El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Migdiada de dissabte a Taradell. Acabo de dinar com un garrinet i estic arrapapat al sofà del menjador com un ós peresós a la branca d’un arbust. Molt bestiar per l’inici d’una entrada del diari, no? Ostres! No m’en recordava, si hi ha la cursa d’ases! Ara entenc el repic de campanes d’aquest migdia! És el cap de setmana de la Festa dels Tonis de Taradell, una de les festes tradicionals de més renom en el calendari de festes populars de la vila de Taradell. Vols acomapnyar-m’hi?

Doncs mentre fem camí cap al Pujaló, t’explicaré quatre cosetes de cultureta popular i tradicional.

I és que, segons conten els que hi entenen, la festa de Sant Antoni se celebra en un moment de trànsit de l’hivern a la primavera, és a dir, de la mort a la vida, una mena de contrapunt a la festa de la Castanyada. És un moment clau per al cicle agrícola.

Ja en temps dels romans, en les mateixes dates que avui acullen la festivitat de Sant Antoni i la Setmana dels Barbuts, se celebraven les "Lupercalia", unes festes que consistien en un ritual de fecundació i protecció dels ramats, en el qual la disfressa i l’embriaguesa hi jugaven un paper molt important i el nom del qual ens remet a la figura del llop. És interessant comprovar com el pèl del llop dels romans es torna en pèl humà per substituir les Lupercalia per la Setmana dels Barbuts. I és que, en aquesta setmana, coincideixen un seguit de sants caracteritzats per llur condició barbuda i una mica asalvatjada (entre tu i jo, la majoria eren una colla de solitaris fugits a les muntanyes a fer d’ermitans). Una santificació dels llops romans, potser?

El contrapunt de la setmaneta en honor de Sant Pau ermità, Sant Maür i Sant Antoni el posa un bon minyó de temps reculats com Sant Sebastià (co-patró de la vila de Taradell), que justament és més aviat finet, tot i que resistent, si em de fer cas al martirologi cristià.

En el cas que ens ocupa, el de la festivitat de Sant Antoni, sembla que va agafar el relleu directe de les lupercalia i que va esdevenir el patró dels animals domèstics i de treball, especialment els de peu rodó. La tradició cristiana conta que sant Antoni, que s’havia retirat a fer d’ermità al desert, va aconseguir, entre altres miracles, de guarir un porquet que era esguerradet. Des d’aquell dia, l’animal el va seguir per tot arreu; motiu pel qual, se’l representa amb un garrinet als peus que el converteix popularment en "Sant Antoni del porquet".

Bé, ja sóm a les envistes del Pujaló. Recuperem el fil de la Festa dels Tonis de Taradell? Vinga, som-hi!

Malauradament, hi arribem una mica tard i la burricada ja trisca pels carrers de la vila en direcció a Can Costa. Seguint els brams de tan nobles bèsties i els crits directius dels seus genets aconseguim d’enxampar-los quan pugen per la carretera de Balenyà cap a la Plaça de les Eres.

Ja de nit, una foguera escalfa els jardins de Can Costa, emplaçament escollit per una altra de les activitats lúdiques de la jornada: El tast del porc. Una activitat que em porta a la memòria la matança del porc a pagès. Una de les grans festes de les masies de la plana, ja que representava tenir un bon rebost càrnic per a la familia i, en moltes cases, per nodrir les quadrilles de segadors que ocupaven els masos a l’estiu. Vaig tenir la oportunitat de viuren una, de matança. Fou en una casa on son massovers encara avui uns tiets per part de pare. Ui, ja he tornat a enfilar-me per les branques pelades de la memòria. On era?

Ah! Sí! Al tast del porc.
Dues llesques de pà, un bon tall de botifarra crua i un bon troç de cansalada o una arangada -a gust del consumidor- a punt per ser cuites a les brasses posades a l’efecte en uns recipients per part de la organització. En una taula dels Jardins, porrons de ví negre de Taradell, un punt d’olí, un polsim de sal i uns tomàquets per sucar les torrades. La veritat un menjar més propi d’esmorzar de caçadors i gent de bosc que de sopar vilatà, però aixó sí, prou bó i amb bona companyia.

I arribem al diumenge, que pels participants al passant dels 3 tombs es desperta amb l’esmorzar a l’Alzinar de la Roca i per mi i la meua companyía es desperta a La Cooperativa de Balenyà amb un esmorzar de forquilla i ganivet. Aixó sí, després d’una bona passejada pels camins gebrats de la part alta del municipi.

El dia és un pèl rúfol i emboirat, com si els aires de la plana vigatana volguessin pujar a les faldes del Montseny a veure el passant. Un passant que encapçalen els abanderats, seguits d’una corrua d’ases juganers portats per la quitxalla de la vila i d’un parell de bous agermanats pel jou i estirant el primer carro, el del sant patró.

Més d’una seixentena de fòtils de transport tirats per cavalls, matxos, ases, euges i mules solquen enguany els carrers de Taradell entre els brins de boira que rep la comitiva. Carros amb llenya, amb botes de ví, amb pà, amb pots de llet, amb canyes, amb cistells plens de grà, fins i tot amb canalla, una tartana i un parell de berlines formen part del passant del 2005. Les voreres son plenes de gent i jo vaig donant un cop d’ull per veure quina montura podria llogar per baixar a Barcelona a treballar.

La decissió és dificil, però els cavallots de pota peluda, els anomenats cavalls de tir pesant, que condueixen el carro de la llenya crec que son els ideals per caminar per damunt dels vehicles del cap i casal i baixar amb seguretat a la feina.