb un recurs d’inconstitucionalitat que demostri
el lluny que s’ha arribat amb el Pacte Mas – Sabater. Això és el que és
aquest recurs. Aixó i només aixó, carai! Una bona manera d’enganyar i
confondre a la gent de bé, que comença a veure que la va cagar abans de
l’estiu! Pura merda de les clavegueres! Això és!
– Ostres! Txondu! No se m’exalti, home! Que em cardaran el cau enlaire!
– Au, noi! Tu a caminar i fer castells! I deixa’t de tancaments. I a
vore si teniu collons de cardar el quatre de no-sé-quants aquest que
dius!

… carregada!

Amb el regust d’una nit de sopar i memòries d’esbojarrada joventut, aquest matí de diumenge he anat a Nou Barris amb la intenció de posar un altre granet de sorra a la història dels castellers de Barcelona. Ens n’hem sortit!

Com deia en una petjada anterior, a Nou Barris ens retrobàvem amb una de les colles capdavanteres del panorama casteller actual, els Minyons de Terrassa. Els de la camisa malva han començat la seva actuació amb un tres de vuit de bella factura, però han patit una caiguda en l’intent de quatre de vuit amb el pilar. Una caiguda que ens ha sorprès a tots perquè en carregar l’estructura de quatre no semblava que anés a trencar-se. Ha estat a l’entrada de l’enxaneta del pilar quan -jo no ho he vist, però així m’ho han dit- ha petat l’estructura pel pis de terços. Després d’aquesta caiguda, els Minyons han descarregat una lleugera torre de set i han acabat la seva actuació amb un pilar de sis en el que, segons m’ha semblat, el segon s’anava girant. L’han descarregat sense gaire problemes, però.

Nosaltres hem començat l’actuació amb el típic i tradicional pilar al balcó amb recollida de l’anxaneta per part de les autoritats inclosa, per començar les nostres rondes de castells amb un quatre de vuit. He entrat massa lluny del meu primer lateral i he hagut d’allargar el braç per ajudar-lo a falcar un segon que ens venia i ens venia degut al desnivell de la plaça. En acabar tenia la sensació de tenir un braç més llarg que l’altra. Però bé, aquesta és una de les gràcies dels castells, descobrir que les teves limitacions són una mica més enllà d’on tu creies que eren. Pel que fa al global del castell, crec que ha anat força bé. És el quart quatre de vuit que fem enguany i això ens anima a pensar, crec jo, en una bona temporada castellera.

En la segona ronda hem encarat l’objectiu principal d’aquesta diada, la torre de vuit amb folre. Espectació i una mica de nervis davant de la màxima construcció que intentàvem en aquesta temporada han omplert el temps de col·locació de la soca. Aquí m’ha tocat fer de semibaix, un lloc força curiós que, conjuntament amb el vent, aguanta el desplaçament lateral del segon del castell des d’una de les semicreus. Damunt del vent hi van els peus de les crosses del segon i damunt del semibaix si sol ubicar el vent que, des del folre estant, aguantarà les cames dels terços amb l’ajuda d’una agulla i dels laterals del folre.

Les sensacions des de la soca eren força bones quan han començat a sonar gralles, però -potser pels nervis de la primera construcció folrada, potser per les inevitables diferències entre l’assaig i la plaça, hi ha començat ha haver força moviment dels peus de la gent del folre. El meu vent ha retrasat un peu i l’espatlla buida ha estat ocupada per un lateral, després s’ha tornat a les posicions originals. Els moviments de peus eren constants i m’ha semblat que passava una eternitat. Esperava el toc de gralles que indicava la carregada del castell. Ha anat justet, justet, però s’ha carregat el castell abans de trencar-se l’estructura i caure damunt la pinya. Amb el coll tort, però ben falcat en algun company de colla he esperat pacient a que sortís la gent del folre i del tronc.

Amb el sabor agradolç de les torres només carregades, però amb garanties i suficiència per a descarregar-les, hem encarat la tercera ronda. La caiguda no ha hipotecat l’actuació. Una caiguda força neta que ens ha permès acabar els castells amb un cinc de set on, novament, m’ha tocat treballar una micona. I és que el segon de la meva rengla de la torre anava venint cap al lateral que ocupava i m’ha tocat servir-me de la força dels meus companys per intentar anar parant aquest lleu desplaçament. Res que se surti de la normalitat, però he tingut la sensació d’estar fluix de braços. Potser hauria de començar a treballar la musculatura d’alguna manera. Serà l’edat? Seran les partides de futbolín al poblenoví Puertohurraco d’ahir a la nit? Serà…? Bé, és igual, des del lateral de fora d’una de les rengles de la torre he assistit a la descarregada d’aquest cinc de set i a la conclusió d’una actuació amb un bonic pilar de cinc. Anem per bon camí aquesta temporada. O això és el que em sembla a mi.

Una bona matinal castellera en una asolellada plaça de la Barcelona obrera i reivindicativa.

Aquest cap de setmana baixo a ciutat -amb permís de la RENFE, és clar-. Baixaré dissabte a assajar i diumenge a l’actuació que farem per la Festa Major de Nou Barris. Una actuació de dues bones colles: Castellers de Barcelona i Minyons de Terrassa.

