El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ja son dos quarts de 7 del vespre i la sirena del Vapor fa el seu primer toc d’atenció. La quitxalla comença a frisar i els pares acaben de lligar les atxes de barballó. La canalla ja seria al carrer llucant en direcció a Santugenia, però la mare els enxampa al cancell per facir-los de roba. Els Reis arriben a Taradell.

A tres quarts de set, la sirena hi torna, el vell senyal lacònic i malengiós que aplegava les obreres a quarts de cinc de la matinada alça de nou la seva veu per cridar el poble a rebre els monarques de la il·lusió. Quin canvi més bell en llur utilitat, quin cant més bonic el que emet aquella antiga veu de l’avern laboral.

A les cases, tot és tràfec. La brillantor dels ulls dels infants en tant assenyalada data eixampla els cors de les mares. A la Plaça, ja hi ha un bon gruix de vilatans a banda i banda de la carretera quan sona el tercer toc de la sirena. Són les set del vespre. Te’n recordes. T’en recordes quan, vivint a pagès, sortiem amb les atxes al camí de davant de casa i veiem els Reis carenant la muntanya aquella d’allà davant? Amb la flama encesa, sabien on trobar-nos, comptant les atxes sabien quants erem. Ja podien venir, la carta era al costat de la llar de foc, la porta restava oberta de bat a bat i la il·lusió no ens deixava dormir.

De la banda de Santugenia, se sent música i cohets. Els grans comencen a alçar els colls. Algun dels més menuts estira els pantalons del seu pare per què el pugi a coll-i-bé. Ja es veu el morro del cotxe dels municipals que obra la comitiva reial. Les atxes s’encenen just davant de la corrua i apareixen els subdits del Rei Melcior amb el rostre tapat a la manera de Damasc. L’ordre és ancestral a Taradell. No recordo haver vist mai en Baltasar encapçalant la comitiva. Aixó sí. La gent el saluda amb més força que a cap dels altres dos. I quins rostres els infants i quins cants que fa el poble: “Els Reis de l’Orient porten coses, porten coses. Els Reis de l’Orient portent coses per tota la gent”. Ja pasa el cotxe que tanca la comitiva. Els Reis abandonen la Plaça i prenen el carrer del Joc de la Pilota.

La gent enfila pel carrer de la Vila. Anem cap a la Plaça de les Eres. Els més gangilasos corren com esperitats. Per què crida aquella mare si el nano no li farà cap cas?

A la Plaça de les Eres, un Sant Josep molt jove, però de barba espesa i una Mare de Déu amb l’infantó en braços, esperen als monarques d’Orient damunt l’escenari fixe que hi ha confrontat amb la Casa de la Vila. És el moment de l’adoració. Els nanos s’amunteguen a les baranes per rebre la caricia d’algun dels reis. La gent més crescudeta aprofita per parlar un tros enrera sense treure l’ull de la seva quitxalla. Se sent la música novament.

Les carroses reials entren pel carrer Sant Sebastià i s’aturen, com cada any, davant per davant de la modernista Villa Maria. Els Reis ja baixen, la canalla ja crida, els Reis saluden i donen les mans. Pujen a l’escenari i adoren la criatura. Any rera any, els Reis tornen a la Vila. Any rera any segueixen un mateix recorregut. Any rera any els rebem amb atxes de barballó. Any rera any se’n van a l’Ajuntament on els rep l’alcalde. Any rera any la megafonia fa que l’alcalde només se senti a ell mateix. A baix, pocs escolten i molts parlen de les seves coses. Ara parla el Rei Melcior en representació dels tres mags de l’Orient. “Hi ha regals per tothom” diu en acabar. I és que no triguen massa els patges reials en repartit joguines a la canalla del poble. Més tard, en acabar la rua, començaran la seva tasca tot anant a les llars dels infants malalts del poble. Després, qui ho sap?

A casa segur que m’hi deixaran un bon tros de carbó ensucrat, és el millor regal de Reis que poden deixar a un convençut republicà.