El Cau de l'Ós Bru de Taradell

… i gran pel què troba:

Plou.
Plou amb la suavitat de les tempestes perfectes, de les pluges que fan saó, d’aquelles que, del silenci, en fan quimera.

Assegut a la butaca salvada de les urpes de l’oblit, gaudeixo del record aliè, de ratlles manllevades d’unes memòries que no són meves, tot i que foren viscudes en bocins de realitat d’un món que em manté presoner. És de nit.

La lectura sempre es conxorxa amb la fosca d’una nit. D’una nit que és a punt de finir i esdevenir dia. El dia que m’atrapa escarxofat en un incòmode seient d’un vagó de rodalies. O aquella altra nit que, encara jove i juganera, em descobreix en aquest racó de món on sóc ara, sota un llum salvat de les goludes mandíbules metàl·liques d’una deixalleria. La pipa.

Com un bon nadó que es creu adult sense arribar-hi, trec fum d’una pipa que em donar un pagès amansit en braços d’una dama d’arrels menestrals i senyorívoles. A les mans, un llibre.

Un llibre de records. De records i paisatges viscuts en un passat no tan llunyà com el que rememora l’autor en la seva revisió d’una vida. Memòries (1905-1940): Santa Maria del Taulat, el Centre Moral, el pare Pius, Can Felipe, l’Artesana, … Poblenou. Records d’un temps que em sona amb la cantarella del dale con el tatiro cantussejat per una àvia que va fugir d’aquesta presó d’espai-temps que ens envolta. Records d’uns colors que em van fer persona.
Xavier Benguerel, amb pròleg de Pere Calders. Una lectura que m’inocule vivències viscudes en la fina ratlla que separa el somni de la vigília. Alço els ulls,

Alço els ulls i veig un Joan Ponç de pipa als llavis, gorra de pescador i mirada il·luminada i febril. Baixo la mirada i recupero el plaer del Suburbi d’en Benguerel, d’El món de Joan Ferrer d’en Jordana, de la Ronda naval d’en Calders, de la Incerta glòria d’en Salas, del Quo vadis? D’en Trabal i de les Obres Públiques d’en Pedrolo. Hereu,

Hereu d’un riu de saviesa, m’entristeix la incapacitat d’escriure i guixo maldestre el full de paper que abocaré en un tros de món irreal. Lletres amb fons matemàtic, binari, digital, sense analogies. Destil·lo l’angoixa per no saber alambinar el món com ells ho feren en temps de penúries, de terribles i espaordidores penúries.

Mil retalls omplen la sala, mil pàgines escupides per una mà insensata que, innocència la meva, volia comprendre un món massa gran. Per davant d’una mirada perduda desfilen personatges i més personatges que, malgrat la pretesa distància, no deixen de tenir el meu rostre, la meva fesomia, el meu mal caràcter.

Incapaç de sortir d’un món personal i intransferible, de crear altres món i oferir-los com a present a qui estigui amatent, hauria de deixar la lletra. Hauria de deixar-la, allunyar-me’n, fer com l’addicte amb llurs addiccions i cercar la teràpia de la màxima certesa. Però no en sé. No en sé i escric.

Escric amb paraules robades de la lleixa d’en Pere Calders: “Escric ben bé perquè no me’n puc estar i amb la consciència tranquil·la de saber que no faig mal a ningú. Si, a més a més aconsegueixo interessar una mica, ja em sembla un guany extraordinari i em sento ben pagat”.