Segons el programa d’activitats, l’actuació serà cap a tres quarts d’una del migdia al Parc Central de Nou Barris.

Pel que sé del darrer assaig qu evaig anar, podria ser que els vermells anem per la torre de vuit. O sia que, si tens temps i vols veure una actuació de castells de vuit, passat per Nou Barris i si em vols saludar porto camisa vermella, barba i espardenyes.

Au! Que diumenge espero participar en la primera torre de vuit capitalina d’aquesta temporada, fer un mos a ciutat i tornar a Taradell per escriure quatre notes de l’actuació i celebrar l’aniversari de casament dels Reis d’Espanya. Ai! No! Perdó! Dels meus pares! Malaïdes coincidències!

No vaig sortir gens tranquil de l’assaig d’ahir, però suposo que els assajos són justament per això, per veure les errades i no fer-les a plaça. I és que no en tinc cap bon record de les proves de quatre de vuit que hi vam fer. Suposo que això ens ha fet estar més atents a plaça en el dia d’avui, ens ha portat a lligar una pinya molt i molt còmode i ens ha fet grapar amb força als segons per construir un quatre de vuit que, des del meu lateral estant, m’ha semblat de postal, sense cap rebrincada punyatera i força dolç en general.

Sóc de nou a casa, davant de la tele, mirant la final de la Copa de
la CERS entre el Vilanova i el Barça. És d’aquells partits on la gent
de comarques -no sé per què- tenim més simpaties per l’equip que juga
contra el Barça que no pas amb el Barça, però bé, en un esprt català
com aquest cadascú té un equip vora casa que li fa més peça que un
altre. El meu cor està dividit entre el Taradell i el Calafell que hi
vols fer. Però deixem-nos del patins i tornem a la matinal castellera
de Sant Jordi.

He sortit força d’hora de casa. Avui és Sant
Jordi i tenia ganes de fer un bon esmorzar a la capital del Garraf i de
donar un cop d’ull a les parades de llibres i roses. L’esmorzar l’he
fet en un bar del passeig i després he ramblejat una estona abans de
tornar al cotxe a deixar el diari i agafar la faixa. S’acosta l’hora de
l’actuació i cal anar fins a la plaça del Mercat on, com cada any,
iniciarem el cercavila fins a l’Ajuntament, lloc de l’actuació.

Anècdota
del dia: Els castellers de Barcelona ens estem convertint en la tercera
colla de la comarca d’Osona. A més a més dels castellers "emigrats" a
Vic, avui he conegut a una grallera taradallenca. Dos taradallens i
tres o quatre vigatans conformem la quota osonenca de la colla vermella
barcelonina. Mira, m’ha fet gràcia saber que sóm dos taradellencs
portant la mateixa camisa, tu!

Avui hem fet els deures que ens haviem fixat i els hem fet amb suficiència i garanties. Quatre de vuit, dos de set, tres de set aixecat per sota i un pilar de cinc força lleuger
han completat la que, a dia d’avui, és la millor actuació feta en
aquesta temporada. Som encara a l’abril i, com les colles grans, ja
tenim el primer castell de vuit a la butxaca.

El quatre de vuit
ha estat de postal; a la torre ja he tingut de treballar una micona
més, però no gaire tampoc; i el tres de set aixecat per sota és
d’aquells castells que segur que de fora s’han vist molt bé, però que a
dins estan plens de detalls i històries personals en les diverses
aixecades que el fan un castell especial. Aquesta vegada, també ha anat
millor que en l’assaig, la darrera aixecada potser se m’ha fet un pèl
pesada, però les foces van sobreres encara a principis de temporada i
el castell també s’ha pujat força bé.

Dues hores d’actuació amb
una única taca: la caiguda dels anfitrions en el primer castell, una
caiguda que els ha condicionat -crec jo- l’actuació d’avui. I és que
tant nosaltre com Gràcia hem fet els deures i tant sols Vilaonva ha
tingut aquesta caiguda de torres de set que, com he dit, crec que els
ha condicionat la resta de diada, encara que això ho deuen saber millor
ells que no pas jo.

En definitiva, que ens toca mirar amunt i
anar fent feina per, si tot va com avui, gaudir d’una gran, rica i
variada temporada castellera.

Ja fa força dies que els Castellers de Barcelona estem en dança. Les festes en llaor de la patrona de Barcelona, Santa Eulàlia, obliguen a treure’ns la son de les orelles quan la majoria de colles ni tant sols pensen en començar a fer castells. Això fa que els assajos comencin d’hora i que poc més o menys caigui alguna actuació en els mesos de març i abril.

En el meu cas, encara no he vestit de vermell aquesta temporada.
Algun assaig de dimarts -els que coincideixen amb tardes de feina- ha
comptat amb la meva més que prescindible presència i poca cosa més.
Demà baixaré a Barcelona per aquest assaig general previ a l’actuació
que, si tot va bé, ens ha de permetre aixecar el primer castell de vuit
pisos de la temporada (si més no aquesta és la intenció d’aquells que
enguany s’han carregat la colla a l’esquena i la dirigeixen en la seva
vessant tècnica).

