Mandra
Deixa un comentariPeresa, droperia, accídia, poltroneria, ganduleria, indolència, nyonya, emperesiment, galloferia, galvana, enganduliment, empoltroniment,… quants mots per referir-se a un mateix estat, no?
Entre els óssos en diem hivernació i és l’estat en el que em trobo en aquest tombant de calendari cristià (Ara faria un badall, però és que tinc mandra).
“Repugnància al treball, a l’acció; lentitud a obrar”
Pompeu Fabra – Diccionari General de la Llengua Catalana
Sembla ser que el mot en qüestió, originari del grec, vol dir jaç del bestiar, establa (sic) i que a nosaltres ens va arribar a través de l’italià devers l’any 1696 (com ho poden saber aixó?) on la parauleta significava ‘ramat; dropo’. El meu estat actual -iniciat exactament el dia 25 de desembre del 2004 a dos quarts i cinc de vuit de la tarda- té, en aquest sentit, més reminicències gregues que no pas italianes. D’aquesta manera vull significar que m’abelleix veure el món des del meu estable, sense moure’m de casa i veure’l des de la distància. I és que des de tant assenyalada data – l’Avi va morir aital dia de l’any 1933- que no m’he mogut de casa pràcticament. El pràcticament és provocat per un parell de sortides molt aburgesades i pròpies d’estiuejant fetes al castell de Can Boix i a la Font Gran -espais mítics de la història de la meva vila- per tal de no fer un lleig a les visistes rebudes.
I havia de fer tantes coses aquesta setmana, però vés per on, la mandra ha pogut amb les meves forces i l’escalfor del jaç ha guanyat als aires més o menys hivernals de l’entorn de casa. Fins i tot ara, a mesura que escric, m’entra una mandra abassegadora i les paraules s’entrebanquen en el camí que mena del cap als dits colpejadors.
I bé, demà s’acaba un nou any -segons el nostre benvolgut calendari occidental- i tornarà a sortir l’home dels nassos pels carrers de la vila tot just llevada. I haurà boira? És entre la boira com el recordo quan, de menut, l’àvia em despertava i treia el cap per la finestra del seu pis allà, al carrer de Sant Sebastià. Recordo el matí fred i el cop de glaç a la cara quan em girava i veia la dolça mirada d’aquella dona ja gran i corcada, però plena de la saviesa que només l’edat és capaç de donar. A què bé això, ara? Suposo que deu ser fruït de la mandra, la mandra que genera records d’èpoques passades, dels Nadals infantils a Ca l’Àvia, de la “Fantasia” – aquell palau de joguines on podies provar tots i cadascun dels estris que hi havia en exposició a la segona planta i on haviem passat tantes i tantes estones amb els cosins de la Palma -, de les atxes de barballó, d’aquell rei negre, sempre el negre, que et donava una joguina quan li pujaves a la falda i li deies que havies estat bon minyó, dels dinars de Nadal cuinats per aquella cuinera celestial, sublim que era l’àvia Maria, el poema de Nadal i els primers “calés” guanyats d’una mala interpretació improvisada sempre en la mateixa habitació i amb els mateixos cosins i cosines. Ara ja no ens trobem tota la familia en aquell menjador, de fet, aquell menjador ja és foraster, però són un seguit de records, com ho són també les sortides d’estiu a les mil-i-una fonts de Taradell amb l’avi Josep per jugar i berenar i passar la tarda o les visites a casa de la Tieta Carmeta o el “calaboso” de l’antic Ajuntament o el bosc on vivia el drac que haviem arribat a veure -crec que només en la nostra imaginació- o el “camp de futbol” o les pedres que servien de mostrador per jugar a botigues o… Uffff! Quina mandra recordar tantes coses de la dècada dels 70 i els 80 d’aquesta vila. Però bé, avui ha sortit així de melangiós això. Suposo que és l’hivern i el tombant d’any que passaré lluny del jaç, a ciutat, al Poblenou. No ho sé, el que si que tinc clar és que tinc moooooolta mandra.
“Repugnància al treball, a l’acció. Lentitud a pensar, a judicar.”
Gran Diccionari de la Llengua Catalana
Si vols pots seguir el camí entre Taradell i Poblenou, Poblenou i Taradell…