El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Parapetat del fred aire que s’ha girat al carrer, cerco un brí d’inspiració per escriure una nota. De primer, em dic que parlaré de la volta feta aquest matí, de trot suau i constant pels voltants d’un Taradell que començava a fondre la glaçada negre dels seus carrers. Però m’en desdic, porto massa escrits parlant de trotades i ja em cansa fins i tot a mi.

Després penso: Calla! Parlaràs de La Ilíada! Un impressionant cant èpic que m’ha fet reviure les velles batalles de l’antigor més reculada, amb la sempre creativa qüestió homèrica de fons. Però sóc en el Cant XXIV, el darrer d’aquesta magna obra, hi penso que fins al final no n’hauria de dir res.

Però em reca no donar una mostra de les primeres lletres de la nostra literatura i em llanço al buit sense corda:

Es van posar en línia i Aquil·les va dir-los la meta.
I la cursa es tesà ja en el punt de sortida; d’antuvi
el d’Oïleu fou primer, però Ulisses diví me’l seguia
tan a frec com ho és del pit d’una dona d’esvelta
cintura el pal que amb les mans cap a si estira, molt destra,
i arran del pit el reté quan l’ordit és teixit per la trama:
Doncs així Ulisses corria a frec d’Aiant, al darrere,
li trepitjava, ja abans que la pols les cobrís, les petjades.
Sobre el cap li tirava Ulisses diví l’alenada
corrent tothora veloç, i tots els aqueus l’aclamaven
pel seu frisar pel triomf, i en el ple de l’esforç l’enardien.
Feien ja el darrer tram: fou aleshores que Ulisses
s’encomenà de tot cor a la dea d’ulls d’oliba, Atena:
“Dea, escolta’m i vine en ajut dels meus peus, bondadosa.”
Li ho pregà amb aquests mots, i Pal·las Atena va atendre’l,
li alleugerí més els membres, els peus i, amunt, també els braços.
I quan ja eren a punt de llançar-se per sobre del premi
tot corrent relliscà Aiant, perquè Atena el féu caure
per entre els fems escampats pels bous mugidors que moriren
sacrificats per Aquil·les veloç de peus a Patrocle.
Se li ompliren de fems de bous la boca i els nassos.
Doncs el crater aixecà Ulisses, diví en endurança,
perquè arribar en primer lloc; Aiant esplèndid el toro
s’endugué quan s’alçà amb la banya del toro salvatge
a les mans, i escopint els fems féu als homes argòlids:
“Bé vaja! Els peus m’ha travat la dea aquella que sempre
fa costat i assisteix Ulisses talment una mare”.
Tal digué i, és clar, tots els aqueus es trencaren de riure.

Però els mots són d’un altre i, empipat per la manca d’inspiració, em tanco dins de palau per meditar.

La meditació, però, no sembla ser la solució. I rebusco
en la memòria, però la conversa del dinar d’avui ha eixugat aquesta
font que sembla eixuta com feia temps que no em passava. Esmaperdut i garratibat, parlo en veu alta a la recerca de la inspiració perduda…

Ni Mélete, ni Mneme, ni Aoide volen visitar-me avui!

Animal sense muses, no pot crear
valdrà més que ho deixi per demà!