La primer actuacio amb castell de vuit de la colla capitalina, doncs, està prevista per aquest diumenge 23 d’abril -diada de Sant Jordi- a la Plaça de la Vila de la capital del Garraf cap a quarts d’una del migdia en companyia dels amfitrions, que fan 33 anys i que s’han fixat castells de vuit pisos per celebrar-ho; i de la colla de la Vila de Gràcia, que -com les colles del Pla de Barcelona- va començar temporada al febrer.

Oi que no hi faltaràs?

Ahir al vespre vam tenir Assamblea a cals castellers de Barcelona. L’Assamblea dels Castellers de Barcelona dóna el tret de sortida de la temporada. Toca treure’s la son de les orelles i començar els assajos amb la il·lusió renovada i l’esperança que suposa el pas a una nova llar.

I és que tot indica que, després de 37 anys de viure de lloguer en llars prestades, ens n’anem a casa. Rossend Nobas s’ha quedat petit, arrepenjar-se a les parets no ha servit per engrandir el local i ens tocarà anar marxant de mica en mica cap a la segona llar de qualsevol dels castellers de Barcelona. Una casa que, com bona part de les llars de Catalunya, estarà hipotecada (no, no, encara que no t’ho creguis els castellers de Barcelona no som com el Princep Felip i ens toca gratar-nos la butxaca per pagar-nos la casa). Caldrà fer esforços, individuals i col·lectius per anar menjant-nos la hipoteca de mica en mica i fins eixugar el deute amb aquells que ens han fet confiança i han cregut amb una colla de passat brillant, present ferm i futur engrescador.

Aquesta Assamblea ha servit per donar les gràcies al tàndem directiu que ens ha guiat durant els darrers tres anys. El duet Renedo-Mendieta ens deixa amb una colla consolidada tant en l’exercici de la nostra activitat castellera com en la gestió d’una entitat de la potencia dels castellers de Barcelona. Certament no és un canvi radical: Es manté una continuitat manifesta en els equips de treball que acompanyen al nou president i al nou cap de colla. És bonic veure els nombrosos equips que caracteritzen els darrers anys dels castellers de Barcelona. Si les ganes de treballar en tasques de gestió de colla és un indicador de la salut d’una colla, la dels Castellers de Barcelona sembla a prova de ferro. Eps! Apreciació personal i intransferible, però és que la llista fa patxoca:

Aquest cap de setmana passat els Castellers de Barcelona hem tancat temporada i ho hem fet allunyats de les places castelleres, com ja és tradicional des de fa força anys. I és que aquest cap de setmana els castellers de Barcelona hem estat celebrant el dia de la colla. Bé, dia, dia és escurçar una mica en cap de setmana que sol començar amb un pregó i la nit del vici del divendres, segueix amb activitats i més activitats per petits i grans i clou el diumenge amb el dinar de la colla. Un àpat on el més interessant sol ser veure les cares dels companys de la tècnica. Unes cares que semblen preguntar-se: "I si enlloc de dir que fem assaig diem que fem el dinar de la colla i fem pagar tres euros. Potser així tindrem el local tant ple com ara i podrem assajar més castells de nou". No. Tu. Va. Fora crítiques hipòcrites d’un casteller que, enguany i potser per la distància, no ha fet els deures que li tocaven. Ei! Que parlo de mi, eh!

Aquest any, si més no l’estona que vaig estar pul·lulant pel local hi va haver un moment emotiu, un moment d’enyorança i un moment d’esperança.

El moment emotiu? L’homenatge que una junta amb molt bon criteri ha fet als "pioners actius", aquella colla de castellers que porten més de vint-i-cinc anys fent castells amb la colla de Barcelona. Podria dir-ne els noms, a tall d’equip de futbol de luxe, però de ben segur que me’n deixaria algun i em sabria greu. En qualsevol cas, tots ells em mereixen respecte i admiració i mira que és difícil que un descregut iconoclasta com jo tingui algun respecte per algú, però ells són història viva de la colla, ens agradi o no.

El moment d’enyorança? Quan obria el darrer número de l’URC i em trobava amb el recull de fotografies i d’anècdotes que la Mery Mañané, en Jordi Torallas i l’Àngels Goenaga dediquen a la nostra seu actual. Potser encara no es tanqui per sempre la porta de Rossend Nobas. Potser encara ens hi acostem de tant en tant per fer un assaig de canalla, un assaig general, un pica-pica, una activitat de… Per algú introspectiu com jo, el local de Rossend Nobas ha estat una segona llar a Barcelona després de la dels meus pares. A la Revista ja parlo de la primera vegada que hi vaig entrar farà cosa de deu anys. Però llegint els canvis i les anècdotes d’en Josep, en Jordi, l’Òscar, l’Eduard, la Júlia, el Pere petit, el Txory, el Paquito, la Cinta, la Rosa i el Juanillo, n’he recordat moltes més i encara que tornem al local, no podré oblidar que és a Rossend Nobas on vam viure els primers assajos de castells de 9, on vaig passar algunes horetes a la Sala de Juntes, on vaig retornar després d’una llarga malaltia que gairebé em deixa fora de circulació, on no saludo a tothom que hauria de saludar, on he agafat les emprenyades més grans i he rigut força vegades, també. No ho sé, el moment d’enyorança és pel local que, potser no del tot, però que sembla que ens anirem desenganxant a partir de la propera temporada. Per cert, deixarem la Font dels Castellers de Barcelona davant de l’antic local o ens l’endurem cap al nou?

El moment d’esperança? L’esperança és diu carrer Bilbao. Un nou i flamant local pensat per assajar castells, pensat per una colla castellera de nivell, pensat per què la Junta es reuneixi amb garanties, per què els grallers no hagin d’assajar al carrer, per… Bé, per fer tot allò que ens proposem fer com a colla, en el ritme que ens sigui possible i amb els collons (i perdoneu per l’expressió masclista) que siguem capaços de posar-hi. Ara ja no tindrem excuses per mantenir els galons de nou, oi? No ho sé, però el local nou queda una mica més a prop de Taradell. Ep! Només un parell de cantonades, eh! Però qui sap, potser és suficient per insuflar-me una nova dosi de droga vermella capitalina.

Com mesura un casteller, una única persona dins del conjunt d’una colla, l’èxit d’una diada castellera? És clar que hi ha una mesura en el nivell de castells assolits, en haver aconseguit les fites marcades, en haver superat el llindar de la colla. Aquestes són mesure col·lectives, mesures socials en un col·lectiu. Però a nivell individual, a nivell de cadascun dels castellers que conformen una colla, la mesura pot ser un altre: La capacitat de sacrifici per la gent que hi ha al teu voltant i per la colla. La voluntat de mostrar allò que has assajat i creus que pots fer bé.

En aquesta Mercè, els deures estaven fets. Sí, sí, ja sé que sempre es pot fer més, que sempre s’ha de fer més, que si…. Però això són coses que l’Equip Tècnic de la colla ja estudiarà, ells són els que en saben, que per això són on són, no? El que si que conec és l’esforç de fer quatre folres que no arriben a bon port en una mateixa diada. Fa uns anys, a Terrassa, van ser sis. I després van venir èxits. Avui han estat només quatre. Quatre vegades entaforat en una soca. Quatre vegades amb les espatlles sobrecarregades. I és que avui no hem començat bé. Els nervis, potser? El quatre ens ha deixat de pasta de moniato. Estàvem molt millor que ens els assajos allà dins al nucli del castell. És cert que les crosses tiràven el meu cos enrera, però hi havia molta corda quan han parat de sonar les gralles i he vist el cap aplanat de forma més o menys antinatural. No ho sé. No m’ha agradat la caiguda. I la decissió de la tècnica m’ha semblat prou encertada. Tirar la torre per treure una mica de pressió a la gent i asserenar els ànims de la colla.

I la torre de vuit folrada ha fet el seu paper. Per uns moments ha semblat que les coses començaven a girar en possitiu. Però el tres de nou no m’ha deixat ni concentrar-me. De fet, m’ha deixat amb mig pensament al cap. L’espatlla feia mal, però la caiguda n’ha fet més. El de l’espatlla era superficial, l’altra era més pregón. Un mal d’aquell que no deixa marques, que no es veu. Com podia caure un castell que abaix viviem tant bé. Bé, potser no tant, però una mica de corda encara hi havia també en aquest castell. El 4 de 8 ha estat una bona consolació final, però ens hem quedat sense oferir la millor imatge dels castellers de Barcelona a la plaça de Sant Jaume. I en un dia tant agraït que, a vegades, semblava ben bé un partit de futbol o un concert de rock, això fa una mica de pena.

No ho sé, les coses s’han toçat de bon principi i no s’han acabat de redreçar en tota la jornada. Això sí, sembla que la colla no ha rebut la sotregada amb la força debastadora de l’any passat. Veure’m si surten lessions en fred. Però encara queda un bon pany de temporada. Un bon pany que ens pot permetre mostrar que els deures estan fets i que podem tenir aquestes dolces cireretes que són els castells de nou un any més.

Serà Sarrià el lloc on alçar castells de nou aquest any? D’aquí a quinze dies ho sabrem. Ara ens resta recuperar-nos de les ferides, veure si algú ha près mal de debó -esperem que no!- i seguir fent castells. Que la colla segueixi fent castells o, com diriem si fossim un grup de rock’n’roll, "Show must go on!"

Lluny de Taradell, penso en Taradell. Són les festes de la Mercè de Barcelona. Unes festes plenes d’actes per tota la ciutat, amb un cartell on hi és pràcticament tothom. Es fa dificil fer una tria d’actes, però s’ha de fer. Massa gent a tot arreu.
Dijous al vespre vaig agafar el metro i em vaig acostar a la Rambla del Raval, al cor de la Barcelona musulmana (àrabs, urdús, amazigs, …). En l’escenari del BAM mediterrani hi presentaven l’espectacle que em vaig perdre al Mercat de Música Viva de Vic. Connexió Argam, aquest mescla de Condició Humana -el grup d’en Xavi Maureta- i de músics amazigs nord-africans, obria l’escenari. El públic reflexava la barreja de l’escenari: Europeus i africans escoltant, xerrant i mirant el concert. El clàssic crit de "servesa bier" dels venedors ambulants de cerveses. Nanos corrent entre la gent i jugant a preseguri-se. Gent de totes les edats. La música? Home, doncs, amb la qualitat pròpia de qui ha mamat jazz al Taller de Músics i de qui assaja dia si i dia també. Un bon inici de Festa Major.

En aquella Barcelona, però, la Rambla del Raval és un oasi enmig d’un desert de vici i memòria de temps passat. El Marsella, cau de l’absenta. Els mercats de carrer en lloc inverosímils. La carn de dones que fan al carrer des de temps inmemorials ja. Llàvis pintats, vi barat, barretes de hatxís barrejades amb plàstic per obtenir més guanys en la venda de la droga. Botigues regentades per qualsevol persona vinguda de països on passen gana. Aquest espai clou a les altres Rambles, les Rambles de Barcelona. Un espai on el brogit per festes torna a ser una constant. La nit de dijous, l’espai era per gegants, capgrossos i dracs sense foc. Turistes i més turistes fent fotos. La Plaça Reial plena de gent. Carrers estrets. La Barcelona gòtica.

***

I divendres. Divendres, l’assaig, és clar! La Mercè és una festa de castells i enguany el calendari ha ordenat les actuacions de menys a més nivell casteller: Dissabte al matí, l’esclat de colors de 7 colles a plaça -les cinc del Pla de Barcelona i les dues colles convidades de la Catalunya Nord. I diumenge, els grans castells. La màgia de malves, verds i vermells. Tres colles per fer més gran la llegenda de la Plaça de Sant Jaume. Diumenge és el dia. El gran dia. És la jornada castellera on el toc de castells sona més pur i les caigudes són grans desfetes.

L’assaig de divendres no ha anat pas malament. Les proves del tronc del tres de nou i del quatre de nou -amb la gent del folre tocant de peus a terra- han anat molt bé. S’hi han posat els dossos i els castells s’han vist ferms. Una bona dosi de confiança per aquells que sentirem el pas del castell en les nostres espatlles Quan s’han vestit les soques, la cosa ha canviat una micona. Poca gent per un assaig previ a la Mercè. Ja erem gent, ja; però com sempre, la pressió no era prou forta. S’han posat quints -com el dissabte anterior-, però el nucli del quatre,amb la mida molt ben pressa al principi, ha acabt com un bunyol de Quaresma. Al final hem pujat tres folres damunt la soca: Una vegada el del tres i dues vegades el del quatre. Dues hores justes d’assaig per prendre la mesura de les nostres forces cara al cap de setmana casteller.

– Demà farem el mateix que diumenge, però amb un pis menys! – ha dit el cap de colla pujat damunt de la taula per segon cop en aquest assaig.

***

Arribem a dissabte, doncs. El dissabte comença amb pilars a quarts de dotze a la Basílica de la Mercè. Rendim homenatge a la patrona o a les autoritats? M’agradaria creure que els pilars són per Barcelona, però crec que aquest no és el sentit d’un acte on el protocol marca més que no pas els castells i la gent que s’ho mira. No m’agrada, no m’ha agradat mai aquest vinclement del poble davant les autoritats. No he entès mai perquè nosaltres -qui els escollim i els paguem el sou- ens hem d’agenollar davant del servei. Què ho fan ells davant de la seva minyona? Per què no podem oferir castells a plaça i deixar-nos de cultes al poder?

I la cercavila? Llarga. Molt llarga. Això si, hi ha un moment de goig en aquest camí. És el moment en que comences a sentir la remor que omple la plaça de Sant Jaume després del Ball de l’Àliga. Són les acolorides samarretes del públic allà, al final del carrer ciutat. És el primer toc de les gralles de la primera colla que entrarà a plaça. Són els aplaudiments de la gent. A aquests í que els dedico la feina que faig amb la meva colla! Aquesta és la gent per qui val la pena fer castells!

La plaça és castellera per unes hores i comença la ronda simultània, els castells i la veu d’en Cervera. On és en Cervera? Aquesta veu no és la seva! És la veu del Buti. Hi ha relleu a la plaça de Sant Jaume? En qualsevol cas, la veu intenta fer crèixer l’interés i la saviesa per aquesta tradició tant nostrada.

La jornada segueix el sue ritme habitual i nosaltres fem els deures: 3 de 8, 4 de 8 i 2 de 7. Demà ja hi possarem un altre pis. Per avui, ja n’hi ha prou. S’acaba l’actuació. És hora de mentalitzar-se. Demà, diumenge, és el dia dels grans castells, de les grans construccions. És dia de folres. És hora de sentir els peus de les crosses dels segons a les espatlles, de sentir l’alè del baix sota la barbeta, d’apuntalar el segon i quadrar esquenes amb els companys de nucli. Demà les gralles em diràn si recuperem el 4 de 9 amb folre. Si fem el 3 de 9 amb folre, serà el primer en que no aniré d’agulla. Avui m’han fet entrar d’agulla en un 3 de 8 tant bonic, tant segur. No és el mateix veure el castell des del rovell de l’ou que veure’l des de fóra. Però ara cal pensar en demà. Demà caldrà fer una altra petjada al cau. Una petjada que serà dolça o agra depenent de si hem estat capaços de superar-nos novament com a col·lectiu o no. Això, però, serà demà.

Diumenge, onze del matí. Amb la nyonya dels diumenges, però amb la il·lusió d’un bon assaig la tarda anterior a Barcelona, em llevo per acostar-me a la veïna població de Calldetenes. Els Sagals han convidat als meus companys de Barcelona i no hem de fer el lleig a aquells que venen prop de casa, no?

Vora les dotze, som a plaça. Bé, hi som uns quants vermells, pràcticament tots els Sagals i bona part de la gent d’Esparraguera, però en falten dels nostres. Un problema d’autocars els ha retardat a Barcelona i sembla que arribaran un pèl tard. Mal inici per aquesta actuació. Però, de moment, estem a l’ombra i els Sagals es mostren comprensius amb Barcelona. De fet, si fem el que va dir el cap de colla, l’actuació s’ho valdrà.

(…)

Ja arriben. Ja són aquí. Amb un quart d’hora de retard obrim l’actuació amb pilars, abans de començar a fer construccions. Començaran els anfitrions, els seguiran els passionaris i nosaltres actuarem en tercer lloc. El primer castell, un tres de vuit, ens surt força bé; el segon, el quatre de vuit, el desmontem per indeció d’algu de la canalla -pel que sento entaforat en el segon lateral que serà la meva posició en aquesta actuació; i la torre de set final, que ha començat amb una seguretat insultant es torça com per art d’encantament i demanar d’una feina suplementaria per part de la gent del tronc. Se salva i es descarrega sense més problemes. El pilar de cinc final i cap a casa. Breu, no?

Doncs, no. L’actuació s’ha fet un pèl llarg, el sol apretava de valent i, en el meu cas, he començat a tenir aquella sensació, que ja vaig notar en l’assaig d’ahir, de final d’una etapa en el meu esdevenir com a casteller de Barcelona.

Ja sé que és una qüestió molt personal i que els castells són cosa d’equip, però l’actuació de Calldetenes pot ser l’inici d’un moment d’aquells en que et planteges canvis sense saber ben bé per què. Intentaré explicar-ho: Dissabte, era assaig especial de folres. Un assaig d’aquells en que es treballen els grans castells de la colla de la capital, aquells que demanen d’una pinya suplementària damunt de la pinya habitual que toca de peus a terra. En el nostre cas, el treball es fa per la torre de vuit -el primer dels castells folrats-, el 3 de 9 -una mena de construcció màgica i mítica que guarda la pulcritud de les proporcions- i el 4 de 9 – el fill gran del carro grós i al que sempre costa guardar la mida en aquella mena de rovell de l’ou que és l’espai reservat a les agulles-.

Doncs bé, des de que Barcelona va començar a fer castells de nou, tenia un lloc reservat al rovell aquest que tenen el 3 i el 4 de 9. De fet, era l’únic que havia treballat i descarregat tots i cadascun dels castells d’aquesta mida fets per la colla des d’aquell primer 4 de 9 de Terrassa. Ahir a l’assaig, però, una de les peticions que havia fet, -la d’anar abandonant l’agulla per tal de tenir recanvis- es va acomplir i no vaig entrar en aquella posició. És curiós com agafes carinyo a les coses: De tant que ho havia demanat, em va saber greu no ser-hi. Humà, però necessari, les colles han d’evolucionar i no es pot estar aguantant els genolls del segon, els peus de les crosses a les espatlles i fent la força justa i regulant les embranzides del baix i tota la rengla de mans, quan s’arriva als noranta anys, oi?

No sé. Ahir no n’hi vaig fer cas, però avui, a plaça, prop de casa, he tingut massa temps per pensar-hi i donar-li voltes i pensar, alhora en la incongruència que suposa fer una activitat física de tensió momentània com són els castells a l’hora en que el sol pica més sobre les testes i els cossos dels atletes que fan aquestes construccions. No sé, si serà l’inici del final d’una etapa com a casteller. Però també he vist que enguany només he anat a tres actuacions de la colla i que dues d’elles han estat a la meva estimada comarca d’Osona i només una. Només una, en territori foraster, justament a Barcelona i per l’Aniversari.

Passarem la Mercè d’enguany, mirarem si torno a trempar amb la nostra diada castellera, però si la cosa segueix igual, potser serà el final d’una etapa i caldrà iniciar-ne una de nova.

Taradell. Matí fresquet, pà torrat i embotit i un got de ví per fer camí.
Barcelona. Sol, calor i turistes en banyador.

A la Plaça Nova, allà davant del Col·legi d’Arquitectes, o darrera de Ca l’Ardiaca si ho prefereixes, comencen a concentrar-se les camises vermelles dels Castellers de Barcelona. És Diumenge d’Aniversari i toca fer castells a la Plaça de Sant Jaume, centre neuràlgic del món casteller de la ciutat. A poc a poc apareixen les primeres camises malves i una mica més tard ja se’n veu alguna de groc terrós. Les gralles es preparen, les faixes s’estiren, els turistes pregunten i el carrer del Bisbe s’omple de castellers al só de grallers i tabalers. És Diumenge. I anem d’Aniversari, el 36è. Aniversari dels Castellers de Barcelona. Vens?

Poc després de les dotze del migdia el pilar bordegàs penetra entre els dos temples de poder del Cap i Casal de Catalunya. Les colles ocupen lloc. Les bosses entren al pati de l’Ajuntament. Els primers glops d’aigua, algun comentari, molta calor i no gaire gent a la Plaça. La majoria, turistes, com no?

La colla amfitriona obra plaça amb un tres de vuit bonic i esbelt com ell sol, però nosaltres no el veiem, aferrats a la cama de costum i amatents a les necessites del nostre baix i del nostre segon. La feina no es fa feixuga ja que no ens han donat la baixada. T’hi has fixat que la Plaça de Sant Jaume no és ben plana? Jo no m’hi vaig fixar fins que vaig començar a fer castells i quan en fas algun de nou això encara es nota molt més.

I això justament és el que deuen haver notat els Minyons en alçar el seu primer 3 de 9 amb folre de l’any que haurà de passar la criba de les polèmiques castelleres per rivalitzar amb el que els Castellers de Vilafranca han descarregat a Esparraguera més o menys a la mateixa hora.

I com aplaudeix el públic, tú! Els turistes són agraïts en això del folclore o són tant que fins i tot volen donar diners a un dels castellers presents a plaça i xalen com nens amb el quatre de set amb agulla que els planten els Bordegassos.

En segona ronda ens encarem de nou al món dels folres i aquesta vegada si que ens toca una posició ben galdosa. No només hem d’estar a la semicreu -una de les espines medulars de la torre-, sinó que, a més a més, ens toca a la baixada. Ja és mala sort, oi? Però bé, ens posem en posició, coloquem el nas al clatell del nostre predecessor i serrem les dents per notar els peus del primer vent del folre que ens puja a les espatlles més o menys com en l’assaig del divendres. La torre és fina i traïdora, però aquest Aniversari els deures estan fets i la descarraguem amb una única sotragada i els nervis de costum en la baixada. Res d’especial, però molt que celebrar com es veu en les mirades de complicitat que ens creuem entre els castellers un cop som tots de nou a terra.

El sol esberla els pensaments i la testa de l’anxaneta minyona que corona el 4 de 9 amb folre, un d’aquests monstres impossibles que no ho semblen tant quan ho fa alguna de les colles gegants del món casteller actual. Fa pena, però, veure com els companys de Vilanova desmunten el seu primer intent de quatre de vuit. Però si semblava paradet i dominat. Què els ha passat? Els nervis de la primera construcció de vuit de l’any? Els recels de la canalla? Vès a saber! És tant fina la línia que separa l’èxit del fracàs en els castells!

Nosaltres venim amb el guió ben lligat i acabem la diada descarregant el quatre de vuit sense més problemes que les nostres pròpies dèries. I quin Aniversari més dolç? Quan feia que no sortiem d’un Aniversari amb la feina feta i ben feta i ni una sola caiguda? La memòria em falla i haurà de ser alguna de les toies amb memòria o dels arxivers de la colla els que ho recordin, però per acabar el mes de juny, l’Aniversari ha anat molt, però que molt bé.

Els Minyons amb la feina feta, acaben amb una torre de vuit folrada que, permeteu-me el comentari de gat vell -tot i no ser-ho gaire-, em sembla molt lleugera i amb pretensions d’alguna cosa més. En els castells això s’ha de dir sempre, no? Si més no la gent que es dedica a fer cròniques de tant en tant salta amb un comentari d’aquests, quan tú no has vist més que una bonica torre molt ben executada.

Finalment, els Bordegassos se’n surten i el quatre de vuit ja és al sac per reblar l’actuació amb el cinc de set, un castell d’aquells que semblen petits, però que demanen de concentració i bon ofici casteller.

Al final, ronda de pilars amb pilar de sis inclòs i un comiat de pilar de cinc al balcó per la colla que estava de celebració.

Ah! Sí, i aquesta tarda a Taradell hi ha hagut sardanes, el cinquanta-i-no-sé-quants Aplec de Sardanes de Taradell que s’està fent el Pujoló. M’agradaria acostar-m’hi, però estic un pèl cansat.

…portava folre! I un pis més, és clar. I un grapat d’emocions, com no. I molts canvis, qui ho havia de dir.

Ho hem tornat a fer, però aquest cop els nervis s’han convertit en ràbia, la ràbia en mala llet, la mala llet en resistència i la resistència en èxit, un éxit espatarrant, alliberador, màgic, però sobre tot necessari. I és que enguany, la història del tres de nou ha estat un rosari de decepcions, caigudes, lessions i… és que mira que aquest any ha costat, eh? I no per manca d’efectius o per una crisi de creixement de la colla. Enguany ha arribat saba nova a la colla, gent amb ganes, amb empenta, però mancada de l’experiència necessària en grans castells.

Per alguns ha estat la primera construcció de nou i aixó s’ha notat massa en d’altres intents d’aquesta temporada. Massa crits, massa queixes, massa nervis. Però ara, ja son dels nostres també. Ja saben que un castellot d’aquests és alló que deien els Kitsch en un dels seus temes: “Càstig, càstig és el que necessites, càstig, càstig, ordre i disciplina”. I és que els castells de 9 són aixó i res més que aixó. Bé, sí, també son: Capacitat de regular les forces en tot moment, d’explorar els límits propis i personals, d’ajudar als companys del teu voltant amb una fermesa estoica i sempre possitiva i riallera, aguantant el peu de la crossa amb la galta quan notes que se’n va de l’espatlla, donar el primer crit de victòria quan la gralla anuncia l’aleta, mirar amunt des del centre del castell per veure l’acotxador allà d’alt i el brandar metòdic i acompasat de la gent del tronc. Anunciar amb llàgrimes els ulls que aquest any, també, i abrassar a tot bitxo vivent i, sobre tot, a aquells que no han deixat de tenir fé en la colla i en la consecució d’aquest castell. Qui se’n recorda de la meva idea de fer el 3 de 9 amb folre a mitjans de desembre, tot aprofitant el dinar del dia de la colla? I és que aquell dia hi ha gent de sobra per fer-lo i, quan el dimarts, veies els quatre gats que erem montant un folre de pilar, només n’hi havia dos que s’ho creien conscientment i de debó. I és que son ja uns quants castells de nou vistos des del rovell de l’ou, aguantant els genolls del segon, deixant les espatlles lliures per encabir-hi els peus de les crosses del folre, falcant el baix i marcant esquenes amb les agulles amigues. Moltes coses en poca estona. Però sens dubte, el d’aquest any, el 3 de 9 de Vilanova ha estat i de llarg el millor castell de nou de la nostra història -si més no de la meva història personal com a agulla de nou-, en una temporada, la del nostre 35è. Aniversari que ja ha entrat en l’èpica castellera amb lletres d’or: Quina colla és capaç de renèixer d’una caiguda tan fosca com la de la Mercè d’enguany? Qui és capaç de superar un clot tan pregón com el de l’obertura d’una soca en només dos mesos? Quina canalla és capaç de pujar de nou a un castell que fa dos mesos la va portar literalment a terra? Aquest tres de nou demostra una vegada més la sang de raça castellera de la colla de Barcelona. O no s’ha de ser casteller de raça per pujar de terç a un castell com aquest amb un peu embenat? “Peró és que aquí hi ha molta colla i per 35 anys més com a mínim!” -com diria un jaio davant d’aquesta gesta.

De nou, gratem la panxa de la lluna amb mans d’infant arrelats a la nostra terra que ens fa germans.

Uffff! Quina mandra, tú!

Benvolgut company,

Recordes amb quina il·lusió preparavem la millor actuació de la història de la nostra colla? Recordes com treballavem tots junts per preparar aquells monstres humans que ens havien de fer invencibles? Recordes les mirades de complicitat en els assajos, les xerrades que feiem sobre si estaves comode, si aixó havia anat bé, si la mida era la bona? Recordes que deiem aquest cop sí, el tres està molt bé, no pot fallar? Ho feiem amb il·lusió i ganes. Era un castell de postal. T’en recordes?

I el diumenge, recordo que tu també hi eres molt abans de l’hora convinguda, volies recollir el teu full, veure si aquella posició que tenies als assajos també la tindries a plaça, si tindries la oportunitat de defensar el castell amb tota la teva colla, si tornaries a patir i a gaudir conjuntament tot lluint la teva camisa, la única camisa que saps defensar.

Peró a plaça, les coses no van sortir com t’esperaves. Es van tòrcer ben d’hora, massa d’hora; peró la il·lusió podia més que nosaltres i hi vam tornar. I és que la feina d’aquells assajos durs dels dissabtes al vespre amb proves i més proves de folre per lligar-ho tot ben lligat ens donaven confiança. Peró no era el dia, les il·lusions s’espenyaven amb la construcció que estavem fent i s’escolaven per picar a terra per allà on és impossible picar.

Després. Tots estavem sords, muts, catatònics. Què havia passat? Com havia passat? I no trobavem explicació. Jo et vaig culpar a tu, tu al terç aquell que es tencava, el quart al segon que s’obria, aquell a… Eren els nervis, company, els nervis i la incertesa de saber l’evolució dels companys que s’havien endut a l’hospital.

Peró al vespre, semblava que els companys evolucionaven bé, parlàvem amb ells -alguns ja de viva veu, d’altres per telèfon-. Amb el cor alleugit, tu també vas tenir el malson de la caiguda i no podies dormir, potser pensaves en el company que tenies abaix, a dalt o a algun costat i veies la seva cara de dolor, incredulitat o por. Sí, sí, també de por. No ho hem de negar, no ens havia passat mai res d’igual. Peró la colla, la nostra colla, la que ens acull a tu i a mi com a la resta de companys es mereix, ens mereixem que ens donem confiança.

Diumenge hi ha concurs. Què hi seràs a Tarragona?

La Festa de Tarragona, la festa dels castells es mereix que hi siguem tots, fem el que fem, acabem amb els castells que acabem. La colla s’ho mereix, company. Ens veiem a Tarragona!

Optimista? Però amb raó